Barcelona, començaments de segle XX. Fa 30 anys que el renaixement de les lletres catalanes és un fet. A banda de la plèiade d'autors que escriuen en català a la capital i tots els pobles de Catalunya, es publiquen diaris i llibres en català i hi han aparegut figures senyeres com Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Santiago Rusiñol, Joan Maragall o Àngel Guimera, que havia estat a punt de rebre el Premi Nobel. Però quan miren cap a València, què veuen? En els cercles literaris més selectes potser saben que la cosa es mou des de fa temps, però en el conjunt de la societat catalana -i per tant dels mitjans de comunicació- només coneixen, bàsicament, un nom, el de Teodor Llorente. És per això que quan una de les principals editorials catalanes del moment, L'Avenç, decideix publicar una selecció de les poesies llorentines, els diaris de Barcelona aprofiten per a doldre's de la manca de vitalitat de la Renaixença valenciana. Només un autor! O com a molt dos, que també hi ha qui se'n recorda de les Rimes catalanes de Vicent-Wenceslau Querol.
En arribar la premsa catalana a València, els valencianistes s'indignen, clar. Tant d'esforç com fan i aixina els ho paguen! Si la societat valenciana no els acompanya ells no tenen la culpa i, a més, l'avanç, encara que tímid, ha estat molt evident. Des que es fundara Lo Rat Penat 30 anys abans, s'ha consolidat un nucli de lletraferits en valencià, s'ha començat a fer país a través de l'excursionisme, s'imparteixen conferències valencianistes com les de Faustí Barberà, s'acaba de fundar el Centre Regionalista Valencià, etc. Ells, que senten un immens respecte i admiració per la causa catalana i els catalans els responen amb condescendència i desdeny... Que no hi ha Renaixença valenciana! Només un autor o dos, diuen!! D'immediat es dirigeixen a Llorente i a L'Avenç per a posar remei a la confusió: els catalans han de saber que no tot està perdut a València. El valencià està ben viu entre la població i hi ha hagut un renaixement literari que mereix respecte i consideració. No és tan gran com el català, però tot arribarà.
En això treballen i per a demostrar-ho demanen a L'Avenç que publique una antologia d'autors valencians, que ix publicada en 1908 sota el títol Poetes valencians contemporanis, amb poemes dels mateixos Llorente i Querol i també de Llombart, Labaila, Ferrer i Bigné, Pizcueta, Escalante, Bòdria, Arroyo, Aguirre Matiol, Palanca, Pastor Aicart, Iranzo Simon, Cebrian Mezquita, Espiau, Puig Torralva, Badenes Dalmau, De la Torre, Andrés Cabrelles i Trènor. Fins a 20 autors que tractaran de donar a conéixer per tot Catalunya la vitalitat que tenen les lletres valencianes des de ja fa anys. I el pròleg de l'antologia, a mode de desgreuge, deixa constància de l'afer bo i cercant la unió entre catalanistes i valencianistes. El podeu llegir transcrit avall i en este enllaç teniu el llibre sencer en pdf. D'una altra banda, segur que vos sona la cançó: desconeixement català de la realitat social valenciana i de la tasca del valencianisme... Bé, és una història que s'ha repetit també durant les darreres dècades i és curiós trobar-ne paral·lelismes de fa cent anys, abans que la dictadura franquista estroncara les respectives tradicions nacionalistes de finals del segle XIX i el primer terç del XX.
En tot cas, també cal dir que sembla que a poc a poc anem posant-hi solució. D'un costat, perquè el valencianisme va prenent cos i afermant-se en la seua tasca prioritària de fer país valencià. D'un altre costat, perquè sectors del catalanisme català també han entés que la millor manera de contribuir a l'èxit de tots plegats és donar suport a la construcció d'un marc nacional valencià, com ells han fet a Catalunya. Finalment, perquè en la darrera dècada també hi ha hagut un major intercanvi entre els uns i els altres a causa de "l'èxode" de valencians a Catalunya, especialment aquells qui treballen en el sector de l'ensenyament i la cultura. De tot això dóna constància el documental "Nosaltres, els valencians", produït per Barret Films, que fa un any va emetre TV3 -també enllaçat avall. I ara, en la mateixa línia, el Canal 33 acaba d'estrenar Cosins germans, un programa en què Ferran Torrent i Empar Moliner es mostren mútuament el País Valencià i Catalunya des de l'admiració, la germanor i el respecte -enllace, encara més avall, el primer capítol i recordeu que esta nit, a les 21:55 hores, n'emeten un altre. Continuem avançant, doncs!
En això treballen i per a demostrar-ho demanen a L'Avenç que publique una antologia d'autors valencians, que ix publicada en 1908 sota el títol Poetes valencians contemporanis, amb poemes dels mateixos Llorente i Querol i també de Llombart, Labaila, Ferrer i Bigné, Pizcueta, Escalante, Bòdria, Arroyo, Aguirre Matiol, Palanca, Pastor Aicart, Iranzo Simon, Cebrian Mezquita, Espiau, Puig Torralva, Badenes Dalmau, De la Torre, Andrés Cabrelles i Trènor. Fins a 20 autors que tractaran de donar a conéixer per tot Catalunya la vitalitat que tenen les lletres valencianes des de ja fa anys. I el pròleg de l'antologia, a mode de desgreuge, deixa constància de l'afer bo i cercant la unió entre catalanistes i valencianistes. El podeu llegir transcrit avall i en este enllaç teniu el llibre sencer en pdf. D'una altra banda, segur que vos sona la cançó: desconeixement català de la realitat social valenciana i de la tasca del valencianisme... Bé, és una història que s'ha repetit també durant les darreres dècades i és curiós trobar-ne paral·lelismes de fa cent anys, abans que la dictadura franquista estroncara les respectives tradicions nacionalistes de finals del segle XIX i el primer terç del XX.
En tot cas, també cal dir que sembla que a poc a poc anem posant-hi solució. D'un costat, perquè el valencianisme va prenent cos i afermant-se en la seua tasca prioritària de fer país valencià. D'un altre costat, perquè sectors del catalanisme català també han entés que la millor manera de contribuir a l'èxit de tots plegats és donar suport a la construcció d'un marc nacional valencià, com ells han fet a Catalunya. Finalment, perquè en la darrera dècada també hi ha hagut un major intercanvi entre els uns i els altres a causa de "l'èxode" de valencians a Catalunya, especialment aquells qui treballen en el sector de l'ensenyament i la cultura. De tot això dóna constància el documental "Nosaltres, els valencians", produït per Barret Films, que fa un any va emetre TV3 -també enllaçat avall. I ara, en la mateixa línia, el Canal 33 acaba d'estrenar Cosins germans, un programa en què Ferran Torrent i Empar Moliner es mostren mútuament el País Valencià i Catalunya des de l'admiració, la germanor i el respecte -enllace, encara més avall, el primer capítol i recordeu que esta nit, a les 21:55 hores, n'emeten un altre. Continuem avançant, doncs!
Pròleg a Poetes valencians contemporanis, Barcelona, L'Avenç, 1908
Fa poc que vàrem publicar en aquesta biblioteca les "Poesies triades" d'en Teodor Llorente, capitost del nostre renaixement a Valencia. Alguns periòdics de Barcelona, al parlar aleshores d'aquell llibre, van doldre's de que aquest renaixement fos fluix i tardà en aquell hermós país, com ho donava a entendre que abans el nom d'en Llorente (i el d'en Querol en el seu temps) sonaven com de poetes valencians. Aquestes observacions van motivar algunes protestes allà prop del Túria. Persones respectables van escriure'ns dient-nos que I resultat d'aquesta restauració literària a Valencia no's podia comparar al brillant esplet que ha tingut a Catalunya, però que no falten allà, com se suposa, conreadors de la llengua materna i de la nova poesia, esperonats per la patriòtica societat Lo Rat Penat i honorosament llorejats en els seus Jocs Florals. El que hi ha es que aquest esbart de trovadors nous valencians no es ben conegut a Barcelona, i els autors d'aquestes lletres afegien que fariem obra bona si contribuïem a remeiar aquest desconeixement. Va plaure'ns molt la idea i vàrem decidir dedicar un dels volums de la nostra Biblioteca a una col·lecció de poetes valencians contemporanis, si persona autorisada s'encarregava de fer la replega i selecció.
Aquest es l'origen i fonament del llibre que avui donem a l'estampa. Se dignà ésser el seu arreplegador i selector qui podia esser-ho amb més autoritat que ningú [Teodor Llorente], donant-nos una sèrie de composicions poètiques que hagué d'ajustar als límits estrets de la nostra publicació, però que, aixis i tot, donarà mostra profitosa del que es i el que val actualment la poesia renovada en la terra d'Auzias March. Cal advertir únicament als llegidors que, al costat d'aqueixa poesia, filla del renaixement, i que procura depurar literàriament el valencià, afeblit i corromput per manca de conreu, subsisteix a Valencia altra mena de poesia, completament vulgar, estimada del poble, anterior al renaixement, i en la qual aquest no ha infinit. Són obra d'aquesta musa, no sense gràcia de vegades, els romansos i col·loquis populars, els periòdics festius i satirics; i el seu llenguatge, sens polir, “el valencià que ara’s parla”, l'empleen així mateix els autors dramàtics, que allà quasi sempre tenen caràcter còmic. D'aquestes dugues poesies, una literària i altra popular, només la primera es objecte de aquest volum
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada