dimarts, 3 de juliol de 2007

Zaratustra (II)

Lena Hades. Sandkoernchen (1996)

Zaratustra va davallar sol de les muntanyes sense trobar ningú. Però quan va arribar als boscos sorgí de sobte davant d’ell un ancià que havia abandonat la seua santa cabanya per a buscar arrels en el bosc. I l’ancià va parlar així a Zaratustra: No m’és desconegut este caminant, fa alguns anys va passar per ací. Zaratustra es deia; però s’ha transformat. Llavors portaves la teua cendra a la muntanya: vols portar hui el teu foc a les valls? No tems els castics que s’imposen a l’incendiari? Sí, reconec Zaratustra. Pur és el seu ull, i en sa boca no s’amaga cap nàusea. No ve cap a ací com un ballarí? Zaratustra està transformat, Zaratustra s’ha convertit en un xiquet, Zaratustra és un despert: què vols fer ara entre els que dormen? En la soledat vivies com en la mar, i la mar et portava. Ai, vols baixar a terra? Ai, vols tornar a arrossegar tu mateix el teu cos?

Z
aratustra respongué: Jo estime els hòmens.


Per què
, va dir el sant, em vaig retirar jo al bosc i a les soledats? No fou potser perquè amava massa els hòmens? Ara estime Déu: els hòmens no els estime. L’home és per a mi una cosa massa imperfecta. L’amor a l’home em mataria.

Zaratustra respongué: Què he dit d’amor! El que jo porte als hòmens és un regal.


No els dónes res
, va dir el sant. És millor que els lleves alguna cosa i que la portes a costes amb ells –això serà el que més bé els farà: sempre que et faça bé a tu! I si vols donar-los quelcom, no els dones més que una almoina, i deixa, a més, que la pidolen!

No, respongué Zaratustra, jo no done almoines. No sóc prou pobre per a això.


El sant es rigué de Zaratustra i digué: Llavors cuita que accepten els teus tresors! Ells desconfien dels eremites i no creuen que anem per a fer-los regals. Els nostres passos els sonen massa solitaris pels seus carrerons. I quan a les nits, dels seus llits estant, senten caminar a un home molt abans que el sol isca, es pregunten: on anirà el lladre? No vages als hòmens i queda’t al bosc! Àdhuc és millor que vages als animals! Per què no vols ser tu, com jo, un ós entre els óssos, un ocell entre els ocells?


I què fa el sant en el bosc?
, preguntà Zaratustra.

El sant respongué: Faig cançons i les cante; i, en fer-les, ric, plore i gruny: així lloe Déu. Cantant, plorant, rient i grunyint lloe el Déu que és el meu Déu. Mes, quin regal és el que tu ens portes?


Quan Zaratustra hagué sentit estes paraules saludà el sant i digué: Què podria jo donar-vos! Però deixeu-me anar-me’n de pressa, per tal que què no vos lleve res!


I així es separaren, l’ancià i l’home, rient com riuen dos xicons. Mes, quan Zaratustra va restar sol, parlà així al seu cor: Serà possible! Este vell sant en el seu bosc no ha sentit encara que Déu ha mort!


Cap comentari: