diumenge, 6 de setembre del 2015

"Castilla ha roto España", com a símptoma

Ja ho va dir el madrileny Ortega y Gasset (1883-1955)

Ha sigut el fenomen dels darrers dos dies en les xarxes: l'article "Castilla ha roto España", que, com va apuntar Toni Castillo, "per qui és, pel mitjà que el publica i per allò que diu, val la pena llegir". Així ho ha entés molta gent i ja supera les 8.000 comparticions entre Facebook i Twitter. I és que es publicava en l'edició valenciana d'El Mundo, deixava clar que, per raons històriques, culturals, econòmiques i polítiques, molts valencians "están hartos de ofrendar glorias a España y a cambio recibir sólo desprecio", i tot això ho deia una persona, Fernando Ferrando, que, com es pot documentar amb una cerca de Google, va estudiar Comunicació en la Universidad de Navarra (de l'Opus Dei), va ser assessor durant uns quants anys de l'actual Ministre d'Afers Exteriors José Manuel García Margallo, ha col·laborat amb la Universitat Catòlica de València, exercix com a columnista en l'esmentat diari El Mundo (ací els seus articles) i ara, amb vora una cinquantena d'anys, és president del Consell Valencià del Movimiento Europeo, un organisme anteriorment presidit per l'històric del PP Martín Quirós i al qual Fernando Ferrando degué accedir, evidentment, per la seua estreta vinculació al Grup Popular Europeu.

Per la seua trajectòria i pel seu evident allunyament de les raons culturals per a propugnar un nacionalisme valencià -en el mateix text rebutja la immersió lingüística en l'educació, per exemple-, la postura de Fernando Ferrando és especialment significativa. Si ell ha arribat a pensar així, fins i tot sense tindre en l'actualitat cap partit polític que el represente, hi deu haver moltíssims valencians, fins i tot en els llocs més insospitats, que també siguen ben conscients que el tracte que rebem per part de l'Estat espanyol és terriblement injust i no pot continuar així si volem tindre unes mínimes possibilitats d'eixir del pou ple de tarquim en què ens hem clavat. En eixe sentit, el que em resulta més sorprenent del seu article és que fins i tot diga que ja a penes li molesten les declaracions d'afirmació pancatalanista, atesa la importància del greuge valencià amb Espanya. Pareix que, per fi, les raons prosaiques i relatives al benestar de tots els valencians es posen per davant de la ideologia establida prèviament en la ment de molta gent.

En relació amb tot això, també sembla ben significativa la resolució que han donat alguns membres dels governs de Compromís a les previsibles acusacions de catalanisme o de manca d'espanyolisme que els han fet des de la dreta mediàtica i política en els darrers dos mesos. Primer va ser la ridícula acusació al regidor municipal de Cultura Festiva Pere Fuset de posar franges blaves massa estretes en les senyeres que per primera volta -en substitució de les banderes espanyoles- engalanaven la Batalla de Flors de la Fira de Juliol, després la polèmica retroactiva per les declaracions en este cas clarament favorables als Països Catalans -cada terra fent sa guerra, això sí- del conseller d'Educació i Cultura Vicent Marzà o, finalment, els recordatoris i amenaces vetlades sobre la presència de la bandera espanyola en els edificis institucionals que la portaveu del Consell, Mónica Oltra, s'ha encarregat de respondre.

I les contestacions -contra aquells de la dreta espanyolista que voldrien que el valencianisme s'enfangara en discussions de banderetes, però també contra certa esquerra catalanista que voldria traure a passejar tota la parafernàlia ideològica pròpia com si fóra la cosa que més importara de l'acció política- m'han semblat fins el moment ben oportunes. Fuset mostrant a les clares que la senyera coronada també té cabuda en l'actual valencianisme, reunint-se amb centenars d'associacions culturals -sí, ja ho ha fet amb més de dos-centes- i agafant com a cavall de batalla la proposta de fer de les Falles Patrimoni de la Humanitat. Vicent Marzà sense mentir -no ha renegat del seu pensar-, però  sense entrar a proclamar tampoc que la seua ideologia nacional siga allò cabdal en la seua tasca i limitant-se a dir que farà la millor faena que puga com a conseller d'Educació i Cultura, com està fent amb els seus anuncis sobre la gratuïtat dels llibres de text, el projecte d'impartir educació gratuïta des dels 2 anys o l'intent d'acabar la legislatura sense que hi haja barracons. Mónica Oltra, finalment, ha indicat que la guerra de banderes és l'últim que importa al nou govern de la Generalitat i que les senyes d'identitat que ella defén són les que fan dels valencians, per exemple, un poble solidari que puga aprovar com més prompte millor un pla d'acollida per a refugiats sirians. 

Eixa és, precisament, la millor manera de desemmascarar la vacuïtat del discurs sobre simbologies i acusacions de deslleialtat nacional. Els polítics valencians, siga quina siga la seua ideologia, han de treballar per la societat valenciana i tractar de millorar la vida dels seus conciutadans, que és el que estos mateixos, al remat, desitgen. Evidentment, pareix difícil que gent que prové de la dreta liberal espanyola, per molt que reclame una reforma de l'actual Espanya en clau valenciana, com fa Fernando Ferrando, acabe integrant-se o sentint-se totalment còmode amb un partit com Compromís, atés el seu perfil d'esquerres i la seua incompatibilitat ideològica en molts aspectes amb aquelles persones. No obstant això, eixe camí de la identitat valenciana del benestar -de la qual ja vaig parlar en una columna de la Fundació Nexe- pot crear moltes sinergies que ajuden a fer créixer socialment el valencianisme, ja siga dins o fora de Compromís. És qüestió d'insistir, actuar amb molta mà esquerra i demostrar amb resultats que el pensament valencianista és un mecanisme enormement útil per a millorar la vida dels valencians. Si Castella ha trencat Espanya, encarreguem-nos els valencians de recompondre els nostres trossets. O ho fem nosaltres, o no ho farà ningú.
Cadascú pot fer-se la seua senyera. El que volem tots, al remat, és un present i un futur millors.