Insigne suecàL'altre dia feia broma dels fusterians, però com escrivia Fuster! Açò és l'inici del discurs sobre les lectures d'Ausiàs March en la València del segle XVI, que va llegir en la cerimònia de la seua investidura com a Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona en 1984:
És fàcil d'imaginar que, en els últims anys de la seva vida, quan, prematurament ("blanc e ruat"), Ausiàs Marc eixia de casa per anar a missa o per fer alguna gestió familiar o de negoci, el seu prestigi de poeta, i de poeta il·lustre, devia atraure el respecte o la curiositat de la gent. València era aleshores una ciutat d'uns quaranta mil habitants, i, per una estranya circumstància històrica, hi coincidien alguns dels noms més insignes de la literatura catalana. Potser Joanot Martorell, germà de la primera muller de Marc, es miraria el seu cunyat amb certa aprensió, com Marc a ell: interessos materials a part, els separava un abisme de pretensions diguem-ne estètiques i de concepció del món. Però Jaume Roig, per exemple, que tampoc no li era literàriament massa afí, deixaria de tenir-li una experta admiració? Tots dos hagueren de trobar-se alguna vegada en les antesales de la reina Maria, i allà, sens dubte, els va poder conèixer Elionor de Villena, encara una adolescent. Joan Roís de Corella era fill d'un gran amic d'Ausiàs Marc, Marcs i Corelles, de la petita noblesa de Gandia. Bernat Fenollar i Joan Moreno, ben joves, havien intercanviat poemes amb Marc, en unes "demandes" i "respostes" a la moda de l'època, i Fenollar i Moreno ja ens situen als començaments del segle XVI. En morir-se, el 1459, Ausiàs Marc havia comptat amb uns lectors conscients, els uns pròxims, d'altres allunyats, que li construïren una fama perdurable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada