dilluns, 15 de gener de 2007

Contra el duc de València i contra els títols nobiliaris

L'Espadón Narváez, primer duc de València, cap per avall

Segons l'ordre del BOE el fet és de l'11 de juliol de l'any passat, però la notícia ha eixit a la llum pública sis mesos després: el ducat de València ha estat rehabilitat definitivament en la persona del ramader extremeny Juan Díaz Narváez (de naixement, posteriorment ha canviat l'ordre dels cognoms) gràcies a les excel·lents gestions de l'advocat nobiliarista, Luis Vallterra.

El títol va ser creat i concedit en 1845 per la reina Isabel II -a través del ministre de gràcia i justícia valencià Lluís Mayans- per tal de ser concedit al general andalús Ramon María Narváez, queriendo dar un público testimonio de lo muy gratos que me han sido siempre sus servicios, que, á la par de recompensa de su esclarecida lealtad, sirva para perpetuar la memoria de mi Real aprecio. Des de 1941, a la mort del quart duc de València, fins a 1993 el títol estigué oficialment caducat per impagament ja que cap de les seues dues filles féu efectiva la successió, fins que la menuda, María Josefa Narváez, en 1993, ja amb 78 anys -s'intuïxen gestions del fill-, el rehabilità. De fet, morí l'any següent, passant el títol al seu fill, Juan Díaz Narváez, moment en el qual la Generalitat Valenciana, l'Ajuntament de València i la Societat Econòmica d'Amics del País de València, al·legaren al Ministeri de Justícia per tal que no es concedira novament el títol de ducat de València -en tot cas, ducat de Narváez. Finalment, en 2005 l'Audiència Nacional d'Espanya resolgué que se li concedís, cosa que va fer el govern el passat juliol de 2006.

La ignomínia no és la que patix València sinó la que patim tots els ciutadans de l'estat en haver de conviure amb 2.199 persones amb títols nobiliaris, els quals, tot i ser una distinció exclusivament de caràcter honorífic, constituïxen el record d'un període històric en què la igualtat entre tots els homes d'una comunitat no era un principi universal. Per això haurien de ser abolits, perquè no es tracta de cap tradició històrica innòcua, sinó de la perpetuació legal en la memòria pública d'un tret de la nostra societat pretèrita segons el qual la desigualtat era un element essencial de tot el sistema social. En conseqüència, des d'una perspectiva cívica, igualitarista i alhora liberal de la societat, cal que ens proclamem públicament contra el duc de València i contra els títols nobiliaris, com ja ha fet Sergi Carrasca i haurien de fer els bloguistes valencians que així ho pensen.

Finalment, és també curiós constatar que precisament fa a penes tres mesos PSOE, PP i Coalición Canaria tractaren "d'igualar els desiguals", després que el Tribunal Suprem declarara en 2003 la plena legalitat i justícia de la discriminació de la dona en les successions nobiliàries, ja que, admitida la constitucionalidad de los títulos nobiliarios por su naturaleza meramente honorífica y la finalidad de mantener vivo el recuerdo histórico al que se debe su otorgamiento, no cabe entender que un determinado elemento de dicha institución -el régimen de su transmisión “mortis causa”- haya de apartarse de las determinaciones establecidas en la Real carta de concesión. La voluntad regia que ésta expresa no puede alterarse sin desvirtuar el origen y la naturaleza histórica de la institución. Per això, per solucionar esta "injustícia", el Congrés de Diputats realitzà una proposició de llei sobre igualtat de l'home i la dona en l'orde de successió dels títols nobiliaris, amb el vot en contra d'IU-ICV i l'abstenció d'ERC, PNV, EA i BNG, que va ser finalment aprovada pel Senat en octubre de 2006. El senador basc Iñaki Anasagasti se'n féu ressò al seu blog i reproduí la intervenció de Miquel Bofill, en nom dels senadors d'ERC i ICV integrats en l'Entesa catalana de progrés. Jo també crec que paga la pena fer-ho, en este cas traduïda al valencià i amb un enllaç al vídeo del seu parlament:

- Vídeo

- Text (17-10-06):

La tramitació d’esta llei em sembla una frivolitat. Darrere d’una aparent defensa de la igualtat, es manté la desigualtat essencial que suposa el reconeixement per l’Estat dels títols nobiliaris i la seua transmissió hereditària als fills o filles primogènits. Ens sembla una frivolitat, perquè s'ha fet pensant en un reduïdíssim grup de persones, que esperen obtenir algun benefici de l'ostentació d'eixos títols, record de l'antic règim, basat en l'opressió i en la negació dels drets democràtics. Ens sembla una frivolitat que, a més, s'hagen inclòs clàusules de retroactivitat que beneficien a una o a tres dames, de nom convertit en marca, i a les quals, per tant, esta llei oferix una plataforma de publicitat gratuïta. (Aplaudiments.)

No és cert el que diu el preàmbul: que els successius posseïdors d'un títol de noblesa perpètua es limiten a mantenir viu el record d'un moment del nostre passat històric. Si es limiten a això, a mantenir viu un record, no necessiten reconeixement legal; que s'associen i s'autorregulen d'acord amb les seues tradicions, o com els semble més adequat. El reconeixement social el tindran mentre algú vullga fer-los cas. Això és l'única cosa democràtica en relació amb uns símbols hui privats, històrics i no tan històrics.

L'article 14 de la Constitució afirma, i és bo recordar-ho hui: Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. L'única cosa conseqüent amb este article en relació amb els títols nobiliaris és que cap llei els reconega, perquè són, per la seua pròpia essència i la seua forma de transmissió, discriminatoris.

L'acadèmic de la Real Academia de la Historia, Faustino Menéndez Pelayo, referint-se al va i absurd que resulta voler democratitzar el funcionament d'algunes institucions hereditàries, deia el següent: posats a democratitzar-la, per què no fer-les electiva, en compte d'hereditària? És quelcom que ell considerava sense sentit, i nosaltres, no. Perquè això: si volen democratitzar la noblesa, només hi ha un camí: abolir el seu reconeixement per l'Estat. L'article 14 de la Constitució de 1978 enllaça directament amb l'article 25 de la Constitució de la Segona República, que, després d'establir que no podien ser fonament de privilegi jurídic la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques i les creences religioses, afegia com a corol·lari: l'Estat no reconeix distincions i títols nobiliaris.

Afortunadament, hui, en la nostra societat, els títols no pesen com fa 75 anys, i per això hauria de ser més normal que l'Estat deixara de regular-los. En fi, ens haurem de conformar, per ara, amb un simple maquillatge: un mal ús de la causa feminista. D'ací que una part del nostre grup, els senadors d'Esquerra i d'Iniciativa, s'abstinguen en la votació d'una llei l'aprovació de la qual mereixeria anar acompanyada d'una festa de societat, almenys per als que l'han recolzat, amb assistència de les dames beneficiàries. Per la nostra part, junt amb el poble pla i plebeu, simplement afirmem: Visca la democràcia; és a dir, llibertat, igualtat i fraternitat.

Gràcies. (Aplaudiments.)



12 comentaris:

Blai ha dit...

De capital del Regne i Vila-Reial a ducat, on hem anat a parar...
Estem igual que sempre, ciutadans de primera i ciutadans de segona.

Vent d Cabylia ha dit...

Ja ho he tractat de dir: no em sembla tant dura la "degradació" de la categoria nobiliària i senyorial de la ciutat com el fet mateix que puguen haver unes ciutats i uns ciutadans diferenciats d'altres per estes qüestions, encara que siga "honoríficament".

Com apuntava el senador Miquel Bofill, qui vullga mantindre la memòria històrica dels títols que la mantinga a través d'una associació oficial privada, però no a través del reconeixement i tutela de l'estat. Però, clar, amb un monarca hereditari com a cap d'estat, què podem esperar?

Andarella ha dit...

És cert, i estic d’acord amb tu, que és molt més important l’existència de títols nobiliaris al segle XXI que esta simple anècdota simbòlica, però en açò dels símbols ja tenim prou experiència els valencians com per entendre que no és un títol més. Tot això de "ciutat reial" i "cap i casal del regne" forma part de la memòria col·lectiva més bàsica del valencians, anecdòtica si vols, però és així. Per això crec que si ja és indignant l’existència legal de títols nobiliaris, començant pel més important, el de rei, és doblement indignant que ho siga de València, perquè és una qüestió històrico-simbòlica. Per això és el que més crida l’atenció a la gent.

Vent d Cabylia ha dit...

Sí, tens raó, potser és una qüestió històricosimbolica per a molta gent, però a mi el que m'interessa és una ciutat "republicana", de valors republicans, per la qual cosa no vaig a posar-me a defensar una ciutat "reial" contra una ciutat "ducal". Una cosa és clarificar certes qüestions històriques i una altra el projecte polític de futur.

Juan E. Tur ha dit...

És veritablement lamentable que aquest tipus de títols pervisca a la nostra societat i més encara que algú es preocupe més pel que correspon al seu poble o ciutat -que al cap i a la fi ostenta qualsevol imbècil- que pel simple fet que encara existisquen. Definitivamente, deurien ser abolits.

Vent d Cabylia ha dit...

Sí, és trist, però la disjuntiva d'actuació política sembla sempre ser pareguda. En este cas:

1. Fer justícia "històrica i simbòlica" per revertir la condició de València a "ciutat reial". Potser això tindrà molts adeptes i comptarà amb la participació de les institucions, per la qual cosa pot tindre èxit. I si té èxit, haurem fet justícia "simbòlica i històrica" però haurem consolidat la injustícia dels títols nobiliaris. Possibilisme de victòria pírrica.

2. Fer justícia "social, cívica i universal" per acabar amb el reconeixement legal d'unes mencions honorífiques procedents d'un passat injust. Serem quatre gats i segurament no tindrem cap tipus de repercussió pública, tot i que potser continuem fent forat en la progressió d'una ideologia humanista i cívica que procedix de la Il·lustració. Idealisme de resultats incerts, tant a mitjà com a llarg termini.

Quina opció escollir? En el món de les idees està clar, però i en el món de les coses i les accions?

andarella ha dit...

Pot ser no m’he explicat prou, però exactament a això és el que em referia, a la disjuntiva entre “el que té èxit” entre la societat (ciutat reial rebaixada a ducal) per ser una qüestió històrico-simbólica local, i “el que no tindria èxit” per ser un debat que no interessa actualment, l’existència de tots els títols, i que no tindria cap repercussió.
Per això crec que és millor centrar-se en el primer aspecte per aprofitar-ho com a avantatge. En realitat és el mateix pragmatisme que amb l’assumpte de la senyera.

Vent d Cabylia ha dit...

Home, no em compares, per sant Barceló beneït. La disjuntiva de la senyera no és:
1. Tricolor = falsetat possibilista que perpetua la injustícia històrica.
2. Quadribarrada = raó idealista d'alliberament social i nacional.

Tu saps millor que ningú que en el cas de les senyeres cap té més raó històrica que una altra sinó que la qüestió és trobar un símbol distintiu per a una "nació valenciana" contemporània que puga posar en comú els diferents projectes ideològics i socials dels valencians. No hem de triar una senyera o una altra perquè simbòlicament signifiquen una ideologia, eixe és el gran error que continuem perpetuant.

En canvi, la disjuntiva dels títols nobiliaris sí que suposa una tria d'opcions ideològiques entre les quals jo tinc clar en quina situar-me. Per això no puc estar en contra del duc de València sense deixar d'estar en contra dels títols nobiliaris; una cosa i l'altra, en el meu cas, van unides.

Vent d Cabylia ha dit...

En este cas, com va dir Fuster: No m'interessa en absolut una democràcia de gremis, beneficiats i almogàvers, presidida per la mòmia il·lustre del rei en Jaume. Crec que els títols nobiliaris estan molt més a prop d'eixa idea que no la senyera tricolor.

andarella ha dit...

Sembla que estic espeset, perquè no aconseguisc fer-me entendre. La comparació amb la senyera pot ser no és la més adient, però vaja, crec que tenia relació.
Però a vore, per descomptat per mi tampoc es pot deslligar estar en contra del ducat de València sense estar-ne contra tots, això que quede clar. Jo el que dic és que eixe no és un debat que actualment interesse, i per contra estic segur que a la majoria de gent li donarà ràbia este cas perquè això de la “ciutat reial” està, com deia, en els simbolisme dels valencians. El que vull dir és que gràcies a això, este cas concret seria un bon punt de partida, un revulsiu contra tots els títols. Per exemple el d’Alba, que és un dels casos més vergonyosos. No sé si m’explique millor ara.

Enric Castelló ha dit...

Hola,
justament l'altre dia vaig llegir a la wiki que Pere II el cerimonios va ordenar que València no pugués tenir cap títol nobiliari ja que no pot ser separada de la corona ni tan sols figurada o simbòlicament. Només això, que ho vaig llegir i pense que venia al cas... M'ha agradat molt este post, no tenia notícia de l'existència d'este senyor... cosa frikie també vaja... però m'afegeixc a la campanya.

Vent d Cabylia ha dit...

Sí Enric, el Cerimoniós va aprovar això, però, des d'un punt de vista juridicista, la derogació dels Furs de 1707 abolí eixa disposició i tota la resta.
Salutacions i ànims amb el nou blog col•lectiu, molt interessant.