dimecres, 30 de desembre del 2009

Monleon en el record de la blogosfera valenciana

Vinyeta d'Emebé

Impressionant la reacció dels bloguistes valencians que han volgut donar un últim adéu a Joan Monleon. De totes les edats, de totes les ideologies, en la llengua que siga: Monleon va ser un referent inesborrable per a bona part de la societat valenciana. Per als de la meua generació, com han apuntat Marta Insa, Xavi Bellot, Sandra Capsir, Marc Forner o Manuel Pérez, El show de Joan Monleon era un programa que ens divertia tots els dies i alhora ens donava a conéixer, com qui no vol la cosa, el país des del sofà de casa nostra. No debades molts dels que llavors érem xiquets o adolescents hem volgut deixar testimoni del nostre agraïment: Andrés Verdeguer, Dani, Aina, la Comtessa, Josep Aparicio, JR, Puçolenc, Mandíbula Afilada, Natxo Andreu, els Bandolers, Quique, Blumun, Bernito, Bernat Ortolà, Sergi, Carles Puig, Arien, Gelan, Oconowocc, Jivare, Jota, El Grifo, Antonio, Kambei, Cristian, Clio5mil, José Luis, Juan Carlos Vendrell, Luis Guillot i molts altres.

Hi ha hagut records des del món de les falles i n'han parlat des d'Amadeu Fabregat fins a Morera passant pel blog que recorda l'humorista Tolo. També alguns dels que el conegueren abans que nosaltres o ben de prop, com ara Pep Albinyana, Ferran Martínez, Salvador Montalt, Nap i Col, José Vicente Ortí,
Àngel Canet, Josep Blesa i Josep Vicent Frechina, que ens han recordat ben oportunament que Monleon fou alguna cosa més que un presentador de televisió: tot un personatge, tot un artista i tot un lluitador. El seu record romandrà durant molt de temps en la nostra memòria, com demostra la reacció de la blogosfera i al mateix facebook, on més de 100 persones han comentat el darrer missatge del personatge creat com a Joan Monleon:
La vida és com la paella russa, de vegades toca el garrofó com de vegades la carxofa. Lo important és ser bona persona, com jo crec que ho era...


Vinyeta de Ricardo Salazar amb la següent cita de Carles Gámez: Si Fellini
haguera passat per València, Joan Monleon hauria aparegut en un dels seus films

dijous, 24 de desembre del 2009

Mareta, mareta

Potser alguns de vosaltres coneixeu la cançó de bressol "Mareta, mareta", transmesa de generació en generació al si de moltes famílies valencianes i que Empar Torres, fa vora 30 anys, interpretà en el disc d'Al Tall Som de la Pelitrúmpeli. Ací la podeu sentir en una versió de Miquel Gil:



Sembla que la cançó enfonsa les seues arrels en la tradició popular valenciana i segons els cançoners preparats per Salvador Seguí prové del xicotet poble d'Aigües, a la comarca de l'Alacantí, al peu del Cabeçó d'Or divisant tota la costa alacantina fins a l'illa de Tabarca i més enllà. La lletra més antiga que es coneix, de començaments del segle XVIII, és una miqueta diferent a la que ens ha arribat i va ser recentment enregistrada en el disc Ninna Nanna, una selecció de cançons de bressol realitzada per Montserrat Figueras i Jordi Savall que va ser considerada pel The New York Times com el millor treball discogràfic de música clàssica fet durant l'any 2003. Sona així:



Mareta, mareta, no'm faces plorar, compra'm la nineta avui qu'és el meu sant.
Que tinga la nina hermosos els ulls, la cara molt fina i els cabells molt rull.
Marieta, Marieta jo vos cantaré una cançoneta que te dormiré.
Dorm-te, neneta, dorm si tens son. Dorm-te, neneta, dorm si tens son.

La internacionalització de la cançó gràcies al disc de Savall i l'extraordinària bellesa de la pròpia peça musical van fer que el conegut director de cinema coreà Chan-wook Park es fixara en ella per al final de la darrera obra de la seua trilogia de la venjança, el film Simpathy for Lady Vengeance (2005), que conta la història d'una mare separada durant tretze anys de la seua filla per un crim que no va cometre. Avise, doncs, que l'escena que posaré a continuació és la que clou la pel·lícula, encara que no revela res que afecte la seua trama global; es tracta, simplement, d'una metàfora final sobre els actes i la relació entre la mare i la filla, per a la qual "Mareta, mareta" serveix d'excel·lent i sublim fons. Que servisca també per felicitar-vos el Nadal!



dimarts, 22 de desembre del 2009

Comunitats postmodernes

Un món de xarxes, més que mai

Ahir publicava al blog d'Harca un post sobre el neomedievalisme, un nou paradigma emprat pels politòlegs i estudiosos de les relacions internacionals per descriure i entendre el panorama obert amb la globalització, els canvis migratoris massius i la integració tecnològica del món. En poques paraules el model compara la situació actual amb la medieval, en què no existien Estats sobirans potents, sinó que les jurisdiccions i l'autoritat eren compartits per molts agents socials, com l'Església, els reis, els nobles, els cavallers, els mercaders o les ciutats. Ara eixe paper l'haurien pres -en detriment dels Estats nacionals, tan forts durant el segle XX- els governs regionals, les adhesions nacionalistes, les multinacionals, les ONGs, les comunitats ètniques, les pertinences religioses, els grups armats transnacionals i altres grans corporacions que actuarien fora de l'àmbit estrictament estatal.

La idea, com explique allí, pot ser utilitzada de forma perversa; de fet, l'evolució de les societats medievals cap a les modernes, amb l'excusa de salvar i controlar eixa atomització de poders, no fou precisament un camí de pau, tolerància i llibertat, sinó tot el contrari. En qualsevol cas, la visió sí que té una part ben explicativa i que és aplicable al nostre propi cas. Per exemple, com ja hem parlat alguna vegada els bloguistes "exiliats", sembla que internet i la possibilitat de tornar recurrentment a casa permeta mantindre uns lligams i una capacitat de connexió i influència sobre la societat de partida molt més gran que mai en la història. Fins ara, quan algú se'n anava de la seua terra ho feia quasi sempre per a integrar-se totalment en la nova, sense a penes possibilitat de mirar arrere. Ara pareix que les coses han canviat.

Per copsar la importància de la tecnologia en este procés podem fixar-nos, per exemple, en la generació de valencians traslladats a Barcelona d'entorn els 45-60 anys (Raimon, Isabel-Clara Simó, Vicent Sanchis, López Tena o Vicent Partal): qui, sens dubte, ha mantingut un contacte més pròxim ha estat el darrer, sempre atent a les novetats cibernètiques i constantment en l'Euromed, d'ací cap allà. El mateix passa amb les fidelitats ètniques o religioses transnacionals, que ara es poden mantindre molt més fermes gràcies als mitjans actuals. I, igualment, estes xarxes també poden servir per a "fer país", és a dir, per a mantindre el contacte permanent i la idea de comunitat cohesionada a través del contacte diari, sense a penes tindre, a priori, una base territorial real. Una mica en la línia del que esmentava ahir Ignasi Mora al Pica'm (i que explica més detalladament al segon volum de País Valencià, Segle XXI)

Tanmateix, com ha passat en tantes altres coses, tal vegada això siga una simple impressió inicial o de minories, que en el futur es revele totalment ineficaç davant la realitat quotidiana i la pertinaç influència dels marcs locals, territorials i estatals. Ja veurem. Jo, per si un cas, preferiria tornar a València quan les condicions acadèmiques o laborals ho possibiliten...

dilluns, 21 de desembre del 2009

Un canvi de discurs

Hui publique a L'Informatiu este article sobre un cert canvi de discurs que pense que s'hauria de fer urgentment per tal de poder eixir d'una crisi que amenaça amb convertir-se en permanent. Afecta sobretot alguns llocs comuns de l'esquerra, que donen per suposat que la formació de grans empreses és perjudicial per a l'economia i que, ben al contrari, l'increment de la despesa pública i dels funcionaris, siga en les condicions que siga, és un factor sempre positiu. Com cite allí mateix, l'observació va molt en la línia del que explica Alberto Noguera al seu blog quan, per exemple, critica les pimes -generalitzant i exagerant-, analitza amb trellat el paper dels funcionaris o proposa una eixida per a la crisi -tal volta traumàtica, però valenta i segurament necessària.

Ara i ací només volia explicar el rerefons personal de la reflexió: al llarg de la meua vida laboral he treballat per a una gran empresa privada i tres institucions públiques (actualment per a una com a autònom) i el que particularment he pogut comprovar és que efectivament en les primeres et posen les piles vulgues o no, mentre que en les segones si eres treballador de mena doncs bé, però si tendeixes a la vagància, via lliure... No debades els funcionaris tenen mala fama: en els col·lectius de treballadors públics que m'han envoltat sempre hi havia uns quants que eren uns mantes totals, acomodats en la seua plaça fixa, d'esmorzars d'hora i mitja, lectures de diaris de dos hores i potser males cares si els feies eixir de la seua dolça monotonia.

Com sempre, evidentment, paguen justos per pecadors, però tampoc sembla de rebut que això es puga justificar. Funcionaris? Sí. Control dels funcionaris? Encara més. Noguera posava un exemple molt concret: amb el simple fet de dur un control exhaustiu de les baixes, s'acaba bona part de l'absentisme crònic als instituts. Igualment, en la meua relació amb d'altres institucions públiques -arxius o universitats- he pogut comprovar que quan hi ha directius i treballadors responsables, que saben coordinar-se i col·laborar, la cosa funciona bé; en canvi, quan la deixadesa és la premissa, s'arriba a extrems de vegades increïbles. Valoració de la funció pública de qualitat? Evidentment sí. Rigorositat i bona gestió? Encara més.

divendres, 18 de desembre del 2009

El llop pantera de la mar

Ahir, resseguint la fracassada vena filològica que motivà el post dels genovesos, em vingué al cap cercar una de les paraules que ocupaven l'agenda del dia: decidir si un dels dinars nadalencs d'estos propers dies consistiria en un cocido montañés càntabre o en un arròs amb llamàntol. Pel que fa a este darrer animal, el bogavante castellà, recordava que en un programa d'aquells de Thalassa un pescador balear -pense que menorquí- li deia llumantu i em picà la curiositat la diferència. I la qüestió té la seua gràcia: la paraula prové del grec lykopánther, que literalment vol dir llop-pantera i sembla que genèricament fa referència al lleopard o pantera de les neus, que com el llamàntol, és d'aparença ferotge i té motes sobre el seu cos:

Llop màntol

Del grec passaria al llatí amb la forma lucopantus i d'ací segurament a lupocantus, lopocantus, lopcàntol i fins al llocàntol que diuen a algunes zones de l'Empordà o al lop màntol que es documenta en les ordinacions del preu de la venda del peix de la ciutat de València en l'any 1324. I d'este lop màntol o llop màntol deriven la resta de variants de la nostra llengua: llomàntol, que és la que més m'agrada perquè manté la memòria del llop, llomanto, llamanto i llamàntol, que ha esdevingut finalment la normativa. A més a més, pareix que l'arròs amb llomàntol ha estat l'opció escollida per al dinar: me n'alegre molt!

Lleopard de les neus

dijous, 17 de desembre del 2009

Catso, genovesos per ací!?

Cazzo, catso, carall, caralho, caratso!

Feia molt de temps que volia parlar d'un tema per al qual no trobava l'oportunitat o l'excusa. Darrerament n'he tingut una i ben grossa: Marina Zaragozà, explicant en la jornada organitzada per Taula de Filologia Valenciana la seua enamoramenta per Bernat i Baldoví, comentava que a l'hora de modernitzar una part de la seua obra no sabia com adaptar el vers Oy! lo catso del chiquet! Què seria allò de catso? Anava pegant-li voltes fins que unes alumnes italianes ho veieren clar: elles també deien això de cazzo, constantment. En italià vol dir piu, pardal, carall, tita, titola, membre viril, i, a més a més, s'empra com a interjecció de la mateixa manera que collons en valencià o coño en castellà.

Com podria haver arribat una expressió a priori tan genuïnament italiana a la llengua valenciana? De seguida vaig pensar en el que havia succeït després de l'expulsió dels moriscos en 1609: sabem que alguns llocs de la Safor, com ara l'Alcodar de Gandia, part de Beniopa i especialment Miramar i Benipeixcar, van ser repoblats amb colons arribats del marquesat de Finale, és a dir, de Ligúria, el territori històric genovés. Hi ha indicis, a més a més, que també Benifairó de les Valls -i no sabem si altres pobles- va experimentar el mateix procés, ja que, de fet, sembla que fou el seu senyor, Joan Vives de Canyamàs, qui va animar aquell procés d'emigració des de la seua posició d'ambaixador espanyol al ducat de Gènova.

Ho explica Joan Martinis a la pàgina web en què narra a través de diversos escrits -recollits ací- la seua experiència en la recerca genealògica de l'origen dels seus cognoms: Martinis, Mafé, Navarro, Lliso, Martínez, Aura, Albalate i Mor, de múltiples procedències, com ara Occitània, Navarra o Aragó, i entre els quals els Mafé arribaren amb la repoblació genovesa de Benipeixcar.
Ell mateix, a més a més, hi enllaca dos textos de Santiago La Parra, que anteriorment havia tractat la qüestió dels pobladors lígurs de l'horta de Gandia a començaments del segle XVII.

I ara, com fa Martí, òbric parèntesi. El cas, juntament amb el de la repoblació mallorquina de la Marina (ací, ací o ací), és un bon exemple de com funcionen les identitats col·lectives i de com haurien de encarar-se els lligams històrics poblacionals. Per molt que els Mafé puguen descendir d'italians no per això ho "són" ni és raonable que ara vulguen "sentir-se'n", tot i que sí que és ben lògic que, per exemple, Joan Martinis i Mafé haja arribat a pensar d'organitzar una associació de "Descendents dels genovesos del Finale". Igualment, per molt que Xaló o Tàrbena es formaren en el segle XVII quasi íntegrament amb pobladors mallorquins no per això els seus descendents deixaren d'integrar-se amb el temps en la identitat col·lectiva valenciana; tampoc és lògic que per aquell origen hui en dia els xaloners o els tarbeners "siguen" o hagen de "sentir-se" mallorquins (una altra cosa, però, és que se n'alegren molt de recuperar aquell tronc comú, l'estudien, l'aprecien i facen nombrosos actes d'agermanament, sense que ningú els acuse apocalípticament de voler-los "mallorquinitzar"...). Tanque parèntesi.

La qüestió és que en sentir allò de catso ho vaig relacionar amb l'arribada d'aquells italians. La veritat, però, és que, tot i que encara desconeixem molts aspectes d'aquell procés, sembla un aport poblacional massa reduït com per a influir en la llengua. Tanmateix, tampoc és que les teories que expliquen l'origen del mot siguen massa satisfactòries. D'una banda, el DCVB el documenta també a Mallorca però el suposa provinent de capso, que derivaria de cap, capçana, capçal, sense explicar-ne l'evolució i la seqüència lògica per tal que acabe significant el que significa. D'una altra banda, Coromines el relacionà amb el mot caratso, documentat a bastament a Catalunya com a eufemisme de carall, però el pas de caratso a catso tampoc és gens clar i la proposta no dóna solució a la variabilitat territorial dels seus usos diversos.

En eixe sentit, una explicació més satisfactòria podria ser, efectivament, la procedència italiana del mot catso, ja que la presència de mercaders itàlics a Mallorca -sobretot genovesos- fou una constant des de l'edat mitjana i almenys fins al segle XVIII. Per la seua banda, el cas valencià hauria d'explicar-se bé per la mateixa existència d'una colònia itàlica -de la qual particularment en desconec els estudis per a l'edat moderna, tot i que al XV i el XVI els genovesos eren molt nombrosos-, o bé per aquella repoblació del segle XVII que no coneixem en tota la seua extensió i que tal vegada deixà algun préstec lingüístic, de la mateixa manera que els mallorquinismes estan ben presents a la Marina Alta.

Per cloure, un exemple d'incorporacions molt semblants per contribucions poblacionals és el del castellà d'Argentina, en el qual, amb una simple cerca d'internet, podem copsar que existeixen tant caratso com catso, amb tota probabilitat la primera aportada pels immigrants gallecs -que a l'hora de dir caralho pronuncien caratzo- i la segona pels immigrants italians, exactament amb el mateix significat del cazzo original i del nostre catso valencià, documentat durant el segle XIX a les obres de Bernat i Baldoví i a molts altres textos en llengua col·loquial (almenys del centre del país)... Siga quin siga l'origen, catso, quina volta hem pegat!


dimecres, 16 de desembre del 2009

És precís


Navegar és precís, diu la Comtessa que resarà el seu proper tatuatge (la mateixa que diu que se'ns casa, ves tu a saber si serà veritat!). També Sant Vicent ens parlava de la metàfora de la navegació, amb rumb fix, cercant la veritat, cap al bé incessantment, sense detindre's i amb la idea de fons ben clara: Si voIs ésser savi, que tota la vida sie endreçada per anar al port. Foll és aquell qui s'atura en el camí. Ho explica Joan Miquel Ribera Llopis en parlar del concepte de l'illa en els sermons vicentins, símbol de càstig i punició o de glòria i de paradís. Jo ho tinc clar, sobretot estos dies de mal oratge, de mar rebolicada i d'horitzons borrascosos: la mar a vegades és tan plana, que una escudella de fust passaria d'aquí en Cerdenya, que no s'abocaria... Ja tornarà la mar plana i, mentrestant, continuarem navegant. Navegar és precís.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Més trames urbanes

Fa uns dies vaig publicar un post al blog d'Harca sobre les trames reticulars aplicades al paisatge i l'urbanisme: els exemples de Barcelona, València i Buenos Aires constituïen tres casos ben diferenciats de com havien evolucionat les urbs i els seus territoris circumdants al llarg de la història. Mentre cercava imatges per mostrar-ho vaig trobar un article de la revista de geografia Aracne en què es mostraven les possibilitats del Google Earth per a l'estudi de les morfologies urbanes. I la veritat és que aporta diversos exemples que pense que paga la pena reproduir, tot i que en esta ocasió a través de les imatges zenitals del Google Maps.

En primer lloc, hi ha l'exemple de Naarden, una ciutat holandesa que reflecteix a la perfecció el traçat d'una fortificació del segle XVI, bastida de bell nou per la Monarquia Hispànica després que en 1572 les tropes de Felip II arrasaren l'antiga ciutat medieval i aniquilaren tots els seus habitants:


I en segon lloc, hi ha altres diversos exemples de trames urbanes reticulars de diferents èpoques històriques. D'una banda, els que corresponen a les viles noves medievals, com la de Sainte-Foy-La-Grande, a Aquitània, tot seguint el model de bastida que també va ser aplicat en el País Valencià a llocs com Vila-real:


D'altres casos són els traçats quadriculats de caire neoclàssic aplicats a llocs tan dispars com la Baixa de Lisboa, construïda després del terratrèmol de 1755, o el barri de la Barceloneta, alçat tot just en aquelles dates:



Finalment, unes altres imatges que impressionen corresponen a època contemporània, com ara l'enclavament immens de Central Park dins de la trama urbana de Nova York o les formes simètriques de la ciutat planificada de La Plata, capital de la província argentina de Buenos Aires:



diumenge, 13 de desembre del 2009

"Aquesta folla gent"

Mapa de les consultes independentistes del 13-D

Veig esta imatge i no puc deixar de pensar en la semblança cartogràfica amb el mapa de la primera gran revolta popular catalana, la dels Remences, que actualment estic treballant a través de la transcripció d'algunes de les cartes enviades pel Consell barceloní. Els camperols que estaven sotmesos als mals usos, l'eliminació dels quals va ser la principal reivindicació del sindicat remença, residien en la Catalunya Vella, de manera que el territori d'actuació primordial dels revoltats fou el triangle comprés entre Banyoles, Vic i Santa Coloma de Farners. Igualment, les comarques del Pla de l'Estany, la Garrotxa, Osona i la Selva han estat ara les capdavanteres en l'impuls del procés de constitució de Catalunya en estat-nació.

Segurament, és una simple anècdota, però, com dic, no puc deixar de pensar-ho quan veig aquella imatge. D'altra banda, hi ha una diferència fonamental: en aquell moment el Consell municipal de Barcelona
era enemic dels pagesos revoltats i ferm partidari de l'aristocràcia nobiliària i eclesiàstica. Fins al punt que, en contra de l'opinió monàrquica, va traure reiteradament la milícia urbana per tal de combatre'ls, com va ser el cas de gener de 1485, durant la segona revolta remença, quan els consellers barcelonins avisaren Ferran el Catòlic del fet i qualificaren els avalotadors de "folla gent":
Havem del·liberat [...] fer decontinent hun bon nombre de gent d’armes e de genets, e de gent de peu ab los quals lo il·lustre infant, loctinent de vostra altesa, puixe anar al encontra de aquesta folla gent e castigar-los degudament per manera que cessen tals errors, scàndels e, matent aquesta del·liberació en exequció, aquesta vostra ciutat ha treta la bandera e mesa en les finestres de la casa del Consell de la dita ciutat segons és de custum, e aprés sens dilació la traurà deffora acompanyada de la dita gent.
Afortunadament el procés ara no depén de la força militar sinó dels acords majoritaris dels partits polítics votats en les eleccions. I, afortunadament també, Barcelona hi farà costat i comptarà amb la seua pròpia consulta. Davant de moviments així, que obrin la porta a l'opinió popular, pense que ningú no pot dir res, ans al contrari, és una via ben legítima i democràtica. De fet, conec moltes persones que no voten partits independentistes o sobiranistes -o no voten- i són plenament partidàries de la independència de Catalunya. Este és, doncs, el camí per saber-ne l'opinió de la societat catalana més enllà de la democràcia electoral, el que no lleva, com vaig explicar, no estiga d'acord amb el marc territorial escollit (encara que com ha copsat Vicent Terol no haja despertat les protestes valencianes; vaig errar i toquem ferro perquè la cosa continue així).

I, finalment, donar suport a estes consultes tampoc lleva, com em comentaven despús-ahir, que fóra bo que, en funció dels resultats, també es convocara un referèndum a la resta d'Espanya. Conéixer l'opinió directa de la gent mai no pot ser negatiu i, si Catalunya vota per la independència, potser ens duríem una sorpr$esa amb els resultats al conjunt de l'estat. O potser no... Allò interessant seria certificar-ho.


divendres, 11 de desembre del 2009

Mònica Oltra cantant les quaranta



No em resistisc a enllaçar-ho. Via Andrés Verdeguer

Sopars nadalencs en mi sostingut

En els darrers temps he passat a simpatitzar, col·laborar, formar part o ser membre de les cúpules de diverses sectes de tot caire, ja siga La Cretina Comèdia, Harca, l'Imperi de Lavapiés, L'Informatiu o Pica'm. I en arribar estes dates, evidentment, la majoria volen celebrar els tradicionals dinars i sopars nadalencs. I no seré jo qui els ho impedisca, ans al contrari, m'entusiasmen. Desgraciadament, però, hi ha alguns als quals no podré assistir a causa de la distància, com ara el que té lloc hui mateix i que agruparà tots aquells que fan possible el Pica'm. Des d'ací els desitge una bona festassa i aprofite per parlar d'un dels cantants que els amenitzarà la vetlada junt als inefables -que no es poden explicar amb paraules- Toni de l'Hostal i Ovidi Twins.

Es tracta de Mi sostingut, una de les novetats musicals en valencià més interessants que corre per la xarxa i que podeu resseguir a través del seu blog personal, A ta mare va que fumes, on també es poden descarregar algunes cançons. Variades, divertides, reflexives, atrevides, transgressores i amb referents ben interessants, com ara
Chucho, Burroughs o Bernat i Baldoví. N'hi ha de tot i, de fet, ho podeu comprovar mitjançant el lloc de Goear on les va penjant. Vos en deixe un tast, en el qual he pogut incloure la musicació de la primera escena d'El virgo de visanteta, però no així Els quatre teletubbies de l'apocalipsi, que, si més no, es pot sentir al seu myspace o baixar des d'ací (ací, ací i ací la resta de la seua discografia provisional). Els que pugueu, gaudiu-lo en directe!












dijous, 10 de desembre del 2009

Això ja (quasi) ho tenim!

Portada provisional de la versió japonesa del Llibre dels fets, que eixirà
d'impremta en un parell de setmanes. M'esperava coentor "japo", però no tanta!

dimecres, 9 de desembre del 2009

El valencià com a llengua històrica i de futur

Situació lingüística a la península Ibèrica
als segles XVI-XVI (Ferrando-Nicolàs, 2005, p. 198)


Com es pot comprovar en llegir els darrers textos de Francesc Mompó, Vicent Terol i Taronget al voltant de conflictes per l'ús del valencià, pareix que açò siga el món al revés: la cooficialitat amb el castellà no és duu a la pràctica i en molts àmbits de la vida és impossible emprar la llengua valenciana amb normalitat, fins al punt que hi ha qui es mostra incapaç d'oferir un servici públic perquè diu no entendre-la, però, contràriament, també hi ha qui es reclama víctima d'una suposada imposició per part del valencià i els valencianoparlants. No afegiré molts més arguments al que ja s'ha dit en els articles esmentats, però sí que voldria recordar l'actitud lingüística de les institucions valencianes durant segles en el context d'una societat i una monarquia plurilingüe o amb predomini del castellà.

Inicialment, entre els segles XIII i XV, el regne de València formà part exclusiva de la Corona d'Aragó, on cada institució emprava la llengua local sense més problemes. Així, els aragonesos s'adreçaven en aragonés al rei, al consell municipal de València o als diputats de Catalunya, de la mateixa manera que els valencians ho feien en valencià a qui fóra (tenint en compte que, per exemple, en funció de la llengua local els valencians d'Alpont, Ademús o Castellfabib empraven sempre l'aragonés). El mateix passava generalment en la comunicació oral: les llengües romàniques són bastant intel·ligibles unes entre altres com per entendre's de seguida amb una miqueta d'atenció i voluntat.

A partir del segle XVI el regne de València passà a formar part d'una Monarquia Hispànica en què la llengua cortesana i de les institucions supraterritorials era el castellà. Tanmateix, tot i que els usos lingüístics en les relacions amb l'estat monàrquic començaren a canviar en favor d'aquella llengua, en els afers del país a les zones valencianoparlants el valencià continuà sent l'única llengua pública emprada, malgrat que les capes alfabetitzades tenien un bon domini del castellà. I no passava res. De fet, tot i l'avanç de la castellanització lingüística al llarg del segle XVII, la llengua de les administracions continuà sent la llengua històrica de cada zona.

En este sentit, com ha copsat Joan-Lluís Marfany -gens sospitós de fanatisme catalanista- en La llengua maltractada:
el castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX, l'ús exclusiu de la llengua castellana per part de l'estat monàrquic provocà un reafermament de les llengües lligades a les administracions del país. Esta situació, extensible al cas valencià, identificava la llengua històrica amb el govern propi fins a començaments del segle XVIII, quan la Nova Planta eliminà radicalment tant els governs autònoms com l'ús públic de les llengües distintes al castellà.

En definitiva, tot i que no sempre el passat és un espill on mirar-nos, de vegades ofereix bons exemples de coses que hui en dia alguns al·leguen com a impensables: on s'haurà vist que en una societat hi haja qui vulga fer-se entendre en la llengua històrica del lloc i pretenga que siga coneguda pels que l'envolten? Si a terres valencianes hi ha imposició del valencià, que baixe Déu i ho veja...

dimarts, 8 de desembre del 2009

Quasi quintos (III)

Aïna on es preparava l'arrop

Aprofite una de les múltiples novetats mensuals del blog per a recuperar una sèrie a la qual no havia pogut dedicar l'atenció que es mereixia: la de quasi quintos, és a dir, la de la gent que vàrem nàixer entre el 76 i el 81 i que pareix que en arribar a estes edats
comencem a tindre més clar què volem fer, però no tenim tan clar si ho podrem tirar avant. De fet, em fa la sensació que si durant segles la desena clau en la vida de les persones ha estat la vintena, ara comença a ser la trentena com a resultat de l'allargament de totes les seues fases, tant l'adolescència com l'adultesa o la vellesa. En tot cas, a més a més, amb la sèrie (que evidentment resulta molt esbiaixada cap als àmbits que freqüente) m'agradaria ressaltar la tasca de persones que no ho tenen gens fàcil en el seu camp d'actuació dins la societat valenciana, com pot ser el cas de Marc Gomar, periodista i escriptor valldalbaidí que és el protagonista del post de hui.

Molts el coneixereu per la seua faceta com a presentador del "Magadia" a Gandia Televisió, on també condueix el "Mercat de Músiques", programa en el qual desenvolupa una de les seues passions, la música en valencià/català, que ja conreà per escrit
a Vilaweb-Ontinyent en la seua secció "Brossa d'avui". Perquè, de fet, la literatura és l'altre gran àmbit en el qual es mou Gomar; per internet es poden resseguir algunes de les seues passes: rebé un premi al relat breu La involució de l'espècie [post] en l'any 2007, quan també publicà en línia Estimades bèsties [pdf], mentre que en 2008 guanyà el premi Solstici de Manises per Les bones intencions, alhora que el seu conte eròtic Delits i delictes fou publicat en la selecció de Cossetània Onze pometes té el pomer [parcialment a Google Books].

Tot açò, a més a més, ho ha conjugat darrerament amb la seua col·laboració
com a novel·lador de guions de L'Alqueria blanca, una pluriactivitat que no li ha impedit anar mantenint de forma interminent nombrosos i ben interessants blogs: Conspiració, Correu boletaire, El descrèdit i encara d'altres. Ara, finalment, ha encetat una nova aventura, Arrop i talladetes, que és la novetat bloguera de la qual parlava al començament del post. Es tracta d'un projecte pioner en les lletres valencianes en tant que comparteix amb els lectors una part del procés de creació de la seua primera novel·la. Segons diu ell mateix:
Aquest blog recull el procés previ a la publicació de la primera novel·la de Marc Gomar. L'autor ha decidit que no presentarà "Arrop i talladetes" a cap concurs literari perquè costa un dineral i no té amics que el premien. Ací s'informarà de les editorials contactades, les respostes rebudes i l'inexorable pas del temps. Un blog contra la desesperació literària, si més no per la paciència que demana una novel·la des del mateix moment de l'escriptura. Sobretot per l'autor, que fins aleshores s'havia dedicat en exclusiva als relats.
De moment, hi ha inclós parts eliminades, faltes observades en el procés de correcció, reculls de materials o idees per a escriure la solapa. Veurem com avança la cosa. Si més no, pareix un bon sistema per anar creant expectatives entre el cercle de gent que ens movem pels blogs (i cada cop som més, que dirien aquells).

diumenge, 6 de desembre del 2009

Per Sant Andreu, maten porcs arreu


Feia olor de merda dins el corral humit.
...
...
...
...
...
...
...
Feia molta olor de carn i espècies.


El primer dels diversos contes breus de Trenc d'alba recrea de forma impactant el record de la primera matança del porc vista per un xiquet de Manacor, amb tota probabilitat el mateix Miquel Barceló (el pintor no, l'historiador). Tot comença amb una olor i tot acaba amb una altra olor; ben diferent, però.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Cabotetes de la Serra

Si bé érem conscients que existeix un humor riberenc plenament consolidat (Mãemeua!! -que, per cert, preparen nou programa-, els dobladors d'escenes o el sollaner de Shanghai, per exemple), no sabíem que també per l'Alcoia li peguen fort a això de "transferir abruptament el fil de pensament d'un context a un altre com a resultat de posar fi sobtada a unes expectatives tenses creades anteriorment". Em referisc concretament al programa Cabotetes de la Serra, protagonitzat pel presentador Coto i el biòleg i professor Bajoca Farcida. Treballen menys que els de Mãemeua!! i han fet només 3 programes en un any i mig, però bé, debães que ens ho donen... A més, el darrer d'ells, d'este estiu passat, toca alguns temes que encara estan d'actualitat, com la grip A o la mort de Michael Jackson, i d'altres que no passaran mai de moda a la capital alcoiana: els coloms de la Glorieta, els plàtans de l'avinguda de la Hispanitat, etc. Ací teniu el Cabotetes de la Serra 3:



divendres, 4 de desembre del 2009

Això ho pague jo!

Tota preocupada per si sa filla no podrà combregar quan es divorcie

Tinc coneguts que treballen al Liceu de Barcelona. Despús-ahir la reina Sofia hi va assistir a l'estrena d'Il Trovatore de Verdi. Tots els treballadors, sense que els avisaren del motiu, van haver d'entrar una hora abans (a les 17 en compte de les 18 h.), que ni els han remunerat ni els remuneraran (i compte amb queixar-se formalment!). Tot just abans de començar l'obra, per tal complimentar la monarca i la nació, sonà l'himne d'Espanya. Mentrestant, part dels guardaespatles rondaven per les diverses barres dels bars, on estaven convidats a prendre el que vulgueren (aigua i menjar, que estaven de servei!). Este panorama és propi d'una democràcia del segle XXI on tots hauríem de rebre un tracte igualitari? No és suficient que no es puga fiscalitzar el destí dels 9 milions d'euros assignats a la Casa reial que cal convidar-los, afalagar-los a tothora i impulsar els 'súbdits' a retre'ls la seua força laboral?

dimecres, 2 de desembre del 2009

I Jornada sobre el valencià (TFV)

Tot i que en breu explicaré la meua opinió particular sobre el projecte i la realitat de Taula de Filologia Valenciana, deixeu-me que ara, a instància de part, realitze una crònica de la seua I Jornada sobre el valencià, ja que, de fet, segurament vos interessaran un bon grapat de les qüestions que s'hi tractaren.

El dissabte 28 de novembre de 2009 cap a les 9:30 Abelard Saragossà, amb Antoni López Quiles com a president de taula i l'alcalde Joan Baldoví com a amfitrió, inaugurà al saló d'actes de la Casa de Cultura de Sueca la "I Jornada sobre el valencià. Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa" organitzada per l'associació Taula de Filologia Valenciana, recentment constituïda amb l'objectiu prioritari de promoure els estudis lingüístics i l'ús públic del valencià. Com és de costum, Saragossà apel·là a la conjunció entre sentiments i raó, entre valencianisme i normativa, per tal de cercar un model de llengua que coadjuvara a eixamplar alhora ambdós processos socials: el moviment valencianista i la utilització de la llengua en tots els àmbits. El mateix acte de presentació serví per a fer públics els dos premis Joaquim Garcia Girona -en memòria del prevere i filòleg benassalenc de començaments del segle XX-, dotats amb 1.500 euros cadascun i dirigits als treballs lingüístics presentats per docents de primària i secundària. Dos membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Caixa Popular, les entitats finançadores, s'encarregaren de donar els premis a Josep Saborit, d'una banda, i Pilar Doménech, Josep Lluís Doménech i Jesús Huguet, de l'altra.

Tot seguit, el mateix Abelard Saragossà reprengué la paraula per tal de reivindicar l'obra i la tasca de Josep Bernat i Baldoví, escriptor suecà del qual se celebra enguany el segon centenari de la naixença i sobre la figura
del qual l'esmentat filòleg ha realitzat una monografia que serà publicada en breu per l'editorial Bromera. En acabar la seua intervenció i realitzar un breu descans, es passà a la primera de les quatre taules de comunicacions que ocuparen la Jornada, en la qual, en primer lloc, Leonardo Giménez féu un tast del "Diccionari de dubtes i aclariments lingüístics" que ha preparat per a l'AVL tot seguint la normativa de la pròpia Acadèmia i del Servici d'Assessorament Lingüístic i Traducció de la Conselleria, així com les indicacions del TERMCAT, l'Enciclopèdia Catalana i altres manuals i llibres d'estil ja existents. A continuació Francesc-Xavier Llorca explicà una bonica experiència de diferenciació de registres -entre l'oral i l'escrit- duta a terme en un institut d'Altea a través de l'aplec de contarelles relatades pels avis dels alumnes. Després fou el torn de Francesc Llopis, que exposà els resultats d'un estudi sobre transferència lèxica entre els jóvens de les comarques de la província de València, tot indicant l'alt grau de pressió del castellà sobre el valencià. Finalment, Josep Saborit incidí en l'empitjorament progressiu dels usos lingüístics per dos fenòmens ben diversos: la mateixa interferència del castellà però, alhora, l'establiment d'un model de valencià culte innecessàriament allunyat de la parla tradicional.

Després d'un breu debat i descans, cap a les 12 s'inicià la segona taula, encetada per Josep Àngel Mas, qui abordà un tema realment interessant: l'episodi de la traducció de la constitució europea. La seua conclusió fou que de cara a ocasions similar
s -que se'n donaran en el futur- hi ha dues vies: treballar coordinadament per un paraestàndard comú a catalans, valencians i balears -sembla, per exemple, que Brauli Montoya està preparant realitzar-ne alguna proposta- o, com va passar en aquella ocasió, acceptar la traducció en qualsevol dels diversos estàndards de la llengua. A continuació jo mateix vaig mostrar els resultats provisionals d'un examen als diversos models lingüístics emprats en la blogosfera valenciana (sobre una mostra de 110 bloguistes de zones, edats i professions variades); a grans trets, s'hi mostra un model bastant homogeni en determinats aspectes (incoatius en -eix, -isc, infinitius en -dre, plurals joves/homes, etc.), dual en altres (majoria de demostratius reforçats, però presència significativa dels simples, convivència de doblets hui/avui, us/vos, dos/dues, vore/veure, etc.) i vacil·lant en uns altres pocs (accents en èixer/éixer, hi han, etc.). En tercer lloc, Josep Daniel Climent consagrà la seua intervenció a parlar de l'activitat intel·lectual i cívica del prohom suecà Nicolau Primitiu Gómez Serrano, mentre que, en darrer terme, el professor de Dret i sacerdot August Monzón parlà de la situació de la llengua valenciana a la diòcesi valentina després de l'arribada del nou arquebisbe Carlos Osoro. Pel que es va poder intuir pareix que les esperances inicials dipositades en el prelat càntabre s'han anat diluint per la pressió dels grups antivalencianistes, alguns dels quals el mateix sendemà del nomenament es presentaren davant el bisbe per tal d'acusar de catalanistes les iniciatives de l'AVL en matèria eclesiàstica; no queda una altra, doncs, que continuar la faena silenciosa del col·lectiu de religiosos valencianistes.

Comparació de blogs individuals en valencià que he pogut localitzar geogràficament en funció de la seua normativa: del Puig (a l'esquerra, uns 15) i oficial (a la dreta, més de 250). Perdoneu la llengua de la toponímia, però prové del programa informàtic emprat

En acabant la segona sessió uns 40 membres de Taula (l'assistència pel matí assolí el centenar de persones) ens dirigírem a la Casa Fuster, on vam poder gaudir dels balls valencians de l'Escola de Danses de la Ribera i del propi edifici museïtzat en honor del cabdal intel·lectual suecà. Tot seguit ens acostàrem a l'Arrosseria Encís, on vam degustar una paella de primera i aprofitàrem per a xarrar novament sobre llengua i valencianisme. Cap a les 16:30 tornàrem a la Casa de Cultura i continuàrem posant en comú les investigacions, treballs i experiències aportades, de forma que primerament, amb una taula presidida per Lluís Polanco, Raquel Casesnoves exposà la seua recerca sobre el canvi de valoració lingüística dels jóvens de València i Xàtiva entre 1998 i 2008; en la segona data les friccions amb el català s'han alleujat considerablement i el valencià ha passat a ser signe de cultura, però, contràriament, el castellà s'ha elevat com a llengua d'ús i prestigi, segurament en consonància amb el panorama social, mediàtic i de voluntat política existent. En segon lloc, Josep Lluís Doménech explicà un treball realitzat per a servir com a material lingüístic educatiu: un parell de còmics, adreçats a primària i secundària, que inclouen relats interculturals per tal de facilitar la
integració en valencià dels nouvinguts. A continuació Carla González remarcà la importància vital de la música en català/valencià per tal de normalitzar la llengua en la vida quotidiana, alhora que en destacà el seu increment exponencial durant els darrers anys. Finalment, l'oncle salemer de l'argentina Mary Alonso resumí les conclusions de la seua tesi doctoral "The evolution of the Valentian Language in Buenos Aires"; descendent de valencians, hi explica la veritable comunitat d'immigrats que formaren els valencians reunits entorn de la societat El Micalet, on s'interrelacionaven, celebraven les seues festes, quedaven per fer paelles, parlaven en la seua llengua, etc. Als fills, però, els parlaren en castellà, tot guardant una comprensió lingüística que els néts ja han perdut quasi per complet, bo i reduint-ne la influència a àmbits específics com el dels menjars (arròs al forn, putxero...).

Acabada la tercera sessió i sense a penes temps per al comentari ni el descans, es passà a la quarta i darrera, ocupada en primer lloc per la intervenció d'Isabel Olid, qui posà sobre la taula un dels projectes duts a terme a Catalunya pel Grup de recerca de Literatura Infantil i Juvenil i Educació Literària (
GRETEL). Així mateix, en una línia similar, Carme Martínez i Noèlia Soldevila exposaren el seu treball d'integració de grups amb dificultats a instituts de Benidorm, mitjançant la cooperació dels alumnes en la creació d'històries literàries en llengua valenciana. Finalment, en darrer lloc, Marina Zaragozà clogué el cercle iniciat per un altre Saragossà, també siller, i explicà la seua tasca d'adaptació al valencià modern de part de l'obra de Bernat i Baldoví, autor del qual es declarà plenament enamorada. Enamorada, com tots els que estàvem allí i molta altra gent ho estem de la nostra llengua; a veure si n'acomboiem molts més.