Cazzo, catso, carall, caralho, caratso!Feia molt de temps que volia parlar d'un tema per al qual no trobava l'oportunitat o l'excusa. Darrerament n'he tingut una i ben grossa: Marina Zaragozà, explicant en la jornada organitzada per Taula de Filologia Valenciana la seua enamoramenta per Bernat i Baldoví, comentava que a l'hora de modernitzar una part de la seua obra no sabia com adaptar el vers Oy! lo catso del chiquet! Què seria allò de catso? Anava pegant-li voltes fins que unes alumnes italianes ho veieren clar: elles també deien això de cazzo, constantment. En italià vol dir piu, pardal, carall, tita, titola, membre viril, i, a més a més, s'empra com a interjecció de la mateixa manera que collons en valencià o coño en castellà.
Com podria haver arribat una expressió a priori tan genuïnament italiana a la llengua valenciana? De seguida vaig pensar en el que havia succeït després de l'expulsió dels moriscos en 1609: sabem que alguns llocs de la Safor, com ara l'Alcodar de Gandia, part de Beniopa i especialment Miramar i Benipeixcar, van ser repoblats amb colons arribats del marquesat de Finale, és a dir, de Ligúria, el territori històric genovés. Hi ha indicis, a més a més, que també Benifairó de les Valls -i no sabem si altres pobles- va experimentar el mateix procés, ja que, de fet, sembla que fou el seu senyor, Joan Vives de Canyamàs, qui va animar aquell procés d'emigració des de la seua posició d'ambaixador espanyol al ducat de Gènova.
Ho explica Joan Martinis a la pàgina web en què narra a través de diversos escrits -recollits ací- la seua experiència en la recerca genealògica de l'origen dels seus cognoms: Martinis, Mafé, Navarro, Lliso, Martínez, Aura, Albalate i Mor, de múltiples procedències, com ara Occitània, Navarra o Aragó, i entre els quals els Mafé arribaren amb la repoblació genovesa de Benipeixcar. Ell mateix, a més a més, hi enllaca dos textos de Santiago La Parra, que anteriorment havia tractat la qüestió dels pobladors lígurs de l'horta de Gandia a començaments del segle XVII.
I ara, com fa Martí, òbric parèntesi. El cas, juntament amb el de la repoblació mallorquina de la Marina (ací, ací o ací), és un bon exemple de com funcionen les identitats col·lectives i de com haurien de encarar-se els lligams històrics poblacionals. Per molt que els Mafé puguen descendir d'italians no per això ho "són" ni és raonable que ara vulguen "sentir-se'n", tot i que sí que és ben lògic que, per exemple, Joan Martinis i Mafé haja arribat a pensar d'organitzar una associació de "Descendents dels genovesos del Finale". Igualment, per molt que Xaló o Tàrbena es formaren en el segle XVII quasi íntegrament amb pobladors mallorquins no per això els seus descendents deixaren d'integrar-se amb el temps en la identitat col·lectiva valenciana; tampoc és lògic que per aquell origen hui en dia els xaloners o els tarbeners "siguen" o hagen de "sentir-se" mallorquins (una altra cosa, però, és que se n'alegren molt de recuperar aquell tronc comú, l'estudien, l'aprecien i facen nombrosos actes d'agermanament, sense que ningú els acuse apocalípticament de voler-los "mallorquinitzar"...). Tanque parèntesi.
La qüestió és que en sentir allò de catso ho vaig relacionar amb l'arribada d'aquells italians. La veritat, però, és que, tot i que encara desconeixem molts aspectes d'aquell procés, sembla un aport poblacional massa reduït com per a influir en la llengua. Tanmateix, tampoc és que les teories que expliquen l'origen del mot siguen massa satisfactòries. D'una banda, el DCVB el documenta també a Mallorca però el suposa provinent de capso, que derivaria de cap, capçana, capçal, sense explicar-ne l'evolució i la seqüència lògica per tal que acabe significant el que significa. D'una altra banda, Coromines el relacionà amb el mot caratso, documentat a bastament a Catalunya com a eufemisme de carall, però el pas de caratso a catso tampoc és gens clar i la proposta no dóna solució a la variabilitat territorial dels seus usos diversos.
En eixe sentit, una explicació més satisfactòria podria ser, efectivament, la procedència italiana del mot catso, ja que la presència de mercaders itàlics a Mallorca -sobretot genovesos- fou una constant des de l'edat mitjana i almenys fins al segle XVIII. Per la seua banda, el cas valencià hauria d'explicar-se bé per la mateixa existència d'una colònia itàlica -de la qual particularment en desconec els estudis per a l'edat moderna, tot i que al XV i el XVI els genovesos eren molt nombrosos-, o bé per aquella repoblació del segle XVII que no coneixem en tota la seua extensió i que tal vegada deixà algun préstec lingüístic, de la mateixa manera que els mallorquinismes estan ben presents a la Marina Alta.
Per cloure, un exemple d'incorporacions molt semblants per contribucions poblacionals és el del castellà d'Argentina, en el qual, amb una simple cerca d'internet, podem copsar que existeixen tant caratso com catso, amb tota probabilitat la primera aportada pels immigrants gallecs -que a l'hora de dir caralho pronuncien caratzo- i la segona pels immigrants italians, exactament amb el mateix significat del cazzo original i del nostre catso valencià, documentat durant el segle XIX a les obres de Bernat i Baldoví i a molts altres textos en llengua col·loquial (almenys del centre del país)... Siga quin siga l'origen, catso, quina volta hem pegat!
Com podria haver arribat una expressió a priori tan genuïnament italiana a la llengua valenciana? De seguida vaig pensar en el que havia succeït després de l'expulsió dels moriscos en 1609: sabem que alguns llocs de la Safor, com ara l'Alcodar de Gandia, part de Beniopa i especialment Miramar i Benipeixcar, van ser repoblats amb colons arribats del marquesat de Finale, és a dir, de Ligúria, el territori històric genovés. Hi ha indicis, a més a més, que també Benifairó de les Valls -i no sabem si altres pobles- va experimentar el mateix procés, ja que, de fet, sembla que fou el seu senyor, Joan Vives de Canyamàs, qui va animar aquell procés d'emigració des de la seua posició d'ambaixador espanyol al ducat de Gènova.
Ho explica Joan Martinis a la pàgina web en què narra a través de diversos escrits -recollits ací- la seua experiència en la recerca genealògica de l'origen dels seus cognoms: Martinis, Mafé, Navarro, Lliso, Martínez, Aura, Albalate i Mor, de múltiples procedències, com ara Occitània, Navarra o Aragó, i entre els quals els Mafé arribaren amb la repoblació genovesa de Benipeixcar. Ell mateix, a més a més, hi enllaca dos textos de Santiago La Parra, que anteriorment havia tractat la qüestió dels pobladors lígurs de l'horta de Gandia a començaments del segle XVII.
I ara, com fa Martí, òbric parèntesi. El cas, juntament amb el de la repoblació mallorquina de la Marina (ací, ací o ací), és un bon exemple de com funcionen les identitats col·lectives i de com haurien de encarar-se els lligams històrics poblacionals. Per molt que els Mafé puguen descendir d'italians no per això ho "són" ni és raonable que ara vulguen "sentir-se'n", tot i que sí que és ben lògic que, per exemple, Joan Martinis i Mafé haja arribat a pensar d'organitzar una associació de "Descendents dels genovesos del Finale". Igualment, per molt que Xaló o Tàrbena es formaren en el segle XVII quasi íntegrament amb pobladors mallorquins no per això els seus descendents deixaren d'integrar-se amb el temps en la identitat col·lectiva valenciana; tampoc és lògic que per aquell origen hui en dia els xaloners o els tarbeners "siguen" o hagen de "sentir-se" mallorquins (una altra cosa, però, és que se n'alegren molt de recuperar aquell tronc comú, l'estudien, l'aprecien i facen nombrosos actes d'agermanament, sense que ningú els acuse apocalípticament de voler-los "mallorquinitzar"...). Tanque parèntesi.
La qüestió és que en sentir allò de catso ho vaig relacionar amb l'arribada d'aquells italians. La veritat, però, és que, tot i que encara desconeixem molts aspectes d'aquell procés, sembla un aport poblacional massa reduït com per a influir en la llengua. Tanmateix, tampoc és que les teories que expliquen l'origen del mot siguen massa satisfactòries. D'una banda, el DCVB el documenta també a Mallorca però el suposa provinent de capso, que derivaria de cap, capçana, capçal, sense explicar-ne l'evolució i la seqüència lògica per tal que acabe significant el que significa. D'una altra banda, Coromines el relacionà amb el mot caratso, documentat a bastament a Catalunya com a eufemisme de carall, però el pas de caratso a catso tampoc és gens clar i la proposta no dóna solució a la variabilitat territorial dels seus usos diversos.
En eixe sentit, una explicació més satisfactòria podria ser, efectivament, la procedència italiana del mot catso, ja que la presència de mercaders itàlics a Mallorca -sobretot genovesos- fou una constant des de l'edat mitjana i almenys fins al segle XVIII. Per la seua banda, el cas valencià hauria d'explicar-se bé per la mateixa existència d'una colònia itàlica -de la qual particularment en desconec els estudis per a l'edat moderna, tot i que al XV i el XVI els genovesos eren molt nombrosos-, o bé per aquella repoblació del segle XVII que no coneixem en tota la seua extensió i que tal vegada deixà algun préstec lingüístic, de la mateixa manera que els mallorquinismes estan ben presents a la Marina Alta.
Per cloure, un exemple d'incorporacions molt semblants per contribucions poblacionals és el del castellà d'Argentina, en el qual, amb una simple cerca d'internet, podem copsar que existeixen tant caratso com catso, amb tota probabilitat la primera aportada pels immigrants gallecs -que a l'hora de dir caralho pronuncien caratzo- i la segona pels immigrants italians, exactament amb el mateix significat del cazzo original i del nostre catso valencià, documentat durant el segle XIX a les obres de Bernat i Baldoví i a molts altres textos en llengua col·loquial (almenys del centre del país)... Siga quin siga l'origen, catso, quina volta hem pegat!
