Jorge Fernández Díaz... En quines mans estem?

 Buscant la llum a l'interior del Ministeri...

Este home, Jorge Fernández Díaz, el Ministre de l'Interior encarregat de vetlar per la seguretat, la llibertat, la circulació i el respecte als drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols, va ser ahir notícia per les seues declaracions sobre la sentència del Tribunal Constitucional a favor de la llei que permeté el matrimoni i l'adopció de les parelles homosexuals i en contra del recurs que presentà el PP en l'any 2005 amb la finalitat de restringir eixes noves llibertats individuals assolides jurídicament. Hi va dir que, per molt que el Constitucional ho ratificara, per a ell el matrimoni entre parelles del mateix sexe no era matrimoni i que, a més, estava en contra que tingueren el dret d'adoptar xiquets. Afortunadament, ell no té capacitat per a canviar la llei, però, si més no, resulta inquietant que una persona del seu poder faça eixes declaracions... Però això no ens hauria d'estranyar si ho relacionem amb una entrevista que va donar fa tres anys al setmanari ultracatòlic Alba, del grup Intereconomía. 

Entre altres coses, hi explicava que durant molt de temps havia estat el típic catòlic no practicant, però que en 1997, quan tenia 47 anys, nostre senyor Déu, que és bilingüe, li va dir: Hasta aquí hemos llegado. O caixa o faixa (sic). Llavors es va adonar que la vida només tenia sentit a la luz de Dios i des d'aquell moment duu un plan de vida muy próximo a la espiritualidad del Opus Dei: ir a misa todos los días, rezar el Rosario, hacer un rato de oración, otro de lectura de espiritu. I mira, el suprem faedor, en la seua infinita bondat el va premiar amb un càrrec públic de primera magnitud, un lloc, que segons les seues pròpies paraules és un magnífico campo para el apostolado, la santificación y el servicio a los demás, el lugar donde Dios quiere que esté. Perquè, per acabar-ho d'adobar, resulta que Fernández Díaz és providencialista: creu que Dios es el Señor de la Historia, del Tiempo, de la Cronología i que las cosas no suceden porque sí o gracias a los amigos o por lo listo que uno sea, sinó que responden a los designios de Dios. 

Potser Déu està de part dels homosexuals espanyols, doncs, o és que simplement la llei que permet el seu matrimoni és una prova per tal que els catòlics lluiten amb més força contra el nefand pecat de la sodomia. Perquè, si més no, eixa és la visió que per exemple té de l'Islam Vittorio Messori, el principal referent intel·lectual que reconeix Fernández Díaz. El tal Messori és un periodista i escriptor ultracatòlic italià que afirma, entre d'altres coses, que el significat providencial de l'Islam, el seu paper en els plans de Déu, és servir com a principal obstacle a l'objectiu cabdal de la maçoneria, que és crear un ordre mundial unificat per l'economia capitalista i un vague espiritualisme allunyat de la veritable fe catòlica. Sona a broma, però Messori és tot un fenomen dins del catolicisme italià i de l'Opus Dei, i té una forta influència, com hem vist, en persones com el nostre Ministre de l'Interior. Messori, per cert, és el mateix que diu coses com que el franquisme mantingué a Espanya fora de la Segona Guerra Mundial, evità el seu trencament social i posà les bases del seu desenvolupament polític i econòmic...

Dins d'este context "intel·lectual" i espiritual, doncs, no resulten estranyes les declaracions de Fernández Díaz. És un fanàtic religiós i com a tal té unes conviccions ideològiques ben profundes associades a la seua fe, irracional però molt ferma. Si això va en contra de les llibertats dels ciutadans que ell mateix governa, què importa? Allò que importa és l'oració, la providència i la llum divina... En quines mans estem, "per l'amor de Déu"?

Si se'n va el rei, què passarà?

Monarquies i repúbliques d'Europa

“Reconozco que el actual rey de España ha sido durante algunos años para la opinión internacional un personaje simpático. Su juventud, su carácter decidor a estilo madrileño y un intrepidez alegre de subteniente hicieron de él ese personaje simpático tan amado por el vulgo que le ve de lejos y sólo aprecia las exterioridades. Pero ocurre con los ‘personajes simpáticos’ que al transcurrir los años su ‘simpatía’ va resultando terrible”. Són paraules d’un republicà il·lustre, Vicent Blasco Ibáñez, qui, evidentment, no les dedicava al monarca actual, sinó al Borbó del seu temps: Alfons XIII. Sembla que la història es repeteix i els darrers escàndols, incidents i rumors que afecten la monarquia espanyola han deixat la seua valoració pública sota mínims, en el 4,89, la puntuació més baixa des que el Centre d’Investigacions Sociològiques en pren nota. També cal advertir, però, que el text esmentat prové d’un manifest publicat en 1924, quan Alfons XIII donà suport al Directori Militar comandat per Primo de Rivera. Encara passarien set anys, doncs, fins que arribara la Segona República. I és que com deia el mateix Blasco Ibáñez, la por al canvi, tot i l’evidència que el sistema no funcionava, era massa gran: “Estas gentes asustadizas, de inteligencia vacilante y miedo pueril obran lo mismo que si al sentir arder sus vestidos interiores no se atreviesen a moverse, por miedo al cambio de postura. De continuar inmóviles acabarán por arder vivas, pero cuando intenten defenderse ya será tarde”.

Una cosa semblant al que passa hui en dia. No debades, escandalitzar-se pel fet que Joan Carles de Borbó estava caçant elefants a Botswana “en uns moments de crisi tan durs com estos” no és, en si, una crítica a la monarquia. És, en realitat, una crítica a la persona del rei, per actuar de forma irresponsable o poc considerada, sense qüestionar a fons la pròpia institució. Com si canviant de persona estiguera tot solucionat. Que abdique en el seu fill i ja està, segons reclamen alguns. Gens importa que la monarquia siga intrínsecament obsolescent i irracional en un món que declara la igualtat dels ciutadans davant la llei i la seua participació política a través d’un sistema democràtic. La Corona d’Espanya, per contra, perpetua el fet que una persona triada pel dictador Franco siga la màxima autoritat de l’Estat i el cap de les Forces Armades de manera inviolable, vitalícia i hereditària. Això qui ho pot defensar racionalment? Si en el seu moment pogué servir com a forma d’arribar a un règim democràtic, quina funció té ara, que tenim una democràcia estancada i una economia en fallida? 

Si ens fixem en les 10 monarquies que queden a Europa, en comparació a les 40 repúbliques, totes, excepte Espanya i Mònaco, estan a països rics del nord (Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Bèlgica, Regne Unit, Luxemburg i Liechtenstein). La monarquia hi ha pogut sobreviure perquè no ha entorpit el funcionament de sistemes democràtics de llarg recorregut que han coadjuvat a crear i repartir riquesa entre els seus ciutadans. Però ací què està passant? Ni tenim una democràcia avançada ni un Estat capaç de garantir el benestar social i econòmic de tots.  No seria hora, doncs, de fer una Segona Transició per sanejar el nostre sistema polític? Les alternatives republicanes a la monarquia són moltes. No cal un president de la República amb tants poders com Sarkozy, sinó que pot ser una figura més testimonial i indirecta, com ocorre a Alemanya o Itàlia. El canvi seria un bon senyal: els espanyols, per fi, confiarien plenament en el poder de la democràcia. Per acabar amb les paraules del mateix Blasco Ibáñez: “‘Si se va el rey, ¿qué pasará?’, se preguntan millares de gentes simples. Seguramente que no pasará nada tan terrible y absurdo como la presente guerra de Marruecos [la que hi havia en 1924], y España, en cambio, se colocará en una postura de pueblo moderno, siendo mejor considerada por las grandes naciones civilizadas, que bien lo necesita”.

Els criminals, salvadors d'Espanya

Tinc el blog tan abandonat que ni tan sols vaig enllaçar la columna de l'Informatiu de dilluns passat. Una de les raons és que, novament estic entre València, on m'ha eixit un treballet com a autònom per a la digitalització de fons arxivístics per al Departament d'Història Medieval, i Sevilla, on esta setmana estic intentant disfrutar de la Setmana Santa, malgrat els dies de pluja que ahir, per exemple, van impedir l'eixida de les imatges de cap germandat o confraria. Un espectacle digne d'admirar, la veritat. Però al que anava: vos enllace l'inici de la columna i a vore si els propers dies puc publicar algun post nou, exclusivament per al blog...

Walter White estaria molt content amb l'amnistia fiscal...

“Lo que es impresentable es que la salida que tenga el Gobierno para colocar la deuda sea dando una amnistía fiscal a aquellos que han defraudado a Hacienda. Nosotros claro que estamos en contra de ese tipo de amistías fiscales porque, francamente, si se les está diciendo a los ciudadanos que pagan sus impuestos que les van a subir los impuestos y  a aquellos que defraudan se les va a dar una amnistía... Es tan injusto, es tan antisocial y es tal barbaridad que desde luego el Partido Popular está en contra”. Què més es pot dir sobre l’amnistia fiscal que acaba d’aprovar el Govern de Mariano Rajoy quan tot ho va dir fa un any i mig la secretària general del seu partit, María Dolores de Cospedal? Si fins i tot el mateix Rajoy es manifestà en la seua contra: “No la vamos a apoyar porque los que pagan van a pagar más y a los que no pagan se les va a perdonar lo que no han pagado, después de lo que se ha hecho a los pensionistas, a los funcionarios y después de que en España haya más de cuatro millones y medio de personas que no pueden trabajar queriéndolo”. [Continua a la columna de l'Informatiu]

 

Un al·licient

Hui parle a l'Informatiu de com el franquisme féu tabula rasa en una societat, com la de la ciutat de València, on predominaven les idees d'esquerres i de progrés. I no només féu tabula rasa, sinó que deixà un punt de partida, de manca de cultura democràtica, que encara ens pesa, tant a la capital valenciana, com al conjunt d'Espanya. Però, al cap i a la fi, això ha de ser un al·licient per continuar ferms en la lluita per una societat més equilibrada i més justa.

 Número extra de La Chala en 1931, Editorial Carceller, València

Els estudiosos de les Falles coincideixen en una cosa. Hi ha un abans i un després de la Guerra Civil espanyola. Una festa mordaç, irreverent i catàrtica fou domesticada i modelada al gust i la conveniència de les noves autoritats nacionalcatòliques. L’ofrena religiosa passà a ser l’acte central, es prioritzà l’estètica sobre el contingut i el món faller, com qualsevol altre col·lectiu públic, passà a ser dominat pel conservadorisme adepte a la dictadura. El mateix destí tingué la premsa satírica valenciana, que havia mantingut durant més d’un segle una llarga tradició d’insolència i crítica contra el poder, tallada de soca-rel per la victòria franquista. El fet simbòlic d’esta tràgica desfeta fou l’afusellament de Vicent Miquel Carceller, l’editor entre 1909 i 1938 dels setmanaris anticlericals i antimonàrquics La Traca, La Sombra i La Chala, el primer dels quals, en la seua versió castellana, arribà a ser la revista més llegida de tota l’Espanya republicana, amb 500.000 exemplars.

A Carceller el condemnaren a mort per fer sàtira política. Volgueren esborrar, fins i tot, la seua petjada d’amor per València: enderrocaren les reproduccions del Micalet i les Torres dels Serrans que havia fet alçar amb material faller a La Canyada, molt a prop d’on l’executaren. I, com diu l’historiador Francesc Andreu Martínez Gallego, la por de la postguerra liquidà aquella vella tradició d’insolència satírica. La por, ben fundada, se l’engolí i la seua força social no s’ha tornat a recuperar. Una cosa semblant passà amb la tradició republicana, liberal i progressista de València, propugnada majoritàriament per les classes mitjanes i que dominà políticament la ciutat durant el primer terç del segle XX. Se n’ha parlat recentment, per exemple, d’un dels primers alcaldes de la Segona República, Agustí Trigo, un industrial farmacèutic d’orígens humils, inventor del TriNaranjus, i promotor, des del seu càrrec polític, d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per al territori valencià.

Tot allò s’esfumà, com també el valencianisme reivindicatiu de dretes. I sobre la base del franquisme ‒no sobre les seues cendres, desgraciadament‒ es va construir el règim que ens ha dut fins on estem. Ha millorat la nostra qualitat de vida i ha intentat construir un Estat del benestar, però amb unes carències democràtiques ben evidents: guerracivilisme en potència, manca de cultura política, manca de respecte institucional, manca de canals de participació, etc. Segurament eixa és una de les raons per les quals molts dels nostres responsables polítics han governat i gestionat tan inconscientment durant els anys de bonança i ara tenim, globalment, tan poques vies col·lectives de resposta a la crisi. No debades, els principals països europeus en problemes, Grècia, Portugal i Espanya, eren dictadures fa una generació i mitja, a l’alçada de 1974. En qualsevol cas, prendre consciència de les raons històriques del nostre dèficit democràtic, no ha de ser una altra cosa que un al·licient.

Un al·licient per continuar la conscienciació progressista en tots els àmbits: a la política, a les festes, als mitjans de comunicació, a la vida cultural, a l’ensenyança, al teixit empresarial, al món associatiu i on siga. Són moltes les persones que abans de nosaltres han lluitat per un món millor, més lliure, sense injustícies, sense misèria i sense pors. I la millor forma de rendir-los homenatge és continuar la seua tasca, assumint que és ingent, però tenint clar que l’única forma de fer-ho és enfrontant activament, colze a colze amb la ciutadania, els reptes, les alegries i els problemes de la nostra societat.  

Digueu-me demagog

Continue traslladant coses d'un lloc a un altre. Sembla que hui faré el viatge pràcticament definitiu. La setmana vinent ja estaré ben establit i en 10 dies començarà una vida nova. Mentrestant, a banda d'estos missatges telegràfics, vos torne a enllaçar la meua intervenció a l'Informatiu, en esta ocasió insistint sobre la política fiscal que ens afecta:

Calculen com volen...

Quan fa un parell de setmanes vaig citar un cas de 1346 per tal d'il·lustrar la progressivitat dels impostos directes i la regressivitat dels indirectes va haver qui m'acusà de "demagog". En desconec la causa exacta, però tal vegada siga per recórrer a un exemple històric tan llunyà de nosaltres. En relació amb això, no sóc precisament dels que pensa que cal conéixer la història per no repetir-la -ja que la història mai no es repeteix-, sinó que cal conéixer-la, simplement i planerament, per aprendre a pensar críticament i, alhora, tindre molt clar que tots els actes col·lectius (encertats o erronis) tenen conseqüències (beneficioses o perjudicials) per als diversos grups socials. Per tant, l'exemple de 1346 no era més que una crossa per desenvolupar una reflexió subjacent: com fer front a la bombolla del deute públic que està a punt d'esclatar-nos a la cara, com ja ho ha fet la de la bombolla immobiliària.

I, en eixe sentit, un altre lector, en canvi, m’ha demanat que explique com va acabar la crisi del deute públic d’època medieval. Doncs, com vaig indicar, els interessos dels més poderosos prevalgueren: els impostos directes proporcionals a la riquesa pràcticament desaparegueren mentre augmentaren els tributs indirectes, de manera que les capes populars hagueren de fer un esforç econòmic més gran per tal de superar el forat financer de les institucions (que, en general, absorbia més del 50% dels ingressos fiscals). D'una altra banda, alguns consells municipals hagueren de suspendre pagaments durant diversos anys i renegociar a la baixa els interessos deguts als creditors. En altres casos, com eixa era la pitjor solució per als inversors, que tenien una forta influència sobre els governs, s'articularen mecanismes per evitar les fallides públiques, com ara les "Taules de canvis" de Barcelona (1401) o de València (1407). [Continua a la columna de l'Informatiu]

"De rahó e d'egualtat"

De vegades, la documentació medieval et sorprén per la semblança dels temes amb l'actualitat. En realitat, la situació era radicalment diferent, però en ocasions els fons dels raonaments eren exactament els mateixos...

Recaptador medieval en un segell d'ivori, Yorkshire Museum

Corre l'any 1323 a València. Per primera volta que sapiem els dirigents municipals mostren el seu enuig davant les peticions econòmiques del rei: el comú de la ciutat deu una quantitat important de diners a causa d'anteriors subsidis concedits per a la conquesta de Sardenya, un afer expansionista que bàsicament interessa al monarca i als grups de poder que obtindran terres i rendes en aquella llunyana illa. Comença, per primera vegada en la nostra història, el problema del deute públic. Però, lluny de corregir, els reis insisteixen en la seua política de guerra contínua i al llarg dels següents vint anys despleguen campanyes anuals contra els genovesos, els merínides o els mallorquins. Les despeses i el dèficit, evidentment, van a càrrec dels súbdits, de manera que la situació esdevé insostenible: el deute de la ciutat es multiplica per quatre i no queda una altra solució que establir i augmentar els tributs.

Els regidors de la ciutat, en connivència amb el rei, opten pels impostos indirectes sobre els productes bàsics, que, com hui en dia, reparteixen la càrrega fiscal de manera injusta, sense atendre a la riquesa de cadascú. Tanmateix, en 1346 una part dels habitants de la ciutat impulsa al Consell a feu un tomb en la política fiscal, com les gents sofiren grans càrrechs per les imposicions. Proposen simple i planerament la solució més senzilla, la que els sembla de rahó e d'egualtat: una taxació directa de tots els ciutadans en funció del seu patrimoni, de forma que pagarien una quantitat cada mes, destinada a cancel·lar els impostos indirectes establerts sobre el consum. Així, calculaven que, a més de pagar el deute públic, encara sobrarien diners per a invertir-los a favor de la ciutat, el que seria gran profit de la cosa pública, a alleujament de la major partida d’aquella. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Únics en el món

Ahir em va pegar per comprovar si allà al nord la gent era noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Vaig estar mirant per internet la cobertura mediàtica de la final del Mundial per part dels informatius públics neerlandesos i, home, massa diferents en eixe sentit de la gent del sud no són. Fins i tot, l'única notícia que donaven de "l'altra part", de l'afició espanyola, estava enfocada a través del prisma nacional propi: anaven a Madrid a preguntar per què havien deixat escapar Schneider a l'Inter de Milà. Que el futbol siga allò més important de la vida sociopolítica d'un país durant un temps (siga Espanya, siga el País Valencià, siga Holanda, siga Catalunya) entra dins dels paràmetres del moment que ens ha tocat viure. No cal que ens flagel·lem, doncs (bé, una micotiua sí, perquè en el nostre cas al "problema social" del futbol s'afig el "problema nacional" de l'espanyolitat castissa...). El que ja no sembla tan normal són moltes altres coses que afecten directament la nostra vida quotidiana i el nostre futur, com tracte de fer veure hui a la columna de l'Informatiu:

La que veritablement es va posar "roja" ahir per la nit

Els progres, jo inclós, ens pensem que a Espanya tot és pitjor: els polítics són els més roïns del món, els mitjans els més adotzenats i la ciutadania la més acomodatícia. És normal, doncs, que quan arriben ocasions com esta, en què «la Marea Roja» envaeix televisions, ràdios i diaris de tots els colors, ens escandalitzem demanant una mica de trellat en relació amb la veritable situació del nostre dia a dia i d’equanimitat amb els que no necessàriament vibrem amb la selecció nacional de futbol. Tendim a barrejar-ho tot i veure en la febre esportivopatrioteril un símptoma més de la nostra indecència política, social i moral. Tanmateix, sembla que una cosa no va indestriablement lligada a l’altra. Del Mundial ningú s’escapa, per molta civilització que s’haja arribat a desenvolupar. La comparació entre els informatius de les televisions públiques d’Espanya i els Països Baixos en els moments previs a la final així ho indica... [Continua a l'Informatiu]

"Om gaver til politikere" (Sobre els regals als polítics)

Assistisc atònit, admirat, estupefacte, commogut i fascinat a l'espectacle de declaracions que ha amollat en els darrers dies la plana major del Partit Popular de la Comunitat Valenciana a tall dels regals als polítics realitzats pel Bigotes i companyia. Primer Rita Barberà demana obrir diligències contra Zapatero en equiparar un pot d'anxoves portades per un president autonòmic als 30.000 euros en trages regalats per una empresa que contracta amb l'administració complimentada. Després Esteban González Pons justifica la donació de regals d'eixa mateixa empresa a la pròpia alcaldessa de València en el fet que tothom rep regals per Nadal. Finalment, en la mateixa línia festivonadalenca, Rafael Blasco afirma que prohibir la donació de presents als polítics seria tant com suprimir els Reixos, ja que resultaria pervers i ridícul començar a analitzar tots i cadascun dels dons realitzats.

Tanmateix, acostumats com estem al panorama polític nostrat, el més sorprenent no és que bona part dels implicats reaccionen amb unes explicacions tan puerils i vergonyants (almenys per part dels polítics valencians, puix els madrilenys com Pío García-Escudero o Esperanza Aguirre han afirmat que ells sí que tornen els presents de gran valor que reben). El més sorprenent, com deia, no és eixa reacció sinó l'opinió de periodistes, comentadors i ciutadans en general, que es mostren a grans trets plenament aferrats a les seues pròpies adhesions partidistes, sense arribar a una anàlisi mínimament objectiva de la qüestió. Ahir, per exemple, llegia una columna de Manuel Alcántara a la contraportada de Las Provincias en què afirmava coses com esta:

Unos trajes o un bolso, por muy caritos que sean, no alcanzan la categoría de soborno. ¿Qué puede hacer el señor Camps más que ponérselos?, ¿y qué puede hacer la señora alcaldesa, más que decir que eso de Rita, Rita, lo que se da no se quita?

Evidentment que no arriben a la categoria de suborn directe com, per exemple, ho seria el pagament d'una comissió a canvi d'una adjudicació. Això ja ho diu l'acte del TSJCV, que imputa Camps, Costa, Campos i Betoret per suborn impropi passiu, ja que la finalitat dels regals no seria rebre una contraprestació concreta sinó complaure'ls per a obtindre genèricament el seu favor i el bon tracte corresponent, amb totes les implicacions posteriors que això podia comportar (i que s'intueixen en la meteòrica carrera de l'empresa Orange Market al caliu de l'administració valenciana).

La solució a totes estes disquisicions banals i interessades és tan fàcil com la que deixava caure Isabel Coixet en un article al suplement dominical d'El Periódico fa vora un mes, quan el tema dels regals no havia adquirit les dimensions que ha pres durant els darrers dies. Proposava la imitació de la legislació danesa sobre la qüestió, que, segons deia, només permetia la donació als polítics d'un formatge, amb l'obligació de declarar-lo fiscalment en l'exercici corresponent. Més tard El País ha detallat que en ocasions molt especials es permeten regals com un llibre, una pastilla de xocolate o una botella de vi, el que no impedeix que la seua siga la normativa més estricta del món per al país menys corrupte del món segons les estadístiques de Transparency International.

De fet, si els valencians tenim l'aquari més gran d'Europa, el balneari d'aigua marina més gran d'Europa, el camp de pràctiques de golf més gran d'Europa, l'hotel més alt d'Europa, la muntanya russa de fusta més gran d'Europa, la segona dessalinitzadora més gran del món, el forn de ciment més gran del món, potser el funicular més llarg del món i els grans esdeveniments ens fan els més moderns, excel·lents, referenciats, desenvolupats, rics i pròspers del món, no sé jo per què no hauríem de tindre també la legislació sobre regals a polítics més avançada del món, la galàxia i l'univers. Ja tarden les Corts Valencianes a fer un Projecte de Llei que ens situe a l'avantguarda de tots i de tot. I després ja no podran vindre de Madrid a fotre'ns amb conspiracions antivalencianes!

Preludi premonitori previsible

Antoni Puigverd, "En Catalunya está la explicación", La Vanguardia

El PSOE no ha arribat a la majoria absoluta. Fernández de la Vega no ha complit amb allò que s'esperava. EUPV i BLOC-IDPV s'enfonsen en la misèria. ERPV manté la seua "evolució imparable". Ja tinc respostes a unes preguntes que tampoc em treien la son. Per això no faré cap tipus de comentaris. Simplement em limitaré a penjar una traducció rapida d'una de les anàlisis més encertades i interessants que he pogut llegir hui, la d'Antoni Puigverd a La Vanguardia:

A Catalunya està l'explicació

Si Zapatero avança i es consolida, no és menys veritat que el PP també ho ha fet. És el partit que millor encarna a Espanya el que Margaret Thatcher va definir com capitalisme popular. El capitalisme d'unes impacients classes mitjanes que, sota el lideratge de Madrid i València, han emergit a l'Espanya antany pobra. Dites classes mitjanes destil·len un liberalisme una mica brutot i intemperant (contra els impostos i contra els nassos de l'Estat en els negocis, especialment en els immobiliaris) que s'adapta com un guant al discurs de brotxa grossa del duo Acebes-Zaplana. Ni al llarg de la legislatura ni durant la campanya Rajoy va saber alliberar-se de la màscara de duresa. Va aparèixer com ostatge dels durs. I els durs són molt importants per a mantenir la moral combativa, grollera, infatigable de la dreta. I per a sintonitzar amb les impacientis classes mitjanes. Esta nova burgesia li té certes ganes a Catalunya. Potser menys per raons identitàries que per unes raons de psicologia col·lectiva que podrien resumir-se amb la metàfora del parent pobre enriquit. Pizarro, en visitar els empresaris de Girona, exemplificà la metàfora: en lloc d'escoltar-los, els blasmà. El PP està pres d'esta paradoxa: dóna ales a unes noves classes mitjanes, però no pot empatitzar amb estes mateixes classes a Catalunya. Sembrar discòrdia lingüística i convertir Catalunya en el pol més negatiu del debat amb Zapatero és lliurar Catalunya a Zapatero.

Zapatero guanya acollint en la seua barca de nàufrags a tots els perjudicats i espantats. Són sectors contradictoris entre si, units solament per la seua repel·lència al PP. Les decepcions no tardaran a arribar. Catalunya necessita unes coses, i unes altres l'Espanya subvencionada. El progressisme cultural hispà és indiferent, quan no hostil, a la sort de la cultura catalana. La barca de ZP és ampla i està molt plena. Algú sap cap a on va?

El veritable triomfador de les eleccions no és ZP, sinó el PSC. Per la seua capacitat de convertir-se en refugi. És el partit que recull el noucentisme d'Obiols i l'acatalanisme d'Estopa o la Juani. És el vot útil catalanista i el vot espanyol de concòrdia, el vot liberal i l'obrerista. El problema és què fer amb tants vots. El PSOE ha guanyat, però seguirà tenint el PP la iniciativa, en respondre a uns sectors socials més homogenis i agressius? O entrarà el PP en una crisi interna, que permetrà als nàufrags seguir navegant cap a alguna part? Qui resisteix guanya, a Espanya. S'ha lliurat el segon assalt. Però no ha acabat el combat. La victòria és clara, però el PP segueix ací, tocant el bescoll de ZP amb el seu alè: "Mentider!".

Què avorrit el que escric quan tot m'avorreix

Fa cinc mesos advertia que ens mantindríem a l’aguait del nou curs polític valencià que començava llavors, capitalitzat per les eleccions estatals que se celebraran diumenge vinent. No n’he tornat a parlar. Tanmateix, les coses predites comprovables abans de les votades s’han complit: González Pons i Fernández de la Vega han estat els números 1 dels seus partits, EUPV ha reforçat el perfil comunista amb un dels seus històrics, Montalbán, i IPV i BLOC han fet amistat amb l’esperança posada en la diputada Navarro.

Però no n’he tornat a parlar, entre d’altres coses, perquè se m’ha fet molt avorrit: debats insulsos i sense propostes, hooliganisme polític generalitzat, mitjans partidistes i tendents a la manipulació sistemàtica... “Avorrit, doncs?”, em diran alguns, “si això és la salsa de la política”. Però és que dic “avorrit” en el seu sentit etimològic llatí, de “ab horrere”, val a dir, “sentir horror per alguna cosa”.

Horror per la baixa qualitat democràtica de la disputa política. Horror perquè a cap dels dos possibles presidents, per exemple, no li importe en absolut el soterrament del TGV per l’Horta Nord. Horror perquè la millor campanya a la circumscripció de València l’haja fet González Pons amb demagògia i un missatge que en boca de Carod Rovira hauria estat qualificat de xenòfob i antiespanyol. Horror pel tipus d’informació oferida per la Televisió Pública Valenciana.

L’horror, almenys, acabarà momentàniament dissabte, jornada de reflexió (més bé de descans), i el diumenge es tornarà en curiositat interessada: arribarà el PSOE a la majoria absoluta? Complirà Fernández de la Vega amb les expectatives, el que possiblement conduiria l’home de Madrid, Jordi Sevilla, a la secretaria general del PSPV? Serà capaç de donar la sorpresa IPV-BLOC i superar EUPV? Quins resultats obtindrà ERPV? “Alea iacta est”. Que no ens avorrisquen més.

Mesuraran les forces

Passarà això?

Finalment, com bé saben tots els aficionats als pactes preelectorals, al valencianisme, al progressisme i a la política valenciana en general (perquè, al cap i a la fi, en estos àmbits d'escassa participació en el poder en què ens movem al País Valencià açò acaba essent una afició quasi com qualsevol altra), finalment hi haurà dues candidatures diferenciades del BLOC i d'EUPV a les eleccions estatals que tindran lloc d'ací 50 dies.

Sense entrar en el ridícul del BLOC en ocasionar la dimissió dels seus dos caps de llista per Castelló i per Alacant abans de saber del cert si Izquierda Unida aprovaria el pacte amb EUPV, només vull apuntar una qüestió: la cita electoral servirà per mesurar les forces entre els dos partits que es disputen el tercer espai polític del País Valencià (ja que sembla realment difícil ara per ara que n'hi haja per a més de tres partits). I eixe mesurament arribarà després d'haver fet el Compromís, d'haver-lo trencat per part dels crítics d'EUPV i el BLOC, i d'haver-se produït un trencament total al si d'EUPV amb la imposició pràcticament definitiva de la majoria comunista.

Com reaccionarà l'electorat? Serà impassible a estos moviments interns? Castigarà EUPV? Castigarà el BLOC? Castigarà ambdós? O beneficiarà algun dels dos partits en detriment de l'altre? Si observem les dues darreres cites electorals a les Corts espanyoles (2004 i 2000), s'observa que, malgrat el context tan diferenciat (confiança absoluta en Aznar vs. eleccions mediatitzades per l'11-M) la diferència entre ambdues opcions va se quasi exactament la mateixa a favor d'EUPV: uns 50.000 vots de diferència en la circumscripció de València (78.000 vs. 27.000 en 2004 i 88.000 vs. 40.000 en 2000) i uns 83.000 vots de diferència a tot el País Valencià (124.000 vs. 41.000 en 2004 i 141.000 vs. 58.000 en 2000).

Així doncs, dels 200.000 vots conjunts de l'any 2000 es passà a 165.000 vots en 2004. Continuarà baixant la xifra pels cacaus interns? O això no afectarà, ja que es votarà en clau eminentment d'estat espanyol sense pensar en els problemes de les federacions o partits valencians? Servirà d'alguna cosa que Isaura, que ha estat diputada en la darrera legislatura, encapçale la candidatura del BLOC-IdPV? Alhora, podrem comprovar si era veritat que en les darreres eleccions valencianes de 2007 la majoria dels vots del Compromís van ser aportats pels valencianistes, com deien molts electes del BLOC. Encara que ara les eleccions siguen espanyoles, la fidelitat del vot s'hauria de notar, sobretot tenint en compte els problemes d'EUPV.

Així doncs, ¿assistirem a un espectacular canvi de tendència segons el qual el BLOC arribarà a igualar els resultats d'EUPV en unes eleccions estatals? O, ben pel contrari, ¿la diferència entre ambdós partits es mantindrà dins d'una tendència generalitzada a la baixa de l'esquerra i del valencianisme progressista? Tornaríem, doncs, a la situació de 1982 en què l'elecció valenciana de diputats a les Corts d'Espanya estigué dominada pel bipartidisme absolut entre el PSOE (19 escons) i AP (10 escons).

Quin plaer viure en dictadura!

Aprofite que Mayor Oreja s'ha llevat la màscara dient que no considera pertinent condemnar el franquisme, ja que s'hi vivia amb molta tranquil·litat i naturalitat en "una situación de extraordinaria placidez", per recuperar part d'un post de fa ja quasi any i mig. Hi vaig arreplegar unes quantes de les seues declaracions "no-nacionalistes", que ja indiquen que, a fi de garantir la unitat d'Espanya, no veuria amb mals ulls una nova guerra civil o una neteja ètnica de quant en quant:

http://www.ventdcabylia.com/2006/05/mayor-oreja-eixe-no-nacionalista.html

26 de gener de 2005:

Los proyectos tácticos en este sentido siempre han fracasado porque delante hay proyectos de raíz y de calado como son 'Euskal Herria' o la 'nación catalana'.El proyecto político que tenemos en frente es un proyecto de raíz, de calado, que nos gustará más o menos: 'Euskal Herría', la 'nación vasca' o la 'nación catalana'. No son táctica, son proyectos de calado, existan o no. El sentimiento que existe entre los nacionalistas es de calado, de raíz, y nosotros, ¿qué vamos a oponer a esos proyectos?, ¿tácticas, escenarios, sonrisas, juegos?. Pues yo creo que ese es el error (...)

El PP tendrá que saber bloquear la ruptura constitucional, y tenemos diez millones para hacerlo, lo podemos hacer, y ojalá en esa posición podemos atraer a todos los que, sin duda, coinciden con nosotros.

24 de març de 2006:

Ser hombre de Estado es defender la España constitucional. ¿O ser hombre de Estado es mirar ahora para otro lado o sumarse al efecto euforizante y anestesiante que algunos pretenden impulsarnos a todos en la actual situación política española? Ser hombre de Estado dentro de dos o tres años, cuando se sustancie el debate de la autodeterminación, ¿qué será: mirar para otro lado; entender que la autodeterminación forma parte de la estructura de España o ser hombre de Estado será enviar a las Fuerzas Armadas en aquel momento, cuando no haya más remedio ni haya otra fórmula, cuando no se haya podido, democráticamente, correctamente, por los cauces democráticos detener el proceso?

11 d'abril de 2006:
El plan de Zapatero es fundamentalmente legalizar y legitimar a ETA

28 d'abril de 2006:
Mayor Oreja augura que la 'realidad nacional' en Andalucía atraerá al islamismo
La reforma del Estatuto de Andalucía, con la inclusión del término 'realidad nacional', será un añadido al proceso de debilitamiento de la nación española que está provocando la política del Gobierno socialista y, como consecuencia última, la implantación de culturas ajenas a la historia de España.
Tras reconocer que en Andalucía no hay pretensiones separatistas, Mayor Oreja explicó que sí hay un fenómeno islamista, como en otras muchas partes de la Unión Europea, que resulta inquietante. El debilitamiento de la nación española significa no solo movimientos separatistas, sino también maneras de atraer determinadas corrientes, culturas que poco o nada tienen que ver con lo que ha sido siempre la historia España, dijo Mayor Oreja.

"Público Actual"

Interessant post de Saül Gordillo sobre la imminent aparició de Público Actual [blog no oficial?], un diari estatal en paper a l'esquerra d'El País, finançat per Jaume Roures (el de La Sexta), de 50 cèntims (íntegrament per al quiosquer per tal que el pose a la vista) i conduït per bloguers de renom de la blogosfera en castellà (Escolar, Guerra eterna, Periodismo incendiario). Per cert, cerquen periodistes per anar a la seu central que estarà Madrid, però diuen que seran catalanistes...

Associacions civils amb pell de corder

Este dissabte "l'associació civil" HazteOir.org, la web del ciudadano activo, celebra els seus Premis 2007, concedits entre d'altres a Mikel Buesa, president del Foro de Ermua, a Alfonso Coronel de Palma, president executiu de la cadena Cope i expresident de l'Asociación Católica de Propagandistas, o a Javier Otero, propietari del restaurant La Favorita. Ja podreu imaginar de quin peu fluixeja esta associació. Els dos primers ja sabeu per on tiren i el tercer, que no sabeu qui és? Doncs és tristament conegut per negar-se a albergar el banquet d'una boda gai al seu restaurant de Chamberí. De fet, l'activisme contra els drets individuals dels homosexuals és un dels puntals d'esta associació, que, per exemple, organitza una campanya de correus electrònics per tal que la Unió Europea retire l'amonestació feta a Polònia per les seues mesures homòfobes, segons les quals els mestres d'escola no poden revelar la seua condició homosexual ja que: el proponer en las escuelas el estilo de vida gay como alternativa al estilo de vida normal va demasiado lejos; deben impedirse este tipo de iniciativas en las escuelas (al meu parer, per açò Polònia hauria de ser amenaçada d'expulsió).

Així mateix, HazteOir.org també organitza este cap de setmana el III Congreso de eCiudadanos.org, en què de forma "ben plural" participen, entre d'altres: José Ignacio Araquistáin (Cadena COPE), Julián Cabrera Cruz (Onda Cero), y Javier Fernández Arribas (Punto Radio)... Javier Rubio (Libertad Digital), Alfonso Rojo (Periodista Digital), Antonio Martín Beaumont (El Semanal Digital) y Eulogio López (Hispanidad.com)... el sociólogo Amando de Miguel... y el presidente de la Acción Católica de Propagandistas y de la Fundación San Pablo-CEU, Alfredo Dagnino... representantes de otras entidades colaboradoras del Congreso: el Foro Español de la Familia, La Confederación Católica de Padres de Alumnos (CONCAPA), la Federación de Familias Numerosas , el Instituto de Política Familia, la Confederación Católica de Asociaciones de Padres de Alumnos (COFAPA), Unión Familiar Española y Profesionales por la Ética. I qui paga el Congresset? Ben fàcil: la Dirección General de la Juventud de la Comunidad de Madrid, la Consejería de Inmigración de la Comunidad de Madrid (açò ja sembla de conya), Caja Madrid i la Fundación CEU San Pablo.

En l'ideari d'HazteOir.org afirmen que "la família, constituïda pel compromís entre un home i una dona, és la cèl·lula basica i natural de la societat", i diuen defensar el dret a una "sana i objectiva informació", el dret de "reunió i associació" (com si precisament ells el tingueren retallat) o el dret a "honrar Déu segons la recta consciència i la llibertat religiosa", drets als quals "corresponen els corresponents deures" (quin deure correspon al dret a honrar Déu?). Esta dreta extremista que s'està organitzant de forma activa darrerament (recordem també la Fundación para la Defensa de la Nación Española), finançada per organitzacions catòliques i pel PP des de les institucions, fa por. Esperem que no es produïsca cap tipus de convergència amb l'extrema dreta valenciana que ja campa amb impunitat per les nostres terres, cremant seus de partits polítics, fent pintades en llibreries i institucions culturals o apallissant manifestants que no veuen protegit el seus drets civils i polítics més bàsics. Curiosament, la versió valenciana d'HazteOir.org empra les normes secessionistes del valencià...