divendres, 20 d’agost del 2010

Branchat, Valcedo i Civera: l'ús popular del valencià fa dos segles

Ja no hi ha temps, Francisco de Goya (1810-1815)
Durante el siglo xviii, si bien es cierto que la cultura ilustrada de los valencianos se expresó mayoritariamente y de manera abrumadora en castellano –y únicamente recordarermos ahora a Maians i Siscar–, tampoco es menos cierto que, a pesar del decreto de Nueva Planta (1707) y de las diversas y continuadas políticas centralistas siempre represoras del uso del catalán, tanto en ámbitos eclesiásticos como civiles, el pueblo siguió hablando la lengua que había mamado y, a la mínima, ésta afloraba en escritos de tono jocoso, satírico o simplemente no erudito o no oficial. Además, cuando era necesario difundir determinadas ideologías entre el pueblo, la opción de la lengua propia del país se imponía de manera evidente en muchos casos.
Són les paraules de Vicent Josep Escartí i Rafael Roca en un article que acaben de publicar als Cahiers de civilisation espagnole contemporaine titulat "El clérigo valenciano Vicent Manuel Branchat contra Napoleón. Ideología, literatura y lengua". En elles sintetitzen el que parlàvem ací en els darrers posts sobre la preeminència del valencià en la nostra societat fins a l'època contemporània. En relació amb això, ambdós autors estudien els escrits antinapoleònics, populistes i conservadors del clergue esmentat, que foren escrits i publicats en valencià a la ciutat de València entre 1813 i 1819.

Aquell, beneficiat de la parròquia de Sant Martí, es dedicà a escriure col·loquis i obres de teatre populars contra els francesos -anomenats gavatxos o guilopos- durant els darrers moments de dominació napoleònica (1813-1814) i el període posterior de regnat de Ferran VII. En una de les seues obres, per exemple, tres personatges parlen de la mort que li donarien a Napoleó, destacant-hi la crueltat d'un que el fartaria a menjar i beure, li taparia l'orizonte i el deixaria rebentar per dins:

La mehua serà molt porca
y morirà ben pausat;
y à de ser de esta manera:
En un pegadot ben gran
que li tapen l’orizonte
y donar-li bé a menchar
bons colomins i pollastres
y també polles a l’ast;
ponys y rom en abundància
y aiguardent alcanforat. [...]
El posaria en un puesto
que estiguera ben guardat,
que les mosques no·l tocaren
ni els mosquits li feren mal,
posant-li un asistiment
de criades y criats,
puix com era per a poc,
que morira regalat

En una altra de les seues obres, Branchat posa en boca d'un llaurador de l'Horta un frase que pareix concebre "els francesos" i "els espanyols" com una capa equivalent de dominadors aliens (tot i que les ànsies d'alliberament i l'odi es concentren cap als guilopos que acaben d'imposar la seua autoritat):


En ma vida havia vist
este modo de robar.
[referint-se als impostos francesos]

Però, què farem? Paciència,

hasta que el Senyor voldrà

que vinguen los espanyols!

Entonces la pagaran,

puix de tots estos guilopos

tinch de fer un bon sopar


I és que, com apunten Francesc Andreu Martínez Gallego i Emili Casanova en un altre article sobre "Els sermons patriòtics en valencià durant la Guerra de la Independència", Espanya i espanyol eren en aquells moments un concepte polític nou, inèdit en la història anterior i plenament lligat a la construcció de l'Estat-nació contemporani. De fet, en el parell de sermons en valencià que estudien, predicats pel dominic Raimundo Valcedo a Cocentaina i Alcoi pel gener de 1809 cridant a la "guerra santa" contra els invasors francesos, es pot copsar eixa novetat, que comença a fer d'Espanya una nació en el sentit modern del terme, amb una personalitat jurídica, política i sentimental compartida per tots els seus habitants:
Pobreta España!, vas a quedar-te sinse Reys y sinse el teu tan volgut Fernando! [...] Ya et veix plorar España megua, ya oïxc els teus lamentos, vas a quedar-te hòrfena, sinse pare ni mare a la sort y a la ventura de lo que vullga fer de tu un mònstruo tan horrible com Napoleon [...] Què furor tan maldito! Què ràbia tan enconada contra España! [...]
Mira ya baix dels seus peus a tota la España carregada de cadenes y suceicta enterament a la segua voluntad. Què horror! Què apreto tan gran! Què nou laberinto este més intrincat que el primer! Com se desenrredareu ara españols de estos grandíssims perills de quedar esclaus?
Alhora, però, la pertinença territorial i identitària dels valencians a l'antic regne de València quedava ben clara, forta malgrat haver passat un segle des de la desaparició de les institucions de govern pròpies. Per això, es parlava a les capes populars dient nostre reyne de València, com de ben segur era encara considerat per tots:
Podem fundar alguna esperanza de que este mònstruo es portarà en España de diferent modo y ampararà la Rellichó Cathòlica o no molestarà als cristians?
- "No, no" - em responen els españols que han tengut la desgràcia de veure en les segües terres als soldats de eixe enemig; y sinó Barcelona, Madrid, Cuenca, Pamplona parleu ya! A on vaix? Per a què és menester anar tan llunt? No tenim aí eixos pobles del nostre reyne de València per aon pasà el eixèrsit de Moncey, deixant el mateixos rastres llastimosos que tots los demés exèrsits han pasechat la Spaña?
Val a dir, que els dos elements bàsics sobre els quals s'han construït normalment projectes nacionalistes alternatius als nacionalismes estatals dominants (la llengua diferenciada i la identitat col·lectiva lligada a un territori) persistien. Per això deia en els darrers posts que la pèrdua de la consciència identitària pròpia i la interrupció lingüística només començaren a fer-se "irreversibles" des de llavors, a partir del segle XIX, i més com més avançava la construcció de l'Estat-nació espanyol (amb la creació d'una constitució nacional, uns diputats nacionals, un govern nacional, un exèrcit nacional, una policia nacional, una educació nacional, etc.).

I també ací es pot veure clara la diferència entre el que passava en aquells moments i el que passa ara, a tall del concepte d'apoderament que va introduir Silvia en explicar la manca de necessitat actual de parlar llengües diferents al castellà per tal de desenvolupar la vida a Espanya. Tant Branchat com Valcedo escrivien i predicaven en valencià per tal d'arribar a la gent que era incapaç de dominar el castellà o l'entenia amb certa dificultat, la gran majoria segons afirmava un altre escriptor en valencià de l'època, Manuel Civera:
Molt despreciada està la llengua valenciana, y és la causa perquè els mateixos que debíem ensalsar-la la degradem [...] De este abandono resulta no escriure’s ninguna cosa de utilidad y profit de ella, y de así és que eixa multitut de pobles que no n’entenen atra estan en extrem ignorants de lo que els convé saber, tant en lo polític com en lo moral.
Qui escrivia estes paraules en 1820, que arribà a ser regidor de l'Ajuntament de València, explicava clarament les raons per les quals feia servir el valencià. La seua intenció era fonamentalment utilitària, per tal d'arribar a les masses, encara que això no era obstacle per tal de fer, alhora, una ferma defensa de la llengua valenciana:
Determine escriure en llengua valenciana estes conversasions, per a que [els que no entenen una altra llengua que el valencià] se instruïxquen en lo nou sistema constitusional y penetren la utilidad y benefisis que ell els resultarà [...] Encara que alguns ignorants presumits neguen poder haber-la en esta clase de escrits y en idioma valensià. Que a cas no es poden esperar de esta llengua idees altes, penetrasions agudes y pensaments de sublimitat? [...] Responga per mi el meu pare, chermà y patró sen Visent Ferrer, que predicant en llengua valensiana instruí, convensé y convertí a innumerables. En fi: yo tinc per un simple al que vullga sostindre que el idioma valensià no siga capàs y suseptible de tot lo que són els demés, y, afirmat en esta veritat y creènsia, escriuré en el meu idioma les dites conversasions.
Això és, com que per tal d'arribar a la majoria de la gent calia escriure o parlar en valencià, determinats escriptors -els de caire popular- o els religiosos -en els moments en què calia exalçar el cor dels fidels-, recorrien necessàriament a aquella llengua. A partir del moment en què tothom començà a entendre, parlar, llegir i escriure el castellà -un fenomen del segle XX- ja no "calgué" fer res en valencià. La "necessitat" ve per la demanda social i actualment la demanda inelàstica social a terres valencianes és la del castellà, perquè tothom l'entén i el parla. D'ací, per exemple, que com explicava Xavi Bellot fa uns dies, per primera vegada en la seua trajectòria professional haja trobat gent que ara renuncie a parlar en valencià per a RTVV per raons "comercials". I d'ací també que siga tan important fer servir el valencià i tractar de fer-lo útil i necessari socialment (a nivell oral i escrit). Això o la mort del valencià. Fa dos segles no era així. Ara (diria que) sí... Ja sabeu, l'ús crea l'ús.

11 comentaris:

Josep ha dit...

Vicent, les teues intencions són molt lloables i s'aprén molt amb tot el que dius, però em sembla que el franquisme i la democràcia han tocat de mort el valencià. Sense capital no hi ha país i totes les capitals reals del País (València, Alacant i Elx) han renunciat definitivament al valencià. Jo he viscut en dos d'elles i fer vida en valencià actualment és una utopia. Amb raó, fins i tot els valencianoparlants conscients se'n deixen de parlar en públic i redueixen l'ús a l'àmbit familiar. I això, com tu mateixa dius, condueix a la mort del valencià. Crec que l'únic que podem fer, molt a pesar nostre, és anar donant-li sepultura.

David ha dit...

Una pasada d'entrada, m'ha agradat molt.

Estaria bé que tota eixa gent que es pensa i diu que "España es una nación, una unidad de destino en lo universal, etc. etc" saberen que el concepte de nació espanyola va nàixer i es va desenvolupar al llarg del segle XIX, que fins aleshores no existia la idea d'Espanya, al menys tal i com ells la defensen hui en dia, era en realitat un conglomerat de regnes amb diferents llengües, lleis, tradicions, cultures, diferents institucions de govern etc. Tan sols tenien en comú la monarquia i moltes poques coses més perque ni tenien una moneda comuna ni tan sols un sistema de pesos i mesures comú, ja que cada regne tenia el seu propi sistema. Eixa idea d'Espanya que molts defensen com una nació unitària amb una llengua única, amb una cultura comú, etc. és molt recent i de fet jo pense que no ha existit mai.

David ha dit...

Jo no hi estic d'acord amb tu Josep, primer perque pense que un país no són tan sols les ciutats més grans, jo pense que també hi ha que tindre en compte els pobles i altres ciutats més xicotetes que les que tu comentes però que també són importants com Castelló, Gandia, Xàtiva, Torrent, Paterna, etc. on encara es parla valencià.

Per una altra banda jo pense que no hem de llançar la toballa, malgrat la discriminació que pateix el nostre idioma per culpa, entre altres coses de la falta d'interés dels governants que tenim, hem de continuar parlant-lo.

I jo crec que s'està recuperant al menys en alguns cercles, encara que siguen una miqueta elitistes, però encara es parla a certs nivells dins de la ciutat de València, als mercats, a la universitat, a algunes falles, barris, etc.

No hem de rendir-se, no han pogut acabar amb la nostra llengua després de més de tres segles i ara anem a donar-la mer morta?

Ho senc molt però no hi estic d'acord.

Josep ha dit...

David, ara visc a València i m'agradaria viure en valencià, però em vaig fartar de lluitar amb tothom. Utilitze el valencià on sé que em contestaran en aquesta llengua (en el meu forn, un parell de bars, l'escola de les meues filles i poca cosa més). M'acabe de llegir "Sortir de l'armari lingüístic", a veure si em renganxava a la militància lingüística, però és massa dur. No m'han convençut, perquè les tècniques que expliquen ja me les coneixia i no serveixen de res. Per a pujar-te per les parets i ja està. Sé que és molt trist el que estic dient, però a la ciutat de València és el que hi ha. Poca cosa més.

David ha dit...

Sí, això que dius és veritat, jo he viscut molts anys a la ciutat de València i ara no visc molt lluny i vaig molt sovint i no és possible parlar sempre i a tots els llocs en valencià, però jo pense hem de continuar intentant-ho.
Ahir per exemple, vaig agafar un taxi i el taxista començà parlant-me en castellà, però quan jo li vaig contestar en valencià enseguida se passà al valencià, se notava que es trobava més còmode parlant en valencià, varem xarrar molt de molts temes, se notava que s'alegrava de poder parlar en valencià.

Vent d Cabylia ha dit...

Josep, tots sabem que la cosa està molt fotuda a les ciutats, però si nosaltres -els que estem una miqueta conscienciats amb el tema- no trenquem la dinàmica de marginar el valencià als usos privats, no ho farà ningú. Això, evidentment, és una decisió personal de cadascú i en el meu cas preferisc fer el que bonament puga mentre estiga al meu abast...

David, s'ha de dir també que igual que el concepte nacionalista d'Espanya fou un leitmotiv ideològic compartit per tots els moviments polítics de l'Estat des de principis del XIX, a finals de segle aparegueren (es formaren) altres conceptes nacionalistes lligats a identitats col·lectives, territoris i trets culturals alternatius al projecte d'Estat-nació espanyol basat en la preeminència de la cultura castellana. D'això es tracta la política i el nacionalisme, de moviments ideològics basats en uns determinats valors (i no de lluites entre faccions, pobles o enemics, com ho entenen alguns...)

Vent d Cabylia ha dit...

A tall de tot açò, acabe de llegir un comentari al feisbuc de la "Media Maratón de Valencia". Algunes persones han comentat que haguera estat bé que la camisola que donen com a regal per completar-la fóra en valencià i l'organització ha respost explicant les raons per les quals envia els missatges bilingües (anglés/castellà) i ha fet la camisola només en castellà: Es una cuestión de eficiencia. Por qué en inglés? Porque con una frase más llegamos al resto del mundo. Por qué no en Valenciano? Porque el castellano ya ha cubierto la necesidad. Las lenguas sirven para llegar a la gente, no para crear conflicto entre grupos.

L'apoderament del castellà del que parlàvem l'altre dia (el valencià només serveix per a crear conflictes!!)...

Alexandre ha dit...

Fa temps, en un post que ara no pertoca, però que parlava també del valor afegit com a incentiu a la represa i recuperació lingüística deia:

"...dediquem sobretot els nostres recursos i energies a fer del domini d’una llengua, en aquest cas el català, una qüestió joiosa, excitant i envejable, a multiplicar les potències que gràcies a ella se’ns posen a l’abast i l’excel•lència de les alternatives que ens possibilita."

Penso que les esperances segueixen passant per aquí. Si les portes que s'obren pel fet de conèixer i utilitzar el valencià són engrescadores i estimulants, diverses i originals, estarem fent una feina d'atracció que bé pot sumar nous parlants: fer considerar els qui no la saben l'opció d'adherir-s'hi o als qui la conserven sense militància l'orgull de parlar-la. Per fer el ploramiques o veure rucades a C9 comprenc perfectament que un s'estimi més dedicar el temps a una altra cosa. Evidentment, cal preocupar-se de les motivacions per l'ús popular i de cada dia, però una part gens menyspreable de les nostres bases passen per l'excel·lència. Per dir-ho en forma d'eslogan, aprofita moltíssim més el disc en català d'uns Manel (o un blog tan fantàstic com aquest del Vicent) que cent informes sobre l'estat de la llengua.

Masclet ha dit...

M'ha agradat especialment el llaurador parlant dels espanyols en tercera persona... ;)

Respecte al recurrent tema de la falta de vitalitat de l'idioma en les grans ciutats: està clar que l'us crea l'us, i que és molt difícil reclamar uns drets o una igualtat de tracte per a la llengua valenciana quan una part important de la societat percep que "el valencià no es parla". Perque l'us facilita el creiximent de la força ambiental de l'idioma, necessària per a que la societat perceba la seua vitalitat i el prenga en suficient consideració.

Està clar també que s'ha de procurar l'interés de la població per aprendre el valencià fent-li vore la seua utilitat a l'hora de buscar faena, etc. Favorint per llei, naturalment, l'obligació del seu coneiximent en tots aquells llocs de treball de les administracions, i especialment els d'atenció al públic.

Pero crec que no hi ha més remei que recórrer al tema simbòlic i sentimental si volem realment que la gent torne a apujar-se al carro. Yo he naixcut i vixc tota la vida en la ciutat de Valéncia, i puc dir que moltíssima gent està convençuda de que històricament el valencià no s'ha parlat mai, o molt poc, en esta ciutat.

I quan comences a fer-los vore l'història real del nostre idioma, i quan els fas sentir el valencià, no com a una assignatura que és menester aprovar-la i oblidar-se'n al dia següent d'acabar les classes, sino com la major de les tradicions i de les senyes d'identitat d'esta ciutat, és quan realment comencen a sentir la necessitat de saber-ne més i de parlar-lo. Crec que esta recepta, encara que no dona uns efectes immediats, és més útil i efectiva -i evidentment, molt menys conflictiva- que la d'anar de taliban llingüístic per la vida...

Per això és fonamental que en l'educació reglada de les noves generacions se fomente este sentiment; cosa de la que tinc els meus dubtes, a no ser que les coses hagen canviat molt des de que deixí d'estudiar. Que és cert que ya fa uns quants anys...

Per eixemple, els esforços en la recuperació de l'euskera -que es parla prou menys que el valencià- especialment en les zones molt castellanisades, va en eixa doble llínea: utilitarisme i simbolisme identitari.

David ha dit...

Jo podria dir que conec uns quants valencians nascuts i que han viscut la major part de la seua vida a la ciutat de València que ara tenen prop del 40 anys i que no han parlat mai valencià perque els seus pares, sempre parlaven en castellà quan se dirigien a ells, encara que parlaven valencià perfectament a altres àmbits de la seua vida. Ara estes persones, valencians, fills de valencians, nascuts i criats a la ciutat de València, estan començant a esforcar-se parlar valencià, encara que el parlen malament i que es senten més còmodes parlant castellà, però estan intentant aprendre i parlar el valencià, sobre tot per tot allò que representa, porten al seus fills a la línia en valencià i intenten parlar amb ells en valencià.

Ja se que són una minoria i que n'hi ha molts més valencians que ni el parlen ni estan interessats a fer-ho, però al menys hi ha alguns que si que estan esforcant-se perque no desaparega la nostra llengua.

També cal tindre en compte que la política que duen a terme les institucions governades pel PP: Generalitat, Ajuntament, Diputació, etc. no ajuda en absolut a conservar ni normalitzar l'ús del valencià i que no sembla que els valencians tinguen intenció de canviar el sentit del seu vot, però eixe és un altre tema.

Anònim ha dit...

el cas, crec que diuen els experts al voltant de la defunció del català a valència, depén d'atorgar a la llengua prestigi, o deixar que s'enderroque minoritzada definitivament. Com cabylia conta, abans el valencià hi gaudia d'ús popular però no de prestigi. Ara podem donar-li la volta a la truita, si no amb ús popular, sí amb prestigi. És una causa per a l'intel·lectualisme. Jo com que no ho sóc, parle valencià perqué sí que sóc un macarra i no sintonitze en aquest aspecte amb la llengua triomfant dels meus conciutadans.
Què és prestigi?