La finca dels collons

Plànol de situació. La Finca de Ferro al costat de l'institut, on diu "Carrer Xàtiva"

Com sempre que vinc a València he trobat un soroll infernal a la major part dels carrers que freqüente i un (ja estic fart) metro de merda (en comparació amb el de qualsevol ciutat amb mínimes aspiracions de gran urbs). Amb tot, també com sempre, alguns llocs especials de "la meua ciutat" m'han fet oblidar-ho tot i gaudir d'ella al màxim.

Un d'eixos espais concrets és l'eixida de l'Estació del Nord, amb un altre triangle màgic (com el del Mercat-Sant Joan-Llotja) format per la mateixa estació -la més bonica del món, ja ho sabem-, el col·legi Lluis Vives, i l'Edifici Garceran (i hi podríem afegir la visió cap a la dreta de la plaça de bous).

Només m'hi detindré una miqueta a comentar el major desconegut d'eixos quatre monuments: l'Edifici Garceran o la Finca de Ferro. Amb els seus 22 pisos i 85 metres d'alçària, va ser el sostre de València durant vora 40 anys, des de la seua construcció en 1962-1964 fins a la de les Torres d'Ademús en el 2003. Tot i no ser especialment bell ni espectacular, si ens quedem mirant-lo detingudament sorprén la seua imponència: és realment gran.

Va ser un dels primers edificis de València que emprà una estructura de ferro i d'ací el seu malnom, que també va ser el de Finca dels Collons durant el seu bastiment. La raó? Molt senzilla. La gent que eixia de l'Estació del Nord mirava cap a l'esquerra i veia aquell monstre en construcció, la reacció més comuna era dir: "Collons, quina finca!"

Model 3D fet per Jorge Pellicer

Vista aproximadament des de la plaça de bous

Vista des de la plaça de l'Ajuntament

Vista des de baix

Cerdà de Tallada i la presó model de València: una altra oportunitat perduda

Visitavit plebem suam oriens ex alto,
educens vinctos de lacu in quo non erat aqua

Després de 4 anys de promeses s'acaba de posar la primera pedra del nou "Complejo 9 d'Octubre" (sic), un espai que aprofitarà les naus de l'antiga presó model de València-ciutat i bastirà quatre edificis nous de 16 plantes per a usos administratius de la Generalitat Valenciana: un PROP i diverses conselleries. Hi haurà alguns equipaments públics per al barri -de gestió privada- a les plantes baixes, però insuficients, i el gran problema és que, novament, com en el cas de la Tabacalera, es malbarata un edifici simbòlic d'alt valor patrimonial en oficinetes funcionarials. Les oficines poden estar a qualsevol lloc, estan dedicades a l'administració. És convenient, en canvi, que els equipaments socioculturals ocupen llocs emblemàtics i de gaudi arquitectònic: són oberts al públic i d'us quotidià, paga la pena d'homenatjar la cultura i la ciutadania.

Hi ha també una altra oportunitat perduda. No han volgut fer un gran centre cultural, ni unes escoles, ni la Filmoteca, ni un gran museu, i tampoc, ni tan sols, reservar un xicotet espai -amb un pavelló n'hi havia prou- per a la memòria d'allò que envoltà una egrègia figura valenciana, Tomàs Cerdà de Tallada (1533-c. 1613). No era ni esquerranós, ni sospitós de catalanofilia, ni revolucionari, sinó procedent de la noblesa de Xàtiva, membre de l'alta societat de València, advocat, jurista, escriptor d'obres en castellà, conseller de Felip II, i home reialista i d'Estat. Però ni així. Sembla que no calen més llocs per a la cultura o per a la memòria històrica a València.

L'oportunitat era immillorable: una presó model, que si no em falla la memòria, va ser la pionera a Espanya en la nova concepció higienista de les presons contemporànies, i una figura històrica valenciana, Tomàs Cerdà de Tallada, el primer tractadista penitenciari espanyol i potser europeu, que precisament va acabar els seus darrer 10 anys retirat a Cerdanet, un llogaret de Mislata, a l'alqueria del Molí que s'estenia des d'un molí proper al Túria fins a la Creu Coberta, a uns escassos centenars de metres d'on està actualment la presó model. Ni fet a posta, semblava una conjunció casual-històrica destinada a reservar un espai patrimonial idoni per a la reflexió sobre el penintenciarisme, la repressió dels delictes, la construcció de l'Estat modern, els juristes valencians o qualsevol tema relacionat. Però res, ni així.


Com a trista queixa i per memòria del que no ha pogut ser, dedicaré unes línies a explicar l'obra penitenciarista de Cerdà de Tallada a partir de les dades extretes d'un article de Regina Mª Pérez Marcos publicat al número LXXV de gener de 2005 de l'Anuario de Historia del Derecho Español.

En 1568, amb 35 anys, Cerdà de Tallada fou nomenat "procurador de pobres i miserables de la ciutat de València", un càrrec que ocupà fins a 1581, una dotzena llarga d'anys durant els quals visità constantment la presó reial (llavors als baixos de la Casa de la Ciutat), assessorà reclusos i inspeccionà els servicis penitenciaris. En 1574, quan duia ja uns quants anys exercint l'ofici, es decidí a escriure la "Visita de la cárcel y de los presos", obra en què descrigué l'estat de la presó de l'Audiència de València, realitzà una interpretació del dret penitenciari i sistematitzà la problemàtica entorn dels presos, tot redactant el primer tractat ibèric de ciència penitenciària. El seu èxit fou tal que en 1604 s'hagué de realitzar una segona edició.

Per a Cerdà de Tallada la manca de règim intern a la presó de València feia que allò fóra albergue de fieras más bien que de seres humanos, on abundava el vici, el joc, el crim i l'abús. Cerdà advocava per un règim penitenciari ordenat i lliure de corrupció, que per primera vegada apostava pel càstig però també per la rehabilitació dels presos: para que se consiga la corrección pública, para que el delincuente se reforme y para que los predispuestos a delinquir se amedrenten y aprendan. Ho recomanava per "raons d'Estat" i pel bon funcionament de la "República", però també pel seu esperit humanista:

Que siendo cosa tan conveniente y tan propia ayudar al hombre, y hacerle bien, debe procurar cada cual aprovecharle y ayudarle siempre y cuando entendiere que tiene necesidad de su amparo y ayuda, señaladamente, a hombres necesitados y pobres, entre los cuales no hay ninguno que más lo sea que el triste miserable preso encarcelado, por estar en lugar que no puede por sí mismo tratar sus negocios y por no tener quien se acuerde de él, ni quien defienda su justicia en cabeza ajena.

En definitiva, l'obra de l'autor valencià reflexionava sobre el dret i el règim penitenciari per tal d'agilitzar els processos, fer justícia, alleujar la situació dels presos i donar llum pública a unes qüestions que fins llavors no havien estat dutes al debat públic. Precisament allò que les autoritats valencianes tracten d'evitar: no volen reflexió sobre nosaltres mateixos, sobre els valencians, sobre els espanyols, sobre la humanitat i el nostre futur en conjunt. Ja els va bé com estem, tot i que som molts els que, per unes causes o unes altres, no estem bé com estem.

L'Albufera, 100 anys després

Quin món el de l'Albufera de València!

En febrer de 1935 J. O. Swain, un jove estudiant nordamericà que acabava de redactar la seua tesi doctoral sobre l'obra de Blasco Ibánez, va publicar a la prestigiosa revista Hispania l'article "The Albufera thirty years after". Hi relatava el viatge fet a L'Albufera en temps de la II República -probablement en 1933- per tal de conéixer el background de Cañas y barro, his best work, en què el llac es mostrava com the only indispensable character.

El relat, de deu pàgines, mereix una lectura sencera, però hauré de fer-ne un sintètic resum (perdoneu, en tot cas, per l'esquematització i la sequedat del post). Hospedat a l'Hotel Regina de València, un dia qualsevol de juliol Swain agafa l'autobús de les 12:00 que du al Palmar de la Albufera: la majoria dels passatgers, natives of Palmar, parlen in Valencian i contesten in Castilian les preguntes del nordamericà. Té, a més, la sort de trobar-s'hi l'alcalde del Palmar, que es farà càrrec d'ensenyar-li el poble quan hi arriben. Al llarg dels encreuaments del camí hi observa petits pobles on l'autobús va deixant passatgers. També hi veu barques pels canals que van de l'Albufera a València: li expliquen que els palmareños, ajudats de les perxes, naveguen tant com poden els canals i fan la resta de viatge a peu; l'autobús és només per a rics o gent amb molta pressa.

En arribant a l'Albufera, l'alcalde, admirador de Blasco Ibáñez, es compromet a ensenyar-li tot allò described in that novel. Han d'agafar una barca a motor per anar fins el Palmar. Swain observa que el llac és més petit del que pareix a la novel·la; comprova en un fullet del Patronato Nacional de Turismo escrit per Almela i Vives que, com s'explica a Cañas y barro, els llauradors no han parat de guanyar-li terreny en favor dels arrossars: en 1730 l'Albufera tenia 14.000 hectàrees, en 1863, 8.100, en 1893, 5.000, i en aquells moments només 2.000 hectàrees.

Abans de prendre terra adverteix els ponts sobre els canals i la carretera en construcció que connectarà València amb el Palmar: this road... will some day allow visitors to ride in comfortable automobiles in a few minutes to the scene of Blasco's famous novel. Per això, Swain s'alegra interiorment d'haver visitat aquell escenari abans: I am, however, doubly glad that I have been able to visit this place before its individuality is lost thorugh the encroachments of civilization. Adverteix un vell pescant que no s'immuta davant la seua presència: this old man can easily be Tío Paloma (el protagonista de la novel·la). Quan estan apropant-se al Palmar qui dirigeix la barca s'acosta a Swain, comença a parlar-li en valencià (but we get along quite well) i li fa notar els grans peixos que es poden veure mentre naveguen.

Prenen terra i caminen fins El Palmar. Hi ha ànecs pels canals i vivers per a conrear anguiles. L'alcalde li explica que el Palmar is trying to be a real city: the houses have blue and white enameled numbers, i the school building seems to be a point of pride with the "palmareños". Passen per la Confraria de Pescadors i Swain demana pel sorteig: "Eso tuvo lugar el domingo pasado" li contesta l'alcalde, que tingué la mala sort d'eixir el número "dos cientos y tantos. No vale la pena. El año que viene no pesco". Arriben a sa casa, l'alcalde es canvia les sabates per unes espardenyes i li presenta la família. Parla a la dona en valencià però el nordamericà els mig entén i declina l'oferta per dinar. De fet, ix a pegar una volta per "la única calle del pueblo".

Al final del carrer the people park their canoes as we park our automobiles behind our houses. Estan en una època de l'any sense massa activitat; la gent es dedica a pescar per al seu menjar diari. Veu un home que està fent una tenda de cànem en una petita illa per tal de buscar l'ombra: he might be the lineal descendant of the drunken vagabond that Blasco has made live for us; està temptat de dir-li "Qué tal, Sangonera", un altre dels personatges de Cañas y barro. Al final del poble hi ha una sènia moguda per una mula que alimenta d'aigua un hort de tomaques, fesols i altres plantes. A l'altra part hi ha un llavador, amb set o huit dones enfaenades rentant la roba. El nordamericà fa una ullada en una de les dues tavernes i finalment retorna a la casa de l'alcalde, Vicente Ferrer-Moreno.

Està acabant de dinar which seems to be the famous Valencian "paella". Swain es lamenta d'haver esmorzat ja a València: to my own particular taste there is no dish that can compare with the "paella valenciana" or "arroz valenciano" when it is well prepared. Amb la panxa plena l'alcalde li ensenya el poble: està molt orgullós dels steps toward modernization that have been taken in Palmar de la Albufera in the past thirty years. Per exemple, han portat aigua potable des de lluny, fins i tot "millor que la de València", i també aigua per al llavador mitjançant una bomba elèctrica que l'extreu de l'Albufera. De fet, s'acaba d'esgotar l'emmagatzemada al dipòsit i l'alcalde ha d'anar a engegar el motoret.

Mentrestant, Swain s'interessa per un altre hort amb tomaqueres, faveres i un canyar. L'alcalde li n'ensenya uns quants més, fent notar la novetat dels tarongers, les llimeres i les figueres. Havent arribat al final del poble, el nordamericà pren una foto de Ferrer-Moreno amb el carrer i les cases al fons. Li demana també per examinar una bomba d'irrigació, aquells "armatostes de hierro" que estaven guanyant terreny a l'Albufera i que tant odiava a Cañas y barro el tio Paloma, convençut que "iban a cultivarlo todo" i que "por poco que és viviese aún había de ver cómo la última anguila, falta de espacio, se marchaba moviendo el rabo por la boca del Perelló, desapareciendo en el mar".

Troben un dels homes que controlen les bombes, qui, després d'ensenyar-los desvanit el seu hortet, els acompanya fins una d'elles per posar-la en funcionament. Les grans ximeneres de ferro permeten accionar el motor de vapor que va extraient l'aigua de l'Albufera per convertir-la en nou espai conreable. Aquells dos homes, però, no es lamenten com el tio Paloma d'un fet tan beneficiós per a l'economia.

Finalment, van tornant cap al poble. L'alcalde no perd l'oportunitat per exalçar Blasco Ibáñez, planyent-se per la gran pèrdua que ha suposat la seua recent mort per a València i Espanya. Mentrimentres, Swain pensa en la mestria de l'autor valencià: he has been able to take this small village, which must look quite prosaic, quite humdrum, to the people of Valencia, and transplant in it such a gripping tale. He was able to take the thing nearest at hand and make it romantic, poetical and dramatic. He surely believed that every life has its interesting story, every village its epic.

És hora de tornar cap a València. S'acomiada de l'alcalde i puja a la barca que el durà fins a la parada de l'autobús: "¿Qué le parece a Vd. todo eso?" li pregunta el jove que du el vaixell. Swain li respon que li ha agradat molt i el jove li dóna el seu punt de vista: "Vd. que se acuerda de la novela no habrá olvidado la culebra Sancha. Esa culebra mató al pastor. Pues bien La Albufera mató a Tonet de la misma manera. Lo malo es volver de conocer otra cosa. Trabajo en la ciudad. Si vuelvo a Palmar para quedar, me muero sin remedio".

El nordamericà reflexiona en silenci sobre la tranquil·litat aparent de l'Albufera en aquell dia de juliol i els tràgics successos que hi narra Blasco Ibáñez: How can these people cotinue to live their quiet and poverty-stricken life on this scene of such a great masterpiece of fiction? Do these fishermen realize that people in the most remote parts of the world have read of their little lake and have one and all the firm resolve and cherished ambition to visit their island village?. El jove de la barca el desperta dels seus pensaments i li va contant, sobretot en valencià, moltes coses sobre el llac.

A la fi, canvien a una altra barca, on la gent es mostra molt amistosa: d'on és? on ha aprés el castellà? com pot entendre the dialect that they speak? Però Swain cerca la tranquil·litat de les aigües de l'Albufera i s'aparta per tornar a fer unes darreres reflexions:
What Blasco wrote was just a novel. Nevertheless ther comes back to me repeatedly the definition of a novel "A novel is a fictitious story that coul have happened". Then I imagin twilight on the lake, Neleta and Tone alone on Cañamel's boat. Yes, "Cañas y barro" is a story that could have happened. Blasco has created characters in this novel... [Neleta and Tío Paloma]. But his greatest accomplishment has been to give the character and permanency to the Albufera of thirty years ago. The lake may disappear one day entirely, as our materialism, which is present even in Spain, teaches us that there is more money in rice than in eels [anguiles], but Blasco's Albufera, like Goya's "Majas" or Velazquez' "Don Baltazar", belongs to the ages... He has the spirit of this body of water. He has indeed preserved for the coming generations an idealized conception of a rather commonplace setting, and in so doing he has made in worthy of the student's visit.



Uns apunts a rajaploma:
- Si no fóra perquè l'arrós va deixar de ser un gran negoci per a les inversions capitalistes, probablement hui no quedaria Albufera. S'ha repetit la història amb la construcció al litoral: diners ràpids a costa del territori. L'Albufera ha sobreviscut però no podrem dir el mateix dels greus danys fets a d'altres paisatges.
- La importància cabdal dels mites (en este cas literaris) en la nostra visió del món.
- Per copsar la València de fa 100 anys llegiu les grans obres valencianes Blasco Ibáñez: Arroz y tartana, Cañas y barro, Flor de Mayo, La Barraca, Entre naranjos.

L'Albufera, actualment, des de l'espai

What the heck means Arthur Caravan?

Vista de Port Arthur en l'actualitat

Evidentment, Arthur Caravan no és el mateix que Arthur Cravan. Llavors d'on ve el misteriós nom? Un amic del grup, com l'Antònia Font dels Antònia Font? Sembla dubtós, tot i que coses més rares, com les de Philibert de Vient, s'han vist. Si cerquem a Google el primer resultat que apareix no relacionat directament amb el grup correspon al "Port Arthur Caravan and Cabin Park". Però ací Arthur i Caravan no van junts, una cosa és "Port Arthur" i una altra el "Caravan and Cabin Park" que hi ha precisament a "Port Arthur".

En tot cas, la història de Port Arthur és digna de contar. És una badia de la "península tasmana" de l'illa de Tasmània, al sud del sud, a sota d'Austràlia, on Cristo perdé les espardenyes com aquell qui diu. I pren el seu nom del Governador Arthur que en 1830 hi establí un penal per als convictes anglesos enviats des de 18.000 quilòmetres enllà. Els mateixos presos foren obligats a construir les nombroses dependències penitenciàries que encara es poden visitar: la presó, les torres de guarda, l'hospital, l'asil... Fins a 12.500 persones passaren per Port Arthur en els seus 47 anys d'existència (1830-1877).

I encara hi ha més: vora 2.000 hi estan soterrats, però no a Port Arthur, sinó a la veïna illa dels morts, Isle of the Dead, on hi havia un cementiri bipartit per a lliures (uns 200 treballadors de la presó que van morir) i per a presos (uns 1.800). A l'illa dels morts, segons va relatar Anthony Trollope en 1873, només -valga l'expressió- hi residia un viu: l'irlandés John Barron, l'enterrador del penal durant més de 20 anys. Era tot el lliure que es podia ser a l'illa de la mort: malgrat la seua proximitat a Port Arthur vivia a l'illa permanentment, es banyava, pescava, conreava el seu hortet i dues vegades per setmana li portaven, a més, racions de menjar. En opinió d'aquell relator: of all the modes of life into which such a man might fall, surely his was the most wonderful.

En definitiva, supose que no res tenen a vore els "Arthur Caravan" amb el "Port Arthur" o el "Caravan and Cabin Park" que acull els nombrosos turistes que s'hi acosten, però "conte contat, conte acabat". És el que tenen els blogs...

Cementiri de l'Isle of the Dead


Port Arthur cap a 1860, en ple funcionament


Plànol del complex penitenciari històric de Port Arthur

Santa Maria del Mar, però la del Grau de València

Tothom, encara més des de l'èxit de la novel·la d'Ildefonso Falcones, La catedral del mar, coneix Santa Maria del Mar, l'església gòtica del barri de La Ribera de Barcelona, aquella en què es volia casar la infanta Cristina però no va poder per problemes d'espai, i al costat de la qual roman la flama perenne del catalanisme sobre el Fossar de les Moreres, on "no s'hi enterra cap traïdor" segons els versos de Pitarra (i sembla que es faran les honres fúnebres dels "lleials" a la pàtria catalana, començant per les darreres de Xirinachs).

Tanmateix, molt poca gent coneix l'altra Santa Maria del Mar, la del Grau de València, el primer esment conegut de la qual correspon precisament a l'època d'Alfons el Benigne (1327-1336), la mateixa en què es començà a construir l'edifici gòtic de la de Barcelona. Posteriorment, el primer document gràfic que hi tenim és la vista de la platja valenciana feta per Wijngaerde des de la ciutat en 1563, en què es pot advertir el campanar sobreeixint sobre la resta de cases del Grau:

Amb tot, com es pot comprovar a simple vista en l'actualitat, a l'església de Santa Maria del Mar del Grau de València poc queda de la fàbrica gòtica, ja que fou completament remodelada entre finals del segle XVII i començaments del XVIII, amb la típica cúpula valenciana de teules blaves (negres en la foto pel trànsit de l'avinguda del Port), tot i que conservant l'antiga estructura de nau única:

Santa Maria del Mar del Grau de València (Dècada de 1960 o 1970)

I a tall d'esta fotografia dels anys seixanta o setanta del segle XX podem observar el caràcter fortificat de la torre del campanar, adaptat durant la guerra civil (crec que per tal d'allotjar ametralladores que tractaven de batre els avions que bombardejaren la ciutat de València i el seu port amb especial virulència). De fet, l'església patí nombrosos danys i hagué de ser restaurada parcialment en finalitzar la guerra:

Instantània dels bombardejos al port de València durant la Guerra Civil espanyola

Actualment, després d'haver-la remodelat, esta és la imatge que presenta la balaustrada de la torre de Santa Maria del Mar del Grau. Finalment, cal fer esment a la imatge més venerada de l'església, el Crist del Grau, conegut popularment com "el Negret" pel color de pell que mostra la talla. Conta la tradició que en maig de 1411, havent arribat el frare dominic Vicent Ferrer a predicar a la seua ciutat natal de València, va aparéixer a la desembocadura del Túria la imatge d'un Crist sobre una escala, flotant a l'alçada de Santa Maria del Mar de la Vilanova del Grau. Els llauradors i pescadors de Russafa, però, tractaren d'atraure la talla amb pals i ganxos cap a la banda sud del riu, la seua, on la jurisdicció pertanyia a l'església de Sant Valero de Russafa. El conflicte estava servit.

Qui seria posteriorment sant Vicent Ferrer explicà l'origen de la talla: procedia d'una església de Lleida, on suposadament un jueu l'havia llançat a la mar abans de suïcidar-se. Per tal de decidir-ne el propietari "legítim" es decidí tornar a tirar la imatge a les aigües perquè Déu decidira i el Crist anà a parar novament als peus de l'església de Santa Maria del Mar. Des de llavors, tots els maigs els veïns i feligresos celebren les festes en honor al Santíssim Crist del Grau, bo i representant la "miraculosa" arribada de la talla sobre les aigües (ara en vaixell).

Entrada del "Negret" sobre una escala a l'església de Santa Maria del Mar del Grau de València

V Baixada a peu del Carraixet

Escrit de diumenge a la nit:
Abans d'entrar en la matèria setmanal, no vull deixar passar el dia sense deixar constància de la bonica jornada de diumenge que he passat novament a l'Horta Nord amb la Colla Ecologista i Cultural de Massarrojos, l'Associació Cultural Macarella i altres amics, amb els quals he fet la V Baixada a peu del Carraixet, com ja comença a "tocar" cada any el primer diumenge de febrer. Des de Bétera a Alfara pel barranc, passant per les restes d'una vila romanovisigòtica i les de l'alqueria andalusina (amb la seua torre d'ací el costat) de Bufilla, on ens hem fet un bon esmorzaret d'entrepà i cacaus abans de la paelleta de rigor.

Entre moltes coses que hem vist i comentat, cal destacar la falta de respecte de les autoritats constructores per la natura, criticable no només per la falta de respecte en si, sinó per les nefastes conseqüències que poden ocasionar, per exemple, fer una carretera d'accés a un polígon industrial pel mig del barranc. Després vindran les inundacions i la culpa serà de Zapatero per no llevar les canyes...

D'altra banda, ens hem assabentat de la imminència de la construcció d'una nova autovia anomenada amb tota la cara dura per la Conselleria d'Infraestructures "Via Parc Nord" (l'antic projecte de "corredor comarcal"), perquè al costat de la carretera, que constituirà una nova fita d'estrangulació i contaminació per a l'horta [ací podeu vore el trajecte], posaran els seus arbrets i són tan menyspreables que a canvi de fer-la ofereixen el tan reclamat soterrament de vies a molts pobles. Si hi ha problemes de mobilitat, primer caldria maximitzar l'ús del transport públic (amb més freqüència, més connexions secundàries i un horari més ampli), no?

Finalment, cal dir que no hi ha res com tindre bons amics. Gràcies al Sequier per fi hem tastat (els dos) el Torró Viena de Meivel. I ben bo que estava (i a bona fe que tots els que hi havia a la taula se n'havien fartat de xicotets). Au, i ara a vore els Goya (de moment la sobrevalorada El orfanato arrasa). Per cert, per a qui vulga apuntar-s'hi, a primers de juny es farà la I Baixada al Palmaret. Ja tornarem a avisar...

Pàgina 26 (V)

L'Ajuntament de València, manca d'ambició cultural?

València: l'Ajuntament i la cultura. Publicat a Pàgina26.com

Com a fruit de projectes d'anteriors legislatures del PP la regidoria de Cultura de l'Ajuntament de València pot enorgullir-se d'haver dut a terme la creació de diversos organismes culturals: el Museu d'Història de València, el Museu de l'Almoina, el Museu Municipal del Trenet, el Museu de l'Arròs, el Molí del Tell, el Teatre El Musical, la nova seu de l'Arxiu Municipal de València al Palau de Cervelló, la xarxa de biblioteques municipals, etc.

Tanmateix, una vegada creats, els diners invertits en la seua gestió són minsos, escassos, pràcticament ridículs. De fet, molts d'ells a penes si es poden mantindre, sense dinamitzadors i sense cap marge d'activitat cultural, donat el nul pressupost que tenen per sobre de la seua manutenció anual. Per això, la situació cultural en la ciutat de la visita del papa, la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Fórmula 1, la Copa de l'Amèrica i altres grans esdeveniments resulta especialment feridora per als gestors implicats. És d'una greu impotència.

La regidora sembla haver aprés que com menys soroll faça, més garantit tindrà el lloquet i el problema és que com el PP continua arrasant la cosa va a pitjor. Més per al faraonisme i menys per a la mitjana i xicoteta cultura, la que fa les persones cultes més enllà dels espectacles fugaços. Ni per a un Institut Municipal de Cultura tenim, un organisme que qualsevol ajuntament espanyol amb aspiracions culturals ha bastit al llarg de la democràcia...

De fet, el principal projecte municipal de la regidoria per a la present legislatura és el Centre Cultural de la Rambleta, una instal·lació per als barris de Sant Marcel·lí i Patraix amb auditori, locals d'assaig, biblioteca, café-teatre i sales polivalents, pressupostada en 14 milions d'euros. Però allò més peculiar és que este centre cívic continuarà amb la forma de gestió indirecta del Teatre El Musical: serà de titularitat municipal, però construït i gestionat en règim de concessió de 20 anys per una unió temporal d'empreses formada per "Cyes" (la constructora), "Ámbito de Gestión Cultural, SL" (que desconec qui són) i "Ruzafa Show" (que fan bons treballs, com ara la revista Valencia City).

El negoci (per al sector privat) sembla redó: ells construeixen (sota eixe pressupost de 14 milions d'euros) i gestionen el centre durant vint anys a canvi de 2,5 milions anuals, és a dir un total de 50 milions d'euros. I dic que el negoci pareix redó perquè si l'Ajuntament se n'encarregara de la gestió fa la impressió que ni de lluny pressupostaria els 1,8 milions d'euros anuals que ixen de benefici: qualsevol cosa excepte crear llocs de treball públics. I no es tracta de fer funcionaris municipals com molts dels que he conegut (que no peguen ni brot) sinó d'equips de treball emprenedors sota el recer municipal; capital humà n'hi ha, voluntat política de finançar-los ben poca...

En qualsevol cas, sense entrar més en la qüestió de la gestió privada del Centre Cultural de la Rambleta (ja que en desconec els detalls), el programa de la regidoria de cultura per a esta legislatura és realment pobre, d'una escassa ambició sorprenent, gens acorde amb la tan lloada puixança de la capital valenciana. Com deia, les aixafadores victòries electorals els inciten a no fer més, i la moixeria de la regidora afona les aspiracions dels servicis culturals de l'Ajuntament. Ni visites guiades en condicions, ni cicles de música variats, ni exposicions interessants, ni activitats didàctiques, ni diversitat de nous projectes... La presència dels organismes culturals de la l'Estat, la Generalitat, la Diputació i les caixes d'estalvi a la capital cobreixen en part les absències municipals, però una ciutat com València hauria d'aspirar a més, a molt més.

El tranvasament de l'Ebre, el progrés, els Monegros...

Una de les coses que més m'ha impressionat de la meua recent estada a València ha estat veure un anunci de la Fundación Agua y Progreso de la Comunidad Valenciana (de la nostra Generalitat) a la televisió pública valenciana. Surrealista (més enllà de la realitat), manipulador i demagògic. Jutgeu vosaltres mateixos:

A banda de l'escassa força lògica de l'argumentació, que reconeix que, d'una i de l'altra manera, obtens aigua (llavors què més importaria un mètode o un altre?), insisteix en la fal·làcia que els rius "tiren l'aigua al mar". Com si els humans "tiràrem aliment en defecar" i fóra convenient fer-nos un autotransvasament des de l'anus a l'esòfag per no malbaratar nutrients. És evident que els rius formen part del cicle de l'aigua i que la seua modificació (natural i progressiva o artificial i sobtada) provoca notables canvis en l'ecosistema, que en el cas de la península ibèrica i en el context de canvi climàtic en què ens endinsem (natural o artificial, és un fet mesurable) condueixen cap a la desertització.

Escandalitzat, ho comentava també fa poc Xavi Sarrià, tot adjuntant dues cartes de lectors al diari Información, en què es recordava la catàstrofe ecològica que comportà la dessecació de la Mar d'Aral provocada per dos grans transvassaments concebuts i executats pel comunisme soviètic en honor del progrés industrial i proletari. El mateix ha passat amb els marenys de Mesopotàmia, esgotats per les preses realitzades a Síria, Iran, Iraq i Turquia. També la vall de Mèxic està arribant als seus límits hídrics després de segles de constant increment de la demanda humana i dessecació de zones pantanoses, una evolució comparable a la del País Valencià. Potser és hora de tractar d'equilibrar el consum humà i el respecte als ecosistemes, però, clar, és que això ja ho fa el govern valencià: "El PP ha puesto en marcha 100 medidas para luchar contra el cambio climático". Esquizofrènia, doble moral, burla, hipocresia, digueu-li com vulgueu.

Ara bé, de l'altra banda (la del riu Ebre vull dir), hui és el gran dia: International Leisure Development, un grup d'empreses internacionals amb seu a Londres, presenta a les 6 de la vesprada, de la maneta del president del govern aragonès, el socialista Marcel·lí Iglesias, el projecte Gran Scala, el major complex d'oci d'Europa, situat sobre 20 milions de metres quadrats (2.000 hectàrees), amb 32 hotels-casinos, diversos camps de golf, un hipòdrom, una plaça de bous, un camping VIP, 250 botigues i restaurants, 4 aparcaments i uns quants parcs temàtics, com l'Acquantica, l'Space Port, o l'Spy Land (que, no t'ho perdes, combina "fun and education" segons el vídeo promocional).

Si este és el govern aragonès adalil de la "nova cultura de l'aigua" anem apanyats. El control de la demanda és un dels aspectes claus de la gestió hídrica reclamada per eixa cultura de l'aigua que va ser emprada políticament per oposar-se al macrotransvasament d'aigua de l'Ebre. Ara, però, l'increment de la demanda (d'aigua i d'energia) que suposa un projecte d'eixa grandària els importa ben poc als ecologistes de pacotilla. I, com sempre, els progressistes de torn (els que defensen que progrés és igual a creixement il·limitat) onegen les banderes dels llocs de treball i del fals respecte mediambiental.

I ara, com abans, haurien d'eixir els defensors de l'Ebre, aragonesos o catalans, a protestar i escandalitzar la societat per eixa barbaritat mediambiental. Poc importa que siguen els aragonesos o els valencians qui malmeten el riu: l'ecosistema fluvial (i el del seu delta el primer) es ressentirà. "Quan siga tard ja ens en penedirem, no? Lo que va davant, va davant", deuen pensar els implicats. I, mentrestant, "el Gobierno [socialista] de Aragón adoptarà nuevas medidas contra el cambio climático". Esquizofrènia, doble moral, burla, hipocresia, digueu-li com vulgueu.

Unes quantes imatges del projecte Gran Scala:

Preparant la presentació d'esta vesprada

Dibuix i maqueta

El projecte, desglossat

Acquantica, parc temàtic tipus Aquapark

Apèndix
La nova cultura de l'aigua:
La nova cultura de l’aigua proposa, en síntesi, que l’aigua sigui utilitzada per totes les espècies, de tal manera que es mantinguin les seves funcions ecològiques, econòmiques i socials. Avui dia una sola espècie, la humana, utilitza de manera directa o indirecta una gran part de l’aigua dolça del planeta, sigui per beure, per regar, per produir electricitat o per navegar, i això ens porta a una era d’escassetat del recurs (Postel, 2000).
Pocs racons queden sense la seva intervenció, i en alguns casos el 100% de l’aigua que circula per una conca és consumida per a usos humans. El riu Segura és un exemple paradigmàtic, ja que s’ha aconseguit que el riu no arribi al mar. La nova cultura de l’aigua, a més de tractar d’evitar que això es repeteixi en altres rius, proposa canvis per recuperar els rius malmesos, canvis que impliquen una revolució en la forma com ara es gestiona l’aigua als Països Catalans i a Espanya. Això és un repte per a la sostenibilitat futura dels sistemes gestionats pels humans (Tello, 2001)

Barracuda blog:
No hay tiempo para parques naturales en la estepa y proteger su biodiversidad pero sí para montar Las Vegas II.
Con este proyecto el Gobierno de Aragón se quita la careta y muestra su perfil más duro y demuestra que se la trae floja el desarrollo sostenible y la conservación del medio natural. Habrá que actuar en consecuencia y creo conveniente rediseñar un nuevo modelo de acción por parte de los grupos ecologistas.
Añado algunos aspectos de la noticia que me parecen importantes, una vez asimilado el impacto de la misma. Primero la forma en la que se presenta el proyecto, sorprendiendo a los aragoneses y sin consultarnos; teniéndonos que enterar por los americanos. Segundo, la megalomanía del proyecto. Tercero la insostenibilidad del mismo, pues se trata de usar agua en el desierto y llevar y traer a miles de personas de medio mundo, con la movilidad y el gasto energético que ello implica. Cuarto, el tema central del proyecto no es la cultura local o aragonesa, ni siquiera el valor del desierto, sino el juego, estimular el juego y las apuestas, que me parece bastante inmoral y poco ético.

Desert dels Monegros

L'Horta de Vera és única en el món

Fa poc Vlcblog es feia ressò del "Día internacional de la horchata" celebrat a Alboraia el darrer cap de setmana. Com s'hi comenta és una cita a tindre en compte, sens dubte, per l'especial relació de València i els valencians amb l'orxata. Ara bé, quin futur vol l'Ajuntament d'Alboraia, organitzador de l'esdeveniment, per a la xufa i els llauradors autòctons? No se sent el PP orgullós de les seues arrels i cuida el futur d'una especificitat única en el món? Sembla que no.

A banda de renunciar totalment a la llengua valenciana en els cartells i els tríptics anunciadors de la diada concreta de l'orxata, pretén recalificar l'horta de Vera, 400.000 metres quadrats, per construir una urbanització i traslladar-hi el centre comercial de Port Saplatja, bo i aprofitant els terrenys lliures del litoral per fer una altra urbanització i un nou port esportiu. El vídeo de baix, fet per al Ja en tenim prou, és ben il·lustratiu. Eixa és la "internacionalització" de la xufa que vol l'Ajuntament del PP: l'autoodi i la destrucció per a un dels pocs espais de la vega de València que continua a ple rendiment.

Per si no ho saben, que sàpiguen que una urbanització, un centre comercial i un port esportiu no ens "internacionalitzen", perquè a tot arreu n'hi han. Paisatges humans com l'horta de Vera -amb cultius específics únics en el món, amb un sistema de sèquies sota la jurisdicció d'un Tribunal de les Aigües únic en el món, i amb una història, una tradició i una identitat cultural úniques i excepcionals en el món- sí que ens internacionalitzen. El leitmotiv d'enguany del "Día de la horchata" era "¿Cómo era un mercado valenciano hace 100 años?"; esperem que d'ací un segle, perquè ja no en quede, el lema no siga: "¿Cómo era la huerta de Vera hace 100 años?

Desitgem, per tant, que l'associació Salvem L'Horta Vera-Alboraia, que agrupa els afectats -que volen continuar mantenint este ecosistema social i agrícola únic en el món-, tinga èxit i paralitze un projecte, d'altra banda, referendat en les urnes per la majoria de ciutadans. Els polítics, però, tenen importants responsabilitats amb la història i amb el benestar de les societats que governen; si actuaren amb responsabilitat i no per diners l'opció estaria clara: cuidar i posar en relleu allò que ens fa únics, no destruir-ho totalment.

No hi ha diners per al Cabanyal?

Per a açò hi ha tots els diners del món i lo que faça falta

Es podia llegir ahir en tots els diaris valencians com el 20 Minutos: han començat les obres de condicionament del circuit urbà de Fórmula 1 a València, que estaran enllestides en a penes 10 mesos i costaran la menudesa de 41,2 milions d'euros. Vora 7.000 milions de pessetes!!!! Per a rehabilitar el Cabanyal no hi ha un duro i segons l'Ajuntament l'única solució per modernitzar el barri és la destrucció del seu cor per prolongar l'avinguda Blasco Ibáñez. I, com sempre, com ja va passar a La Punta, es tracta als desallotjats com si foren merda, perquè una altra cosa no es pot dir de les taxacions realitzades per les nostres institucions democràtiques, que [suposadament] han de vetllar pels drets dels ciutadans. Vegeu, sinó, este tall de la televisió de Las Provincias, el qual, malgrat l'ignominiós titular ja denunciat per Testigo Accidental, mostra la prepotència (superioritat en poder) del nostre Ajuntament i la impotència (manca de poder) dels veïns afectats:

"El Cabanyal se enfrenta a las brigadas de limpieza"

És a dir, es gasten 7.000 milions de pessetes en una obra de 10 mesos i 5,4 kilòmetres, a raó de 23 milions de pessetes el dia o vora 1.300 milions de pessetes per kilòmetre, i no són capaços d'invertir res en la neteja dels carrers i els solars abandonats, l'enllumenat, l'asfaltat, els transports i la construcció d'equipaments al barri del Cabanyal-Canyamelar. No és estrany que també Sr. Azul, Vlcblog i Veo...Veo hagen reaccionat indignats en la blogosfera valenciana.

Ara bé, segons diu José Luis Torró a l'ABC: al igual que ocurriese el pasado año durante el Encuentro Mundial de las Familias que presidió Su Santidad Benedicto XVI, el circuito urbano de Valencia será un magnífico escenario que contribuirá, todavía más, a hacer de nuestra ciudad una capital con resonancias en todo el mundo, haciendo subir muchos enteros el nivel de nuestra autoestima. I és que només fa que repetir la veu del seu amo, Francisco Camps, que continua obsessionat amb el seu espanyolisme (video d'InfoTV: 1'23"-1'53"): que este Gran Premio de Fórmula 1 sea una nueva tarjeta de presentación de todos los españoles delante del mundo para decirles que aquí sí, que aquí también sabemos hacer cosas potentes, cosas que nos enorgullecen a todos y cosas que al final sirven para que todos nos sintamos felices de ser lo que somos, valencianos y españoles.

No ho pot dir més clar: gastar-se 7.000 milions de pessetes en un circuit urbà no té cap funció social material; simplement sentir-nos feliços de ser valencians i espanyols perquè a Austràlia sone el nom de València gràcies a la Fórmula 1. Ara, per regenerar un barri en què viuen més de 20.000 persones, pràcticament únic en el món, que també podria ser un gran símbol (turístic i d'orgull) d'una gran València respectuosa amb el seu llegat històric, no cal invertir un euro. La ideologia magnificent i els interessos immobiliaris els poden...

Desconfiança en la política i en la societat

Des que vaig tornar a escriure al blog després del parèntesi ocasionat pel resultat electoral del 27 de maig i la preparació final de la tesina, a penes si he escrit sobre política i, en cas de fer-ho, ha sigut per solucionar "problemes interns", és a dir, per parlar sobre les esquerres valencianistes i no sobre el veritable objectiu de la política: la societat en conjunt (la valenciana en este cas). L'aclaparadora victòria del PP, malgrat el que havíem vist els darrers quatre anys (creixement econòmic desordenat a costa del territori, manipulació, corrupció, indiferència pels valors democràtics, etc.), m'ha fet perdre momentàniament -espere- la confiança en la possibilitat de construir una societat valenciana amb uns millors valors polítics.

Entre les notícies que he deixat de comentar destaquen dues en les quals discrepe de l'opinió progressista majoritària. En primer lloc, el tancament de l'emissió d'InfoTV per part de l'Ajuntament d'Ontinyent: si muntes un mitjà de comunicació polititzat (als seus accionistes em referisc, com Pla, Mayor, Marcos, Morera, Peris, municipis socialistes, etc.) és normal que els adversaris polítics et perseguisquen; una altra cosa és que tinguen la barra de dir que ho fan en ares de la "pluralitat informativa". En segon lloc, la construcció d'un temple catòlic als "beats màrtirs de 1936" a la ciutat de València em sembla també, fins i tot, lògica. L'Església és una entitat privada i és normal que no silencie els seus morts, de la mateixa manera que darrerament no ho ha fet l'esquerra (com a acte legítim de justícia històrica); l'assassinat de clergues, frares i monges, per l'únic fet de pertànyer a l'Església, va ser una barrabassada que no té per què ser oblidada i és lògic que "els seus" ho recorden (com també ho és des de l'altre costat).

El problema de fons en ambdós casos és l'exercici arbitrari del poder executiu i la manca d'intervenció del poder judicial per corregir eixa discrecionalitat. El que no pot ser, d'una banda, és que InfoTV no haja rebut una llicència per emetre en favor d'altres cadenes que, ni de lluny, compleixen com aquella les condicions establertes (feta totalment en valencià, empresa 100% valenciana); tanmateix, segurament el recurs presentat per InfoTV no prosperarà, cosa que demostrarà que els tribunals no són capaços de fer complir l'esperit de les lleis front la voluntat política dels governants, una situació que devalua totalment el sistema democràtic, ja que, a més a més, eixa voluntat política no és equilibradora, sinó totalment parcial. El que tampoc pot ser, d'altra banda, és que l'Ajuntament de València faça "regals" a una entitat privada com l'Església. Si no m'enganye, la nau industrial on s'alçarà el temple als màrtirs del 36 forma part del lot de quatre solars que el municipi va donar a l'arquebisbat de forma perpètua a canvi de la cessió durant 99 anys del solar de l'Almoïna, darrere de la Basílica de la Mare de Déu, que, incomprensiblement, tornarà a titularitat eclesiàstica a finals del segle XXI. Però cap jutge és capaç (ni s'atreveix) de defensar allò públic. Per afegiment, en ser un edifici patrimonial, la cessió incompleix la Llei de Patrimoni Històric (tant l'espanyola com la valenciana), però, com ja hem vist, les lleis serveixen per a poc amb un poder executiu que fa el que li ve en gana i un poder judicial que no es preocupa per la qualitat de la democràcia.

La victòria electoral del PP, però, sembla legitimar esta manca de qualitat democràtica. A "la majoria dels valencians" sembla no importar-li sempre i quan l'economia funcione; uns altres valors són els prioritaris. Què hem de fer, doncs? Refugiar-nos en altres qüestions o tractar de continuar fent forat, a veure si algú ens sent clamar en el desert?

Per cert: InfoTV amplia capital en paquets de 300 euros. Algú s'anima?

"Faent camins dubtosos per la mar"

Quin balanç?

El sempre emprenedor Josep Vicent Boira va aprofitar la celebració de la Copa Amèrica 2007 a València per estudiar en profunditat l'Exposició Regional de València de 1909 (allargada com a Nacional en 1910), la qual, a banda de la música de l'Himne Regional, ens va deixar una sèrie d'edificis que actualment hui els ciutadans a penes si podem gaudir gràcies al nostre estimat Ajuntament: el Palau de l'Exposició és biblioteca (ahí?) i saló d'actes protocolaris (bodes, lliurament dels "bunyols d'or", etc.); la Lactància, construïda com a guarderia de les treballadores de l'edifici de la Tabacalera a canvi que esta, a punt d'inaugurar-se, albergara un dels expositors (el d'Indústria), és actualment el Balneario La Alameda, on pense deixar-me 300 eurets (!?) en un cap de setmana desestressant; i la Tabacalera (que, com he dit, ja havia estat construïda però va formar part de l'Exposició) ha estat bescanviada a Altadis per part de l'Ajuntament per l'edifici municipal de la plaça Amèrica i diners, en una escandalosa operació, que, a més a més, significarà l'enderrocament de les naus laterals (tècnics de Cultura de la Conselleria, sou uns venuts) i, per si fóra poc, que l'edifici es convertisca en seu d'oficines municipals, pel capritx de Rita... i encara tenen la barra de dir que li donaran un ús públic (no hauria de ser destinat un edifici així de simbòlic a una funció igualment simbòlica i de gaudi públic, exactament igual de l'antiga presó model, també destinada pel moment a oficines de la Generalitat???).

Com sempre, tot açò importa poc, perquè els escàndols a València es mesuren per altres paràmetres diferents als nostres, ja ho sabem. Per això, tornant a Boira, aprofità l'estudi de l'Exposició Regional per tractar d'enviar un missatge als nostres dirigents: la principal lección [de l'Exposició de 1909-1910] fue que se trató de un movimiento endógeno y potente convertido en motor y vanguardia de un cierto “renacimiento” valenciano. Renacimiento que movilizó a las fuerzas locales, conectó con la musculatura económica y política del país y agitó la conciencia de la sociedad. Segons Boira, a banda de la mateixa Exposició, hi hagué un fum d'actes culturals i congressos paral·lels, una molt bona relació amb l'empresariat i la cultura catalanes (pels interessos comuns), i una presència activa del valencià i la consciència regional valencianista, que donà fruits com el primer valencianisme dels anys '10 i '20, encapçalat per Ignasi Villalonga (per cert, les senyeres que s'hi veuen són de les de blau celest).

En correspondència, Boira, pensava en 2005 que amb la Copa Amèrica: Hoy, se abre otra oportunidad de agitar las fibras que sustentan nuestra sociedad. En primer lugar, persiguiendo el consenso político y ciudadano en operaciones estratégicas. Y, en segundo lugar, impregnándolas de contenido regeneracionista, reflejando en ellas nuestra singularidad como factor de cohesión y riqueza, contribuyendo con ellas a la modernización económica y tecnológica, incorporando el desarrollo cultural y social de la sociedad en la que nacen y encauzándolas en una visión geopolítica propia acorde a los intereses estratégicos y orientaciones materiales particulares.

Quant de bon propòsit en tan poques línies!!!! (cal, a més, llegir entre línies que "visió geopolítica" vol dir "bona relació amb Catalunya" dins de l'Euram, promogut pel mateix Boira). Hi ha hagut consens polític i ciutadà? Potser sí, si atenem a l'actuació dels dos partits majoritaris i el resultat de les eleccions... Hi ha hagut contingut regeneracionista? Si "regeneracionisme" vol dir