El joc cavalleresc i la conquesta de Sicília

Sicília

Pedro el Grande, rey de Aragón, cuando pensó en Sicilia no vio en ella ni un centro productor de trigo, ni una excelente plataforma para saltar a los santos lugares, ni un objetivo consecutivo e irremediable que lo liga a la conquista de Mallorca por Jaume I. Él vio en Sicilia la muestra inmediata de un objeto para seguir sustentando su preeminencia social y política; para alzar sus valores monárquicos al destino de la comunidad catalana. Enlazó el saber de este juego [cavalleresc] amb la pràctica del poder.

J. E. Ruiz Doménec, "¿Por qué la conquista de Sicilia? Una lectura receptiva de Desclot", XI CHCA, vol. IV, p. 178, passim J. L. Villacañas, Jaume I el Conquistador. Madrid: Espasa, 2003, p. 543.

És açò una explicació delirant i postmodernista -i que, per tant, no explica res- de la conquesta de Sicília? O és una visió a la qual no estem acostumats els "vells" historiadors i que s'ha de tindre molt en compte? Ens servix d'alguna cosa el que veieren psicològicament Pere el Gran o qualsevol rei feudal en la conquesta de Sicília? O hauríem de centrar-nos en explicar per què veien el que veien i per què mobilitzaven tota una societat en el seu afany? I no seria més bé que la lògica social i el seu funcionament eren els que empenyien els reis feudals a veure el que veien i actuar com actuaven?

Pareguts raonables (III)

Francesc Camps, president de la Generalitat Valenciana

Vulcanià d'Star Trek (Via Andarella)

Pareguts raonables (II)

Francesc Camps, president de la Generalitat Valenciana

Amavel Sanches, el poligrafista
(el del Detector de mentires de A tu lado i Sábado Dolce Vita)

Carta de "don" Eduardo a l'ABC-País Valencià

En consonància amb el menyspreu del que parlàvem ahir del diari ABC cap al portaveu Zaplana, este ha reaccionat amb una carta al director, publicada hui:

Carta de Eduardo Zaplana a ABC
Señor Director:

Quisiera llamar su atención sobre el cúmulo de informaciones y titulares que viene publicando en torno a mi persona. En todas ellas me he visto sorprendido con revelaciones públicas de dichos e intenciones, que me resultan completamente ajenos y desconocidos hasta leerlos en los sucesivos números del medio que usted dirige.

En particular aquellas que se refieren a instrucciones dadas por mí o a acuerdos celebrados sobre la renovación de los órganos de dirección de la Caja de Ahorros del Mediterráneo.

Una aclaración detallada por mi parte de estas noticias y de otras, igualmente lesivas para mi condición de anterior presidente de la Comunidad Valenciana y ahora de portavoz del Grupo Parlamentario Popular en el Congreso, abusaría seguramente del tiempo de los queridos lectores del ABC y desbordaría los límites usuales de una carta acogida al derecho de rectificación.

Por ello, le invito a que publique estas líneas, y en adelante, considere la conveniencia de consultar a fuentes más solventes y cercanas, éste y otros asuntos que me afecten, siendo como son además, y es notorio, objeto de su interés más personal y, por fuerza, del periódico bajo su dirección.

La crisi continua caminant cap a l'abisme

L'ombra de Zaplana sobre Camps

Tots els dies pegue una ullada ràpida als titulars de l'edició de l'ABC al País Valencià. Hui els articles de Manuel Conejos han vingut calentets amb la crisi del PP. D'una banda, la petició d'expulsió del president local de Gandia, Fernando Mut, i, d'altra banda, la crònica de la presentació del llibre de "don" Eduardo Zaplana, La transformación de la Comunidad Valenciana, sota el títol El portavoz ahorma un discurso hueco y pretérito en la presentación de su libro. Zaplana rebaixat portaveu -ni expresident ni res- i fent xerrades buides de contingut i allunyades de la realitat valenciana.

Alguns extractes: se quedó en una mera autoalabanza de la gestión realizada en el periodo 1995-2003 / del actual Consell no salía ni un sólo agradecimiento de su boca, habló de los «éxitos» de su gestión como si el continuador de la tarea en el Gobierno valenciano fuera un partido diferente al suyo / Anclado en el pasado y sin el esperado enganche del presente. I com a colofó: Eso sí, los asistentes comentaron a quien quería escuchar que no hay acuerdo en la CAM y que llegarán «hasta donde haga falta», que lo que está en juego realmente es «la confección de las listas autonómicas» y que la dirección nacional no ha sabido llevar el partido como en su día hizo Aznar. «Con él esto no habría pasado». No recorda a "esto con Franco no pasaba"?

La qüestió és que, malgrat que la majoria ens pensàvem que, en apropar-se les eleccions, zaplanistes i campsistes farien pinya per no perdre el poder -i més tenint en compte que amb les enquestes no guanyen per a Fortasec-, la divisió interna s'ha accentuat i sembla que totes les condicions (excepte els pactes locals del CPV a les grans ciutats) poden estar donant-se per propiciar el canvi polític, fins i tot la conformació d'un cartell socialista autonòmic bastant coherent.

Els Banys de l'Almirall (i baralles adjacents)

Sala calenta. Banys de l'Almirall (València-Ciutat)

Via Ja'far m'arriba un enllaç excel·lent: els Banys de l'Almirall de València-Ciutat, amb abundant informació sobre la història de l'edifici, el procés de restauració i el funcionament dels banys, explicats tant amb informació textual com audiovisual (ací baix teniu els vídeos). L'edifici, actualment visitable i situat al carrer dels Banys de l'Almirall (al costat de la plaça de Nàpols i Sicília, la de CCOO), va acollir durant més de 500 anys uns banys de vapor d'estil àrab, construïts, però, en època cristiana, a principis del segle XIV. De fet, l'adopció dels banys a l'estil dels hammam/s andalusins per part dels occidentals és un tret característic de la península ibèrica medieval, que ha deixat com a testimoni, per exemple, els banys inversemblantment anomenat àrabs de Girona, de finals de segle XIII.

Durant el segle XIX, els banys de vapor col·lectius dels Banys de l'Almirall de València-Ciutat van ser substituïts per banyeres individuals fins que en 1959 l'edifici fou reconvertit en un gimnàs. En les darreres dècades la Generalitat Valenciana l'adquirí i el restaurà en un procés que sembla ara culminat amb la publicació del lloc web. Tot un èxit i una feina realment feta (es nota quan hi ha bons professionals darrere). En fi, si teniu interés i temps, podeu gaudir amb l'enllaç, especialment amb els extractes del llibre El Palacio y los Baños del Almirante (2002), que, per exemple, en l'apartat "Sociabilitat i funció del bany públic", oferix el resum d'una notable baralla que va tindre lloc a uns altres banys medievals valencians, els del Mercat, entre la dona d'un ferrer, Tomasa de Montpaó, i una esclava tàrtara, Elena, que servia als banys. Copie simplement la part del succés (les implicacions explicatives sobre el fet de l'assistència als banys públics les trobareu allí).

Es tracta del cas del Bany d’En Suau o del Mercat, del qual conservem el procés que generà davant del Justícia Criminal. La causa s’inicià alguns dies després dels fets, el 15 d’octubre de 1397, i es va prolongar, almenys fins al 18 de febrer de 1398. Mereix que la tractem en extensió. A partir de les declaracions de Joan Suau i Tomasa de Montpaó intentarem reconstruir el que va passar. Els fets transcorren un dissabte –vespra de la festivitat dominical- de tardor, a mitjan d’octubre. Eixe dia Tomasa, esposa d’un ferrer anomenat Gil de Montpaó, acudix al bany d’En Suau acompanyada d’altres dones: “vengueren al dit bany per banyar-se, segons és acostumat". La menuda comitiva la formen, a més de Tomasa, la seua filla, la seua cunyada–esposa de Garcia de Montpaó– i una serventa mora d’esta.

Segons Joan Suau, la mencionada Tomasa, “contra forma e manera acostumada fer en bany” anà amb molts draps de diverses mides i en gran quantitat, “en manera de draps de bugada” i, col·locant-se enmig de les altres dones que es trobaven a l’interior dels banys, agafà els draps i es posà a llavar-los, prenent a pler l’aigua freda i l’aigua calenta, segons li convenia per a la seua tasca i contra la voluntat de les banyistes presents: “pres los dits draps e, en mig de les altres dones que aquí eren per banyar-se en lo dit bany, contra voluntat de les dites dones, prenien l’aygua calda et freda segons que les plahia e, per manera de lavar draps de bugada, lavava los dits draps dins lo dit bany, en loch no acostumat e on jamés aytals coses no.s fa ni s’acostumave fer”. Les altres dones, davant la falta de proveïment, “la fretura que passaven de la aygua”, cridaren una tal Elena, serventa del bany i esclava de Joan Suau, perquè les atenguera degudament, “que.ls donàs recapte quom calia”, sota l’amenaça d’abandonar l’establiment.

En la defensa de Tomasa els fets es plantegen de forma molt diferent, quan no oposada. Ella i els seus acompanyants –diu– “anaven al bany qui.s s’apella lo Bany del Mercat... per banyar-se simplement”. Una vegada acomodades a l’interior de l’establiment, Tomasa hauria utilitzat directament els servicis de la serva musulmana de la seua cunyada per a proveir-la d’aigua. Primer un poal d’aigua calenta, on admet haver posar roba a remull, després un poal amb aigua freda per a mesclar amb la calenta: “la mora... li portà a ella, dita Na Thomasa, un poal ple d’aygua calda e posà-lo.y de ropa. E en aprés, ab una arteça, aportà-li aygua freda per temperar la calda”. 

Segons la demanda de Joan Suau, Elena, “fembra bona e de bona condició”, va dir molt educadament a Tomasa les paraules següents: “Madona, per amor de Déu, no façats tant dan que vos vullats lavar tants draps en lo bany, que ja són tants com d’una bugada, e en lo bany no es acostuma de lavar tants ni aytals draps”, el que indica que llavar un poc de roba, al contrari, no era gens anormal en el bany públic. A part d’això, la versió de Tomasa torna a diferir substancialment. Elena hauria acudit al lloc on es trobava esta dona i, “fort vituperosament”, pres el poal d’aigua que Tomasa tenia per a les seues necessitats amb la intenció d’endur-se’l. Tomasa, per la seua part, sense saber que Elena era esclava, li hauria dit “fort simplement” que deixara el poal, “qu.ella los havia feyt venir e havia feyt temperar l’aygua”. 

Joan Suau admet que té en el bany les seues esclaves “catives” per a “servitut del dit bany”. Entre elles, Elena, una tàrtara que Suau ha destinat a “provehir les persones vinents aquí per banyar-se”. Este personatge declara, també, que la captiva guanyava diàriament quatre sous “fahent ses fahenes, lícites e honestes, en lo dit bany com en altres parts”. Així mateix, sempre segons Suau, davant les correctes peticions d’Elena, Tomasa hauria reaccionat tirant-la al terra amb una gran empenta, de forma que en caure s’hauria colpejat contra un banc, sense poder alçar-se després: “en gran dan, menyspreu e injúria del damunt dit en Johan Suau, senyor de la dita Elena, cativa e serva, induhida maligne e diabolical... pres la dita Elena... e gità en terra, donà en aquella tal en tan gran empenta que la dita cativa pres gran colp de la sua persona... que cayguda donà en son banch, no.s poch levar si fora levador, tant fon lo colp, mal e cruel, si altra no la hagués levada”. Afig Joan Suau que, a causa dels colps rebuts, la seua serva tàrtara es troba en perill de mort i que si aconseguix sobreviure serà “tots temps de sa vida alesiada e asellada”, i arriba a suggerir una compensació pecuniària pel perjudici que este fet li causarà, d’acord amb les expectatives de la vida que considera pròpies dels tàrtars, és a dir, uns cent anys.

Com hem vist, l’explicació de Tomasa diferix radicalment. Elena hauria tractar d’endur-se el seu poal amb mals modes i, davant la seua justa i mesurada protesta, l’esclava de Suau hauria reaccionat escridassant Tomasa “¡na vil puta baguasa, vos tendreu lo meu poal!”, llevant-li d’una tirada el poal i colpejant-la amb ell al cap: “e donà tan gran tirada que lo dit poal tolch a la dita Na Thomasa, e ab lo dit poal donà e ferí a la dita Na Thomasa un gran colp en lo cap, que al poch no la mata”. Immediatament, la resta de dones que havia al bany “e en la dita casa eren” haurien aconsellat a Tomasa que abandonara el lloc amb rapidesa: “¡Madona, exits-vos del bany guardant-vos no us mate, exits-vos-e tost!” I esta, molt acuradament, “per pahor de la dita que.s diu sclava, se isqué de la dita casa calda e anàse’n a la roba per vestir-se, sens que no.s banyà”. 

Però no acaba ací la presumpta agressió, ja que l’esclava de Suau, segons Tomasa, l’hauria seguit, llevant-li la roba quan anava a vestir-se per a tirar-la pel bany, blasfemant i insultant-la. Després, Elena hauria escomés Tomasa, colpejant-la amb el cap al ventre i arrapant-li els pits fins que l’agredida hauría aconseguit escapolir-se’n i fugir: “la dita que.s diu sclava, no contenta de ço que feyt havia... vench detràs la dita Na Thomasa e, fort vituperosament, li pres les robes de vestir, les quals aquella se volia vestir per anar-se’n per paor de la dita que.s diu sclava que mal no li fes, e lançà-les per lo bany flastonant e dient mal a la dita Na Thomasa. E de açò és fama. Item diu... que encara, afegint mal a mals, la dita que.s diu sclava se lexà anar a la dita Na Thomasa e ab lo cap li donà tan gran colp al ventre e la rapà totes les mamelles e los pits, e l’agra morta sens dubte si no que aquella se n’isqué fort cuytadament del dit bany, e almens de aquella on era”.

Per a acabar el quadre, Tomasa explica les contusions que patix Elena com a resultat d’un acte d’autolesió. Afrontada per no haver pogut consumar l’agressió a Tomasa, l’esclava s’hauria colpejat a si mateixa contra el paviment enrajolat del bany: “per onta, com no poch matar o consumar a la dita Na Thomasa, fort maliciosament se gità en terra en en les loses del dit bany e donà grans colps a sí mateixa”. Tomasa, no cal dir-ho, es considera una dona “de bona fama e conversació”. D’Elena afirma que és “difamadora, superbiosa, desenrívol”, que “ha acostumats de fer semblants crims e majors” i que, per les seues maldats, ja ha sigut venuda diverses vegades.

Història de l'edifici dels Banys de l'Almirall:

Recreació d'un bany als Banys de l'Almirall (segle XIV):

Funcionament dels banys de vapor dels Banys de l'Almirall:

Llibres
C. Camps et alii, El Palacio y los Baños del Almirante. València: Generalitat Valenciana, 2001

C. Camps i J. Torró, "Baños, hornos y pueblas. La pobla de Vila-Rasa y la reordenación urbana de Valencia en el siglo XIV", dins de Historia de la ciudad, II: Territorio, sociedad y patrimonio. Una visión arquitectónica de la historia de la ciudad de Valencia. València: ICARO / Ajuntament de València / Universitat de València, 2002.

Enllaços

- Projecte de la Direcció General de Patrimoni (incloent una mostra grollera d'utilització del SALT: els arqueòlegs Concha Camps i Josep Torró són, per art de màgia, "Petxina Camps" i "Josep Torre")
- Plànols de la intervenció arqueològica, oferits per E. Díes.
- Article sobre la intervenció arquitectònica als Banys de l'Almirall. Arquitectes tècnics: S. Martí i S. Tormo.

El guardapeus de les falleres

Com disfruta na Rita!

L'interessant i entretingut blog Què porten les falleres davall el guardapeus? ha tancat este cap de setmana després d'uns tres mesos d'existència. Una pena, però ha valgut la pena. Gràcies a ell hem pogut saber més -o noves- coses sobre els vestits de fallera, les joies de fallera, el fons d'armari de les falleres majors, l'origen de la gran Fallerel·la de Carles Recio i el seu relleu generacional per Superfallera, la relació de les falleres majors de València amb la llengua valenciana i la seua divinització social, les famoses que han vestit de fallera, o el preu mitjà dels monuments fallers per secció.

Com a punt final ens ha deixat una veritable joia de post, amb un recull de vídeos que frivolitzen amb el món faller, als quals cal afegir un altre ja enllaçat fa un temps. Ací us deixe els que més m'han impactat:

La Terremoto d'Alcorcón i València

Falles amb Setmana Santa a Missió Impossible 2

Antes muerta que sin Fallas

El último cuplé


Superfallera

"Que se cuelguen en sus mansiones como en el crack del 29"

Promoció "Aldea Tibetana" a Relleu (La Marina baixa). Foto d'Alberto Noguera

Com són les coses! Quan penses que coneixes mitjanament bé la blogosfera valenciana, tant en valencià -que ací prime- com en castellà, de sobte, coneixes un interessantíssim blog d'un jove escriptor i professor de Pedreguer, Alberto Noguera, que du en la xarxa des de fa més de 5 anys i està especialitzat en la qüestió immobiliària, especialment la de la nostra costa, per a la qual, des de posicions contundents i polèmiques, augura un veritable cataclisme de tons apocalíptics: La victoria está muy muy cerca. Quiero ver a esos hijos de puta arruinados, quiero que se coman toda la mierda, que se cuelguen en sus mansiones como en el crack del 29 [el problema és que el fill de Rockefeller no va ser precisament qui s'hi va penjar, sinó d'altres no tant rics, però sí inconscients].

En tot cas, al blog d'Alberto Noguera s'hi pot trobar informació abundant sobre la bombolla immobiliària, i, en ocasions, de primera mà, com els impagables posts sobre la inhabitabilitat i els baixos preus de la la promoció de xalets "Aldea Tibetana" del municipi de Relleu. Un veritable descobriment que, a més a més, ens oferix un llibre gratuït en .pdf, després d'haver estat rebutjat per diverses editorials: Esta novela trata de un joven periodista reconvertido en labrador en la Costa Blanca. Allí sufre directamente la presión urbanística y las prácticas mafiosas de un constructor que ha devenido en cacique de ciudad mediana. Toda la acción está ambientada en Benaspert, un pueblo ficticio pero muy real. A vore si hi ha temps per llegir El Labrador i en parlem.

La Santantonà de Forcall

Santantonà. Forcall (Els Ports)

Cap de setmana de festa a Forcall, un bell municipi dels Ports que, com la majoria de pobles de la comarca i també del limítrof Maestrazgo aragonés -imprescindible Cantavieja-, celebra Sant Antoni amb l'encesa d'una gran foguera comunal. En este cas, a més, es pot gaudir de la Santantonà, una interessant representació que podeu trobar explicada ací i ací, i que és la pura sincretització de la festa catòlica sobre la pagana, tot barrejant la vida del sant amb un final ple de foc. Al cap i a la fi, es tracta d'una festa ancestral de les societats agrícoles, lligada a l'arribada del solstici d'hivern i el prec per la protecció dels animals durant l'estació, així com vinculada a la celebració de la matança del porc. No debades a Mallorca, on la cultura del porc està tan arrelada, sembla que Sant Antoni és la festa més popular. Bona festa!

Situació de Forcall al País Valencià

Contra el duc de València i contra els títols nobiliaris

L'Espadón Narváez, primer duc de València, cap per avall

Segons l'ordre del BOE el fet és de l'11 de juliol de l'any passat, però la notícia ha eixit a la llum pública sis mesos després: el ducat de València ha estat rehabilitat definitivament en la persona del ramader extremeny Juan Díaz Narváez (de naixement, posteriorment ha canviat l'ordre dels cognoms) gràcies a les excel·lents gestions de l'advocat nobiliarista, Luis Vallterra.

El títol va ser creat i concedit en 1845 per la reina Isabel II -a través del ministre de gràcia i justícia valencià Lluís Mayans- per tal de ser concedit al general andalús Ramon María Narváez, queriendo dar un público testimonio de lo muy gratos que me han sido siempre sus servicios, que, á la par de recompensa de su esclarecida lealtad, sirva para perpetuar la memoria de mi Real aprecio. Des de 1941, a la mort del quart duc de València, fins a 1993 el títol estigué oficialment caducat per impagament ja que cap de les seues dues filles féu efectiva la successió, fins que la menuda, María Josefa Narváez, en 1993, ja amb 78 anys -s'intuïxen gestions del fill-, el rehabilità. De fet, morí l'any següent, passant el títol al seu fill, Juan Díaz Narváez, moment en el qual la Generalitat Valenciana, l'Ajuntament de València i la Societat Econòmica d'Amics del País de València, al·legaren al Ministeri de Justícia per tal que no es concedira novament el títol de ducat de València -en tot cas, ducat de Narváez. Finalment, en 2005 l'Audiència Nacional d'Espanya resolgué que se li concedís, cosa que va fer el govern el passat juliol de 2006.

La ignomínia no és la que patix València sinó la que patim tots els ciutadans de l'estat en haver de conviure amb 2.199 persones amb títols nobiliaris, els quals, tot i ser una distinció exclusivament de caràcter honorífic, constituïxen el record d'un període històric en què la igualtat entre tots els homes d'una comunitat no era un principi universal. Per això haurien de ser abolits, perquè no es tracta de cap tradició històrica innòcua, sinó de la perpetuació legal en la memòria pública d'un tret de la nostra societat pretèrita segons el qual la desigualtat era un element essencial de tot el sistema social. En conseqüència, des d'una perspectiva cívica, igualitarista i alhora liberal de la societat, cal que ens proclamem públicament contra el duc de València i contra els títols nobiliaris, com ja ha fet Sergi Carrasca i haurien de fer els bloguistes valencians que així ho pensen.

Finalment, és també curiós constatar que precisament fa a penes tres mesos PSOE, PP i Coalición Canaria tractaren "d'igualar els desiguals", després que el Tribunal Suprem declarara en 2003 la plena legalitat i justícia de la discriminació de la dona en les successions nobiliàries, ja que, admitida la constitucionalidad de los títulos nobiliarios por su naturaleza meramente honorífica y la finalidad de mantener vivo el recuerdo histórico al que se debe su otorgamiento, no cabe entender que un determinado elemento de dicha institución -el régimen de su transmisión “mortis causa”- haya de apartarse de las determinaciones establecidas en la Real carta de concesión. La voluntad regia que ésta expresa no puede alterarse sin desvirtuar el origen y la naturaleza histórica de la institución. Per això, per solucionar esta "injustícia", el Congrés de Diputats realitzà una proposició de llei sobre igualtat de l'home i la dona en l'orde de successió dels títols nobiliaris, amb el vot en contra d'IU-ICV i l'abstenció d'ERC, PNV, EA i BNG, que va ser finalment aprovada pel Senat en octubre de 2006. El senador basc Iñaki Anasagasti se'n féu ressò al seu blog i reproduí la intervenció de Miquel Bofill, en nom dels senadors d'ERC i ICV integrats en l'Entesa catalana de progrés. Jo també crec que paga la pena fer-ho, en este cas traduïda al valencià i amb un enllaç al vídeo del seu parlament:

- Vídeo

- Text (17-10-06):

La tramitació d’esta llei em sembla una frivolitat. Darrere d’una aparent defensa de la igualtat, es manté la desigualtat essencial que suposa el reconeixement per l’Estat dels títols nobiliaris i la seua transmissió hereditària als fills o filles primogènits. Ens sembla una frivolitat, perquè s'ha fet pensant en un reduïdíssim grup de persones, que esperen obtenir algun benefici de l'ostentació d'eixos títols, record de l'antic règim, basat en l'opressió i en la negació dels drets democràtics. Ens sembla una frivolitat que, a més, s'hagen inclòs clàusules de retroactivitat que beneficien a una o a tres dames, de nom convertit en marca, i a les quals, per tant, esta llei oferix una plataforma de publicitat gratuïta. (Aplaudiments.)

No és cert el que diu el preàmbul: que els successius posseïdors d'un títol de noblesa perpètua es limiten a mantenir viu el record d'un moment del nostre passat històric. Si es limiten a això, a mantenir viu un record, no necessiten reconeixement legal; que s'associen i s'autorregulen d'acord amb les seues tradicions, o com els semble més adequat. El reconeixement social el tindran mentre algú vullga fer-los cas. Això és l'única cosa democràtica en relació amb uns símbols hui privats, històrics i no tan històrics.

L'article 14 de la Constitució afirma, i és bo recordar-ho hui: Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. L'única cosa conseqüent amb este article en relació amb els títols nobiliaris és que cap llei els reconega, perquè són, per la seua pròpia essència i la seua forma de transmissió, discriminatoris.

L'acadèmic de la Real Academia de la Historia, Faustino Menéndez Pelayo, referint-se al va i absurd que resulta voler democratitzar el funcionament d'algunes institucions hereditàries, deia el següent: posats a democratitzar-la, per què no fer-les electiva, en compte d'hereditària? És quelcom que ell considerava sense sentit, i nosaltres, no. Perquè això: si volen democratitzar la noblesa, només hi ha un camí: abolir el seu reconeixement per l'Estat. L'article 14 de la Constitució de 1978 enllaça directament amb l'article 25 de la Constitució de la Segona República, que, després d'establir que no podien ser fonament de privilegi jurídic la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques i les creences religioses, afegia com a corol·lari: l'Estat no reconeix distincions i títols nobiliaris.

Afortunadament, hui, en la nostra societat, els títols no pesen com fa 75 anys, i per això hauria de ser més normal que l'Estat deixara de regular-los. En fi, ens haurem de conformar, per ara, amb un simple maquillatge: un mal ús de la causa feminista. D'ací que una part del nostre grup, els senadors d'Esquerra i d'Iniciativa, s'abstinguen en la votació d'una llei l'aprovació de la qual mereixeria anar acompanyada d'una festa de societat, almenys per als que l'han recolzat, amb assistència de les dames beneficiàries. Per la nostra part, junt amb el poble pla i plebeu, simplement afirmem: Visca la democràcia; és a dir, llibertat, igualtat i fraternitat.

Gràcies. (Aplaudiments.)

...l'ortolà qui sens tota comparació no ha tan gran perill de la fruyta e ortaliça

Des de la conquesta cristiana de Balansiya en 1238 la propera Albufera va ser propietat dels reis de la corona d'Aragó. Des del regnat de Pere el Gran (1276-1285) els drets de pesca van estar cedits a la comunitat cristiana de pescadors -actualment la d'El Palmar-, que probablement va adoptar les arts tradicionals de pesca del llac dels andalusins, com testimoniaria el fet que en 1248, l'endemà de la conquesta, l'Orde de Sant Joan de l'Hospital, que tenia senyorius a la zona, retinguera 100 famílies pescadores andalusines, destinant 70 homes per tripular vaixells i la resta per treballar en les brogines (xarxes grosses, de l'àrab barjin) i ensenyar a altres les formes de pesca.

L'arrendatari de les rendes reials de l'Albufera i el batlle reial del regne triaven quatre prohoms de la comunitat de pescadors, els quals posteriorment concedien els permisos de pesca, regulaven les pesqueres de nit, i tenien, juntament amb el guàrdia reial del mont de la devesa i l'albufera, jurisdicció plena sobre la comunitat en base a unes pròpies costums orals. Eixa jurisdicció escapava al mateix poder dels jurats de la ciutat de València, com certificava en 1360 el mestre racional responent a una consulta del governador del regne de Mallorca: certifich la vostra saviesa que sobre’l peix que’s pesca e ix en e de la Albufera de València, jamés no és estat sofert als Juratz e Prohòmens d’aquesta ciutat de fer alguna ordinació o statut sobre lo dit peix.

I una bona mostra -i bella lingüísticament- de la defensa de les costums i jurisdicció de la comunitat de pescadors de l'Albufera ens l'oferix un conflicte de 1377 amb l'arrendador de les rendes del rei, que pretenia retindre la cinquena part del peix que els pescadors prenien per ops de menjar a casa, com feia amb la resta del peix pescat per tal de vendre'l. La comunitat, per evitar-ho, reivindicà les seues costumes, dels temps dels moros, les quals són moltes e diverses que no són reduhides a scriptura alguna, al·legant que no era meravellosa cosa el que demanaven, car l’ortolà qui sens tota comparació no ha tan gran perill de la fruyta e ortaliça que portarà a plaça per vendre, de la qual deu dar la mitat al senyor, pendrà per ops de son menjar tota vegada que ben vist li serà, sens pagar alcun dret.


Bibliografia bàsica:
C. Caruana, Estudio histórico y jurídico de la Albufera de Valencia : su régimen y aprovechamiento desde la Reconquista hasta nuestros días, 1954
M. J. Freire, El libro registro de privilegios de la albufera de Valencia, 1995
F. P. Momblanch, Historia de la albufera de Valencia, 1973
C. Sanchis Ibor, De la gola a les goles. Canvi ambiental secular a l’Albufera de València, 1998
C. Sanchis Ibor, Regadiu i canvi ambiental a l'Albufera de València, 2001

La crida de Pere Meroño

Representants del Col·lectiu Ovidi Montllor-Associació de Músics i Cantants en Valencià

A través de Vilaweb i d'Enric Gil seguisc la suposada polèmica sobre La mala salud del 'rock català iniciada amb un post de Laura Crespo, llicenciada en periodisme que treballa per a El Mundo Deportivo, encetada per la resposta La salut de la música en català de Joaquim Vilarnau, periodista musical, i continuada per Titot, cantant dels desapareguts Brams, amb el seu post La mala salut del periodisme provincià, amb més de 50 comentaris. Arran d'açò Pere Meroño va fer una crida pública, Jo també compro música en català, per fer visible la potència de la música en català i sensibilitzar-nos a tots per comprar-ne.

Els que seguiu este blog sabeu que ací tracte de fer-me'n ressò, tant com puc, de la música en valencià/català, almenys de la que m'agrada, i crec que l'anàlisi realitzada per Frechina, Crònica del 2006. I, tanca qualsevol suposada polèmica, la qual no va ser sinó un simple comentari d'una persona sense cap tipus d'interès musical més enllà dels grans circuits 'oficials' i l'entrada al drap, una mica susceptible però legítima, d'aquells que saben del que parlen i que viuen la qüestió dia a dia. En tot cas, l'apunt d'en Meroño és adient. Tot i que sembla clar que el futur dels músics "no súpervendes" és fer-se conèixer i viure de les gires de concerts (de les entrades i de les vendes de discos i merxandatge fets allí), i per a això internet i les descàrregues P2P són un mitjà fantàstic, cal tindre en compte que les compres a les botigues de discos (o per internet) són encara un element cabdal per mantindre tant als grups com a les petites i mitjanes discogràfiques. Per això, cal rebel·lar-se contra la invitació a la gratuïtat feta per Toni de l'Hostal i comprar discos en valencià/català: per gust i per fer país, per fer país i per gust.


Ací podeu trobar algunes webs especialitzades:

- Cambra Records (Pep Botifarra, Pau Alabajos, Rafa Xambó, Òscar Briz, Inòpia, Aljub, Sva-ters, Mugroman, etc.)

- Discmedi (Tomeu Penya, Raimon, Ovidi Montllor, Guillem d'Efak, Joan Isaac, Verdcel, Glissando, Antònia Font, Joan Miquel Oliver, Mishima, etc.)

- Fourni (Clara Andrés, La Troba Kung-fú, Martingala, Banjim Banjam, etc.)

- Gaztelupeko Hotsak (Conxita, Asstrio)

- K Indústria (Sisa, Roger Mas, Pau Riba, etc.)

- Música Global (Estanislau Verdet, Campanyia Elèctrica Dharma, Cris Juanico, Dept, Fora des Sembrat, Gerard Quintana, Gertrudis, Josep Thió, Marc Parrot, Quimi Portet, Rauxa, etc.)

- La Llum (directori de grups valencians)

- Picap (Al Tall, Paco Muñoz, Alimara, Ara va de bo, Raimon, Maria del Mar Bonet, Adrià Puntí, Sergi Contrí, Rafa Xambó, Lluís Miquel, Nèstor Mont, Josep Tero, Roger Mas, etc.)

- Propaganda pel fet (Obrint Pas, Xerramequ Tiquis Miquis, Plouen Catximbes, Cheb Balowski, Feliu Ventura, Dijous Paella, Ki Sap, etc.)

Drets lingüístics: ACPV i el Síndic de Greuges

La Plataforma per la Llengua acaba de publicar la guia Que faig si...? Alguns suggeriments que poden ésser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català. És certament útil especialment per als que vivim a Catalunya, però per a la qüestió valenciana presenta una greu mancança, comprensible ja que està concebuda per al territori català, com és presentar Acció Cultural del País Valencià com l'únic lloc on adreçar-se per fer una reclamació oficial i informar-se sobre què podem denunciar, reforçant a ulls catalans l'aspiració monopolística d'ACPV en la preservació de la "València catalana" (Climent dixit) i a ulls valencians l'ancorament social del respecte als nostres drets lingüístics.

En este cas, en el de les queixes oficials sobre qüestions lingüístiques, sembla més adient l'activisme individual de la base social valencianista. El relatiu bon funcionament de les queixes via web del Síndic de Greuges valencià així ho indica i només cal una miqueta de constància. Tant Enric Gil, com "Ramon Muntaner" o Xavi López en són bons i eficients usuaris i amb els seus greuges han aconseguit que un munt de planes web oficials incorporen el valencià -com és degut-, que l'administració se'ns adrece en valencià o que la retolació "no oblide" el valencià (ací o ací en teniu alguns exemples).

D'altra banda, la gran altra virtualitat de la guia de la Plataforma per la Llengua és la seua accessibilitat a través d'un .pdf, un sistema que encara tots ens preguntem per què no va ser assajat amb la Guia de drets lingüístics del País Valencià, editada per la mateixa ACPV. Pels mísers 3 euros cobrats haguera sigut molt més rendible socialment penjar-la en internet i permetre l'accés de tothom amb un simple clic. En tot cas es pot adquirir escrivint al correu acpv@acpv.net o telefonant al 96 351 17 26. Siga com siga, a través del Síndic o d'ACPV (que tramita la queixa al Síndic) cal que ens moguem, que fem visibles els nostres drets i que els fem respecta de la millor manera possible -amb paciència i constància!

...que façats pintar les galees (23.II.1282)

Galera veneciana. S. XIV

Mentre mirem i remirem els documents de Cancelleria de l'Arxiu de la Corona d'Aragó crec que tots ens preguntem perquè encara no estan transcrits i posats en la xarxa. El més greu és que això ni tan sols està en projecte, el que tenim ara entre mans és posar en internet còpies fotogràfiques dels documents de Cancelleria, que està bé, però ni punt de comparació... La transcripció dels documents faria avançar la investigació tant en temps (anys i anys) com en qualitat, però per a això caldrien hordes de transcriptors pagats per no sé qui (arxius, fundacions, patronat de l'ACA?). I un colp acabat començar amb les altres seccions de l'Arxiu...

Entre tant, un altre document per a la miscel·lània documental, de Pere el Gran, de 23 de febrer de 1282, en català, i sobre la flota reial i les seues senyeres:

Petrus Dei gracia rex Aragone, fideli suo Raymundo Marcheti, salutem et graciam, manam vós que façats pintar les galees e les barches de les galees, ço és, a saber les dues galees blanques, e dues vermeles, e dues grogues, e dues verts, e dues blaves e dues a senyal de Barchinona, e, puys, sobre tot lo pint aya escuts reyals en cascuna galea e barca. Encara manam que la nau que fo d’en Vilar e una barcha de Canet que hom hi fassa sien pintades a seynal reyal. Item que a cascuna terida e a cascun dels galiots fassats fer barcha segons que vós conexerets e que fassats fer una vela e un terçol reyal a ops d’una galea. Manam vós encara que trametats al feel nostre en Pere de Líbia a ops de les galees de València [...] que ell nós tramet adir(?). Volem encara e us manam que fazats adobar una d’aquelles galees saraynesques que són a Barchinona e si vehiets que no.s pogés bé adobar feessets-ho saber al dit en Pere de Líbia e ell farà adobar aquestes que són así. Datum Valencie, VIIº kalendas marcii anno domini Mº CCº LXXXº primo. Juceff Ravaya

Fideli repositerio suo Raimundo Romei, salutem et graciam, manam vós que de tela prima, segons que ans(?) tramesem adir(?), fassats fer a les galees seyneres reyals a cascuna galea, tres.
Item fassats fer penons a totes les XX galees d’aquela tela de ters en ters banch de cada banda, e que totes les seyneres damont dites sien ab trepes e cayraders.
Encara manam que fassats fer seyneres e penons a les terides e a les naus e a totes les barches de les galees e de les terides segons que en Ramon Marquet conexerà que ops ni aya.
Datum ut supra. Juceff Ravaya

ACA, reg. 44, f. 211r.

Idea d'Espanya i el seu regiment a principis del s. XVII

BNE. Mapa d'Espanya, 1854

- España Uniforme ó Puramente Constitucional que comprende estas treinta y cuatro Provincias de las coronas de Castilla y León, iguales en todos los ramos económicos, judiciales, militares y civiles.

- España Incorporada ó Asimilada que comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado.

- España Foral

- España Colonial

Només dues cites soltes d'un article de Jon Arrieta, "La idea de España entre los vascos de la Edad Moderna", que expliquen certes coses sobre la idea d'Espanya al segle XVII i la integració dels diversos regnes ibèrics en la Monarquia Hispànica.

- Per explicar la idea medieval d'Espanya com a ideal de "restauració" cristiana sobre el territori de la Hispània romanovisigòtica -tota la península ibèrica- que justificava la conquesta d'al-Andalus, aporta el testimoni de l'any 1620 del rossellonés Andreu Bosch: los reyes “...ho eran en Espanya, pero ningun de tota Espanya, fins lo felis succes del Rey Don Felip II nostre tingue, de la successio del Regne de Portugal (1580) ab lo qual acabà de ser senyor absolut general de tota Espanya y de ses parts”.

- Per explicar la idea de respecte i independència entre els consells de govern dels diferents regnes, que asseguraven, per una banda, un fre a l'autoritarisme del rei, i, per altra banda, una consolidació del poder de les oligarquies de cada territori, aporta el fragment d'una resposta a una consulta realitzada al Consell General d'Aragó (dels regnes de la Corona d'Aragó): Desde que se juntaron las Coronas reales de Castilla y Aragón por el casamiento de los Señores Reyes Catholicos rebisagüelos de Vuestra Magestad han sido servidos Vuestra Magestad y sus serenísimos predecesores que los negocios de cada Corona, assi de gobierno y gracia como de justicia, se tratasen por sus propios y differentes Consejos de cada Corona que residiesen cabe la persona real, sin que el uno tuviera género alguno de dependencia del otro de la propia manera que quando estavan baxo de diferentes Reyes, y esto no sin muy grande razón, no solo porque esta union de Reynos como hecha por medio de casamiento ha sido y es ygual sin reconocer superioridad los unos sobre los otros, como porque son tan diferentes las leyes y costumbres de los unos reynos con los otros que conviene al servicio de Dios y de Vuestra Magestad, conservacion de su Monarchia y bien de todos ellos, que traten los negocios de cada Corona los naturales dellas, que es servido Vuestra Magestad nombrar y tienen noticia y experiencia de los que en cada Corona se deve guardar, y como se ha de governar.

L'artista definitiu

Estanislau Verdet i una cadira

Via un macleter que vaig conèixer en cap d'any m'arriba l'artista definitiu, Estanislau Verdet, la negació i l'afirmació de tot a través del lletgisme, un contraesnobisme esnob com el defineix el seu propi creador:

"Siguem cutres i estiguem-ne orgullosos!!" És el nou elitisme: "Lo guai ara és ser Lletgista" (tot amb un punt de mofa i parodia de lo snob). "En la Barcelona super-fashion, on la moda, l'estètica i la imatge són tan importants, els lletgistes (aparentment) sortim portant la contrària i dient que el més elitista és ser lletgista. Però no deixem de fer el mateix que critiquem, per tant, en el fons i en realitat és una crítica a la crítica, una paròdia d'aquesta necessitat absurda d'anar sempre a la contra i de voler ser sempre el més guai i el més undergound..."

Reprenent la línia del xaronisme barceloní de finals del segle XIX, el lletgisme fa broma constant, criticant-ho tot sense donar cap solució a res: no n'és la intenció, l'objectiu és divertir-se i divertir, tot plegat és una farsa per passar el temps.

De fet l'Estanislau Verdet ni tan sols existeix, és un personatge (com també Pau Vodaixa) creat per Pau Vallvé, pare de les criatures, president del seu propi club de fans "Llamàntols en zel" i sembla que inventor de la paraula lletgista per excel·lència: "LLEF!", que significa "ecs" però amb connotació positiva. Les cançons i lletres del disc de l'Estanislau "Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest", del "Rum! Rum! Yiqui tic-tic, quití-quitic" al "Per fer país insultem en català" passant per "M'agradaria ser un lemür" (el meu animal preferit juntament amb el mufló), donen forma al gust pel lletgisme, un corrent artístic i una filosofia de vida cosina germana del cabotisme (en paral·lel al xaronisme català i la renaixença d'espardenya valenciana), les quals no solucionaran el món i potser no arribaran massa lluny pel que fa a l'hegemonia políticocultural però que mentrimentres ens divertiran i serviran de vàlvula d'escapament.

- Comprar el disc "Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest"
- Lletres del disc "Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest" + 6 MP3
- Vídeos al Youtube
- Entrevista a Rac1
- Entrevista a Radio Manlleu
- "Antes muerta que sencilla" versió lletgista
- Mostres de Pau Vallvé
- Blog d'Estanislau Verdet (Yamshes en Escabetx)
- Blog de Pau Vodaixa (OAK)
- Myspace d'Estanislau Verdet
- Myspace de Pau Vallvé