dilluns, 30 de juliol del 2007

Més bé als valencians

És València la que està fora de l'Euroregió...

Fa huit dies que Josep Vicent Boira, director acadèmic de la Càtedra Ignasi Villalonga, va publicar un article a La Vanguardia, "Destinado, sobre todo, a catalanes", que està causant sensació entre els periodistes que hi treballen, com palesen les posteriors referències del valencià Salvador Enguix i del català Enric Juliana. Segons Boira, l'article tracta de trencar ideas preconcebidas [sobre els valencians a Catalunya], mitos que deben ser combatidos, ja que sólo arruinando los tópicos estaremos en condiciones de relacionarnos con nuevos horizontes. Tanmateix, em sembla que en l'intent de trencar tòpics (alguns no crec ni que ho siguen) i d'apuntalar la seua tasca al front de l'Euroregió des del País Valencià, Boira deforma la realitat valenciana fins a fer-la irreconeixeble. Diu:


La Comunidad Valenciana es de derechas. Falso. Es un error recurrente pensar que el voto de las elecciones del 2007 ha sido un voto ideológico, como en Madrid. Más bien ha sido un voto sociológico. Las manifestaciones antigubernamentales del PP en Madrid contra la política antiterrorista o la educación no se han reproducido nunca en Valencia. [...]

Què vol dir un vot sociològic? Que no és polític? Que no és ideològic? La qüestió és que el PP ha arrasat i el PP valencià té una ideologia clara, basada en una política econòmica bolcada en la construcció i el sector turístic, sense frens mediambientals; en un espanyolisme regionalista que "deixa morir" i margina la cultura valenciana (entesa com a producció cultural en llengua valenciana i les tradicions i particularitats autòctones, com la pilota valenciana i d'altres); en el suport al sector privat en la gestió de la sanitat i l'educació (amb les implicacions de reproducció d'esquemes ideologicopolítics que comporta el cas educatiu); en una política cultural efímera i de "pandereta", d'esdeveniments ocasionals (exposicions, pel·lícules, obres de teatre, etc.) però sense crear una indústria valenciana mínimament ferma; en una política de victimisme front a l'exterior i de propaganda interna, sense escrúpols democràtics (Canal 9 és un exemple), etc., etc., etc. (se m'escapen molts aspectes per la rapidesa d'este comentari).

I em sembla que tot això es pot considerar com una "política de dretes", per la qual cosa els centenars de milers de valencians que han votat PP han votat eixa gestió de dretes. Evidentment, no tot "el País Valencià és de dretes", perquè eixos votants només representen un 35% del cens electoral i no arriba a un 30% de tots els valencians, però, ara per ara, i des de fa una dècada, "el País Valencià és de dretes" en tant que vota les dretes, de la mateixa manera que la València de Blasco Ibáñez era una "València republicana" en tant que votava majoritàriament els republicans, malgrat que hi haguessen molts monàrquics, conservadors, anarquistes, etc.


La Comunidad Valenciana monopoliza el discurso hiperbólico. Falso. A los amigos catalanes, y sobre todo a los barceloneses, habrá que recordarles que la ciudad que primero inventó la idea de la comparación superlativa fue Barcelona."Barcelona, la millor botiga del món", fue un lema usado con profusión. Sus Juegos Olímpicos fueron "los mejores de la historia" y ahora mismo la capital catalana invita a los niños a vivir "les millors vacances del món". ¿Por qué se ve la viga en el ojo ajeno y no en el propio? Al fin y al cabo, es la misma viga. ¿Acaso no ha sido la 32. ª la mejor Copa del América de su larga vida desde 1851?

Correcte, ja ho vaig dir ací per al cas de València i Barcelona. Les polítiques hiperbòliques són semblants a un lloc i a un altre, però la gran diferència és com es gestionen els rèdits econòmics d'eixa competitivitat entre ciutats i territoris: de forma que beneficie tots els ciutadans en el present i el futur, mitjançant polítiques que asseguren una marxa econòmica estable i de qualitat, unes ajudes socials àmplies i una gestió cultural potent, les quals, tot plegat, milloren realment el benestar de la vida de la majoria; o, contràriament, a través de polítiques que només beneficien els sectors econòmics puixants, desentenent-se d'altres (agricultura, indústria), amb els problemes de desestructuració social que això comporta, sense cap previsió de futur més enllà del faraonisme, del "pensat i fet" i del "Déu dirà".


El Gobierno del PP benefició a la Comunidad Valenciana. Falso. [...]

No em sembla que això siga un tòpic estès a Catalunya que calga combatre.

La Comunidad Valenciana es la versión más elaborada del discurso sobre la unidad de España. Falso. El PP valenciano no es el de Salamanca. El PP valenciano es un PP bávaro, regional y regionalista. Y Valencia no es el granero castellano del PP sentado sobre el sepulcro del Cid. Es, por el contrario, la idea más viva de la España regional de principios de siglo XX. Para nación, España, y para patria, la valenciana, como cantan los seguidores de la Mare de Déu dels Desemparats cada año.

No crec que ningú diga que els valencians tenim "la versió més elaborada del discurs sobre la unitat d'Espanya". El tòpic català, això sí, és que som "espanyolistes" i "anticatalanistes". El primer és difícilment innegable (i no és cap defecte en si mateix), el segon és molt més susceptible de matisació: hi ha un discurs anticatalanista (només de la dreta) a la ciutat de València i part de la seua província, les quals representen vora la meitat del país, però no el trobarem (amb significància) a la resta de comarques; en tot cas, però, l'anticatalanisme és més un recurs politicoideològic de la dreta que no un sentiment real que afecte a les relacions econòmiques i socials entre els ciutadans catalans i valencians. No obstant això, com ja he dit, la política del PP valencià de "deixar fer" amb l'statu quo actual de la llengua i la cultura valencianes, així com el suport decidit a l'educació privada i majoritàriament en castellà, aboquen a la mort social del valencià i a l'assimilació de les produccions culturals valencianes a les espanyoles de base castellana. Per tant, el regionalisme del PP confirma el tòpic de l'espanyolisme valencià, que referma la castellanitat d'Espanya.

Catalunya y Valencia se abocan a los Països Catalans. Falso. La teoría de los Països Catalans no nació de Joan Fuster, aunque él la defendió a partir de los años sesenta. Entonces, valía la pena intentarlo. Catalunya era más dinámica, potente y avanzada que la Comunidad Valenciana. Y España, un desastre. ¿Y ahora? Déjenme hacer una pregunta a los defensores de la idea: en 1962, la capital de los Països Catalans hubiera sido Barcelona, pero hoy en día, si fueran un Estado independiente, ¿cuál sería su capital, Valencia o Barcelona (o Palma)? La pujanza económica valenciana merece repensar los ideales colectivos que guían las relaciones entre nuestras sociedades. Nuevos tiempos, nueva relación, nuevo ideario.

No sé què té a veure la primera afirmació amb el desenvolupament del paràgraf. Catalunya i València no s'aboquen als Països Catalans per moltíssimes raons, en les quals no entraré ara, ja que ho fet en altres ocasions, però res té a veure la potència econòmica d'una i altra (les raons fusterianes, si més no, no partien d'això, ni de lluny). D'altra banda, com pot preguntar-se Boira per quina seria la capital dels Països Catalans en termes econòmics? Ell és geògraf, en sap d'escales. I l'escala de Barcelona és difícilment comparable a la de València en qualsevol indicador; simplement en diré un, el demogràfic: la ciutat (1.600.000 vs. 800.000) i l'àrea metropolitana (3.000.000 vs. 1.500.000) de la primera doblen els de la segona. Sí que hi ha, però, àmbits en què superem o competim amb els catalans: en les nostres indústries especialitzades d'exportació (a nivell de país) o en el tràfic comercial del port (a nivell de capital), per exemple. Tanmateix, novament, una de les diferències principals entre el discurs ideològic predominant a València i Barcelona és el del projecte nacionalista: mentre el catalanisme tracta d'integrar i liderar tot un país, el regionalisme valencià es limita a gestionar la vida de tres províncies (de pro-vincere, territori que passava a formar part de l'Imperi romà per victòria militar), amb totes les conseqüències que això té (i en són bastants), tant a nivell social, polític, cultural i econòmic, com ara la limitació del creixement de la pròpia València (té més expectatives de crèixer la capital d'un país que la capital d'una província).


Entre Catalunya y la Comunidad Valenciana, la cultura es lo único importante. Falso. ¿Adivinan los lectores qué tema ha propiciado la única reunión oficial entre consellers de ambas autonomías en el último año? Las infraestructuras (diciembre del 2006 en Valencia, con presencia, además, de los presidentes de los rivales puertos de las respectivas capitales). ¿Y cuál ha generado cumbres empresariales entre el Círculo de Empresarios catalán y la Asociación Valenciana de Empresarios? Las infraestructuras y el agua. ¿En qué están de acuerdo Josep Piqué (antes de dimitir) y Eliseu Climent? En el corredor mediterráneo ferroviario de ancho europeo. Valencia es instrumento fundamental de la política radial. Falso. Las políticas radiales y neocentralistas no pueden consentir, por definición, más de un centro. Cualquier infraestructura que promueva otros puntos de la red romperá la estructura radial. En Catalunya se debería saber que cuanto más se refuerce a Valencia, menos posibilidades tiene de triunfar la concepción neocentralista de España. Entre otras cosas porque Valencia querrá también conexiones con Murcia, Zaragoza y Barcelona.

Tampoc crec que això siguen tòpics. Massa bé saben els catalans que l'economia és molt important (la pela és la pela), i que els "nacionalismes perifèrics" que facen un estat menys centralista els convenen. Amb tot, no és sobrer recordar eixos interessos comuns.

Los valencianos se mueven sólo por el pan y el circo. Falso. Al menos, no más que otros. La celebración de la 32. ª Copa del América en Valencia ha sido percibida como una especie de compra de voluntades. Es posible, pero al menos, los valencianos no hemos debido pagar (directamente) una entrada, como sí hicieron quienes querían ver el Fòrum 2004. En ambos casos se ha recuperado una porción de la fachada marítima, se han abierto nuevos espacios de ocio y se han sentado las bases para una nueva relación con el mar. ¿Tanta diferencia hay entre una cosa y otra?

No em posaré ara a defensar el Fòrum de les Cultures ni a atacar la Copa de l'Amèrica, de la qual ja en vaig parlar, però el problema del "pa i el circ" dels valencians no és eixe esdeveniment en concret, sinó el fonament de la política quasi exclusivament en el faraonisme, sense atendre a altres inversions i projectes de mitjana i petita escala, i,en ocasions, sense respectar mínimament les regles democràtiques marcades per les lleis (casos d'agressió al patrimoni o al medi, de corrupció o balafiament): Terra Mítica, prolongació de Blasco Ibáñez, Marina d'Or, Ciutat de les Arts i les Ciències, favors a clubs de futbol, Ciutat de la Llum, etc.


Valencia está absolutamente castellanizada. Falso. La Universitat de València cuenta con una demanda global de clases en valenciano/ catalán que llega casi al 40%, las líneas en valenciano agrupan 150.000 niños y el valenciano/ catalán está presente en la mayor parte de las políticas comunicativas de las instituciones (y cuando no, se recurre al Síndic de Greuges; doy fe) y de algunas empresas (Mercadona y El Corte Inglés o los pequeños hornos de barrio). El panorama dista del de una sociedad absolutamente castellanizada, o al menos, mucho más que otras ciudades importantes de Catalunya. Otra cosa es que se pudiera hacer más y mejor.

Correcte, però si seguim votant PP i amb el mateix esquema mental sobre el valencià com a llengua marginal anem cap a on anem...


La valenciana es una sociedad desestructurada. Falso. Es una sociedad líquida, transversal. Posiblemente el mejor ejemplo de una sociedad posmoderna, pero en la que las comisiones (el nombre es indicativo) falleras son un ejemplo de vida comunitaria, los voluntarios tienen una de las tasas más elevadas de España y las numerosas bandas de música del país ejemplifican la idea de ritmo acompasado y uniforme, sometido a las reglas de la interpretación.

És, per tant, una societat desestructurada políticament. L'associacionisme se centra en actes festius concentrats (no de barri com a d'altres llocs), i, per tant, l'associacionsime cívic i polític és feble, el que provoca una disminució de la qualitat democràtica.


La Comunidad Valenciana es, en esencia, anticatalana. Falso. O al menos, no más que otras comunidades. El principal cliente de la economía catalana es la valenciana y viceversa (los grandes datos se nutren de pequeñas y medianas empresas y de empresarios individuales que comercian). Además, diez años de Euromed (nacido en 1997 como respuesta a una necesidad) han permitido más de diez millones de viajes entre Valencia y Barcelona.

Ja he explicat anteriorment les implicacions de l'anticatalanisme valencià.


En resumen, sólo arruinando los tópicos estaremos en condiciones de relacionarnos con nuevos horizontes. Y éstos son: el arco mediterráneo (recogido por cierto en el nuevo Estatut d´Autonomia valenciano, artículo 59.4. ¡Léanlo!), la Renaixença (el sustrato cultural común en el que todos están de acuerdo y que nos permite empezar de nuevo en este aspecto) y el marco común de un proyecto: una España diversa y regional (reforcemos el espléndido nombre conjunto de la España del Este, del geógrafo Pierre Deffontaines) y una Europa igualmente diversa e interregional. Y comprendiendo, en Catalunya, que sólo reforzando y apoyando el crecimiento de estructuras paralelas (hablo de la lengua, pero podría hablar de otras cosas) en nuestros dos países se llegará a la posibilidad de abordar alguna vez políticas comunes. Crezcamos, unos junto a los otros, que nos veremos cuando seamos mayores y tengamos necesidad, que, dada nuestra geografía, economía e historia, será más bien pronto.

Plenament d'acord, però estes coses s'han de demanar, sobretot, als valencians. Els catalans fan la seua, a excepció d'ERC, que continua augmentant "espectacularment" els seus vots al País Valencià. A dures penes se'n surten i ja veurem com evolucionen, però, en general, no hi posen problemes a l'euroregió propugnada per Boira des de l'IEIV. Som els valencians els que ens mostrem reticents a estrènyer lligams polítics amb Catalunya, donat el partit que guanya les eleccions, i els que girem l'esquena a la nostra "Renaixença" i al nostre "valencianisme". Que el nostre intent per demostrar les virtuts econòmiques de l'Euroregió i per justificar les victòries aclaparadores del PP no ens facen creure'ns la seua pròpia propaganda. A veure si al final vivim en el millor dels mons possibles i cal que renunciem a tota la nostra ideologia, que sempre acabarà representada pel PP -que ni és de dretes, ni espanyolista, ni anticatalanista, ni faraònic ni res de res.


divendres, 27 de juliol del 2007

Sí al transvasament

De Darfur a regar "las carchofas de Rojales" en un tres i no res. PHI ja!

Xe, macason tot! Estos africans tenen un llac com del Sénia al Segura i no mos volen donar ni gota, i allí l'aigua fent-se mal bé (encara sort que no la tiren a la mar, com els catalans). Crec que hauríem de proposar un mega "Plan Hidrológico Internacional", que faça un xicotet aqüeducte del Sudan a la vega del Segura per Líbia i Algèria (només cal negociar amb tres estats). Seria un bon negoci per a tots: constructors i manobres (tota una eixida per a la crisi del totxo que ve), defensors de l'Ebre, llauradors, amants del golf, etc. Total, pâ què la volen aquells si ni tenen turisme ni tenen res...


dijous, 26 de juliol del 2007

El silenci i la memòria

Les coses a comentar són massa per al poc de temps que dispose, així que encara hui faré referència a dos articles de l'edició d'El País del diumenge passat. D'una banda, el reportatge de Jesús Gutiérrez per a El País Semanal, "El silencio de Hernani", i, d'altra banda, la columna d'opinió de Josep Ramoneda per El País Domingo, "Los avatares de la memoria".

El primer, malgrat donar informació valuosa i necessària per fer-te'n una idea de la vida del municipi d'Hernani, el més gran (18.800 habitants) del País Basc en què governa l'esquerra abertzale (ANV, amb un 47% dels vots), així com de la manca de democràcia evident per a una part de la societat hernaniarra ocasionada pel clima polític i social proetarra, té passatges, al meu parer, repulsius, manipuladors i que únicament reprodueixen l'odi contra la ideologia abertzale, cosa especialment greu per l'enorme difusió del dominical d'El País. El to és constantment agressiu:

Las pintadas que ensucian las paredes del frontón de Hernani
[si foren un altre tipus de pintades "serien un crit de llibertat", no embrutarien]... último bastión de la pureza nacionalista [qui ha parlat de puresa? per què lliga basquisme abertzale a termes relacionats amb el racisme?]... ¿Por qué la mayoría de sus votos siguen siendo para los violentos? [ANV=ETA seguint l'axioma encetat pel PP]... la sobreadaptación de los hijos de los inmigrantes al hábitat vasco (lo guay era ser de Jarrai) [simplisme al màxim]... Y si la abuela no se podía mover, se la llevaba en volandas hasta la urna [d'això en sabem prou al País Valencià per part del PP, incloent immigrants, censos unflats, etc.]... Un movimiento en principio político que se haría poco a poco con el control, vía opa hostil, de cualquier nueva iniciativa social, musical o juvenil que surgiera en el horizonte del pueblo [via opa hostil? a mi també em sembla que el PP ho controle tot al País Valencià, però reconec, encara que em fota, que, poc ça poc lla, és el que la majoria de la gent vol, ¿no serà que a Hernani passa el mateix?]... Demasiada gente miró para otro lado en Hernani cuando en una suerte de noche de los cristales rotos (como con la que se inició en 1938 el exterminio de los judíos en la Alemania nazi) se comenzó a perseguir a los concejales populares, socialistas y en menor medida nacionalistas; se asaltaron sus negocios y se les intentó linchar [tota la raó en denunciar de forma indignada la persecució política i els assassinats d'una banda de criminals amb suport social, però comparar això amb el nazisme i "l'extermini de jueus"?]... Hernani es agradable si te olvidas dónde estás [?]... Los jóvenes pasean consignas políticas en sus camisetas. Y el rock radikal atruena muy de mañana. Estamos en un parque temático de la izquierda abertzale que se extiende a lo largo y ancho del casco viejo [per favor!]... la entrevista [amb la regidora del PP perseguida] transcurre en el banco de un triste parquecito que apesta al vino rancio de la fiesta de la noche anterior... La violencia ha perdido músculo tras las treguas de ETA. Y por la ilegalización de una larga lista de organizaciones ligadas al universo etarra que tenía colonizado el pueblo... tres de los mejores aizkolaris de la provincia, Ángel Arróspide, Donato Larretxea y Arria V, se batían en el frontón cortando troncos. El presentador animaba en euskera. Ni una palabra en castellano [mare meua!]... No calen més comentaris.


El segon article, el de Josep Ramoneda, afortunadament, fa reflexions prou més positives i encertades, que afecten parcialment a la tasca dels historiadors (sobretot després d'haver rebut per correu electrònic cert muntatge nefast sobre els musulmans i Jaume I, que oportunament va retirar en Magí del seu blog). Veritats com a gratacels, tant a nivell espanyol: En la izquierda sería lógico que se produjera un debate de fondo, porque la recuperación de la memoria democrática no significa mitificar los escasos y precarios momentos democráticos de la historia de España. Pero algunos, siempre temerosos ante el griterío de la derecha, acusan a Zapatero de imprudente por introducir un factor de división. No sólo es legítimo echar una mirada al pasado con las lentes de una democracia consolidada, hecho insólito en la historia de España, sino que es una obligación si se quiere asentar en este país la cultura democrática que nunca tuvo. El miedo a decir las cosas por su propio nombre podía justificarse en los imprevisibles días del inicio de la transición, pero con la democracia consolidada sólo puede servir para que ésta cristalice en un nivel bajo de calidad. En el fondo es lo que buscan los que piensan que democracia es un día de elecciones y cuatro años para que el Gobierno haga lo que le dé la gana.

Com a nivell de les relacions de les nacions hispàniques amb d'altres (llatinoamericanes o de terres de l'Islam): En su afán de recuperación de la memoria [...] ¿qué puede hacer España en las conmemoraciones del bicentenario de la independencia de este [Mèxic] y otros países de Latinoamérica? [...] Limpiar las relaciones entre España y Latinoamérica de la verborrea de la hispanidad sería un buen servicio. Lo que puede hacer España -y en ello coincidían algunos de los intelectuales interrogados- es reconocer las atrocidades cometidas, exigiendo a los demás que también reconozcan las suyas por elemental principio de reconocimiento mutuo; revalorizar las aportaciones positivas (las dadas y las recibidas), y pensar en el futuro [sobretot açò].

dimecres, 25 de juliol del 2007

Cròniques barates

Entrada de Cortés a Tenochtitlan. Còdex Azcatitlan (París, BNF)

Vam aprofitar el cap de setmana per tractar de visitar al Museu Picasso l'exposició de fotografies de Lee Miller, Picasso en privat, però, està clar que o estàs disposat a fer una llarga cua entre estrangers o més val que tractes d'anar-hi entre setmana. El carrer de Montcada, però, té altres al·licients, com el Museu Barbier-Mueller d'Art Precolombí, la llibreria del qual em va deparar una agradable sorpresa: bona part de la col·lecció "Crónicas de América" de l'editorial Dastin es venia en una espècie de saldo a no més de 7,5 euros, llibres que a internet pots comprar generalment per 10 euros. Malgrat que algun ja es pot trobar digitalitzat a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, com la Historia de Tlaxcala de Diego Muñoz, o d'altres ho estaran en un futur, com la mateixa Crónica mexicana, vaig aprofitar per carregar... Una llàstima que de les conquestes medievals d'al-Andalus no comptem amb cròniques semblants, dels indígenes o dels mateixos participants de les hosts conqueridores...


dimarts, 24 de juliol del 2007

Norma a la Barceloneta

Fiorenza Cedolins (a la dreta), la Norma d'esta nit

Demà, dimecres 25 de juliol, l'òpera del programa del Canal 33,
Una nit al Liceu, usualment emès els dissabtes, es retransmetrà a partir de les 22:00 hores (una hora i mitja després del començament de l'obra) per televisió però també en pantalles gegants a la plaça del Mar, a la platja de Sant Sebastià de la Barceloneta, just enfront del Club de Natació Atlètic.

L'òpera interpretada es tracta de
"Norma", l'obra més coneguda de Vincenzo Bellini (1801-1835), una tragèdia belcantista estrenada originàriament a l'Scala de Milà en 1831: La sacerdotessa gal·la Norma es revenja del seu antic amant i enemic del seu poble, el romà Pollione, en assabentar-se que estima una altra sacerdotessa. Però en el moment crucial, Norma no s’atreveix a acusar la jove de la mateixa falta que ella va cometre i s’autoinculpa. Això fa que Pollione torni a estimar-la i que junts comparteixin el patíbul.

És la primera vegada que el Liceu instal·la una pantalla a l'aire lliure per retransmetre una òpera, o siga que serà un esdeveniment prou atìpic. Hi haurà 2.000 cadires no numerades, de les quals s'han repartit ja la majoria, gratuïtament a través de les associacions del barri. Tanmateix, malgrat no tindre cadira es podrà veure l'obra des de la platja, com s'adverteix en este gràfic confeccionat per El Periódico, que també anuncia que la retransmissió acabarà cap a les 00:30 hores, disposant-se d'una línia d'autobús especial a plaça Catalunya fins a les 2:30 hores.


dilluns, 23 de juliol del 2007

Com si sentirem ploure...


A la Barceloneta, ha sigut l'únic lloc de Barcelona on hui hem fet vida normal?

diumenge, 22 de juliol del 2007

Col·loquis valencians (c. 1800)

Els col·loquis, auques i plecs de fil i canya representen la part més sucosa de les formes espontànies i prolífiques de la sociabilitat popular des del segle XVIII fins a primeries del XX. Sembla que no hi havia reunió festívola, formalment ritualitzada o informalment sobrevinguda, en la qual les cobles llegides en veu alta a partir d'un plec de canya no feren acte de presència, cobles sobre temes i personatges apreses de la tradició popular... (Emili Casanova)

A mitjan camí entre la recitació i la representació, entre l'oralitat i l'escriptura, els col·loquis poden ser considerats com un subgènere de la literatura de canya i cordell, però amb unes caracterítiques peculiars, determinades fonamentalment pel seu major aspecte teatral i per una localització geogràfica molt concreta: la ciutat de València i la seua rodalia. [...] Els principals transmissors del gènere foren els cecs, els quals podien ser també autors, encara que no sempre, car hi havia també "poetas para ciegos", que escrivien, o bé retocaven, aquestes peces per encàrrec. El cec recitava aquestes composicions, que prèviament havia memoritzat, davant un auditori popular, acompanyat sovint d'instruments diversos. De vegades, es reunien diversos cecs i formaven una comparsa, que "con sus cantos y melodías amenizaban alguna fiesta". Després de la recitació, solien vendre entre el púlic els plecs solts... (Joaquim Martí Mestre)

Recomane vivament el llibre d'este darrer autor,
Literatura de canya i cordell al País Valencià. Els col·loquis de temàtica jocosa i satírica. Edició i estudi lingüístic (1997), en què a banda de l'anàlisi filològic corresponent trobem la publicació de 30 col·loquis satírics d'entorn l'any 1800 procedents de dos manuscrits de la Biblioteca Nicolau Primitiu i un del fons Serrano Morales de la Biblioteca Municipal de València. Pel lèxic i per les nombroses informacions que dóna de la societat valenciana de l'època paga la pena. Simplement transcric la primera part de Les criaes. Informes de un agensiero:

Fa molt prop de cuaranta añs
qu.estic tractant en criaes
y a donar informe d'elles
ningú en lo món pot guañar-me.


Mirant-les només la cara,
puc dir ya, d'un modo exacte,

de quina se deu fuchir

y de quina pot fiar-se.


Y és tanta la meua pràctica
y el estudi fet en tantes

que sols pel nom del seu poble

conec ya les seues faltes. [...]

Les que.s crien en València
per a criaes no valen.

Són millor p.a camareres

o donselles..., si són guapes.


Les de l'Horta són rasposes,
y a cada punt amenasen
en tornar a la barraca,

perquè... està mala sa mare.


Les d'Albuixech y Alboraya
són molt devotes dels frares,

y a sobint (sic) van a la iglésia
a oir misa y confesar-se.


Les d'Albalat y d'Albal
les hores del dia pasen

cantant cansons o romansos,

gochos, orasions o albaes.


Les d'Alfara y Alfafar
són per l'aliment barates,
no menchen més que verdures,
sebes, tomates y faves.


Les d'Alcublas y Tabernes
solen pecar de borraches.

Y les de Rotglà y Petrés

de flatos solen queixar-se.

Les de Cullera en la cuina

els millors trosos se traguen.

Les de Catadau són llépoles,
y les del Puig tot eu tasten.


Són plorones les d'Algímia;
les d'Aldaya, descaraes;

caprichoses les d'Antella;

y les de Bétera, paves...


divendres, 20 de juliol del 2007

Com estem...

Censura per injuries a la monarquia? I com s'ha d'aplicar la censura als blogs que difonen la imatge, sense notificació particular? Jo ja l'he vista ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, ací, i no continue perquè ja cansa...


La tasca de les ciències humanes?

Ahora que todo está liquidado, entregamos nuestro grito de guerra a la miopía de los historiadores, señalando antes lo que queremos que digan de nosotros, de nuestras vidas literarias, porque intentamos evitar desde hoy las discusiones de los académicos del año 2945, que vendrán a medir, a pesar, a limpiar y a dar esplendor a lo que nació exacto, vivió completo y terminó eco porque estaba más arriba que todas las montañas.

Germán List Arzubide (1898-1998), poeta mexicà.

dijous, 19 de juliol del 2007

Ells s'ho guisen...

Novament sobre la conquesta i la colonització medievals

Dilluns vinent, 23 de juliol, comença un curset d'estiu a la Universitat Complutense de Madrid, "Mapas y política: Orígenes y actualidad de la organización territorial de España", en què hi participen senadors i parlamentaris, com ara Joan Lerma, Juan José Laborda, Soraya Sáenz de Santamaría o Ramón Jáuregui (els avantatges de ser a Madrid: que els polítics que governen hi són presents...).

També hi participen, a més a més, historiadors per "explicar" la conformació històrica d'Espanya, però si els analitzem ens trobem amb la "casualitat" que la presència catalana (els valencians ni aspirem a ser considerats en els problemes territorials espanyols) és molt "còmoda" per a l'espanyolisme castellanista: malgrat que hi són
Gregorio Monreal, "fuerista" navarrès, i el galleguista Xosé Manuel Núñez, per part de Catalunya només hi ha Carme Montaner, que ni tan sols és historiadora sinó geògrafa de l'Institut de Cartografia de Catalunya. Però el més greu, el que indica un total monòleg entre convençuts i la reproducció d'un missatge ben poc plural, és la presència exclusiva de Julio Valdeón i Ricardo García Cárcel per explicar "La organización territorial de España en las Edades Media y Moderna". La tesi desenvolupada, des d'una perspectiva espanyolista, serà previsiblement monolítica.

Precisament Valdeón acaba de publicar
La reconquista. El concepto de España: unidad y diversidad, en què sembla que torna a consolidar i difondre la vella idea que els regnes hispànics medievals projectaven una "Espanya" política cap al futur sobre la idea de la unió visigòtica, com explica el mateix Valdeón en este article publicat a La Razón i arreplegat pel web de Democracia Nacional. No sóc especialista en la qüestió, però en tot el que duc d'investigació històrica mai he trobat eixa idea d'unitat espanyola sobre el record visigòtic en els textos de la Corona d'Aragó; sembla que és una idea dels cercles de poder castellans aplicada per extensió a la resta de territoris de la península: els mateixos passatges cronístics catalans citats per Valdeón fan referència a "Espanya" com una idea totalment geogràfica, en cap cas política.

De qualsevol manera, hi tornaré a la qüestió quan haja llegit el llibre. El vaig comprar fa uns dies i el primer que em va sobtar és la bibliografia comentada pel mateix Valdeón: dins les obres "sobre la reconquista y repoblación de los núcleos cristianos", l'expansió feudal catalanoaragonesa dels segles XII i XIII es limita a uns antics treballs de Font Rius (historiador del dret) sobre Tortosa i de l'aragonès Lacarra sobre la vall de l'Ebre. Hi ha esments específics a treballs sobre el Duero, Castella i Lleó, l'Extremadura castellanolleonesa, Andalusia, Sevilla, Gibraltar i Vejer, Cadis, Múrcia, Toledo i l'Alacant castellà del XIII, però cap referència al regne de València o al de Mallorca. Josep Torró i Enric Guinot no han realitzat treballs sobre la zona valenciana? Antoni Mas i Ricard Soto no n'han fet sobre la colonització mallorquina? És que les seues conclusions són incòmodes per a la seua tesi? O simplement és que només han publicat en català i, en conseqüència, la seua obra no existeix per a un catedràtic castellà d'història?


Esperaré a veure què en diu el contingut, però la mateixa contraportada ja en diu bastants coses:
El término 'Reconquista' alude a la recuperación, por parte de los reinos cristianos de la península Ibérica, de los diversos territorios que habían pertenecido en el pasado a los musulmanes, es decir, a los dominios de al-Andalus. Que habían pertenecido en el pasado a los musulmanes??? Vol això dir que els musulmans abandonaren les terres abans que els cristians les ocuparen? O més bé foren conquerits militarment, dominats i foragitats? Supose que és una errada de l'editorial, però ja he explicat diverses vegades que el concepte de "Reconquesta" és nefast, ja que vincula unes societats, les del segle VII (dominades políticament per la dinastia visigoda), amb unes altres, les dels segles XI-XIII, que res tenien a veure amb aquelles (socialment, econòmicament, políticament).

És com si hui en dia acceptàrem que Ben Laden té raó en dir que al-Andalus pertany als musulmans i ha de ser "reconquerit" per a l'Islam, però, clar, és que hi ha qui comparteix eixes idees essencialistes:






dimecres, 18 de juliol del 2007

Desconfiança en la política i en la societat

Des que vaig tornar a escriure al blog després del parèntesi ocasionat pel resultat electoral del 27 de maig i la preparació final de la tesina, a penes si he escrit sobre política i, en cas de fer-ho, ha sigut per solucionar "problemes interns", és a dir, per parlar sobre les esquerres valencianistes i no sobre el veritable objectiu de la política: la societat en conjunt (la valenciana en este cas). L'aclaparadora victòria del PP, malgrat el que havíem vist els darrers quatre anys (creixement econòmic desordenat a costa del territori, manipulació, corrupció, indiferència pels valors democràtics, etc.), m'ha fet perdre momentàniament -espere- la confiança en la possibilitat de construir una societat valenciana amb uns millors valors polítics.

Entre les notícies que he deixat de comentar destaquen dues en les quals discrepe de l'opinió progressista majoritària. En primer lloc, el tancament de l'emissió d'InfoTV per part de l'Ajuntament d'Ontinyent: si muntes un mitjà de comunicació polititzat (als seus accionistes em referisc, com Pla, Mayor, Marcos, Morera, Peris, municipis socialistes, etc.) és normal que els adversaris polítics et perseguisquen; una altra cosa és que tinguen la barra de dir que ho fan en ares de la "pluralitat informativa". En segon lloc, la construcció d'un temple catòlic als "beats màrtirs de 1936" a la ciutat de València em sembla també, fins i tot, lògica. L'Església és una entitat privada i és normal que no silencie els seus morts, de la mateixa manera que darrerament no ho ha fet l'esquerra (com a acte legítim de justícia històrica); l'assassinat de clergues, frares i monges, per l'únic fet de pertànyer a l'Església, va ser una barrabassada que no té per què ser oblidada i és lògic que "els seus" ho recorden (com també ho és des de l'altre costat).

El problema de fons en ambdós casos és l'exercici arbitrari del poder executiu i la manca d'intervenció del poder judicial per corregir eixa discrecionalitat. El que no pot ser, d'una banda, és que InfoTV no haja rebut una llicència per emetre en favor d'altres cadenes que, ni de lluny, compleixen com aquella les condicions establertes (feta totalment en valencià, empresa 100% valenciana); tanmateix, segurament el recurs presentat per InfoTV no prosperarà, cosa que demostrarà que els tribunals no són capaços de fer complir l'esperit de les lleis front la voluntat política dels governants, una situació que devalua totalment el sistema democràtic, ja que, a més a més, eixa voluntat política no és equilibradora, sinó totalment parcial. El que tampoc pot ser, d'altra banda, és que l'Ajuntament de València faça "regals" a una entitat privada com l'Església. Si no m'enganye, la nau industrial on s'alçarà el temple als màrtirs del 36 forma part del lot de quatre solars que el municipi va donar a l'arquebisbat de forma perpètua a canvi de la cessió durant 99 anys del solar de l'Almoïna, darrere de la Basílica de la Mare de Déu, que, incomprensiblement, tornarà a titularitat eclesiàstica a finals del segle XXI. Però cap jutge és capaç (ni s'atreveix) de defensar allò públic. Per afegiment, en ser un edifici patrimonial, la cessió incompleix la Llei de Patrimoni Històric (tant l'espanyola com la valenciana), però, com ja hem vist, les lleis serveixen per a poc amb un poder executiu que fa el que li ve en gana i un poder judicial que no es preocupa per la qualitat de la democràcia.

La victòria electoral del PP, però, sembla legitimar esta manca de qualitat democràtica. A "la majoria dels valencians" sembla no importar-li sempre i quan l'economia funcione; uns altres valors són els prioritaris. Què hem de fer, doncs? Refugiar-nos en altres qüestions o tractar de continuar fent forat, a veure si algú ens sent clamar en el desert?

Per cert: InfoTV amplia capital en paquets de 300 euros. Algú s'anima?


dimarts, 17 de juliol del 2007

Jugada mestra del Bloc o el camí definitiu cap al desastre?

Els dies immediatament posteriors a l'aclaparadora victòria electoral del PP en les eleccions autonòmiques del 27 de maig el blog d'Enric Nomdedéu va tirar fum: els del Bloc de Castelló contraris al pacte amb EUPV i a l'Adéu PP demanaven fins i tot el cap d'Enric Morera i Pepa Chesa. Ara, supose, que els faran un monument si observen tot el que està passant, com sempre -i legítimament- fan, en clau partidista: El Bloc i els crítics d'EU destitueixen Glòria Marcos com a portaveu de Compromís. La majoria del grup demana a la Cambra el relleu de la síndica, i si no fóra possible la seua expulsió.

O siga que, no només el Bloc ha aconseguit superar la barrera electoral del 5% i tindre dos diputats gràcies al Compromís, sinó que passa a cont
rolar el grup parlamentari amb el suport de les dues diputades d'Esquerra i País (i cal recordar que per pura sort electoral, ja que el repartiment de deu diputats previstos assegurava que Glòria Marcos, com a mínim, mai estiguera en minoria en tindre el suport de quatre diputats del PCPV, els que hi ha més Marga Sanz, i un d'Els Verds del PV, Joan-Francesc Peris). A més a més, esta crisi provoca un possible esfondrament quasi definitiu d'EUPV, tant en clau interna com de cara a l'exterior. Ahir mateix, Josep Bort, del corrent Projecte Obert (on també està Joan Ribó i que representa un 15% del Consell Polític d'EUPV) demanava la dimissió de Glòria Marcos i la seua substitució per Marga Sanz, que ja s'havia oferit fa uns dies a "reconduir" la situació. També Llamazares féu una crida a la concòrdia, però el clot que s'ha obert és enorme: Esquerra i País encara no s'ha constituït com a partit; encara que es constituïsca com a partit al Bloc no els vol integrar per tal que facen la mateixa funció "parasitària" que realitzen a EUPV; tanmateix, per continuar controlant el grup parlamentari, el Bloc necessita de les diputades d'Esquerra i País, Mireia Mollà, filla de Pasqual Mollà, i Mònica Oltra; la possible conformació d'un Compromís per a les eleccions espanyoles de març de 2008 queda totalment anul·lada, alhora que EUPV ha de triar un nou cap de llista per la província de València que substituisca Isaura Navarro, excel·lent diputada fins ara, però d'Esquerra i País; Llamazares veu totalment afeblida la seua política de convertir IU en una Iniciativa per Catalunya a nivell estatal, etc., etc., etc.

La situació és extremadament greu. Ara cal espe
rar la gestió d'esta crisi per part de les principals parts implicades: EUPV (amb tots els seus actors: PCPV, EiP, Projecte Obert) i Bloc. Sembla que el més lògic si tot continua pel mateix camí acabat d'obrir és que EiP es constituïsca com a partit en setembre o octubre de 2007 i es presente juntament amb el Bloc a les bipolaritzades (entre PSOE i PP) eleccions de març de 2008 (alguna cosa haurà de cedir el Bloc a canvi d'este regal que està acceptant de grat, tot i que la integració d'EiP no forme part de la seua política de fons). L'evolució posterior potser dependrà dels resultats electorals, en els quals, previsiblement, tant EUPV com Bloc-EiP quedaran sense diputats en no superar el 5% a la província de València (EUPV va traure un ajustat 5,5% en les de 2004), el que suposaria una nova debacle per a EUPV, mentre que el Bloc haurà d'atendre a l'evolució dels seus resultats. La veritable prova de foc estarà en les eleccions autonòmiques de 2011.

Segurament m'estic avançant massa als esdeveniments, però és que els esdeveniments han anat molt ràpids. Cal esperar i esperar; tal vegada, fins i tot, hi ha la possibilitat que EUPV es reagrupe, tot i que les ferides obertes semblen molt greus. En tot cas, la sensació que queda és que EUPV esclata i camina cap al desastre, mentre que el Bloc ix enfortit, però ha de saber gestionar la "creïlla calenta" que representa EiP i necessita acompanyar eixa consolidació d'uns futurs resultats en solitari positius. No sé si estem davant d'un
a jugada mestra del Bloc o açò és el camí definitiu cap al bipartidisme autonòmic al País Valencià. Ens mantindrem a l'aguait.


Actualització (dimecres 18 a les 12:35) Llig al blog de Nomdedéu: I què et semblaria una espècie de federació Bloc-EiP al País valencià? Sobretot tenint en compte que en menys d'un any hi ha eleccions... Enric Nomdedéu ha dit: Em sembla un escenari raonable. I sense maldat he d'afegir, que certament és més que eixa gent, però tampoc és una multitud. EiP, és un "partit" (o ho serà) de quadres. Molts molt ben preparats. També tenen alguns càrrecs públics. Però tenen un pes social indeterminat tirant a escàs.


dijous, 12 de juliol del 2007

Riuà de 1321 i espavilats

Pont d'Aragó després de la riuà de 1957

Tardor de l'any 1321. Les pluges -al nostre país no sap ploure- fan créixer el Xúquer i el Guadalaviar (Wadi al-abiad, riu blanc) fins a límits que els cristians no havien vist mai des que havien conquerit les terres andalusines que formarien el regne de València uns seixanta anys abans. L'espectacle a la capital del regne és desolador: el riu ha negat bona part de la ciutat, potser hi ha hagut morts, l'antic pont andalusí de pedra ha quedat seriosament afectat i també els que han construït posteriorment els cristians, de pedra i de fusta; així mateix, la murada de la medina musulmana s'ha enderrocat per la part nord del nucli fortificat, la que fita amb el riu. Tanmateix, com sempre, dins de la desgràcia, hi ha espavilats que tracten de buscar-se la vida. Per això, el 16 d'octubre de 1321, els jurats de la ciutat han de publicar la següent ordenació:

Ara ojats què us fan saber lo justícia e los jurats de la ciutat: Que, com per ruhina e creximent d’aygües del flum de Godalaviar e per moltitud d’aygües pluvials que ara són estades, en partida alcuns ponts, murs o barbacanes de la ciutat són declinats o enderrocats, emperaçò vos fan saber que null hom o fembra, de qualque lig o condició sia, no gos pendre o fer pendre de nuyt o de dia, manifestament o amagada, pedres, argamasa, terra, rajola, fusta dels ponts, murs o barbacanes de la ciutat. E qui contrafarà, pagarà per pena LX sous per quantesque vegades contrafarà.


Document editat per: A. Furió i F. Garcia-Oliver, Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València. I. (1296-1345). València: PUV, 2007


dimecres, 11 de juliol del 2007

Rigorositat

Falsedats diverses

1991. Reunió del Consell Valencià de Cultura. Discussió al voltant del topònim Orpesa: és "Orpesa", com defensa Germà Colón (impressionant bibliografia)? O "Oropesa", com defensa Leopoldo Peñarroja (impressionants arguments)?

Colón exposa un fum de referències medievals sobre l'originari nom "Orpesa", però documenta que a partir del segle XVII, possiblement per influència al regne de València de la important família nobiliària d'Oropesa (l'Oropesa toledana, no la valenciana), es fa exclusiu el nom "Oropesa" en els majoritaris textos castellans, malgrat que la pronúncia orpéza s'ha mantingut en els parlars de la zona. Conclou, doncs, que per filologia i història el topònim oficial valencià ha de ser "Orpesa", ja que és l'originàriament valencià. I afegeix, valga la redundància, una impagable addenda, que no em resistisc a copiar:

En la reunió del 26-III-1991 on es va discutir la denominació del topònim castellonec, el Sr. Leopoldo Peñarroja va presentar al darrer moment una Addenda per demostrar “l’antiguetat de la denominació Oropesa” i “sa progressiva difusió”. La peça de resistència era el document del "Llibre de Memòries de diversos successos e fets memorables… de la ciutat e Regne de València" (1308-1644), editada per S. Carreres Zacarés (València, 1930). Precisament es tracta d’un escrit que fa referència a una lletra del rei, en la qual disposa “[…] que la ciutat li trametés síndichs ab poder bastant, e que fossen a 28 de agost, 1419, en lo lloch de Oropesa” (p. 4829).

Em va cridar l’atenció el caràcter tan poc genuí del text (grafia "lloch", sintaxi, etc.) i vaig recordar el que Carreres Zacarés diu (I, p. XVIII) a propòsit de les còpies del "Llibre de memòries" sobre les que ell va haver de fer l’edició. Per això vaig preguntar tímidament al Sr. Peñarroja si havia consultat el document original. La resposta, quasi com qui ha estat ofès, va ser agitar el seu llibre sobre el Mozárabe i dir que ell ho controlava tot.

Doncs bé, es veu que el document del 1419 no el va poder controlar:
És una carta d’Alfons el Magnànim als jurats i prohoms de València comunicant-los la seua intenció de partir immediatament cap a Sardenya i Sicília i demanant-los que nomenassen síndics per tractar amb ell qüestions que no especifica –sens dubte volia diners– el pròxim dia 28 d’agost (de 1419) en València. La lletra, copiada íntegrament en el Manual, apareix datada així: Dada en lo loch de l’Orpesa sots nostre segell secret a XX dies d’agost” (AMV, Manual de Consells, A27, fol. 147 v). Ara queda clar. El text del llibre de memòries confon el lloc de la cita –València– amb el del lloc des del qual és expedita la lletra: Orpesa (i no Oropesa) [a la qual cosa, cal afegir, que la còpia del "Llibre de Memòries" era del segle XVII, quan la grafia Oropesa és usual].

Quin momentasso al Consell. Així fan ciència (l'un i l'altre), sí senyor.


dimarts, 10 de juliol del 2007

Què bo ser un freak

S'ho passen bé els de Na Jordana: Sóc un penjat del Julio Tormo quan s'expressa en valencià...

dilluns, 9 de juliol del 2007

Quin començament!

Insigne suecà

L'altre dia feia broma dels fusterians, però com escrivia Fuster! Açò és l'inici del discurs sobre les lectures d'Ausiàs March en la València del segle XVI, que va llegir en la cerimònia de la seua investidura com a Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona en 1984:

És fàcil d'imaginar que, en els últims anys de la seva vida, quan, prematurament ("blanc e ruat"), Ausiàs Marc eixia de casa per anar a missa o per fer alguna gestió familiar o de negoci, el seu prestigi de poeta, i de poeta il·lustre, devia atraure el respecte o la curiositat de la gent. València era aleshores una ciutat d'uns quaranta mil habitants, i, per una estranya circumstància històrica, hi coincidien alguns dels noms més insignes de la literatura catalana. Potser Joanot Martorell, germà de la primera muller de Marc, es miraria el seu cunyat amb certa aprensió, com Marc a ell: interessos materials a part, els separava un abisme de pretensions diguem-ne estètiques i de concepció del món. Però Jaume Roig, per exemple, que tampoc no li era literàriament massa afí, deixaria de tenir-li una experta admiració? Tots dos hagueren de trobar-se alguna vegada en les antesales de la reina Maria, i allà, sens dubte, els va poder conèixer Elionor de Villena, encara una adolescent. Joan Roís de Corella era fill d'un gran amic d'Ausiàs Marc, Marcs i Corelles, de la petita noblesa de Gandia. Bernat Fenollar i Joan Moreno, ben joves, havien intercanviat poemes amb Marc, en unes "demandes" i "respostes" a la moda de l'època, i Fenollar i Moreno ja ens situen als començaments del segle XVI. En morir-se, el 1459, Ausiàs Marc havia comptat amb uns lectors conscients, els uns pròxims, d'altres allunyats, que li construïren una fama perdurable.

Si teniu temps i curiositat per seguir, ací teniu el text complet.


dissabte, 7 de juliol del 2007

El govern del País Valencià no canviarà mai!!

Continua eixint-se'n

Això diu Xavier Vendrell, vicesecretari general de coordinació interna i acció electoral d'ERC, que el govern del País Valencià no canviarà mai:

Són milers els ciutadans que, més enllà de la Sénia o a Llevant [vol dir el País Valencià i les Illes Balears], comparteixen un mateix imaginari nacional, no només una llengua, una història i una cultura comunes. I el vot d'aquestes persones es perd si no té un referent inequívocament independentista. El nostre deure, el dels que no dubtem de la nació, és articular-nos en cada racó de país on hi hagi un home o una dona disposats a fer-ho. I així ho continuarem fent també al País Valencià, fins que la resta de forces progressistes reconeguin el nostre paper, el nostre espai i el nostre pes. L'esquerra independentista va ser imprescindible per canviar el govern al Principat, ho ha estat a les Illes i serà amb la participació d'Esquerra que es canviarà el govern al País Valencià.

D'il·lusió també es viu, supose...

Velas de amistad

Impressionant document:
Judíos y moros construyeron tus cimientos (fins que els tiràrem, és ver)... Ausias Martx (!!!)... Valencia, qué guapa estás... Açò sí que és un himne i no això de l'Himne regional.

Molt bons també alguns dels comentaris Youtube:
Enhorabuena, Emilio. Este tema me ha llegado. Bajo mi punto de vista, los arreglos son malísimos y es identico al Valencia a la Victoria. Soy vecino del barrio y me alegra que triunfes, amigo.

dijous, 5 de juliol del 2007

"Faent camins dubtosos per la mar"

Quin balanç?

El sempre emprenedor Josep Vicent Boira va aprofitar la celebració de la Copa Amèrica 2007 a València per estudiar en profunditat l'Exposició Regional de València de 1909 (allargada com a Nacional en 1910), la qual, a banda de la música de l'Himne Regional, ens va deixar una sèrie d'edificis que actualment hui els ciutadans a penes si podem gaudir gràcies al nostre estimat Ajuntament: el Palau de l'Exposició és biblioteca (ahí?) i saló d'actes protocolaris (bodes, lliurament dels "bunyols d'or", etc.); la Lactància, construïda com a guarderia de les treballadores de l'edifici de la Tabacalera a canvi que esta, a punt d'inaugurar-se, albergara un dels expositors (el d'Indústria), és actualment el Balneario La Alameda, on pense deixar-me 300 eurets (!?) en un cap de setmana desestressant; i la Tabacalera (que, com he dit, ja havia estat construïda però va formar part de l'Exposició) ha estat bescanviada a Altadis per part de l'Ajuntament per l'edifici municipal de la plaça Amèrica i diners, en una escandalosa operació, que, a més a més, significarà l'enderrocament de les naus laterals (tècnics de Cultura de la Conselleria, sou uns venuts) i, per si fóra poc, que l'edifici es convertisca en seu d'oficines municipals, pel capritx de Rita... i encara tenen la barra de dir que li donaran un ús públic (no hauria de ser destinat un edifici així de simbòlic a una funció igualment simbòlica i de gaudi públic, exactament igual de l'antiga presó model, també destinada pel moment a oficines de la Generalitat???).

Com sempre, tot açò importa poc, perquè els escàndols a València es mesuren per altres paràmetres diferents als nostres, ja ho sabem. Per això, tornant a Boira, aprofità l
'estudi de l'Exposició Regional per tractar d'enviar un missatge als nostres dirigents: la principal lección [de l'Exposició de 1909-1910] fue que se trató de un movimiento endógeno y potente convertido en motor y vanguardia de un cierto “renacimiento” valenciano. Renacimiento que movilizó a las fuerzas locales, conectó con la musculatura económica y política del país y agitó la conciencia de la sociedad. Segons Boira, a banda de la mateixa Exposició, hi hagué un fum d'actes culturals i congressos paral·lels, una molt bona relació amb l'empresariat i la cultura catalanes (pels interessos comuns), i una presència activa del valencià i la consciència regional valencianista, que donà fruits com el primer valencianisme dels anys '10 i '20, encapçalat per Ignasi Villalonga (per cert, les senyeres que s'hi veuen són de les de blau celest).

En correspondència, Boira, pensava en 2005 que amb la Copa Amèrica:
Hoy, se abre otra oportunidad de agitar las fibras que sustentan nuestra sociedad. En primer lugar, persiguiendo el consenso político y ciudadano en operaciones estratégicas. Y, en segundo lugar, impregnándolas de contenido regeneracionista, reflejando en ellas nuestra singularidad como factor de cohesión y riqueza, contribuyendo con ellas a la modernización económica y tecnológica, incorporando el desarrollo cultural y social de la sociedad en la que nacen y encauzándolas en una visión geopolítica propia acorde a los intereses estratégicos y orientaciones materiales particulares.

Quant de bon propòsit en tan poques línies!!!! (cal, a més, llegir entre línies que "visió geopolítica" vol dir "bona relació amb Catalunya" dins de l'
Euram, promogut pel mateix Boira). Hi ha hagut consens polític i ciutadà? Potser sí, si atenem a l'actuació dels dos partits majoritaris i el resultat de les eleccions... Hi ha hagut contingut regeneracionista? Si "regeneracionisme" vol dir que hem renovat moralment la nostra societat (definició de diccionari), em sembla que no... Hi ha hagut reflex de la nostra singularitat com a factor de cohesió i riquesa? Si reduïm "singularitat" a dir-nos valencians, que és amb el que es conforma la gent, i no a la consciència de grup humà, de país i de llengua particular... Hi ha hagut modernització econòmica i tecnològica? En el maneig dels tangons, sens dubte, i en el dels espinàquers, no veges; ara en el que afecta als ciutadans, com, per exemple, el transport públic... Hi ha hagut desenvolupament cultural i social de la nostra societat dins de la nostra visió geopolítica?... ?

A algú li interessava tot açò? Malgrat les bones intencions de Boira és evident que a molt poca gent li interessava tot açò. La Copa Amèrica ens ha deixat una avinguda del port d'un únic sentit, algunes inversions com la línia de metro port-aeroport (ja prevista) o la millora de l'aeroport, un port esportiu i de passeig, un increment de turistes, que ha deixat i deixarà ingressos econòmics en l'important sector del turisme urbà (hotels, restaurants, etc.), i para de comptar (esperem que també l'ampliació del port de Sagunt i el manteniment de València, gràcies a Bertarelli). És suficient pels més de huitanta mil milions de pessetes invertits? Cadascú ho sabrà mesurar. És el problema de sempre: la majoria de ciutats grans tendeixen cap a la mateixa estratègia de fer-se un nom en el món a través dels grans esdeveniments i el turisme (què em direu de Barcelona?), però la qüestió és si el conjunt de ciutadans rep els beneficis d'això.


A Barcelona podem gaudir d'un transport municipal ràpid i complet; d'un o més centres culturals municipals (i molt actius) a cada barri; d'una política de gestió del patrimoni, els monuments i els museus orgullosa de la seua història i del seu potencial; d'una política lingüística equilibrada (català, castellà, anglès); d'una política cultural decent (compareu el Grec amb la Fira de Juliol o el fum d'actes, visites i concerts organitzats per l'ajuntament barceloní i el valencià). Però la qüestió és que a la majoria dels valencians poc els importa tot això; en tenim prou amb les nostres festes i pensant que som els millors. Per això, les propostes de Boira han anat a parar a un sac ben trencat, perquè els valencians anem fent, sense posar en el centre de les nostres actuacions el que ell plantejava. Hi ha solució? O no cal la solució?



...and John Carpenter still is alive

Encara hi ha qui busca fusterians?

L'altre dia vaig vore este anunci a "Nosaltres", el nou servici de Classificats de Vilaweb: "Busco fusterià en traspàs". Vaig pensar que hi havia gent amb més moral que l'Alcoyano, fins que em vaig adonar que es buscava "fusteria" i no "fusterià". L'accent l'havia posat la meua imaginació (i en la imatge el Corel...)