Divendres vaig trobar a La Central del Raval un llibret antic (cosa estranya) de prosa escrita per Vicent Andrés Estellés. Deia algunes coses delicioses sobre El Palmar i l'Albufera de València. Volia fer-ne algun comentari al blog, però a la nit feren un especial de Callejeros sobre el mateix tema. I ara no sé què dir... Em limitaré a enllaçar el reportatge. Si teniu mitja horeta, jutgeu per vosaltres mateixos:
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albufera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albufera. Mostrar tots els missatges
dimecres, 23 de juny del 2010
dissabte, 18 d’abril del 2009
L'Albufera, recinte sagrat de recreació
Primers mesos de 1338. S'han albirat galeres del soldà marínida Abu al-Hasan a la costa valenciana i es tem una invasió de genets musulmans a través de la frontera de l'emirat de Granada amb el regne de València. Pere el Cerimoniós reuneix els síndics de les viles reials en un Parlament en la capital valenciana, on els demana els 100.000 sous necessaris per a equipar una armada de 13 galeres capitanejada per Joan Escrivà i Ramon dez Soler. Els enviats municipals, com és habitual, aprofiten per demanar certes concessions de l'autoritat monàrquica, entre les quals hi ha la fixació d'un termini a l'hora d'emetre sentències judicials, l'eliminació del càrrec del "rei Arlot" -una mena de proxeneta oficial de totes les prostitutes de la ciutat València- o la institucionalització del càrrec del "pare d'òrfens" a la mateixa urbs.
El rei, a més, ha aprofitat la seua estada hivernal a València per a apropar-se a l'Albufera i tractar de practicar un dels seus deports favorits: la caça. Tanmateix, l'ha trobada escafida, amb els arbres tallats, sense a penes vegetació ni animals silvestres. Ell, que com a esforçat rei mereix un bon descans, no pot gaudir d'un espai natural que és patrimoni de la seua família des de temps del seu rebesavi Jaume. És per això que aprofita el Parlament per recriminar al guarda de l'Albufera, que no ha complit la seua funció, i per a prohibir que s'extraga llenya, es cace o es facen pasturar bestiars a la devesa. Tot plegat, la forma en què el privilegi publicat justifica la prohibició, bo i qualificant el llac de recinte de recreació, és ben interessant:
Attendentes devesiam albuffarie civitatis Valencie, in quibus diversorum piscationis piscium et venationis silvestrium animalium possunt insimul studiosa ingenia et ingeniosa studia exerceri, delectationibus regalibus et servituti piscatium in dicta albufaria [progenitores nostri] reservarunt et fecerunt eam sollicite custodiri ipsius custodibus certo salario, prout nunc etiam eis exsolvitur assignato, quod in regno predicto quoddam recreationis pomerium reputatur.
Sed, cum nobis pridem diversis tediis atque laboribus fatigatis credentibus gaudia interponere curis nostris spaciandi causa ac recreationis sumende dictam devesiam adissemus, reperimus ipsam non solum prout decet regalibus sed comunibus usibus deputatam, arboribus, lignis et tignis in cisam, silvestribus animalibus et venationibus vacuam et omnino regiis delectationibus et comoditatibus alienam. Cuius quidem vastitatis destructio non absque custodis culpa gravissima, qui, ut fertur, precibus et precio nonnullos permisit atque permitit in ea venari et ligna scindi indifferenter et extrahi, necnon iumenta et pecora causa pascenti sepius introduci, in regie maiestatis offensam previa temeritate quorundam noscitur atemptata, cum itaque ex premissis non solum pulcritudini loci, qui consuevit densitate plurium arborum, erbarum virore, placida pratorum virentium copia et animalium varia venatione vigere, set nostre nostrorumque successorum recreationi et piscatoribus albufarie prelibate, de qua non modicum emolumentum recipimus plurimum detrahatur, eo quod dicti piscatores absque lignis et igne non possunt inibi piscationis comoda de qua partem recipimus exercere. Idcirco tenore presentium hac perpetuo valitura precipimus sanctione hocque irrefragabili declaramus edicto ne quisque cuiuscumque status vel conditionis existat sub pena decem morabatinus auri [...]
La qual cosa, tot seguint aproximadament la traducció de Francisco Calero, vindria a dir:
Atenent que a la devesa de l'albufera de la ciutat de València les ments actives i ingenioses poden exercitar alhora la pesca de peixos i la caça d'animals silvestres, els nostres progenitors, per al gaudi reial i l'ús dels pescadors, la reservaren i la feren custodiar sol·lícitament mitjançant guardes amb cert salari, com encara ara se'ls paga, de manera que al dit regne se la considera un recinte sagrat (pomerium) de recreació.
Però, davant de diversos tedis i treballs fatigosos anàrem a la devesa pensant que trobaríem gaudi espaiant els nostres afers i ens sumiríem en la recreació, però la vam trobar poc digna no solament per a les activitats reials sinó també per als usos comuns, amb els arbres, els troncs i les fustes tallats, buida d'animals silvestres i de caça, i aliena a totes comoditats i delectacions reials. Una vasta destrucció que s'ha produït no sense la gravíssima culpa del guarda, qui, segons es diu, per precs i per diners va permetre i permet caçar en ella a alguns, així com tallar fustes de forma indiscriminada i extraure-la, i també introduir freqüentment bèsties de càrrega i bestiars per tal que hi pasturen, en ofensa de la majestat reial, contra la qual s'ha atemptat amb la imprudència prèvia d'alguns, puix amb tot això no només s'ha llevat molt a la bellesa al lloc, que solia estar en ple vigor gràcies a la densitat de la multitud d'arbres, al verdor de les herbes, a l'agradable abundància de prats verds i a la varietat d'animals de caça, sinó també a la nostra recreació i dels nostres successors, així com als pescadors de l'albufera, dels quals rebem no pocs emoluments, ja que sense fusta ni for no poden exercir fàcilment la pesca. Per això, pel contingut de la present sancionem perpètuament i declarem amb este edicte inquebrantable que, sota pena de deu morabatins d'or, ningú, siga de l'estament o la condició que siga, [cace, talle arbres o introduïsca bèsties o bestiar a la devesa]
El rei, a més, ha aprofitat la seua estada hivernal a València per a apropar-se a l'Albufera i tractar de practicar un dels seus deports favorits: la caça. Tanmateix, l'ha trobada escafida, amb els arbres tallats, sense a penes vegetació ni animals silvestres. Ell, que com a esforçat rei mereix un bon descans, no pot gaudir d'un espai natural que és patrimoni de la seua família des de temps del seu rebesavi Jaume. És per això que aprofita el Parlament per recriminar al guarda de l'Albufera, que no ha complit la seua funció, i per a prohibir que s'extraga llenya, es cace o es facen pasturar bestiars a la devesa. Tot plegat, la forma en què el privilegi publicat justifica la prohibició, bo i qualificant el llac de recinte de recreació, és ben interessant:
Attendentes devesiam albuffarie civitatis Valencie, in quibus diversorum piscationis piscium et venationis silvestrium animalium possunt insimul studiosa ingenia et ingeniosa studia exerceri, delectationibus regalibus et servituti piscatium in dicta albufaria [progenitores nostri] reservarunt et fecerunt eam sollicite custodiri ipsius custodibus certo salario, prout nunc etiam eis exsolvitur assignato, quod in regno predicto quoddam recreationis pomerium reputatur.
Sed, cum nobis pridem diversis tediis atque laboribus fatigatis credentibus gaudia interponere curis nostris spaciandi causa ac recreationis sumende dictam devesiam adissemus, reperimus ipsam non solum prout decet regalibus sed comunibus usibus deputatam, arboribus, lignis et tignis in cisam, silvestribus animalibus et venationibus vacuam et omnino regiis delectationibus et comoditatibus alienam. Cuius quidem vastitatis destructio non absque custodis culpa gravissima, qui, ut fertur, precibus et precio nonnullos permisit atque permitit in ea venari et ligna scindi indifferenter et extrahi, necnon iumenta et pecora causa pascenti sepius introduci, in regie maiestatis offensam previa temeritate quorundam noscitur atemptata, cum itaque ex premissis non solum pulcritudini loci, qui consuevit densitate plurium arborum, erbarum virore, placida pratorum virentium copia et animalium varia venatione vigere, set nostre nostrorumque successorum recreationi et piscatoribus albufarie prelibate, de qua non modicum emolumentum recipimus plurimum detrahatur, eo quod dicti piscatores absque lignis et igne non possunt inibi piscationis comoda de qua partem recipimus exercere. Idcirco tenore presentium hac perpetuo valitura precipimus sanctione hocque irrefragabili declaramus edicto ne quisque cuiuscumque status vel conditionis existat sub pena decem morabatinus auri [...]
La qual cosa, tot seguint aproximadament la traducció de Francisco Calero, vindria a dir:
Atenent que a la devesa de l'albufera de la ciutat de València les ments actives i ingenioses poden exercitar alhora la pesca de peixos i la caça d'animals silvestres, els nostres progenitors, per al gaudi reial i l'ús dels pescadors, la reservaren i la feren custodiar sol·lícitament mitjançant guardes amb cert salari, com encara ara se'ls paga, de manera que al dit regne se la considera un recinte sagrat (pomerium) de recreació.
Però, davant de diversos tedis i treballs fatigosos anàrem a la devesa pensant que trobaríem gaudi espaiant els nostres afers i ens sumiríem en la recreació, però la vam trobar poc digna no solament per a les activitats reials sinó també per als usos comuns, amb els arbres, els troncs i les fustes tallats, buida d'animals silvestres i de caça, i aliena a totes comoditats i delectacions reials. Una vasta destrucció que s'ha produït no sense la gravíssima culpa del guarda, qui, segons es diu, per precs i per diners va permetre i permet caçar en ella a alguns, així com tallar fustes de forma indiscriminada i extraure-la, i també introduir freqüentment bèsties de càrrega i bestiars per tal que hi pasturen, en ofensa de la majestat reial, contra la qual s'ha atemptat amb la imprudència prèvia d'alguns, puix amb tot això no només s'ha llevat molt a la bellesa al lloc, que solia estar en ple vigor gràcies a la densitat de la multitud d'arbres, al verdor de les herbes, a l'agradable abundància de prats verds i a la varietat d'animals de caça, sinó també a la nostra recreació i dels nostres successors, així com als pescadors de l'albufera, dels quals rebem no pocs emoluments, ja que sense fusta ni for no poden exercir fàcilment la pesca. Per això, pel contingut de la present sancionem perpètuament i declarem amb este edicte inquebrantable que, sota pena de deu morabatins d'or, ningú, siga de l'estament o la condició que siga, [cace, talle arbres o introduïsca bèsties o bestiar a la devesa]
Fotges a l'Albufera
divendres, 29 de febrer del 2008
L'Albufera, 100 anys després
Quin món el de l'Albufera de València!El relat, de deu pàgines, mereix una lectura sencera, però hauré de fer-ne un sintètic resum (perdoneu, en tot cas, per l'esquematització i la sequedat del post). Hospedat a l'Hotel Regina de València, un dia qualsevol de juliol Swain agafa l'autobús de les 12:00 que du al Palmar de la Albufera: la majoria dels passatgers, natives of Palmar, parlen in Valencian i contesten in Castilian les preguntes del nordamericà. Té, a més, la sort de trobar-s'hi l'alcalde del Palmar, que es farà càrrec d'ensenyar-li el poble quan hi arriben. Al llarg dels encreuaments del camí hi observa petits pobles on l'autobús va deixant passatgers. També hi veu barques pels canals que van de l'Albufera a València: li expliquen que els palmareños, ajudats de les perxes, naveguen tant com poden els canals i fan la resta de viatge a peu; l'autobús és només per a rics o gent amb molta pressa.
En arribant a l'Albufera, l'alcalde, admirador de Blasco Ibáñez, es compromet a ensenyar-li tot allò described in that novel. Han d'agafar una barca a motor per anar fins el Palmar. Swain observa que el llac és més petit del que pareix a la novel·la; comprova en un fullet del Patronato Nacional de Turismo escrit per Almela i Vives que, com s'explica a Cañas y barro, els llauradors no han parat de guanyar-li terreny en favor dels arrossars: en 1730 l'Albufera tenia 14.000 hectàrees, en 1863, 8.100, en 1893, 5.000, i en aquells moments només 2.000 hectàrees.
Abans de prendre terra adverteix els ponts sobre els canals i la carretera en construcció que connectarà València amb el Palmar: this road... will some day allow visitors to ride in comfortable automobiles in a few minutes to the scene of Blasco's famous novel. Per això, Swain s'alegra interiorment d'haver visitat aquell escenari abans: I am, however, doubly glad that I have been able to visit this place before its individuality is lost thorugh the encroachments of civilization. Adverteix un vell pescant que no s'immuta davant la seua presència: this old man can easily be Tío Paloma (el protagonista de la novel·la). Quan estan apropant-se al Palmar qui dirigeix la barca s'acosta a Swain, comença a parlar-li en valencià (but we get along quite well) i li fa notar els grans peixos que es poden veure mentre naveguen.
Prenen terra i caminen fins El Palmar. Hi ha ànecs pels canals i vivers per a conrear anguiles. L'alcalde li explica que el Palmar is trying to be a real city: the houses have blue and white enameled numbers, i the school building seems to be a point of pride with the "palmareños". Passen per la Confraria de Pescadors i Swain demana pel sorteig: "Eso tuvo lugar el domingo pasado" li contesta l'alcalde, que tingué la mala sort d'eixir el número "dos cientos y tantos. No vale la pena. El año que viene no pesco". Arriben a sa casa, l'alcalde es canvia les sabates per unes espardenyes i li presenta la família. Parla a la dona en valencià però el nordamericà els mig entén i declina l'oferta per dinar. De fet, ix a pegar una volta per "la única calle del pueblo".
Al final del carrer the people park their canoes as we park our automobiles behind our houses. Estan en una època de l'any sense massa activitat; la gent es dedica a pescar per al seu menjar diari. Veu un home que està fent una tenda de cànem en una petita illa per tal de buscar l'ombra: he might be the lineal descendant of the drunken vagabond that Blasco has made live for us; està temptat de dir-li "Qué tal, Sangonera", un altre dels personatges de Cañas y barro. Al final del poble hi ha una sènia moguda per una mula que alimenta d'aigua un hort de tomaques, fesols i altres plantes. A l'altra part hi ha un llavador, amb set o huit dones enfaenades rentant la roba. El nordamericà fa una ullada en una de les dues tavernes i finalment retorna a la casa de l'alcalde, Vicente Ferrer-Moreno.
Està acabant de dinar which seems to be the famous Valencian "paella". Swain es lamenta d'haver esmorzat ja a València: to my own particular taste there is no dish that can compare with the "paella valenciana" or "arroz valenciano" when it is well prepared. Amb la panxa plena l'alcalde li ensenya el poble: està molt orgullós dels steps toward modernization that have been taken in Palmar de la Albufera in the past thirty years. Per exemple, han portat aigua potable des de lluny, fins i tot "millor que la de València", i també aigua per al llavador mitjançant una bomba elèctrica que l'extreu de l'Albufera. De fet, s'acaba d'esgotar l'emmagatzemada al dipòsit i l'alcalde ha d'anar a engegar el motoret.
Mentrestant, Swain s'interessa per un altre hort amb tomaqueres, faveres i un canyar. L'alcalde li n'ensenya uns quants més, fent notar la novetat dels tarongers, les llimeres i les figueres. Havent arribat al final del poble, el nordamericà pren una foto de Ferrer-Moreno amb el carrer i les cases al fons. Li demana també per examinar una bomba d'irrigació, aquells "armatostes de hierro" que estaven guanyant terreny a l'Albufera i que tant odiava a Cañas y barro el tio Paloma, convençut que "iban a cultivarlo todo" i que "por poco que és viviese aún había de ver cómo la última anguila, falta de espacio, se marchaba moviendo el rabo por la boca del Perelló, desapareciendo en el mar".
Troben un dels homes que controlen les bombes, qui, després d'ensenyar-los desvanit el seu hortet, els acompanya fins una d'elles per posar-la en funcionament. Les grans ximeneres de ferro permeten accionar el motor de vapor que va extraient l'aigua de l'Albufera per convertir-la en nou espai conreable. Aquells dos homes, però, no es lamenten com el tio Paloma d'un fet tan beneficiós per a l'economia.
Finalment, van tornant cap al poble. L'alcalde no perd l'oportunitat per exalçar Blasco Ibáñez, planyent-se per la gran pèrdua que ha suposat la seua recent mort per a València i Espanya. Mentrimentres, Swain pensa en la mestria de l'autor valencià: he has been able to take this small village, which must look quite prosaic, quite humdrum, to the people of Valencia, and transplant in it such a gripping tale. He was able to take the thing nearest at hand and make it romantic, poetical and dramatic. He surely believed that every life has its interesting story, every village its epic.
És hora de tornar cap a València. S'acomiada de l'alcalde i puja a la barca que el durà fins a la parada de l'autobús: "¿Qué le parece a Vd. todo eso?" li pregunta el jove que du el vaixell. Swain li respon que li ha agradat molt i el jove li dóna el seu punt de vista: "Vd. que se acuerda de la novela no habrá olvidado la culebra Sancha. Esa culebra mató al pastor. Pues bien La Albufera mató a Tonet de la misma manera. Lo malo es volver de conocer otra cosa. Trabajo en la ciudad. Si vuelvo a Palmar para quedar, me muero sin remedio".
El nordamericà reflexiona en silenci sobre la tranquil·litat aparent de l'Albufera en aquell dia de juliol i els tràgics successos que hi narra Blasco Ibáñez: How can these people cotinue to live their quiet and poverty-stricken life on this scene of such a great masterpiece of fiction? Do these fishermen realize that people in the most remote parts of the world have read of their little lake and have one and all the firm resolve and cherished ambition to visit their island village?. El jove de la barca el desperta dels seus pensaments i li va contant, sobretot en valencià, moltes coses sobre el llac.
A la fi, canvien a una altra barca, on la gent es mostra molt amistosa: d'on és? on ha aprés el castellà? com pot entendre the dialect that they speak? Però Swain cerca la tranquil·litat de les aigües de l'Albufera i s'aparta per tornar a fer unes darreres reflexions:
What Blasco wrote was just a novel. Nevertheless ther comes back to me repeatedly the definition of a novel "A novel is a fictitious story that coul have happened". Then I imagin twilight on the lake, Neleta and Tone alone on Cañamel's boat. Yes, "Cañas y barro" is a story that could have happened. Blasco has created characters in this novel... [Neleta and Tío Paloma]. But his greatest accomplishment has been to give the character and permanency to the Albufera of thirty years ago. The lake may disappear one day entirely, as our materialism, which is present even in Spain, teaches us that there is more money in rice than in eels [anguiles], but Blasco's Albufera, like Goya's "Majas" or Velazquez' "Don Baltazar", belongs to the ages... He has the spirit of this body of water. He has indeed preserved for the coming generations an idealized conception of a rather commonplace setting, and in so doing he has made in worthy of the student's visit.
Uns apunts a rajaploma:
- Si no fóra perquè l'arrós va deixar de ser un gran negoci per a les inversions capitalistes, probablement hui no quedaria Albufera. S'ha repetit la història amb la construcció al litoral: diners ràpids a costa del territori. L'Albufera ha sobreviscut però no podrem dir el mateix dels greus danys fets a d'altres paisatges.
- La importància cabdal dels mites (en este cas literaris) en la nostra visió del món.
- Per copsar la València de fa 100 anys llegiu les grans obres valencianes Blasco Ibáñez: Arroz y tartana, Cañas y barro, Flor de Mayo, La Barraca, Entre naranjos.
L'Albufera, actualment, des de l'espai
Subscriure's a:
Missatges (Atom)