Branchat, Valcedo i Civera: l'ús popular del valencià fa dos segles

Ja no hi ha temps, Francisco de Goya (1810-1815)

Durante el siglo xviii, si bien es cierto que la cultura ilustrada de los valencianos se expresó mayoritariamente y de manera abrumadora en castellano –y únicamente recordarermos ahora a Maians i Siscar–, tampoco es menos cierto que, a pesar del decreto de Nueva Planta (1707) y de las diversas y continuadas políticas centralistas siempre represoras del uso del catalán, tanto en ámbitos eclesiásticos como civiles, el pueblo siguió hablando la lengua que había mamado y, a la mínima, ésta afloraba en escritos de tono jocoso, satírico o simplemente no erudito o no oficial. Además, cuando era necesario difundir determinadas ideologías entre el pueblo, la opción de la lengua propia del país se imponía de manera evidente en muchos casos.

Són les paraules de Vicent Josep Escartí i Rafael Roca en un article que acaben de publicar als Cahiers de civilisation espagnole contemporaine titulat "El clérigo valenciano Vicent Manuel Branchat contra Napoleón. Ideología, literatura y lengua". En elles sintetitzen el que parlàvem ací en els darrers posts sobre la preeminència del valencià en la nostra societat fins a l'època contemporània. En relació amb això, ambdós autors estudien els escrits antinapoleònics, populistes i conservadors del clergue esmentat, que foren escrits i publicats en valencià a la ciutat de València entre 1813 i 1819.

Aquell, beneficiat de la parròquia de Sant Martí, es dedicà a escriure col·loquis i obres de teatre populars contra els francesos -anomenats gavatxos o guilopos- durant els darrers moments de dominació napoleònica (1813-1814) i el període posterior de regnat de Ferran VII. En una de les seues obres, per exemple, tres personatges parlen de la mort que li donarien a Napoleó, destacant-hi la crueltat d'un que el fartaria a menjar i beure, li taparia l'orizonte i el deixaria rebentar per dins:

La mehua serà molt porca
y morirà ben pausat;
y à de ser de esta manera:
En un pegadot ben gran
que li tapen l’orizonte
y donar-li bé a menchar
bons colomins i pollastres
y també polles a l’ast;
ponys y rom en abundància
y aiguardent alcanforat. [...]
El posaria en un puesto
que estiguera ben guardat,
que les mosques no·l tocaren
ni els mosquits li feren mal,
posant-li un asistiment
de criades y criats,
puix com era per a poc,
que morira regalat

En una altra de les seues obres, Branchat posa en boca d'un llaurador de l'Horta un frase que pareix concebre "els francesos" i "els espanyols" com una capa equivalent de dominadors aliens (tot i que les ànsies d'alliberament i l'odi es concentren cap als guilopos que acaben d'imposar la seua autoritat):

En ma vida havia vist

este modo de robar.
[referint-se als impostos francesos]
Però, què farem? Paciència,
hasta que el Senyor voldrà
que vinguen los espanyols!
Entonces la pagaran,
puix de tots estos guilopos
tinch de fer un bon sopar

I és que, com apunten Francesc Andreu Martínez Gallego i Emili Casanova en un altre article sobre "Els sermons patriòtics en valencià durant la Guerra de la Independència", Espanya i espanyol eren en aquells moments un concepte polític nou, inèdit en la història anterior i plenament lligat a la construcció de l'Estat-nació contemporani. De fet, en el parell de sermons en valencià que estudien, predicats pel dominic Raimundo Valcedo a Cocentaina i Alcoi pel gener de 1809 cridant a la "guerra santa" contra els invasors francesos, es pot copsar eixa novetat, que comença a fer d'Espanya una nació en el sentit modern del terme, amb una personalitat jurídica, política i sentimental compartida per tots els seus habitants:

Pobreta España!, vas a quedar-te sinse Reys y sinse el teu tan volgut Fernando! [...] Ya et veix plorar España megua, ya oïxc els teus lamentos, vas a quedar-te hòrfena, sinse pare ni mare a la sort y a la ventura de lo que vullga fer de tu un mònstruo tan horrible com Napoleon [...] Què furor tan maldito! Què ràbia tan enconada contra España! [...]
Mira ya baix dels seus peus a tota la España carregada de cadenes y suceicta enterament a la segua voluntad. Què horror! Què apreto tan gran! Què nou laberinto este més intrincat que el primer! Com se desenrredareu ara españols de estos grandíssims perills de quedar esclaus?

Alhora, però, la pertinença territorial i identitària dels valencians a l'antic regne de València quedava ben clara, forta malgrat haver passat un segle des de la desaparició de les institucions de govern pròpies. Per això, es parlava a les capes populars dient nostre reyne de València, com de ben segur era encara considerat per tots:

Podem fundar alguna esperanza de que este mònstruo es portarà en España de diferent modo y ampararà la Rellichó Cathòlica o no molestarà als cristians?
- "No, no" - em responen els españols que han tengut la desgràcia de veure en les segües terres als soldats de eixe enemig; y sinó Barcelona, Madrid, Cuenca, Pamplona parleu ya! A on vaix? Per a què és menester anar tan llunt? No tenim aí eixos pobles del nostre reyne de València per aon pasà el eixèrsit de Moncey, deixant el mateixos rastres llastimosos que tots los demés exèrsits han pasechat la Spaña?

Val a dir, que els dos elements bàsics sobre els quals s'han construït normalment projectes nacionalistes alternatius als nacionalismes estatals dominants (la llengua diferenciada i la identitat col·lectiva lligada a un territori) persistien. Per això deia en els darrers posts que la pèrdua de la consciència identitària pròpia i la interrupció lingüística només començaren a fer-se "irreversibles" des de llavors, a partir del segle XIX, i més com més avançava la construcció de l'Estat-nació espanyol (amb la creació d'una constitució nacional, uns diputats nacionals, un govern nacional, un exèrcit nacional, una policia nacional, una educació nacional, etc.).

I també ací es pot veure clara la diferència entre el que passava en aquells moments i el que passa ara, a tall del concepte d'apoderament que va introduir Silvia en explicar la manca de necessitat actual de parlar llengües diferents al castellà per tal de desenvolupar la vida a Espanya. Tant Branchat com Valcedo escrivien i predicaven en valencià per tal d'arribar a la gent que era incapaç de dominar el castellà o l'entenia amb certa dificultat, la gran majoria segons afirmava un altre escriptor en valencià de l'època, Manuel Civera:

Molt despreciada està la llengua valenciana, y és la causa perquè els mateixos que debíem ensalsar-la la degradem [...] De este abandono resulta no escriure’s ninguna cosa de utilidad y profit de ella, y de así és que eixa multitut de pobles que no n’entenen atra estan en extrem ignorants de lo que els convé saber, tant en lo polític com en lo moral.

Qui escrivia estes paraules en 1820, que arribà a ser regidor de l'Ajuntament de València, explicava clarament les raons per les quals feia servir el valencià. La seua intenció era fonamentalment utilitària, per tal d'arribar a les masses, encara que això no era obstacle per tal de fer, alhora, una ferma defensa de la llengua valenciana:

Determine escriure en llengua valenciana estes conversasions, per a que [els que no entenen una altra llengua que el valencià] se instruïxquen en lo nou sistema constitusional y penetren la utilidad y benefisis que ell els resultarà [...] Encara que alguns ignorants presumits neguen poder haber-la en esta clase de escrits y en idioma valensià. Que a cas no es poden esperar de esta llengua idees altes, penetrasions agudes y pensaments de sublimitat? [...] Responga per mi el meu pare, chermà y patró sen Visent Ferrer, que predicant en llengua valensiana instruí, convensé y convertí a innumerables. En fi: yo tinc per un simple al que vullga sostindre que el idioma valensià no siga capàs y suseptible de tot lo que són els demés, y, afirmat en esta veritat y creènsia, escriuré en el meu idioma les dites conversasions.

Això és, com que per tal d'arribar a la majoria de la gent calia escriure o parlar en valencià, determinats escriptors -els de caire popular- o els religiosos -en els moments en què calia exalçar el cor dels fidels-, recorrien necessàriament a aquella llengua. A partir del moment en què tothom començà a entendre, parlar, llegir i escriure el castellà -un fenomen del segle XX- ja no "calgué" fer res en valencià. La "necessitat" ve per la demanda social i actualment la demanda inelàstica social a terres valencianes és la del castellà, perquè tothom l'entén i el parla. D'ací, per exemple, que com explicava Xavi Bellot fa uns dies, per primera vegada en la seua trajectòria professional haja trobat gent que ara renuncie a parlar en valencià per a RTVV per raons "comercials". I d'ací també que siga tan important fer servir el valencià i tractar de fer-lo útil i necessari socialment (a nivell oral i escrit). Això o la mort del valencià. Fa dos segles no era així. Ara (diria que) sí... Ja sabeu, l'ús crea l'ús.