"Pregàries per la conquista d'Anglaterra" (1588)

La Moma (Tono Gayora)

Hui són els Misteris i demà la Cavalcada, el pas de les Roques i la processó del Corpus. Una festa grossa a la ciutat de València que enfonsa les seues arrels en la tradició cristiana i s'ha celebrat quasi ininterrompudament durant més 650 anys. Afortunadament -almenys des del meu punt de vista-, cada vegada és una festa més dessacralitzada, és a dir, menys conscientment religiosa i més lligada a l'espectacle festiu i el gaudi popular. Amb tot, fins fa quatre dies com aquell que diu la nostra societat era profundament catòlica en tots els sentits, i encara més fa uns segles, quan pràcticament qualsevol acte humà girava -en major o menor grau- entorn de la religió cristiana. Retrocedim, per exemple, 422 anys, fins a 1588: el sevillà Joan de Ribera és arquebisbe de València mentre una gran armada, l'Armada Invencible, salpa de Lisboa amb la missió de participar en la projectada conquesta d'Anglaterra, que havia de ser materialitzada pels terços espanyols de Flandes.

La campanya, per tant, és de primera magnitud i l'arquebisbe, com la resta de prelats de la Monarquia Hispànica, invoca l'ajuda divina per tal que els militars de Felip II puguen reeixir en la seua tasca. Així, organitza una processó general de tota la ciutat de València amb final al convent de sant Francesc -sobre l'actual plaça de l'Ajuntament- en què participen ni més ni menys que 2.400 xiques verges, que van descalces, amb vels negres sobre les cares i cantant lletanies, és a dir, una sèrie de precs repetitius a Déu i la Verge Maria, del tipus: Santa Maria, prega per nosaltres; Santa Mare de Déu, prega per nosaltres; Santa Verge de les Verges, prega per nosaltres, etc. Així ho relata un testimoni presencial, el ciutadà de València Miquel Jeroni Llopis, segons deixà anotat en el dietari que transcrigué recentment Joaquim Martí Mestre (ací trobareu el text, amb l'ortografia original):

A 25 de maig féu lo patriarca de València don Juan de Ribera, dia de l'Ascensió, professó general de pregàries per la conquista d'Anglaterra. I anà a Sant Francesc. I portà davant dos mil quatre-centes, més que menys, donzelles descalces, i deslligades, i tapades les cares amb uns vels negres, cantant la lletania. I aprés, los diumenges consecutius ne féu a la Trinitat, a Nostra Senyora del Socors i altres parts, en suma de set.

És a dir, que les processons no acabaren amb la de Sant Francesc, sinó que també se'n feren moltes més a altres convents de la ciutat. I no acabà ací la cosa, sinó que Joan de Ribera decidí traure la custòdia amb la sagrada forma (l'hòstia, el cos de Crist, que, de fet, és allò que honra la festa del "Corpus") per tal que l'adoraren a la catedral durant més d'una setmana. Hi acudiren diàriament els feligresos de les parròquies i els frares dels monestirs, tornant a recitar lletanies de súplica, tots agenollats dins de la catedral. A més a més, noves processons recorregueren la ciutat dia sí i dia també, participant en esta ocasió les confraries amb ciris i fuets per assotar-se (les deixuplines), així com dones joves de blanc amb crucifixos entonant les pregàries corresponents. Després, encara es tragué una altra figura, el tros de la creu de Jesucrist que es conservava en el reliquiari de la Seu de València:

I aprés, a [...] de juny dit any 1588, tragué lo Santíssim Sacrament en l'altar de la Seu, i estigué obert nou dies. I cada dia de matí anava una parròquia i, en havent dinat, un monestir. I en lo cor, agenollats, cantaven la lletania. I en los mateixos dies ixqueren les confraries, amb ses vestes i tapats, amb atxes i deixuplines, i moltes xiques tapades vestides de blanc, amb crucifixis en les mans, cantant la lletania i cridant Senyor, ver Déu, misericòrdia!, que posaven molta devoció i terror. I aprés, acabats estos nou dies, tragué el "Lignum Crucis" i estigué altres tants dies. I anaven les parròquies i monestirs de la mateixa manera, sense les xiques, per ço que, per haver-ne fet tant abús, manà el Patriarca que no anassen.

Finalment, després de quasi dos mesos seguits de processons, pregàries i actes religiosos per tota la urbs, aproximadament quan l'armada hispànica arribava a les costes cantàbriques rumb a Anglaterra, es decidí portar la imatge de Nostra Senyora del Puig, patrona de València (fins a ben entrat el segle XX), aquella que segons la tradició van trobar el mercedari Pere Nolasc i el mateix Jaume I davall d'una campana prop d'on s'ubicaria el monestir. Feren entrar triomfalment la imatge per les torres de Serrans i la dugueren al convent femení de Sant Julià, en l'actual carrer Sagunt, des d'on es féu una altra gran processó, com la del Corpus, amb totes les autoritats i personalitats de la capital. La patrona dels valencians hi romangué 15 dies, durant els quals arribaren gents de tota la ciutat i les contornades amb ofrenes per a suplicar-li el seu favor:

I aprés, dit any a 17 de juliol, diumenge, a les sis hores de vesprada, entraren Nostra Senyora del Puig per lo portal de Serrans, perquè aquell dia de matí l'havien portada del Puig a colls de frares de dita casa i capellans, i el Patriarca darrere. I la deixaren en Sant Julià. I d'allí, a la vesprada, ixqué professó general i la portaren com a custòdia setze capellans i quatre canonges, i el pali lo virrei, i jurats i barons, com lo dia del Corpus. I estigué 15 dies. I vingueren moltes professons, així de les parròquies i monestirs de València com dels llocs circumveïns d'una i dos llegües al voltant. I donaren moltes presentalles.

Tanmateix, al cap i a la fi, de ben poc serví la intercessió divina. L'armada espanyola fou derrotada el 8 d'agost de 1588 (8-8-88) al canal de la Mànega per la flota britànica comandada per Francis Drake. Davant el fracàs, no és segur que Felip diguera realment allò de: Yo envié mis naves a luchar contra los hombres, no contra los elementos. L'únic que se sap del cert és que escrigué: En lo que Dios hace no hay que perder ni ganar reputación, sino no hablar de ello. Déu estava sempre en mig de tot. No era una simple excusa. Els homes de l'època així ho creien perquè el seu univers mental (educatiu, científic, intel·lectual, tradicional, cultural) era completament diferent al nostre. Afortunadament, com deia, la processó del Corpus de demà, tindrà més de popular que de religiosa...

Nostra Senyora dels Àngels, mare de Déu del Puig, predecessora
de la Mare de Déu dels Desemparats com a patrona dels valencians

La testa del benayrat Sent Jordi

Relíquies per a donar i vendre: el braç de Sant Vicent màrtir

Fa cosa d'any i mig escrivia sobre lo fet del cors de Santa Bàrbara, l'animosa persecució del cos de la santa, conservat en una església copta d'El Caire, per part de Martí l'Humà a començaments del segle XV. D'aquella troballa feta durant la meua estada a Florència va nàixer -per via de bons amics que donen peixet per a aprofundir en les investigacions- un cert interés per la política d'adquisicions de relíquies de la monarquia de la Corona d'Aragó. Tal qual, durant l'edat mitjana hi hagué una autèntica política dinàstica de compra de les -suposades- restes sagrades de Jesús, Maria, els apòstols o altres sants, la mostra més fefaent i esplendorosa de la qual és la Sainte-Chapelle de París, que no és sinó un gran relicari, una capella construïda expressament per a exhibir les relíquies adquirides per la casa reial francesa.

Així, tot just ahir vaig rebre les galerades d'un articulet de l'Anaquel d'Estudios Árabes en què parlaré concretament de la cerca de relíquies al Pròxim Orient per part dels monarques aragonesos, dels quals es coneix un interés especial pel braç de Santa Tecla -que es va traslladar de l'antiga Armènia a Tarragona en 1319-, el cos de Santa Bàrbara adés comentat i el cap de Sant Jordi, segurament una part del crani que es conservava a terres gregues. I hui, com és Sant Jordi, n'explicaré una miqueta la història d'aquella cerca, originada en l'especial devoció que els reis de la Corona d'Aragó sentien per aquell sant guerrer -un màrtir del segle III nascut a la Capadòcia turca-, si més no des d'època de Jaume I, que el fa aparèixer al Llibre dels fets dues vegades, una per intercedir en la conquesta de Mayurqa i una altra en la batalla del Puig, prèvia a la presa de Balansiya.

Eixa devoció monàrquica fou una de les principals causes per les que el culte a Sant Jordi s'estengué per tota la Corona, com demostra el fet que eren els mateixos reis qui encarregaven la celebració de nombroses misses en el seu honor, ja que el consideraven cap, patró e intercessor de la Casa reial. No debades encara hui en dia és el patró d'Aragó, a Catalunya la seua festa ha vingut a fusionar-se amb el Dia del Llibre, i a terres valencianes era una tradicional diada festiva -especialment a la capital- que s'ha mantingut de forma destacada a llocs com Alcoi i Banyeres. Així les coses, sabem que ja des del segle XIV la col·lecció de relíquies dels reis incloïa un tros del braç de Sant Jordi, però, desitjosos de posseir una part més valuosa, s'interessaren per la testa del benayrat Sent Jordi, custodiada al castell grec de Livàdia, en els dominis del ducat d'Atenes.

Per això, poc després que nombrosos cavallers de la Corona arribaren a aquell territori -la famosa història de la Magna Societas Catalanorum- el rebesnét del rei Jaume, Pere el Cerimoniós, tractà d'aconseguir el preuat cap enviant en 1354 des de Sardenya un agent encarregat de parlar amb el duc atenès -llavors sicilià-, els eclesiàstics ortodoxos de Tebes i el consell municipal d'Atenes per tal que li vengueren la peça, ja que, segons deia, volia edificar una gran monestir per a nobles sota la seua advocació. El resultat de la missió, tanmateix, fou negatiu i el monarca s'hagué de conformar amb un altre tros del braç de Sant Jordi, que li envià la reina Maria de Xipre quan s'assabentà de la magna devotio que tenia pel màrtir. El Cerimoniós, però, era un home cabut i 26 anys més tard ho tornà a intentar quan els ducats d'Atenes i Neopàtria se sotmeteren formalment al seu vassallatge en 1380: el rei envià com a veguer general el noble català Felip Dalmau de Rocabertí i li encomanà que l'hajats [el cap del cors de Sent Jordi] e·l nos portets.

Amb tot, les temptatives tornaren a fracassar i el domini catalanoaragonés en la zona s'esvaí prompte, ja que en 1388 els florentins conqueriren ambdós ducats. No obstant això, el fill menut del Cerimoniós, Martí l'Humà, el més esforçat cercador de relíquies de la nostra història -vegeu les que donà a la cartoixa valenciana de Valldecrist-, tornà a l'atac. En 1393 li arribà la notícia que el castell de Livàdia havia estat pres per la Companyia navarresa de cavallers i mogué els seus fils a la zona per tal d'evitar que, com es rumorejava, vengueren el cap del màrtir a la monarquia anglesa (una altra gran devota de Sant Jordi). Això no passà, però la relíquia sí que canvià de lloc de custòdia, puix fou traslladada a l'illa d'Egina, el senyor de la qual era el noble Aliot de Caupena, que al seu torn era coper de Martí I de Sicília, fill de Martí l'Humà. Este, doncs, no pogué deixar passar l'oportunitat i de seguida envià un emissari per tal d'obtindre la relíquia en tant que:

Lo renom de la nostra casa e lo crit sia del dit mossènyer Sent Jordi, e per les damunt dites rahons la nostra casa hi ha singular devoció.

Com si passara un carro. No es coneix resposta i, de fet, el senyor d'Egina es decantà per intensificar les relacions amb els venecians, que poc a poc incrementaren la seua influència a l'illa fins que en 1460 la conqueriren. Només dos anys després, en 1462, Venècia hi enviava una flota amb la missió expressa d'emportar-se la relíquia, que fou traslladada amb una fastuosa celebració al monestir de l'illa vèneta de San Giorgio Maggiore, on encara es conserva. De fet, l'historiador nord-americà Kenneth M. Setton, després de diverses visites al monestir, l'identificà en 1971 enmig d'un guirigall de relicaris que els monjos guardaven en una habitació sense ordre ni concert. Segurament després de la presa napoleònica de l'illa i la utilització del monestir com a quarter militar, les relíquies foren arraconades de mala manera i sort que ningú les furtà. Desconec, però, si després d'aquella visita els monjos donaren un lloc més digne a la relíquia que tants mals de cap havia donat als nostres reis...

Només afegiré, com a coda final i aprofitant que és el Dia del Llibre, que podreu trobar algunes d'estes peripècies novel·lades en un dels darrers llibres que va escriure Maria Aurèlia Capmany, El cap de Sant Jordi, publicat en 1988. La veritat és que la història s'ho mereixia.

Lo fet del cors de Santa Bàrbara

Santa Bàrbera de l'ermita homònima de Monòver

El projecte en què prompte acabaré la meua participació a l'Institut Universitari Europeu de Florència, una extensió de la base de dades Notaires vénetiens au Moyen Orient (1360-1520) aplicada als mercaders catalans a Ultramar (incloent valencians i mallorquins que s'acollien als consolats de catalans que hi havia als ports de la Mediterrània i entenent Ultramar com a les zones circumdants a Alexandria, Damasc, Rodes i Xipre), m'ha deparat a banda del coneixement de gent i documentació nova, un estrany i misteriós cas amb el qual Íker Jiménez podria fer uns minuts de televisió: lo fet del cors de Santa Bàrbara.

Sabia -perquè és més de l'època que treballe a la tesi- que en 1322 Jaume II havia demanat al soldà de Babilònia (d'Egipte) la relíquia del cos de Santa Bàrbera (a banda d'un tros de la Veracreu i el Sant Calze, el que deixaria per terra la teoria que el de València siga el de veritat venint directament de San Juan de la Peña). El que no sabia, però, és que vora un segle després, el seu besnét, Martí l'Humà, continuava demanant als governants egipcis el mateix cos de la santa, coetània de Sant Vicent Màrtir i martiritzada com ell en època de les persecucions romanes de començaments del segle IV, tot i que en el seu cas a terres orientals, concretament a la província de Bitínia, a l'actual Turquia.

El pare de Bàrbera, per allunyar-la dels seus pretendents i dels seus contactes amb el cristianisme, la tancà en una torre, on ella va obrir tres finestres que representaven la Trinitat -d'ací que la seua iconografia incloga eixa torre-. Finalment, el pare la denuncià als tribunals i, després que la martiritzaren i la sotmeteren a escarni públic, ell mateix li tallà el cap -l' espasa és un altre dels seus atributs-, però Déu, com a càstig, féu que li caiguera un llamp en el cap, que el fulminà. D'ací que ens en recordem de Santa Bàrbera quan trone (per tal que intercedisca davant la Providència).

Icona oriental de Santa Bàrbera

Doncs bé, entre la selecció documental que he treballat he trobat fins a cinc documents en què el rei Martí sol·licita al cònsol de catalans en Alexandria o al soldà mameluc d'Egipte l'obtenció del cos de la màrtir i el seu enviament a terres de la Corona d'Aragó. En primer lloc, el 6 de juny de 1400, el monarca recorda al cònsul en Alexandria, Bernat Ametler -de vegades escrit "Amenler", com encara es pronuncia "ametla" a alguns llocs valencians-, que ja abans que partira de Barcelona li havia encomanat que obtinguera la relíquia, amb consentiment del soldà però arribant al furt si calia:

Que ja abans que partíssets de nós vos havíem encarregat e manat que si per altra via no podíets haver lo dit cors de Madona Santa Bàrbera que féssets tot vostre poder ajustant-hi totes maneres possibles d’aver-lo per via de furt que féssets tot vostre poder ajustant-hi totes maneres possibles d’aver-lo per via de furt, per què fets per manera que ab consentiment del dit Soldà lo dit cors sia furtat despenent-hi tots aquells diners que a vós serà ben vist faedor a fi que nos haiam lo dit cors vós emperò portet-nos letra testimonial del dit Soldà com aquell cors és lo cors de Madona Santa Bàrbara.

Més d'un any després, el 21 de novembre de 1401, com que el rei havia rebut cartes del cònsol però no cap feia referència a la qüestió, li tornava a escriure, dient-li que havia passat massa temps i que, d'altra banda, podia gastar en l'afer fins a 500 ducats. Realment impacient, tres setmanes i mitja després, Martí l'Humà trametia una nova missiva sobre·l fet del cors de Madona Santa Bàrbera [...] per millor reduir-vos-ho a memòria, ja que no havia obtingut encara resposta. Finalment, sembla que una mica enutjat, el 28 d'agost de 1402 envià un nou comissionat, el també barceloní Pere Merlès, que, d'una banda havia de renyar el cònsol:

Molt som meravellats com ha gran temps que no•ns havets scrit sobre lo fet del cors del Santa Bàrbara, lo qual axí com sabets desijam molt haver per què us pregam e manam ab sobirana diligència treballets en haver, car gran plaer e servey nos en farets segons vos recitarà pus largament de part nostra lo feel nostre En Pere Merlés, portador de la present.

I, d'altra banda, havia de presentar-se davant el mateix soldà egipci -que tampoc li contestava sobre la qüestió- per pregar-li que l'ajudarà a dur a bon port la voluntat reial, un fet que li donaria sobiran plaer:

Diverses vegades havem scrit a vostre pare pregant-lo affectuosament volgués dar loch e manera per amor nostra que nós poguéssem haver lo cors de Santa Bàrbara en lo qual havem singular devoció de què resposta alguna no havem haüda, per què us pregam tan affectuosament com podem que, axí com nós complauríem a vós en tot ço que poguéssem dins nostra senyoria, vullats dar manera e obra ab tot acabament que nós haiam lo dit cors de Santa Bàrbera, car cosa serà que•ns farets sobiran plaer.

Desconec com va quedar la cosa -desgraciadament, perquè m'he quedat amb les ganes-, però supose que en no res perquè actualment hi ha diversos llocs que es disputen "l'autenticitat" de les relíquies de la santa màrtir, però cap és nostrat: l'illa veneciana de Torcello, el poble italià de Rieti, Piacenza, Constantinoble i, de fet, El Caire (i atenció que els pits de Santa Bàrbera estan un a Novgorod, un altre a Pomerània... i un altre a Montecatini Termini?). En tot cas, "l'intrigant" procés que s'obria davant els meus ulls quan vaig llegir el primer document va anar esdevenint en sainet amb les repetitives ordres posteriors. Imagine al cònsol i mercader Bernat Ametler al seu obrador del port d'Alexandria llegint les noves del rei: "una altra vegada amb el temeta de Santa Bàrbera... quin home més pesat!!". Segurament no era així, però imaginar és debades...

Per cert, a qui li plaga llegir català medieval, fent el post he trobat este relat d'un viatge de pelegrins catalans a Terra Santa (de 1323!).

Boscos i Cottolengos

Cottolengo del Pare Alegre (Ciutat de València)

Ahir vaig vore anunciada a La Stampa (de Torí) una col·lecció de biografies sobres els grans hòmens sants del Piemont durant el segle XIX. Em van sobtar els dos primers noms: Don Bosco i Cottolengo, per a mi relacionats d'una manera o una altra amb la ciutat de València, el primer pel col·legi de salesians i el segon per l'hospital religiós que hi ha vora Benimaclet.

En primer lloc, no en tenia ni idea: el fundador dels Salesians era un piemontés, Giovanni Melchiorre Bosco (1815-1888), i va posar eixe nom a la Congregació en honor de Francesco di Sales (1567-1622), bisbe de Ginebra i originari del mateix territori històric. D'altra banda, mai m'havia parat a cercar el significat de Cottolengo, realment estrany en el seu ús perquè la gent l'empra com a nom de lloc -"està a prop del Cottolengo", per exemple-, quan en realitat és un cognom, el de Giuseppe Benedetto Cottolengo (1786-1842), també piemontés que precisament va ser declarat sant en el mateix moment que Giovanni Bosco, en 1934. En qualsevol cas, l'utilització de Cottolengo com a nom de lloc és una cosa ja originària de la primera Piccola Casa della Divina Provvidenza fundada pel mateix religiós a Torí en 1832, una casa assistencial per a malalts pobres comunament anomenada il Cottolengo.

Amb tot, cal especificar que el Cottolengo valencià pertany a les institucions caritatives establides per iniciativa del terrassenc Jacint Alegre (1874-1930), que va decidir fundar un "Cottolengo" seguint les passes del torinés, és a dir, un hospital per a malalts pobres incurables que es mantinguera únicament amb donacions, confiant en la Divina Providència. El primer es va crear a Barcelona en 1932, ja mort el seu impulsor, i el segon va ser el de València, en 1942, tot fent-se càrrec de l'antic Hospital de la Milagrosa del carrer Baix del barri del Carme. En aquells moments ja s'havien fundat, en 1939, les Germanes Servidores de Jesús, la congregació de monges que s'hi encarrega de l'atenció dels malalts. Finalment, en 1958, el Cottolengo valencià, el "Cottolengo del Pare Alegre", es va traslladar al seu actual edifici, en aquell moment allunyat de la ciutat i quasi enmig de l'horta, però actualment plenament integrat en el traçat urbà.

Coneixements anecdòtics i curiosos, però que, si més no, ens ajuden a entendre una miqueta millor el món que ens envolta. Ja veus...

El cristianisme, la humanitat i els valencians

El rent fa fermentar el pa, símbol cristià del treball humà

Hui diumenge és dia de festa: "die dominicu", és a dir, el "dia del Senyor". Els jueus feien -i fan- el "shabbat", per a ells el darrer i seté dia de la setmana, en què Déu va descansar després de la creació. Els cristians, en canvi, traslladaren el dia de descans i honra del Senyor al primer dia de la setmana, el mateix en què Jesucrist va ressuscitar segons el Nou Testament (fet que vingué a coincidir amb el descans tardorromà del dia del Sol, el "Sunday" anglés). Els musulmans, per la seua banda, decidiren en temps del profeta descansar i fer l'oració conjunta el divendres, "yawm al-jumu'ah" o "dia de la reunió" per a ells.

Vinc a dir això perquè, conscientment o inconscient, gran part de la nostra vida està formada per herències històriques marcades per la religió, en el nostre cas majoritàriament el cristianisme. Les festivitats en són una i molt important: no només les festes paganes cristianitzades, com les celebrades per Sant Joan o Sant Antoni, sinó també les pròpies cristianes, com els Sants Vicents o la Pasqua. Per això, pense que és important conèixer la cultura cristiana, perquè forma part de nosaltres, de la mateixa manera que la llengua en què hem parlat o el paisatge sobre el qual ens hem establert.

Moltes altres coses de la religió cristiana les rebutge. Com ja vaig dir sóc laïcista, ja que no em cap en el cap que qualsevol persona amb criteri racional puga fer dependre -en major o menor mesura- la seua vida d'uns preceptes aliens a la pròpia consciència d'humanitat que hem assolit a través de la raó i el coneixement. La moral cristiana predominant que hem rebut i que continua propagant-se des de la jerarquia eclesiàstica tampoc és un punt a favor de l'Església actual.

Amb tot, el mateix pensament cristià ha estat a la base dels humanismes socials que van dur al mateix alliberament humà de la religió. Recorde que enguany la historiadora de la Revolució Francesa Florence Gauthier, ferma defensora de la tasca de Robespierre, ens va explicar que, segons ella (amb una teoria que escandalitza a França), el símbol de la república revolucionària -la Llibertat guiant el poble del quadre de Delacroix, per exemple- s'anomena "Marianne" perquè en època de la Revolució s'identificava els jacobins amb la tradició de pensament que provenia del pare Juan de Mariana. Este jesuita castellà del segle XVI-XVII estigué, entre d'altres, a la base de la noció de "dret natural", desenvolupada a resultes de l'extermini d'indis a Amèrica i que acabà per definir la humanitat d'un mode universal (i no només centrada en els cristians).

En poques paraules, això va permetre concebir uns drets propis de les persones, independentment de la seua religió, el que, d'una banda, va donar lloc a justificar la resistència i la rebel·lió contra els governs que atemptaven contra eixos drets, i, d'altra banda, va impulsar els conceptes de tolerància i convivència conjunta. Els il·lustrats, malgrat el seu anticlericalisme general, no partien del no res, sinó que bevien de fonts cristianes, minoritàries i marginades pel poder eclesiàstic, però cristianes.

I tot açò per a explicar-vos la meua alegria per l'aparició al panorama editorial valencià de la "Col·lecció Rent" (Denes), especialitzada en llibres de literatura religiosa contemporània en valencià i dirigida per Agustí Colomer. De moment han publicat una traducció d'alguns sermons de John Henry Newman i una recreació literària del profeta Isaïes escrita per Martí Domínguez. Es preveuen, a més a més, l'autobiografia de la jueva Simone Weil, la biografia de Gonçal Vinyes preparada per Antoni López o una selecció de la poesia religiosa de Vicent Andrés Estellés.

Per això, malgrat el meu ateïsme, pense que ens podem congratular de la iniciativa. Ells també són una minoria dins de l'actual cristianisme valencià, una minoria com la que va fermentar en l'humanisme universalista que compartim molts de nosaltres, i una minoria que arrela en el poble valencià per a ser coherent amb els seus propis principis cristians. Enhorabona i benvinguts.