Emocions i commocions

Mapa de Barcelona en els segles X-XI,
superposat sobre una ortofoto actual. Alfred Mauri Martí

Em continue emocionant amb el que arriben a imaginar certes ments historiogràfiques: Lo que apasionaba a los barceloneses de mediados del siglo XI era la creación de una topografía urbana... como ideología... La ciudad se convirtió en un gigantesco proyecto, cuyos habitantes no eran sino las piezas de un sistema que tenía en la propiedad privada el principio motor.

Estimulació de la societat a través de la renovació cortesana

"La intención del joven rey Juan I una vez llega al trono era la de estimular la sociedad barcelonesa mediante una renovación a fondo del espíritu cortesano. Una actitud que no era nueva (pues algo parecido habían hecho Alfonso el Casto o Jaime II)". Les paraules d'este home sempre m'emocionen (Emoció: Estat d'agitació de l'ànim produït per impressions, idees o sentiments intensos).

Reivindicació de la qualitat científica

Fa a penes una setmana Mara Torres va parlar amb Juan Manuel Arsuaga a La 2 Noticias i va cloure l'entrevista tot demanant-li que li avançara la propera "notícia" que proporcionaria Atapuerca. Arsuaga, tanmateix, va respondre que no podia dir absolutament res, ni tan sols una pista, perquè fins que no passara els filtres de la revista científica on havia de ser publicat no podia divulgar-ho.

Així funciona el control de qualitat de les publicacions científiques: altres membres de la comunitat científica revisen i validen la factibilitat, rigorositat i validesa dels articles presentats. Per això són tan importants els processos de control i admissió d'originals, ja que, malgrat endarrerir durant un temps el termini de publicació, són els que marquen la cientificitat de les publicacions i de les mateixes investigacions. És la manera que té d'avançar la ciència, mitjançant la investigació, la revisió, la publicació científica i la divulgació social.

Posem un cas polèmic i encara en discussió, el de l'Homo floresiensis. Un article publicat a la revista Nature en 2003 donava coneixement d'una possible nova espècie d'homínid, descendent de l'Homo erectus, que hauria viscut a la illa de Flores (Indonèsia), caracteritzant-se per la seua petita estructura física i haver perviscut allí mateix fins fa només 12.000 anys, de forma coetània a l'Homo sapiens sapiens. Tanmateix, en 2006 uns altres grups d'investigadors publicaren a Proceedings of the National Academy of Sciences of the USA i a Science sengles articles que interpretaven les restes com a pertanyents a exemplars d'Homo sapiens sapiens similars als pigmeus i amb microcefàlia. Recentment, però, a penes fa dos mesos, un estudi específic sobre els ossos de la monyica trobats, publicat a Science, els allunya de l'Homo sapiens sapiens i els vincula, efectivament, a una espècie d'homínid diferent. El cas encara està obert, però mentre totes les aportacions passen els controls de qualitat de les publicacions científiques es pot confiar en elles i així donar peu a altres interpretacions que finalment siguen explicatives i poc refutables (cal recordar, alhora, que les publicacions científiques també estan sotmeses a avaluacions externes de qualitat).

El cas de les investigacions d'en Bilbeny, de les quals vam parlar la setmana passada, es boten tots els controls i per això personalment dubte d'elles. Precisament eixa és una de les grans funcions de la comunitat i les publicacions científiques: assegurar la qualitat i la rigorositat de les investigacions que són publicades, per tal que (entre d'altres coses) la resta de científics i de la societat puga confiar en elles i no haja d'anar a escrutar individualment, amb els seus mitjans (moltes vegades insuficients), totes i cadascuna de les hipòtesis postulades.

El cas de Bilbeny, repetisc, ignora la revisió científica col·lectiva: va de la investigació a la divulgació social; on són la revisió i la publicació científiques? Fins i tot en els casos polèmics, com hem vist, el procés és investigar, revisar, publicar en revistes científiques i socialitzar bé el descobriment, bé la discussió. Nosaltres no, directament passem a raonar des de la distància les hipòtesis de Bilbeny, més que res perquè "ja ens van bé". Perdoneu, però això no és ciència. Desconec si Bilbeny ha enviat originals a publicacions científiques i li'ls han rebutjat o directament es passa pel folre la comunitat i les garanties científiques. I no em vingueu amb el conte de la censura, que hui en dia hi ha publicacions catalanes (de l'IEC o de les universitats d'ací) que ben gustosament acceptarien les seues hipòtesis si aguantaren uns mínims controls de qualitat.

I torne a fer la comparança amb el cas del secessionisme filològic valencià. En quines prestigioses revistes científiques han aparegut les tesis secessionistes? O, curiosament, han passat pel mateix procés que les de Bilbeny: de l'autor als diaris proclius, disposats a fer propaganda i sensacionalisme... Per què isquen quatre sonats amb ressò a la premsa que retrotrauen el valencià a la nit dels temps, és veritat que els andalusins deien "xe, collons"? La meua opinió sobre estes hipòtesis i els seus autors (i crec que la de la majoria de gent amb dos dits de front) està ben clareta, malgrat que de vegades hagen dit alguna cosa amb visos de raó. La mateixa opinió em mereix Bilbeny. No conec a fons les seues hipòtesis, però no me'l puc creure perquè no ha passat cap control científic. En el moment en què comence a publicar en revistes científiques, d'una banda, la comunitat científica el podrà prendre seriosament i discutir o acceptar les seues investigacions, i, d'altra banda, personalment podré donar-li crèdit. Mentrestant les seues interpretacions han de ser qualificades, si més no, d'acientífiques.

"Fent uns fonaments en los deserts arenosos del Mareñ"

Des de fa un temps la Biblioteca Suecana ha penjat a la xarxa una Col·lecció de publicacions de Sueca (la reserva espiritual del País Valencià) que permet investigar o simplement xafardejar per publicacions històriques de la població, com ara La Opinión de Sueca, El Sueco o El Anunciador comercial (ah, afortunats historiadors del futur que ho tindreu tot en línia!). Entre totes elles, destaca un exemplar de La Chicharra, el gran periódico joco-satírico burlesco fundat en 1868 -en plena Revolució Gloriosa- pel també gran periodista i polític valencià Francesc Peris Mencheta, a qui Constantí Llombart va comparar amb el cabdill de les Germanies, Vicent Peris: com ell, dus encara encesa en lo cor la flama de l'amor per les llibertats del nostre país; a tu, que, per damunt de tot, has segut i seràs sempre bon valencià.

L'exemplar en qüestió és del 23 de febrer de 1869 i conté una tragicòmica paròdia de la troballa arqueològica d'un manuscrit al Mareny, amb versos que podrien ser posats en boca dels quintos o els presos enviats al Marroc especialment a partir de la Guerra d'Àfrica de 1859-1860:

L'atre dia fent uns fonaments en los deserts arenosos del Mareñ pera construir una senia, s'encontrá baix les mateixes arrels d'una figuera borda, una llosa en una anella; alsá esta donava entrá a una espesie de fornet de parets de pasta de foguer; del techo penchava un cresol de pedra toscament treballat; y en el sentro y mich clavat en el piso un perol de temps de cuant Abigail fea arros en fesols y naps; dins una caixa de plom y en el seu interior dos sacs de guano q'anrrullaven un barral de vidre que trencat deixá en mans del revallaors un pergami plé de figures simbóliques, aserps, sagrantanes, astreles, graelles, borinots, etc. S'agué de cridar al astrólec Márius pa que'u desifrara, fet lo cual dia aixi:

Voy á partir ya que la infausta suerte
D'este clot á topaes me desterra;
En ignotas regiones cruda muerte
Buscaré si Deu vol, de guerra en guerra.
Voy á partir á la africana arena
Y entre micos estar llunt de les persones:
Lejos del mundo lloraré mi pena
Y els ulls m'aixuaran micos y mones.
Vos sois, sí, ¡oh D. Braulio! mi ruina
Per gastar vostra influensia en cuent[a?] estraña.
Astro esplendente fuí, mas ya declina
Entre nuvols d'olvit; ¡coses d'España!
Voy á partir, mas gócese en su obra
Y torechem, si vol, en un'astora;
Que para quien soy eso basta y sobra,
Portant com porte casi el faldó fora.
Doquier que vaya lágrimas vertiendo
Mesclaré llargament en suc dels nasos;
Negro pan de la emigracion comiendo
En ganchets de cresol, sendra a cabasos.
Voy á partir, trás via desastrosa;
Mes li chure á fe d'un desterrat,
Que mi sombra fatal y pavorosa
Tindrá sempre D. Braulio al seu costat.

Fel y vinagre respiraba asó, pero Márius no pogué saber, per més que olgué y revoltá el paper, ahon aniria á parar este Ovidio desgrasiat.
PIGOTA


Per cert, més d'un segle després, La Chicharra va renàixer en setembre de 2004 de la mà de Pep Blay i, tot i que ha anat apareixent i desapareixent, encara el mes passat va eixir la seua tirada de 6.000 exemplars per la Ribera baixa. Ha perdut el seu caràcter eminentment satíric, però continua exercint una sana crítica en valencià. I que dure.

Sant Calze sí, Arxiu no

Catedral de València des de la plaça de la Mare de Déu

En una bona operació de màrqueting turístic, el Capítol Metropolità de València ha decidit promocionar la Seu valenciana com la Catedral del Santo Cáliz, la festa del qual se celebrarà este dijous, 25 d'octubre. No obstant això, sembla que els diners que ara es fan pagar per entrar a veure el sant calze, els frescos renaixentistes, les cadenes del port de Marsella preses pels valencians en 1423, el braç incorrupte de Sant Vicent Ferrer o la tomba d'Ausiàs March, no són suficients per mantindre un dels servicis bàsics que l'Església hauria de donar en tant que es tracta d'una funció pública: la consulta de l'Arxiu Capitular de la Catedral.

Ja fa uns anys, en el transcurs d'un col·loqui sobre els arxius de la ciutat de València, Telesforo Hernández, professor d'història moderna de la Universitat de València, arreplegava les queixes sobre el funcionament del catedralici pel tancament pràcticament continuat a causa d'unes inacabables obres de més de deu anys de duració. Ara les obres han acabat i l'Arxiu de la Catedral disposa d'unes instal·lacions adequades, però resulta que l'arxiver obri quan li dóna la gana, esta setmana sí i l'altra no, sense avís previ. Costaria realment poc a les institucions públiques facultar un becari o un contractat de biblioteconomia o d'història que ajudara en les tasques d'atenció al públic i/o catalogació, però el realment sorprenent és que els arxius eclesiàstics, supose que com a pertanyents a una institució privada, ni tan sols estan contemplats al directori de la" Direcció General d'Arxius i Innovació Tecnològica" de la Generalitat Valenciana, com si la seua informació no fóra d'interès públic per a la ciència.

Una política d'arxius racional i eficaç hauria de respondre als reptes i les necessitats dels investigadors i dels arxivers, bo i donant-hi solucions per garantir l'avanç d'un coneixement científic de qualitat i la bona gestió i conservació dels mateixos fons documentals. Tanmateix, el recent nomenament de la valldalbina Sofia Bellés com a directora de la Direcció General corresponent no permet albirar massa bones expectatives en eixe sentit, ja que precisament és especialista en "Innovació Tecnològica" i no en "Arxius"...

Una cosa més: per si no voleu fer viatges debades, el telèfon de l'Arxiu de la Catedral de València és : 96 315 68 81 (i no el que apareix en alguns directoris d'internet com a "teléfono del Archivo de la Catedral de Valencia").

La tasca de les ciències humanes?

Ahora que todo está liquidado, entregamos nuestro grito de guerra a la miopía de los historiadores, señalando antes lo que queremos que digan de nosotros, de nuestras vidas literarias, porque intentamos evitar desde hoy las discusiones de los académicos del año 2945, que vendrán a medir, a pesar, a limpiar y a dar esplendor a lo que nació exacto, vivió completo y terminó eco porque estaba más arriba que todas las montañas.

Germán List Arzubide (1898-1998), poeta mexicà.

Ells s'ho guisen...

Novament sobre la conquesta i la colonització medievals

Dilluns vinent, 23 de juliol, comença un curset d'estiu a la Universitat Complutense de Madrid, "Mapas y política: Orígenes y actualidad de la organización territorial de España", en què hi participen senadors i parlamentaris, com ara Joan Lerma, Juan José Laborda, Soraya Sáenz de Santamaría o Ramón Jáuregui (els avantatges de ser a Madrid: que els polítics que governen hi són presents...).

També hi participen, a més a més, historiadors per "explicar" la conformació històrica d'Espanya, però si els analitzem ens trobem amb la "casualitat" que la presència catalana (els valencians ni aspirem a ser considerats en els problemes territorials espanyols) és molt "còmoda" per a l'espanyolisme castellanista: malgrat que hi són Gregorio Monreal, "fuerista" navarrès, i el galleguista Xosé Manuel Núñez, per part de Catalunya només hi ha Carme Montaner, que ni tan sols és historiadora sinó geògrafa de l'Institut de Cartografia de Catalunya. Però el més greu, el que indica un total monòleg entre convençuts i la reproducció d'un missatge ben poc plural, és la presència exclusiva de Julio Valdeón i Ricardo García Cárcel per explicar "La organización territorial de España en las Edades Media y Moderna". La tesi desenvolupada, des d'una perspectiva espanyolista, serà previsiblement monolítica.

Precisament Valdeón acaba de publicar La reconquista. El concepto de España: unidad y diversidad, en què sembla que torna a consolidar i difondre la vella idea que els regnes hispànics medievals projectaven una "Espanya" política cap al futur sobre la idea de la unió visigòtica, com explica el mateix Valdeón en este article publicat a La Razón i arreplegat pel web de Democracia Nacional. No sóc especialista en la qüestió, però en tot el que duc d'investigació històrica mai he trobat eixa idea d'unitat espanyola sobre el record visigòtic en els textos de la Corona d'Aragó; sembla que és una idea dels cercles de poder castellans aplicada per extensió a la resta de territoris de la península: els mateixos passatges cronístics catalans citats per Valdeón fan referència a "Espanya" com una idea totalment geogràfica, en cap cas política.

De qualsevol manera, hi tornaré a la qüestió quan haja llegit el llibre. El vaig comprar fa uns dies i el primer que em va sobtar és la bibliografia comentada pel mateix Valdeón: dins les obres "sobre la reconquista y repoblación de los núcleos cristianos", l'expansió feudal catalanoaragonesa dels segles XII i XIII es limita a uns antics treballs de Font Rius (historiador del dret) sobre Tortosa i de l'aragonès Lacarra sobre la vall de l'Ebre. Hi ha esments específics a treballs sobre el Duero, Castella i Lleó, l'Extremadura castellanolleonesa, Andalusia, Sevilla, Gibraltar i Vejer, Cadis, Múrcia, Toledo i l'Alacant castellà del XIII, però cap referència al regne de València o al de Mallorca. Josep Torró i Enric Guinot no han realitzat treballs sobre la zona valenciana? Antoni Mas i Ricard Soto no n'han fet sobre la colonització mallorquina? És que les seues conclusions són incòmodes per a la seua tesi? O simplement és que només han publicat en català i, en conseqüència, la seua obra no existeix per a un catedràtic castellà d'història?

Esperaré a veure què en diu el contingut, però la mateixa contraportada ja en diu bastants coses: El término 'Reconquista' alude a la recuperación, por parte de los reinos cristianos de la península Ibérica, de los diversos territorios que habían pertenecido en el pasado a los musulmanes, es decir, a los dominios de al-Andalus. Que habían pertenecido en el pasado a los musulmanes??? Vol això dir que els musulmans abandonaren les terres abans que els cristians les ocuparen? O més bé foren conquerits militarment, dominats i foragitats? Supose que és una errada de l'editorial, però ja he explicat diverses vegades que el concepte de "Reconquesta" és nefast, ja que vincula unes societats, les del segle VII (dominades políticament per la dinastia visigoda), amb unes altres, les dels segles XI-XIII, que res tenien a veure amb aquelles (socialment, econòmicament, políticament).

És com si hui en dia acceptàrem que Ben Laden té raó en dir que al-Andalus pertany als musulmans i ha de ser "reconquerit" per a l'Islam, però, clar, és que hi ha qui comparteix eixes idees essencialistes:

Andarella diu: Per a saber un poc sobre els orígens de les hortes valencianes

Esta setmana l'amic Andarella torna a brindar-nos un post sobre l'Horta de València (amb foto inclosa de la séquia que li dóna malnom), en este cas sobre el seu origen, discutit acadèmicament al llarg del segle XX entre "moros" i romans:

Caixer de terra de la séquia d’Andarella, a l’horta de València

Des que la societat feudal catalanoaragonesa va emprendre la conquesta i colonització del Xarq al-Andalus va anar integrant al si del seu model socioeconòmic una gran varietat de sistemes de regadiu que existien als territoris colonitzats, des de xicotets horts de només una hectàrea, fins a les grans hortes periurbanes de Balansiya o Mursiya. Una característica comuna en tot els casos va ser mantindre, en la mesura del possible, el funcionament tècnic i legal dels sistemes tal com ho feien els andalusins en el moment de la conquesta, doncs es tenia clar que el mínim canvi provocava de seguida conflictes i desajustos en el seu correcte funcionament. I tot açò es va plasmar, en el cas concret valencià, en diverses disposicions de Jaume I que deixaven clara la continuïtat amb la coneguda frase “com en temps de sarraïns”.

Això, a més d’una gran estabilitat en el seu funcionament al llarg del segles, també ha provocat que des de llavors, generació rere generació de valencians, s’haja transmès la idea subconscient de que tot el que és antic, sobretot si són séquies, “és cosa dels moros”, el que ha quedat palès al llarg de la història, i sembla que hui dia, malgrat algunes publicacions de l’últim segle on s’ha atribuït l’origen de les grans hortes als romans, la idea dels àrabs continua intacta, o almenys eixa és la impressió que fa. Òbviament no existix cap estudi demoscòpic sobre el tema, però valga d’exemple una xicoteta enquesta a un fòrum d’internet, amb un espectre sociològic molt reduït, però que es pot considerar un bon reflex de la situació actual. Davant la pregunta als usuaris de si consideraven que l’origen de les hortes valencianes és cosa dels àrabs o dels romans, els percentatges de resposta finals -en el moment d’escriure este post- han sigut del 36% per als romans i el 64% per als àrabs, i de fet han estat en tot moment xifres al voltant del 35-65. Així i tot, fent un seguiment continu del desenvolupament de l’enquesta i als comentaris que es feien, s’ha pogut vore com els vots als romans sempre es justifiquen amb la lectura de treballs històrics, i es pot intuir que molts dels vots als romans han estat influenciats pels dos comentaris realitzats en este sentit. Mentre, els vots i comentaris per als àrabs han estat majoritàriament justificats en la tradició, en el que s’ha dit tota la vida, encara que també n’hi ha casos en que s’ha llegit o s’ha explicat a l’escola. En definitiva el resultat és clar i l’esperat, l’apreciació social sobre “l’obra dels moros”, basada solament en la tradició, continua intacta per a la major part de la població.

Vista aèria de Borbotó, Carpesa i el camí de Montcada, àrea regada per las séquies de Tormos i Mestalla

I què en diuen els entesos? Quins són eixos treballs als que em referia que han atribuït les grans hortes als romans, mentre continuen havent-ne també que ho fan als musulmans?

Durant el segle XIX i principis del XX es va produir un debat entre la intel·lectualitat liberal i romàntica sobre quins eren els vertaders orígens de les hortes mediterrànies, que precisament es va centrar molt en els casos de l’horta de València i la de Múrcia, amb partidaris d’un origen musulmà i partidaris d’un origen romà.

Entre els partidaris del àrabs s’ha de destacar el paper del valencià Francesc Xavier Borrull, que cap a 1813 arribà a la conclusió que un sistema hidràulic solament el pot fer una autoritat forta i en temps de pau. Rebuscant en la història va decidir que els romans no havien tingut un moment de pau a Hispània, ni eren massa aficionats al regadiu, així que necessàriament les hortes tenien que ser producte dels àrabs, i estos, al seu torn, només havien viscut en pau, segons Borrull, als regnats dels califes ’Abd er-Rahman III i al-Hakem II (del 912 al 976). D’esta hipòtesi tan “elaborada” i “científica” va eixir també la de l’origen del Tribunal de les Aigües de València, que a dia de hui continua sent la versió oficial de la història fins i tot per a les publicacions més prestigioses, sobretot perquè és repetida una vegada i una altra per tots els autors, però la majoria no coneixen l’origen d’esta falsa hipòtesi, que a més ve reforçada per la tradició.

D’altra banda, entre els partidaris dels romans destaca l’arabista carcaixentí Julià Ribera, que en 1908 arribava a la conclusió que l’horta de València “no és cosa de moros” basant-se en dos aspectes. D’una banda comparava els grans sistemes hidràulics hispànics (València, Múrcia, Catelló-Borriana) amb els del Marroc, arribant a la conclusió que eren completament diferents (cosa que és certa), i d’altra banda no va trobar entre els llibres d’història d’al-Andalus cap referència als regadius. Com a conseqüència les grans hortes hispàniques havien de ser per força cosa dels romans. Certament la comparació de sistemes és una tècnica correcta, però com ha apuntat Thomas Glick si en compte de comparar l’horta de València amb els regadius per qanat de Marrakesh ho haguera fet amb la Ghuta de Damasc (Síria) haguera arribat a conclusions molt diferents.

I és que a vegades passa que han de vindre de fora per adonar-nos-en els de casa de l’absurditat de certs debats. Així, va ser este historiador nord-americà qui a la seua tesi publicada en 1970 va demostrar la inutilitat del debat, perquè no havia aportat cap coneixement explícit sobre el funcionament de la hidràulica romana i islàmica. Uns anys després va ser Miquel Barceló qui va demostrar que el debat no solament havia sigut inútil, sinó també “perversament ideològic”, fruit de xovinismes nacionals i fins i tot en alguns autors fruit de postures racistes. Fet i fet, al remat ningú va demostrar ni una cosa ni l’altra, però les publicacions del segle XX han reflectit sempre alguna de les dues postures, i així trobem al conegut arqueòleg Miquel Tarradell afirmant que l’horta de València és obra dels romans per la “mentalitat d’agricultors i enginyers” del poble romà, mentre que “la civilització musulmana no fou, precisament, una civilització d’enginyers” (Història del País Valencià, 1965, citat per M. Barceló). La pregunta que caldria fer-se és per què no existeixen grans hortes enlloc de l’Imperi Romà a excepció d’al-Andalus.

Llauradors àrabs del Iemen

Des d’aquell moment, ja va a fer tres dècades, quasi tot geògraf o historiador que tracta el tema dels sistemes hidràulics històrics sempre comença els seus treballs al·ludint al debat i referint-se a la “perversitat ideològica” advertida per Barceló. Solament en aquells inicis dels anys 80 el també nord-america Karl Butzer va intentar reiniciar el debat des d’una altra perspectiva, dividint els sistemes hidràulics per la seua mida en tres categories: micro, meso i macrosistemes hidràulics, i defensant que mentre els microsistemes son d’origen musulmà, el macrosistemes són d’origen romà. Cal dir que esta la divisió per la mida del sistemes hidràulics ha tingut molt d’èxit entre geògrafs i contemporanistes perquè resulta útil, malgrat no estar basada en cap element rellevant més enllà de la seua mida. El que no ha tingut tant d’èxit és l’intent de represa del debat sobre l’origen de les grans hortes periurbanes, perquè es basa en supòsits falsos, com ha demostrat Barceló, i més que res per ser un tema ja superat i en camí d’esclariment.

El treball desenvolupat des dels anys 80 per una sèrie d’historiadors liderats per Miquel Barceló, fonamentalment a les Illes Balears però també al País Valencià, Granada o Albacete, ha portat a l’establiment d’un nou concepte de recerca que s’ha vingut a denominar Arqueologia Hidràulica, basada en l’estudi dels espais agraris irrigats, així com una base teòrica sobre els processos de treball camperols que ha capgirat completament els nostres coneixements sobre al-Andalus.

Gràcies a eixe treball dels últims 20 anys hui ja podem afirmar amb total rotunditat que els regadius de l’est peninsular són producte d’una estratègia de reproducció social pròpia dels camperols àrabs i berbers que es va traslladar des d’orient a occident. I malgrat que les grans hortes no estan encara tan estudiades com els xicotets sistemes de muntanya, a hores d’ara es pot afirmar ja, amb prudència, que estes són el producte d’una sèrie de pactes tribals entre estos mateixos camperols, que en el cas de l’horta de València degueren ser fonamentalment berbers.

En definitiva, ha calgut, i encara cal, un estudi profund dels sistemes hidràulics a peu de camp, o en este cas a peu de séquia, per arribar a una conclusió que la tradició ja sabia, però que necessita ser entesa i explicada, doncs en el passat els diferents autors no van saber dilucidar-ho correctament des dels seus escriptoris i els seus prejudicis ideològics.

Les llengües eren els partidors que dividien l’aigua entre els diferents clans tribals d’acord amb els pactes

Hort urbà a la ciutat antiga de Sanaa, Iemen

Per a aprofundir en el debat sobre els orígens dels regadius vegeu la bibliografia utilitzada: T. Glick, Regadío i Sociedad en la Valencia Medieval, València, 1988, fonamentalment el capítol 9, i M. Barceló “La qüestió de l’hidraulisme andalusí”, a Les aigües cercades. Els qanats de l’illa de Mallorca, Mallorca, 1986, pp. 9-36, i també a El Agua que no duerme, 1996, pp. 13-47.

Paisatges de conquesta

Acaba d'eixir la traducció al castellà de l'obra de Thomas F. Glick, From muslim fortress to christian castle: social and cultural change in medieval Spain (1995), sota el títol de Paisajes de conquista. Cambio cultural y geográfico en la España medieval (2007). Sembla, a més, que ha estat revisada i lleugerament ampliada. De moment, es pot trobar a la llibreria de Publicacions de la Universitat de València, que, una vegada més, s'ha encarregat de la traducció i edició.

Es tracta d'un excel·lent repàs al que s'ha investigat sobre el model d'ocupació de l'espai andalusí i dels seus sistemes de reg, enfrontats al model feudal, que a la península ibèrica acabà desplegant-se sobre l'andalusí després de la conquesta i les expulsions o trasllats massius de població duts a terme fonamentalment entre finals de segle XI i el segle XIII. No obstant això, tot i que s'hi dóna resposta parcial a la fonamental pregunta Es feudalitzaren els sistemes d'irrigació andalusins?, esta queda una mica en l'aire donat el poc aprofundiment en la qüestió. La multiplicació d'estudis de cas, com el que ha realitzat Carolina Batet a L'aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta. Alguns exemples de la Catalunya nova i de Mallorca (2006), ens podran -esperem- donar una resposta més clarificadora en un futur immediat.

VIII Curs interuniversitari de doctorat en Història Medieval de Morella

Morella, de lluny...

Un repàs a les darreres tendències historiogràfiques anglogermàniques en història política altmedieval (M. Wallace-Hadrill, D. Bullough, J. L. Nelson, etc.), que incorporen l'estudi de les formes polítiques, l'antropologia històrica, l'arqueologia i una relectura atenta, minuciosa i exhaustiva de les fonts, atenent als paràmetres sociohistòricoculturals de l'època. Així mateix, un estudi de cas aplicat a la dinastia asturlleonesa imperant als regnes d'Astúries, Galícia i Lleó durant el segle X, les formes polítiques de la qual desmentirien, per una banda, qualsevol retorn al visigoticisme, i, per altra banda, les innovacions de "l'assalt al poder feudal" del segle XI, el qual seria un episodi més de resistència front l'increment de concentració de poder dels respectius comtes i reis.

Un aprenentatge intensiu de les nocions bàsiques de "l'arqueologia hidràulica" o "arqueologia d'espais agraris irrigats", aplicable tant a les societats feudals (de moment uns pocs casos a Puigcerdà, la Catalunya Nova i el monestir de Sa Real a Mallorca), com sobretot a la societat clànica àraboberber, per a l'anàlisi de la qual va nàixer (estudis a Granada, el País Valencià, Albacete, el Iemen, i especialment Eivissa, Mallorca i Menorca). Encara que parega impossible, en només quatre hores sembla que qui no sabia res hi va assimilar certs principis generals (punt de captació, línia de rigidesa, tipologies de vessant o de fons de vall, etc.) i va visualitzar l'enorme diferència entre una societat -feudal- i l'altra -andalusina-, i els qui ja n'estàvem familiaritzats vam realitzar un fabulós repàs que ens va posar les idees en ordre. Amb tot, l'arqueologia hidràulica sembla seguir revelant-se una gran eina per a l'estudi dels petits espais regats, però continua sense resoldre la qüestió de les grans hortes andalusines (al País Valencià en són un fum: les del Millars, Palància, Túria, Xúquer, riu d'Alcoi, Montnegre, Vinalopó i Segura); esperem amb ànsia estudis globals d'alguna d'elles. D'altra banda, en la bibliografia proporcionada, hi havia absències destacades, com, per exemple, Carolina Batet o Xavier Ballestín.

Un negre a Sueca, a principis de segle XVI, tirant-li un cudol a un llaurador de la zona. Ho diu la documentació judicial de la vila, que mostra fins a 60 negres coetanis en una població d'uns 1.000 veïns, i així va començar, fulgurantment, la nostra introducció en l'estudi del treball esclau i assalariat durant la baixa edat mitjana a la península ibèrica. Esclaus i assalariats ocupaven un paper encara indeterminat en conjunt, especialment a les zones de conquesta, com ara Sevilla o València (on s'hauria d'afegir, a més a més, el treball tarifat pels senyors dels excedents de mà d'obra de les aljames musulmanes). Així doncs, si bé ningú no pot discutir la preeminència de la petita explotació camperola dins del marc feudal, cal que deixem d'extrapolar els pocs casos que coneixem a tota la resta (ni una vila és un regne sencer, ni tampoc ho és només el reialenc). Crec que cap dels presents oblidaran el negre de Sueca ni altres alambicats exemples contemporanis que ens van fer percebre com de vegades la demanda ve marcada per l'abundant oferta.

Continuem: una crisi baixmedieval replantejada des dels punts de vista del marxisme analític. Recessió no, sinó una reconversió que donà lloc a l'inici de l'economia consumista que porta al capitalisme actual. Em vaig absentar per evitar la sensació de déjà vu. Epstein m'empararà.

Finalment, un esplèndid i utílissim treball comparatiu (amb bibliografia incorporada) sobre la formació i desenvolupament medieval dels principals municipis reials de la Corona d'Aragó (Jaca, Osca, Saragossa, Montpeller, Girona, Barcelona, Lleida, Cervera, València, Alacant, Oriola, Mallorca, etc.). Així mateix, un estudi de cas per demostrar el creixent autoritarisme que marca el pas del pactisme a la Monarquia Hispànica dels Reis Catòlics i Carles I: la introducció de la Inquisició reial, que aconseguí guanyar un espai polític favorable a la corona, bo i escapant del control de les institucions tant regnícoles com municipals-reials (alhora més "tranquil·les" per la introducció general d'una insaculació que mitigà les bandositats). La concentració del poder monàrquic continuaria en un procés peculiar a cadascun dels regnes de la corona d'Aragó, culminant una primera fase amb la guerra de Successió i la Nova Planta, fets que queden fora de l'àmbit medievalístic però hem de tindre presents en considerar estes entitats polítiques (els regnes) com a organitzadores del metarelat històric.

Fins ací, en vista de l'absència del darrer professor, el curs acadèmic: intensiu i profitós. A partir d'ací, altres interessos i plaers que han imprés la marca de qualitat i diferència als cursos de doctorat interuniversitari de Morella dels quals he estat parlant fins ara, i que m'han ocupat -com haureu observat- tota la setmana. Hotel confortable, atent i amb excel·lents vistes; dinars copiosos amb la millor gastronomia de la zona (croquetes morellanes, olla morellana, embotits i patés morellans, corder al forn, i les inolvidables collaes -quallades- de postres); visites entranyablement guiades als voltants (Mirambel al Maestrazgo aragonés, Forcall, etc.) i a la vila (incloent l’església arxiprestal i el convent de Sant Francesc amb les seues impactants pintures murals sobre la dansa de la mort, amb textos en llatí i valencià); i, evidentment, eixides nocturnes que faciliten el coneixement dels companys i d'alguns professors, mouen el galliner (sorprenentment ple de galls amb un xorro de veu) i proporcionen escenes impagables i ben divertides.

Malgrat tot -aprofitament acadèmic i delit festivocultural-, sembla que enguany era la darrera edició dels cursos de doctorat de Morella, que segurament deixaran d'existir absorbits pels nous plans d'estudi de l'Espai d'Europeu d'Educació Superior (procés de Bolonya), que preveuen una llicenciatura de 3 anys com a primer cicle i un màster oficial d'1 o 2 cursos com a segon cicle de postgrau. El departament de medieval de la Facultat d'Història de la Universitat de València encara no n'ha aprovat cap, però esta seria una molt bona seu organitzadora o coordinadora d'un Màster en Història de la Baixa Edat Mitjana a la Corona d'Aragó (s. XIII-XV), que abastés, dins el context i el marc comparatiu europeu, una visió general del procés d'expansió feudal encapçalat pels reis d'Aragó i el desenvolupament de les societats colonials formades posteriorment a tots els nivells: econòmic, social, politicojurídic, cultural, etc. Si fos possible, una bona selecció de catedràtics i professors de les diferents universitats de Saragossa, Barcelona, Castelló, València i Alacant, podria oferir un programa realment potent, amb una forta projecció territorial i europea. Si els cursos de Morella n'eren una mena de preparació, esperem que el Màster-Doctorat continue la mateixa estela de bon disseny, organització i aprofitament. En definitiva, enhorabona i gràcies als professors (A. Isla, H. Kirchner, A. Furió, P. Iradiel, R. Narbona), als coordinadors (Xarxa Vives, S. Andrés, A. Furió) i als assistents.

Havia nevat el cap de setmana

Pintures murals del convent de Sant Francesc de Morella

Pintures murals del convent de Sant Francesc de Morella

Escala del cor de l'Església Arxiprestal de Morella (Els Ports)

El joc cavalleresc i la conquesta de Sicília

Sicília

Pedro el Grande, rey de Aragón, cuando pensó en Sicilia no vio en ella ni un centro productor de trigo, ni una excelente plataforma para saltar a los santos lugares, ni un objetivo consecutivo e irremediable que lo liga a la conquista de Mallorca por Jaume I. Él vio en Sicilia la muestra inmediata de un objeto para seguir sustentando su preeminencia social y política; para alzar sus valores monárquicos al destino de la comunidad catalana. Enlazó el saber de este juego [cavalleresc] amb la pràctica del poder.

J. E. Ruiz Doménec, "¿Por qué la conquista de Sicilia? Una lectura receptiva de Desclot", XI CHCA, vol. IV, p. 178, passim J. L. Villacañas, Jaume I el Conquistador. Madrid: Espasa, 2003, p. 543.

És açò una explicació delirant i postmodernista -i que, per tant, no explica res- de la conquesta de Sicília? O és una visió a la qual no estem acostumats els "vells" historiadors i que s'ha de tindre molt en compte? Ens servix d'alguna cosa el que veieren psicològicament Pere el Gran o qualsevol rei feudal en la conquesta de Sicília? O hauríem de centrar-nos en explicar per què veien el que veien i per què mobilitzaven tota una societat en el seu afany? I no seria més bé que la lògica social i el seu funcionament eren els que empenyien els reis feudals a veure el que veien i actuar com actuaven?

Ivan_marq (I): La "VI Semana de Estudos Medievais" (Porto)

Cristo!, que diria el Fuster de Mãemeua!. Açò sí que és una alegria i una bona notícia: ivan_marq, acabat de tornar de terres portugueses, envia la seua crònica -literària i suggerent- sobre la Setmana d'Estudis Medievals organitzada per la Facultat de Lletres de la Universitat de Porto, dedicada enguany a un tema que apassiona bona part dels medievalistes valencians: la conquesta d'Yspania (el nom emprat llavors per designar les terres d'al-Andalus) per part dels regnes feudals del nord de la península ibèrica i la colonització dels espais conquerits.

ENTRE UNA CRÒNICA MAL FETA I UN LLIBRE DE VIATGES BARAT. LA VI SEMANA DE ESTUDOS MEDIEVAIS. FACULDADE DE LETRAS DA UNIVERSIDADE DO PORTO (27, 28 E 29 DE NOVEMBRO DE 2006) PER ivan_marq

Continuant amb el relat dels periples d’historiadors que encetà Andarella, m’afig al blog Ventdcabylia en el seu recull de trobades historiogràfiques. Ara bé, a l’igual que esbossà el nostre benvolgut Andarella, intentaré donar un esborrany de l’enriquiment no sols professional, sinó també vital, que aporten aquest tipus de jornades.

En primer lloc cal dir, com en tants altres aspectes, la historiografia medieval portuguesa ha estat quasi desconeguda tant en l’àmbit castellà com en el catalano-aragonés. En els darrers anys, tanmateix, hi ha hagut una gran voluntat dels historiadors lusitans d’estretir vincles amb els de la resta de la península, que donen peu a establir pautes i fenòmens anàlegs. Per exemple, en les grans esdeveniments de la historiografia medieval castellana no han faltat enguany la presència dels principals professors portuguesos i de joves investigadors (als cursos d’Àvila, a les trobades internacionals de Nájera) o, en el cas navarrés, en la Setmana d’Estudis d’Estella i, fins i tot, en el curs d’especialització dirigit a casa nostra pel prof. Rafael Narbona. Paradoxalment, lligat a aquesta relació incipient per raons òbvies amb Castella –tant per compartir institucions comunes en la plena Edat Mitjana com pel veïnatge posterior-, sembla que també s’han transvasat alguns prejudicis que encara romanen en la historiografia castellana vers la de la Corona d’Aragó... En fi, això donaria per a un blog sencer dedicat a la qüestió.

Fruit d’aquest interés, vull agrair a la Universidade do Porto, a l’organització d’aquesta setmana d’estudis i al prof. Luís Miguel Duarte les deferències i tot l’ajut mostrat als investigadors valencians que, creuant de banda a banda la península, allí acudírem. I, certament, al llarg d’eixa travessia de paisatges i de contrastos no vegérem cap badall i cap esquerda desmembradora. Una volta establerts en aquella ciutat atlàntica, contemplàrem l’espectacle de la desembocadura d’un Duero especialment engreixat després de les pluges que ens acompanyaren en el viatge, amb el reflex de la petita catedral i l’immens palau arquebisbal que dominen la muntanya on s’assenta la ciutat. Esborrant-se el vespre, sempre avançat per aquestes dates, la jornada del passeig per l’arquitectura modernista i del ferro i de les cases populars impossibles a la riba dreta do rio, la completàrem amb la visita d’unes joies tallades per una alta cultura tècnica i per la saviesa de les impagables riberes del Duero, explotades no fa molt pels vells mercaders anglesos i ara recobertes de reclams per a una classe mitjana més incerta, que són as caves o bodegues on s’elaboren els famosos oportos. Bé, no cal insistir ací en els efectes d’aquests sucs dolços, ben contraposats al plaer del paladar, que poden esdevindre l’endemà...

Les conferències que es presentaren en aquestes jornades, tot i que només ho foren per part de professors universitaris, tenien com a tema comú “Conquistar, ocupar, povoar. A organizaçâo social do espaço na Hispânia medieval”, que posaren l’èmfasi en la colonització dels espais ocupats pels poders feudals al nord-oest peninsular al llarg dels segles X-XIII. Així, Iria Gonçalves destacà l’articulació de la xarxa parroquial en el territori delimitat pel riu Côa, fronterer amb Castella; Mário Barroca, pel seu torn, esbossà algunes característiques de l’organització de l’espai dutes a terme per la classe nobiliària, a partir de la identificació dels castells del segle XII al nord del regne de Portugal; la catedràtica Paula Pinto Costa subratllà algunes de les diferències entre el poblament dirigit pels ordes militars dels Avís, Santiago, els hospitalers (que tingueren en primer lloc un perfil més aviat assistencial i més a la reraguarda dels territoris conquerits) o els templers (més en l’avantguarda del camp militar sobretot entre el Duero i el Tajo); o, en el cas de la intervenció Maria Helena Coelho, es parlà de les problemàtiques que traslladaren les viles frontereres a les Corts. De la Universidad de Oviedo acudí J. I. Ruiz de la Peña, que descriví sobretot l’avanç militar i l’evolució política de la vida del regne d’Astúries des del segle VIII fins a inicis del s. XI; i per part de la Universidad de Zaragoza, el professor M. A. Sesma va tractar alguns dels aspectes coneguts de l’ocupació d’un altre gran riu, l’Ebre, en el regne d’Aragó. Intervencions generals, però això no obstant, amb un inequívoc posicionament: totes dues portaven en el títol “Reconquista y repoblación” ben unides de la mà.

Sens dubte, allò més positiu fou l’excursió que acompanyà el programa, que exemplificà en aquest cas les aportacions de Luís Carlos Amaral i Lúcia Rosas (tots dos de la Universidade do Porto), que ens explicaren in situ alguns dels comportaments en l’organització de l’espai de les petites abadies escampades entre el Minyo i el Duero, sovint protegides pels grans llinatges gallecs que després recolzaren el futur regne de Portugal. I així visitarem els monestirs de Sâo Pedro de Céte, Sâo Salvador de Paço de Sousa i Santa Maria de Pombeiro. En aquest últim, l’equip d’arqueòlegs que hi estaven treballant ens mostraren algunes de les restes del primer claustre que fins ara era desconegut.

Les tranquil·les –adjectiu molt preat per aquelles latituds- vetllades nocturnes en els bars de la ciutat, de llum intimista i de conversa íntima, ens van despullar a nosaltres mateixos i també alguns dels introvertits companys de professió portuguesos. I tot això unit a la familiaritat de la llengua, la qual ens ajudà a brindar amb les copes tintades de rubí la nostra última nit. De matí, seguírem la ruta que ens dirigia on el sol estava naixent. Les muralles i les cases senyorials castellanes ens reberen a Ciudad Rodrigo, en el dia de San Andrés. Sota els pòrtics de la plaça major, tastarem les migas, el xoriço i el tresor dels vins que amaguen la seua terra grisenca. Era dia de fira i un trompetista animava l’ambient. La prudència i la panxa plena ens aconsellaren no demanar-li que emulara un homòleg seu de les antípodes que no fa massa ens deixà bocabadats.

Només un breu i crec que necessari comentari: el cas de l'expansió feudal catalana (Catalunya Nova, regne de València i regne de Mallorques) no ha estat tractada i, de fet, si hi hagueren acudit els principals representants del posicionament teòric que per estos llocs és preeminent (vegeu el col·loqui de 2002 El Feudalisme, comptat i debatut -crònica ací-), el desacord hauria estat quasi total. Com ivan_marq deixa caure les posicions de Ruiz de la Peña i de Sesma són inequívoques: Reconquesta i Repoblació. Per ací una nova fornada de medievalistes que ha succeït els Soldevila i companyia creu que és millor conceptualitzar l'expansió feudal a la península ibèrica com un procés de Conquesta i Colonització feudals.

Aquesta mena de tripijocs [...] afavoreix l'elaboració d'un subjecte narratiu historiogràfic comú, la "reconquista" com a procediment de "formació nacional" (M. Barceló). És a dir, el concepte "reconquesta" obeeix a la defensa d'una mena de continuum essencialista en l'esdevenir històric espanyol des de l'antiguitat, segons la seqüència tradicional: Ibers - Hispània romana - Espanya visigoda - Espanya musulmana - Reconquesta - Espanya dels reis catòlics - Espanya moderna. I, per altra banda, resulta obvi que "repoblació" no és més que un calc de "reconquesta" i que porta aparellat el mateix contingut ideològic d'aquest darrer terme: la pretesa recuperació d'Hispània i la restauració d'un ens nacional preexistent (J. Torró).

Però no es tracta només d'una qüestió de distorsió nacionalista del discurs historiogràfic sinó que l'afany de singularització, d'aïllament dels casos, no permet entendre el problema. Treballs com els de Robert Bartlett posen en evidència la ferma continuïtat que uneix la colonització medieval dels països islàmics, cèltics, bàltics, grecs i eslaus amb l'arribada dels europeus a les costes d'Amèrica, l'Àfrica i l'Àsia en els segles XV i XVI (J. Torró). La conquesta d'Al-Andalus no es tracta d'un procés de "recuperació" d'un territori perdut, res tenien a veure la societat visigòtica del segle VII i la societat feudal del segle XI: es tracta d'un procés particular d'expansió de la societat feudal occidental. En definitiva com diu Barceló, de bon grat sembla acceptar-se el cost d'aquesta operació [de la reconquesta]: no entendre. I els historiadors el que pretenem, o almenys això pensava jo, és entendre.

Miquel Barceló, Musulmans i Catalunya, 1999, p. 25 i 26 (Ressenya de Pere Balanyà)
Josep Torró, El naixement d'una colònia, 2006 (1ª ed. 1999), p. 19 i 20