dimecres, 4 d’agost de 2010

Segles i segles de valencià

Les parles del valencià

Veig amb cert espant el ressò cibernètic que ha tingut l'article que ahir publicava Paco Cerdà a Levante-El Mercantil Valenciano, "500 años de desprecio al valenciano": el va enllaçar molta gent i fins i tot Valencianisme.com el va traduir amb el títol "Narcís Vinyolis, "pare" de l'autoodi lingüístic valencià?". Dic amb cert espant perquè no deixa de reproduir una concepció de la trajectòria històrica valenciana superficial, esbiaixada i derrotista: l'edat mitjana va ser una època d'esplendor i a partir del segle XVI, amb la unió de les Corones d'Aragó i Castilla, va vindre el desastre, la castellanització, la decadència, etc. No sé a què em sona això... Potser té a veure amb la dualitat edat mitjana=catalanitat='plenitud nacional'=bo vs. resta de la història=valencianitat='dissidència nacional'=xungo. I la qüestió és que si continuem amb eixe discurs, ni arribarem a entendre realment bé la història valenciana, ni -probablement- podrem convéncer ningú per tal que se sume al projecte valencianista.

En primer lloc, qualificar Narcís Vinyolis com a pare de l'autoodi és ben agosarat. Vinyolis actuà com un més de la seua època. Com si diguérem que Quim Monzó fomenta l'autoodi per escriure en castellà a La Vanguardia (durant anys i panys). Dic jo que ho farà per guanyar-se les garrofes i que no se'l pot valorar únicament per això. Fa moltes altres coses. En segon lloc, i el que és més important, la castellanització de les capes lletrades valencianes a partir del segle XVI no és la principal causant de la mala situació sociolingüística del valencià en l'actualitat. Sense anar més lluny fixem-nos en el cas català, on es donà un procés molt semblant i on es poden trobar tantes o més "desercions lingüístiques", que arribaren al seu punt àlgid amb el principal intel·lectual català del segle XVIII, Antoni de Capmany, qui en 1776 arribà a afirmar que el català era un idioma antiguo y provincial, muerto para la república de las letras.

No debades, el catàleg d'obres impreses en català-valencià realitzat per Marià Aguiló indica que entre 1786 i 1815 en foren moltes més les publicades a València que a Barcelona. Tanmateix, la situació canvià radicalment entre 1815 i 1860: a terres valencianes començaren a davallar mentre que a Catalunya pujaven cada vegada més. Què havia canviat? Quin era el factor diferenciador? Doncs la distinta integració del fet lingüístic català i el fet lingüístic valencià en la progressiva construcció de l'estat-nació espanyol, de matriu cultural castellana,
durant el segle XIX. Mentre que a Catalunya el catalanisme -en clau regionalista primer i nacionalista després- tingué molta força i això impulsà la valoració del català com a fet identitari primordial, al País Valencià la manca de desenvolupament d'un regionalisme i menys encara d'un nacionalisme similars comportà que el valencià estiguera menysvalorat fins al primer terç del segle XX.

I, encara pitjor, aquell procés incipient de recuperació social de la llengua quedà tallat de soca-rel i de forma brutal amb la instauració del franquisme. En este sentit, els diversos estudis sobre la interrupció generacional del valencià indiquen que esta es va produir en alguns casos a partir de la segona meitat del segle XIX -com en Alacant o València-, però de forma generalitzada a partir del segon terç del segle XX. Val a dir, tot plegat, que la substitució lingüística en la literatura o entre les capes lletrades no és irreversible -ni de lluny- sempre i quan el procés no afecte el moll de l'os dels parlants d'una comunitat lingüística. El cas dels catalans és ben clar: ningú no feia servir el català com a llengua de cultura durant el segle XVIII -ni n'hi havia perspectives- i hui és la llengua vehicular de l'ensenyament i de les institucions, amb possibilitats de sobreviure en el futur.

Per tant, com deia, pense que remuntar-se a la castellanització de les capes altes en el segle XVI per tal d'explicar la mala situació del valencià en l'actualitat és superficial, esbiaixat i derrotista. Superficial pel que acabe d'explicar. Esbiaixat perquè obvia l'enorme riquesa que ha anat adquirint el llenguatge amb posterioritat (d'on provenen la majoria de les expressions i frases fetes valencianes que ens són tan familiars sinó del segle XVII en avant?). I derrotista perquè explica l'evolució del valencià com la història d'un fracàs agònic que enfonsa les seues arrels en temps immemorials. Doncs no, el "problema" del valencià és un problema bàsicament contemporani, dels darrers dos segles, en el qual, evidentment, tenen pes fets com la castellanització de les elits culturals i la manca d'institucions pròpies a partir del Decret de Nova Planta en 1707. Però això, com demostra el cas de Catalunya, no era irreversible.

Ara ho tenim certament irreversible en alguns llocs, però, si més no, comptem amb una legislació general que en teoria defèn el valencià. Hem de fer-la complir i hem d'emprar a tothora el valencià, per tal que se senta al carrer i que els que no el parlen, el puguen entendre, no el rebutgen, el vegen útil i, amb una mica de sort, es llancen a fer-lo servir. La situació està malament i hem de saber que això té unes causes històriques, però no cal afonar-se pensant que, ahir com hui, sempre continuarem igual de malament per "culpa" dels nostres poderosos. Ans al contrari, si hem de responsabilitzar-los històricament d'alguna cosa no ha de ser de forma genèrica, sinó concreta, per tal d'evidenciar el barbarisme de les seues actuacions actuals, com la de les caixes d'estalvis o la del requisit lingüístic. Mentrimentres cal actuar amb mà ferma, en positiu i de forma incansable, a vore si encara podem reeixir. Menys autoflagel·lacions i més apologies. Com deien des d'El Motle en 1837:

Serà, pues, empresa no indigna de un valencià amant del país que el viu nàixer, demostrar, en quant puga, que la llengua sublime del rei don Jaume de Aragó, la dels trobadors provençals de la edat mitja, se presta en tanta facilitat a les travessures del xiste i agudea, per a els quals pareix feta principalment, com a la grandiositat de assumptes sagrats, polítics, lliteraris, i de quansevol atra espècie que siga .

12 comentaris:

Jose Bosch ha dit...

M'agrada moltíssim el moment en que dius que "hem d'emprar a tothora el valencià, per tal que es presenta al carrer i que els que no el parla, el puguen entendre, no el rebutgen, el vegen útil i, amb una mica de sort, és Llançà a fer-ho servir " i no et falta raó estic totalment d'acord però és un treball molt difícil en el dia a dia .. i més en el treball, jo estic de recepcionista d'un hotel i més de una vegada se m'escapa algun "bones" "adéu" i el jefe em mira seriosament i no ho accepta fins i tot sa donat el cas d'aparèixer un valencià parlant i que li molestés que li atengués en valencià, tot i que l'home em parlés també en valencià ..

Nose.. és un punt de vista de com molts valencians reneguen de la seua llengua.

Josep Lluís ha dit...

M’ha agradat molt que recordares que bona part de les expressions que considerem tan castisses valencianes pertanyen precisament a eixa època de decadència. La llengua també tenia molts recursos, era viva quan se la pressuposava en els pitjors moments.

Tinc una curiositat/pregunta, en la cita d’El Motle, on diu amant del país que el viu nàixer, no hauria de dir que el véu nàixer?

Vent d Cabylia ha dit...

Jose, de cara al públic el millor és dir "bon dia" de primeres i després ja vorem. Supose que si arriba un client angloparlant, estarà encantat de ser atés en anglés. El mateix per a un client valencianoparlant. A vore si així ho entén millor el teu jefe... És molt difícil, però, amb una mica de mentalització, humor i sense pressió, es pot anar fent faena. Xino xano s'arriba lontano, que deia aquell.

Josep Lluís, la gran majoria d'eixes expressions són efectivament modernes o contemporànies. Hi ha, per exemple, unes quantes provinents del lèxic dels colombaires dels segles XVIII a XX que va recollir Emili Casanova, com ara "estar fet una catxapera", "fer memeus", "fer-se la mà", "ser un figura", "no parar en torreta" o "trencar la seguida". Pel que fa a la cita d'"El Motle" ara no tinc ací l'exemplar i m'he limitat a copiar i adaptar ortogràficament una transcripció d'August Rafanell. En tot cas, jo diria que he sentit dir "viu" com a tercera del singular a algú del Cabanyal o de Benimaclet. De fet, en el DCVB apareix en el paradigma de la flexió antiga de "veure".

Silvia ha dit...

L’empoderització del castellanoparlant comú arriba amb l’extensió de l’escolarització obligatòria (en castellà, és clar), i això no es produí fins el segon quart del segle XX, i tot així encara haurien de passar dècades abans de considerar l’analfabetisme en castellà un fet residual. Vull remarcar que la massa de castellanoparlants ha sigut fins fa quatre dies tan analfabeta en la seua pròpia llengua con els valencianoparlants en la seua. Que el castellà fóra la llengua oficial administrativa tenia una rellevància mínima per al jornaler de Medina-Sidonia o per al pastor de la Muntanya de Santander, que entre altres coses, difícilment podien reconéixer en el llenguatge administratiu del castellà oficial la seua manera de parlar. Jo pense que quan Ràdio Nacional d’Espanya inicià les seues emissions als anys 20 la immensa majoria de castellanoparlants escampats per tota la península i les Illes Canàries degueren flipar amb el model de castellà que se’ls oferia.

Saber llegir i escriure la teua llengua és un poder, i eixe poder no va estar a l’abast del poble castellanoparlant fins a la generació dels meus avis, o millor dels meus pares, realment. Que el mandarinat administratiu estatal tinguera el castellà com a llengua oficial no conferia poder lingüístic al jornaler o al pastor que, si s’havien de traslladar a Catalunya, s’assimilaven sense cap problema. La resistència popular a canviar de llengua i la transmissió irreductible del castellà arriba amb la consciència de poder i d’apropiació total de la llengua, mitjançant el coneixement ple i universal de les destreses lectoescriptores i la conseqüent assumpció del castellà com a llengua prestigi. Com més anys d’escolarització, més consciència de prestigi de la teua llengua. No hi ha cap castellanoparlant culte que no siga conscient d’això.

I tot este rotllo té alguna cosa que vore amb el valencià? Jo crec que sí:

a) Respecte del castellà, l’alfabetització popular en valencià no hi és tan llunyana. Quatre generacions com a molt.
b) La consciència de prestigi i poder és imprescindible per a la continuïtat generacional del valencià
c) La incorporació de castellanoparlants (especialment dels castellanoparlants purs) al valencià és difícil perquè tenim plena consciència del prestigi i poder de la nostra llengua, precisament amb quatre generacions d’avantatge. Donar-nos la matraca del valencià des de la trinxera política-acadèmica-administrativa, es a dir, des de postulats estrictament cognitius, tot i ser imprescindibles, només condueix a una acollida del valencià molt superficial i intermitent. Per a una acollida més càlida i persistent s’ha de tenir present l’oblidada i menyspreada dimensió afectiva i emocional de qualsevol llengua. Ens calen amics i amants que no dimiteixen de la seua llengua. Amics i amants.

Masclet ha dit...

Coincidixc plenament en tot lo que dius. Yo afegiria la pena que dona (en tots els sentits de la locució) llegir els comentaris anònims de l'artícul en la pàgina web del Levante. Està clar que no es pot fer un estudi sociològic científic a partir d'ells, pero el desconeiximent brutal de la nostra història per part de la majoria dels que opinen (siguen de la tendència que siguen) és patent.

Quant a la castellanisació llingüística, només és menester descendir familiarment d'algun valencià de la capital naixcut abans de la guerra civil per a saber que Narcís Vinyoles tingué poc a vore en el canvi de llengua. L'us de la llengua valenciana a principis del segle XX era hegemònic en les classes baixes i miges de la ciutat de Valéncia, i ahí tenim el conegut cas de Concha Piquer, naixcuda en el barri de Morvedre, que quan viajà per primera volta a Nova York només sabia parlar valencià, i va aprendre a parlar abans l'anglés que el castellà.

Respecte a lo que diu Sílvia, l'incorporació de castellanoparlants al valencià hauria d'anar íntimament lligada a la força simbòlica del valencià com a senya d'identitat pròpia del nostre poble. A la pròpia tradició familiar valencianoparlant més immediata (sense haver de remontar-nos precisament al segle XV), perduda en molts dels actuals valencians castellanoparlants; i a la nostra cultura popular més directa, que sempre s'ha expressat en valencià.

I qué voleu que vos diga; moltes de les actituts pseudo-academicistes que veuen un perill en qualsevol expressió llingüística "popular", i eixa persistent mania en canviar-li a l'idioma el seu nom històric per una atra denominació imprecisa i forastera (voreu que soc educat) crec que actuen en contra d'eixe necessari víncul "sentimental" o "simbòlic" entre els valencians i el seu idioma. Per sòrt, crec que les coses van canviant.

Vent d Cabylia ha dit...

No comencem amb el nom de la llengua! En qualsevol cas, la cosa passa, institucionalment, per fer la pressió legal que es puga (via queixes al Síndic, via organitzacions de protecció lingüística -que ens manquen-) i, personalment, en el nostre dia a dia. Això que diu Silvia és important, amics i amants -jo crec que si es promocionara el valencià així s'apuntaria més d'un o d'una dels que s'apunten ara-, però també és molt important de cara als desconeguts. Si un no comença una conversa en valencià, segur que no hi haurà manera de continuar-la en valencià. I això, a banda del suport institucional o mediàtic -que ara per ara no acompanya, i que entra dins del vessant polític del valencianisme-, és el que dóna el pols de la utilitat social de la llengua, sense el qual és quasi impossible revitalitzar-la. El que explica hui Xavi Bellot al seu blog n'és un símptoma. I el que contà Víctor Maceda a l'Informatiu és ja de psiquiàtric (per als pares)... Però, no res i avant. A continuar en la brega sabent d'on venim, on estem, què fem i cap a on anem.

Silvia ha dit...

Masclet, la didàctica del valencià adreçada als castellanoparlants ha sigut un fracàs, de manera particular als darrers 70 i als anys 80, precisament per carregar-la de tanta catequesi identitària i de tanta construcció nacional. Sóc una alumna reciclada vint anys després d'abandonar el servei de normalització lingüística de la Universitat. Jo m'havia apuntat per aprendre una llengua, no per adherir-me a cap ideologia política. No em sentia amb forces per a continuar amb el paripé i abandoní després de tres cursos aprovats. I jo vaig ser dels castellanoparlants que més aguantaren, la majoria abandonà el primer curs. Mai vaig tindre clar si en volien parlants o militants. És el pitjor favor que es pot fer a una llengua, vincular-la a un determinat projecte polític. És el mateix error patit pel castellà com a llengua de destí imperial i identificació obligatòria per a tots els espanyols, amb la diferència que el valencià es troba en una situació molt més feble i les conseqüències de l'abandonament de parlants potencials són més greus. Entre altres motius perquè eixos alumnes són pràcticament irrecuperables. Jo sóc l'excepció.

Vicent, el verb només alcança la seua dimensió real quan es fa carn ;) Les llengües són codis que vinculen persones, per damunt de tot. Mai no hauríem d'oblidar-ho.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

No comencarem no amb el nom de la llengua i menys amb la seua denominació acadèmica i internacional: català.

Cadascú és cadascú i jo no em guanye la vida amb la llengua. Si són sinònims són sinònims i empre el que em dona la gana: de vegades un i de vegades l'altre. Dir-li catalana, i ja ho sabeu, apareix en moltíssima documentació històrica valenciana de tots els segles i una part dels valencians ho diem "també" així per molts que a alguns no els agrade.

Ara, com que no hi ha més sord que el qui no vol escoltar hem de començar sempre de zero.

I la cosa no va per tu però si no ho dic rebente.

Dit això, la fraseologia que es crea a partir del segle XVII/XVIII al País Valencià no s'escampa de manera homogènia per tot el territori valencià perquè les enquestes fraseològiques no han arribat mai als extrems: alguns d'ells tan poblats com per tenir la segona i tercera ciutat del país.

En canvi, allò que anomene "el vell fons comú" és el mateix de Salses a Guardamar i, així, "anar-se'n a pastar fang" ho trobes a tots els territoris.


Sóc profundament valencià i conserve una fraseologia viva i heretada que no he hagut de memoritzar perquè la sent al meu voltant als meus sogres, als meus pares, a ma muller o a mi mateix. Em relacione molt amb barris tradicionals i un medi rural poblat amb una vitalitat altíssima de la llengua al cor del Camp d'Elx.

El que més costa quan fas proves de la Junta Qualificadora del Valencià és, precisament, aquesta fraseologia "tan valenciana" que no compartim molts valencians i algun lèxic que tampoc. I alguna altra coseta menor: però no passa res.

Vol dir això que jo no estiga disposat a aprendre fraseologia valenciana, catalana o balear o que n'aprenguem de nosaltres? D

oncs, tampoc perquè el que no he dit mai puc començar a dir-ho sempre que siga de la meua llengua, la qual no acaba a Traiguera ni a Tabarca.

Aquestes visions centralitzades i cèntriques de les llengües -ens queixem del català oriental i reproduïm el model amb el valencià central- em posen malalt. I que em vinguen sovint de persones a qui ja els agradaria tenir el meu valencià popular em socarra encara més.

I algú ha de dir aquestes coses a pesar que no m'agrade gens ni gota com diuen a Girona i hem dit sempre a Elx malgrat que digueu "gens ni mica" (miqueta en diminutiu que no deu ser la mateixa cosa) com fan els barcelonins...

Vol dir això que les diferències són grans? Doncs no perquè no cal ser usuari d'una frase per copsar el seu significat quan un és profundament catalanoparlant.

El problema és de les parcel·letes. Jo el siti (parcel·la per a construir) com més gran millor sense eixir-me'n de ma casa.

Vent d Cabylia ha dit...

Silvia, m'has fet pensar amb això que dius de l'empoderització ("apoderament" supose que seria la traducció d'"empowerment"). I és que és totalment cert. Supose que mai en la història com ara un ciutadà espanyol s'havia sentit amb tanta consciència de no necessitar més llengües que el castellà per a recórrer tota Espanya i desenvolupar-hi la seua vida. Sabent-lo parlar, llegir i escriure, que caiga el món, que ell pot fer qualsevol cosa. Una situació que no passava abans (i quan dic abans em referisc encara al segle XX, com mostra l'exemple de la Piquer o de tants altres fins a c. 1940 que molts de nosaltres coneixem). I d'ací, per exemple, la insistència en no fer del català llengua vehicular i preferent a Catalunya, perquè això trencaria amb eixa situació (relativament nova, però d'una força descomunal). Igualment, d'ací la insistència en l'"enorme discriminació" que suposa que no hi haja línies educatives de castellà en pobles valencianoparlants on hi haja ni que siga una sola família que vol l'educació en castellà. Contra eixa situació, l'única eixida és fer del valencià una llengua d'ús social i de futur, el que passa per fer-la servir els que la fem servir i per impulsar-la des dels poders públics (malament estem en els dos sentits...)

Lady Daga ha dit...

Benvolgut Vicent,

No entenc per què veus "amb espant" que un article així tinga cert ressò. Jo veig amb espant moltes altres coses cada dia, però bé. Anem al cas que planteges.

És possible que l'article, com tu dius, partisca d'una hipòtesi simplista i que la realitat siga més complexa. Això sempre és axí i tu com a historiador, ho sabràs millor que ningú.

Tanmateix, alguns dels teus arguments no serveixen per a contrarestar les tesis defensades en l'article. Per exemple, començant amb el tal Vinyoles. Que siga un més i no tinga el protagonisme que se li atribueix, canvia alguna cosa? És a dir, tu mateix ho dius: "actuà com un més de la seua època", doncs això. Si altres com ell actuaven així per alguna cosa seria, dic jo.
La comparació amb Quim Monzó, és totalment arbitrària i ahistòrica, per tant, no té sentit. Ara, si vols, haurem de veure per què Quim Monzó escriu en castellà en La Vanguardia, igual que s'escriu un article sobre la situació del valencià en el diari Levante EN CASTELLÀ, com tota la resta d'articles, d'altra banda.

Estic d'acord en que és més important (per agut) el procés de substitució lingüistica en el darrer terç del segle XX, però això no invalida l'anterior (especialment pel que fa a les elits culturals).

De totes maneres, pense que sempre queda lloc per a l'esperança i que si el català no ha desaparegut encara, és perquè té una capacitat de resistència més alta del que pensem.

Salut i bon estiu!

Vent d Cabylia ha dit...

Dona, pense que "culpabilitzar" Vinyoles no té massa trellat perquè la concepció que es tenia de la llengua, com de la identitat col·lectiva, era molt diferent en aquella època. No tenia les implicacions que hi havia ara, i que no es comencen a observar fins al món contemporani (del segle XVIII en avant).

Si Vinyoles actuava com un de la seua època, caldrà explicar la seua actuació en el seu context. En eixe sentit, l'explicació no és precisament el menyspreu conscient al valencià amb les implicacions que té el menyspreu al valencià hui en dia (o l'usem i el fem llengua territorial o desapareix d'ací poc). Això és precisament el que critique: que s'empre la figura de Vinyoles per explicar un fenomen actual que no té les seues raons de ser en el comportament de Vinyoles, sinó, sobretot, en el comportament de l'estat espanyol, del nacionalisme espanyol i dels valencians en la contemporaneïtat. Algunes de les causes històriques de fons que coadjuvaren en el fenomen les vaig citar, per exemple, ací.

Sempre hi ha manera de cercar "culpables" en la història. Però trobe que, salvant les distàncies, el que s'ha fet és com si, per exemple, s'explicara la xenofòbia actual dient que Jaume I va ser qui va iniciar eixe conflicte amb la conquista del regne de València, titulant l'article "Set segles d'odi al moro"... (d'altra banda, la comparació amb Monzó no era comparant-la amb Vinyolis sinó amb la situació actual: no es pot jutjar algú a partir d'una sola dada, sense més context).

Finalment, la capacitat de resistència del català, per sort o per desgràcia, no és ni més ni menys que la capacitat de resistència, conscient o inconscient (no sé si pot haver resistència inconscient!), dels seus parlants. I en això sí que cal treballar, persistir, resistir, actuar... Salut!

F. Mas i Castanyer ha dit...

Però els emigrants valencians a Algèria van conservar la seva llengua i diuen que el francès que es parlava i es parla a Algèria i el que encara parlen els ‘peus negres’ estava i està ple de paraules i expressions d’origen valencià.