Aprofite el blog per donar difusió a l'article que va eixir al número de setembre de la revista Saó, que, entre d'altres coses, incloïa un article de Francesc de Paula Burguera sobre la fallida financera de la Generalitat Valenciana, una entrevista a Josep Torrent, el coordinador de l'edició valenciana d'El País, un text d'Òscar Pérez Silvestre sobre el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner, uns apunts de Josep Lluís Sirera sobre la nova temporada de teatre a València, i unes ressenyes de Rafa Roca sobre la nova edició del Llibre dels feits preparada per Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí, de Josep Enric Estrela sobre l'edició de la Vita Christi curada pel mateix Escartí i d'Aina Monferrer sobre un llibre que tracta de la història i la devoció a Sant Vicenç Ferrer a Mallorca. Tot plegat, un número ben interessant (cal sumar-hi el dossier sobre "Els mercats, el nou Leviatan"), en el qual jo vaig parlar d'una anècdota personal que em va passar de camí a Sevilla. Vos deixe amb ella.
You have to put your jumper on. Era la primera vegada que viatjava a la primera fila de l’avió -un vol de València a Sevilla- i no sabia que, en estar al costat d’una porta d’emergència, no podia dur cap peça de roba entre les mans. No problem, I’ll do it, i vaig procedir a posar-me el jerseiet. De fet, tot i ser estiu, feia una frescoreta que així ho recomanava. Amb tot, a la meua companya de filera no li van semblar bé les paraules de l’hostessa, no pel seu contingut, sinó per la seua forma: Me da un coraje que sólo hablen inglés. Ya sé que la empresa es extranjera, pero si trabajan en España que hablen español. Un malestar al qual es va sumar l’altre company de seient: Ya te digo, una amiga mía trabaja de azafata de tierra de un vuelo Madrid-Sevilla y, sin salir de España, tiene que hablar inglés para los pasajeros de fuera. Pues los de fuera que también aprendan español...
A penes havien dit un simple comentari cadascun i ja s’havien guanyat la meua antipatia interior. “Quina gent més tancada” vaig pensar. Però això només era l’aperitiu. Tot seguit, la dona continuà: Es que como el inglés es el idioma universal, todo el mundo lo tiene que saber, como el catalán aquí en España. Davant la meua cara d’estranyesa, va voler explicar-se millor: No me refiero a los valencianos, que son muy simpáticos y muy buena gente. Sin ir más lejos, el taxista que me ha traído al aeropuerto se notaba que hablaba valenciano pero era muy educado. En cambio, en Cataluña te hablán en catalán y, si les contestas en castellano porque más o menos lo entiendes, te continuan hablando en catalán. ¿Tú lo ves normal?. Amb la cara feta un poema i sense ganes d’encetar cap mena de conversa pedagògica, atesa la seua clara predisposició al conflicte, vaig respondre: Sí, lo veo normal. De hecho, hay algunos valencianos que somos antipáticos y muy mala gente porque nos empeñamos en hablar nuestra lengua.
La dona em va fer mala cara i es va girar a parlar amb el seu paisà sevillà, que sí que la comprenia. Així, van continuar desenvolupant durant una estona els seus prejudicis lingüístics, veritables tòpics irracionals arreu de l’Estat espanyol: cal saber anglés per a anar pel món, però a Espanya s’ha de parlar espanyol, com toca! El que més em va sorprendre inicialment fou el tarannà polític progressista i el nivell cultural mitjà-alt que es podia deduir de la seua edat (no arribaven als 35 anys), de la seua manera de vestir (informal i moderna) i, sobretot, de les seues lectures (El País, Saramago i Goytisolo). De fet, segons van explicar havien passat llargues temporades a l’estranger, l’una a Califòrnia i Anglaterra, i l’altre a Alemanya. Llavors, si ni tan sols esta gent, jove, progressista i viatjada, és capaç d’entendre que si dues persones s’entenen parlant la seua llengua no hi ha cap imperatiu social, legal, moral ni ètic per canviar-la, què ens queda?
Segons la seua visió, allò ideal no és saber com més llengües millor i protegir-ne i fomentar-ne les minoritàries i minoritzades, sinó que únicament hi ha una premissa universal: a Espanya en espanyol. Si hi ha espanyols que parlen català/valencià, basc o gallec i l’empren amb normalitat al seu territori és que són antipàtics, mala gent i mal educats. En canvi, bandejar la llengua d’eixe mateix territori o desconéixer-la és de gent simpàtica, bona i ben educada. Evidentment, l’objectiu a llarg termini és que desapareguen totes eixes llengües “regionals” per tal que ninguna moleste la veritable llengua “nacional”. Fet i fet, el castellà no només ha de servir per a comunicar-se a tot l’Estat, sinó que ni tan sols pot ser contaminat per cap altra llengua, ni les “locals” ni les “universals”, com ara l’anglés. A Espanya en espanyol i no hi ha més.
És una opinió majoritària i ara per ara no hi podem fer res, més que canviar-la per la força dels fets. I esta no és una altra que aconseguir que el valencià -en el nostre cas- siga una llengua habitual en tots els àmbits i totes les zones valencianoparlants, no només als pobles, a casa, al carrer o amb els coneguts, sinó també a les ciutats, al treball, als comerços i amb els desconeguts. A priori sembla de bades recordar-ho des de les pàgines de Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, que té un públic lector eminentment valencianista. Tanmateix, darrerament he observat que, almenys en l’àmbit de la ciutat de València, molts dels que militen en el valencianisme renuncien ràpidament al valencià en contextos lingüístics en què hi ha alguna persona castellanoparlant, malgrat que esta siga valenciana i entenga la nostra llengua perfectament. Si els valencianistes actuem així, estem apanyats. Pel contrari, hem de ser els que tirem del carro del valencià amb totes les nostres forces. I si des de fora ens consideren antipàtics, mala gent i mal educats, que ho facen. És, justament, a l’inrevés.
El concepte de mala educació...
You have to put your jumper on. Era la primera vegada que viatjava a la primera fila de l’avió -un vol de València a Sevilla- i no sabia que, en estar al costat d’una porta d’emergència, no podia dur cap peça de roba entre les mans. No problem, I’ll do it, i vaig procedir a posar-me el jerseiet. De fet, tot i ser estiu, feia una frescoreta que així ho recomanava. Amb tot, a la meua companya de filera no li van semblar bé les paraules de l’hostessa, no pel seu contingut, sinó per la seua forma: Me da un coraje que sólo hablen inglés. Ya sé que la empresa es extranjera, pero si trabajan en España que hablen español. Un malestar al qual es va sumar l’altre company de seient: Ya te digo, una amiga mía trabaja de azafata de tierra de un vuelo Madrid-Sevilla y, sin salir de España, tiene que hablar inglés para los pasajeros de fuera. Pues los de fuera que también aprendan español...
A penes havien dit un simple comentari cadascun i ja s’havien guanyat la meua antipatia interior. “Quina gent més tancada” vaig pensar. Però això només era l’aperitiu. Tot seguit, la dona continuà: Es que como el inglés es el idioma universal, todo el mundo lo tiene que saber, como el catalán aquí en España. Davant la meua cara d’estranyesa, va voler explicar-se millor: No me refiero a los valencianos, que son muy simpáticos y muy buena gente. Sin ir más lejos, el taxista que me ha traído al aeropuerto se notaba que hablaba valenciano pero era muy educado. En cambio, en Cataluña te hablán en catalán y, si les contestas en castellano porque más o menos lo entiendes, te continuan hablando en catalán. ¿Tú lo ves normal?. Amb la cara feta un poema i sense ganes d’encetar cap mena de conversa pedagògica, atesa la seua clara predisposició al conflicte, vaig respondre: Sí, lo veo normal. De hecho, hay algunos valencianos que somos antipáticos y muy mala gente porque nos empeñamos en hablar nuestra lengua.
La dona em va fer mala cara i es va girar a parlar amb el seu paisà sevillà, que sí que la comprenia. Així, van continuar desenvolupant durant una estona els seus prejudicis lingüístics, veritables tòpics irracionals arreu de l’Estat espanyol: cal saber anglés per a anar pel món, però a Espanya s’ha de parlar espanyol, com toca! El que més em va sorprendre inicialment fou el tarannà polític progressista i el nivell cultural mitjà-alt que es podia deduir de la seua edat (no arribaven als 35 anys), de la seua manera de vestir (informal i moderna) i, sobretot, de les seues lectures (El País, Saramago i Goytisolo). De fet, segons van explicar havien passat llargues temporades a l’estranger, l’una a Califòrnia i Anglaterra, i l’altre a Alemanya. Llavors, si ni tan sols esta gent, jove, progressista i viatjada, és capaç d’entendre que si dues persones s’entenen parlant la seua llengua no hi ha cap imperatiu social, legal, moral ni ètic per canviar-la, què ens queda?
Segons la seua visió, allò ideal no és saber com més llengües millor i protegir-ne i fomentar-ne les minoritàries i minoritzades, sinó que únicament hi ha una premissa universal: a Espanya en espanyol. Si hi ha espanyols que parlen català/valencià, basc o gallec i l’empren amb normalitat al seu territori és que són antipàtics, mala gent i mal educats. En canvi, bandejar la llengua d’eixe mateix territori o desconéixer-la és de gent simpàtica, bona i ben educada. Evidentment, l’objectiu a llarg termini és que desapareguen totes eixes llengües “regionals” per tal que ninguna moleste la veritable llengua “nacional”. Fet i fet, el castellà no només ha de servir per a comunicar-se a tot l’Estat, sinó que ni tan sols pot ser contaminat per cap altra llengua, ni les “locals” ni les “universals”, com ara l’anglés. A Espanya en espanyol i no hi ha més.
És una opinió majoritària i ara per ara no hi podem fer res, més que canviar-la per la força dels fets. I esta no és una altra que aconseguir que el valencià -en el nostre cas- siga una llengua habitual en tots els àmbits i totes les zones valencianoparlants, no només als pobles, a casa, al carrer o amb els coneguts, sinó també a les ciutats, al treball, als comerços i amb els desconeguts. A priori sembla de bades recordar-ho des de les pàgines de Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, que té un públic lector eminentment valencianista. Tanmateix, darrerament he observat que, almenys en l’àmbit de la ciutat de València, molts dels que militen en el valencianisme renuncien ràpidament al valencià en contextos lingüístics en què hi ha alguna persona castellanoparlant, malgrat que esta siga valenciana i entenga la nostra llengua perfectament. Si els valencianistes actuem així, estem apanyats. Pel contrari, hem de ser els que tirem del carro del valencià amb totes les nostres forces. I si des de fora ens consideren antipàtics, mala gent i mal educats, que ho facen. És, justament, a l’inrevés.
