Un nacionalisme amb bases contemporànies

Planta del Museu de l'Autonomia d'Andalusia i la Casa de Blas Infante

Diumenge passat vam aprofitar l'arribada de la primavera (a Sevilla ho fa a finals de febrer) per a anar d'excursió a Coria del Río, a penes a 12 quilòmetres de la capital andalusa. La intenció era passar el dia gaudint del Guadalquivir en tota la seua esplendor, poc abans d'arribar a les marjals que conformen el parc natural de Doñana, i, alhora, visitar el Museu de l'Autonomia d'Andalusia i la Casa de Blas Infante, que conformen un mateix conjunt, atés que el primer es va alçar en 2006 molt a prop de la segona, que ha estat restaurada i museïtzada recentment, entre 2008 i 2010. Teníem la sort, a més a més, d'anar-hi amb una de les documentalistes que havia participat en la preparació museogràfica de la Casa, així que ens van fer una visita personalitzada i realment atenta d'ambdós espais. I la conclusió de tot plegat és que, efectivament, com diuen repetidament les enquestes sociològiques, sembla que a Andalusia hi ha més sentiment autonomista que al País Valencià.

Així, si més no, es pot desprendre del discurs que es formula en estos dos museus, en el qual, en relació amb la història recent del nacionalisme valencià, cal destacar un fet ben diferencial: la mirada es gira cap als discursos autonomistes i nacionalistes contemporanis, és a dir, els de la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX, fins a la guerra civil espanyola. De fet, els períodes històrics anteriors són una simple anècdota en l'exposició permanent del Museu de l'Autonomia, ja que esta comença realment amb el liberalisme i el republicanisme federalistes, que donaren llum al projecte de constitució federal andalusa en 1883. Posteriorment, pel que fa a les primeres dècades del segle XX, el recorregut expositiu se centra en la figura del notari i polític Blas Infante, que fou llavors el principal teòric del nacionalisme andalús, des de la publicació en 1915 del seu llibre El ideal andaluz. No debades, l'Assemblea andalusista de Ronda, de 1918, acordà adoptar l'escut i la bandera que Infante proposà per a tota Andalusia

  L'escut d'Andalusia, inspirat en el de Cadis, en memòria del passat tartessi

La bandera d'Andalusia, amb el blanc i el verd vinculats al passat andalusí

Més tard, l'activitat de Blas Infante fou especialment intensa durant la Segona República, quan es traslladà a prop de Sevilla i es féu alçar la casa actualment museïtzada. Presidí la Junta Liberalista d'Andalusia, es presentà a les eleccions pel Partit Republicà Federal, adaptà una cançó popular com a Himne d'Andalusia i intervingué activament en l'Assemblea andalusista de Còrdova, que aprovà un avantprojecte d'Estatut per a l'autonomia andalusa. En conseqüència, després de la victòria del Front Popular en 1936 fou proclamat president d'honor de la futura Junta Regional d'Andalusia, que s'havia de votar en referèndum en setembre d'aquell any. Tanmateix, els generals colpistes es rebel·laren, Sevilla caigué sota el seu domini i de seguida, l'11 d'agost de 1936, uns falangistes el prengueren a sa casa i l'afusellaren en una cuneta. Posteriorment, el Tribunal de Responsabilitats Polítiques justificà la seua mort perquè s'havia significat reiteradament como propagandista de un partido andalucista o regionalista andaluz.

A continuació, el discurs expositiu del Museu de l'Autonomia considera el franquisme com una època de letargia i passa a centrar-se, especialment, en els anys de la Transició, entre 1976 i 1981, quan s'acabà aprovant l'Estatut andalús. Per a este moment es fa un èmfasi particular en la via per la qual els andalusos accediren a l'autonomia, per la ràpida, com les altres comunitats històriques amb un nacionalisme més potent: Catalunya, País Basc i Galícia. De fet, un dels vídeos que hi s'hi projecten explica com els andalusos, a través dels seus polítics i les seues grans manifestacions al carrer, s'enfrontaren als "governs centristes" que la volien sotmetre a la via autonòmica lenta. La lluita i la fermesa política permeteren l'aprovació d'un Estatut de primera. I en este sentit, pel que fa al període pròpiament autonòmic, s'hi destaca que Andalusia compta actualment amb el màxim de competències que permet la constitució espanyola. Finalment, l'exposició permanent acaba amb uns espais dedicats als símbols andalusos: les institucions (edificis del Parlament, el Govern i el Tribunal de Justícia), els símbols (escut, bandera i himne) i la gent més coneguda.

Himne d'Andalusia. La lletra original deia Andalucía libre, Iberia y la humanidad, no Andalucía libre, España y la humanidad, com fa actualment la lletra oficial. Els nacionalistes andalusos la canvien per Andalucía libre, los pueblos y la humanidad

Tot plegat, com deia, fa la sensació que l'andalusisme està molt més arrelat al discurs polític de la societat i els partits andalusos que no el valencianisme en el cas valencià. És un fet que, com també deia, corroboren les enquestes sociològiques: entre els valencians només un 9% se sent més valencià que espanyol per un 27% que se sent més espanyol que valencià, mentre que a Andalusia la cosa està molt més equilibrada, un 18% es considera més andalusa per un 23% que ho fa més espanyola. I, en relació amb això, potser un dels èxits dels andalusos -en tant que són la regió espanyola castellanoparlant que ha assolit una major autonomia- és que en la Transició van recuperar la tradició andalusista anterior a la guerra civil, la que representava Blas Infante i els projectes andalusistes hereus de finals del segle XIX. Tot just el contrari del que va passar al País Valencià, on fins fa quatre dies ens pensàvem que el valencianisme de preguerra no havia existit, com ben intencionadament plantejaren els fusterians. 

De fet, en compte de continuar amb la línia interrompuda per la guerra i la dictadura, els nacionalistes valencians del darrer franquisme i de la Transició optaren per crear un nou nacionalisme, basat en la cabdal obra de Fuster, Nosaltres, els valencians, que trencava amb la tradició valencianista anterior. Ni el territori al qual s'adreçava era el mateix (Països Catalans vs. País Valencià), ni el nom de la llengua era el mateix (català vs. valencià), ni la bandera era la mateixa (senyera reial vs. senyera de València), ni la consideració del passat valencià era la mateixa (història de fracassos vs. història gloriosa). En conseqüència, el catalanisme fusterià no tenia bases contemporànies. Era una creació pràcticament ex novo (hi havia hagut una branca catalanista dins del valencianisme anterior, però minoritària i sense la solidesa discursiva que Fuster li conferí). I segurament eixa és una de les principals raons per les quals ha tingut tantes dificultats a difondre's entre la societat valenciana de les darreres quatre dècades.

El regionalisme espanyolista i anticatalanista, en canvi, tingué tots els asos a la màniga, ja que comptava amb tots els elements identitaris que el valencianisme contemporani havia anat creant -passats pel tamís franquista. No és que el blaverisme inventara la senyera amb franja blava per a tot el país per a diferenciar-se de Catalunya; és que, simplement, agafà la bandera que el valencianisme anterior a la guerra civil havia emprat majoritàriament com a símbol dels valencians. I així ho feren amb la resta de símbols, buidant-los de tot contingut valencianista i impregnant-los d'espanyolisme, atés que el nacionalisme valencià optava per uns altres camins, ben allunyats d'allò. En canvi, a Andalusia passà tot el contrari: els símbols i els discursos del primer terç del segle XX foren recuperats en la Transició per l'andalusisme, dotant-los de sentiment col·lectiu propi, capaç de reivindicar massivament una autonomia de primera. 

En tot cas, sembla que el nacionalisme valencià, a poc a poc, va retornant als seus orígens contemporanis per recuperar el valencianisme dels Llombart, Llorente, Palanca, Thous, Villalonga o Gómez Serrano. Un valencianisme de germanor amb Catalunya, de defensa de la unitat lingüística dins d'un estàndard policèntric, però centrat en el País Valencià, estrictament valencianista i amb uns símbols propis. Fa poc, en les protestes contra Rita davall del balcó municipal s'ha vist onejant alguna senyera tricolor, cosa impensable fins fa ben poc i que simbolitza cap a l'exterior el que passa realment: els valencianistes, els que realment s'estimen el país, són els que tenen més respecte per les institucions valencianes i pel conjunt de la societat valenciana. Jo, personalment, pense que eixe és el principal camí per eixamplar les bases del nacionalisme valencià, ja que es fonamenta en la nostra pròpia història identitària. No fou debades que el valencianisme anterior a la guerra civil arribara a ser, per eixa via, un moviment transversal i d'important influència política. Continuem, siga com siga, el treball per la construcció del nostre país.

Aplec valencianista a Manises (1932). I altres testimonis valencianistes de preguerra

Comunitats postmodernes

Un món de xarxes, més que mai

Ahir publicava al blog d'Harca un post sobre el neomedievalisme, un nou paradigma emprat pels politòlegs i estudiosos de les relacions internacionals per descriure i entendre el panorama obert amb la globalització, els canvis migratoris massius i la integració tecnològica del món. En poques paraules el model compara la situació actual amb la medieval, en què no existien Estats sobirans potents, sinó que les jurisdiccions i l'autoritat eren compartits per molts agents socials, com l'Església, els reis, els nobles, els cavallers, els mercaders o les ciutats. Ara eixe paper l'haurien pres -en detriment dels Estats nacionals, tan forts durant el segle XX- els governs regionals, les adhesions nacionalistes, les multinacionals, les ONGs, les comunitats ètniques, les pertinences religioses, els grups armats transnacionals i altres grans corporacions que actuarien fora de l'àmbit estrictament estatal.

La idea, com explique allí, pot ser utilitzada de forma perversa; de fet, l'evolució de les societats medievals cap a les modernes, amb l'excusa de salvar i controlar eixa atomització de poders, no fou precisament un camí de pau, tolerància i llibertat, sinó tot el contrari. En qualsevol cas, la visió sí que té una part ben explicativa i que és aplicable al nostre propi cas. Per exemple, com ja hem parlat alguna vegada els bloguistes "exiliats", sembla que internet i la possibilitat de tornar recurrentment a casa permeta mantindre uns lligams i una capacitat de connexió i influència sobre la societat de partida molt més gran que mai en la història. Fins ara, quan algú se'n anava de la seua terra ho feia quasi sempre per a integrar-se totalment en la nova, sense a penes possibilitat de mirar arrere. Ara pareix que les coses han canviat.

Per copsar la importància de la tecnologia en este procés podem fixar-nos, per exemple, en la generació de valencians traslladats a Barcelona d'entorn els 45-60 anys (Raimon, Isabel-Clara Simó, Vicent Sanchis, López Tena o Vicent Partal): qui, sens dubte, ha mantingut un contacte més pròxim ha estat el darrer, sempre atent a les novetats cibernètiques i constantment en l'Euromed, d'ací cap allà. El mateix passa amb les fidelitats ètniques o religioses transnacionals, que ara es poden mantindre molt més fermes gràcies als mitjans actuals. I, igualment, estes xarxes també poden servir per a "fer país", és a dir, per a mantindre el contacte permanent i la idea de comunitat cohesionada a través del contacte diari, sense a penes tindre, a priori, una base territorial real. Una mica en la línia del que esmentava ahir Ignasi Mora al Pica'm (i que explica més detalladament al segon volum de País Valencià, Segle XXI)

Tanmateix, com ha passat en tantes altres coses, tal vegada això siga una simple impressió inicial o de minories, que en el futur es revele totalment ineficaç davant la realitat quotidiana i la pertinaç influència dels marcs locals, territorials i estatals. Ja veurem. Jo, per si un cas, preferiria tornar a València quan les condicions acadèmiques o laborals ho possibiliten...

Banville: Justificant les maldats

Encara no he llegit cap dels llibres de l'irlandès John Banville, però de ben segur que, com recomana bona part de la crítica i, vehementment, Joan Carles Girbés, el seu editor en català des de la valenciana Bromera, serà un plaer fer-ho. Tanmateix, hui m'ha esfereït la seua visió sobre "l'exitosa" substitució lingüística de l'anglès pel gaèlic a Irlanda durant el segle XIX segons diu en una entrevista publicada al Magazine:

¿Cómo un pequeño país como Irlanda ha dado y sigue dando tantos buenos escritores? La respuesta breve es porque nos encanta contar historias. La respuesta más larga diría que tiene que ver con nuestra extraña relación con el idioma inglés. Mi lengua materna es el inglés, pero posiblemente mi abuela habló gaélico. No nos prohibieron hablar nuestro idioma, que abandonamos mediado el siglo XIX, y durante la gran hambruna de los años 40 Irlanda se convirtió en un país que en diez años perdió su idioma y pasó a hablar en inglés. Cómo murió, por qué, no se comprende muy bien, pero sucedió. Quizá el gaélico dejó de hablarse porque es un idioma evasivo, muy oblicuo. Hablar gaélico es un modo de no comunicarse, de evitar la comunicación. Por ponerle dos ejemplos, en gaélico no se puede decir yo soy un hombre ni existe una palabra para decir no. Debió de ser difícil comunicarse en ese idioma.

Jo tampoc conec la història d'aquella substitució lingüística, però no tinc tanta imaginació ni tant de menyspreu per les llengües minoritàries; simplement puc raonar en bona lògica una història paral·lela a la de qualsevol llengua minoritzada en un estat dominat per un altre grup etnocultural diferent -en este cas l'anglès; en el nostre el castellà. De fet, una ràpida consulta a la Viquipèdia sobre la història de la llengua irlandesa confirma eixe destí comú dels col·lectius sense estat nacional propi (prohibició en l'alfabetització, marginació, abandó primerenc de les classes dominants i autoodi):

The Irish language has been a minority language at least since the 19th century [...] A combination of the introduction of a primary education system (the 'National Schools'), in which Irish was prohibited until 1871 and only English taught by order of the British government, and the Great Famine (An Gorta Mór) which hit a disportionately high number of Irish language speakers (who lived in the poorer areas heavily hit by famine deaths and emigration), hastened its rapid decline. Irish political leaders, such as Daniel O'Connell (Domhnall Ó Conaill), too were critical of the language, seeing it as 'backward', with English the language of the future. The National Schools run by the Roman Catholic Church discouraged its use until about 1890. This was because most economic opportunity for most Irish people arose at that time within the United States of America and the British Empire, which both used English. Contemporary reports spoke of Irish-speaking parents actively discouraging their children from speaking the language, and encouraging the use of English instead. This practice continued long after independence, as the stigma of speaking Irish remained very strong.

L'entrevista a Banville es titulava "Sempre podrem trobar motius per justificar la nostra maldat". Veritablement. Ara bé, el motiu de la inferioritat objectiva del gaèlic -un idioma "evasiu"- respecte a l'anglès -tan collonut- per justificar la seua desaparició sembla una broma de mal gust, per no dir coses pitjors...