Pau Viciano, sobre "Barres i corones" i la bandera dels valencians

La senyera de València de 1927, restaurada

Pau Viciano ha tret el cap per Vent d Cabylia bo i deixant un comentari en un dels darrers posts sobre "Barres i corones". Com que ha tingut eixa deferència, i tampoc voldria que les seues paraules passaren desapercebudes o restaren només en forma de comentari, les copie ací i afig les que he respost després. El post, per descomptat, queda obert a nous comentaris.

Pau Viciano:

Voldria fer alguna observació sobre els comentaris que has anat fent al voltant del meu llibre. No entre a debatre ara els aspectes erudits i ideològics, que ja trobarem altres canals, més formals i assossegats, per a fer-ho. Em fa l'efecte que estàs un poc dolgut a nivell personal, i no m'agaradaria que et quedassen amb aquesta sensació. No cal buscar cap motivació "conspirativa" (no dic que tu ho faces, però hi ha gent que ho fa) a la publicació de "Barres i corones": senzillament vaig trobar per casualitat els vostres textos sobre la bandera del País Valencià, i em van fer dubtar del que pensava que era una evidència ben demostrada per P. M. Orts. Em vaig passar uns quants mesos buscant més informació i sobretot pegant-li voltes al "trencaclosques" i al final pensava escriure un article en una revista. Casualment també, l'editor acabava de traure una sèrie de llibrets per a textos breus, i em va animar a publicar-lo en aquest format, que li dóna més difusió, clar. He hagut de fer referència explícita als vostres textos perquè em van semblar ben escrits, de gent solvent i amb voluntat de rigor erudit. D'alguna manera, quan els vau penjar tots renunits en format PDF era com si estiguessen definitivament publicats. Crec que no hauria estat bé negar-vos el mèrit i la responsabilitat com a autors, així que havia de referir-me a la vostra proposta.

Allò de "malestar generacional" no té una intenció paternalista, sinó que crec que reflecteix la realitat: sou una nova generació valencianista els qui esteu movent tot això en Internet, amb una voluntat de rigor que no tenien els pares fundadors de la "tercera via" (amb la qual no us identifique: ells són de dretes i vosaltres està clar que no). També voldria dir que quan em referesc a l´únic projecte de país alternatiu a l'espanyol no vull dir que siga només el "catalanista", sinó el que defensaven (amb les seues contradiccions i ambigüitats) els qui s'identificaven amb les quatre barres, que no eren ni molt menys tots catalanistes doctrinaris. Aquest projecte "únic" és el de tots els qui estem a favor del País Valencià, sense necessitat, ara mateix, de definir-nos i dividir-nos dogmàticament com a partidaris de la nació valenciana, catalana o espanyola (democràtica i plural, clar). El que jo defense és que no s'ha de renunciar a una bandera tan valenciana com és la de les quatre barres, encara que ha d'haver un coexistència simbòlica i també ha d'acceptar-se que des de certes sensibilitats valencianistes es reivindique la de la franja blava com a ensenya del país, però sense exclusions. No considere que vosaltres i jo estiguem en vaixells (o barcos!) diferents. En la situació d'emergència que viu el País Valencià aquestes diferències "nacionals" són només matisos que no ens haurien de fer perdre la dimensió real de les coses. Estic convençut que en un moment o altre ens trobarem col·laborant en l'estudi del nostre passat i en iniciatives pràctiques i assenyades per a la construcció d'aquest país tan petit i amb tantes banderes.

Vicent Baydal:

Gràcies per aclarir la “història” del llibre. Diguem-ne que el nostre pdf va sorgir també per casualitat, per a reunir els escrits que vam fer aquells dies, incloent els de Pere Fuset i Montxo Vicente, però no amb intenció de ser un llibre. Si m’hagueren dit de publicar allò el resultat, tot i que haguera estat bàsicament el mateix pel que fa a les conclusions, hauria canviat d’estil i de matisos. En tot cas, si ha servit per a incloure en la història de la bandera de València els documents que Orts no va tindre en compte, doncs benvingut siga. D’altra banda, com he dit, el que més m’ha dolgut no ha estat el format llibre, sinó sobretot el fet que se’ns cite com a gent que tracta d’avalar l’antiguitat històrica de la senyera de forma voluntarista per tal de coadjuvar al nostre projecte nacional estrictament valencià. Si vam dir el que vam dir sobre els documents del XV i el XVI no era per això, massa clar estava. La raó per a apostar per la senyera coronada com a bandera dels valencians no era la historicitat sinó que era conseqüència ideologicopolítica del nostre projecte valencianista, independentment de l'antiguitat medieval o contemporània del blau.

Respecte d’això dels que estan a favor del país són els que defensen un projecte nacionalista que s’identifica amb les quatre barres, discrepe. Hi ha molta gent que s’identifica amb les quatre barres coronades sobre blau i estan a favor del país (a la seua manera, que segurament serà diferent de la nostra, però no la podem excloure). El que jo no vull és no poder sumar eixa gent al nostre projecte valencianista, de defensa i promoció dels interessos dels valencians i de la cultura valenciana. I, com sempre, arribe al mateix, crec que hem d’apostar per la bandera dels valencians, no per la bandera dels catalans. Les quatre barres són valencianes (per alguna cosa estan també a la mateixa senyera coronada) però com a bandera col•lectiva són, de fet, la bandera de Catalunya. Tampoc anem a dir ara que el nacionalisme fusterià les va triar per historicisme, les va triar perquè apostava per construir un mateix país amb Catalunya i les Balears: els Països Catalans (i, evidentment, el blaverisme de la Transició no va triar la bandera amb blau per construir nacionalment el País Valencià sinó bàsicament per anticatalanisme).

Jo tampoc considere que anem en vaixells diferents, però la qüestió que són simplement “matisos” també és discutible. Tinc por –i no voldria en cap dels casos- que amb estos debats els valencianistes ens puguem perdre en divisions que ens envien al desastre, però per altra banda també crec que la simple resistència des del catalanisme teòric no ens servirà de res, perquè impossibilita que el missatge valencianista puga créixer (políticament i identitàriament) en la nostra societat. Sense canvis evidents no veig que puguem reeixir (i potser amb canvis tampoc, però no puc restar callat sense dir públicament el que pense que ens ajudaria a créixer –ho considere part del meu treball d’investigador-).

"Barres i corones", no calia eixe llibre com a resposta

Sobre el llibre de Pau Viciano: Barres i corones.

La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX)

Escric en condicions realment penoses. El meu portàtil estava morint -des de feia uns dies s'apagava als pocs minuts d'encendre'l- i acabe de rematar-lo -m'he carregat el cable d'alimentació. Així les coses, redacte açò des de la sala d'ordinadors de l'Institut Universitari on treballe a Florència, oberta les 24 hores del dia, lluitant contra uns teclats anglesos sense ces trencades ni punts per a les eles geminades, i amb els apòstrofs, els accents i les cometes en llocs que no em resulten gens habituals. I per què conte això en primer lloc si el títol del post tracta sobre "Barres i corones", el darrer llibre de Pau Viciano sobre la bandera de la ciutat de València? Perquè crec que forma part de l'obertura, la interactivitat i l'honestedat intel.lectual que he tractat de mostrar en tot moment en parlar a internet (a Vent d Cabylia o a fòrums com el de Valencianisme.com) sobre el tema de la senyera.

I per això mateix no puc més que plànyer-me per l'aparent escassa utilitat de tindre una finestra oberta on poder argumentar sobre la qüestió, ja que Pau Viciano ha preferit invertir les seues energies en publicar un llibre sense dir-nos abans ni pruna, als joves autors com Vicent Baydal, Ferran Esquilache o Pere Fuset [...] que avalen l'antiguitat de la senyera coronada (p. 13-14, nota 9), malgrat que el llibre sencer està destinat a rebatre les noves propostes [les "nostres"] que pretenen situar l'origen de l'augment blau amb la corona en l'època medieval o moderna (p. 14).

Personalment, la primera notícia que vaig tindre sobre el llibre em va arribar ara fa uns quatre mesos i mig, el 13 de maig de 2008, quan el meu director de tesi em va informar que Pau Viciano li havia dit textualment que em comunicara que estava corregint les proves d'impremta d'un llibret sobre la senyera de la ciutat de València (un llibret, no un simple "post"), el qual segurament m'interessaria però potser no m'agradaria. Per això una setmana més tard, després de parlar amb ell a través del correu electrònic i d'assabentar-me'n de les línies fonamentals, vaig publicar este post en què deia bàsicament el que hauré de repetir ara a través d'un parell de nous posts: que Orts va obviar conscientment els documents que induïen a pensar que la senyera podia portar franja blava des del segle XV o XVI, que encara no hi ha una prova definitiva per a decantar-se amb total certesa per una opció o altra, i que, en tot cas, allò realment important és la relació entre els símbols i els projectes nacionalistes aplicada al cas valencià.

No hauria calgut un llibre sencer per a rebatre la part menys important de la nostra argumentació, sobretot perquè el llibre no fa pràcticament cap aportació documental nova sinó que es dedica a repetir el que ja va dir Orts, bo i incorporant els documents que aquell va "oblidar" (ací s'explica perquè sabem que els va "evitar" tot coneixent-los) però, al meu parer, sense procedir a descartar-los definitivament com a prova de la corona i la franja blava en la senyera des del segle XVI, ja que simplement fa suposicions raonades -com nosaltres- al voltant d'ells ("Sobre trencaclosques i voluntarismes").Senzillament un simple comentari al blog o a un fòrum, un simple correu electrònic o una simple telefonada haurien bastat per tal de matisar uns simples escrits a internet. Sobretot perquè en tot moment hem explicat el procés de construcció del text de la Viquipèdia sobre la Bandera del País Valencià, hem exposat el comentari detallat dels documents del segle XVI bo i concloent que donen indicis raonables que ja en el segle XVI la senyera de la ciutat de València duia corona a la tela sobre un fons blau, i hem mostrat els nostres dubtes en dir que:

Les dues hipòtesis queden encara obertes, ja que ningú ha pogut trobar de moment un document o una sèrie de documents concloents i definitius.

Per això pense que ara puc reconéixer sense càrrec de consciència, com ho haguera fet si algú -Pau Viciano o qui fóra- ens ho haguera comentat abans, que sí que vam cometre una errada: dir a l'article de la Viquipèdia que l'existència d'una corona de tela sobre una franja blava quedava demostrada més que presumiblement. De fet, això no concorda amb els dubtes que he citat abans i que vaig exposar durant els mateixos dies en què publicàvem l'article, tot afirmant que:

En un debat no tancat com este, només ens queda exposar raonadament, clarament i amb criteri historiogràfic el que sabem fins el moment, a l'espera de noves recerques documentals.

I, el que és més, repassant els correus que ens vam creuar Ferran Esquilache i jo en aquell moment, vam discutir específicament sobre eixa qüestió:

Podríem llevar la taxativitat i dir que tot plegat no es pot saber, hi ha arguments per a les dues coses, però cap prova definitiva, com una descripció exhaustiva o una imatge o representació clara [...] La primera vegada en què pareix amb el blau és en les fotos de l'exposició de la celebració de la mort de Jaume I en 1876. Per tant, abans hi ha proves per a les 2 coses però el que és clar és que el primer valencianisme trià per la tricolor [...] En tot cas, si vinculem nació a nacionalisme allò important és el que trie el nacionalisme, no la realitat històrica.

Finalment, però, vam decidir publicar l'article sense a penes repassades, ja que no tenim més temps per polir-lo a l'espera dels possibles viquipedistes que voldran canviar-ho, puix encara es podria canviar de cap a peus, és l’avantatge de la wiki (totes les cites són textuals, sort que Ferran conserva la nostra correspondència cibernètica des de fa cinc anys). Tanmateix, ningú no va intervindre i la cosa es va quedar així, sense procedir a cap variació. Fet i fet, és el que farem ara, canviar l'article de la Viquipèdia (que és oberta a tothom) per tal d'exposar les dues hipòtesis. Haurà calgut, però, la publicació d'un llibre per a realitzar una cosa ben simple que es podia solucionar d'una altra forma molt més senzilla.

Però és que el veritable problema no rau ací, com no ens hem cansat de repetir. La mateixa frase inicial que deia Demostrada més que presumiblement l'existència d'una corona de tela sobre una franja blava [...], introduïa un paràgraf en què s'explicava ben clarament que ni la senyera de la ciutat de València ha representat històricament tot el país (sinó només a la capital) ni tampoc la senyera reial (sinó només al reialenc i a la monarquia, que no és el mateix que el regne, únicament representat pels escuts dels tres estaments, actual símbol de les Corts Valencianes). Tot i que ens decantàvem per una senyera amb corona i blau des del segle XVI, concloíem que:

Cap investigador o historiador ha demostrat que cap bandera representés al conjunt sencer del regne com a cos polític [però esta qüestió "erudita" i conceptual no sembla preocupar ningú].

El principal problema, per tant, residia -i em torne a repetir- en la futilitat final d'estos aclariments històrics, derivada del fet que els símbols nacionals, en dependre dels projectes nacionalistes, es trien en la contemporaneïtat. I, per això mateix, vaig dedicar un post a explicar per què considerava que el projecte nacionalista valencià que més èxit podia tindre dins de la societat valenciana -com el català en la societat catalana- era aquell que partia de la identitat territorial històrica, la identitat valenciana lligada a un territori determinat i a una consciència política col·lectiva formada durant segles d'història.

Viciano, en canvi, ha defugit este debat. M'alegra que haja tractat d'explicar les carències d'Orts, però m'entristeix que no haja entrat al fons de la qüestió. O potser és que eixa és la millor manera d'amagar el problema? Camuflant de problema erudit el que és veritablement una qüestió politicoideològica? No negue la plena legitimitat de qualsevol investigador a plantejar en públic l'àmbit erudit del problema (si la bandera de la ciutat de València portava o no corona sobre blau des dels segles forals), però em provoca un profund malestar que es practique la tàctica de "l'embolica que fa fort" per a traure'n rèdit ideològic. M'explique. Viciano justifica el llibre -basat en la qüestió erudita sobre la senyera de la ciutat de València- en el fet que:

Quan les posicions enfrontades s'han legitimat sobretot amb apel·lacions a l'autenticitat històrica, és inevitable que les aportacions erudites tinguen també una repercussió en el debat públic. (p. 16)

Dir això -que diem que la bandera del País Valencià ha de ser la coronada sobretot per motius històrics- em sembla, com podreu comprendre, una broma de mal gust, desagradable fins i tot, ja que invalida el debat en tant que qui argumenta contra tu obvia conscientment la part més important de les teues explicacions. De veritat hem basat la nostra "posició enfrontada" sobretot en motius historicistes? De fet, a quina "posició enfrontada" es refereix -si és que es refereix a nosaltres, que som els únics esmentats amb nom i cognoms, com a partidaris d'un projecte nacional estrictament valencià-? Evidentment a una de politicoideològica, no d'erudita. I eixa posició politicoideològica està argumentada ací, ací o ací i, fins i tot, tractada de ser entesa com a problema historiogràfic, com demanava Joan Fuster. Llavors per què la resposta a esta "posició enfrontada" -enfrontada al valencianisme catalanista s'entén- se centra només en la qüestió erudita del blau en la senyera? No tinc resposta. No pretenia que ningú em/ens contestara amb un llibre, però si algú ho ha de fer, per favor, que no reduïsca la nostra "posició enfrontada" a una crida a adoptar la senyera coronada com a símbol del País Valencià per motius historicistes. Darrere hi ha una argumentació intel·lectual molt més elaborada.

Per això pense que contestar de la forma que ho ha fet Viciano no és més que una manera d'amagar el debat politicoideòlogic darrere de qüestions erudites per tal de defensar el propi discurs -el valencianisme catalanista fusterià-, sense haver de respondre als atacs i propostes fetes des de "l'altra posició" -el valencianisme "estricte" que, per exemple, es propugna ací o per part de molts usuaris de Valencianisme.com. Però el veritable problema és que Viciano, tot i centrar el gruix del llibre en el plànol erudit i historicista, no s'està de ficar cullerada ideològica en afirmar explícitament que la seua posició, la del valencianisme catalanista, representa l'únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l'estat (p. 16; cal recordar ací que tota identitat nacional és "inventada" -sobre un fet lingüístic, històric, religiós o d'altre tipus- i impulsada o "imposada" pel nacionalisme estatal, ens agrade o no).

Llavors, ens parla d'un problema erudit o d'un problema ideològic? Discutim un o discutim els dos? El que no veig valent és dir que es parla només d'un problema -l'erudit-, tot argumentant exclusivament sobre ell, per en realitat estar parlant de forma subreptícia de l'altre problema -l'ideològic. D'una banda es procedeix a qüestionar la "nostra" ideologia reduint-la només a raons historicistes -i això no és valent-, mentre que d'altra banda es dóna explícitament com a única i vertadera "l'altra ideologia" sense donar més explicacions -i això tampoc és valent.

Tot plegat, rebre com a resposta este llibre ha estat bastant desencoratjador d'un cantó, però una mica esperançador d'un altre. Desencoratjador per eixa reducció de mires i per eixe menysteniment dels arguments politicoideològics; esperançador, en canvi (per a la "nostra" posició), perquè sembla assenyalar que no hi ha resposta intel·lectual per part dels que es reclamen fusterians, més enllà de mantindre intactes les tesis que l'intel·lectual de Sueca va explicar tan clarament a Nosaltres, els valencians i al llarg de la seua obra, és a dir, entre d'altres coses, la defensa dels Països Catalans com a marc nacional teòric. I eixe projecte polític i ideològic, tot i que en absolut és incompatible amb un País Valencià conscient i sobirà, és precisament un dels que tractem de rebatre des del valencianisme estricte, un valencianisme que, contràriament, té únicament -i ens basta- el País Valencià com a marc nacional teòric.

Este nou projecte nacionalista ("nou" dins de la teoria valencianista imperant al país en les darreres quatre dècades) naix de la identitat col·lectiva valenciana, històrica i actual (cal dir que en el trànsit a la contemporaneïtat eixa identitat ha estat substituïda a moltes parts del país per una identitat provincialista); es basa en un territori històric, el regne de València, i en una realitat administrativa contemporània, la Comunitat Valenciana; defensa allò que ens particularitza com a valencians (la llengua, la cultura -parcialment compartides amb catalans i balears-, els paisatges, les tradicions, etc.); i pren la societat valenciana (el conjunt de ciutadans del País Valencià) com a eix fonamental de les seues actuacions.

La diferència amb el valencianisme catalanista fusterià és bàsicament una, la definició del marc nacional -Països Catalans / País Valencià-, però és una distinció fonamental, ja que impregna tots els seus discursos i accions: ser valencians no és la nostra manera de ser catalans, és simplement la nostra manera de ser el que som, valencians, perquè així ho hem heretat i ens hi sentim; el nostre mapa mental és el del País Valencià, no el dels Països Catalans; defensem la nostra llengua, el valencià (denominat així per nosaltres, català/valencià a nivell estatal, i català a nivell científic internacional), i la nostra cultura perquè ens particularitzen -a una bona part de nosaltres- com a valencians (i per a defensar eixa llengua en valencià és imprescindible potenciar un mercat editorial, comunicatiu i cultural comú a catalans, valencians i balears); i, finalment, volem aplicar les nostres polítiques valencianistes exclusivament al territori valencià, bo i tenint en compte que formem part d'un estat més gran i que compartim amb d'altres territoris comunitat lingüística.

Este valencianisme "estricte" no naix -pense- d'un malestar generacional, sinó d'una observació de la realitat valenciana en les darreres dècades, d'una reflexió intel·lectual i d'un intercanvi d'experiències entre valencianistes de tot el país. S'ha d'entendre, per tant, que no és una "renúncia" al pancatalanisme, sinó que és una "elecció" pel valencianisme, pel País Valencià en exclusiva. Una tria que puga sumar al valencianisme el major nombre de ciutadans possible -nacionalistes, regionalistes o "ciutadans del món"- i que puga influir veritablement en les polítiques que es fan al territori valencià.

Per això pensem que necessitem un símbol distintiu per al nostre país, no per qüestions historicistes -cal repetir-ho de nou!- sinó pel nostre propi projecte nacionalista, centrat en els valencians i en el País Valencià. No rebutgem la senyera reial comuna a tota la Corona d'Aragó -faltaria més, és la bandera històrica de desenes de viles valencianes (de Morella a Oriola), i encara és la bandera triada per molts nacionalistes valencians-, però escollim decididament com a bandera del país la senyera coronada amb franja blava, en tant que la quadribarrada nua és la bandera de Catalunya, en tant que reclamar la preautonòmica no ens duria enlloc, i en tant que la tricolor és ja la bandera oficial del nostre país i ens singularitza col·lectivament com a valencians.

Pel mateix argument se'ns demana per què no acceptem el nom de "Comunitat Valenciana". Molt senzill, perquè això no ens particularitza com a valencians, sinó que ens subsumeix en el centralisme espanyol. Els valencianistes "estrictes" no volem ser una comunitat espanyola amb autonomia, sinó un país, políticament i culturalment, del Sénia al Segura. Això no llevarà que parlem i treballem amb els valencians que volen continuar, com fins ara, formant part d'Espanya, però no podem renunciar a un nom que resumeix l'essència del nostre projecte, dins o fora d'Espanya: fer país, País Valencià, amb tot el que això implica i que ja he explicat.

La quadribarrada nua com a bandera del país, en canvi, no és l'expressió màxima del nostre projecte, perquè no ens distingeix d'aragonesos, catalans, valencians o balears; és una de les nostres banderes, però com a bandera del país necessitem una bandera exclusivament valenciana, i ja en tenim una d'oficial. Sembla l'hora, per tant, que el valencianisme es presente amb un projecte valencianista en totes les seues vessants, sense mitges tintes. A banda del constant i esforçat treball de les nombroses associacions per la llengua i per la cultura valencianes, cal que també el valencianisme polític s'expresse netament com a valencianista davant de la societat. Per exemple, si es vol créixer políticament no pot ser que el principal partit valencianista, el BLOC, es presente en societat amb una quadribarrada com a emblema principal en vespres de les eleccions valencianes de 2007.

Sense oblidar ni menystenir la tasca dels milers de valencianistes que han lluitat pel nostre país i que han aconseguit que també nosaltres estem ací, defensant el mateix País Valencià, pensem que cal un nou projecte valencianista, igual en allò bàsic al valencianisme catalanista -el treball pel país- però ben diferent en l'objectiu, ja que no pretén construir els Països Catalans sinó senzillament -i tan complicadament- el País Valencià.

Sobre trencaclosques i voluntarismes

Un trencaclosques per formar una figura

que encara no coneixem amb total certesa

Com bé diu Pau Viciano, la qüestió de la història de la bandera de València esdevé un veritable trencaclosques en el qual, de vegades, cada registre documental suggereix informacions diferents i fins i tot contradictòries sobre el moment en què es va introduir l'augment blau amb la corona brodada (p. 73).

Així, si bé el registre iconogràfic -concretament les cartes portolanes- mostra en unes ocasions la bandera com la simple senyera reial, en moltes d'altres, sempre a partir de la concessió de la corona a l'escut de la ciutat en la segona meitat del segle XIV, ho fa amb una representació de la bandera coronada, sovint sobre una franja blava. El registre arxivístic, per la seua part, indica que la bandera era la simple oriflama fins al segle XV, però conté igualment un parell de documents del segle XVI, de difícil interpretació, que parlen de tela blava i d'una important quantitat de tela groga per a la corona de la dita bandera. Finalment, pel que fa al registre cronístic i literari, els autors no parlen mai en les seues descripcions de la franja blava com a part integrant de la senyera fins el segle XX, però el fet que tampoc ho feren homes com Vives i Liern en 1900 o Eduard Martínez Ferrando en 1919, quan sabem a ciència certa que ja en duia (almenys des de 1876, moment en què tenim la primera representació indubtable de la senyera de València), ens obliga a no prendre esta manca històrica de referències com una prova irrefutable de l'absència de la franja blava a la bandera.

Pau Viciano ha muntat el trencaclosques d'una manera lògica i coherent i li ix una bandera històrica en què la corona sobre blau no es va incorporar a la tela segurament fins a 1876, tot coincidint amb una exposició en homenatge a Jaume I, i amb un poema de Lluís Cebrian que parla llavors d'un novell fer. Res a dir, sobretot perquè en tot moment Viciano no acaba de pronunciar-se amb rotunditat, sinó que empra adverbis de probabilitat, verbs condicionals o altres fórmules similars, tant al principi (sobre les cartes portolanes això fa pensar..., sobre els documents del XVI una consideració pausada de les dades no permet afirmar que..., la intervenció de 1876 probablement incloïa el teixit blau amb els brodats... (p. 15)), com al final (la representació de la corona en les cartes portolanes no significa, necessàriament, que..., els documents del XVI, que no són sempre fàcils d'interpretar, indiquen que..., seria la restauració de 1876 la que hauria donat lloc a la franja brodada amb pedreria... (p. 74, 76 i 77)).

Tanmateix, no tots els trencaclosques són de solució única, sobretot quan ningú no sap quina forma exacta té la figura que es vol construir amb les peces disponibles. Hi ha, per exemple, el tangram, en el qual amb les mateixes peces es poden construir figures diferents, totes vàlides en el joc si no hi ha una figura coneguda a formar. Valga la metàfora per a explicar que amb les mateixes peces del trencaclosques nosaltres vam formar una història de la bandera de la ciutat de València diferent, dins la qual hi havia corona teixida sobre blau des dels segles forals. I, imprudentment, però comptant amb la provisionalitat d'internet i amb la tranquil·litat d'explicar clarament tot el procés, vam deixar per escrit que sembla clar que la Senyera Coronada existia almenys des del segle XVI, puix una sèrie de documents ho semblaven confirmar a ciència certa.

Com he explicat en este altre post, no calia la publicació d'un llibre sencer perquè haguérem canviat això, ja que la nostra proposta politicoideològica associada a la tria de la senyera coronada com a símbol privatiu dels valencians no es basa en apel·lacions historicistes sinó en un projecte valencianista no catalanista. Fet i fet, pareix que l'únic que no ho ha entés així ha degut ser el mateix autor del llibre, ja que crec recordar que no cap dels valencianistes estrictes amb els quals he parlat posteriorment -o s'han expressat a Valencianisme.com- han emprat eixe argument per a reivindicar la senyera tricolor com a bandera del País Valencià; afortunadament, s'han quedat amb els altres arguments -els de la tria contemporània d'una bandera privativa per a un projecte valencianista basat en la identitat col·lectiva valenciana- com, de fet, era la nostra intenció amb la sèrie d'escrits que han circulat via internet.

La nostra interpretació pública no va ser -en termes de Viciano- massa voluntariosa perquè "necessitàrem" d'ella per a justificar la nostra elecció, sinó que la vam donar a conéixer, en primer lloc, perquè es basava en documents que Pere Maria Orts va obviar tot coneixent-ne alguns, i, en segon lloc, perquè així la vam pensar i la vam redactar, excedint-nos en la taxativitat de les conclusions, però fent-ho honestament, de forma oberta i explicant en tot moment el nostre procés. El que deixàvem claríssim, en tot cas, és que fóra com fóra la historicitat de la senyera de la ciutat de València no era el que importava a l'hora d'escollir bandera contemporània del País Valencià i del valencianisme.

En qualsevol cas, Pau Viciano s'ha centrat només en la qüestió erudita i ha procedit a revaluar les informacions disponibles, ja que considera cert que en l'obra d'Orts no es presta suficient atenció a les informacions iconogràfiques i documentals en què basàrem la nostra proposta (p. 14). És per això que després de llegir les seues interpretacions sobre les cartes portolanes i els documents del segle XVI no puc més que tornar a dir que:

Les dues hipòtesis queden encara obertes, ja que ningú ha pogut trobar de moment un document o una sèrie de documents concloents i definitius.

De fet, com ja he exposat, el mateix Viciano es decanta raonablement per la hipòtesi de la senyera tricolor a partir de 1876 però sense poder donar-la com a plenament definitiva. I, tot i resultar certament pesat i farragós, hauré d'entrar -a banda del que ja vaig dir ací- en la qüestió dels documents que indueixen a pensar en la presència de la corona sobre blau des del segle XV, els quals són incorporats a la interpretació general de Viciano, tot tractant-los d'explicar en la seua construcció del trencaclosques.

En primer lloc, pel que fa a les representacions que apareixen en les cartes portolanes, en què des del segle XV, figura la senyera amb blau i corona, el mateix Viciano afirma que és, certament, una dada que no pot menystenir-se (p. 19). La seua explicació per a qüestionar que les banderes de les cartes portolanes siguen una reproducció de la que realment tenia València (p. 22) és, si més no, voluntariosa, sostinguda per diverses suposicions que no arriben a tindre un fonament ferm. Així, l'explicació a eixes representacions de la senyera amb corona i blau es basa en la suposició que podrien ser una convenció gràfica (p. 22), en l'hipotètic fet que el caràcter més informal de les representacions de les cartes portolanes [...] afavoria [!] les innovacions gràfiques (p. 27) i sobretot en què la cronologia de les senyeres coronades que apareixen en la cartografia portolana no coincideix amb la informació que aporten els documents arxivístics (p. 24).

Tanmateix, de la mateixa manera que les il·lustracions de les cartes portolanes, per més corones i franges blaves que tinguen, no proven que la senyera coronada fos la bandera de la ciutat de València (p. 25), el fet que els documents del segle XV no esmenten una franja blava en parlar genèricament de la senyera tampoc prova que aquella no hi estiguera present, ja que els mateixos autors del segle XX que hem esmentat no la citaven en descriure la bandera municipal. I pel que fa als documents arxivístics del segle XVI, l'explicació de Viciano tampoc és definitiva -no pot ser-ho sense més elements de judici-, tot i que posa en dubte ben raonable alguns dels comentaris que vaig plantejar ací (dels quals ja vaig dir en el seu moment que estaven fets de forma orientativa calculant mides i proporcions per veure si el document donava una informació "lògica", i que, tot plegat, era molt agosarat fer càlculs).

En primer lloc, pel que fa al document de 1545, Viciano considera inversemblant que amb un teixit de 0,2 metres d'ample, que inclouria una vora roja, es puga cosir una franja de 0,5 metres d'amplària, conservant la mateixa disposició de la faixa vermella, tal i com jo proposava (p. 40, nota 14). Però jo no vaig dir que el teixit estiguera disposat en una franja blava amb una vora roja, sinó que amb una tela -sense saber com estava disposada- de 9,1 x 0,2 metres -que és el que mesurava- es podien teixir 3,6 x 0,5 metres, tot donant lloc a una franja blava de 40 cm. -on podia encabir-se una esmentada tela per a la corona- i una roja de 10 cm per a la pedreria.

En el que sí que té raó Viciano és en el fet que amb eixa mesura aquesta hipotètica franja blava resultaria massa estreta i allargassada, ja que una sola barra [de 40 cm.] seria pràcticament igual d'ampla que el conjunt format per la suposada franja blava i la faixa vermella amb la pedreria (p. 41, nota 14). En eixe sentit, però també vaig dir que per a poder calcular la lògica d'eixes proporcions caldria fer-ho a partir de les de la senyera conservada a l'Ajuntament de València. Si la franja blava té 40 cm. i la roja 10 cm. és probable que eixes foren les mesures originals, tot i el seu allargassament (que només podem jutjar per suposicions); en cas contrari, en efecte, la seua minsa mesura induiria a pensar que no formaven part de la senyera, i tal vegada -com planteja Viciano- recobririen la part de la beina, en forma d'una estreta -en proporció al gruix de les barres- faixa ornamental que uniria l'oriflama a l'asta (p. 41).

Senyera conservada a l'Ajuntament de València

D'altra banda, en el mateix document s'esmenten les quatre alnes de tela d'or ample per a la corona de la dita bandera, una considerable quantitat de teixit, que segons el mateix Viciano presenta una major dificultat interpretativa (p. 41). Jo la vaig interpretar com que era per a brodar una corona sobre la franja blava; Viciano, en canvi, pensa que sembla que no s'hi parla de dues corones diferents [una de metall a la cimera i una brodada a la tela] (p. 41) i que, per tant, cal pensar que la cimera d'argent incloïa elements ornamentals de tela, principalment els fullatges dels llambrequins però també potser d'altres, que podrien estar brodats, trepats i amb incrustracions de perleria i pedreria simulades amb setí i tafetà de plata i de diversos colors (p. 42). "Cal pensar" això... Potser sí o potser no. Qualsevol de les dues interpretacions és una mera suposició.

En segon lloc, respecte al document de 1596, en efecte, amb les quantitats de tela esmentades la hipotètica franja blava feta amb sis alnes un palm y mig de tafatà de mantós blau per a la asta y corona de dita bandera ix encara més menuda, de 30 centímetres. El fet és que, en conjunt, la comparació de les mesures dels documents de 1545 i de 1596 ofereix diferències, però, com també vaig apuntar, en desconec la causa. Per una altra banda, no podem saber amb total seguretat si els torçals o la pedreria eren, com proposa Viciano, per a una corona metàl·lica i no de tela. És raonable el que diu, però el conjunt de les representacions de les cartes portolanes i les dades d'estos documents continuen donant indicis que poden induir a suposar l'existència de la corona i la franja blava des dels segles XV-XVI.

Finalment, entrant en les consideracions que majoritàriament ja havia fet Pere Maria Orts, Viciano aporta els esments cronístics dels segles XVII al XIX que mai no descriuen la senyera de València amb una corona de tela sobre una franja blava, bo i plantejant que tal vegada en 1876 es procedí a la seua incorporació com uns brodats sobre un fons de blau celeste, tal com es feia en aquella época segons costums neogòtics (si fóra així, però, caldria suposar que no es va voler posar una corona sinó uns simples ramatges brodats, cosa difícil d'entendre i d'acceptar, si més no, a simple vista). A més a més, com he explicat en el segon paràgraf, continuà havent-hi autors que encara a les primeries del segle XX descrivien la senyera de València com una simple oriflama, malgrat que la franja blava amb la corona o els brodats grocs hi eren ben presents, per la qual cosa tampoc el registre literari és una prova definitiva de la seua inexistència.

Tot plegat, doncs, el trencaclosques es pot muntar, si més no, de dues maneres diverses que componen dues figures diferents. D'un costat, els documents del XVI parlen de tela blava, de tela groga per a la corona i de pedreria, mentre que les senyeres que apareixen en moltes cartes portolanes des del segle XV són realment paregudes a la senyera històrica conservada a l'Ajuntament... D'altre costat, no sabem si les dades dels mateixos documents del segle XVI es refereixen en concret a una franja blava i una corona brodada, mentre que els nombrosos esments cronístics parlen sempre d'una oriflama com la senyera reial... Cap de les dues formes de muntar el trencaclosques acaba de semblar perfecta, ja que sempre hi ha algunes peces que sobren o que grinyolen per tal de formar una figura plenament harmònica.

Personalment, el document que sempre m'ha fet dubtar més de l'existència foral de la corona sobre blau és el poema de Lluís Cebrian escrit entorn de 1880, que sembla parlar -tot i que de forma un tant críptica- d'una restauració de la senyera ab empedrats, i fonts, i llums sense fi (p. 65). Però és igualment estrany que no hi haja cap altra font escrita que no parle obertament de la qüestió. El problema és que potser sí que hi ha referències, però ningú no les ha cercades encara. Per tant, em torne a repetir:

En un debat no tancat com este, només ens queda exposar raonadament, larament i amb criteri historiogràfic el que sabem fins el moment, a l'espera de noves recerques documentals.

De moment, el llibre de Pau Viciano no ha aportat noves dades substancials, sinó que, com ell mateix afirma al començament, ha realitzat una sistematització de les dades conegudes més rellevants sobre la història de la senyera de València (p. 14). La seua conclusió, que la franja blava amb brodats grocs és de la segona meitat del segle XIX, és raonable, però continua sense tancar una qüestió en què nosaltres vam ser massa taxatius a l'hora de pronunciar-nos a internet. Eixa qüestió, però, és simplement una qüestió erudita sobre la història de la bandera de la ciutat de València. L'altra qüestió, la politicoideològica, la referent a la bandera dels valencians, del País Valencià i del valencianisme, és una altra ben diferent, molt més important, i en la qual ens hem pronunciat sense apel·lacions a l'historicisme. Que quede ben clar.