dijous, 22 de febrer del 2007

A propòsit d'Onofre Almudéver

Lo procés de les olives, clàssic valencià de finals del segle XV

En 1561 el llibreter valencià Onofre Almudéver (cognom d'origen aragonés) edità conjuntament Lo procés de les olives (Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles, Joan Moreno, Jaume Gassull i Baltasar Portell, 1497), Lo somni de Joan Joan (Jaume Gassull, 1497) i La brama dels llauradors de l'Horta de València contra lo venerable mossén Fenollar (Jaume Gassull, 1490). Hi escrigué per a l'ocasió una epístola proemial que ha passat a la història de la literatura i la història social de la llengua com la mostra més fefaent de la caiguda en picat del valencià com a llengua de creació literària en a penes un parell de generacions. Després de ser utilitzat de forma massiva i amb un alt grau de qualitat pels lletraferits al llarg del segle XV, a començaments del XVI a penes és emprat, de la qual cosa Almudéver en pren consciència fent una crida quasi desesperada als valencians, tirant-los les culpes per la seua pròpia negligència i la ferma creença en la inferioritat i pobresa de la seua llengua materna.

La qüestió ha estat estudiada, entre d'altres, per Philippe Berger, a través d'un article al número 9 de Les Cahiers du CRIAR (Centre de recherches ibériques et ibéro-américaines de l’université de Rouen), un monogràfic sobre Langues et identités dans la Péninisule Ibérique. Allí mateix, Alain Milhou tracta de sintetitzar de forma general la qüestió de l'Impérialisme linguistique castillan: mythe et réalité, arreplegant les teories tradicionals sobre la castellanització de les elits no castellanoparlants de la monarquia hispànica des del segle XVI al XIX: el pes econòmic i demogràfic de Castella, el poder d'atracció de la cort castellana central i l'absència de corts reials pròpies a les capitals dels diversos regnes i principats, la preponderància de la noblesa castellana, la predicació en castellà per bona part del clergat regular i la projecció internacional del castellà.

Sobre esta mateixa qüestió, per al cas de Catalunya, Joan Lluís Marfany ha fet interessants aportacions a La llengua maltractada: el castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX, llibre que ha causat certa polèmica, ja que la tesi de base és que el castellà penetrà a Catalunya no per imposició sinó pel seu prestigi social i sobretot a partir del segle XVIII, moment en què els mercaders i industrials catalans "prenen" el mercat espanyol. Tanmateix, una de les idees més originals ha estat veure com l'ús únic de la llengua castellana per part de l'estat monàrquic hispànic va provocar un reafermament en el català com la llengua administrativa de les institucions catalanes (consells municipals, Diputació del General, etc.). Lligat al patriotisme antiabsolutista, que defensava el poder de les oligarquies territorials i locals enfront del poder central monàrquic, el català va esdevindre un símbol més de les institucions, una situació que va perdurar fins la guerra de Successió i els decrets de Nova Planta, moment en què -ara sí- el català/valencià va ser prohibit totalment en les actes administratives d'unes institucions totalment noves, instaurades per la monarquia borbònica en benefici del seu poder. Josep M. Nadal n'ha fet un bon resum de la tesi de Marfany:

El castellà esdevé, a partir del segle XVI, la llengua en la qual la monarquia, directament o a través dels seus òrgans centrals, s’adreça als seus súbdits catalans i aquest fet influeix damunt els hàbits lingüístics d’aquests súbdits catalans i contamina la llengua materna. Dit això, però, cal rebutjar formalment la idea que l’activitat político-institucional fos un dels camins principals de la castellanització de la societat catalana. Al contrari: tot indica que la persistència del català en aquesta esfera va ser una barrera fonamental contra els avenços d’aquesta castellanització. El castellà fou, doncs, la llengua de la monarquia des de Ferran II que, si fins el 1479 havia usat força vegades el català, entre 1481 i 1510 només l’utilitza entre una i quatre vegades l’any. L’emperador Carles va dirigir-se als seus súbdits barcelonins molt poques vegades en català, amb l’excepció de l’any 1533 quan, de 17 comunicacions, 8 són en català i a partir de mitjan segle XVI els òrgans centrals de la monarquia van expressar-se en una mateixa, única llengua. Era part de la lògica interna del procés de constitució d’un estat absolutista. 
Però el català va continuar essent la llengua de les institucions de la terra i aquesta catalanitat lingüística de les institucions i la vida política a la Catalunya de l’època és un fet absolutament remarcable i d’una gran transcendència històrica. Per què, es pregunta Marfany, la inclusió del català en la monarquia hispànica es produeix d’una manera tan diferent a la integració de l’occità a la monarquia francesa? No pas perquè les élites catalanes, l’oligarquia dirigent, no fossin capaces d’entendre i usar el castellà. El seu comportament era clarament diglòssic –com també ho era el dels occitans - i el castellà l’usaven ben sovint: [...] en presència d’un foraster, els catalans [...] parlen entre si en català, però canvien al castellà quan s’adrecen a l’altre. Tampoc perquè volguessin defensar la llengua per se. Aquesta no havia estat, encara, investida de la condició d’essència, repositori, i símbol de la catalanitat. Es tracta,simplement, que enmig de la creixent castellanització de la vida social, les institucions encarregades de la preservació de les “constitucions, lleis i llibertats de la terra” associaven explícitament a aquesta preservació la continuïtat en l’ús del català. Consegüentment a efectes oficials el castellà era la llengua de la monarquia, fos quina fos la llengua del monarca i dels seus ministres. I, de la mateixa manera, el català era la llengua de les institucions catalanes, encara que de vegades els seus representants s’expressessin, en realitat, en castellà.
En qualsevol cas, tornant a Onofre Almudéver, m'agradaria acabar transcrivint aquella Epístola proemial als lectors que va escriure en 1561 (normalitze accents i la puntuació), segons la versió que tinc a mà, la copiada per Just Pastor Fuster en la seua Biblioteca Valenciana (1827):

"En lo temps que més apartat estava de conversar ab les muses, amantíssims lectors, lo Enteniment, que tots temps està en vetla, sentí que tocaven a les portes del descuit lo zel y amor de la nostra materna llengua, que acompanyats de la Rahó venien, y entrant en lo pati de la voluntat, prengué la Rahó la mà del dir, y a mi en persona de tots los altres valencians ab paraules de gran sentiment per un modo imperatiu me comenzà arguhint de parlar en esta forma:

'Si no fósseu ingrats a la llet que aveu mamat, y a la patria hon sóu nats, no dormiríeu ab tan gran descuit: ans uberts los ulls de la consideració veuríeu com se us van perdent les perles e margarites que ab contínues vigílies los vostres passats adquiriren, y aprés les vos dexaren; perquè de aquelles y ab aquelles vos adornàsseu y enriquésseu en les conversacions y ajusts de persones avisades; majorment que par que azò redunde en deshonra vostra, vist que los estranys les amen, estimen, y tenen, y encara les apliquen, que tàcitament és mostrar que aquells tals millor ho gusten y entenen que vosaltres. Y que azò sia veritat prova·s, entre les altres, ab les obres d'aquell vostre excelentíssim poeta y estrenu cavaller mossén Ausiàs March, que, essent natural valencià, los cathalans lo s'an volgut aplicar, y los castellans han treballat de entendre'l, fent-lo en achadèmies públiques llegir.

Y com a estos, que dit tinch, no·ls sia natural axí per la carència de la forza de la llengua, com per la varietat dels enteniments, ajudant-hi lo gran discurs del temps, en les obres dites, y en estes que ací narraré, sens moltes altres dignes de ser portades a la notícia dels hòmens, y ser tengudes en la estima que ells merexien, de cada dia se van corrompent los vocables. Y algunes vegades pensant millorar-los, com lo vers sia una cosa tan delicada, muden la sentència, o alteren los versos de tal manera, que si huy tornassen algunes d'elles davant sos propis autors, no les conexerien. Per hon vos exorte, y tant quant puch encarregue, que torneu sobre vosaltres, y respongau per la vostra honra en no dexar perdre les obres de tan cèlebres autors, sinó que, renovant-les, mostreu a les nacions stranyes la capacitat de les persones, la facúndia de la llengua, y les coses altes que en ella estan escrites. Majorment que us deveu lloar de dos coses: que ella és en si tan delicada que ab facilitat se gira y aprén quansevol de les altres, y ella de poschs és compresa, sens lo que més importa, que per la sanctedat del nostre benaventurat compatriota Sanct Vicent Ferrer fonch decretada en tal manera que la estengué per les parts llonginques y remotes, predicant a estranyes nacions, y de tots clarament ab ella fonch entés; quant més, que fent azò que dit tinch, llevare·u un engan que està demasiadament estés, en què se han persuadit molts ignorants, que és falta de vocables o freda en si, com sia veritat que és molt abundant, y molt faceta'.

Per hon yo, vist com la Rahó usava tan bé de son offici, per la part que·m toca, encara que insufficient pera tal càrrech, comenzí a discórrer per lo gremi de tants laureats poetes valencians, los quals han dexat obres escrites, que són dignes de inmortal memòria, y entre·ls altres principalment havent tornat a renovar lo llibre de aquell excelent cavaller y doctor en medicina, mestre Jaume Roig, del qual ya anaven faltant los originals, recordant-me lo valer y la estima en què deuen ser tengudes les obres de aquell tant venerable mossén Bernat Fenollar, y les de aquell acutíssim y gentil cavaller mossén Jaume Gazull, y no res menys les del magnífich mossén Narcís Vinyoles, y molts altres.


Com a primeries de aquest convit me ha paregut, per a incitar lo gust, tornar a la memòria y recordació dels presents, y que reste per als que vendran esta present obra intitulada lo Procés de les olives, y lo Somni de Joan Joan, en la qual trobaran los que ab los ulls clars mirar-la voldran, davall de la burla, grandíssima abundància de documents, sentències y avisos, en los quals com un espill se poran mirar los hòmens pera veure quina cara los fa lo món en la joventut y la vellea; y no res menys pot servir per estímulo dels moderns poetes, pera moure·ls a fer obres que resten en memòria a imitació de aquestos, y conéxer sa culpa los que ab arrogància presumexen en fer cinch cobles de ser tan consumats, que ningú volen ser aconsellats ni corregits. De hon ve, que ara en los nostres temps no·s fan obres semblants a estes, y cada dia se va perdent tan virtuós exercici, del qual nos deuríem molt afrontar, mirant que hòmens de tanta calitat se unien y comunicaven, y los uns corrigien les obres dels altres, y a la fi totes restaven perfetes, y juntes parexien de una estofa, com se mostra en aquella obra digna de inmortal recordació intitulada Lo Passi de Sanct Joan, feta per mossén Fenollar y Pere Martínez. 

Donchs no sé yo huy qui vulla ser notat de tant ignorant, qui si son fill hix de sa casa ab la cara bruta, se enuge ab son vehí perquè la·y llave, puix per zò no dexa de ser son fill, y paréxer millor als ulls dels qui·l miren. Y al fi, perquè no paregués que en alguna manera no·s millorava lo present tractat, de més de haver-lo corregit de moltes y molt grans falts que a causa de les impressions tenia, hi havem affegit la Brama dels pagesos contra mossén Fenollar, referida y ordenada por mossén Jaume Gazull, en la qual estan los vocables o mots bandejats, axí los del bandeig de mossén Fenollar, com los que ell y hafegí, perquè fins en azò se mostre lo conte que los passats han portat ab la policia de la nostra llengua, y perquè aprés vinguessen, tinguessen ocasió de no tropezar."

1 comentari:

Speaker ha dit...

"Que tornem sobre nosaltres, que mostrem la facúndia de la llengua". Em quede amb això. Amor i compromís. Una bonica manera de dir-ho.

Gràcies per transcriure'ns este text.