De l'Artemio Franchi a Mestalla

Bons records de l'Artemio Franchi

Com a remat d'una esplèndida setmana florentina ahir vaig tornar a l'Artemio Franchi a veure la Fiorentina guanyar contra l'Atalanta de Bergamo. No em volia quedar amb el regust amarg de l'empat amb sabor a derrota del partit de Champions League contra el Bayern de Múnic i vaig encertar de partit: gol de Gilardino, bon joc dels viola i emoció fins al final; 2 a 1 al remat. Feia molt de temps que no anava tant seguit a un camp de futbol. Va haver un temps de la meua vida en què no fallava cada quinze dies, a animar al València CF sense descans, com he explicat recentment a un post del blog Últimes vesprades a Mestalla, obert en honor i record de l'estadi valencià que desapareixerà en pocs anys.

A Florència, malgrat la brevetat de la meua estada, hi he anat ja tres vegades, una intensitat que es deu a raons diverses i confluents. En primer lloc pel mateix coliseu florentí, l'Stadio Comunale Artemio Franchi, l'únic gran edifici "modern" que té la ciutat, juntament amb l'Estació de trens de Santa Maria Novella, que particularment no m'acaba de fer el pes. Va ser, de fet, el primer monument que vaig veure en el trajecte iniciàtic cap a casa per indicació d'un ufanós taxista florentí: lo Stadio Comunale, quaranta-cinque milla spettatori. Després, hi he passat quasi tots els dies amb l'autobús gaudint, ni que siga per uns pocs segons, de la seua bellesa arquitectònica:

On comença la Curva Fiesole i per on passa l'autobús

Es tracta d'una obra realitzada entre 1929 i 1932, una de les primeres de Pier Luigi Nervi, arquitecte lligat a les tendències futuristes i racionalistes. De fet, sempre em recorda a la piscina de les Arenes de València, privatitzada els darrers anys de forma impune per l'Ajuntament i construïda per Gutiérrez Soto i Borso di Carminati en 1934 en la mateixa línia racionalista de línies clares i senzilles. D'altra banda, el mateix Nervi fou un dels arquitecte icona del feixisme italià i precisament el camp florentí, llavors dit Stadio Giovanni Berta en honor d'un jove feixista italià llançat i ofegat a l'Arno en un enfrontament amb els comunistes en 1921, va tindre lloc un històric partit entre Espanya i Itàlia que començà la maledicció històrica dels quarts de final en els Mundials de futbol.

Aquell no era un partit normal d'una Espanya normal contra una Itàlia normal. Era un partit de quarts de final d'un Mundial celebrat en 1934 en una Itàlia governada per un Benito Mussolini que havia ordenat la victòria final de la seua selecció nacional, com finalment va resultar. I l'Espanya del '34 era una Espanya republicana amb huit jugadors bascos (Ciriaco, Cilaurren, Muguerza, Lafuente, Iraragorri, Lángara, Gorostiza i Regueiro), un valencià (Quincoces), un català (Zamora) i un andalús (Fede) a l'onze titular. El joc fou duríssim, hi hagué quatre jugadors italians i set de la selecció espanyola lesionats -l'àrbitre fou suspés per vida després del partit- i el partit finalitzà amb el resultat d'empat a 1. Al dia següent, amb les nombroses baixes resultants com la de Zamora amb dos costelles trencades, es jugà el partit de desempat novament a l'estadi de Florència; Itàlia acabà vencent 1-0 amb gol de Giuseppe Meazza, segurament precedit d'una falta al porter Nogués.

Instantània del gol de Meazza en 1934

En segon lloc, hi volia anar per la pròpia significació de l'Artemio Franchi. Com he dit, en arribant vaig tindre una primera mostra de l'enorgulliment que produïa l'estadi entre una gran part dels florentins i després, durant la meua estada ací, he assistit al procés de presentació d'un nou camp, d'eixos tan espectaculars que fan ara, però sense que ningú haja esmentat la paraula "demolició" per a l'antic estadi, sinó que s'hagen sentit veus per cercar-li una nova funció: seu dels partits de rugbi de la selecció italiana, cicle de concerts de grans estrelles, etc.

Aixi doncs, hi he enfilat cap a l'estadi de la Fiorentina en tres ocasions i hi he observat que també ací és un lloc on s'afermen els signes d'identitat territorials. La curva Fiesole, un fons espectacular on un mínim de 2.000 persones animen sense parar -ni tan sols per a insultar l'àrbitre a no ser que la cosa siga molt greu- canta repetidament el nom de la ciutat -divers del club-, tant l'actual (Firenze) com l'històric (Fiorenza). Al Parterre de Maratona, la part de seients posats sobre l'antiga pista d'atletisme en ocasió del Mundial de 1990, hi ha una colla de gent que es dedica a cridar als seus jugadors aprofitant que els poden escoltar a ran de camp, o a insultar els visitants dient-los de tot, específicament insults d'alteritat italiana com lombardo o romano di merda. Finalment, al darrer partit que hi he anat han repartit gratuïtament un dels Firenze informa passats, una revista d'història sobre el Granducato di Toscana en què he trobat les úniques traces de voluntat de recuperació de la llengua pròpia dins de la secció Alla riscoperta del vernacolo.

En definitiva, portant la qüestió cap a un dels temes recurrents d'este blog, tot i que el seguiment d'un equip de futbol no fa el nacionalisme -pot haver-hi moltes raons externes per a ser d'una o d'una altra esquadra-, sí que és un bon element per tal d'apropar-hi molta gent a un missatge particularista, sobretot si és el mateix club qui el facilita i el potencia. En el cas del València CF i el valencianisme la mateixa confusió de noms, la rivalitat amb els dos grans -els de La Meseta i el Barça-, i la voluntat de fer un equip de país -supose que autonomia en el seu concepte- iniciada per Paco Roig (centenars de penyes arreu del territori) i potenciada per la Generalitat i per Ràdio Televisió Valenciana, fan del principal equip de la ciutat de València un caldo de cultiu ben fèrtil per al valencianisme nacionalista.

En eixe sentit, ha estat una llàstima la vinguda a menys de l'Aplec VCF, però, com he dit, cal que siga la presidència, amb tots els ressorts de poder a la seua disposició, la que tracte de donar exemple i impulsar un discurs de valencianisme potent. Amb l'eixida de Juan Soler i l'arribada del puçolenc Vicent Soriano hem guanyat en la qüestió, però, com quasi sempre, als valencianistes -en els dos sentits- ens pareix insuficients. D'altra banda, un discurs nacionalista estrictament valencianista també ajudaria a assenyalar el camí i pressionar la direcció del València CF en eixa direcció. El problema és que, a la fi, sempre acabem en la mateixa dicotomia: estem així per la manca de sintonia del projecte nacionalista amb el valencianisme temperamental o perquè no donem per a més com a poble diferenciat?

Un post llarg que ha derivat de l'Artemio Franchi al valencianisme de Mestalla. Vos deixe, però, amb unes quantes fotografies més de l'estadi florentí trobades majoritàriament a Flickr.