Mentre em pense si traspassar els diners del meu compte de Bancaixa al de Caixa Popular, no puc més que, des de la impotència, refugiar-me en el passat i, simptomàticament, en gent que se'n va de València per a cercar les oportunitats que la seua terra no li ofereix (i sembla que a partir d'ara encara menys...). I ho dic a tall del Valencians pel món de la setmana passada, dedicat a la Toscana i en el qual ix l'olivera Mayo Fuster, a qui vaig conéixer fa molts anys, quan les manifestacions de Praga contra el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Ara ella treballa a l'Institut Universitari Europeu de Florència, on jo vaig estar durant el primer trimestre del curs acadèmic 2008/2009. He pujat la seua intervenció al programa, a més a més, per si algú ha pensat alguna vegada en dirigir la seua carrera acadèmica cap a l'IUE: la seu està on viu Mayo (a Fiesole) i els edificis que apareixen en la segona part del vídeo, com la Villa Schifanoia i la Badia Fiesolana, li pertanyen. No cal pensar-s'ho molt, és un autèntic luxe per a qualsevol investigador...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Florència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Florència. Mostrar tots els missatges
divendres, 11 de juny del 2010
dissabte, 7 de febrer del 2009
Una bossa plena de llibres
Ahir, en el seu viatge entre Roma i Castelló algú em va portar una bossa plena de records i sensacions: la guia Time Out de Firenze, tota plena de subratllats i pàgines marcades; el Corto Maltese en prosa que vaig comprar a les paradetes de llibres d'enfront de l'estació d'autobusos de Bolonya; el Barres i corones, amb bona cosa de comentaris fets amb llapissera; L'arte d'insultare de Schopenhauer, que vaig comprar a l'estació de Santa Maria Novella durant la settimana fiorentina i que es va quedar precisament assenyalat pels insults a i giornalisti -potser en honor als meus convidats-; el Plagis d'Urbà Lozano, marcadet en les pàgines on vaig trobar errates; el segon número d'El Món Medieval, comprat en l'estació del nord de Barcelona per amenitzar un viatge cap a Pisa; El Mut de la Campana de Josep Lozano, amb algunes fulles arrugades pel vapor del bany; set dels molts llibres que vaig arreplegar a la capelleta de Coverciano on la gent deixava els exemplars que ja no volia, des d'una Utopia i un Elogio della pazzia editades en 1863 a Il sorriso della Gioconda de Huxley, passant pel Baudelaire de Philippe Soupault; i, finalment, La storia d'Elsa Morante, que tot i no haver llegit encara em transporta al moment en què la vaig rebre, al costat d'un acollidor escriptori romà des del qual es veu el gasòmetre de Pasolini -que per a mi és el de Maria-. Per a acabar-ho d'arredonir, acabat d'eixir de la Feltrinelli, Il giorno prima della felicità del napolità Erri de Luca, que encara no és un record ben assentat, però que promet ser-ho: È bella di notte la città. C'è pericolo ma pure libertà. Gràcies per l'alegria -i per l'enyorança- que tots -tu i els llibres- m'heu portat d'Itàlia.
dimecres, 10 de desembre del 2008
Addio Firenze
Alla prossima Settignano!Fa ja una setmana que vaig acabar la meua etapa florentina a l'Institut Universitari Europeu. Des de llavors que sóc a Barcelona, però fins ara no havia tingut temps d'escriure un comiat com tocava. Acabe la beca predoctoral a final d'any -ja!- i la meua "estable" vida laboral m'ha empés a buscar un nou treball que em mantinga, si més no, durant 2009 mentre tracte de finalitzar la tesi, pas previ i necessari per a continuar amb la carrera investigadora. I he tingut la sort de començar un apassionant projecte d'anàlisi de la materialització de la capitalitat de Barcelona durant la baixa edat mitjana a través de l'estudi de la correspondència municipal amb altres institucions i viles catalanes i europees. A desembre de 2009 tindrem els resultats, però ara -este desembre- he de presentar el plantejament i els objectius del projecte, per la qual cosa vaig totalment de cap i la meua tornada ha estat ben mogudeta.
De fet, el darrer dia a Florència ja va ser curt de temps. Després de fer una última entrevista amb el meu tutor a l'IUE per liquidar la paperassa necessària i establir ponts de contacte per a properes col·laboracions, vaig enfilar cap a la preciosa casona a mig camí entre Coverciano i Settignano que m'acollí durant tres mesos. Començà a ploure a bots i barrals i, durant la pujada fins a casa, l'aigua es convertí en una intensa pedregada que donà un cert caire apocalíptic al caminal vorejat de xiprers i camps d'oliveres. En consonància amb l'oratge, sonà a l'mp3 "L'ombra feixuga" de Mishima i no vaig trobar millor moment per tractar de fer una repassada mental al trimestre florentí de la meua vida.
Vaig recordar els intensos dies a Roma, el gasòmetre, la pasta amb peix, Sant Pere de nit, l'arribada a Santa Maria Novella, l'amable taxista apassionat de la Fiorentina i de la nazionale di calcio, la tanca roja de la casa de Corbignano, l'agradable sensació de pau dels turons florentins, l'increïble campus de l'IUE -per a gents de ciències humanes i socials!-, les vesprades de setembre a la biblioteca acabant d'editar el llibre sobre Beniparrell, la primera festa a casa, la primera visió de la ciutat des de piazzale Michelangelo, la plujosa manifestació contra el racisme pels carrers de Roma, la pizza bianca del ghetto jueu acompanyada de birra Moretti, l'espectacular sopar auspiciat per un directiu de la FAO -amb lectura de Vázquez Montalbán inclosa-, les històries del commisario Bordelli, les paelles italianes, Änja, Mi Ah, Elisa i els seus nòvios, la pujada als carabinieri de Fiesole, l'encantadora mala llet de la senyora de la latteria trotskista, la gata Otto, els aperitivi a mitjan vesprada, l'accent florentí -sobretot el de Prato-, la bellesa de San Miniato, les lectures al jardí de casa -especialment la d'Els estius-, els apassionants dies de vacances amb nous amics valencians, els partits de la Fiorentina, la descoberta dels Soprano, el cementiri de Settignano, les discussions polítiques, el limoncello, les torres, els porxos i la gent de Bolonya, les relíquies de Savonarola, els documents d'arxiu, Roma, Roma, Roma...
Perquè per molt que haja gaudit de la meua estada a Florència, Roma ha estat la ciutat italiana que m'ha captivat. Roma té una vida desbordant; Florència, en canvi, és un lloc arruïnat pel turisme de masses i la invasió automobilística del centre de la ciutat. La vida nocturna resulta ben minsa, és difícil trobar-hi racons amb personalitat pròpia, les passejades pel centre ho són per un escenari turístic ple de cotxes... Així mateix, a banda de la tristesa de comprovar com s'ha rebaixat la capital de la Toscana en pro del turisme, he conegut igualment la falsedat, la vagància i la manca d'utilitat en una de les institucions científiques més prestigioses d'Europa; i no ho dic per l'IUE en si, que és un paradís d'organització, iniciatives i mitjans, sinó per alguns dels seus elements humans (pensava que a estos nivells només arribaven els que treballaven de valent i en projectes útils, però he vist que no sempre és així).
En qualsevol cas, estos punts negatius, eixos que es tendeixen a oblidar en els balanços, no em van vindre al cap mentre pujava caminant cap a casa sota la intensa granissada. A mitjan camí, a més a més, l'aflicció melangiosa de "L'ombra feixuga" va ser reemplaçada per la tristesa esperançadora de "València, eres una puta", la cançó de Sénior i el Cor brutal. Un parell de dies abans s'havia celebrat pels carrers del cap i casal la massiva manifestació contra la política educativa del PP i en arribar els versos finals -"demà mataré alguns dels teus proxenetes i els altres se n'aniran corrent, i València ho celebrarem"- vaig pensar que, potser, s'obria una llum al final del túnel. Precisament enmig d'estos temps d'incertesa i desgavell.
La pluja em va acompanyar durant tot el trajecte fins a l'estació, amb una maleta de més de 30 quilos. Vaig arribar a Santa Maria Novella cinc minuts abans que partira el meu tren i un parell d'hores després em trobava a ca Maria, a Roma, amb un spritz a la mà, cuinant una paella benissera amb garrofons que havia arreplegat uns dies abans a casa d'una altra Maria valenciana que viu a Bolonya. Al dia següent, després d'haver dormit amb els llençols de canyes de bambú que em pensava que eren una altra cosa, agafava l'avió i aterrava a mitjan matí a l'aeroport del Prat. A Barcelona tot continuava més o menys igual, però una de les oficines de La Caixa de la Barceloneta havia tancat la paradeta: un altre signe dels temps. Havia arribat a casa. Encara, però, no he arribat a "l'altra casa", uns centenars de quilòmetres més avall. S'ha clos l'aventura florentina... Addio Firenze, addio Italia, spero di tornare.
De fet, el darrer dia a Florència ja va ser curt de temps. Després de fer una última entrevista amb el meu tutor a l'IUE per liquidar la paperassa necessària i establir ponts de contacte per a properes col·laboracions, vaig enfilar cap a la preciosa casona a mig camí entre Coverciano i Settignano que m'acollí durant tres mesos. Començà a ploure a bots i barrals i, durant la pujada fins a casa, l'aigua es convertí en una intensa pedregada que donà un cert caire apocalíptic al caminal vorejat de xiprers i camps d'oliveres. En consonància amb l'oratge, sonà a l'mp3 "L'ombra feixuga" de Mishima i no vaig trobar millor moment per tractar de fer una repassada mental al trimestre florentí de la meua vida.
Vaig recordar els intensos dies a Roma, el gasòmetre, la pasta amb peix, Sant Pere de nit, l'arribada a Santa Maria Novella, l'amable taxista apassionat de la Fiorentina i de la nazionale di calcio, la tanca roja de la casa de Corbignano, l'agradable sensació de pau dels turons florentins, l'increïble campus de l'IUE -per a gents de ciències humanes i socials!-, les vesprades de setembre a la biblioteca acabant d'editar el llibre sobre Beniparrell, la primera festa a casa, la primera visió de la ciutat des de piazzale Michelangelo, la plujosa manifestació contra el racisme pels carrers de Roma, la pizza bianca del ghetto jueu acompanyada de birra Moretti, l'espectacular sopar auspiciat per un directiu de la FAO -amb lectura de Vázquez Montalbán inclosa-, les històries del commisario Bordelli, les paelles italianes, Änja, Mi Ah, Elisa i els seus nòvios, la pujada als carabinieri de Fiesole, l'encantadora mala llet de la senyora de la latteria trotskista, la gata Otto, els aperitivi a mitjan vesprada, l'accent florentí -sobretot el de Prato-, la bellesa de San Miniato, les lectures al jardí de casa -especialment la d'Els estius-, els apassionants dies de vacances amb nous amics valencians, els partits de la Fiorentina, la descoberta dels Soprano, el cementiri de Settignano, les discussions polítiques, el limoncello, les torres, els porxos i la gent de Bolonya, les relíquies de Savonarola, els documents d'arxiu, Roma, Roma, Roma...
Perquè per molt que haja gaudit de la meua estada a Florència, Roma ha estat la ciutat italiana que m'ha captivat. Roma té una vida desbordant; Florència, en canvi, és un lloc arruïnat pel turisme de masses i la invasió automobilística del centre de la ciutat. La vida nocturna resulta ben minsa, és difícil trobar-hi racons amb personalitat pròpia, les passejades pel centre ho són per un escenari turístic ple de cotxes... Així mateix, a banda de la tristesa de comprovar com s'ha rebaixat la capital de la Toscana en pro del turisme, he conegut igualment la falsedat, la vagància i la manca d'utilitat en una de les institucions científiques més prestigioses d'Europa; i no ho dic per l'IUE en si, que és un paradís d'organització, iniciatives i mitjans, sinó per alguns dels seus elements humans (pensava que a estos nivells només arribaven els que treballaven de valent i en projectes útils, però he vist que no sempre és així).
En qualsevol cas, estos punts negatius, eixos que es tendeixen a oblidar en els balanços, no em van vindre al cap mentre pujava caminant cap a casa sota la intensa granissada. A mitjan camí, a més a més, l'aflicció melangiosa de "L'ombra feixuga" va ser reemplaçada per la tristesa esperançadora de "València, eres una puta", la cançó de Sénior i el Cor brutal. Un parell de dies abans s'havia celebrat pels carrers del cap i casal la massiva manifestació contra la política educativa del PP i en arribar els versos finals -"demà mataré alguns dels teus proxenetes i els altres se n'aniran corrent, i València ho celebrarem"- vaig pensar que, potser, s'obria una llum al final del túnel. Precisament enmig d'estos temps d'incertesa i desgavell.
La pluja em va acompanyar durant tot el trajecte fins a l'estació, amb una maleta de més de 30 quilos. Vaig arribar a Santa Maria Novella cinc minuts abans que partira el meu tren i un parell d'hores després em trobava a ca Maria, a Roma, amb un spritz a la mà, cuinant una paella benissera amb garrofons que havia arreplegat uns dies abans a casa d'una altra Maria valenciana que viu a Bolonya. Al dia següent, després d'haver dormit amb els llençols de canyes de bambú que em pensava que eren una altra cosa, agafava l'avió i aterrava a mitjan matí a l'aeroport del Prat. A Barcelona tot continuava més o menys igual, però una de les oficines de La Caixa de la Barceloneta havia tancat la paradeta: un altre signe dels temps. Havia arribat a casa. Encara, però, no he arribat a "l'altra casa", uns centenars de quilòmetres més avall. S'ha clos l'aventura florentina... Addio Firenze, addio Italia, spero di tornare.
Santa Croce e la Biblioteca Nazionale dal Ponte alle Graziedilluns, 10 de novembre del 2008
De l'Artemio Franchi a Mestalla
Bons records de l'Artemio FranchiCom a remat d'una esplèndida setmana florentina ahir vaig tornar a l'Artemio Franchi a veure la Fiorentina guanyar contra l'Atalanta de Bergamo. No em volia quedar amb el regust amarg de l'empat amb sabor a derrota del partit de Champions League contra el Bayern de Múnic i vaig encertar de partit: gol de Gilardino, bon joc dels viola i emoció fins al final; 2 a 1 al remat. Feia molt de temps que no anava tant seguit a un camp de futbol. Va haver un temps de la meua vida en què no fallava cada quinze dies, a animar al València CF sense descans, com he explicat recentment a un post del blog Últimes vesprades a Mestalla, obert en honor i record de l'estadi valencià que desapareixerà en pocs anys.
A Florència, malgrat la brevetat de la meua estada, hi he anat ja tres vegades, una intensitat que es deu a raons diverses i confluents. En primer lloc pel mateix coliseu florentí, l'Stadio Comunale Artemio Franchi, l'únic gran edifici "modern" que té la ciutat, juntament amb l'Estació de trens de Santa Maria Novella, que particularment no m'acaba de fer el pes. Va ser, de fet, el primer monument que vaig veure en el trajecte iniciàtic cap a casa per indicació d'un ufanós taxista florentí: lo Stadio Comunale, quaranta-cinque milla spettatori. Després, hi he passat quasi tots els dies amb l'autobús gaudint, ni que siga per uns pocs segons, de la seua bellesa arquitectònica:
A Florència, malgrat la brevetat de la meua estada, hi he anat ja tres vegades, una intensitat que es deu a raons diverses i confluents. En primer lloc pel mateix coliseu florentí, l'Stadio Comunale Artemio Franchi, l'únic gran edifici "modern" que té la ciutat, juntament amb l'Estació de trens de Santa Maria Novella, que particularment no m'acaba de fer el pes. Va ser, de fet, el primer monument que vaig veure en el trajecte iniciàtic cap a casa per indicació d'un ufanós taxista florentí: lo Stadio Comunale, quaranta-cinque milla spettatori. Després, hi he passat quasi tots els dies amb l'autobús gaudint, ni que siga per uns pocs segons, de la seua bellesa arquitectònica:
On comença la Curva Fiesole i per on passa l'autobús
Es tracta d'una obra realitzada entre 1929 i 1932, una de les primeres de Pier Luigi Nervi, arquitecte lligat a les tendències futuristes i racionalistes. De fet, sempre em recorda a la piscina de les Arenes de València, privatitzada els darrers anys de forma impune per l'Ajuntament i construïda per Gutiérrez Soto i Borso di Carminati en 1934 en la mateixa línia racionalista de línies clares i senzilles. D'altra banda, el mateix Nervi fou un dels arquitecte icona del feixisme italià i precisament el camp florentí, llavors dit Stadio Giovanni Berta en honor d'un jove feixista italià llançat i ofegat a l'Arno en un enfrontament amb els comunistes en 1921, va tindre lloc un històric partit entre Espanya i Itàlia que començà la maledicció històrica dels quarts de final en els Mundials de futbol.
Aquell no era un partit normal d'una Espanya normal contra una Itàlia normal. Era un partit de quarts de final d'un Mundial celebrat en 1934 en una Itàlia governada per un Benito Mussolini que havia ordenat la victòria final de la seua selecció nacional, com finalment va resultar. I l'Espanya del '34 era una Espanya republicana amb huit jugadors bascos (Ciriaco, Cilaurren, Muguerza, Lafuente, Iraragorri, Lángara, Gorostiza i Regueiro), un valencià (Quincoces), un català (Zamora) i un andalús (Fede) a l'onze titular. El joc fou duríssim, hi hagué quatre jugadors italians i set de la selecció espanyola lesionats -l'àrbitre fou suspés per vida després del partit- i el partit finalitzà amb el resultat d'empat a 1. Al dia següent, amb les nombroses baixes resultants com la de Zamora amb dos costelles trencades, es jugà el partit de desempat novament a l'estadi de Florència; Itàlia acabà vencent 1-0 amb gol de Giuseppe Meazza, segurament precedit d'una falta al porter Nogués.
Instantània del gol de Meazza en 1934
En segon lloc, hi volia anar per la pròpia significació de l'Artemio Franchi. Com he dit, en arribant vaig tindre una primera mostra de l'enorgulliment que produïa l'estadi entre una gran part dels florentins i després, durant la meua estada ací, he assistit al procés de presentació d'un nou camp, d'eixos tan espectaculars que fan ara, però sense que ningú haja esmentat la paraula "demolició" per a l'antic estadi, sinó que s'hagen sentit veus per cercar-li una nova funció: seu dels partits de rugbi de la selecció italiana, cicle de concerts de grans estrelles, etc.
Aixi doncs, hi he enfilat cap a l'estadi de la Fiorentina en tres ocasions i hi he observat que també ací és un lloc on s'afermen els signes d'identitat territorials. La curva Fiesole, un fons espectacular on un mínim de 2.000 persones animen sense parar -ni tan sols per a insultar l'àrbitre a no ser que la cosa siga molt greu- canta repetidament el nom de la ciutat -divers del club-, tant l'actual (Firenze) com l'històric (Fiorenza). Al Parterre de Maratona, la part de seients posats sobre l'antiga pista d'atletisme en ocasió del Mundial de 1990, hi ha una colla de gent que es dedica a cridar als seus jugadors aprofitant que els poden escoltar a ran de camp, o a insultar els visitants dient-los de tot, específicament insults d'alteritat italiana com lombardo o romano di merda. Finalment, al darrer partit que hi he anat han repartit gratuïtament un dels Firenze informa passats, una revista d'història sobre el Granducato di Toscana en què he trobat les úniques traces de voluntat de recuperació de la llengua pròpia dins de la secció Alla riscoperta del vernacolo.
En definitiva, portant la qüestió cap a un dels temes recurrents d'este blog, tot i que el seguiment d'un equip de futbol no fa el nacionalisme -pot haver-hi moltes raons externes per a ser d'una o d'una altra esquadra-, sí que és un bon element per tal d'apropar-hi molta gent a un missatge particularista, sobretot si és el mateix club qui el facilita i el potencia. En el cas del València CF i el valencianisme la mateixa confusió de noms, la rivalitat amb els dos grans -els de La Meseta i el Barça-, i la voluntat de fer un equip de país -supose que autonomia en el seu concepte- iniciada per Paco Roig (centenars de penyes arreu del territori) i potenciada per la Generalitat i per Ràdio Televisió Valenciana, fan del principal equip de la ciutat de València un caldo de cultiu ben fèrtil per al valencianisme nacionalista.
En eixe sentit, ha estat una llàstima la vinguda a menys de l'Aplec VCF, però, com he dit, cal que siga la presidència, amb tots els ressorts de poder a la seua disposició, la que tracte de donar exemple i impulsar un discurs de valencianisme potent. Amb l'eixida de Juan Soler i l'arribada del puçolenc Vicent Soriano hem guanyat en la qüestió, però, com quasi sempre, als valencianistes -en els dos sentits- ens pareix insuficients. D'altra banda, un discurs nacionalista estrictament valencianista també ajudaria a assenyalar el camí i pressionar la direcció del València CF en eixa direcció. El problema és que, a la fi, sempre acabem en la mateixa dicotomia: estem així per la manca de sintonia del projecte nacionalista amb el valencianisme temperamental o perquè no donem per a més com a poble diferenciat?
Un post llarg que ha derivat de l'Artemio Franchi al valencianisme de Mestalla. Vos deixe, però, amb unes quantes fotografies més de l'estadi florentí trobades majoritàriament a Flickr.
Aquell no era un partit normal d'una Espanya normal contra una Itàlia normal. Era un partit de quarts de final d'un Mundial celebrat en 1934 en una Itàlia governada per un Benito Mussolini que havia ordenat la victòria final de la seua selecció nacional, com finalment va resultar. I l'Espanya del '34 era una Espanya republicana amb huit jugadors bascos (Ciriaco, Cilaurren, Muguerza, Lafuente, Iraragorri, Lángara, Gorostiza i Regueiro), un valencià (Quincoces), un català (Zamora) i un andalús (Fede) a l'onze titular. El joc fou duríssim, hi hagué quatre jugadors italians i set de la selecció espanyola lesionats -l'àrbitre fou suspés per vida després del partit- i el partit finalitzà amb el resultat d'empat a 1. Al dia següent, amb les nombroses baixes resultants com la de Zamora amb dos costelles trencades, es jugà el partit de desempat novament a l'estadi de Florència; Itàlia acabà vencent 1-0 amb gol de Giuseppe Meazza, segurament precedit d'una falta al porter Nogués.
Instantània del gol de Meazza en 1934En segon lloc, hi volia anar per la pròpia significació de l'Artemio Franchi. Com he dit, en arribant vaig tindre una primera mostra de l'enorgulliment que produïa l'estadi entre una gran part dels florentins i després, durant la meua estada ací, he assistit al procés de presentació d'un nou camp, d'eixos tan espectaculars que fan ara, però sense que ningú haja esmentat la paraula "demolició" per a l'antic estadi, sinó que s'hagen sentit veus per cercar-li una nova funció: seu dels partits de rugbi de la selecció italiana, cicle de concerts de grans estrelles, etc.
Aixi doncs, hi he enfilat cap a l'estadi de la Fiorentina en tres ocasions i hi he observat que també ací és un lloc on s'afermen els signes d'identitat territorials. La curva Fiesole, un fons espectacular on un mínim de 2.000 persones animen sense parar -ni tan sols per a insultar l'àrbitre a no ser que la cosa siga molt greu- canta repetidament el nom de la ciutat -divers del club-, tant l'actual (Firenze) com l'històric (Fiorenza). Al Parterre de Maratona, la part de seients posats sobre l'antiga pista d'atletisme en ocasió del Mundial de 1990, hi ha una colla de gent que es dedica a cridar als seus jugadors aprofitant que els poden escoltar a ran de camp, o a insultar els visitants dient-los de tot, específicament insults d'alteritat italiana com lombardo o romano di merda. Finalment, al darrer partit que hi he anat han repartit gratuïtament un dels Firenze informa passats, una revista d'història sobre el Granducato di Toscana en què he trobat les úniques traces de voluntat de recuperació de la llengua pròpia dins de la secció Alla riscoperta del vernacolo.
En definitiva, portant la qüestió cap a un dels temes recurrents d'este blog, tot i que el seguiment d'un equip de futbol no fa el nacionalisme -pot haver-hi moltes raons externes per a ser d'una o d'una altra esquadra-, sí que és un bon element per tal d'apropar-hi molta gent a un missatge particularista, sobretot si és el mateix club qui el facilita i el potencia. En el cas del València CF i el valencianisme la mateixa confusió de noms, la rivalitat amb els dos grans -els de La Meseta i el Barça-, i la voluntat de fer un equip de país -supose que autonomia en el seu concepte- iniciada per Paco Roig (centenars de penyes arreu del territori) i potenciada per la Generalitat i per Ràdio Televisió Valenciana, fan del principal equip de la ciutat de València un caldo de cultiu ben fèrtil per al valencianisme nacionalista.
En eixe sentit, ha estat una llàstima la vinguda a menys de l'Aplec VCF, però, com he dit, cal que siga la presidència, amb tots els ressorts de poder a la seua disposició, la que tracte de donar exemple i impulsar un discurs de valencianisme potent. Amb l'eixida de Juan Soler i l'arribada del puçolenc Vicent Soriano hem guanyat en la qüestió, però, com quasi sempre, als valencianistes -en els dos sentits- ens pareix insuficients. D'altra banda, un discurs nacionalista estrictament valencianista també ajudaria a assenyalar el camí i pressionar la direcció del València CF en eixa direcció. El problema és que, a la fi, sempre acabem en la mateixa dicotomia: estem així per la manca de sintonia del projecte nacionalista amb el valencianisme temperamental o perquè no donem per a més com a poble diferenciat?
Un post llarg que ha derivat de l'Artemio Franchi al valencianisme de Mestalla. Vos deixe, però, amb unes quantes fotografies més de l'estadi florentí trobades majoritàriament a Flickr.
dimarts, 4 de novembre del 2008
Premonicions
SettignanoAhir em van passar tres coses, si més no, curioses i potser premonitòries de la intensa setmana que m'espera. En primer lloc, vaig trobar per segona vegada Il pazzo di Settignano, això és, "El Boig de Settignano", el poblet que hi ha en els turons del nordest de Florència. És un home major, ben vestit amb tratges vells, amb el seu maletí i unes sabates de mudar marrons, que quan et veu vindre de lluny per un caminal es queda quiet i et mira fixament fins que passes al seu costat. Diuen que saluda segons el seu humor. A mi, almenys, m'ha retornat els dos buon giorno que li he llançat fins el moment.
Després, ja a hora de dinar retornava a casa amb una bona compra de vi i en baixar de l'autobús se m'ha trencat la caixa on portava les botelles. Un xiquet de Coverciano, un barri entre Florència i Settignano, en veure el ruixat que queia m'ha ajudat a transportar-les malgrat que vivia a 15 minuts cap a una altra direcció. Grazie mille Simone!
Finalment, per la vesprada, mentre esperava un altre autobús un jove estudiant nordamericà m'ha pres -com sol passar- per italià i m'ha preguntat per l'èxit de la música estadounidenca a Itàlia. Li he dit que no era italià sinó valencià, de València, on hi ha Espanya. Llavors m'ha preguntat que si hi havia molts mexicans a Itàlia... Supose que volia dir "espanyols". Pensava que eixa confusió era pràcticament una llegenda urbana però he pogut comprovar que no (i això que el xicon era de Califòrnia). Ja vorem si eren premonicions o simples anècdotes.
dijous, 23 d’octubre del 2008
Boscos i Cottolengos
Cottolengo del Pare Alegre (Ciutat de València)Ahir vaig vore anunciada a La Stampa (de Torí) una col·lecció de biografies sobres els grans hòmens sants del Piemont durant el segle XIX. Em van sobtar els dos primers noms: Don Bosco i Cottolengo, per a mi relacionats d'una manera o una altra amb la ciutat de València, el primer pel col·legi de salesians i el segon per l'hospital religiós que hi ha vora Benimaclet.
En primer lloc, no en tenia ni idea: el fundador dels Salesians era un piemontés, Giovanni Melchiorre Bosco (1815-1888), i va posar eixe nom a la Congregació en honor de Francesco di Sales (1567-1622), bisbe de Ginebra i originari del mateix territori històric. D'altra banda, mai m'havia parat a cercar el significat de Cottolengo, realment estrany en el seu ús perquè la gent l'empra com a nom de lloc -"està a prop del Cottolengo", per exemple-, quan en realitat és un cognom, el de Giuseppe Benedetto Cottolengo (1786-1842), també piemontés que precisament va ser declarat sant en el mateix moment que Giovanni Bosco, en 1934. En qualsevol cas, l'utilització de Cottolengo com a nom de lloc és una cosa ja originària de la primera Piccola Casa della Divina Provvidenza fundada pel mateix religiós a Torí en 1832, una casa assistencial per a malalts pobres comunament anomenada il Cottolengo.
Amb tot, cal especificar que el Cottolengo valencià pertany a les institucions caritatives establides per iniciativa del terrassenc Jacint Alegre (1874-1930), que va decidir fundar un "Cottolengo" seguint les passes del torinés, és a dir, un hospital per a malalts pobres incurables que es mantinguera únicament amb donacions, confiant en la Divina Providència. El primer es va crear a Barcelona en 1932, ja mort el seu impulsor, i el segon va ser el de València, en 1942, tot fent-se càrrec de l'antic Hospital de la Milagrosa del carrer Baix del barri del Carme. En aquells moments ja s'havien fundat, en 1939, les Germanes Servidores de Jesús, la congregació de monges que s'hi encarrega de l'atenció dels malalts. Finalment, en 1958, el Cottolengo valencià, el "Cottolengo del Pare Alegre", es va traslladar al seu actual edifici, en aquell moment allunyat de la ciutat i quasi enmig de l'horta, però actualment plenament integrat en el traçat urbà.
Coneixements anecdòtics i curiosos, però que, si més no, ens ajuden a entendre una miqueta millor el món que ens envolta. Ja veus...
En primer lloc, no en tenia ni idea: el fundador dels Salesians era un piemontés, Giovanni Melchiorre Bosco (1815-1888), i va posar eixe nom a la Congregació en honor de Francesco di Sales (1567-1622), bisbe de Ginebra i originari del mateix territori històric. D'altra banda, mai m'havia parat a cercar el significat de Cottolengo, realment estrany en el seu ús perquè la gent l'empra com a nom de lloc -"està a prop del Cottolengo", per exemple-, quan en realitat és un cognom, el de Giuseppe Benedetto Cottolengo (1786-1842), també piemontés que precisament va ser declarat sant en el mateix moment que Giovanni Bosco, en 1934. En qualsevol cas, l'utilització de Cottolengo com a nom de lloc és una cosa ja originària de la primera Piccola Casa della Divina Provvidenza fundada pel mateix religiós a Torí en 1832, una casa assistencial per a malalts pobres comunament anomenada il Cottolengo.
Amb tot, cal especificar que el Cottolengo valencià pertany a les institucions caritatives establides per iniciativa del terrassenc Jacint Alegre (1874-1930), que va decidir fundar un "Cottolengo" seguint les passes del torinés, és a dir, un hospital per a malalts pobres incurables que es mantinguera únicament amb donacions, confiant en la Divina Providència. El primer es va crear a Barcelona en 1932, ja mort el seu impulsor, i el segon va ser el de València, en 1942, tot fent-se càrrec de l'antic Hospital de la Milagrosa del carrer Baix del barri del Carme. En aquells moments ja s'havien fundat, en 1939, les Germanes Servidores de Jesús, la congregació de monges que s'hi encarrega de l'atenció dels malalts. Finalment, en 1958, el Cottolengo valencià, el "Cottolengo del Pare Alegre", es va traslladar al seu actual edifici, en aquell moment allunyat de la ciutat i quasi enmig de l'horta, però actualment plenament integrat en el traçat urbà.
Coneixements anecdòtics i curiosos, però que, si més no, ens ajuden a entendre una miqueta millor el món que ens envolta. Ja veus...
divendres, 19 de setembre del 2008
Fumo su Firenze
Hui fa una pluja lleu, suau, que s'ajusta a la humitat de Florència i que va amarant de forma aparentment inexplicable les nombroses fogueres que hi ha la muntanya, les quals, mentre calcinen el que supose que són males herbes, creen una fina capa de fum i una intensa olor de cremat, com si estiguérem a València més o menys per estes dates, quan es fa el mateix amb la palla de l'arròs. En breu hi tornaré, tot just a la vora de l'Albufera...
dilluns, 15 de setembre del 2008
Certs canvis
Aprofitant la mudança física a terres toscanes, he procedit a introduir algun xicotet canvi al blog. A banda de les "Novetats" mensuals, he actualitzat la llista de blogs esborrant els que s'han anat quedant pel camí (què va ser de tu, Pixelades?), he afegit un "Estic llegint" i "He llegit darrerament" a petició de Marieta, he habilitat una llista de "Valencianes al país" i he incorporat una llista de blogs "Entorn d'El Polp", un grup d'amics que es duen un rotllo molt interessant i que m'han transmés darrerament unes ganes inusitades de gaudir de Florència. Jo sóc més de mar i de paisatges humans, però la veritat és que la vista de la ciutat des de Piazzale Michelangelo o des de San Miniato representen un moment de goig intens.
divendres, 12 de setembre del 2008
Bando di vendita
Hi ha certa gent que sent enveja de la meua estada a Florència (d'eixa enveja sana que hi ha gent que diu que no existeix, però que consisteix en no desitjar mal al subjecte envejat). Tanmateix, qui no té casa a la Toscana és perquè no vol. Ara mateix la Giunta Regionale della Regione Toscana està venent a preus -més o menys- raonables part del patrimoni immobiliari que ha anat a parar a les seues mans o que ha quedat sense funció pública. Així, hi podem trobar un ex-convent (en ruïnes) a Subbiano per uns 30 milions de pessetes:
I, si sou dels que es conformeu amb un casupiu xicotet, doncs podeu optar a un ex-ufficio postale a Civitella Paganico per només 4 milions i mig de pessetes:
Ara, els preus a la ciutat de Florència són una altra cosa... Però, ja sabeu, si teniu uns milionets de res a la butxaca i vos agrada la Toscana...
dimecres, 10 de setembre del 2008
L'oroscopo
Mai consulte l’horòscop a no ser que hi haja algú que me’l llija, però com ara estic àvid de lectura en italià, encara que siga per a dones, vaig decidir mirar el que venia amb el Io donna. Il femminile del Corriere della sera (per cert, açò sí que són suplements –222 pàgines, pràcticament una revista com si fóra el Woman o el Cosmo–). I, escolta, quina meravella. Ni que saberen quina és la meua situació actual...
Scorpione: Consapevoli ed efficienti saprete raggiungere i resultati che più vi stanno a cuore... La voglia di godervi la vita vi renderà più socievoli e aperte alle novità... Le nuove iniziative avranno esito fortunato. In qualche caso avrete carta bianca e potrete organizzare ciò che vi interessa come preferirete.
dilluns, 8 de setembre del 2008
Il coniglio
No sabia que vivia tan a dins del bosc fins que este matí a les huit menys quart, quan anava pel caminal que baixa fins a la parada de l'autobús, un conill ha aparegut corrent, s'hi ha palplantat enmig, i en compte d'eixir-ne corrents quan m'acostava m'ha -pràcticament- acompanyat en el meu trajecte fins a la carretera. Són molt amigables els conills florentins? Tindria un rellotge com el conill d'Alícia i m'estaria avisant que l'autobús estava a punt de passar? Ho hauré somiat tot plegat? Vindrà també demà a dir-me "buon giorno"?divendres, 5 de setembre del 2008
Comencem a remugar
I vosté què recorda de Florència: el Duomo?
Els Botticelli?
El Ponte Vecchio?
La ciutat sencera?
O, més bé, la bistecca alla fiorentina?
Els Botticelli?
El Ponte Vecchio?
La ciutat sencera?
O, més bé, la bistecca alla fiorentina?
No, no, crec que no recorde qualsevol d'estes coses... El que més recorde de Florència són les zanzare tigri!! Els "mosquits tigre" amb els que amenacen les autoritats a Barcelona des de fa uns anys. La mare que les va parir!! El primer dia si no em picaren 15 no ho va fer cap!! Són extraordinàriament agressives i n'hi ha un fum (i si vius a la muntanya, on comença el camp toscà doncs encara més)!
Ací "zanzara" (mosquit) és femení i, de fet, "gràcies" a elles m'he assabentat que només piquen les femelles, les quals necessiten moltes proteïnes per a les larves, mentre que els mosquits mascles pul·lulen de flor en flor alimentant-se exclusivament i gràcilment de nèctar vegetal. En principi, pensava que les meues picadures es podien deure a puces de la nostra gata, Otto (sí, ja veus), però una breu cerca al Google va oferir la solució: és realment un greu problema a moltes zones de Florència, com palesa el fet que internet vaja ple de pàgines, fòrums i posts italians específicament dedicats a les zanzare de la Toscana.
Als països tropicals els mosquits tigre poden transmetre malalties contagioses i hui mateix era notícia a la prensa florentina que un jove de 25 anys havia tornat de Tailàndia amb el dengue i, per això mateix, per a evitar que la plaga de mosquits local puguera transmetre la malatia, es procediria a fumigar les zones de Florència que el xic havia frecuentat abans de caure malalt.
Sembla que el problema s'arrossega des de fa tant de temps que fins i tot hi tenen "Salvems" de mosquits. Bé, no és exactament això, sinó que, com explicava el famosíssim blog italià de Beppe Grillo fa un parell d'anys, hi ha moviments cívics que tracten de reduir l'ús indiscriminat i abusiu de pesticides per combatre els mosquits tigre, ja que, segons plantegen, a la llarga els fa més resistents i s'ocasionen greus perjudicis de salut pública. No sé quina és la solució, però ha estat realment una sorpresa. Melinda Gallo, una altra estrangera que viu a Florència, ja ens avisava fa unes setmanes als incauts que vinguérem per ací:
Ací "zanzara" (mosquit) és femení i, de fet, "gràcies" a elles m'he assabentat que només piquen les femelles, les quals necessiten moltes proteïnes per a les larves, mentre que els mosquits mascles pul·lulen de flor en flor alimentant-se exclusivament i gràcilment de nèctar vegetal. En principi, pensava que les meues picadures es podien deure a puces de la nostra gata, Otto (sí, ja veus), però una breu cerca al Google va oferir la solució: és realment un greu problema a moltes zones de Florència, com palesa el fet que internet vaja ple de pàgines, fòrums i posts italians específicament dedicats a les zanzare de la Toscana.
Als països tropicals els mosquits tigre poden transmetre malalties contagioses i hui mateix era notícia a la prensa florentina que un jove de 25 anys havia tornat de Tailàndia amb el dengue i, per això mateix, per a evitar que la plaga de mosquits local puguera transmetre la malatia, es procediria a fumigar les zones de Florència que el xic havia frecuentat abans de caure malalt.
Sembla que el problema s'arrossega des de fa tant de temps que fins i tot hi tenen "Salvems" de mosquits. Bé, no és exactament això, sinó que, com explicava el famosíssim blog italià de Beppe Grillo fa un parell d'anys, hi ha moviments cívics que tracten de reduir l'ús indiscriminat i abusiu de pesticides per combatre els mosquits tigre, ja que, segons plantegen, a la llarga els fa més resistents i s'ocasionen greus perjudicis de salut pública. No sé quina és la solució, però ha estat realment una sorpresa. Melinda Gallo, una altra estrangera que viu a Florència, ja ens avisava fa unes setmanes als incauts que vinguérem per ací:
My "farmacista" is my best friend now.PS: Tampoc anava a començar dient "¡Qué bonita está Florencia!"...
dijous, 28 d’agost del 2008
Adéu
No, no és que deixe el blog de nou, ni temporalment, ni definitivament, sinó que me'n vaig, marxe, em trasllade físicament, a Florència, per qüestions de treball, deixant arrere una ciutat que estime i una persona que estime encara més... Però, bé, pensarem que un trimestre passa prompte i que tot anirà bé i tot això... I com afectarà el canvi de residència al blog? Tindré temps per escriure? Parlaré dels mateixos temes? Hi haurà novetats? Com tot en la vida, ja vorem...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)