dimecres, 25 d’agost del 2010

Una carta per a tu...

Estàs tan a gust a l'Arxiu de la Corona d'Aragó mirant els lligalls del fons arxivístic dels comtes de Sástago. Cerques informació sobre la família Escrivà, els valencians d'origen rossellonés als quals pertanyien el cronista (amb pseudònim) Bernat Desclot, el primer traductor al castellà d'Ausiàs March, Baltasar de Romaní, el mestre de la casa de moneda de València, Pere Escrivà i Sabata, etc. Són els teus coneguts, pràcticament els teus amics. Has resseguit les passes del llinatge, des de l'arribada al regne de València de Guillem Escrivà, un dels notaris de confiança de Jaume I. Coneixes les diverses branques de la família i bona part dels seus integrants, amb qui es casaren, els càrrecs que ocuparen en l'administració reial, els dominis senyorials que tingueren, les possessions a la ciutat de València, els llibres que llegien, on vivien, quants esclaus tenien, els fills il·legítims, els ambients que freqüentaven... Estàs content d'estar amb ells i que continuen contant-te coses sobre la seua vida, i, de sobte, te trobes amb això:

ACA, Diversos, Sástago, lligall B núm. 79, f. [74r]

Mane? Què és això? Pel context dels documents anteriors amb els quals està relligat, sembla ser un document de finals del segle XV, segurament de Joan Escrivà de Romaní i Ram, senyor de Patraix, mestre racional del regne de València i poeta assidu a les tertúlies literàries de Berenguer Mercader. Però amb quina lletra està escrit este document? No és que no l'entengues per qüestions paleogràfiques. A aquelles alçades d'edat mitjana no hi ha massa problemes per a entendre la lletra dels documents. Tampoc sembla que siga una llengua aliena per a tu, sinó que, directament, pareix una llengua que no existeix. No entens res. Pegues la volta al full per tal de trobar alguna explicació, però trobes un altre document similar. I un altre, i un altre, i un altre, i encara molts més. I, finalment, trobes uns quants més, on no és que no entengues les frases: és que no entens ni l'alfabet! Números i signes estranys... Però què li ha passat als teus Escrivà!?

ACA, Diversos, Sástago, lligall B núm. 79, f. [137r]

Tens ganes d'anar a preguntar-li a algun dels arxivers, a veure si alguna vegada han vist alguna cosa semblant, però tens pressa. Necessites extraure informació per a un article que has de lliurar en uns quants dies i no pots perdre ni una hora de les escasses cinc i mitja que obri l'arxiu al dia. Tens, bàsicament, dos opcions més. La primera és pensar que, tal vegada, Joan Escrivà fou abduït per extraterrestres i estos li transferiren una escriptura secreta amb la qual deixà escrit una mena de diari en què relata l'Apocalipsi i la fi dels nostres dies (que, potser, està a prop). Podries fer-ho públic i salvar la humanitat. Qui sap? Si Bilbeny diu que el "seseig" dels llatinoamericans prové dels catalans i els valencians, i els mitjans li fan cas, per què no te'l faran a tu? La segona opció és passar pàgina, continuar mirant lligalls -n'hi ha centenars amb centenars de documents cadascun!- i confiar en què algun altre investigador haurà fet cas d'una cosa tan cridanera. Segurament hauran donat alguna explicació: buscaràs bibliografia i si no trobes res, ja hi tornaràs quan estigues menys afaenat.

I, efectivament, arribes a casa, cerques a Google "Joan Escrivà de Romaní" i de seguida trobes referències a un article de l'italià Ivan Parisi, qui també investiga la mateixa família, precisament en eixos moments de finals del segle XV i començaments del XVI. L'article es diu: "La correspondencia cifrada entre el rey Fernando el Católico y el embajador Joan Escrivà de Romaní i Ram". Et voilà! Explica que són diverses cartes creuades entre Ferran el Catòlic i Joan Escrivà de Romaní, quan este exercia d'ambaixador a Nàpols, xifrades a través d'un sistema criptogràfic per tal d'evitar que els possibles enemics -
en cas d'apoderar-se d'aquella correspondència- pogueren conéixer les instruccions i informacions transmeses. Parisi, amb l'ajuda dels escassos estudis sobre criptografia del moment i amb molta paciència, ha pogut desxifrar quasi totes les cartes, formades per bigrames, trigrames i alguns símbols.

El mètode emprat, que ell mateix explica, consisteix a saber quines són les lletres que més es repeteixen en la llengua en què hipotèticament està escrit el document, en este cas el castellà. I són, per ordre decreixent: E, A, O, I, S, R, N, L. També s'han de tindre en compte les lletres més comuns a començament de paraula (C, A, P, M, S) i a final (O, A, S, E, N, R, D), les paraules de dos lletres més habituals (DE, LA, EL, EN), les de tres (QUE, CON, LAS, LOS), les úniques lletres que poden ser dobles (LL, RR, CC) i algunes altres dades. Així, comparant la proporció d'aquelles lletres en un document escrit en alfabet comú i la proporció dels símbols emprats en un document amb alfabet xifrat, es poden donar equivalències. És a dir, si la E i la A són les que més apareixen en un document normal, els dos símbols que més es repetisquen en un de xifrat correspondran a aquelles dos lletres. I així amb la resta de lletres i combinacions, com detalla el mateix autor. A banda, conforme el document es va desxifrant, s'observa
pel context que hi ha trigrames que representen directament paraules senceres (vol=reino, ted=nos, som=los, tay=parte, etc.).

D'esta forma,
Parisi ha pogut tindre accés al que diuen huit cartes enviades pel rei a l'ambaixador i dos més de resposta de l'ambaixador al rei entre 1495 i 1498. En dóna les claus criptogràfiques i les edita, mostrant tot tipus d'ordres diplomàtiques amb les quals Ferran el Catòlic pretenia exercir la seua influència sobre el regne de Nàpols, separat de la Corona d'Aragó en 1458. De fet, aquella política acabaria donant el resultat desitjat pel monarca, que passaria a ser rei de Nàpols molt poc després d'aquella correspondència, en 1504. Així doncs, pareix que en este cas -en d'altres no és així- em vaig decantar per una bona opció a l'Arxiu. Algú se n'havia fet càrrec de la qüestió, i amb molta eficiència, com podem comprovar. Una llàstima que no foren els extraterrestres, tot i que encara ens queda una possibilitat: la darrera carta, la de la segona imatge que he posat, encara no ha estat desxifrada... Diu Parisi que és una carta de Ferran el Catòlic a Garcilaso de la Vega (el pare del poeta), que llavors exercia d'ambaixador a Roma. Però, qui sap, a mi em sona a venusià, marcià o, tal vegada, vulcanià. Sens dubte, un nou cas per a Iker Jiménez.

14 comentaris:

Jesús ha dit...

Mira que si era una carta a Galceran de Cardona (mira-ho pel costat bo: aixina eixiries als papers).

Vent d Cabylia ha dit...

La puta! (amb perdó). No sabia que Garcilaso també era català...

PS: Que conste que en el cas concret de Colom, no tinc ni idea de si era català o no, però si ho era no és per les barbaritats -sense llicència acadèmica- que diu Bilbeny. Barbaritats que vaig llegint per la premsa (com això del "ceceig", per l'amor de Déu!!! supose que la colonització de l'Andalusia occidental i les Canàries també es va fer amb catalanovalencians) i a les quals només em vaig apropar detalladament en el cas del "catalanismes" del "Lazarillo". En vaig tindre prou per a copsar la seua capacitat de burla intel·lectual.

Blai ha dit...

Oh, només he vist les imatges que has posat he recordat un llibre que vaig vore a la Fira del Llibre de Vivers d'enguany. No recorde ni el títol ni l'autor (potser fóra "Espías de Felipe II:
los servicios secretos del imperio español" de Carlos Carnicer i Javier Marcos, però no sabria dir-ho segur) però la cosa és que tractava sobre espionatge i diplomàcia secreta al segle XVI i apareixien algunes cartes xifrades amb el mateix sistema que les que comentes o un de molt semblant. No sé si seran les mateixes o què.

Salut!

Perpal ha dit...

Molt interessant!

MEQUETREFE ha dit...

Sembla una pel·lícula d'espies en l'edat mitjana!. Molt interessant.

Jesús ha dit...

Té gràcia: jo ara estic amb novel·les d'espies també.

Jesús Párraga ha dit...

"les lletres més comuns a començament de paraula (C, A, P, M, S)"

El nostre Molt Honorable President és per tot arreu.

Per cert que a l'acròstic de "La Celestina" diu en realitat "Pobla de Vallbona" y no "de Montalbán", però Menéndez Pidal ho va canviar per a ocultar l'origen valencià de Ferran de Roges.

Silvia ha dit...

Quin crack este Bilbeny! És un híbrid entre J.J. Benítez i César Vidal en versió catalana.

Jo espere que molt prompte puga traure a la llum la veritat sobre Roderic de Viver, l'heroi valencià que els castellans ens han furtat.

Anònim ha dit...

Polèmica, Vicent,

Lazarillo. Es parla d'un enciam de Múrcia a.... Toledo. Hi deuria arribar molt podrit... No pas, en canvi, a Teulada, Tormos, Gandia, Dénia...

Per tant, si el Llàtzer de Tormos està escrit en clau realista, on és la versemblança?

Els recullls lèxics que tu vas consultar sobre el Lazarillo el que fan, entre altres coses, és recollir paraules d'obres impreses. I, efectivament, n'hi ha moltísssimes que són manlleus del català/valencià.

Salutacions

Francesc


PSDT: Has pogut comprovar personalment si la llengua que subjau en aquests documents és el castellà?

Anònim ha dit...

Vent d Cabylia, l'encertes de ple. El sesseig de les Canàries s'explica per la conquesta catalano-valenciana, com sempre, atribuïda a castellans i d'altres nacionalitats, les que vulguis, excepte les de la Corona d'Aragó. I el d'Andalusia s'explica per l'establiment de famílies senceres catalano-valencianes (els Codina, familiars dels Colom, els Jover, els Font...) a Sevilla, a Cadis (els Cardona de Guadalest, també parents dels Colom) durant el segle XVI. Sevilla i Cadis eren els darrers punts de la península on els vaixells procedents de la Casa de Contractació de València (1503-1543 o 46) podien aturar-se a fer el darrer proveïment abans d'arribar a les Canàries, darrera escala abans de travessar l'Atlàntic. Una colònia mercadera important que s'ampliaria quan Felipe II decretés el trasllat de la Casa de Contractació a Sevilla, ben entrat el XVI. Els oficials i mercaders que depenien del comerç amb Amèrica hi emigrarien forçadament per subsistir. I el seu seria un castellà sessejant, diria jo.
Cordialment,
Pep

Vent d Cabylia ha dit...

Francesc, el que havia de dir sobre els "catalanismes" del "Lazarillo" ho vaig dir en el post que he enllaçat...

Pep, supose que els portuguesos també sessegen per l'efecte catalanovalencià... Mare meua, féu por dient que a Sevilla i Cadis sessegen per la presència catalanovalenciana (tenint en compte, d'una altra banda, que a Sevilla ciutat, on més forta seria eixa "influència", no "sessegen"). En qualsevol cas, supose que saps que el valencià no ve del català sinó del llatí dels ibero-romans que parlaven romanç. Hi ha bona cosa de documents que ho demostren... (ah, i a Lleida i Tortosa parlen així perquè van anar un fum de valencians al llarg de l'època baixmedival i moderna, que García Moya ha exhumat les desenes de proves que ho indiquen). Salut.

Jesús Párraga ha dit...

Vos recorde, amics, que a Andalusia a més del "seseo" hi existeix el "ceceo" (segurament degut a una família de Xirivella coneguda com "els cetaceos" que es va establir a la Puebla de Cazalla enllà pel segle XVI. Per altra banda encara que tinc les lliçons de fonètica i fonologia prou oblidades crec recordar que la /s/ andalusa és pronuncia com la /s/ francesa i no pas com la catalano-valenciano-castellana (ui! perdó!) Però això serà per una família franco-catalana afincada al Languedoc...

Acò és molt divertit!

Ah! Se m'oblidava: segons els documents de la guerra civil que n'hi havia a Salamanca, Jorge Guillén (Jordi Guillem), com el seu cognom indica a les clares, va nàixer a la Vall de Gallinera i no a Vall-adolid com els feixistes espanyols volen fer-nos creure.

Ostres, se m'han acabat les pastilles!

Jesús ha dit...

Per tal de reblar el bon record de Jesús Parraga, jo no he dubtat en cap moment que Bilbeny i els bilbenyistes s'han llegit i han copsat, p. ex., els dos volums d'Amado Alonso, De la pronunciación medieval a la moderna en español, més concretament, el capítol iii del primer volum, que interessa els aspectes que es discutixen per ací. De la mateixa manera, i per tal de vore que els valencianets no esteu a soletes al món en matèria de debat glotonímic, pot rellegir-se, d'Amado Alonso mateix, Castellano, español, idioma nacional. (Historia espiritual de tres nombres), amb conclusions discutibles i mètode precís i encomanable a tothom, especialment a Bilbeny i els bilbenyistes. D'altres exemples de conclusions discutibles i mètode precís i encomanable són, p. ex., de Sanchis Guarner, Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista, i de Joan Coromines la majoria de les seues etimologies àrabs (vegeu, sobre això, la crítica que li féu Federico Corriente dins "Las etimologías árabes en la obra de Joan Coromines". Són totes obres, reflexions i contribucions, que són sempre damunt la tauleta de nit de Bilbeny i els bilbenyistes, per tal de bastir la (seua) nació amb glòria, que no per tal de fer-la finir amb la glòria de les mentires interessades i amb el desvagament intel·lectual.

Silvia ha dit...

Senzillament no em puc creure el que llig. El primer error dels bilbenyistes és pensar que el fonema "z" del castellà "zapato", "cena" o "zumo" existia als segles XV o XVI. Este fonema interdental és molt modern, compta només amb tres segles d'existència i difusió entre els castellanoparlants septentrionals. El castellà ha patit unes evolucions fonètiques més radicals que el català. Com es pot veure en este Esquema del reajuste de las sibilantes, el castellà medieval posseïa fins el segle XV les mateixes sibilants que ha conservat català.

Desconec si quan sant Vicent Ferrer predicà a Castella ho va fer en català/valencià, però si va ser així, els seus oients de ben segur l'entengueren molt millor del que podrien fer-ho ara els oients segovians que escoltaren una conferència de Quim Monzó.