Porta'ns el teu tresor a la segona temporada de "Tresors amb història"!

L'equip de davant càmera de la 1ª temporada de Tresors amb història

¿Vas vore els programes de la primera temporada de Tresors amb història, el programa d'À Punt presentat per Carolina Ferre i Jose Molins en el qual vam participar com a experts en determinades matèries l'arqueòleg i etnòleg Joan Seguí, la historiadora de l'art Irene Ballester Buigues, el periodista esportiu Paco Lloret i jo mateix, Vicent Baydal? Si ho vas fer, esperem que t'agradaren; si te'n vas perdre algun o no en vas vore cap, tens l'oportunitat de fer-ho tranquil·lament des d'este enllaç, en què es poden visualitzar tots i cadascun dels huit programes amb què vam recórrer la geografia valenciana, de Castelló de la Plana a Elx, passant per Vila-real, València [1 i 2], Gandia, Xàtiva i Alcoi, en busca de 100 objectes que caracteritzaren els darrers 100 anys d'història valenciana. En tot cas, no es tractava de les grans peces simbòliques que s'identificaren amb els moments cabdals del nostre passat col·lectiu, sinó d'objectes potser senzills o a priori sense gran valor material però que tingueren una història personal darrere que representaren qüestions diverses de la història valenciana des de la quotidianitat, el sentiment i la transmissió familiar. 

És així com vam rebre centenars de propostes que vam examinar i valorar, cadascun des de la nostra especialitat, que tocaven aspectes variadíssims de la nostra cultura material i immaterial i de la nostra evolució històrica, econòmica, política i social. Per exemple, objectes que vehiculaven històries personals relacionades amb l'agricultura, la gastronomia, la música, les festes, l'educació, l'emigració, la Guerra Civil i la postguerra, les especialitzacions industrials i agroalimentàries, l'art, la moda, l'esport, etc. I entre tots ells vam seleccionar 100 que formaran part d'una exposició que, si tot va bé, s'inaugurarà a L'ETNO, el Museu Valencià d'Etnologia, el pròxim 23 de març i després viatjarà a altres espais, com el Museu de Belles Arts de Castelló, mostrant tant les peces en si com el valor sentimental i històric que s'amaga darrere d'elles. Però ara en volen més, no només perquè som conscients que el programa va agradar, amb una audiència mitjana del 4,1%, sinó sobretot perquè sabem a ciència certa que moltes possibles propostes interessants es van quedar a casa -per la prevenció lògica davant d'un projecte del qual no s'havia vist res- i van començar a arribar en encetar-se les emissions, quan ja havia finalitzat la gravació del programa.

Per això hem iniciat des de fa poc els preparatius per a una segona temporada, en la qual hi haurà una novetat principal: els 100 objectes que seleccionarem no hauran de ser necessàriament dels 100 darrers anys, sinó dels 150 darrers anys, fins a la dècada de 1870, de manera que així també puguem incloure un arc cronològic més gran de la història valenciana del qual potser arriben peces de roba, joguets, utensilis domèstics, armes, fotografies, documents o altres tipus d'objectes que heu conservat a casa com un tresor familiar dels avis, besavis o rebesavis. En este sentit, a banda d'això i de les propostes adés esmentades que ens han anat arribant, cal dir que continuem fent una crida a la participació, ja que, a més a més, enguany farem fins a 10 programes, a Peníscola, Onda, El Puig, València [2], Sueca, Dénia, Ontinyent, Cocentaina i Alacant. I encara més: ens agradaria que ens portàreu no només objectes de fa 150, 100, 75 o 50 anys, sinó també de la nostra història més recent, ja que, per l'experiència de la temporada passada, passa a sovint que no els donem un valor particular, però és evident que són igual d'interessants i importants, encara que potser ho siguen més en l'àmbit personal que familiar. És a dir, que també ens podeu portar objectes relacionats amb causes polítiques o moviments socials més propers en el temps, com els que tenen a vore amb la Transició, el feminisme, el valencianisme, el moviment LGTBI, el treball, la sanitat, la protecció del paisatge i el patrimoni, etc.

En definitiva, el camp per a participar  en Tresors amb història és amplíssim i segur que tots teniu algun xicotet o gran tresor que mostrar-nos, amb una història personal o familiar darrere que alhora és representativa de la història de molts altres valencians i del nostre recorregut com a poble al llarg del temps. Si voleu participar, passar un dia fantàstic de gravació (enregistrarem dissabtes i diumenges entre el 26 de febrer i el 9 d'abril) i eixir en la segona temporada del programa, podeu fer-ho molt fàcilment pujant una foto del vostre objecte o objectes (en podeu enviar tants com vullgueu) a través d'esta pàgina web, on podeu vore una extensa mostra d'algunes de les peces que ja ens han arribat, o posant-vos en contacte amb el programa mitjançant el següent correu electrònic: info@ tresorsambhistoria.es. Vos esperem per a continuar indagant en la història i les emocions del poble valencià! 

El programa gravat a Xàtiva va ser el de major audiència, amb un 6% de share

"Tresors amb Història", un nou programa en què necessitem la vostra participació

Previsiblement en uns quants mesos la televisió pública valenciana, À Punt, començarà a gravar un nou programa, Tresors amb Història, que en l'actualitat està en procés de preproducció, en associació amb Sunrise Pictures i El Terrat. Que com ho sé? Doncs perquè ells mateixos ho han anunciat en les seues xarxes socials (Twitter, Facebook i Instagram) i perquè, si tot va bé, tindré l'immens goig de participar en les gravacions i la dinàmica del programa. I en què consistix eixa dinàmica? Doncs en la busca i tria dels 100 objectes que millor representen la història valenciana de la darrera centúria, des de principis del segle XX fins a l'actualitat. Eixos objectes són els menuts tresors (a voltes grans!) que conserveu a casa i que tenen darrere tota una història cultural, sociopolítica o també personal que s'arrela i simbolitza el poble valencià, la seua existència, els seus anhels, les seues frustracions i les seues transformacions. En este vídeo de presentació de Carolina Ferre, que serà la presentadora (qui millor que ella!), ens ho explica ràpidament a través de diversos exemples: joguets de tota una generació, armes de la Guerra Civil, peces de roba característiques d'un lloc, la pilota o l'entrada de futbol d'una gran victòria esportiva que va representar una immensa alegria col·lectiva per a moltíssims valencians, etc.

En concret, el primer pas per a eixe procés de selecció és que vosaltres mateixos pugeu una foto de l'objecte en qüestió a la pàgina del programa [ací mateix], indicant les seues dades i també les vostres. Després l'equip del programa viatjarà a 8 ciutats de la geografia valenciana per tal que hi pugueu dur l'objecte i explicar la història personal que hi darrere d'ell, de manera que un equip de quatre experts -i ací entra el meu paper, junt amb l'etnòleg Joan Seguí, la gestora cultural Irene Ballester i el periodista esportiu Paco Lloret- el valorem i considerem si és plenament representatiu del poble valencià i de la seua evolució en el darrer segle; unes reunions que, evidentment, compliran totes les mesures de seguretat sanitària, quasi extremes, aplicables a estos temps. D'altra banda, no patiu, que no ens quedarem l'objecte i si és tan gran (o és una col·lecció) que no es pot moure d'ací allà, també podem anar a les vostres cases a vore'l! Així, a través d'eixe procés de selecció aprendrem aspectes de la nostra història i de la nostra identitat col·lectiva, fins a formar finalment un conjunt d'objectes mitjançant els quals puguem observar-nos a nosaltres mateixos i sentir-nos-en representats.

En relació amb tot això, segur que, a banda dels ja comentats com a exemple, de seguida ens venen al cap objectes de caràcter més etnogràfic que representen alguna particularitat notòria dels valencians, com ara els relacionats amb l'agricultura (certs utensilis de treball i peces del camp), la gastronomia (paelles antigues, porrons, saquets d'arròs, etiquetes de taronges i de panses, etc.), la música (discos, memorabilia de grups o cantants antics i recents, instruments o peces sobre la història de les bandes locals, discoteques mítiques, etc.), les festes (relacionats amb les Gaiates, les Falles, els Moros i Cristians, les Fogueres o celebracions encara més antigues com el Sexenni de Morella, les Festes de la Salut d'Algemesí i el Misteri d'Elx) o, finalment, amb l'esport (en connexió amb diversos equips de futbol, bàsquet i altres disciplines o amb victòries esportives col·lectives o individuals en grans competicions). Però voldria aprofitar també esta crida per a indicar altres tipus d'objectes que potser tenen més a vore amb la història social i política dels valencians, perquè és evident que eixos són igual d'importants (o més!) i, tanmateix, podrien passar-nos desapercebuts a priori i pensar que no hi tenen cabuda.

Tot al contrari. També són representatius del nostre passat i de la nostra evolució com a col·lectivitat, per exemple, els objectes relacionats amb la immigració que s'ha donat al llarg dels segles XX i XXI (a Algèria, USA, Argentina, França, Alemanya, etc.); o amb les diverses especialitzacions industrials i agroalimentàries de les comarques valencianes (la taulelleria, el tèxtil, el paper de fumar, la jogueteria, la sabateria, les cooperatives agrícoles, la torroneria, la gelateria, la ceràmica o fins i tot la Ford!); o amb el procés d'alfabetització, ja siga en castellà o en valencià, que és ben recent (a través de llibres antics, però també d'altres més moderns o de peces com pòsters i adhesius relacionats amb la lluita en favor d'eixe procés); o amb els esdeveniments polítics de la darrera centúria (ja siguen les prohibicions dels anys 20, l'esclat de llibertats de la Segona República, els patiments i morts de la Guerra Civil, la terrible repressió franquista amb milers d'afusellats i empresonats, la lluita antifranquista, els moviments democràtics de la Transició, la gran manifestació del 9 d'Octubre de 1977, el procés de construcció de l'autogovern, etc.); o també amb fenòmens de caràcter sociocultural (el racionament i l'estraperlo de la postguerra, l'inici del turisme i la seua evolució, l'arribada de Canal 9); o, igualment, amb tota classe de moviments i reivindicacions socials (feminisme, valencianisme, moviment LGTBI, migrants sense papers, drets laborals, educació i sanitat pública, protecció del patrimoni, etc.).

Per tant, el camp per a participar en Tresors amb Història és amplíssim i segur que tots teniu algun xicotet o gran tresor que mostrar-nos, amb una història personal o familiar darrere que alhora és representativa de la història de molts altres valencians i del nostre recorregut com a poble al llarg del temps. Si voleu participar, ja sabeu, entreu en la web!

A propòsit de "Plaza". L'ús del valencià en els mitjans escrits

"La biblioteca perdida del librero Vicente Salvà", Plaza, núm. 1, novembre de 2014

Ho vaig comentar ahir per facebook, però també vull deixar memòria ací: en l'acabada d'estrenar revista mensual en paper Plaza, del mateix grup empresarial que el diari digital Valencia Plaza, podreu trobar un article meu sobre la vida del llibreter Vicent Salvà, en una secció que han titulat "Valencia es Historia". I vull deixar-ne memòria, fonamentalment, per dos raons. La primera és que, per un malentés, el text ha eixit sense cap referència de fonts, però és necessari deixar clar que la major part de les informacions utilitzades provenen del blog de Diego Mallén i especialment de l'estudi introductori al Catálogo de la Biblioteca de Salvá, "El viaje bibliográfico de Pere Salvá", publicat per Romà Seguí en 2001, i de l'article de Germán Ramírez Aledón "Las librerías de Vicente Salvá en Londres y París (1825-1849)", inclòs en el llibre en premsa Pasiones bibliográficas. Trabajos commemorativos del XX aniversario de la Societat Bibliogràfica Valenciana Jerònima Galés. En pròximes col·laboracions, si en la revista tenen a bé que continue publicant-les, tractaré que no torne a passar. El divulgador ha de mostrar sempre que darrere del seu treball hi ha encara un altre de molt més dur, fet amb la paciència i la perseverança de l'investigador. Les meues disculpes públiques, doncs, als afectats.

La segona raó és que, com ja va passar amb la sèrie d'articles que vaig publicar en Valencia Plaza l'estiu passat, moltíssima gent m'ha demanat que per què no els escrivia en valencià. Com si ho triara jo. Com si la revista o el diari foren meus. La resposta és clara: és una decisió editorial i jo, com a simple col·laborador, l'accepte o la rebutge. I trien això, evidentment, per raons econòmiques: els articles en castellà tenen no sé quantes voltes més de lectors que en valencià, també els meus. De fet, supose que este article sobre els projectes urbanístics que podrien haver canviat l'urbanisme de València entre 1927 i 1954 és l'escrit més llegit que jo haja redactat mai: d'haver-lo publicat en valencià difícilment seria així. Amb tot, com es va comentar en un interessant debat mantingut a propòsit d'això en twitter també és molt probable que una doble versió, bilingüe, haguera acumulat encara més lectures. Ara bé, qui ha de fer la doble versió? Els autors massa faena tenen amb la que tenen. Hauria de ser un traductor que passara els articles de valencià a castellà i també alguns de castellà a valencià; fer una doble versió completa de tot el diari seria ja la llet. Però novament ací tupem amb el criteri empresarial. Qui ho paga això? En el debat de twitter es deia que la traducció puntual d'alguns articles la podia pagar la societat civil mitjançant el microfinançament d'un traductor, però ¿realment els valencianistes posaríem uns 20.000 euros anuals -tirant per baix- per a pagar eixa persona? Ho veig extremadament improbable...

D'una altra banda, em fa la impressió com si no fórem molt conscients de la situació del valencianisme i l'ús de la llengua valenciana. Hem millorat molt i hem aconseguit formar una generació de gent una bona part de la qual és capaç de llegir i escriure correctament en valencià, però les dades globals d'ús literari del valencià encara són lamentablement baixes. En eixe sentit, no conec cap editor valencià que no es dedique a publicar en la nostra llengua en primer lloc perquè ell mateix siga nacionalista valencià. Evidentment, també tracten de buscar negoci i guanyar diners, però es llancen a l'aventura del valencià per una premissa prèvia: són valencianistes i tenen una voluntat conscient d'impulsar la llengua. El mateix passa amb les poques publicacions periòdiques que tenim: Saó, El Temps, La Veu o Lletraferit no es fan per negoci, totes són deficitàries. Es fan perquè un grup de valencianistes, amb molt bona voluntat però sense el suport de cap gran capital, decideixen tirar-les avant, siga com siga i perquè fan del valencià un eix bàsic de la seua activitat.

Al remat, en açò ens passa, com en moltes altres coses, que vivim amb angoixa el descompassament entre les nostres pròpies idees i accions i les de la societat valenciana en la qual vivim. Ens agradaria tindre mitjans en valencià, però no en tenim. Ens agradaria tindre premsa diària i publicacions periòdiques en valencià, però no en tenim. Ens agradaria tindre empresaris valencianistes, però apenes n'hi ha perquè el valencianisme no està majoritàriament estés entre la societat. Ens agradaria que el valencià fóra una llengua en expansió, però és a la inversa. Hi ha manera de canviar tot això? I, sobretot, ¿de convéncer empresaris disposats a invertir grans capitals -com ho és la gent del grup Plaza, que barata no li ix la cosa- de la viabilitat de publicar en valencià? Sí. Estenent el valencianisme, incrementant en l'àmbit personal el consum de productes literaris i audiovisuals en valencià, reclamant i fent campanyes -¿per a quan una plataforma activa exclusivament per la llengua organitzada des de la societat civil valenciana?-, etc. I finalment, segurament la més important i que va estretament lligada a tot això, fent que el valencianisme polític entre en les institucions públiques i puga invertir una part dels diners destinada a mil altres coses sense justificació raonada a la promoció del valencià. 

A Catalunya, que és, evidentment, el nostre exemple més proper, no hi ha tantes publicacions en català debades. Primer hi hagué una societat civil que es preocupà per això i una ciutadania que donà suport a partits catalanistes, els quals bastiren un sistema educatiu que permeté fer de la llengua un vehicle habitual d'expressió, també per escrit. Posteriorment, el suport de les institucions públiques a les publicacions en català, especialment de la Generalitat de Catalunya, ha sigut constant i amb un carro de milions per davant. Això va possibilitar, fins i tot, que als 30 anys de govern autonòmic, fa relativament poc, les principals capçaleres de diaris del país, La Vanguardia i El Periódico, començaren a fer edicions bilingües. Però la situació valenciana, com en tantes altres coses, està, lamentablement per als valencianistes, a anys llum. D'ací la nostra la nostra decepció. Tant de bo pugam canviar-la. Ha canviat en alguns aspectes importants per a bé en els darrers 30 anys, però no tant com voldríem. Cal perseverar i continuar trencant barreres pel que fa a l'ús del valencià, però per a això cal que demostrem que no és només una qüestió ideològica, sinó també un bon negoci. En som molts i si alguns empresaris importants apostaren pel valencià segur que acabarien traient rendiments, tant econòmics com socials. Tindre suport públic, d'altra banda, els seria essencial. En les mans de tots està...

Valencians i catalans (1908-2014): encara coneixent-nos

Barcelona, començaments de segle XX. Fa 30 anys que el renaixement de les lletres catalanes és un fet. A banda de la plèiade d'autors que escriuen en català a la capital i tots els pobles de Catalunya, es publiquen diaris i llibres en català i hi han aparegut figures senyeres com Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Santiago Rusiñol, Joan Maragall o Àngel Guimera, que havia estat a punt de rebre el Premi Nobel. Però quan miren cap a València, què veuen? En els cercles literaris més selectes potser saben que la cosa es mou des de fa temps, però en el conjunt de la societat catalana -i per tant dels mitjans de comunicació- només coneixen, bàsicament, un nom, el de Teodor Llorente. És per això que quan una de les principals editorials catalanes del moment, L'Avenç, decideix publicar una selecció de les poesies llorentines, els diaris de Barcelona aprofiten per a doldre's de la manca de vitalitat de la Renaixença valenciana. Només un autor! O com a molt dos, que també hi ha qui se'n recorda de les Rimes catalanes de Vicent-Wenceslau Querol.

En arribar la premsa catalana a València, els valencianistes s'indignen, clar. Tant d'esforç com fan i aixina els ho paguen! Si la societat valenciana no els acompanya ells no tenen la culpa i, a més, l'avanç, encara que tímid, ha estat molt evident. Des que es fundara Lo Rat Penat 30 anys abans, s'ha consolidat un nucli de lletraferits en valencià, s'ha començat a fer país a través de l'excursionisme, s'imparteixen conferències valencianistes com les de Faustí Barberà, s'acaba de fundar el Centre Regionalista Valencià, etc. Ells, que senten un immens respecte i admiració per la causa catalana i els catalans els responen amb condescendència i desdeny... Que no hi ha Renaixença valenciana! Només un autor o dos, diuen!! D'immediat es dirigeixen a Llorente i a L'Avenç per a posar remei a la confusió: els catalans han de saber que no tot està perdut a València. El valencià està ben viu entre la població i hi ha hagut un renaixement literari que mereix respecte i consideració. No és tan gran com el català, però tot arribarà.

En això treballen i per a demostrar-ho demanen a L'Avenç que publique una antologia d'autors valencians, que ix publicada en 1908 sota el títol Poetes valencians contemporanis, amb poemes dels mateixos Llorente i Querol i també de Llombart, Labaila, Ferrer i Bigné, Pizcueta, Escalante, Bòdria, Arroyo, Aguirre Matiol, Palanca, Pastor Aicart, Iranzo Simon, Cebrian Mezquita, Espiau, Puig Torralva, Badenes Dalmau, De la Torre, Andrés Cabrelles i Trènor. Fins a 20 autors que tractaran de donar a conéixer per tot Catalunya la vitalitat que tenen les lletres valencianes des de ja fa anys. I el pròleg de l'antologia, a mode de desgreuge, deixa constància de l'afer bo i cercant la unió entre catalanistes i valencianistes. El podeu llegir transcrit avall i en este enllaç teniu el llibre sencer en pdf. D'una altra banda, segur que vos sona la cançó: desconeixement català de la realitat social valenciana i de la tasca del valencianisme... Bé, és una història que s'ha repetit també durant les darreres dècades i és curiós trobar-ne paral·lelismes de fa cent anys, abans que la dictadura franquista estroncara les respectives tradicions nacionalistes de finals del segle XIX i el primer terç del XX.

En tot cas, també cal dir que sembla que a poc a poc anem posant-hi solució. D'un costat, perquè el valencianisme va prenent cos i afermant-se en la seua tasca prioritària de fer país valencià. D'un altre costat, perquè sectors del catalanisme català també han entés que la millor manera de contribuir a l'èxit de tots plegats és donar suport a la construcció d'un marc nacional valencià, com ells han fet a Catalunya. Finalment, perquè en la darrera dècada també hi ha hagut un major intercanvi entre els uns i els altres a causa de "l'èxode" de valencians a Catalunya, especialment aquells qui treballen en el sector de l'ensenyament i la cultura. De tot això dóna constància el documental "Nosaltres, els valencians", produït per Barret Films, que fa un any va emetre TV3 -també enllaçat avall. I ara, en la mateixa línia, el Canal 33 acaba d'estrenar Cosins germans, un programa en què Ferran Torrent i Empar Moliner es mostren mútuament el País Valencià i Catalunya des de l'admiració, la germanor i el respecte -enllace, encara més avall, el primer capítol i recordeu que esta nit, a les 21:55 hores, n'emeten un altre. Continuem avançant, doncs!

Pròleg a Poetes valencians contemporanis, Barcelona, L'Avenç, 1908

Fa poc que vàrem publicar en aquesta biblioteca les "Poesies triades" d'en Teodor Llorente, capitost del nostre renaixement a Valencia. Alguns periòdics de Barcelona, al parlar aleshores d'aquell llibre, van doldre's de que aquest renaixement fos fluix i tardà  en aquell hermós país, com ho donava a entendre que abans el nom d'en Llorente (i el d'en Querol en el seu temps) sonaven com de poetes valencians. Aquestes observacions van motivar algunes protestes allà  prop del Túria. Persones respectables van escriure'ns dient-nos que I resultat d'aquesta restauració literària a Valencia  no's podia comparar al brillant esplet que ha tingut a Catalunya, però que no falten allà, com se suposa, conreadors de la llengua materna i de la nova poesia, esperonats per la patriòtica societat Lo Rat Penat i honorosament llorejats en els seus Jocs Florals. El que hi ha es que aquest esbart de trovadors nous valencians no es ben conegut a Barcelona, i els autors d'aquestes lletres afegien que fariem obra bona si contribuïem a remeiar aquest desconeixement. Va plaure'ns molt la idea i vàrem decidir  dedicar un dels volums de la nostra Biblioteca a una col·lecció de poetes valencians contemporanis, si persona autorisada s'encarregava de fer la replega i selecció.

Aquest es l'origen i fonament del llibre que avui donem a l'estampa. Se dignà ésser el seu arreplegador i selector qui podia esser-ho amb més autoritat que ningú [Teodor Llorente], donant-nos una sèrie de composicions poètiques que hagué d'ajustar als límits estrets de la nostra publicació, però que, aixis i tot, donarà  mostra profitosa del que es i el que val actualment la poesia renovada en la terra d'Auzias March. Cal advertir únicament als llegidors que, al costat d'aqueixa poesia, filla del renaixement, i que procura depurar literàriament el valencià, afeblit i corromput per manca de conreu, subsisteix a Valencia altra mena de poesia, completament vulgar, estimada del poble, anterior al renaixement, i en la qual aquest no ha infinit. Són obra d'aquesta musa, no sense gràcia de vegades, els romansos i col·loquis populars, els periòdics festius i satirics; i el seu llenguatge, sens polir, “el valencià  que ara’s parla”, l'empleen així mateix els autors dramàtics, que allà quasi sempre tenen caràcter còmic. D'aquestes dugues poesies, una literària i altra popular, només la primera es objecte de aquest volum

L'escòria del valencianisme

Article originalment publicat a la Tribuna d'opinió de la Fundació Nexe.

 Foto impagable de Lluís Bertomeu i Vicente Burgos, nous consellers de RTVV (Germán Caballero, 2013)

Em desdejune amb "El nudo valenciano", un article publicat pel membre del comité executiu provincial del PP de València, José Morgan, en què justifica la "inevitabilitat" del tancament de RTVV: Alberto Fabra no hauria pres "una decisión de este calado y con una carga de antipopularidad tan grande si ésta no fuera inevitable". Això és com dir que la instauració d'una dictadura és irremeiable, ja que és una determinació de gran calat i clarament impopular. Un argument demagògic, vaja. Sofisme en estat pur, com el del mateix Fabra indicant que si no liquida RTVV haurà de tancar col·legis i hospitals. Segur? És l'única opció? Diu que no té els 40 milions necessaris per a assegurar-ne la continuïtat i, en canvi, vol gastar-ne 105 en clausurar-la. Al mateix temps, els pressupostos de la Generalitat Valenciana han destinat enguany 310 milions a la Ciutat de les Arts i de les Ciències i fins a 50 milions a la Societat de Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana, destinada a promocionar màsters de golf, tornejos d'hípica, regates i altres mandangues que s'han mostrat clarament deficitàries i una presa de pèl per a tots els valencians. A què juguem, doncs?

No podrem negar, en tot cas, que d'una manera o una altra a Fabra ja se'l veia vindre. Des que passà a convertir-se en president de la Generalitat Valenciana en trista substitució de l'imputat Camps, no s'ha dedicat a una altra cosa que anar liquidant l'autonomia i el benestar dels valencians, impel·lit per l'herència rebuda de 16 anys de govern popular i el maltracte financer i polític d'un Estat espanyol davant el qual no ha sabut fer una altra cosa que acatxar el cap. Encara més penosa i irritant des d'un punt de vista del nacionalisme valencià és la reacció de l'anomenat sector valencianista del PP, eixos que no s'han cansat de repetir que els populars representaven la defensa dels interessos del poble valencià. Així ho ha manifestat repetidament el mateix Morgan, identificant el projecte polític de Fabra amb el New Deal de Roosevelt (!), un pretés tracte amb els ciutadans "basado en la defensa de los intereses valencianos". En una altra ocasió, esmentant-me com un referent, afirmava creure decididament en el poble valencià i advocava per la "defensa de nuestro autogobierno, un derecho primigenio de los valencianos que en sí mismo representa nuestra existencia como pueblo desde hace ocho siglos". 

On han quedat totes aquelles paraules? Se les ha endut el vent? O és que eren més falses que les pessetes de Negrín? Sí, això és el que ha quedat ben clar: no eren més que pura xarrameca bastarda (en la tercera accepció del diccionari). Mireu, sinó, el discurset de Serafín Castellano dient que "RTVV si no estiguera n'hi hauria que inventar-la, per a defendre la nostra llengua, per a defendre les nostres tradicions, per a defendre la nostra cultura i per a defendre, sobretot, eixos fets diferencials dels que tan orgullosos som els valencians". No els cau la cara de vergonya a estos falsos valencianistes del PP? No tenen el coratge d'abandonar el partit que més frontalment ataca tot allò que ells diuen defensar? Perquè el tancament de RTVV, no sé si se n'adonen, és la humiliació més gran i manifesta que podien fer a dia de hui a la societat valenciana, que, de fet, està responent d'una manera molt transversal. Ni l'infrafinançament autonòmic, ni la desaparició de les caixes d'estalvi, ni la manca d'inversió estatal, ni els entrebancs a l'ensenyament en valencià, han sigut percebuts d'una manera tan clara i general com un intent de destrucció de la vertebració identitària construïda amb penes i esforços durant els darrers 30 anys. 

 

No debades, una ràdio i una televisió pròpies són un dels pilars bàsics de qualsevol comunitat identitària en època contemporània. Sense un imaginari i un discurs col·lectiu reproduïts pels mitjans de comunicació, començant pels públics, no hi ha possibilitats de projectar els interessos comuns cap al futur. És per això que si algú de veritat és i se sent valencianista no pot continuar ni un segon més dins d'un partit polític que, ben al contrari, arrasa eixos mitjans i, per tant, carrega salvatgement contra els fonaments  de tota identitat valenciana. És vergonyós i vergonyant veure que ni tan sols callen, sinó que s'atreveixen a justificar la desfeta, com si les paraules que deien fins ahir no significaren absolutament res. És més, hi ha qui fins i tot té la santa barra de participar directament en el procés de liquidació de RTVV, com Lluís Bertomeu, un dels cinc nous consellers d'administració de l'ens nomenats pel PP. Este és qui, des de dins del partit, no s'ha cansat de donar lliçons de valencianitat, proclamant que, "clar i ras, el Partit Popular de la CV és el valencianisme polític a la nostra terra, el valencianisme dels fets, de la gestió real i pròxima als ciutadans de la política en clau valenciana, útil i realitzable".

No hi ha paraules per definir-los... O potser sí. Tenint en compte que l'escòria és en origen el subproducte no útil que s'obté en el procés de purificació del metall, podríem dir, fent una analogia, que són "l'escòria del valencianisme": allò que sobra i que no serveix absolutament per a res dins del moviment valencianista.

Tot està per fer i tot és possible: Els valencians no som molls

Tot açò ho diré a tall de la reacció de la societat valenciana davant l'anunci de tancament de Radio Televisió Valenciana per part del govern de la Generalitat del PP comandat per Alberto Fabra. Mai, en la meua vida política conscient, havia vist tant de consens i tanta unió entre els valencians, foren de la ideologia que foren.

Lluitem amb totes les nostres forces pel futur de RTVV, pel futur del poble valencià

Diumenge passat vaig participar en la sessió d'un congrés a Manchester en què, a banda de parlar del naixement de la identitat col·lectiva valenciana en el segle XIV per la meua part i de l'ús dels adjectius en la poesia de Vicent Andrés Estellés per part d'Aina Monferrer, Helena Miguélez-Carballeira ens va fer un tast de la seua investigació sobre la construcció  de la masculinitat en els discursos nacionals del galleguisme i el catalanisme. Enfocant-ho des d'una perspectiva d'estudis postcolonials, que tan reveladors s'han mostrat a l'hora d'explicar les societats contemporànies, la investigadora gallega va explicar, grosso modo i simplificant molt, que les construccions intel·lectuals alternatives al nacionalisme espanyol, com el catalanisme i el galleguisme, van haver d'adoptar un discurs diferencial respecte al concepte de "masculinitat", així com respecte de tots els conceptes tradicionals lligats a ell, és a dir, la independència, la valentia, la capacitat de resposta, etc. No debades, el mateix espanyolisme, hegemònic i dominador en l'Estat-nació construït al segle XIX, va assumir tots eixos valors. Això és, que "l'espanyol" era el "mascle ibèric", el "conqueridor", el "valent", el "ferotge", mentre que "el català" o "el gallec" eren els "efeminats", "pacífics", "passius", "calmats", etc. I tot això perquè, en la dialèctica en què van nàixer el catalanisme i el galleguisme, adoptaren una posició de submissió: allò fort era allò espanyol, mentre que allò català i allò gallec naixia -es construïa- amb una perspectiva de minorització. Esta visió, evidentment, es pot aplicar també al cas valencià... 

Encara està per estudiar, i desconec si abans de les conceptualitzacions de Joan Fuster, que va ser el primer gran intel·lectual contemporani que va concebre el País Valencià amb una força realment poderosa, ja hi hagué estes visions. Però el mateix Fuster, com correspon a un moment primerenc de formació de la consciència valenciana moderna -ja fa més de 50 anys-, va incidir molt en eixe aspecte: els valencians érem "molls", com va dir el comte-duc d'Olivares, sempre havíem sigut obedients i "sucursalistes", sense capacitat per a alçar-nos. I eixe discurs, una construcció intel·lectual feta en un moment determinat, ha sigut assumida posteriorment per la majoria dels valencians. Tanmateix, si mirem com a mínim abans del segle XIX trobarem tot el contrari. No puc oferir-vos ara les cites concretes, perquè em trobe lluny de la meua biblioteca personal, però el que he observat al llarg de les centúries és que, des de les primeres històries valencianes del segle XV que començaren a percebre els habitants del regne de València com un subjecte col·lectiu, els valencians sempre apareixien com un poble aguerrit, valent i disposat a tot. Ja fóra per a saquejar i prendre les cadenes del port de Marsella en 1423, per a lluitar en condició de coronels, capitans o soldats al nord d'Àfrica, a França o a Flandes, per a rebel·lar-se contra els nobles o contra el rei en les Germanies i la Guerra de Successió, o per a fer front a una invasió del regne. Per a mostra, un parell de botons:

Bé serà que es diga lo valor i hassanya de la mia gent, que és la valenciana; dels de Vinaròs, de Rossell i la Plana, que és just per lo món córrega la fama perquè de francesos grans victòries guanya. Això deia el conegut i influent pare Pere Esteve, franciscà de la Marina, a mitjan segle XIX.

Els fets valencians dels mesos de maig i juny de l’any 1808 van ser especialment violents, probablement més que els que van ocórrer a qualsevol altre lloc d’Espanya. El dia 27 de maig fou assassinat el baró d’Albalat, Miguel Saavedra, a la porta del palau del comte de Cervelló de València. Fou degollat per la multitud, aquest ens social tan imprecís, li tallaren el cap allí mateix i el passejaren per la ciutat enganxat en una pica d’aquelles que utilitzaven els raiers que baixaven fusta pel Túria. Una cosa així recorda molt al passeig de caps tallats de defensors de la Bastilla que va tenir lloc a París el 14 de juliol de 1789. .. Miguel Saavedra havia protagonitzat un desgraciat incident en la revolta valenciana contra les milícies d’agost de l’any 1801: va ordenar disparar a la tropa que comandava i a conseqüència van morir tres persones. Allí, a la porta del palau de Cervelló, es va aplicar allò que algun historiador ha anomenat la “cultura de la retribució” i que es resumeix en un refrany molt conegut: qui la fa, la paga. Això ho explica l'historiador Manuel Ardit a tall de la reacció valenciana contra la invasió napoleònica de començaments del segle XIX.

Esta idea de valentia, de gallardia, de revolta contra les agressions o contra el poder establert quan hi havia una raó de pes, s'anà repetint, que jo haja vist, en les consideracions pròpies dels valencians fins al segle XIX. També en les que es feien des de fora, com en les visions dels viatgers que ens visitaren en els segles XVIII i XIX, com Daniel Defoe o Alexandre Laborde, que feien especial èmfasi en la mala llet dels valencians de classe baixa, que es caracteritzaven per ser capaços de matar a la més mínima ofensa. Eixa concepció, tanmateix, desaparegué per complet -no sabem exactament quan- en el moment en què es construí una idea de nació espanyola en què "l'espanyol" era el mascle valent i aguerrit. A partir d'ací, doncs, el valencià -com el català o el gallec-, expressions regionals de la valentia espanyola, passaven a ser vistos com a subjectes menors, allunyats dels valors apegats a la masculinitat i, per tant, dòcils i capaços de ser dominats sense massa problema. És per això, per exemple, que, quan Jaume Vicens Vives tractà de construir els fonaments d'un nou concepte de catalanitat després de la Guerra Civil espanyola, dedicà ni més ni menys que un capítol sencer (!) a "La virilitat del país" en el seu assaig Notícia de Catalunya (1954). Tractava, precisament, de llevar-se de damunt eixe "càrrec" de la catalanitat i el catalanisme com incapaços de ser i comportar-se masculinament, concloent que la seua forma de virilitat era la del treball, el pacte i la perseverància, uns conceptes que han influït fortament en el catalanisme posterior.

On vull arribar, finalment, és que la idea dels valencians "molls", "febles" i "incapaços" és, encara que no ho semble, una construcció intel·lectual. Perfectament es podria fer una història dels valencians, almenys fins a la Guerra Civil, destacant tot el contrari: que els valencians ens hem alçat i hem lluitat recurrentment: a la Guerra de la Unió de 1347, a l'Interregne de 1410, a les Germanies de 1519, a la Segona Germania de 1693, a la Guerra de Successió de 1705, a la Guerra del Francés de 1808, a la Primera República de 1868, a la Guerra Civil de 1936 -els valencians anaren a enfrontar-se directament amb els quarters de l'exercit, cal recordar-ho, que es diu prompte-, i en tantes altres revoltes i alçaments populars breus que encara desconeixem. Evidentment, és difícil de vore i de comprendre, perquè ens han educat precisament en el contrari i, el que és més important, en part com a conseqüència d'això també ens hem comportat així: l'hegemonia, la dominació dels altres, ens ha deixat en una situació d'inferioritat que no fa més que enfonsar-nos a nosaltres mateixos... El que cal, però, és ser conscients de tot el contrari: que la història es fa a cada generació i que tot és possible, que no som "febles" per naturalesa, sinó que la fortalesa o la feblesa depenen dels actes quotidians, de comportar-nos amb dignitat, de fer el que toca sense doblegar-nos a les arbitrarietats, de ser valents individualment i col·lectivament. En definitiva, no vos cregau els tòpics que ens afebleixen com a societat: potser tenen un rerefons de veritat, però, sobretot, tenen un rerefons de submissió, que és com ens han volgut i ens volen des de fa tant de temps. Com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible!

Un monument al periodista gallec Alberto Freire

Per aguantar amb tanta dignitat, fermesa i paciència a maleducades que freguen el supremacisme com la dona que podeu sentir en la següent gravació, gràcies Alberto Freire. Paga la pena d'escoltar-ho tot fins al final; les perles van que volen: "Es una falta de educación que yo hable en español y usted me hable en gallego", "Dentro de poco seremos como Cataluña", "Yo no soy de izquierdas, soy española",  "En Ferrol hablamos castellano",  "O sea, que yo por escuchar la radio gallega, ¿tengo que saber gallego?", "Sé el francés y sé el inglés, pero el gallego no me interesa", etc.

Els insults medievals en valencià. Dels posts a la televisió

Ho contàvem en el blog d'Harca fa un parell de setmanes: aquells posts sobre insults medievals que vaig escriure ací i allà -s'enrecordeu?- van acabar donant peu a una breu entrevista en televisió. La informació va passar primerament als diaris, gràcies a la tasca del redactor del Levante-EMV José Luis García Nieves, que va trobar-la interessant i va fer un article sobre la qüestió: "Así insultaba Jaume I". El seu text va triomfar a la xarxa -el que, de fet, hem notat en un destacat increment de visites a Harca- i, a més a més, va cridar l'atenció d'una altra periodista valenciana, Ana Valls, en este cas dedicada a l'audiovisual, en RTVV. En conseqüència, va cridar-me per a fer una entrevista sobre Harca i sobre el tema dels insults per a l'espai "La bona vida" del programa "La nit" de Canal Nou/24. Com molts de vosaltres sabreu, eixa secció s'ha convertit en un petit oasi cultural dins de la programació de la televisió valenciana, com demostren els nombrosos vídeos que enllacen a les xarxes socials els molts músics, escriptors i intel·lectuals en valencià que han passat per allà, on són tractats amb la normalitat i l'admiració que es mereixen. Per dir només uns quants noms, comentaré que Ana Valls ha entrevistat a Joan Francesc Mira, Antoni Furió, Xavi Aliaga, Silvestre Vilaplana, Pep Gimeno "el Botifarra" o Feliu Ventura. Per tant, ha estat tot un plaer haver passat pel programa en nom d'Harca. Ací vos deixe l'entrevista sobre els insults medievals en valencià per si encara no l'heu vista:

"Lletraferit 2.0" [I adéu a l'Informatiu]

Com he fet pràcticament sempre des que vaig començar a col·laborar en l'Informatiu, aprofite per a enllaçar la columna que hi vaig publicar el dilluns -ho faig hui en tant que he estat una setmana de vacances. No m'agradaria, però, acomiadar-me d'este mitjà digital que ens il·lusionà a molts sense dir algunes paraules sobre la seua desaparició, puix, no debades, hi he escrit setmanalment des del primer número durant tres temporades de desembre de 2009 a maig de 2012, amb un parèntesi de 8 mesos ocasionat per la redacció de la tesi doctoral. 76 columnes en total que Juan Enrique Tur, el seu director, m'ha permés compartir amb una àmplia comunitat de lectors de diverses sensibilitats. I, en eixe sentit, el primer que vull fer és donar-li les gràcies públicament per haver confiat en mi i per haver-me donat la possibilitat de escriure-hi amb total llibertat del que volia -fins i tot em va donar el vist-i-plau al text que enllace hui, sabent que era la darrera columna, que portaria polèmica i que era, en certa manera, publicitària. Per ell, per tots els autors que hi han col·laborat i per la pròpia societat valenciana, m'hauria agradat que el projecte haguera reeixit. Malauradament, no ha pogut ser. 

En relació amb això, el mateix article que anuncia el tancament del mitjà lamenta la manca de suport oferit per les entitats públiques i privades que fan gala de dona suport a l'ús del valencià, alhora que autocritica la falta de perícia de l'equip del diari per a captar anunciants privats i les institucions que desitjaren comptar amb un mitjà lliure i independent. Quant al primer punt, en efecte, hi ha hagut una manca de suport continu, no només per aquells que volen donar suport al valencianisme o al valencià -l'AVL no ha posat ni un euro!-, sinó en tot l'espectre progressista en general. Sé que són temps de crisi i de moltes dificultats econòmiques per a tots, però la veritat és que ni els sindicats, ni les organitzacions ni els partits polítics més interessats a mantindre un mitjà com l'Informatiu han tingut una veritable cura d'ell al llarg de tot este temps. Ara, però, notaran/notarem la seua mancança, i crec que molt. Pel que fa al segon aspecte, des d'un principi he pensat -i li ho he comentat en moltes ocasions al director- que el projecte va nàixer coix quant a la planificació econòmica, ja que que no comptava amb persones específicament destinades a "vendre" el producte entre possibles institucions i anunciants. Potser hauria estat una inversió costosa en inici, però possiblement rendible en el llarg termini. D'una altra banda, com molts lectors han comentat des de fa mesos, no s'han volgut investigar altres vies de finançament alternatives com el crowfounding -un verkami anual o semestral per a entendre'ns-, el que segurament hauria pogut ajudar. En tot cas, això eren decisions de l'equip que va crear el diari i seua ha estat la decisió de plegar per a evitar mals majors. No queda un altre remei que lamentar que ja no ens podrem desdejunar amb l'Informatiu, donar per finalitzada esta etapa, agrair-ho novament a tots els que l'han feta possible i desitjar-los molta sort en qualsevol altre projecte que mamprenguen. Adéu, amics!

L'Infomatiu abaixa la persiana

Ho comentava fa un parell de setmanes l’alcalde de Burjassot, Jordi Sebastià, militant del Bloc i professor de periodisme de la Universitat de València: “A la nit aniré al lliurament dels premis literaris en 'llengua valenciana' que convoca l’associació El Piló de Burjassot. Vaig reunir-me amb la directiva, saben que no podem compartir l’ortografia que usen, que no és l’oficial de l’AVL, però tenim en comú l'amor i la defensa del valencià, i és moment d'unir forces i no de dividir-nos”. És a dir que, contra l’opinió comuna de bona part dels nacionalistes valencians d’arrel fusteriana, el ben cert és que entre els partidaris de les Normes del Puig també hi ha vertaders valencianistes, que, per una raó o per una altra, triaren eixa normativa en el seu moment. I ara per ara, mentre les institucions corresponents ‒la RACV i Lo Rat Penat‒ continuen sense moure fitxa respecte a la normativa oficial de l’AVL, el millor que podem fer és treballar conjuntament amb ells, amb eixos valencianistes militants i de bona voluntat. Tots podem eixir guanyant, ja que, com apunta Jordi Sebastià, units fem més força que per separat. [Continua a la columna de l'Informatiu]

La segona etapa de la revista "Lletraferit"

No recordava ben bé com m'havia posat en contacte amb ells. Tinc molt mala memòria, jo, i he hagut de cercar-ho al correu electrònic. Fou l'1 d'octubre de 2008, fa més de tres anys i mig, quan Felip Bens m'escrigué en privat per tal de parlar-me sobre el post que havia publicat aquell dia en resposta al llibre Barres i corones de Pau Viciano. M'indicava certes coses, tant de caire historiogràfic com de caire documental, sobre els orígens medievals de la corona i el blau en la senyera de València per tal de debatre-les i compartir-ne opinions. En aquells moments em trobava a Florència, on feia un mes que havia arribat per a desenvolupar una beca predoctoral al European University Institute. I en un dels meus colps d'inconsciència, en el segon correu que li vaig contestar, els vaig convidar a ma casa toscana: a ell i als membres de La Cretina Comèdia, una tertúlia literària, futbolística i gastronòmica, que s'havia acabat de formar pocs mesos arrere i que jo coneixia d'oïdes pels comentaris que em deixaven ací alguns d'ells. En un altre colp d'inconsciència, Felip m'informava el 9 d'octubre que eren gent de got i gavinet i que estaven disposats a vindre. A penes unes setmanes després aterraven a Florència tres membres de La Cretina, amb els quals vaig passar una de les experiències més memorables de la meua vida. N'hi ha un "Cant Dotzé i Toscà" que ho certifica.

I a partir de llavors, sempre que podia coincidir amb ells a València, assistia a les reunions de La Cretina Comèdia fins a consolidar una amistat forjada a colp de bon menjar, bona beguda i bones xarreres. Tant, que fa uns pocs divendres vam gaudir d'un no menys memorable comiat de fadrí d'un dels seus membres, en el qual estàvem, entre d'altres, Josep Vicent Miralles, Toni Sabater, Vicent Chilet, Vicent Molins, J.R. March, J.L. García Nieves, Felip Bens o jo mateix. Uns noms que no he triat a l'atzar, sinó perquè coincideixen amb molts dels que trobareu signant articles en la segona etapa del Lletraferit, una revista que l'editorial L'Oronella, fundada i dirigida pel mateix Felip, va publicar ininterrompudament entre 1996 i 2008. Com molts de vosaltres sabreu, L'Oronella ha estat una de editorials més actives -segurament la principal- en publicar textos en Normes del Puig i, en conseqüència, l'antic Lletraferit també es feia en eixa normativa. Ara, però, presenta una novetat molt important: també inclou articles en normes de l'AVL -la meitat en el primer número. Ho explica el propi Felip Bens en el seu text de presentació, titulat "Fe sens obres, morta és":

Algú vorà en este nou "Lletraferit" renúncies o abdicacions; hi haurà qui veja inclús un esforç estèril. Nosatres nomes veem un eixercici de generositat imprescindible. De "Lletraferit" cap ad aquells als qui obri les portes. Dels que accepten l'invitació cap a "Lletraferit". I de tots cap al valencià. Som usuaris de la llengua -escritors, periodistes, investigadors, historiadors, professors, fotògrafs...- que senzillament volem fer una revista cultural en valencià, de qualitat, un producte que considerem precís i inajornable. Nos necessitem els uns als atres per a reviscolar un "Lletraferit" que -no ho oblidem- estava en coma després de tres anys sense vore la llum. Nos necessitem per a oferir-lo, units, a la societat valenciana. 

Portada del primer número de la nova singladura del Lletraferit

La qüestió és que, a partir d'ara, L'Oronella també començarà a publicar llibres en normes de l'AVL. Quant a la revista, personalment m'agradaria que tota ella estiguera escrita en esta mateixa normativa perquè, de forma objectiva, sé que la combinació de totes dues no ajuda en absolut a la normalitat lingüística. Però quan Felip ens proposà reflotar el Lletraferit -a Andreu Tintorer, a Josep Vicent Miralles, a Toni Sabater i a mi, que formem el Consell de Redacció- ja vam tindre extenses i profundes discussions sobre la qüestió. Finalment, després de molts estires i arronses, prevencions mútues i esforços de comprensió dels uns als altres, vam concordar que es publicara així: uns textos en normes del Puig i uns altres en normes de l'AVL, i esperaríem a vore què passava. Si la revista és ben acollida, si va malament, etc. Sabem que és una decisió arriscada, però, en relació amb això, com també s'explica en la presentació esmentada, és evident que nosaltres no som qui ha de posar fi al conflicte lingüístic, sinó les institucions corresponents. En este sentit, tant de bo Lo Rat Penat i la RACV -o altres associacions com la PJV- facen prompte el pas d'adoptar la normativa de l'AVL, que és la que té tot el futur del poble valencià per davant. Personalment, no desitge una altra cosa.

Mentrestant, ens centrarem a fer una revista de qualitat, el més atractiva possible, i amb els temes dels quals disfrutem tots plegats i pensem que val la pena donar a conéixer. El número #01 d'esta nova etapa és un exemple d'això. Arranquem amb una entrevista a Carsten Jensen, l'autor de Nosaltres, els ofegats (2006), una de les obres que més ha fascinat a tots els amants de les novel·les marítimes gràcies a la història de Marstal, un poblet de la costa danesa que es revela com una mena de Macondo mariner. A continuació, trobem una recreació literària dels fets de Vinatea, des de la seua fugida del regne de València després d'assassinar la seua esposa en 1313 fins a la seua conversió en un heroi popular en enfrontar-se a la reina Elionor en 1331-32. Després parlem d'un fet realment interessant i desconegut, "el Leviatà del Politècnic", una balena varada al Perellonet que es tractà d'exposar com a escultura a l'esmentada universitat, però que ha acabat amb els seus ossos en un fosc magatzem. Tot seguit, una bella i evocadora visió del Barri de l'Agulla, un preciós nucli històric construït en 1932, prop del que després seria l'Avinguda del Cid de València. Més tard, "La ciutat ficcionada", una veritable classe magistral de com els llibres i la literatura ajuden a construir les identitats, tant a nivell personal com col·lectiu i territorial. 

Després, uns suggeridors passejos per la mar d'Oliva, per la ciutat de Boston i pel monument a Teodor Llorente que es troba a la Gran Via Marqués del Túria de València. És, de fet, el text que enceta un article sobre el poeta valencià com a "tòtem recuperat" per al valencianisme i les lletres valencianes. A continuació ve l'audiovisual: un repàs  a l'atractiva figura de Tran Anh Hung, autor de pel·lícules com L'olor de la papaia verda o Norwegian wood, una entrevista a Pau Martínez, actual director de L'Alqueria Blanca, i un excel·lent fresc de la música d'Arthur Caravan. Continuem amb el descobriment d'una figura realment oblidada, Josep Ballester Gozalvo, cabanyaler, fundador del Llevant i ministre d'Afers Exteriors del govern de la República en l'exili. I, finalment, acabem amb una sèrie de columnes sobre aficions i vicis diversos: la nit, a través del pub Calypso i del conegut a València com a forn dels Borratxos, el futbol, centrat en l'extravagant figura de Mario Balotelli, el bon menjar, al Baret de Miquel a Dénia, i el sexe, amb una remembrança literària del Rei Arlot, una mena d'amo de la Pobla de les Fembres Pecadrius -el bordell de València- que va existir entre els segles XIII i XIV.

Evidentment, no puc amagar que m'agrada el resultat i no precisament perquè hi haja participat jo, ja que simplement em limite a escriure el text sobre Vinatea. És mèrit dels redactors, entre els quals, realment, no en sabria destacar cap, ja que tots els articles m'agraden molt. Potser els d'Àgueda Vitòria -la nostra benvolguda comtessa d'Angeville- i els de Toni Sabater siguen els meus favorits, però no n'hi ha cap dels altres que els desmeresca. Tant Josep Vicent Miralles com Felip Bens, Ernest Granell, Eugeni Machancoses, Andreu Tintorer, Artur Ahuir, J.L. García Nieves, Paco Bosch, Vicent Molins, Vicent Chilet o J.R. March, han escrit uns textos magnífics, de molt bon llegir. A la qual cosa, cal afegir les fotografies que ha fet Diana Baidal. En conjunt, hem intentat mantindre un cert ordre: dos entrevistes, quatre reportatges i una sèrie de seccions fixes ("Planetari", sobre literatura, "Obrador", sobre arts, "Fites", sobre espais urbans o arquitectònics, "Esp(l)ais", sobre naturalesa, "Bitàcora", sobre ciutats del món, "Topografies", sobre llocs oblidats de València, "Temps moderns", sobre cinema, "El Discoplay", sobre música, "Bestiari", sobre personatges urbans, "General de Peu", sobre futbol, "Gargamell", sobre bars i restaurants, i "Memòria de l'entrecuix", de tema eròtic). 

64 pàgines en conjunt, que ens agradaria ampliar progressivament en propers números, estenent, alhora, la nòmina de col·laboradors. Esperarem, en tot cas, a vore com és rebut este primer exemplar de la nova etapa del Lletraferit. Si voleu seguir-lo per la xarxa, podeu fer-ho a través del seu facebook i el seu twitter, així com del seu blog, que seran activats durant la setmana vinent. També en podeu copsar un tast visual en el seu espai de promoció i, per descomptat, podeu comprar físicament la revista en la majoria de quioscos de la ciutat de València o demanant-la directament a L'Oronella. També tindreu ocasió de fullejar-la i adquirir-la en una presentació que farem el divendres 8 de juny a les 19 h. a la Sala d'Actes del monestir de Sant Miquel dels Reis. Ho recordaré novament quan s'acoste la data, però, ara, com demà me'n vaig una setmaneta de vacances a l'illa dels 83 quilòmetres quadrats, ja vos ho dic: esteu tots convidats!

Un esforç per Saó

Saó, núm. 362 (juliol-agost de 2011)

Fa ja uns quants anys que s’albiraven els problemes, però ara va de bo: la revista cultural Saó corre perill d’una imminent desaparició. Ho explica amb tota mena de detalls un article de Francesc Martínez, el seu cap de redacció i president de l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes. El cost anual de la revista és d’uns 60.000 euros, dels quals només la meitat està cobert pels subscriptors (atés que no es pot trobar als quioscos o llibreries, sinó que únicament es pot adquirir per subscripció). Això, afegit a la davallada de la publicitat institucional causada per la crisi i a la negativa del govern valencià del Partit Popular de comprar un sol exemplar per a repartir entre els centres públics des de 2007, ha ocasionat unes pèrdues impossibles d’assumir si la cosa continua així. La revista podria desaparéixer en acabar l’any 2012. En conseqüència, els editors s’han posat les piles i han endegat una activa campanya en la xarxa per tal d’impulsar noves subscripcions. Ara podem trobar Saó en facebook, en twitter i en una pàgina web on es poden fullejar i descarregar els números publicats entre març de 2010 i setembre de 2011.

Hi podreu comprovar que la revista resulta sempre molt interessant. Començant pels articles de les seccions fixes, entre les quals podem trobar els noms de Francesc de Paula Burguera i Josep Maria Jordán Galduf, que parlen sobre política i economia, Vicent Josep Escartí i Rafa Roca, sobre història valenciana, o Manel Rodríguez-Castelló, Ricard Chulià, Josep Lluís Sirera i Alfred Ramos sobre literatura, teatre, i cinema actuals. També hi són Josep Miquel Bausset i Josep Antoni Comes, que hi donen un punt de vista diferent del cristianisme, des d’una òptica valencianista i progressista, o les col·laboracions en clau d’humor de l’incombustible Harca. I hi cal afegir, a més a més, les intervencions d’altres col·laboradors puntuals que escriuen sobre molts altres temes valencians, així com els interessants dossiers que acompanyen cada exemplar: sobre determinades figures històriques com els Borja, Sant Vicent Ferrer, Enric Valor o Francesc Tàrrega, i sobre temes d’actualitat com ara la crisi econòmica, la música en valencià, la memòria històrica, el futur de l’agricultura valenciana o les relacions entre el País Valencià i Catalunya.

Com veieu, doncs, per unes raons o per unes altres, tots els mesos podreu trobar articles pels quals valdrà la pena haver rebut Saó al vostre domicili. Si voleu subscriure-vos, podeu fer-ho des d’ací. Són 40 euros a l’any, uns 3,60 euros al mes. Jo m’hi vaig pujar al carro fa més de tres anys i la veritat és que no me n’he penedit, ans al contrari. Sobren les raons per apuntar-s’hi, entre d’altres que és la revista degana de la premsa actual en valencià, amb vora 36 anys ‒des de 1976‒ de publicació ininterrompuda. La campanya iniciada recentment ha fet activar algunes desenes de subscripcions, però se’n necessiten centenars. I una altra forma d’ajudar-hi seria comprar, per encàrrec telefònic, cibernètic o presencial, algun dels nombrosos títols de les diverses col·leccions de llibres de Saó. En mans de tots nosaltres està el fet d’evitar la desaparició d’una de les revistes històriques que manté encesa la flama de la nostra llengua en les impremtes valencianes. I, en relació amb tot això, també aprofite per recomanar la subscripció a d’altres mitjans en valencià igualment importants, com el setmanari d’actualitat El Temps o les revistes infantils Camacuc i la Pelitrúmpeli, un veritable goig per a educar els nostres xiquets.
 

"Peim! També a Internet", Tro d'avís 2012

Enguany he tingut l'honor de col·laborar amb la Falla Plaça de la Malva d'Alzira en el seu llibret sobre Sàtira, falles i societat. Com diu l'amic Xavi Aliaga, que també hi ha participat, és "una proposta d'aquelles que no es poden rebutjar", atesa la seua trajectòria valencianista i la qualitat que sempre s'esforcen a aconseguir. No debades, a banda del mateix Aliaga, este any també hi ha col·laborat gent com Gil-Manuel Hernàndez, Marc Granell, Josep Lluís Sirera, Enric Lluch, Josep Lluís Marín, Rafael Roca, Salvador Vercher, Xavier Serra, Salvador Bolufer, Aureliano Lairón, Francesc-Andreu Martínez Gallego, Miguel Ángel Martínez Tortosa o Rafael Brines. Així les coses, ara que ja estan repartits la gran majoria dels 900 exemplars que té la tirada, aprofite per incloure ací la meua intervenció, Peim! També a internet, afegint-hi els enllaços corresponents. Tractant-se d'un escrit sobre la sàtira valenciana a la xarxa, trobe que és el més adient.

Falla Plaça de la Malva, Tro d'Avís: Sàtira, falles i societat, Alzira, 2012

Peim! Eixa va ser l’expressió estrella del Tio Masclet, qui, abillat amb brusa negra, mocador i gorra, satiritzà l’actitud dels fallers enfront dels veïns que es queixaven, durant la festa, de l’excessiva il·luminació dels carrers del barri de Russafa de València. L’èxit del seu vídeo, penjat al youtube, va ser espectacular: més de 350.000 visualitzacions i un fum d’imitacions, que s’estengueren per tot el territori valencià. I és que el món de les Falles, tan present a la vida dels valencians, és un camp abonat per al nostre sarcasme, que ha trobat a internet una excel·lent via d’expressió. No debades, dels mateixos creadors del Tio Masclet, també van triomfar al canal de vídeos més vist d’internet un fals tràiler de La noche de los falleros vivientes i l’espot publicitari d’un nou partit polític valencià, el Front Faller, que volia eixamplar els seus dominis Almansa enllà al crit de Por una España en Fallas, Por una España en llamas! Igualment, també ells van donar ànima a Vicente Xequelequatre, qui, vestit de faller, cantava una particular versió del Chiki Chiki que va anar a Eurovisió. En concret era el Xe que Xe que, amb unes quantes estrofes ben corrosives: Dale Xe que Xe que a esa fallerita, que el Xe que Xe que la pone muy tontita ... Lo bailan los yayos, lo bailan los nanos, lo baila Rita con las bragas en la mano... Y el Xe que Xe que se baila así: uno, la America’s Cup, dos, el circuito, tres, el pelotazo, cuatro, campos de golf.

En la mateixa línia de crítica política, ja abans havia sorgit a internet un altre fenomen valencià, el Xiquetalemany, un usuari de youtube que, arran de les eleccions valencianes de 2007, va penjar una cinquantena de vídeos satírics que pegaven a tort i a dret, burlant-se del discurs del PP, dels líders del PSOE, dels pactes d’Esquerra Unida i el BLOC, del catalanisme d’ERPV o del missatge de Coalició Valenciana. Però no es quedava ací, sinó que, a més a més, també tractava problemàtiques específiques dels valencians, com ara la llengua, la construcció urbanística o la recepta de la paella, que el van dur a tindre més de 200.000 visualitzacions. Per la seua banda, un altre èxit de sàtira política a internet el constitueixen les gravacions de Xavi Castillo, un dels còmics valencians més buscats gràcies a les seues càustiques imitacions. O també La Cabota, que, malgrat que actualment només conserva un perfil al facebook, va ser una de les webs de referència de la xarxa valenciana arran de l’èxit de distribució de la seua revista impresa, en la qual participaven personatges com Mr. Cabota o Lucrècia de Borja i Bairén. Una bona mostra del renom que arribà a assolir va ser la venda generalitzada de camisetes i xapes amb el lema Apadrinaun xiquet valencià: no deixes que l’asfalten!, que era la portada del seu primer número. I un cas similar fou el de la revista Moixama, que durant molt de temps estigué disponible a internet i s’erigí com un punt de trobada de tots aquells que volien veure la realitat valenciana a través de la mordacitat.

Diferent és la situació de la companyia Caterva Xou, que fa vídeos específics per a la xarxa, entre els que han triomfat la cançó RikiMartin is my boyfriend, l’anunci d’un ninot anomenat Furbi Camps o una imitació del programa d’esports de Julio Insa. Igualment, també els suecans de La Pellofa han trobat l’èxit a internet, a través de la difusió de Mãemeua!, un programa emés per Sueca TV, que ha creat tot un imaginari propi, amb personatges com els Benissants de la Pedra, Llepoman, els Monjos Currãors, Mr. Cabasset o el mateix Joan Fuster ressuscitat ‒interpretat per Toni de l’Hostal. Este és precisament un altre dels personatges de l’escena valenciana, actor, músic, cantant, presentador i romancer, que s’ha fet conegut gràcies a la seua vessant burlesca reproduïda a la xarxa. Ací podem trobar cançons com SoyPutero, Gandia, la figa ta tia, Al Vent en alemany o una irreverent versió de l’himne valencià, titulada Himenirregional i que, en compte del Per a ofrenar, comença al compàs de Sempre həm ‘segut’ una casa de putes, i la ‘madame’, la Dama d’Elx. En este sentit, cal indicar que Toni de l’Hostal ha creat una normativa pròpia, l’Ortografia Roscana ‒de l’Alcúdia‒, que serveix per a escriure en valencià col·loquial. Així ho demostra un altre dels seus invents cibernètics: la Valenciclopèdia, l’ənciclopèdia de riure (per no plorar), una mena de Viquipèdia humorística que recull més de 600 entrades sobre polítics, intel·lectuals, pobles o músics valencians.

Un d’ells és el Tio Fredo, un altre cas semblant de coneixença a través d’internet. Un cantautor que compon peces com ara el Rock de la paella, el Bluesde l’all-i-pebre o A fer l’amor o afer la mà, en els quals, més que sàtira, combina l’enginy amb el costumisme valencià. Una situació pareguda a la que trobem en alguns dels vídeos que més han corregut per la xarxa: els doblatges falsos de pel·lícules famoses, com Star Wars, Pulp fiction o Braveheart, on William Wallace era substituït per Pepico Wallace. En total, estos vídeos fets per un jove de la Ribera sumen més de 500.000 visualitzacions, a les quals cal afegir moltes altres de creacions similars, com les fetes pels alcoians de Bor&Not Films. En la mateixa línia, també podem trobar els vídeos penjats al youtube per l’usuari Elramon, procedents d’un canal de la Costera, on un presentador, una miqueta bord, es dedicava a entrevistar gent del carrer. Així, va deixar constància d’un bon nombre de personatges populars i frases memorables, com Vicent, fallero i valencianiste, la senyora Elvira, que volia un dolcet pâl café i un whisky!, Nieves de Montesa, que anava a menjar-se una paella que tô los anys ix bonö, o EmilioJosé, pâls amics, Emilio José Martí Gómez, tot complet. De fet, la seua projecció ha sobrepassat internet i, per exemple, l’expressió de Nieves ha quedat reflectida en una cançó d’Orxata Sound System, mentre que Emilio José es va convertir en una icona de tal magnitud que va mobilitzar una expedició al seu poble natal de La Llosa per tal de conéixer-lo.

I a banda d’estos audiovisuals, que són els que més es difonen gràcies a la seua propagació viral, hi ha moltes altres propostes satíriques a la xarxa, predominantment en forma de blogs. Per exemple, El Penjoll, una revista electrònica nascuda a Xàtiva que es desvirtualitza una vegada a l’any mitjançant la concessió d’uns premis als millors bloguers de les Comarques Centrals Valencianes. O l’humor gràfic practicat per Noveldaytantos i Neandertal Total, que es dediquen a publicar acudits visuals i notícies falses de tot tipus, en castellà i valencià respectivament. Una cosa pareguda al que feia El Garrofer, ja desaparegut, que va nàixer com un diari humorístic del Camp d’Elx i va acabar sent un dels més coneguts arreu de l’Estat, quasi al nivell d’El Mundo Today. També trobem altres blogs o espais periòdics locals, com els de Burrera Comprimida, L’Esclafit de Torrent, La Matraca de Gandia o el Raconet Satíric Valencià d’Alzira. I, així mateix, d’altres iniciatives ben interessants són l’Unofficial Valencian-to-English Conversation Guide, que es dedica a traduir expressions valencianes a l’anglés (to be more pumpkin than made to order per a ser més carabassa que manat a fer, per exemple), o el blog La llimonà no es de vaes, que va arreplegar les aventures d’un sollaner a Xangai, des d’una perspectiva tan àcida i particular que alguns l’han qualificat d’una mescla entre Bernat i Baldoví i Charles Bukowski. Finalment, d’acord amb les darreres tendències, el que ara pega fort són els personatges falsos de twitter, com ara Santicalatrava, Truita Barberá o La Cheperudeta, que els satiritzen bàrbarament emparats en l’anonimat.

Tot plegat, la figura del Tio Masclet sintetitza a la perfecció la sàtira valenciana que es pot trobar a internet: molta i amb molt de caràcter valencià i faller. No debades, a banda de per la seua corrosió i pel seu bon humor, es caracteritza per estar sempre en constant renovació. Naix hui, mor demà i renaix el sendemà. Així, la xarxa ha estat i és un camp obert de possibilitats que els valencians no hem deixat passar i esperem que continue així durant les properes dècades. No debades, la sàtira, com el foc, té una virtut purificadora essencial, en este cas a nivell polític i social. Peim!