Espanyols colonitzadors / Catalans solidaris

Batalla de Tetuan pintada per Marià Fortuny, becat per la Diputació de Barcelona en 1859 per retratar la "gran victòria espanyola" contra els marroquins.

Hui he hagut de sentir una immensa retafila de barbaritats per part de catalanistes "purs" de tots els colors, des d'esquerrans a convergents passant per unionistes i independentistes que no miren pèl. Un diferenciava entre feixistes espanyols, mereixedors de la mort, i feixistes catalans, amb els quals es podia arribar a acords perquè eren catalans al cap i a la fi, uns altres consideraven que els d'Iniciativa eren uns pallassos sense nom, seguidistes i botiflers, uns altres eren uns sionistes convençuts -quin gran exemple el del nacionalisme hebreu-, i, en general, tots estaven d'acord en què l'única diferència entre espanyols i catalans era precisament eixa: o ser català o ser espanyol, no hi havia més volta de fulla, espanyols de dretes i d'esquerres eren la mateixa merda conjunta, ja que acomplien un paperet programat per mantindre oprimits els catalans.

Sóc nacionalista valencianista però la veritat és que de vegades em fan molta por els nacionalistes que conec. El de hui semblava que no tenien més meta política (i fins i tot en la vida) que aconseguir la independència no se sabia ben bé perquè, simplement per fotre els espanyols. L'únic argument més o menys raonable eren les balances fiscals, però això sí, plantejades com un "espoli" horrible, no com una distribució opaca i/o injusta dels recursos fiscals dels ciutadans de l'Estat espanyol. La resta era simplement odi antiespanyol. Entenc que a "l'altra banda" hi haurà també gent així, però a mi esta em fa por, i, sobretot no m'agrada saber que en ocasions defensem la mateixa postura.

Per exemple, deixant de banda els dretans de tot pelatge, en els quals mai havia tingut massa esperances, no sé què li queda ja a Esquerra d'esquerres. Tota l'activitat política que desenvolupen a l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat (fins ara), de la qual m'he assabentat amb detalls a través de la premsa i de coneguts a la política, ha anat destinada exclusivament a enfortir el nacionalisme, tant dona que siga d'esquerra o de dreta. Les polítiques socials o progressistes són iguals; tot se centra en cultura i en catalanisme. Un exemple: l'única proposta d'Esquerra per reaprofitar unes casernes militars abandonades a Barcelona va ser donar-li un nom d'un catalanista (ara no recorde qui), què es fes dins donava igual, un equipament de joventut o una oficina administrativa, l'important era que el seu nom fóra d'un nacionalista.

Tornant al que he sentit hui, el que ja m'ha sobrepassat ha sigut escoltar una cosa així com que "els colonitzadors dels espanyols fan amb els catalans el que han fet sempre, com amb els musulmans, als quals van estar matant durant sis-cents anys". Ací he hagut de respondre que tan colonitzadors han sigut els catalans com els castellans i que tants musulmans han matat uns com els altres, a la qual cosa encara hi havia resposta: els catalans van arribar "només fins Alacant" i van arribar a pactes amb els musulmans. Què perversa és qualsevol historiografia ultranacionacionalista! Què bons els catalans i què roïns els "espanyols"! Durant l'edat mitjana tant uns com els altres i després en acció conjunta. A Amèrica només mataven els espanyols? O dins d'eixos espanyols hi havia valencians, catalans, bascos, castellans, etc.? I a Cuba? No hi havia negrers catalans i valencians? A manta -el besavi de Rita sense anar més lluny-. I al Marroc matant rifenys? Que els voluntaris catalans de la guerra de Tetuan de 1859-1860 no van ser honorats com a herois? I a Fernando Poo i Rio Muni allà a la Guinea? Que els inversors catalans no eren els principals, juntament amb els bascos, dedicant-se a emprar per la força indígenes fang en les plantacions de cacau?

Com diu Eloy Martín Corrales sobre la qüestió del suposat anticolonialisme català com a imatge construïda per la historiografia actual tot apunta que estem en un d'aquells casos en què els treballs de la comunitat científica que, per diversos motius, són molt indulgents a l'hora de rellegir críticament determinats textos [...] contribueixen amb el seu procediment a fomentar, contra tota evidència, la creença en una hipòtesi que, en el millor dels casos, està per demostrar. I crec que Martín Corrales és massa benevolent, però evidentment neda contracorrent. Si bé és cert que hi hagueren catalans anticolonialistes -com també n'hi hagueren a tots els llocs entre els sectors més esquerrans-, unes poques actituds d'uns quants s'estenen a tot el conjunt de Catalunya fins al punt que, per exemple, Alfred Bosch recentment apuntava unes inversemblants solucions de descentralització política als pobles africans segons les ètnies, tot afirmant que: Que tal vegada no parlem un dels pocs idiomes de l'Europa occidental que mai no han colonitzat? No quedem, doncs, al marge de qualsevol sospita imperial, expansiva o evangelitzadora?

Jo contestaria amb la lletra del cant per a coral composat pel famós Josep Anselm Clavé en ocasió de la guerra contra el Marroc de 1859-1860 titulat Los néts dels almugàvers: Nets dels guerrers almugàvers / Los fills del poble que un jorn a grechs doná dur botxorn / Mitj mon posá á sota peu / Ab sanch d’africans sabrem tenyir nostras dagas / Ab sanch d’africans sabrem rentar nostras mans / May podrá jent estranya / Tacar de Espanya’l bon nom / Primer s’enfonse l’Espanya / Primer que muyra tothom [...] / Sembrem de cadàvers llurs camps, si! si! [...] / Hurra som nets de uns hèroes / Hurra al combat! [...] Sens pietat corra sanch mora. [...] / Ferro, desperta ferro. Açò ho cantà una coral de catalans a la vinguda de la família reial a Montjuïc en 1860 i després féu gira per tota Espanya, amb la cançoneta dins el seu repertori. Encara sort que els catalans no estan sota sospita expansiva.

Sé que no tota la gent dels partits polítics esmentats és així ni pensa així, però de vegades em sembla que açò va a més. La irracionalitat de la política s'estén per totes bandes. Afortunadament hi ha molta altra gent que val la pena. En tot cas, hem de defensar el que pensem, encara que de vegades no ens agraden els nostres companys de viatge.

El colonialisme i la seua transversalitat

Vaig passar dijous i divendres 11 i 12 de maig a les III Jornades de Debat en Història organitzades per la Universitat Pompeu Fabra, amb el títol “Reflexions sobre la transversalitat del terme colonialisme: dels orígens de la civilització als nostres dies”. Tractaré de destacar alguns dels punts punts que considere més importants en quant a eixa suposada transversalitat i a la definició del colonialisme en general.

Quan els historiadors que treballen la història antiga (i incloc als arqueòlegs, que en ocasions semblen creure que no són historiadors) empren el terme “colonialisme” no s’estan referint al mateix tipus de colonialisme que comença en el segle XI protagonitzat per l’expansió de l’Europa feudal. En base a la comunicació de l’alcoià Josep Torró, la que més profundament reflexionava sobre els punts comuns d’eixe colonialisme occidental desenvolupat durant nou segles i sobre els punts diferents a altres tipus de processos colonitzadors, podem dir que el principi bàsic del colonialisme occidental és el que ell ha anomenat "principi de substitució de poblacions" (tant biològica com dels sistemes socials), que implica 1) bé l’aniquilació de les poblacions conquerides o 2) bé la seua segregació (sense possibilitat d'assimilació) i l’explotació d'eixa diferència.

Com va comentar al col·loqui el professor argentí Juan Carlos Garavaglia la gran diferència entre les conquestes prehispàniques a Amèrica i la hispànica és que les primeres suposaven una integració i una superposició dels conquerits i els conqueridors mentre que la segona suposà l’exterminació de les elits conquerides i la instal·lació d’unes de noves hispàniques totalment separades dels conquerits pel criteri religiós. Però, com bé argumenta Torró, la segregació i l’explotació de la diferència no es basava en un criteri estrictament religiós –tu eres pagà i jo cristià- sinó més bé en un criteri d’ordre social. Els cristians grecs ortodoxos eren considerats “pagans” tot justificant la conquesta de Constantinoble en 1204, o així mateix els cristians celtes irlandesos o els sards; al cap i a la fi era qüestió d'ordres socials aliens al de la societat feudal: les societats diferents a l'occidental eren considerades susceptibles de ser exterminades.

A les conquestes medievals encapçalades pels reis d'Aragó trobem eixe “principi de substitució de poblacions”. Per exemple, a les Illes Balears la població andalusina va ser esclavitzada i expulsada totalment, sent substituïda per la rèplica de les unitats bàsiques de què estava composta la societat dels conqueridors catalans: senyorius, viles noves, ordres eclesiàstics, famílies conjugals no extenses, tipus de conreu, etc. Per altra banda, al regne de València el principi s’aplicà en la seua segona forma, la de la segregació sense possibilitat d'assimilació i l’explotació de la diferència. Els andalusins foren segregats en aljames i sobreexplotats a causa de la seua condició socioreligiosa diferenciada, fixant-los a la terra tot dificultant la seua eixida de les terres que treballaven, gravant-los amb rendes més altes i obligant-los a realitzar treballs remunerats a preus taxats baixos en benefici dels senyors (el que explicaria, per exemple, l’arrencada de la producció sucrera al regne de València en el segle XV amb jornals taxats ínfims, i per altra, l’odi exacerbat dels cristians, sobretot de les capes més pobres que havien de complementar el seu patrimoni amb jornals, contra els musulmans, ja que el seu treball a baix preu feia caure en picat els sous). D'ací els batejos massius de musulmans a granerades en les sèquies durant la revolta de les Germanies.

Així doncs, al regne de València els senyors trobaren una forma de rendibilitzar el manteniment d'un cos social segregat i explotat, una pràctica colonial que es pot fer extensible fàcilment a les conquestes angleses o franceses al segle XIX. Al regne de Mallorca, per exemple, la fòrmula fou una altra per l'esclavització generalitzada inicial: els contractes de talla i alforria, que fixaven un preu per a la llibertat dels esclaus, el qual es pagava mitjançant el treball esclau al llarg de diversos anys, uns 10 de mitjana. Els esclaus, que si bé al principi eren musulmans de l'illa després procedien del mercat mediterrani d'esclaus, en ser alliberats fugien ja que no es podien assimilar a una societat que els rebutjava encara que es convertiren al cristianisme. També al regne de València passava: en dos segles a la vall d'Alfàndec només hi ha documentat una conversió musulmana (morí pobre i sol); qui es batejava era rebutjat tant pels cristians com pels seus, i, a més a més, no aconseguia lliurar-se de les càrregues oneroses per la seua condició religiosa sinó que se li mantenien. És el que passà quan arran dels batejos de les Germanies els musulmans passaren a ser considerats "cristians nous", però continuaven segregats i sobreexplotats.

El "principi de substitució de poblacions" en la seua primera forma d'aniquilació de l'altre era evidentment més "eficaç" en les regions properes a la zona d'expansió. Per exemple a la península ibèrica, Sicília o zones de l'est germànic es dugué a terme amb èxit en molts casos. En canvi, en zones més allunyades, com com les que s'abordaran a partir dels segles XV i XVI -Amèrica, Àsia, Àfrica-, prendrà majoritàriament la segona forma de segregació i explotació de la població conquerida sota la clàssica norma del colonialisme: "never mix with the natives" (Prawer).

Ací és on tornem al principi: estes premisses no es donen a les colonitzacions antigues. Els processos de colonització (grecs, fenicis, p. ex.) o de dominació política i econòmica (romans, púnics, p. ex.) antigues no comporten la voluntat d'extermini i substitució dels ordres socials diferents. Encara que sí que és evident que hi ha una sobreexplotació i dominació dels conquerits, es permeten els ordres socials diferents, que poden continuar amb la seua existència a canvi de pagar tributs; o també hi han processos d'assimilació que fan desaparèixer eixos diferents ordres socials.

És a dir, al regne de València es permeté la continuació dels musulmans, però no ja sota les condicions inicials, sinó totalment dependents, segregades i dominades, en benefici de la nova societat conqueridora -que s'establí en el territori mitjançant la seua colonització efectiva- i sense cap possibilitat d'assimilar-se als conqueridors per tal de deixar de ser explotats. En els altres sistemes de dominació, la colonització del territori era molt parcial i no implicava el principi de substitució de poblacions, sinó que més bé un dels objectius principals era implantar estructures que garantiren el domini tributari sobre les societats indígenes, que no veien modificat substancialment els seus modes de vida. O això, o l'assimilació de la població indígena a la societat conqueridora era factible i per tant desapareixia la diferència i la sobreexplotació (per exemple es pot veure en l'assimilació de la població indígena de la península ibèrica i el nord d'Àfrica a la societat conqueridora musulmana durant elss segles VII-X).

Els historiadors que es dediquen a estudiar els processos de colonització antics fan molt d'èmfasi en el contacte cultural entre conqueridors i conquerits, per exemple a la península ibèrica entre tartèssics i fenicis o entre ibèrics i fenicis i grecs, o a les illes de la Mediterrània (Sicília, Sardenya) entre els indígenes i els diferents pobles colonitzadors. Molts (Van Dommelen, Mattingly, Frankenstein) consideren eixos processos com a "colonialisme", però adverteixen que no s’han de buscar paral·lelismes amb el colonialisme modern ja que és una noció històrica que necessita ser especificada i contextualitzada. Per exemple Van Dommelen el defineix com "la presència de grups d’estrangers en una regió allunyada del seu origen on estableixen relacions socioeconòmiques asimètriques de dominació o explotació amb els habitants de la regió colonitzada".

No obstant això, diferisc d'estos autors. Crec que les nocions històriques han de ser molt explicatives i no generals, ja que si són massa vagues perden tota la seua potencialitat científica. Per tant, des del meu punt de vista, jo no consideraria les colonitzacions i expansions antigues com a "colonialisme", ja que eixe terme ha de ser reservat a un fenomen molt específic protagonitzat per la societat occidental. De la mateixa manera que crec que no es pot parlar de nació sinó a partir del segle XIX i el món contemporani (abans podem parlar de grups etnoculturals o comunitats historicopolítiques), crec que no s'ha d'emprar el mot colonialisme per a l'antiguitat, a no ser que vulgam acabar com Ruiz-Doménec parlant de capitalisme català als vinyars de Ricard Guillem durant el segle XI. Cal, doncs, precisar la terminologia historiogràfica i el seu ús, tot reflexionant sobre les implicacions conceptuals que se’n deriven.

Però, a més a més, com hem vist -i a veure si els modernistes i contemporaneïstes prenen nota de les reflexions del seu col·lega medievalista Josep Torró-, hi ha una solució de continuïtat entre l'expansió feudal de l'edat mitjana i el que s'ha considerat tradicionalment el colonialisme occidental a partir de la conquesta d'Amèrica. Esta no seria més que un altre pas en una expansió iniciada als segles XI-XII sota unes mateixes premisses. Evidentment canvien moltes coses però el principi i les pràctiques procedeixen de la mateixa manera: segregar (en cas que no es puga la substitució física) i dominar.

He deixat sense comentar les excel·lents reflexions i exposicions de Josep Maria Fradera, Luis Alonso o Eloy Martín Corrales, però queden una mica lluny dels meus àmbits de coneixement específics; en tot cas, esperem que amb una mica de fortuna l'Institut d'Història de la UPF i el sempre immesurable impuls del director de Publicacions de la Universitat de València engeguen la publicació de les ponències presentades a les Jornades. Finalment, deixe les reflexions sobre el regne de València com a colònia (novament Torró) i el nacionalisme valencians per a un altre post.

Reflexions sobre la transversalitat del terme colonialisme

Me'n "vaig" uns dies a observar si hi ha una mica de debat sobre la transversalitat del terme i el concepte de colonialisme. L'empren els que parlen de colonialisme assiri, egipci, fenici, púnic, grec, romà... L'empren els que parlen del regne de València com una colònia (Josep Torró dixit) o dels estats croats a Terra Santa (Joshua Prawer dixit). I, com no, l'empren els que parlen dels imperis espanyol o portugués a Amèrica Llatina, del colonialisme anglès, holandès, francès, belga o d'on siga (occidental, en general) arreu del món, i, per suposat, els que defineixen l'actual situació de dominació econòmica dels països empobrits com una mena de neocolonialisme.

De tot plegat es parlarà a la Universitat Pompeu Fabra estos dies vinents. Com sempre, treure a cada historiador de la seua època per jugar a la transversalitat i la multidisciplinarietat serà molt difícil, però almenys ho intentarem. Sobretot sembla que els d'antiga i medieval oferiran coses sucoses. A destacar la participació valenciana: Jaime Vives-Ferrándiz, del Museu de Prehistòria de València, i Josep Torró, de la Universitat de València, i també uns quants joves bojos d'arreu del país (Alzira, Carcaixent i el cap i casal).

La idea del regne de València com a colònia és molt potent, però no tant en el sentit "nacional" sinó sobretot en el més pur de colonització i substitució de poblacions: agressió militar, establiment de colons, control de xarxes comercials i dominació dels indígenes (en este cas andalusins). Tractaré de parlar-ne d'ací uns quants dies. Fins prompte.

Colonialisme

El GDLC defineix colonialisme com a: Doctrina i actitud que defensen la colonització amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals.

Colonització: Acció de colonitzar.

Colonitzar: 1. Establir una colònia (en una terra). 2. Convertir un territori en colònia.

Colònia (en el sentit que ens interessa): 1. Establiment fundat per un cert nombre d'habitants d'un país que van a poblar una terra allunyada d'aquell, amb el qual continuen vinculats.

Així doncs, segons la definició del diccionari, el colonialisme seria la doctrina i actitud que defensen l'establiment de colònies o la conversió d'altres territoris en colònies, és a dir, en establiments fundats per un cert nombre d'habitants d'un país que van a poblar una terra allunyada d'aquell, amb el qual continuen vinculats.

La definició, evidentment, no ompli el sentit general del concepte. Una definició que hi podríem donar, referent al colonialisme contemporani, seria la de: Fenomen segons el qual un Estat –que seria la metròpoli– proclama la sobirania sobre un territori i una població de fora de les pròpies fronteres –que seria la colònia– per tal d’assegurar la dominació econòmica sobre els seus recursos, la seua força de treball i els seus mercats. Tot això acompanyat per un conjunt de pensaments que justifiquen eixa situació proclamant la superioritat civilitzadora i cultural del país colonitzador sobre el colonitzat.

Etimològicament la paraula colòniá vé del substantiu llatí colonus, que procedeix del verb colere, que vol dir éstablir-se, habitar i conrear alhora. Per tant, la colònia seria el lloc on hi ha colons, és a dir, on hi ha persones que s'estableixen en un lloc, l’habiten i el conreen.

Tanmateix, el matís que no ens dóna este origen etimològic és que eixe lloc per establir-se, habitar i conrear està sempre lluny del lloc original dels colons i que per això provoca un contacte amb poblacions que ja residien en el territori on s’estableix la nova colònia. I generalment això suposa la conquesta o la dominació d'estes poblacions. Eixe és el tret distintiu del colonialisme, la dominació dels altres, que no està inclòs a la definició del GDLC.

Finalment, com a curiositat, podem afegir que del verb colere també deriva cultura, que literalment seria l’establiment, habitatge i conreu de la terra. Així doncs, etimològicament no té "cultura" cap societat preagrícola, de caçadors-recol·lectors o de nòmades. En el llenguatge que hem heretat també hi ha implícits judicis de valor que potser no desitjariem, o sí?