Cal dir "les Illes" o "ses Illes"?

Ara que l'actualitat informativa s'hi està centrant arran de la valenta vaga indefinida duta a terme pels docents contra l'anomenat Tractament Integrat de Llengües decretat pel Govern Balear, veig que encara hi ha molta gent de l'entorn valencianista o catalanista que tracta de fer la gràcia d'anomenar "ses Illes" a les Balears. De ben segur que ho fan amb tota la bona voluntat del món i pensant-se que reprodueixen el sentir i la manera de pensar dels habitants de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, però, com ha explicat a facebook recentment el lingüista Gabriel Bibiloni, res més lluny de la realitat. La seua intervenció va sorgir arran d'un post, enllaçat per la magnífica pàgina d'En bon valencià, que mostrava la indignació del mallorquí Llorenç Carreres cada vegada que sentia l'expressió "ses Illes". Per a entendre la seua reacció -potser un pèl exagerada- basta amb llegir les paraules d'en Bibiloni:

Em permet de fer una petita aportació explicant quina és la pràctica normal de la majoria dels illencs, tot intentant complementar el que diu Llorenç Carreres. La primera cosa que els continentals han de tenir en compte és que les Illes no són una entitat com el Principat o el País Valencià (entitats territorials, administratives i de sentiments). Les Illes Balears són una entitat física (un arxipèlag), una entitat administrativa (perquè són una comunitat autònoma i una província espanyola) però no han estat mai una entitat emocional. Cadascú se sent només de la seva illa i això condiciona el llenguatge. Cap illenc no dirà "jo sóc de les Illes" o "de les Illes Balears" ni, si és a Barcelona, dirà "vaig cap a les Illes". Aquí sempre fem servir el nom de cada illa, perquè ens sentim de la nostra illa i alguns, en un nivell immediatament superior, ja passam directament als Països Catalans.

 
Naturalment, hi ha ocasions en què s'ha de fer referència al conjunt, i en aquests casos s'ha de dir (i no hi ha cap problema) "les Illes Balears" (nom oficial i complet), o "les Balears" (sempre amb article) o simplement "les Illes". L'ús d'una forma o una altra depèn del context: en un context més col·loquial o de proximitat poden dir "les Illes" perquè ja ens entenem (nosaltres només en tenim unes). Sobre l'article cal tenir present que en el parlar col·loquial els illencs diem "ses illes", les poques vegades que ho diem, perquè en el llenguatge col·loquial tots els articles se salen. A la llengua escrita i formal sempre és "les Illes" (perquè a la llengua formal no hi ha articles salats), i quan veiem que els continentals diuen —i sobretot escriuen— "Ses Illes", ho veiem com una mostra d'ignorància del nostre sistema d'articles, de la nostra realitat, i com una gracieta que ens fa molt poca gràcia. Esper haver-ho aclarit un poc.

Així doncs, fóra bo de tindre-ho en compte: si no som balears, millor que no diguem "ses Illes", ja que no respon a la pròpia realitat dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs. Ells no gasten a penes eixa expressió i, per tant, ho troben realment estrany quan es fa des de fora, emprant, a més a més, l'article salat -cosa que els catalans i valencians no fem de manera general. En conseqüència, més que simpatia per l'expressió trobarem certa animadversió. "Les Illes", "les Illes Balears" o "les Balears" són, per contra, les formes més apropiades i adequades per a evitar susceptibilitats. D'una altra banda, hi afegisc l'article "Existeixen, les Balears?", dels professors Miquel Àngel Casasnovas i Maria del Mar Vanrell, que aporta una bona visió interna de la qüestió, amb tota una sèrie de dades històriques que solem desconéixer des de fora i no tenim en compte a l'hora d'intentar comprendre la qüestió balear.

Jacques Nicolas Bellin, Carte des Isles de Maiorque, Minorque et Yvice (1740)

El temps, els baleàrics i la valencianitis

En arribar estes dates, de març a agost, sempre tinc faena per a parar un tren. La tinc o me la busque. Serà cosa de la llum del sol, que en arribar durant més hores, fa la sensació que hi haja més temps per a treballar i continues i continues fins que se't fan les 40. La qüestió és que pareix que enguany, que he d'acabar la tesi en els propers mesos, abans que es presente la següent beca postdoctoral, la cosa s'agreuja. Articles pendents, ressenyes, informes, coordinacions de publicacions i la cosa de l'internet, evidentment. Sort que en arribar a casa, per la nit, o en anar camí de l'arxiu, de bon dematí, puc sentir esta cançó de Mi sostingut i pensar que al final de tot, passe el que passe, el sol de València somriurà...

En tot cas, la idea de deixar temporalment el blog, en vista que no li puc dedicar el temps que m'agradaria, comença a rondar de nou. Si més no tractaré d'aguantar a base de posts esporàdics i com li va dir Abraham al seu fill: "Deu proveirà"... Bé, al que anava: una de les tantes coses de les quals no he pogut parlar ha estat la visita que han fet a Vent d Cabylia els responsables de Baleàrix, tot prometent que esmentarien el blog en un dels propers esquetxos de la valencianitis que tanta gràcia ens fa (i enveja alhora, per no poder fer coses semblants sobre catalans i balears a la televisió pública valenciana). Jo els proposaria que més bé esmentaren els "bloguers/blòguers/bloguistes" valencians, la blogosfera valenciana, els folls dels blogs valencians o alguna expressió per l'estil en què quedem encabits tots.

A més a més, faig una crida a facilitar-los la faena als esforçats guionistes baleàrics que tracten de forjar la nostra caricaturització. En eixe sentit, cal dir que la valencianitis que afecta les illes arriba via alimentària (paella, fartons o rotllets fins ara) i s'exterioritza en dos signes clínics molt clars, com són les cançons valencianes (l'himne de València CF, el pasdoble Valencia o La manta al coll fins ara) i les expressions valencianes. Pel que fa a les darreres, segons es pot observar als diferents capítols de Baleàrix, ja s'han detectat les següents:

- Xe, què passa xiquet!
- Agarra un plat d'esta paella.
- Me cague en la mare que em va parir.
- Eres més burro que Tacó
- M'he passat tota la vesprâ posant manises a la façana
- Ves i gita't.
- Açò és bufar en caldo gelat.
- És mel de romer. M'agrâ, m'agrâ.
- És de veres, com si menjares peres i les cagares senceres.
- Au cacau.
- Ves i tira, a fer la mà.
- És una figa molla.

- Estava torrant coca.
- Fent una becãeta
- Me cague en la figa ta tia
- Torna-li la trompa al xic
- Bajoca
- De categoria, xe!
- Més clar que la llum del dia
- És més roïn que una fava seca
- No me la faràs, morena!
- Alça el rabo, perdigot!
- Agarra't que ve corba
- Te pegue una bocinâ que te rebente com una magrana
- Quina fotracâ!
- Esta xiqueta no està cuita

- Me cague en la figuereta
- Es més pesâ que dur una vaca de collera
- Jo escampe el poll
- Ves i gitat
- Això és com si cagares però pac'a dins
- No m'agrâ
- Au
- Estic més farta que Mahoma de la cansalâ
- La figa me fa palmes
- És coent

Evidentment, l'equip de guionistes, que no sabem si compta amb algun valencià, s'ha documentat a través de les diferents entrades sobre expressions valencianes que circulen a internet (ací, ací, ací, ací o ací). En destaca curiosament un treball realitzat per Joan Benet Rodríguez en Normes del Puig, del qual segurament han tret la frase de "la vaca en collera". Així les coses, serà difícil que puguem afegir frases fetes a les que ja es poden trobar per internet. Tanmateix, sí que en podem proposar unes quantes, les que més ens agraden, les que més emprem, o les que considerem més característiques dels valencians, a veure si ens fan cas i les posen als esquetxos. El mateix podem fer amb els menjars típics (la mona? la llonganissa de Pasqua? el putxero?) i les cançons (El tio Pep? No en volem cap?). La qüestió és participar i alhora descentralitzar...

Per la meua banda, a més de convidar-los a què passen per l'entrada "Superlativa" de la magna Valenciclopèdia, la mesura de tots els sabers valencians, els propose que introduïsquen l'expressió la loca dels paperets, que feia molt de temps que no emprava i em va fer molta gràcia quan l'altre dia la va gastar Marta al seu apunt sobre els Dies de panxa. Em pensava que era un castellanisme, però sembla que no: per internet només es poden trobar un parell de referències a una loca de los papelitos argentina i, en canvi, hi ha unes quantes més sobre la nostra loca dels paperets. Desconec si era una altra habitant de l'idioma, com Camot o Galima, però no em direu que no és una bona frase per tal que Vicentet li la diga a la seua xicona: la "loca esta dels paperets"...

El darrer gag sobre la valencianitis que afecta els baleàrics

La valencianitis continua estenent-se

El nostre amic Vicentet continua fent de les seues a terres baleàriques, ara amb fartons que transmeten el terrible virus de la valencianitis... :D

In crescendo: llull cobain

Com més sent les cançons de Mi sostingut més m'agraden la majoria. No totes, perquè una de les seues virtuts -particularment considere que és una virtut- és que fa i difon moltes cançons, moltíssimes: a l'ordinador en tinc fins a 31 diferents, com si foren 3 discos, i totes les ha posat ell gratuïtament a la xarxa. Això, evidentment, fa que algunes siguen prescindibles, però moltes d'altres són bones, molt bones, o, millor dit, m'agraden, m'agraden molt. Sobretot per la seua capacitat per a crear, inventar, sorprendre, barrejar... Una bona mostra, a la qual m'he enganxat darrerament, és el Llull Cobain que enllace a continuació, on mescla un poema del teòleg mallorquí amb l'estil del músic de la costa oest nordamericana i una història estrambòtica sobre la manera 'd'arribar al nirvana' que tenia el primer:

Precisament fa poc un amic guionista em preguntà sobre un personatge històric balear per a fer una prova d'un possible programa humorístic per a IB3: li vaig dir Ramon Llull, que podien pintar-lo com un 'il·luminat'. Finalment, em va contar que, en funció dels seus detallats projectes de conquesta de terres 'infidels' (atacs simultanis a Almeria, Granada i Jerusalem, bloqueig marítim a Egipte, missioners enviats per a convertir el poble, etc.), van fer un gag en què Llull, tot emocionat, presentava els seus plans al monarca de l'època: enfrontaments cristianomusulmans en octaus, quarts, semifinals i final, la Champions Crist! Total, que darrerament li estan pegant per totes bandes a l'insigne mallorquí...

Llull Cobain

Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.

Ramon Llull volia veure a Déu
I es va exiliar a la muntanya
Amb 14 cartons de vi
I 3 sacs de la millor marihuana
Ramon LLull va veure a Déu
quan anava molt cec

Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.
Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió

Ramon Llull per fi va veure a Déu
I es va disposar a viatjar
Quan va arribar a Babilònia
en estat de catatonia
es va columpiar als jardins penjants
Ramon Llull va veure a Déu
I li va guinyar un ull.

De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.

Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé'm Déus amar,
enfre sospirs e plors estar.
Déus Paire, Fill, Déus Espirat,
de qui és Santa Trinitat
tracté com fossen demonstrat.
Déus Fill, del cel és davallat,
de una Verge está nat,
Déu e home, Crist apellat.
Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors, querre perdó.
Novell saber plors hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat:
serraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat,
per lo saber que Déus m'ha dat.
Pres hai la crots, tramet amors,
a la Dona de pecadors
que d'ella m'aport gran socors.
Mon cor està casa d'amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.
Són home vell, paubre, meyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emparat...

Per Sant Andreu, maten porcs arreu

Feia olor de merda dins el corral humit.
...
...
...
...
...
...
...
Feia molta olor de carn i espècies.

El primer dels diversos contes breus de Trenc d'alba recrea de forma impactant el record de la primera matança del porc vista per un xiquet de Manacor, amb tota probabilitat el mateix Miquel Barceló (el pintor no, l'historiador). Tot comença amb una olor i tot acaba amb una altra olor; ben diferent, però.

Formentera, l'illa que va pertànyer a un valencià

De sa natura sia fèrtil

Qui haja anat a Formentera i s'haja detingut un moment a llegir qualsevol guia o fullet turístic sabrà que l'illa no va ser poblada de forma permanent fins el segle XVIII, quan la monarquia anà cedint terres al patró eivissenc Marc Ferrer, que n'organitzà la distribució. Tanmateix, és molt menys conegut que anteriorment, vora tres segles abans, la mateixa monarquia atorgà l'illa a Joan de Vallterra, doctor en lleis pertanyent a una família cavalleresca valenciana -d'origen navarrés, a Valtierra- que va ser jurat de la ciutat de València. Segons declarava una carta de 1422 escrita pels mateixos governants del cap i casal -i transcrita per Agustín Rubio-, la concessió de l'illa, llavors deserta, es feia pels servicis d'aquell en les campanyes militars d'Alfons el Magnànim:

El senyor rey, havent esguard als serveys a aquell fets per lo honorable mossén Johan de Vallterra -hu de nosaltres, jurats- en les expedicions de Nàpols, li ha donada una illa deserta de les illes de Eviça, apellada Formentera.

La intenció de Vallterra era construir-hi una fortalesa per facilitar la defensa contra els musulmans i promoure la població de l'illa.

Jassia que de sa natura sia fèrtil, emperò, per quant és massa propínqua a Barberia e no y ha alcun fort o subsidi, no y gosa habitar alcun, abans a vegades hi han cativat molts christians qui de Eviça passaven per conrear, per sa sterilitat, e y han fets de grans dans moros de Barberia. [...] Lo dit mossén Johan ha en gran voler e ferm propòsit de poblar la dita illa de christians e fer-hi una força... serà refugi de molts confluints en aquella illa.

Tot plegat, com argumentaven els mateixos jurats de la capital per aconseguir una exempció fiscal en favor del nou senyor de l'illa, la població d'una porció de terra fins llavors "buida" augmentaria la Cristiandat i -sobretot- crearia una nova font de producció agrícola i rendes senyorials:

Serà Déu loat, la christianitat augmentada e, fet aquí refugi de christians, la illa darà fruyts, axí spirituals, per edifficació de església e laudació de nom de Déu, com temporals, per cultura de les terres hermes, jassia fructíferes e amenes.

Tanmateix, l'illa continuaria deserta durant molt de temps, fins a l'època de Marc Ferrer, destinada fonamentalment a l'ús que segurament li va donar nom: ser una reserva addicional de forments, conreats de forma esporàdica pels eivissencs que s'hi acostaven de tant en tant.

Veus los jurats com desfan les nostres franqueses?

Aprofite la relaxació del cap de setmana per a copiar i donar difusió al primer post que he penjat al blog d'Harca tot emprant un document de caire 'històricoliterari' que he trobat durant la realització de la tesi:

Juny de 1355. Fa un any que Pere el Cerimoniós, el rei en persona, ha passat a Sardenya, dellà mar, per aixafar la revolta dels sards i els genovesos, però la resistència oferida pel castell de l'Alguer ha desbaratat els seus plans de fer una incursió ràpida i letal. Malgrat la presa final de la ciutat, un setge de sis mesos obliga a signar una pau precària i fer front a les ingents despeses que ha comportat el manteniment d'un dels exèrcits més grans que mai haja armat el del Punyalet. Per a organitzar l'expedició, a finals de 1353, requerí subsidis molt importants; també durant el setge, a mitjan 1354; i ara, a l'estiu de 1355, torna a sol·licitar-ne d'unes quantitats desorbitades per a rearmar l'estol de tornada.

S'augmenten les imposicions, s'obliga a la gent a fer préstecs forçosos, s'afigen talles i s'hi recluten hòmens pujats a la força a les galeres sots pena del cap a perdre. La lleva de molts e diverses hòmens, qui no han mullers ne infants ne són capmasers ni senyors d'alberchs, és general, ja que, no sens gran càrrech e vergonya lur, se retraen de servir e seguir-nos en lo dit viatge, jassia que lur condició lus ho do, com sien hòmens qui no han molt a fer, ans sien vaguerosos o malendrins. En eixe context Arnau Serra, un oficial reial, negocia amb els jurats de Mallorca la concessió d'un donatiu de 20.000 lliures que ve a sumar-se als 15.000 reals d'or atorgats uns pocs mesos abans. És la gota que fa vessar la indignació de l'illa...

Esclaten lluites entre els Aderrons i els Roigs. De nits e de dies contínuament es fan aplechs e ajusts a l'alberg de Jacme de Vedrenyans. I des d'allí conciten el poble contra els jurats i prohòmens de la capital mallorquina, estampan contra ells diverses verses, ço és, que·ls dits jurats e prohòmens qui ara són e aquest estament desfan la terra e que mentre lo regiment sia en mà de cavallers e de ciutadans que·ls dits jurats e prohòmens no faran sinó ço que mane la monarquia. Tant és així que amb aquells papers estampats que reparteixen per tota la ciutat han subvertides totes les gents e subvertexen tot dia fins al punt que els jurats viuen ab affany e ab temor. D'aquesta forma arribem a la nostra cita, la d'un d'aquells versos que agiten el poble mallorquí:

Ara l'havets lo regiment dels cavallers e dels ciutadans, han-vos treta de les caxes tota quanta moneda havíets e la roba de les cases. E ara us partien vostres fills e vostres germans e trameten-los-nos morir en Cerdenya, e no morran en fet d'armes mas que·ls lexaran morir de fam. No roman àls huymés sinó que·us hi trameten nós e nostres mullers, veus los jurats com desfan les nostres franqueses? Perquè valdria més que no·ns hi donassen consell cor ells no desigen àls sinó despoblar tota la terra.

Consellers de Barcelona amb el rei (1448)

Noms mallorquins medievals

Abans d'açò els habitants de Mallorca es deien

Ali, Ahmad, Abd Allah, Fàtima, Nuza, Mariam, etc.

En un dels primers volums publicats sobre la llarga sèrie de trobades científiques que hi va haver en 2008 en commemoració del huité centenari del naixement de Jaume el Conqueridor -El rei Jaume I. Fets, actes, paraules- el lingüista Jaume Corbera cita un treball d'Antoni Llull -en premsa- que fa un recull dels noms propis més comuns al regne de Mallorca entre els segles XIII i XV. Entre els hòmens destacaven quatre noms, Pere, Bernat, Guillem i Berenguer, seguits de Ramon, Arnau, Joan, Jaume, Martí, Guerau, Ferrer, Nicolau, Sanç/Sanxo, Ferran/Ferrando, Romeu i Pelegrí. Després hi ha molts altres, entre els quals els més 'rarets' per a nosaltres són Abrí, Alberic, Antic, Arias, Brau, Deuslosalva, Dolç, Estrany, Grosset, Morant o Renovard.

Pel que fa a les dones, els més comuns eren Maria, Guillema i Berenguera, seguits d'una sèrie de noms entre els quals destaca un que m'ha cridat especialment l'atenció (a vore si l'endevinen des de Noruega): Pereta, Sança, Cecília, Comtessa/Comtessina, Gueraua, Ramona, Elicsén, Ermessèn, Brunissèn, Romia, Sança/Sanxa, Saura, Serena, Sicília i Suau. D'altra banda, també hi havia els d'Aucella, Bonavia, Bondia, Caracosa, Delfina, Dolça, Dominga, Eldiares, Elfa, Floreta, Gaia, Jaumeta, Mascarosa, Morlana, Musieta, Oliva, Pelegrina, Pola o Serrana, i, finalment, uns que sempre m'han cridat molt l'atenció quan els he vist a la documentació de l'època, aquells formats amb gentilicis o topònims: Anglesa, Babilònia, Barcelona, Catalana, Espanya, Gerona, Tarragona o Valença.

Post sabatí (IV)

Un bon amic mallorquí m'envia esta peculiar història:

Una anècdota del Dia del Corpus d'un poble de Mallorca

( http://jcmllonja.balearweb.net/post/41462 )

A la madona de Son Gorreó l'havia anada a veure la Guàrdia Civil. La bona dona per la festa del Corpus, que ara la fan en diumenge, i a instàncies del batle i el rector, que volien el poble engalanat, havia fet treure a la jornalera dos cossiols defora, davant ca seva. Massa ell, mentre seia a la fresca dins un balancí, el cabo de la Guàrdia Civil, la va visitar i li va dir: "Madona, convendría que entrase estos tiestos." "I ara? I són tan verds i van tan bons... el meu nét els ve a regar cada setmana". "Entre las macetas. Impiden el paso." No li va voler dir que havia tret a defora dos plantosos cossiols amb dos enormes exemplars de cànnabis, altrament 'herba' o marihuana". "Me sap greu, perquè teníem el mateix nom". Ella era Maria. Idò, coses com aquestes, de la part forana. Un lloc de Mallorca on, segons els de Ciutat, hi habita la gent que menja cada dia frit de freixura.