dissabte, 20 de juny de 2020

El país necessari

Titular de Las Provincias, abans d'apuntar-se a la Batalla de València en 1979

Una de les coses que més em va sobtar en arribar a viure a Barcelona, fa una desena d'anys, va ser que quan la gent em preguntava «que tu d’on ets?» i jo contestava que «de València» em retrucaven: «de València, però de quina part?». I no, no es que volgueren saber el barri de la capital del qual provenia, sinó que estaven referint-se al conjunt del país; el nom popular del nostre país per als catalans, tot i la nomenclatura oficial dels mitjans de comunicació o dels ambients més polititzats -que ens anomenen País Valencià-, és simplement i planerament València. És així des de fa segles, ja que eixe ha sigut el nom d’històric del nostre territori. Com és sabut, les terres islàmiques i castellanes que van conquerir Jaume I i Jaume II entre 1233 i 1304 van rebre el nom de Regne de València. Però eixa expressió no significava que el regne pertanyera a la ciutat de València -igual que la de Regne d’Aragó no indicava cap mena de pertinença a un municipi-, sinó que únicament al·ludia al nom del territori, València, que coincidia amb el de la capital. València era el nom de la ciutat i València era el nom del regne, del conjunt de terres que anaven del Sénia al Segura i fitaven amb Catalunya, Aragó i Castella. 

És per això que el nom de València -com també el de «el Reino», que s’ha mantingut en zones frontereres castellanoparlants- s’ha conservat fins a hui en altres llocs per a referir-se a tot el  nostre territori. I és també per això que el nostre gentilici col·lectiu i la nostra llengua reben d’ací el seu nom: som valencians i parlem valencià perquè històricament el nom del nostre territori ha sigut València. Ara bé, aquell nom comú i inclusiu va començar a decaure en el moment que primer, en 1707, va desaparéixer el regne al qual feia referència i després, en 1833, es van crear les tres províncies de Castelló, València i Alacant, que han vehiculat bona part de la nostra vida política i administrativa des de fa quasi dos segles. Així, el subjecte col·lectiu provincial anà prenent cada vegada més força, de manera que els «valencians» passaren a identificar-se amb els habitants de la ciutat i de la província, enfront dels «castellonencs» i els «alacantins», habitants de les ciutats i les províncies respectives. 

Per eixa raó, el nom de València, tot i que era emprat a bastament per les primeres fornades de regionalistes valencians, sorgides precisament en la capital, no acabava de funcionar bé per al conjunt del país ja a finals del segle XIX. Així, per exemple, quan la principal institució valencianista del moment, Lo Rat Penat, visità Castelló de la Plana en 1909, l’acte acabà amb un: «¡Vixquen els bons valencians! ¡Vixca Castelló! ¡Vixca Alacant! ¡Vixca el Reyalme Valencià!». Es recorria, doncs, a esta darrera expressió, com també a les sinònimes Reine Valencià, Regne Valencià o Regne de València, però això tampoc solucionava la qüestió del nom global, en tant que el territori valencià ja no constituïa cap regne. En conseqüència, des dels sectors més valencianistes es feren propostes alternatives, com les de Valentínia, Valentània o Valensània, propugnades per Faustí Barberà i Rossend Gumiel entorn de 1907. No obstant això, cap d’elles quallà i els noms de València i Regne (o Antic Regne) de València continuaren sent els més estesos, juntament amb el de Regió Valenciana, que, evidentment, no devia satisfer les pretensions d’un nacionalisme valencià que continuava avançant i madurant. 

Així les coses, amb l’esclat valencianista de la Segona República aparegué un nom nou, el de País Valencià, que anteriorment mai s’havia emprat amb un significat polític i social, sinó simplement geogràfic. Com va indicar Joan Fuster, va ser en les planes de la revista Acció Valenciana, publicada entre 1930 i 1931, on va començar a utilitzar-se i reivindicar-se el terme. Es tractava del butlletí quinzenal d’Acció Cultural Valenciana, una organització de jóvens historiadors i filòlegs nacionalistes entre els quals hi havia progressistes i conservadors, com Manuel Sanchis Guarner, Emili Gómez Nadal, Joan Beneyto o Felip Mateu i Llopis. La terminologia va ser ràpidament adoptada per la gran majoria del valencianisme fins al punt que l’empresari de dretes i promotor de l’important setmanari El Camí Joaquim Reig l’emprà profusament en l’opuscle Concepte doctrinal del valencianisme, de 1932, i aquell mateix any, en una emotiva Processó del 9 d’Octubre a València, amb presència de l’alcalde i el president de la Diputació de Castelló i representants de la ciutat i la província d’Alacant, un regidor valencianista de Sedaví féu un abrandat parlament improvisat amb les següents paraules: «Com que València -vullc dir el País Valencià- compta amb hòmens que en tots els sectors de la vida estan plenament capacitats dels nostres problemes, el nostre Estatut és la única forma de fer-los aparèixer a la vida pública sense atra finalitat que l'engrandiment moral i material del País Valencià». 

Durant la dècada de 1930 el terme va anar guanyant espais públics, especialment en l’àmbit polític, en consonància amb les aspiracions autonomistes, però la instauració del franquisme va comportar la desfeta del valencianisme i la tornada al provincialisme i el centralisme més ferotges, per als quals eren ben útils els noms de Región Valenciana o simplement Levante, que havia vingut covant-se des de la integració nacional en Espanya des de mitjan segle XIX. País Valencià va quedar, doncs, relegat als ambients de l’exili i del nacionalisme valencià, especialment aquell que va formar-se gràcies a l’impuls de Joan Fuster en la dècada de 1960. Des d’ací, el nom tornà a estendre’s entre tots els sectors polítics al caliu de les expectatives democràtiques dels darrers anys del franquisme i els primers de la Transició. De fet, el «Proyecto de Estatuto de Autonomía del País Valenciano» començat a negociar en 1979 pels diputats valencians d’UCD, AP, PSOE, PCE i UDPV va ser admés a tràmit en les Corts espanyoles en setembre de 1981 amb un primer article que afirmava que: «El pueblo valenciano, cuya forma histórica de institucionalización política fue el Reino de Valencia, se constituye en Comunidad Autónoma de acuerdo con lo dispuesto en la Constitución y en el presente Estatuto, con la denominación del País Valenciano». 

A Madrid, no obstant això, l’articulat va ser modificat i, en consonància amb les tesis del blaverisme dretà nascut uns anys abans, que el vinculava al projecte de Països Catalans, el terme País Valencià va ser eliminat i substituït pel de Comunitat Valenciana. D’eixa manera, el primer va ser relegat a l’ostracisme, identificat amb els sectors més d’esquerres i de tendència catalanista, mentre que el segon ha sigut des de 1982 el nom oficial del nostre territori, que no és una altra cosa que una actualització del més clàssic de Regió Valenciana, però aplicat al marc autonòmic que ha organitzat l’Estat espanyol durant les darreres dècades. Heus ací la diferència entre País Valencià i Comunitat Valenciana: el fet de considerar-se un país veritablement autònom, un conjunt de ciutadans que pot tractar de tu a tu amb qualsevol altra comunitat humana, començant per la resta d’Espanya, o ser una simple regió, que pot tindre autogovern, però és dependent, subsidiària i subalterna de les decisions preses per altres. Davant d’esta disjuntiva, una de les màximes mostres d’afecte onomàstic que un valencià pot fer al seu territori i la seua gent és la d’anomenar-los País Valencià, perquè per a qualsevol col·lectivitat, si en té la necessitat i les capacitats -i nosaltres les tenim-, sempre serà millor considerar-se i ser un país que una regió (ergo, una comunitat subsidiària i dependent).

Això, racionalment, no significa un trencament amb Espanya, ni un posicionament radical o necessàriament d’esquerres, ni res per l’estil. És, en primer lloc, una mostra d’autoestima, d’orgull col·lectiu i de consideració històrica cap al nostre territori, de la mateixa manera que també ho denoten altres denominacions com ara País Basc -un nom igualment encunyat en el segle XX i que ha sigut universalment acceptat- o la mateixa qualificació de länder (països) dels diversos estats alemanys federats. En segon lloc, considerar-nos un país és tan important perquè, com explica Joan Francesc Mira en Sobre la nació dels valencians, això implica tot «un projecte de defensa, reforçament i creixement d’aquells béns comuns que configuren l’àmbit de vida de la societat valenciana». És a dir, des del moment en què ens considerem de veres un país, impulsarem sense embuts el nostre patrimoni comú: el cultural (lingüístic, històric), el natural (paisatgístic, mediambiental), el socioeconòmic (el benestar, l’educació, la sanitat, les comunicacions) i el polític (un autogovern cohesionador i realment responsable davant de la ciutadania). En definitiva, el que hauria de buscar qualsevol polític valencià preocupat pels valencians, siga quina siga la seua orientació ideològica. 

És evident que el terme de País Valencià continua connotat en la ment d'una gran majoria dels nostres conciutadans i que això presenta moltíssimes dificultats per a la seua extensió, però ja és hora, precisament, d’eliminar eixes connotacions, de presentar-lo com un terme inclusiu, de tots els valencians independentment del seu grau de valencianisme o de la seua filiació política. En determinats contextos es pot combinar amb multitud de variants que ajuden a normalitzar-lo («el nostre país, el valencià», «València, el nostre país», «la gent d’ací, del país», «els ciutadans valencians, del nostre país»,  «el país dels valencians»,  etc.), així com utilitzar-lo sense por normalitzat en castellà («el País Valenciano»). No cal que siga el principal cavall de batalla, però sí un cavall de tir, que ens ajude, amb naturalitat i pedagogia, a tirar del carro de la societat valenciana, eixa que durant segles va rebre el nom de València i que des de 1930 també ha sigut anomenada País Valencià, en plena consonància amb les aspiracions vertebradores, democràtiques i de millora política i social del conjunt de la ciutadania valenciana.

El País Valencià, el llibre del conservador Felip Mateu i Llopis publicat en 1933

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.

dimarts, 9 de juny de 2020

Valencians i catalans, veïns i cosins

Foto icònica d'un Aplec del Puig del segle XXI de germanor entre sensibilitats diferents del valencianisme

Ja en l’assemblea de Pau i Treva de l’any 1198 entre Pere el Catòlic i els principals barons dels comtats catalans es feia menció a «totam Cathaloniam» i es definien les seues fronteres. Ergo, fa més de huit segles, que es diu prompte, que Catalunya i els catalans estan allí, primer des de Salses i després des de Portbou fins a Alcanar. I no se n’han d’anar. Tot sembla indicar que continuaran durant molts més segles en eixe mateix territori, exercint de catalans, però també de veïns nostres, dels valencians, com també ho són dels francesos, els aragonesos o el conjunt d’espanyols. No ens convé odiar-los ni dur-nos malament, si no volem amargar-nos l’existència, com li passa a qualsevol que té una mala relació amb els seus veïns, ni tampoc podem obviar-los, com si no existiren, perquè el que fan i el que fem ens influïx mútuament i molt directament. 

Però mai hem viscut en la mateixa casa ni hem format una mateixa llar. Hem compartit edifici, això sí, des de la Corona d’Aragó fins a l’actual Espanya. I és ben cert que la majoria dels habitants del Regne de València que començaren a sentir-se valencians per primera volta, allà pel segle XIV, procedien de Catalunya, entorn d’un 65%, per un 30% de pobladors procedents de l’Aragó, segons els estudis detallats d’Enric Guinot. També és ben cert que el valencià que parlem és una varietat d’aquella mateixa llengua que portaren els catalans, amb les aportacions de les gents que han habitat des d’aleshores el territori valencià. No obstant això, ja fa molts segles, sis com a mínim, que també es diu prompte, que ja no som pares i fills. Som, en tot cas, cosins, com sàviament recorda la dita popular. 

No és sobrer explicar-ho en una tribuna valencianista, ja que el nacionalisme valencià contemporani, el dels darrers 50 anys, ha crescut sobre una formulació segons la qual els valencians de la part valencianoparlant del país seríem catalans i hauríem d’adherir-nos teòricament a una identitat col·lectiva catalana, per procedir majoritàriament dels catalans que colonitzaren el regne durant l’edat mitjana. Però tampoc cal ser historiador ni sociòleg per a suposar que els segles no passen debades i saber que en el nostre cas hi ha hagut una altra identitat, la valenciana, que és la que hem heretat des de fa moltes generacions. Tenim un cas propi que mostra clarament eixa prevalença i consolidació històrica: el dels mallorquins de pobles com Santa Margalida, Llucmajor o Manacor que durant el segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos, poblaren molts municipis de la Marina i el Comtat, com Xaló, Llíber, Tàrbena, Pedreguer, Fageca o Famorca. 

Sempre hi havia hagut fama d’això, però només recentment, gràcies a estudis molt detallats, s’han pogut conéixer les dades que constaten que més del 90% de la població d’alguns d’ells era mallorquina. Així les coses, potser hauríem de concloure que actualment eixos pobles són i haurien de sentir-se mallorquins, ja que quan aquells pobladors hi desembarcaren, en ple segle XVII, se sentien i es consideraven mallorquins. Però evidentment no és així perquè arribaren fa ja quatre segles i progressivament s’integraren en el sentiment identitari valencià, de manera que actualment se senten valencians. Ara bé, no es consideren mallorquins, sinó valencians, però sí que s’ha donat un fenomen molt interessant des del moment en què han sigut plenament conscients dels seus orígens: hi ha una simpatia i una atenció especials entre uns i altres, amb actes culturals, celebracions, activitats conjuntes, etc. 

Probablement eixa actitud de col·laboració i intercanvi des del coneixement acurat de la història i l’afirmació de la pròpia identitat és la que millor serviria al valencianisme a l’hora d’abordar la seua relació amb els veïns i cosins catalans. Això, no obstant, no evitarà el joc brut dels anticatalanistes, que atacaran qualsevol acte conjunt amb catalans i balears, per molt que es faça des de la valencianitat més ferma, ja que en realitat aquells no aspiren a potenciar la cultura valenciana en la riquesa de la seua història, sinó que es limiten a intentar evitar que el nacionalisme valencià puga avançar en la nostra societat. Però segurament en esta darrera tasca, la de fer avançar socialment el projecte valencianista, sí que seria molt útil afirmar sense embuts la pròpia identitat valenciana i distingir-la sense cap mena de complexos de la catalana, com cada volta fem més valencianistes, vinguem d’on vinguem. 

Així ho feien també, per exemple, els nostres avantpassats valencianistes de la dècada de 1930, que, davant de les acusacions interessades de pancatalanisme fetes pel diari republicà El Pueblo, contestaven rotundament des del setmanari El Camí: «Els valencianistes no volen atra cosa que la consagració de la personalitat valenciana amb independència de tot atre poder. Políticament no acceptem cap tutela. Per això voldríem que ningun partit valencià depenguera de “jefes” situats més allà dels límits del País Valencià. Nosatres, que no odiem a Catalunya, que li hem agraït tot el seu esforç vers la llibertat dels pobles hispànics, no toleraríem que adoptara atra postura respecte a València, que la que adoptà quan floria la Confederació valenciano-catalano-aragonesa. Govern propi, independent de Madrid i Barcelona. Parlar de pancatalanisme en el sentit de fer de València “prolongació” de ningú, és pedre el temps. Els actes dels valencianistes, ens abonen... ¡Valencians de totes les terres: ha arribat l’hora de pensar en gran!». En efecte, ha arribat l'hora.

Reivindicació de l'Estat Valencià en una manifestació valencianista dels anys 30

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.

dimarts, 2 de juny de 2020

La identitat valenciana del benestar

El Regne de València, un territori jurídicament dividit entre 1238 i 1330

Tot i que el nacionalisme valencià contemporani n’ha fet bandera, la identitat col·lectiva valenciana no va nàixer, precisament, vinculada a la llengua. De fet, el primer ús conegut del gentilici valencià amb un sentit identitari clar, de 1336, fou aplicat en aragonés i al noble d’orígens aragonesos Pedro de Xèrica, a qui el rei Pere el Cerimoniós recordà que havia d’assistir a les Corts valencianes “e fazer todos actos de richos homnes e valençanos”. Havia passat vora un segle des del naixement del Regne de València i per primera volta feia la seua aparició plena un nou subjecte polític: el dels valencians representats en les Corts a través de les seues elits estamentals (els nobles, els eclesiàstics i els governants de les ciutats i les viles reials). No és que abans no s’hagueren celebrat assemblees de Corts, més d'una desena des de 1261, sinó que la de 1336 es reunia en un escenari totalment diferent: per primera vegada la pràctica totalitat del regne es regia pels Furs de València. Anteriorment, des de la seua fundació en època de Jaume I, el regne havia estat dividit en dos grans zones, com es pot observar en el mapa anterior: la que aplicava els Furs de València, pertanyent sobretot al rei, i la que aplicava els Furs d’Aragó, pertanyent sobretot als senyors feudals d’origen aragonés, majoritaris dins de l’estament nobiliari. 

Així les coses, prompte es formaren dos bàndols que motivaren una profunda divisió política ja des de les primeres Corts de 1261: el del rei, amb el suport ferm de la capital i quasi totes les viles reials, que pretenien que tot el regne es regira pels Furs de València, i el dels senyors, sobretot aragonesos, que defensaven el dret a aplicar els Furs d’Aragó en els seus dominis. En tot cas, no es tractava d’una divisió poblacional, en funció de l’origen dels colonitzadors –català o aragonés– que havien anat a poblar el regne, ja que, d’una banda, tots els nuclis eren mixtos, com la mateixa ciutat de València, on hi havia aproximadament un 65% de catalans, un 25% d’aragonesos i un 10% de castellans i navarresos, mentre que, d’una altra banda, hi havia nuclis de majoria poblacional aragonesa, com Alpont o Ademús, que tenien Furs de València, i altres de majoria poblacional catalana, com Vilafranca, Borriana, l’Alcúdia, Oliva o Càrcer, que es regien pels Furs d’Aragó. Per tant, la llengua majoritària parlada en un lloc o altre no determinava el bàndol, sinó la llei que el senyor corresponent havia decidit aplicar-hi. 

Però, evidentment, l’enfrontament no era una simple qüestió jurídica, sinó de poder polític i econòmic. Per un costat, els Furs de València atorgaven al rei i als seus vassalls de les ciutats i viles reials els màxims poders judicials, així com el dret a imposar monopolis i tributs i emprar a discreció els recursos naturals de qualsevol lloc del regne. Per l’altre costat, els Furs d’Aragó reservaven importants funcions de justícia, els monopolis i els tributs als senyors, així com els recursos naturals a ells i les comunitats que poblaven els seus senyorius. Aplicar unes lleis o altres, per tant, significava guanyar o perdre poder material, cosa que abocà a una profunda disputa que s’allargà durant moltes dècades i arribà a la guerra civil en la dècada de 1280. De fet, fins a 1330 no hi hagué cap reunió de Corts en què els partidaris dels furs aragonesos aprovaren el que es debatia o proposava en l’assemblea, de manera que la institució parlamentària quedava inutilitzada per la manca d’acord general entre els principals actors polítics del regne. 

Finalment, després de molts anys de confrontacions, en les Corts de 1329-1330 s’arribà a una solució consensuada, que consistia en la renúncia als Furs d’Aragó per part dels qui els observaven i l’acceptació consegüent d’uns nous Furs de València, modificats per a incloure el repartiment d’aquells poders que estaven en disputa entre el rei i els senyors, entre els nuclis de llei valenciana i els de llei aragonesa. Així, amb l’excepció d’uns poquíssims senyorius que mantingueren els Furs d’Aragó, per primera vegada la gran majoria passà a estar sotmesa als de València i les Corts pogueren funcionar com un veritable organisme de govern general del regne. De fet, si una de les parts accedí a renunciar als Furs d’Aragó i l’altra a modificar els de València és perquè acabaren adonant-se de la utilitat d’unir esforços. Com afirmava el noble d’origen navarroaragonés Pedro de Monteagudo, senyor de l’Alcúdia, el fet que s’adheriren a una mateixa llei era “gran benefici” per a tots, ja que donava “unitat en lo dit regne”. Així, precisament en la dècada de 1330 començaren a aparéixer els esments als valencians com a subjecte polític i a partir de llavors, a poc a poc, aquella identitat col·lectiva anà creixent i estenent-se entre els habitants del regne, independentment de la seua llengua i origen, fins a afirmar-se rotundament durant el segle XV, com ha mostrat Agustín Rubio Vela en els seus estudis sobre la qüestió.

El cas dels nostres avantpassats, salvant les moltíssimes distàncies, pot servir-nos d’exemple metafòric per a l’actualitat. Cal tindre en compte, en primer lloc, que els processos de construcció identitària es desenvolupen a llarg termini, durant dècades i dècades de confrontacions, avanços i retrocessos; el mateix valencianisme contemporani porta més d’un segle tractant de potenciar des d’un punt de vista nacional la identitat valenciana, amb més o menys èxits. Però, a més a més, tampoc cal perdre de vista, en segon lloc, que en estos fenòmens, a banda dels marcadors culturals o lingüístics, moltes vegades fonamentals, també juguen un paper cabdal altres elements clau, com la utilitat política i material del marc col·lectiu proposat. En relació amb açò, potser fora bo que el valencianisme tinguera ben presents eixos dos vectors davant la possibilitat no tan llunyana d’ocupar certes responsabilitats de govern. Per un costat, plantant, amb tacte, la llavor d’aquelles estructures que són cabdals per al futur de la identitat valenciana, com la recuperació de la radiotelevisió pública, la promoció d’un sistema de mitjans de comunicació en clau de país, l’impuls d’un ensenyament públic de qualitat o l’aprofundiment de les pròpies bases teòriques del valencianisme. I, per un altre costat, posant en el centre del debat polític els beneficis materials, de benestar col·lectiu, que l’adopció d’una perspectiva valencianista comporta per a tots, ja siga per la qüestió de la inversió estatal i el finançament autonòmic o per la de la reorganització administrativa del país. 

En definitiva, el valencianisme ha de posar des de les institucions públiques els fonaments que serviran per al seu aprofundiment durant les següents generacions, però, al mateix temps, ha de guanyar-se la confiança de la ciutadania mostrant, en primer lloc, que la potenciació de la identitat valenciana representa una millora bàsica i essencial de la vida quotidiana del conjunt dels valencians. En resum, fer país i fer un país millor per a tots. En l'actualitat hi ha fins a un 65% dels valencians, els que se senten més o tant valencians com espanyols, plenament receptius a eixe missatge, el de la identitat valenciana del benestar.

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.

diumenge, 31 de maig de 2020

Dubón, l’artista que pintà la modernitat amb rostre de dona

El famós cartell d'Esquerra Valenciana "¡Germans al front!" (1936), de Lluís Dubón

Lluís Dubón Portalés (1892-1953) és un altre dels grans artistes valencians del primer terç del segle XX oblidats a causa del trauma brutal que representà el franquisme. De l’impressionisme al modernisme, l’art nouveau i l’art déco, tingué un leitmotiv al llarg de la seua trajectòria artística: la dona, i especialment la dona valenciana, com a símbol i al·legoria de la força, la modernitat i la plena llibertat. 

Als peus del Micalet i a dos minuts del Mercat Central, Lluís Dubón nasqué a finals del segle XIX, al si d’una família de carnissers en el cor de la València menestral i de botiguers que impulsà la irrupció del republicanisme liderat pel periodista i escriptor Vicent Blasco Ibáñez, qui acabaria esdevenint un cabdill polític inigualable i un autèntic líder de masses. La carrera de Dubón, de fet, i els seus principals èxits artístics, estigueren vinculats d’una manera o d’una altra als cercles blasquistes i les aspiracions de modernitat política i cultural que els republicans valencians impulsaven amb força. Això mateix, però, feu que la instauració de la dictadura franquista a partir de 1939 comportara el seu decaïment i posterior oblit, del qual l’ha rescatat, amb passió i mereixement, el jove historiador de l’art sogorbí Néstor Morente y Martín, que li dedicà part de la seua tesi doctoral i comissarià, en 2019 al MuVIM, la seua primera exposició antològica, el catàleg de la qual es pot consultar en línia.

En breu en parlaré en la revista Lletraferit #22, a la qual vos podeu subscriure des d'ací per només 9,95 euros a l'any (i cada trimestre rebreu a casa un exemplar de 100 pàgines a tot color amb la millor cultura valenciana i universal en valencià). Ací podeu vore una xicoteta selecció extreta de l'esmentada exposició i que també tindrà el seu reflex en la mateixa revista:

Luis Dubón cap a 1920, amb uns 28 anys

"Llauradora valenciana" (1917), on és representada la seua dona, la sogorbina Dolores Aucejo

Portada de la primera Gramàtica Valenciana moderna, de Bernat Ortín (Editorial Valenciana, 1918)

Portada de la guia sobre l'Arxiu Municipal d'Eduard Martínez Ferrando (Editorial Valenciana, 1919)

Portada d'una reedició de Cañas y barro de Vicent Blasco Ibáñez (Prometeo, 1919)

Portada d'una reedició de Los muertos mandan de Vicent Blasco Ibáñez (Prometeo, 1919)

Cartell de la Fira Mostrari de València de 1919, entre el modernisme i l'art nouveau, de la qual Dubón s'encarregà de la imatge ininterrompudament fins a 1935

Publicitat de l'Hotel Ripalda de València, amb fons japonesos (1919)

Programa de la Fira de València de 1925, inspirat en La gran onada d'Hokusai (Dubón fou un dels precursos del japonisme en el disseny ibèric)

Esbós per a anunci de magdalenes valencianes (c. 1923), que la seua dona venia als hotels durant la seua etapa madrilenya (1922-1932)

Programa de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats (1923)

Anunci de la fàbrica de perfums Floralia, on treballava Dubón durant la seua etapa madrilenya, en la revista Blanco y Negro (1928)

Blasco Ibáñez en la sèrie Hòmens de València (c. 1928)

Sorolla en la sèrie Hòmens de València (c. 1928)

Sèrie de postals Hòmens de València, editada en els anys 30

 Programa de la Fira de València de 1929, en transició de l'art nouveau cap a l'art déco

Al·legoria de la República en l'homenatge a Blasco Ibáñez que va fer El Pueblo en 1921, a propòsit de la darrera visita de l'escriptor a la ciutat de València

Al·legoria de la Segona República Espanyola (1931), l'obra més coneguda de Dubón en l'àmbit estatal, feta poc abans de tornar de Madrid a València

Al·legoria d'Espanya en l'accés al Saló de Sessions de l'Ajuntament de València (1932)

Al·legoria de València en l'accés al Saló de Sessions de l'Ajuntament de València (1932), amb la figura de la seua dona, Dolores Aucejo

Publicitat per a Trinaranjus, l'empresa del dirigent del PURA i alcalde de València Agustín Trigo (c. 1933)

Falla de la plaça del Mercat plantada en 1933 per Dubón (Col·lecció particular), materialitzant la proposta feta per Blasco Ibáñez en 1921 sobre la creació d'un Museu del Folklore Valencià

Banyista a la platja de Pinedo (c. 1934)

Caricatura de Hitler publicada en El Mercantil Valenciano (1937)

Al·legoria de la República publicada el Primer de Maig de 1938 en El Mercantil Valenciano

Cartell per a la Central d'Exportació d'Agres (1937)

Falla ferroviària plantada en 1948 per Dubón (Col·lecció particular)

Retrat de Manuel González Martí (1952)

Retrat de Francisco Franco (1952), penúltima obra que va fer, satírica del dictador en ple franquisme, segons s'explica amb tota classe de detall en l'esmentat número de la revista Lletraferit

dilluns, 25 de maig de 2020

Valencianista, tu?

Fragment de la Declaració Valencianista de 1918

Hi havia un temps, no massa llunyà, en què dir-se “valencianista” era mal vist dins del nacionalisme valencià: “Valencianista, tu? Del Blavència Club de Futbol?”, et podien arribar a preguntar sense astorar-se. Havent-se decantat teòricament per construir els Països Catalans i recuperar una pretesa unitat nacional catalana primigènia, els veritables nacionalistes valencians cediren el camp simbòlic del “valencianisme” a l’espanyolisme regionalista, aquell que, omplint-se la boca de valenciania, se sotmetia a les ordes de Madrid, aprofundia la provincialització identitària, interrompia la transmissió generacional del valencià i únicament centrava els seus esforços a evitar un imaginari perill català. El seu era un valencianisme que casava molt bé amb la definició exclusivament folklòrica que encara en fa el diccionari de la Real Academia Española: “amor o apego a las cosas características o típicas de Valencia”. 

Afortunadament, en la darrera dècada les coses han canviat de manera considerable. Els valencianistes ja no som únicament els aficionats al València C.F., sinó també els que pertanyem al “moviment que reivindica els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura”, tal com acaba de definir “valencianisme” el flamant diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La mateixa existència d’esta institució des de fa quinze anys és també un símbol de la centralitat que ha adquirit el marc valencià en les qüestions relatives a la nostra identitat. Si per a la institució normativa espanyola els valencianistes no som més que una particularitat accidental, afectiva, per a la valenciana som tot un moviment de caire ideològic, polític i cultural. És la gran diferència entre comptar amb institucions pròpies i no fer-ho: que fins i tot la definició dels mots pot ajustar-se amb major precisió a la realitat social nostrada. 

El mateix passa amb la paraula “nacionalisme”, que la RAE connota subjectivament amb finalitats dubtoses, “ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas”, mentre que és definida de manera impecablement objectiva per l’AVL: “ideologia i moviment polític que es basa en la presa de consciència d'una comunitat de formar una nació i que reivindica el dret de constituir-se en un Estat independent”. Eixe és precisament l’objectiu de qualsevol nacionalisme sense Estat del món: reivindicar l’autodeterminació d’un determinat poble que és considerat una nació, com així ho fan el nacionalisme basc, català, escocés, flamenc, etc. L’horitzó final del nacionalisme valencià, si més no en la seua definició lingüística estricta, no pot ser un altre: considerar els valencians una comunitat nacional i reclamar un Estat per a ells. És, evidentment, una forma de dur el “valencianisme” fins a les darreres conseqüències, atés que, en el món en què vivim, tindre un Estat propi seria la millor manera de “reivindicar els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura”. 

Per això, quan em pregunten si sóc “valencianista” responc que “sí, i ben orgullós”. Per això, quan em pregunten si sóc “nacionalista valencià” responc que “sí, i ben orgullós”. Trobe que és la millor manera d’estimar els valencians i la llengua i la cultura valencianes, i vetlar pel seu futur, molt més enllà dels amors superficials, efímers i folklòrics d’aquells que durant molt de temps s’han dit “valencianistes”, però en realitat no ho eren.

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.

dimecres, 20 de maig de 2020

Valencians des de fa més de 650 anys

Armes dels Borja en els apartaments que construïren al Palau Apostòlic del Vaticà

Com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en altres sentiments identitaris. És ben conegut, per exemple, que fins a la primera meitat del segle XVI els valencians s’identificaren sense problema amb allò que fora de les fronteres de la Corona d’Aragó era conegut com «nació catalana» o «nació dels catalans». El concepte, però, no feia principalment referència a una comunitat en sentit polític o territorial, per a la qual s’utilitzava el de «nació valenciana», sinó al d’una comunitat de caire etnocultural, és a dir, que englobava tots els cristians catalanoparlants o que tenien uns ancestres comuns procedents de terres catalanes, habitaren on habitaren. De la mateixa manera que actualment a l’estranger, per norma general, es qualifica d’espanyol a qualsevol ciutadà d’Espanya, sense diferenciar si és castellà, valencià, andalús o gallec, a l’edat mitjana passava una cosa similar. Llavors, però, la caracterització no es feia per Estats-nació, que són un fenomen modern, sinó per grups etnoculturals: castellans, catalans, provençals, gascons, toscans, vènets, anglesos, flamencs, etc. 

Això explica, per exemple, que el papa valencià Alfons de Borja fora considerat de «nationis catalane» a mitjan segle XV o que unes dècades més tard el seu nebot, Roderic de Borja, fos denominat «cathalano» pel cardenal Giuliano della Rovere. No és perquè foren «nacionalment» catalans en un sentit modern, sinó perquè eren catalanoparlants i la major part dels seus avantpassats procedien de Catalunya ‒a banda de la família aragonesa que els donava cognom, els mateixos Borja eren descendents dels Escrivà, els Fenollet, els Llançol de Romaní, els Serra, etc. Ho explicava el jurista i humanista barceloní Jeroni Pau, que havia treballat amb ells a Roma i en un escrit del 1491 afirmava que: «quidam valentinos et maioricenses horumque regnorum incolas ab origine atque lingua catalanos appellavere», és a dir, que «alguns anomenaven catalans als valencians i mallorquins, i als habitants d’aquests regnes, pel seu origen i la seua llengua.» El terme de nació, doncs, era realment polisèmic durant l’edat mitjana. El mateix Alfons de Borja, a banda de «nationis catalane», també fou qualificat de «natione Valentia», «natione de Terragonia» ‒que era la província eclesiàstica a la qual estava adherida la diòcesi de València‒, o «cardenal d’Aragó» i signava com a «papa Valentinus».  

Un altre exemple mostra a la perfecció la diferència en l’ús del mot «nació» per a fer referència de manera divergent a col·lectius etnolingüístics i a comunitats politicoterritorials. En concret, l’any 1506, els consellers barcelonins escrigueren al virrei de Sicília per tal de solucionar una controvèrsia produïda entre els mercaders catalans, valencians, mallorquins i rossellonesos que residien a Palerm. Estaven construint tots plegats una capella a la Mare de Déu de Montserrat, en l’església del convent de dominics de la ciutat siciliana, però els catalans havien posat exclusivament l’escut de Barcelona sobre les reixes que la tancaven. Per això, els mercaders dels altres territoris s’havien queixat demanant que també es col·locaren els escuts de les seues respectives capitals, davant de la qual cosa els catalans al·legaren un precedent proper que justificava la seua actuació: 

En la capella antiga de Sancta Eulàlia [del mateix convent dominic de Palerm] estan les dites armes de Barcelona ab les armes reyals d’Aragó e del regne de Sicília sens mixtura de altres armes de València, Mallorques e Perpinyà, no contrestant que les despeses se paguen de comú de totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans, y algú no deu ésser tret de possessió la qual per ús anticat és haguda per títol. 

Hi havia, per tant, diverses «nacions compreses sots la nació de catalans», és a dir, diverses comunitats polítiques (la nació catalana de Catalunya, la nació valenciana de València, la nació mallorquina de Mallorca i la nació rossellonesa del Rosselló) dins d’una mateixa comunitat etnocultural (la nació de tots els cristians catalanoparlants amb orígens comuns). Per tant, el sentiment de pertinença, amb major o menor intensitat, a una i l’altra no era antagònic durant l’edat mitjana. 

De fet, també una part dels valencians se sentia vinculada a la comunitat etnocultural aragonesa, és a dir, a la «nació aragonesa» que incloïa tots aquells que descendien d’aragonesos. Les qüestions protocol·làries relacionades amb la Corona, per exemple, mostren la gran proximitat que hi havia entre valencians i aragonesos, segurament perquè la part més potent de la noblesa valenciana procedia d’Aragó. Així, els valencians seien junt als representants aragonesos en les Corts generals, mentre que els catalans i els mallorquins formaven una representació conjunta sense diferenciar-se’n. Igualment, en les cerimònies de coronació també es guardava aquell mateix orde, puix els cordons que penjaven del cavall del rei eren oferits als aragonesos i valencians, per la banda dreta, i als catalans i mallorquins, per la banda esquerra. No debades, els mateixos Furs d’Aragó atribuïen la condició aragonesa a tot fill d’home aragonés, estiguera on estiguera i procedira d’on procedira sa mare. I, així les coses, el mateix Aznar Pardo de la Casta que hem citat adés, tot i ser considerat un valencià més de la seua època, era al mateix temps qualificat de «generació aragonesa» ‒sinònim de nació aleshores‒ pels jurats de València. 

Tot plegat, els habitants del territori valencià durant l’edat mitjana podien participar de diversos sentiments identitaris. Pels seus orígens molts d’ells podien ser considerats i sentir-se catalans, aproximadament uns dos terços de la població, o aragonesos, entorn d’un terç. I no és que uns s’assentaren en una part del regne i els altres en una altra, com durant molt de temps s’ha pensat, sinó que es mesclaren de manera indistinta ‒amb majories diferents en cada zona‒, segons ha explicat i demostrat fefaentment Enric Guinot en el seu llibre Els fundadors del Regne de València. Paga la pena recordar les seues paraules: 

No podem parlar d’una homogeneïtat de llocs d’origen en la gent que s’establí a cadascun dels pobles valencians. No hi ha ni un sol lloc on no es puguen trobar persones que pel seu cognom siguen només catalans o només aragonesos. Això vol dir que és un mite parlar del caràcter dual de la repoblació des d’un punt de vista territorial: unes comarques haurien estat repoblades per catalans i d’altres només per aragonesos. Aquesta afirmació simplista en realitat responia a la constatació, per part dels historiadors contemporanis, de l’existència d’una frontera lingüística castellà-valencià, juntament amb una confusió de conceptes històrics, en pensar que l’existència de furs aragonesos i de València en el sistema jurídic local implicava la respectiva homogeneïtat de procedència dels seus veïns. 

En aquest sentit, també és interessant recordar que una quarta part de la ciutat de València, la màxima defensora dels furs homònims, era d’origen aragonès a mitjan segle XIV ‒per dos terços de catalans, a més d’alguns castellans i navarresos. La presència massiva i simultània de catalans i aragonesos, per tant, fou un tret que caracteritzà tot el regne, de nord a sud, i que explica els estrets lligams que molts d’ells mantingueren amb les seues identitats d’origen durant tota l’edat mitjana. Cal destacar, però, que la primera identitat que els agrupà a tots en una sola consciència fou la valenciana, la que hem vist nàixer al llarg de les pàgines precedents. Persones com Arnau Samorera, Arnau de Valleriola, Pasqual Maçana, Gonzalo de Roda, Aznar o Pedro Pardo de la Casta, tot i tenir ben clars els seus orígens catalans o aragonesos, començaren a sentir-se també valencians, un gentilici que associaven no només al territori del Regne de València, sinó també a unes lleis, institucions i òrgans de govern propis, que els diferenciaven de la resta de pobles de l’Occident europeu. 

Per tant, no és que la identitat valenciana fora una forma particularitzant, regional o menor de la identitat catalana o de la identitat aragonesa, sinó que, ben al contrari, es tractava d’un fenomen totalment nou i, a més a més, inclusiu, que no entrava en contradicció directa amb aquelles. Responia, com hem vist, a un procés d’identificació amb els Furs de València, primer, i amb el regiment comú del regne a través de les Corts, després. Era, doncs, una consciència nova que per primera vegada unia col·lectivament tots els habitants del territori valencià, independentment del seu origen poblacional. Catalans i aragonesos es barrejaren i donaren lloc a una nova identitat, la valenciana. [...] Una identitat que, transformada constantment i modulada pels diversos canvis històrics, ha arribat fins als valencians del segle XXI. Valencians des de fa més de 650 anys.

Fragment del llibre Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016), disponible en llibreries i des d'ací per només 16 euros, sense cap cost d'enviament.

dimarts, 19 de maig de 2020

Les paraules i les coses: província, país i comarca

Les províncies, vora dos segles de centralisme estatal cuinat a Madrid

Etimològicament, província és una paraula lletja: es diu que ve del llatí pro vincere i que, per tant, designava els territoris conquerits per Roma, subjugats a foc i ferro pels soldats de l’exèrcit republicà o imperial. Una província era, literalment, un país vençut. L’origen etimològic de país, en canvi, és molt més bonic: del mateix llatí pagus, com “pagés”, denominava els districtes del camp, de la ruralia, de la terra. Hi havia una profunda connotació tel·lúrica en la seua utilització. Més tard va aparéixer la paraula comarca, que definia les zones situades al costat de la marka, un nom d’origen germànic que significava senyal, límit, frontera. Un sentit, per tant, merament geogràfic i utilitari. 

Passa de vegades que el sentit pristí dels mots perdura en els seus matisos i encara hui revela coses. És exactament el que succeeix amb estes tres paraules aplicades al cas dels valencians. Quan el Regne de València desaparegué el 1707 com a conseqüència de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió, esdevingué una província d’Espanya, que posteriorment fou esquarterada en les actuals tres províncies per decisió del Secretari d’Estat Cea Bermúdez el 1833, a l’inici del procés de construcció de l’Estat liberal espanyol. Amb tot, un segle després, en la dècada de 1930, l’efervescència del valencianisme polític durant la Segona República féu que s’encunyara el terme País Valencià per a superar aquella divisió arbitrària. Del cor del poble valencià sorgí l’esperança de recuperar la unitat política llegada per la Història i precisament llavors es plantejaren les primeres propostes de divisió comarcal, formulades per a administrar de manera més coherent i racional el territori. 

Les comarques són un factor d’unitat dins de la gran diversitat valenciana. No debades, tenim un país molt heterogeni. Tot i la història que ens unix i l’existència d’una sèrie de trets comuns que ens particularitzen com a valencians, unes zones són prou diferents de les altres, ja siga en aspectes orogràfics, climatològics, lingüístics, etnogràfics, paisatgístics o de geografia urbana. El fet comarcal, per contra, és molt homogeni en tots els sentits i, en conseqüència, resulta una excel·lent base per a una gestió pública racional i eficient. El franquisme, tanmateix, arrasà amb tota esperança republicana de comarcalització i es dedicà a consolidar i aprofundir el govern centralitzat que havia heretat de l’Espanya borbònica. Com succeïa des de 1833, els governadors civils i les Diputacions provincials corresponents exerciren com a mera corretja de transmissió del que es decidia a Madrid. 

L’adveniment del règim democràtic significà, no obstant, un canvi important amb l’establiment, ja en la dècada de 1980, d’una administració territorial descentralitzada, l’autonòmica, que es fonamentava en l’existència d’uns territoris històrics anteriors. L’antic Regne de València, amb l’impuls dels que havien recuperat la noció de país, esdevingué novament un territori unitari autogovernat per la seua pròpia gent. Com sabem, però, l’espenta inicial no fou suficient. La idea de País Valencià fou reemplaçada ràpidament per la de Comunitat Valenciana i el desplegament autonòmic avançà amb un perfil molt baix: la llei de comarcalització prevista per l’Estatut de 1982 no arribà a desenvolupar-se mai, per exemple, i l’herència de les províncies fou assumida plenament. Pensades per a unes altres circumstàncies, les Diputacions provincials, amb les notables transferències rebudes de l’Estat, passaren a exercir tasques de suport als municipis, clarament infrafinançats. Al remat, però, exerceixen poques funcions i moltes de les que fan, en el terreny de la cultura o de les infraestructures, se solapen amb les d’altres administracions. 

Mentre les expectatives de creixement econòmic no han cessat, no hi ha hagut excessius problemes: s’ha anat fent per inèrcia. Però, ara que la crisi iniciada en 2008 ha deixat en evidència que moltes coses fallaven, veus autoritzades, com les del geògraf Joan Carles Membrado o el professor de Dret Administratiu Andrés Boix, reclamen un canvi profund en busca de la racionalització, l’eficàcia i la transparència. Boix, en concret, acaba de publicar l’assaig Una nova planta per als valencians (Fundació Nexe, 2013), en què proposa quatre punts bàsics: 
a) Una millora de la Generalitat que passaria per l’obtenció d’un finançament autonòmic just, la disseminació territorial de les institucions autonòmiques, la selecció exigent de funcionaris i la contractació de treballadors públics en règim laboral
b) La desaparició de la burocràcia provincial, de manera que les funcions de suport als municipis de les Diputacions serien assumides per la Generalitat i s’evitarien duplicitats. 
c) El reforçament del règim local amb una reforma del finançament municipal que permetria l’aprofundiment de les competències dels Ajuntaments.
 d) La incentivació dels sistemes de gestió comuna entre diversos municipis que oferirien servicis col·lectius a determinades zones. 

En este darrer àmbit segurament prendrien força les mancomunitats comarcals, ja que les comarques presenten una homogeneïtat forta i solen tindre interessos específics que elles mateixes podrien gestionar. En definitiva, la nova planta proposada per Andrés Boix, perfectament compatible amb l’actual sistema jurídic constitucional, resulta una aportació cabdal per al debat sobre la millora de l’administració pública. En compte d’actuar dins l’encotillament d’unes demarcacions creades per a unes funcions que ja no existixen, com les províncies, reforça la idea de país, de territori històric que encara unix els valencians, i s’acomoda a les necessitats reals dels ciutadans, és a dir, la dels servicis públics que se’ls han d’oferir a escala municipal i en un àmbit un poc més ampli, d’espectre comarcal o intercomarcal. El concepte de província, com antigament, destil·la encara un matís nociu per al futur dels valencians. Els de país i comarca, en canvi, van en plena en consonància amb el seu origen etimològic respectiu, vinculat, com hem vist, a la terra i la geografia. Les paraules i les coses.


La primera representació cartogràfica del Regne de València, de 1584

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.