Les 'Acta Curiarum Regni Valentiae': fer memòria

El passat 10 de març (del 2023) vam presentar en el Palau dels Borja, la seu de les Corts Valencianes, el primer volum d'un projecte tan llargament anhelat per la historiografia valenciana: la transcripció, edició i publicació sistemàtica de les Acta Curiarum Regni Valentiae, és a dir, de la principal documentació relativa a les successives reunions de Corts i Parlaments del Regne de València des de la seua fundació en 1238 per part de Jaume I d'Aragó fins a la seua abolició en 1707 per part de Felip V de Borbó (ací en trobareu més informació). Serà un projecte que s'allargarà durant anys i en el qual participaran nombrosos medievalistes i modernistes, però del qual ja fa temps que s'estan fent treballs i ara hi posem la primera pedra per a la seua successiva publicació en la col·lecció de Fonts Històriques Valencianes de la Universitat de València. El primer volum, disponible en paper i en pdf, el podeu descarregar des d'ací mateix i a continuació vos deixe la intervenció que vaig fer en aquell acte de presentació, que podeu vore íntegrament, amb la intervenció del president de les Corts Valencianes Enric Morera, el president del Comité científic d'edició Antoni Furió, la vicerectora de Cultura de la Universitat Jaume I Carmen Lázaro, el vicesecretari general de la Universitat d'Alacant Josep Ochoa i la rectora de la Universitat de València Mavi Mestre, ací mateix.

Molt excel·lent senyor president de les Corts Valencianes; honorable senyora consellera de la Generalitat Valenciana; honorable senyora presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; il·lustríssims senyors secretaris autonòmics; il·lustríssims senyors acadèmics i acadèmiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; senyora rectora magnífica de la Universitat de València; molt il·lustre senyora presidenta del Consell Valencià de Cultura; il·lustres senyores i senyors membres del Consell Valencià de Cultura; il·lustríssims i il·lustres senyors i senyores de les autoritats i càrrecs acadèmics i universitaris que hui esteu ací; sobirana ciutadania valenciana: per què estem ací, al Palau dels Borja, la seu del Parlament del valencià? El lloc, el fòrum, on els representants polítics dels valencians tracten els interessos del poble valencià; dialoguen, discutixen, s’enfronten, arriben a acords, tracten de millorar la vida dels valencians des del seu propi punt de vista i des de la seua ideologia. 

Si estem ací és perquè hi hagué un dia que a la catedral de València, o al convent de Sant Domingo de València, o a la catedral de Sogorb, o l’actual catedral d’Oriola, o al convent de franciscans de Montsó, també hi hagueren uns representants polítics dels valencians reunits en Corts per a prendre decisions de govern, legislació, fiscalitat, defensa, vida quotidiana o molts altres aspectes que afectaven el conjunt de naturals del Regne de València, un territori polític i econòmic que podem definir com un Estat medieval, amb les seues fronteres, la seua moneda, els seus pesos, les seues mesures, el seu dret civil, el seu dret públic, les seues institucions, els seus tribunals, la seua hisenda, el seu monarca, els seus patrons religiosos i els seus interessos col·lectius propis. 

Un Estat que va decidir fundar Jaume I en 1238, just en conquerir la ciutat de València, amb un codi jurídic elaborat ex professo –els Furs de València– i amb unes fronteres que anaven des de Vinaròs fins a Biar en aquell primer moment i fins a Oriola un poc després, en temps del seu net Jaume II. Un territori que a partir de llavors, per obra i gràcia del subjecte polític i institucional que conformaven els seus habitants, va començar a generar una consciència col·lectiva de ser valencià del Sénia al Segura, que amb els seus daltabaixos ha arribat fins als nostres dies. 

Per això estem ací. Per això hui en dia tenim unes Corts que representen a tots els valencians, eixe poble que habita un territori que continua sent pràcticament el mateix que el del Regne de València. Un regne que, no obstant això, no ha existit sempre: va començar el 1238 amb Jaume I i totes les gents que, arribades fonamentalment d’Aragó i de Catalunya –però també d’altres llocs de la península Ibèrica i d’Europa–, van apartar i arraconar el poble islàmic que vivia prèviament en eixes terres, però aquell territori polític, aquell Estat antic –que era un dels set que existien en el conjunt ibèric, junt amb Aragó, Catalunya, Mallorca, Navarra, Castella i Portugal– va arribar a la seua fi, a sang i foc, el 1707 per decisió d’un altre monarca, Felip V de Borbó. Però aquelles flames no van acabar amb la memòria d’un poble que va continuar sentint-se valencià i vinculat a una terra i a una col·lectivitat que, tot i que amb dubtes i pors, ha volgut en època contemporània, en els nostres dies, tindre novament unes institucions polítiques pròpies. 

En eixa memòria i en eixa voluntat contemporània ha tingut un paper importantíssim –cabdal– la història, el record d’uns fets que ens expliquen com a grup humà, com a poble d’Europa, entre tants altres pobles d’Europa. Uns fets i un record que han servit d’aliment, de guia i de far en la llarga travessia dels valencians, i que continuen servint de referència i d’exemple tant per a les coses bones com per a les coses roïnes. La documentació relativa a les assemblees parlamentàries valencianes continguda en este primer volum de les Acta Curiarum Regni Valentiae –que podeu consultar en el llibre que prompte tindreu entre les mans, en el repositori digital de la Universitat de València o en la pàgina web feta a l’efecte per l’estudi de disseny Granissat amb el suport de la Universitat Jaume I de Castelló i d’un projecte d’excel·lència científica finançat per la Generalitat Valenciana– així ho mostra. 

En 1238 Jaume I i el seu equip de juristes van voler fundar un regne nou que tenia com a primer principi inspirador, segons consta en el pròleg dels Furs de València, un dels preceptes fonamentals de l’antic dret romà: “honestament viure i als altres no agreujar” i, segons continuava el mateix pròleg, “donar dret a tots tan bé al pobre com al ric”. Però no totes les gents que van arribar a aquell nou regne compartien eixa decisió i durant molt de temps, durant moltes dècades, hi hagué una aferrissada disputa entre els qui volien aplicar en terres valencianes lleis i institucions procedents del Regne d’Aragó –i, per tant, qüestionaven les pròpies del Regne de València– i, d’una altra banda, els qui volien enfortir, consolidar i desenvolupar les lleis i institucions valencianes. Els anys que transcorren en este primer volum, del 1238 fins al 1326, són, d’un costat, anys de negociacions i de pactes amb els successius reis –Jaume I, Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II–, però també, d’un altre costat, són anys d’enfrontaments entre els mateixos habitants del Regne de València. 

Disputes gravíssimes que van arribar a la lluita armada i a la guerra civil en 1287, i després a tensions constants, d’una forta agressivitat. Quina va ser la via per a acabar resolent aquell xoc, aquell conflicte brutal? La via va ser el diàleg, la trobada i el parlament amb els rivals polítics, fins que just quan acaba este primer volum, en la dècada de 1320, es van assentar les bases d’un gran acord. Un gran acord en què uns i altres hagueren de cedir una miqueta, i no tots van quedar contents, però que va establir, ja en les Corts de 1329-1330, un marc polític i jurídic acceptat de manera general i vinculat estrictament al Regne de València. Uns i altres van entendre que precisament el Regne de València era una oportunitat i un benefici, una causa comuna que els afavoria a tots –vingueren d’on vingueren– i amb la qual –sent valencians amb orgull i dignitat– podien fer front d’una manera més avantatjosa als reptes que ens posa la vida davant. 

I això és el que es podrà observar amb claredat en els següents volums de les Acta Curiarum Regni Valentiae, que aniran publicant-se al llarg dels pròxims anys, gràcies a la tasca del comité científic d’edició conformat per professors de les Universitats Jaume I de Castelló, de València i d’Alacant, presidit per n’Antoni Furió i Diego, al qual aprofite per a agrair-li públicament el seu mestratge –que m’ha fet ser qui soc– i agrair-li també el seu incansable treball per enfortir eixa herència històrica que és la valencianitat. Estic segur que, tot i les moltes dificultats i certs endarreriments que ha patit este projecte, finalment arribarà a bon port, ara que per fi hem posat la primera pedra en forma de llibre de la col·lecció Fonts Històriques Valencianes. 

Nosaltres, els historiadors, no som més que ningú, però tenim una funció important: fer memòria del passat. En este sentit, m’agradaria aprofitar també esta tribuna ocasional en la seu de les Corts Valencianes, en el nostre Parlament, per a dirigir-me als legítims representants polítics de la ciutadania valenciana. Per favor, facen-se dignes de tots nosaltres. Els valencians i les valencianes venim de molt lluny, com estes actes parlamentàries de l’època foral ens mostren. I hui en dia som molts els valencianes i les valencianes que volem anar molt lluny. Els qui treballem en una empresa, als polígons, a l’oficina, a casa, a les universitats, a l’administració, els qui conciliem vida laboral i vida familiar, els qui som fills, mares, pares, germans, simplement ciutadans, volem una vida bona, digna, i en això tornen a ser clau les nostres institucions, les Corts Valencianes, el Govern Valencià, la política valenciana que tracta els nostres afers. 

Els valencians hem sigut –i som– independentment de les institucions polítiques. A mi no m’ha ensenyat a ser valencià cap polític. Això em va vindre donat: m’ho van ensenyar els meus pares, que estan ací –una besada forta–. Però en el context del segle XXI necessitem de la política valenciana per a continuar sent valencians i tindre una vida millor i digna. El nostre autogovern torna a ser una oportunitat i un benefici, una causa comuna que ens afavorix a tots –vinguem d’on vinguem– i amb la qual –sent valencians amb orgull i dignitat– podem fer front d’una manera més avantatjosa als reptes que ens posa la vida davant. Enfortisquen eixe autogovern sense dubtes ni pors, creguen-se’l de veritat, facen-se dignes i facen-nos dignes de la nostra història, del nostre present i del nostre futur col·lectiu com a valencians. Ací estarem humilment els historiadors per a fer-los memòria. 

Moltíssimes gràcies.

"Lo profunt chaos d'Infern". Les 'Acta Curiarum Regni Valentiae' i el Parlament valencià de 1412

Vicent Ferrer proclamant rei a Ferran de Trastàmara en el Compromís de Casp (Emilio Fortún Sofí, 1890)

Fa any i mig que a la Universitat Jaume I de Castelló vam començar el projecte "Acta Curiarum Regni Valentiae. Les actes parlamentàries medievals del Regne de València", gràcies al finançament del programa de Subvencions a l'Excel·lència Científica de Joves Investigadors (que molts ja teníem vora 40 anys, però encara feia menys d'una dècada que havíem llegit la tesi doctoral!). Es tracta d'un dels programes de recerca estrela de la Generalitat Valenciana, juntament amb el Prometeu per a grups consolidats, que ens permetrà avançar notablement en el coneixement de l'evolució, el funcionament, el contingut i el desenvolupament de les Corts medievals valencianes. En concret, els 155.000 euros atorgats per a dos anys i mig s'estan destinant a la contractació durant tot eixe temps de tres experts en transcripció paleogràfica (més del 90% del pressupost), que són Noelia Rangel, Abel Soler i Cristian Palomo, més una altra partida dedicada a pagar la digitalització de fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i la Real Academia de la Història (on encara hi havia milers de documents completament inèdits) i una altra per a la traducció i publicació d'articles científics relacionats amb la informació tractada.

En este sentit, el principal objectiu del projecte és, en primer lloc, transcriure totes les actes parlamentàries medievals valencianes que siga possible, dels segles XIII al XV, una tasca que ja han fet tots els territoris de l'antiga de la Corona d'Aragó amb Corts: Sicília (ja en el segle XIX), Catalunya (a través de l'esmentada Real Academia de la Historia a començaments del segle XX), Nàpols (en el mateix segle XX), Sardenya (en un projecte dut a terme entre els anys 90 i l'actualitat) i Aragó (en una mampresa recent). En el nostre cas hi ha algunes actes parlamentàries publicades gràcies a lloables iniciatives individuals, com les de Sylvia Romeu, Mateu Rodrigo, Bibiana Candela, Rosa Muñoz i María José Carbonell, però encara resta més d'un 85% de la documentació relacionada amb les Corts i Parlaments celebrats pel reis i la comunitat política del Regne de València entre 1261 i 1496, de Jaume I a Ferran el Catòlic, per transcriure, publicar i donar a conéixer. I és en el primer pas en el qual estem centrant-nos en el present projecte, gràcies a la transcripció sistemàtica de totes les actes corresponents si més no als períodes 1261-1401, 1410-1415 i 1443-1470 (dels intervals que queden enmig s'encarrega un altre equip). A través d'este treball tindrem un primer accés a la seua informació històrica i podrem aprofundir en el coneixement de l'autogovern valencià en època foral, de manera que amb posterioritat, si altres projectes i institucions valencianes ho possibiliten, podrem publicar les transcripcions en línia i en paper per tal que estiguen a disposició dels investigadors i del conjunt de la ciutadania.

Les troballes fetes gràcies a l'equip de transcriptors en els milers i milers de documents transcrits estan sent precioses, com ara totes les negociacions dels estaments valencians amb la Corona que van donar lloc a l'aparició i la consolidació de la Diputació del General del Regne de València o Generalitat Valenciana; les peticions reiterades per un bon govern de la terra i, per tant, pels interessos col·lectius dels valencians -amb la dificultat, com encara hui en dia, de saber quins són!-, o tot el gatxull polític i militar que impregnà l'enorme crisi successòria iniciada amb la mort de Martí l'Humà en 1410 sense hereus directes i l'Interregne que desembocà en el Compromís de Casp de 1412. De fet, en relació amb açò darrer, mostrem ací un xicotet exemple, particularment bell, d'alguns dels passatges que es poden trobar en estes actes parlamentàries, en este cas transcrites per Abel Soler, qui s'ha encarregat, entre altres, dels diversos Parlaments que es van reunir en l'esmentat període de 1410-1412. Es tracta precisament d'un resum de l'Interregne, fet tal vegada pel notari Jaume Desplà, precisament quan ja s'intuïa la seua fi, en la primavera de 1412, atés que els partidaris de Ferran de Trastàmara (futur rei Ferran I) havien aixafat militarment els partidaris del comte Jaume II d'Urgell i es preparava l'esmentat Compromís de Casp, amb una resolució més que previsible.

Com voreu, i com sempre ha destacat Agustín Rubio Vela, gran expert en els escrivans medievals del Consell municipal de València -com ho era Jaume Desplà-, aquells notaris tenien un domini de la retòrica digne d'admirar. Independentment de les fílies i fòbies de cadascun, és tot un goig llegir el resum que s'hi fa d'aquell període de l'Interregne, que s'hi arriba a descriure com "lo profunt chaos d'Infern". Ací el teniu, procedent dels documents conservats a l'Arxiu Municipal de València, Processos de Corts, YY-5, f. 1r-3r.

Ihesus.

En nom de la santa e indivídua Trinitat, pare e fill e Sperit Sant, e de la molt gloriosa Verge, madona Santa Maria, mare del nostre messias e salvador Jhesuchrist, fill de Déu, viu. 

Sia a tots manifest universalment e singular que ça enrere, en lo mes de maig en l’any de la Nativitat del dit fill de Déu .M.CCCC.X., lo molt alt e molt excel·lent príncep e poderós senyor, lo senyor don Martí, rey d’Aragó, de València, de Sicília, de Mallorques, de Cerdenya e de Còrcega, e comte de Barchinona, de Rosselló e de Cerdanya, e duch de Athenes e de Neopàtria, en lo monestir de Valldonzella, prop la ciutat de Barchinona construït, personalment resident, axí com sol als corsos humanals esdevenir, e fon vist a la divinal providència, fos percús e ferit de greu malaltia; la qual, axí com a núncia e missatgera de mort, cruelment lo assetjà e corprés, que, axí com plagué a Nostre Senyor, lo dia derrer dels dits mes e any, catòlicament emperò, reté l’esperit a son creador e la carn a la terra, per mort dolorosa, de la qual, sos regnes, principats e terres degustaren calze de amargor. 

E en los precordiis e entrementes los seus vassalls e naturals sentiren pressures de greus dolors, com per substracció de la virtuosa presència de lur senyor terrenal, per la qual los dits regnes, principats e terres, ab claror de prudència, rigor de justícia, ús de temperància e fervor de virtut de fortalesa, perdó special de Déu, entre·ls altres cathòlics prínceps del món en-||f.1v-seguint, marevellosament il·lustrava, se veessen desolats e de gran caliga offruscats; mas encara les entràmenes dels seus súbdits foren de molt pus amarga e cruel conmoció torbades, car, prothdolor, exhigents nostres peccats, no lexà fill successor. O, malvada e cruel mort! O, cega Fortuna, inimiga de natura, madastra de gràcies! Què t’ha aprofitat aquells dos grans liminàries apagar e extingir? Ço és: lo molt clar e resplendent e invinable trimphador lo senyor don Martí, rey de Sicília, e en los regnes e terres damunt dits, axí com a primogènit, succehidor; e en aprés lo seu pare gloriós e genitor, no lexat fill alcú, spessa caliga, en los dits regnes e terres, on lum de exultació e de alegria spesament radiava. Certes, no res; mas, axí com ho has de costum, ab ta balança enganosa, distribuint tots amargosos tresors, goig en plor e tristícia, cants en plants, e tot solaç de jocunditat e alegria en misèria, tristícia e calamitat has convertit. 

Les quals coses, com tot en axí com s’és seguit, lo dit molt excel·lent rey e senyor, axí com a príncep savi e discret, ab molt elegant sperit e ab circunspecció pregona, ja ans de sa mort, quaix perénees e presagis, e desijant e volent a sos regnes, principats e terres profits de pau e solaços de repòs lexar aprés sa mort, ab gran cura e solicitud studià prescrutar a qui aprés son departiment la reyal corona d’Aragó se speràs, e al qual la successió de aquella pervengués. Mas, prevengut ||f. 2r de golosa mort, no poch pervenir a fi de la prescrutació. O, mort amarga! O, mort dolorosa! O, mort cruel! A què has subtreÿt tal príncep e senyor, d’on tants mals e preparables casos són seguits? 

Mort, donchs, lo dit senyor e pus ver, de mort a vida transportat, en lo Regne de València, del qual és lo present treball e cura, donant-hi obra l’enemich de natura, se seguexen grans turbacions e moviments, car los barons e cavallers e gentils hòmens, los ciutadans, los burgesos e finalment tot lo popular s’escomou. A cascú torba la intrínseca affecció qui desbarata la discreció. Seguexen-se grans divisions, grans discòrdies. Exagita’s la gent e s’escomou. Huns seguexen oppinió e voler d’un competitor; altres, d’altri. Mouen-se oÿs civils e criminals, bregues e baralles. Maten-se uns ab altres. Les ciutats e viles e altres lochs, cascuna pren son partit. Cascuna elegex sa affecció. O Déu, quantes morts, quants incendis, quantes roberies, quantes desonestats, quants vituperis, quants opprobis e quanta confusió! No ha orde al món, sinó lo profunt chaos d’Infern. Cascú·s governa a son plaer. 

O, Déu! ¿E per quins peccats prenets aquesta tants mals, e tal e tant terra on lo teu sant nom se glorifica, on tanta almoyna e caritat s’és acostumada de fer, metre o exposar a perpetual ruÿna e estrall de morts? Per ta mercé, Senyor, mitiga la tua ira e vulles convertir aquella en mansuetud e misericòrdia. Mas a la perfí, tu, Senyor, per la tua pietat, e no per nostres mèrits ||f. 2v has girada la tua cara misericordiosa vers nosaltres e, ab virtut miraculosa, en hun punt has volgut fer obra. Car, com los tres staments de aquest regne de València fossen divisos en dos caps, com lo hun prengués cap e s’ajustàs en Vinalaroç, l’altre en Morella o altres parts; axí la tua gràcia hi obrà virtuosament e la tua virtut graciosament. Que, donat per la rigor de la tua justícia hun flagell de dolç castich en alcuns qui specialment donaven causa al destorb de investigar nostre rey e senyor, en moment axí lo voler dels dos Parlaments divisos consolidist en una affecció e effecte, e concorré lurs voluntats. 

Que tantost, ab los altres Parlaments de Aragó e de Catalunya, de les nou persones, les quals, segons forma e manera dels capítols concordats e formats en Alcaniç per los dos generals Parlaments de Aragó e de Catalunya, e aprés aprovats per aquest regne sense discrepància, concordaren, e aquells a concordar e ab effecte complir ço a què eren elets, nomenaren; segons que tot açò·s mostra clarament per actes públichs. On, per gràcia de Nostre Senyor, d’aquí avant reduït lo universal e ledesme Parlament dels dits tres estaments d’aquest regne en la ciutat de València, de comuna e unida concòrdia, en lo Reyal del senyor rey, fora·ls murs de la dita ciutat, de aquí fon concordantment mudat dins la dita ciutat, ço és, en les cases de la Confraria de Sanct Narcís, on cascun dia e per ses jornades e assignacions, ajustants-se los dits tres staments sots ||f. 3r govern e ordinació de lurs ledesmes presidents, fon fet e compost e activat lo procés dejús concordat. 

En e per lo qual se mostren tots los actes concernents, axí la investigació de la successió de nostre rey e senyor com del ben avenir del dit regne, pacífich estat e assosech de aquell, segons per lo dit procés e actes fet e fets en poder e mà de nosaltres, en Bernat Steve, per lo braç e estament de la Església, en Francesch Ferri, per lo stament militar, e en Jacme Dezplà, per lo stament de ciutats e viles reyals del dit regne, notaris e scrivans elets per los dits tres staments, e cascun per cascun elets e presos serà vist largament, tro a investigació nostro (sic) e conexença de nostre rey, príncep e senyor, segons per orde en lo dit procés és scrit e ordenat.

Un tast de la València multiètnica de l'any 1280

Gravat baixmedieval que mostra el presumpte assassinat d'un xiquet per part de jueus de Trento

Per fi (per a les coses bones i per a les roïnes) he tastat el que és la vida universitària amb una càrrega docent important, ja que fins al moment, al CSIC de Barcelona, a la Universitat d'Oxford i a la Pompeu Fabra m'havia dedicat fonamentalment a la investigació. Ara, a l'UJI, ja sé el que és fer-se càrrec de diverses classes de grau i de màster -i tot el que temps que requerixen, especialment al principi, quan t'enfrontes a assignatures noves, com està sent el cas-. En conseqüència, està sent un quadrimestre més que trepidant per a qui escriu estes ratlles, encara que, així i tot, he pogut traure temps per a fer algunes presentacions d'Els valencians, des que quan són valencians? -molt agradables, a l'Olleria, Potries, Orba i Crevillent, i encara queda una darrera a Sueca- i participar en l'estrena del documental sobre l'orde de Montesa que hem fet amb el Grup Harca i Granissat Estudi Creatiu. Així mateix, este cap de setmana participaré en la segona edició del Festival Xàbia Negra, de literatura, cinema i fotografia negra... 

I què fa un historiador en un certamen d'estes característiques? Doncs, evidentment, parlar d'història: de casos i crims històrics que poden servir per a fer novel·les. Concretament, el dissabte 4 de novembre a les 13 h. en l'Embruix de Xàbia intervindré en una xarrada, juntament amb l'escriptor Bernardo Carrión i el periodista Josep Vicent Miralles, en la qual donaré a conéixer huit casos reals de la nostra història que bé podrien incloure's en qualsevol obra literària o inspirar fins i tot tota una novel·la. I ara i ací voldria parlar d'una d'elles, que no és que siga espectacular pels mateixos fets que conté, sinó per la ciutat de València que mostra, la de 1280, només 42 anys després de la conquesta de Jaume I: una urbs multiètnica, amb una barreja molt gran de gent de procedències, cultures, llengües i religions diferents, però que interaccionen entre ells de manera molt intensa (un fenomen, d'altra banda, que anirà desapareixent amb el pas del temps, si més no pel que respecta als nouvinguts dels territoris cristians del nord i la progressiva desaparició de la ciutat de jueus i musulmans). 

Així les coses, la informació d'esta història prové del primer volum del Llibre de la cort del Justícia de València (1280-1282), editat per Enric Guinot, Àngels Diéguez i Carmel Ferragud (Publicacions de la Universitat de València, 2008), que inclou tot un seguit de deposicions testificals produïdes en el context de litigis criminals, desafortunadament sense que conegam mai la sentència final donada pel tribunal de justícia corresponent. En tot cas, tenim informacions suficientment riques sobre un intent d'enverinament produït en 1280 com per a traslladar-nos a aquella València de finals del segle XIII. En concret, ens trobem en casa de Toda Pérez (és a dir, que pel nom era molt probablement aragonesa), que era viuda de Dalmau de Vilanova (per tant, un català, en una casa on s'havia produït un matrimoni mixt catalano-aragonés), i vivia amb el fill dels dos, Jacmet de Vilanova. I un diumenge d'abril havia convidat a dinar a la seua cunyada, Ermessén de Vilanova (catalana) un “cervo cuyt ab cebes e ab salsa en olla”, és a dir, un estofat de cérvol (el que ens indica que aquella gent conservava els gustos alimentaris de bosc i muntanya que probablement portaven del nord d'Aragó i de Catalunya).

Ara bé, el problema va ser que, mentre menjaven, Toda “vénch ody de gitar per boca e gità molt per boca del menjar que havia menjat” (és a dir, li vingué oix, “ody”, i boçà, “gità”), d'igual manera que després vomità Ermessén, “encara més, tant que sanch n’exia per la boca”, i finalment ho va fer el xiquet, Jacmet, ja a boqueta nit i sense parar fins al sendemà: “era tot blau e durà lo dit gitar tro el dilluns següent e estech estamordit tro el dit dia”. De fet, la mateix Toda també estigué en molt males condicions fins al dia següent i “lo dilluns ach dolor quaix a ràbia en el cor e cridava 'Déus, ajuda! Déus, ajuda!', e anava com a enrabiada per la casa en camissa”. Era evident que alguna cosa en mal estat hi havia en l'estofat de cérvol que havien menjat per tal que tots tres reaccionaren d'aquella manera. I, en conseqüència, no només ells foren els afectats, ja que també havien donat “una vianda de menjar” a unes veïnes: a Maria Torres, que era de Terol (una altra aragonesa, per tant), a la seua cosina Mília i a la seua filla Teresa, que tenia dos xiquets menuts, i tots plegats havien menjat igualment de la carn de l'olla. La reacció, doncs, havia estat la mateixa: els “féu gran mal lo cor e començaren a tremolar les cames e les mans e vénch-los gran odi e volentat de gitar tot lo menjar per la boca e encara més” i van restar “tots estamordits e a hobte de mort tro lo dilluns”. 

Però és que aquell mateix diumenge d'abril encara havia passat moltíssima altra gent per casa de Toda Pérez, fins a “LX persones qui entraven e exien, entre hòmens e fembres”: un lloc molt concorregut, doncs, com devien ser la majoria de les llars baixmedievals, amb un fum de relacions personals, veïnals i familiars constants. I, de fet, algunes d'aquelles persones que entraven i eixien de la casa van ser les que van trobar la causa del mal estat del menjar: un verí. Concretament, una dona anomenada Castellana (tal vegada, doncs, procedent de Castella i que era casada amb Pedro Ruiz de Corella, això és, un navarrés), una altra anomenada Toda Martínez (per tant, possiblement aragonesa i casada amb Pere de Sarrià, un català) i finalment una altra, que era Maria Garcés (pel cognom possiblement aragonesa o navarresa), van trobar que “en les solatges de la dita olla” hi havia una espècie de salsa de color “entre groch e vermell” i la van posar en “Iª fulla de col” per a ensenyar-li-la a un metge que s’anomenava Vives (és a dir, ben probablement un metge jueu) i a un altre anomenat Bartomeu de Galinyà (un topònim del Solsonés, de la Catalunya central). 

I els dos metges de seguida van dir que allò era “realgar”, és a dir, sulfur d’arsènic, un potent verí. Però qui havia posat el verí en l’olla de l’estofat de cérvol? Doncs la cuinera de la casa, que era una serventa musulmana dita Fàtima, i un mosso "moratell" anomenat Ahmed (amb molta probabilitat, esclaus) van acusar un jueu de la jueria anomenat Salomó Ben Saïd, que, segons deien, s’havia quedat a càrrec de l’olla, mentre ells anaven a agranar la casa i fer els llits, i els havia comentat que volia afegir-hi safrà, perquè “no y avia gayre”. D'altres testimonis que van passar davant el jutge, com Pero Màrquez, Beneyto de Villalba i Sancho de Loarre (tots tres d'origen aragonés, pels cognoms), també havien sentit dir que "era fama" que tot els de la casa acusaven el jueu d'haver intentat enverinar el menjar, però al mateix temps, uns altres jueus, com Salomó Ben Vives, Abraham Ben Vives o Vidal Astruc, van tractar de defensar la seua reputació dient que no en sabien res, ni en cap lloc havien escoltat que haguera intentat fer tal cosa.

Al remat, en desconeixem la resolució del cas, ja que, com s'ha indicat, no tenim la sentència definitiva. Amb tot, encara que finalment no va morir ningú, i que també desconeixem les causes que presumptament havien mogut a Salomó Ben Saïd a practicar aquell enverinament, el ben cert és que el cas mostra la realitat històrica d’un moment de la ciutat de València que resulta espectacular literàriament parlant: gents arribades d’Aragó, de Catalunya, de Navarra i de Castella que estaven ajuntant-se entre si, amb matrimonis i veïnatges mixtos; que, independentment de la seua llengua d'origen, declaren davant d'oficials de justícia que pensen i escriuen en romanç valencià; que estan dominant els musulmans conquerits i vençuts, i que estan relacionant-se amb jueus, ja siga com a amics (com en el cas del metge) o com a enemics (en el cas de l’enverinador). No em direu que no és un passatge de la realitat històrica valenciana que no valdria la pena literaturitzar algun dia sobre la base de dades i informacions tan detallades com la que ens oferix este cas... 

Escarni públic (1336)

Al llibre de privilegis de la ciutat de València es poden trobar moltes coses, entre d'altres, la següent pena de l'any 1336 que es podia imposar als carnissers que donaven una carn per una altra (de femella per mascle, considerada de millor qualitat, com ovella per moltó, truja per porc, o cabra per boc):

Ut quod vestibus denudatus, femoralibus tantummodo sibi, relictis per plateas dicte civitatis cum sono tube sive de nafil ducant publice de die, gestas in collo carterium sive frustrum illarum carnium quas, ut premitint, perduxerit fraudulenter ad vendendum, quemquidem taliter puniendum precedat preco exprimens sive clamans illum esse qui unam carnem pro alia venderet presumebat.

És a dir, més o menys:

De manera que amb les vestimentes llevades, deixant-los només els calçons, siguen conduïts de dia per les places de dita ciutat amb so de trompeta o anafil, portant al coll un quart o un tros d'aquelles carns que, com ha estat dit, portà fraudulentament per a vendre, i anant per davant dels així castigats un pregoner que diga o cride que es tracta d'aquell que pretenia vendre una carn per una altra.

Hauríem de fer nosaltres el mateix amb els nostres corruptes i estafadors polítics? Què vos pareix la justícia del segle XIV? Massa forteta?

Cròniques barates

Entrada de Cortés a Tenochtitlan. Còdex Azcatitlan (París, BNF)

Vam aprofitar el cap de setmana per tractar de visitar al Museu Picasso l'exposició de fotografies de Lee Miller, Picasso en privat, però, està clar que o estàs disposat a fer una llarga cua entre estrangers o més val que tractes d'anar-hi entre setmana. El carrer de Montcada, però, té altres al·licients, com el Museu Barbier-Mueller d'Art Precolombí, la llibreria del qual em va deparar una agradable sorpresa: bona part de la col·lecció "Crónicas de América" de l'editorial Dastin es venia en una espècie de saldo a no més de 7,5 euros, llibres que a internet pots comprar generalment per 10 euros. Malgrat que algun ja es pot trobar digitalitzat a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, com la Historia de Tlaxcala de Diego Muñoz, o d'altres ho estaran en un futur, com la mateixa Crónica mexicana, vaig aprofitar per carregar... Una llàstima que de les conquestes medievals d'al-Andalus no comptem amb cròniques semblants, dels indígenes o dels mateixos participants de les hosts conqueridores...

Llibre dels fets de Jaume I

Crònica del rei en Jacme

Foli Ir del Manuscrit 1 de la Biblioteca Universitària de Barcelona (1343)

Fins ara no havia necessitat fer cap recerca "seriosa" a la crònica de Jaume I i no m'havia preocupat per tindre una edició digital. Ara que l'he necessitada he anat per feina i en principi només trobava facsímils com estos:
- Reproducció digital del manuscrit de la Biblioteca Universitària de Barcelona (1343)
- Reproducció digital del manuscrit de la Biblioteca Nacional d'Espanya (s. XV, segons Soldevila)
- Reproducció digital de l'edició de Marià Aguiló (1873)

Però finalment he trobat l'edició més útil a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives, precisament la que feia més temps que estava penjada a la xarxa:
- Edició digital (.html) basada en l'edició de Marià Aguiló (1873)
No és una meravella perquè l'ortografia no està normalitzada i hi ha certes errades de transcripció, però facilita la cerca de determinats passatges. En tot cas, he penjat la còpia d'eixa edició en un sol document de word a l'excel·lent servidor gratuït d'Archive.org:
- Llibre dels fets (.doc). Edició digital basada en l'edició de Marià Aguiló (1873)