"Fià la sua casa que ha en València"

Ací el furt és a l'inrevés (Hans Sebald Beham, 1545-1600)

El darrer document en què ixen valencians entre els que he consultat per a la recerca que ara estic finalitzant és una ordre dels consellers de Barcelona donada en maig de 1435 al batle de Tàrrega, vila catalana que llavors era una possessió feudal de la ciutat comtal, per tal que empresone el sabater targarí Berenguer Joan, ja que havia robada la dona Na Paschala Ivanyes, valenciana, després de guanyar-se el seu favor -qui sap si seduint-la-:

Simuladament e posant la dita dona en gran confiança de amistat, induhí aquella que li comenà e fià la sua casa que ha en València ab certes robes e béns que dins aquella eren, e a hora de nit captada as portà ab si mateix, absent la dita dona de sa casa, tots los béns los quals eren en aquella a ell comenada e fiada, cometent furt sabent trahició.


Després del robatori, en anar la valenciana a Tàrrega per a reclamar justícia contra el lladre, rebé amanasses e terrors d'ell i dels seus germans, que l'obligaren a firmar un compromís pel qual li restituirien una part dels béns però l'altra se la quedarien procedint a la seua venda. Finalment, Pascuala pogué escapar de forma secreta de la dita vila i es presentà davant els consellers barcelonins per tal d'exposar ses justes clamors i demanar la restitució de tot allò que havia hagut de cedir:

I cortinatge negre, I mantell de vernoy, uns paternostres de coral de pes de tres onçes e tres dotzenes de grans d’argent daurats, dues agulles de argent grosses, I anell d’or ab encast de una justina, I çinyell de frare de seda e dos capells, I treschol ab sa corda, dues capces de indiana e tres panerets, una capça gran e I senyal de frare Matheu de argent daurat ab una treneta de seda blava, una trena d’or e una philosa e àspia de Xàtiva, tres fusos de lane e unes sabates noves vermelles ab agulletes daurades e uns tapins de cànem, unes tesores de barber e I espiyll de foch, tres capells de home, XI candeles blanques, dues teles de lensols e tres cordes de cortinatge de cànem, e una caxa.


Desconec la resolució final del conflicte, però en este cas sí que podem dir que el lladre s'emportà fins les cortines de la casa...

"Venie de València a aquesta ciutat"

Coca medieval

Hui faré referència a dos cartes redactades pels consellers municipals de Barcelona (salvant les distàncies com els actuals regidors, el govern urbà) per les quals desfilen personatges valencians. En la primera, de 15 de setembre de 1435, els magistrats barcelonins demanen al capità d'una galera que s'ha armat en nom de la ciutat per tal de mantindre la pau en les mars properes al litoral català que deixe anar dos persones que havia enrolat a la força, una pràctica molt habitual per tal de completar la tripulació dels vaixells de guerra: un parlavanenc pres quan anava de romiatge a Montserrat i un valencià que havia anat a visitar el seu oncle barceloní:

Entès havem que per gent de la vostra galea serie stat pres dins aquesta ciutat e per força mès en la dita galea En Johan Alamany, de la perròquia de Parralavà del bisbat de Gerona, lo qual venie de romiatge de la devota de nostra dona de Muntserrat e, d’altra part, hi és stat mès per força I fadrí appellat Ponç Ferrer, lo qual venie de València a aquesta ciutat a casa un seu oncle ciutedà de la dita ciutat appellat Francesch Jalech, e lo dit fadrí és detengut de malaltia. Per ço us pregam tant afectuosament com podem vullats jaquir anar franchament los dessús nomenats, e de açò nos farets molt gran pler.


La segona missiva, escrita el 21 de juliol de 1450, també va dirigida al capità d'una galera -en este cas desconec si de la ciutat o d'un particular- per tal que deixara anar un valencià -és possible que a instància dels jurats de València- a visitar els seus pares en la capital del regne, on alguna adversitat -probablement la pesta- planava sobre la tranquil·litat dels habitants:

Informats som estats que en la vostra galea és En Johan Soler, de la ciutat de València, lo qual havem gran voluntat que per lo mal temps qui és en aquella ciutat posquès anar visitar son pare e sa mare, qui per rahó de sa absència són congoxats e posats en gran tribulació. Per ço, mossèn molt honorable e molt savi, ab gran affecció vos pregam que ab vostra volentat e sens alguna retenció lo dit Johan se’n puxe anar per los dits esguarts.

"Los catalans fan embaxada per lo contrari"

La mort a cavall, Stefano della Bella

La carta de hui va ser enviada pels consellers municipals de Barcelona l'11 de setembre de 1521 a Diego Hurtado de Mendoza, el virrei del regne de València encarregat d'aixafar la revolta de les Germanies. D'una banda, davant la recent i terrible derrota agermanada a Oriola el 27 d'agost -més de 1.000 morts- i el fet que els de la ciutat de València havien demanat al virrei que anara a posar pau, els regidors barcelonins l'informen que prefereixen suspendre la tramesa d'un missatger que havien pensat enviar-li per tal de convéncer-lo que anara a Catalunya, on també se sentien rumors d'avalot. S'imposava la pau al regne valencià i el que podrien pensar els valencians:

Avisats [...] que los pobles de València havien ja renunciat les conjuracions y volien reduhir-se a la deguda obediència de sa majestat, y que havien enviat embaxada per suplicar a vostra senyoria volgués anar en la ciutat de València y tenir aquella en pau y justícia, havem deliberat sobreseure en la tramesa de la persona com dit havem eleta, y lo mateix deliber han fet los magnífichs deputats de aquest principat segons per lurs letres serà complidament scrit a vostra senyoria a fi que no fossen vists en alguna cosa de rogar a la preeminència, auctoritat e reputació de vostra egrègia señoria ni desviar la reducció dels dits valencians, la qual nosaltres molt desijam, car sabent los pobles de aqueix regne que nostra missatgeria era tramesa per demanar de mercè a vostra senyoria se volgués abstenir de venir en aquest principat par que restarien alterats y porien entre si dir ‘Nosaltres supplicam al senyor lloctinent que vinga y los catalans fan embaxada per lo contrari’.


D'una altra banda, en la mateixa carta els regidors barcelonins intercedien per una sèrie de mercaders catalans que, radicats a la ciutat de València, havien decidit tornar a la capital catalana amb les seues famílies per tal de fugir de la revolta. Concretament un, Tomàs Ribot, havia estat pres per ordre del virrei i, per això, ara li demanaven que el deixara en llibertat, ja que no tenia res a veure amb els agermanats i la seua voluntat era la de tornar a la seua pàtria, on havia conservat la casa familiar i sempre havia tingut voluntat de regressar malgrat haver-se casat a València:

Havem sebut que Macià Canalies, Francesch de la Font, Mateu Vilassís, Thomàs Ribot, Andreu Marguí, Miquel Martí, Joan Darcís Morell y altres mercaders naturals de aquesta ciutat e principat, desijosos de pau y repòs per fugir de les dissencions y revolucions que eren en la ciutat y regne de València, a les quals ells nunca han consentit com sien stats sempre y sien de present fidelíssimos vassalls y affectats al servey de sa magestat, han deliberat transferir-se en aquesta ciutat ensemps ab lurs mullers e famílias, y deduhint en execució lo dit Thomàs Ribot lo dit seu deliber, y essent ja en lo camí és stat pres y detengut per manament de vostra senyoria.

Per ço, molt afectadament pregam y de mercè demanam a aquella li plàcia voler manar liberar lo dit Thomàs Ribot y no permetre que a ell ni als dessús nomenats ni altres qualsevol cathalans qui en aquesta ciutat se volran transferir sie fet impediment algun, ans líberament se’n puguen venir ab tots lurs béns e famílias en lur pàtria, ahon los més d’ells tenen cases pròpries e habitacions y senyaladament lo dit Thomàs Ribot, qui encara que sie stat casat en la ciutat de València y per molt temps hage aturat en aquell nunca emperò ha volgut vendre ni alienar la casa que fou de son pare y de present és sua en aquesta ciutat, mostrant tostemps tenir ànimo y propòsit de tornar star en aquella.

"De ací avant no vinguen malalts"

Escut de l'Hospital General de València. Panell ceràmic del segle XVIII

Esta setmana estic tractant d'enllestir una recerca sobre la correspondència del Consell municipal de Barcelona entre finals del segle XIV i mitjan XVI, que m'ha tingut ocupat una bona part de l'any i que espere que finalment puga ser publicada en forma de llibre. Es comentava l'altre dia al fòrum de valencianisme.com que els historiadors valencians no tenim massa activitat, però, per posar un exemple, esta investigació ha estat finançada pel Museu d'Història de Barcelona mentre el Museu d'Història de València no té ni per a canviar les bombetes. Desconec la diferència de pressupost entre un i altre, però deu ser abismal...

Bé, al que anava: com estaré prou ocupat, limitaré la presència al blog a la transcripció d'alguns fragments de les cartes seleccionades en l'antologia que acompanyarà l'estudi de l'activitat epistolar durant el període analitzat. Hui començaré amb una de les darreres cronològicament parlant, de 1565, adreçada als jurats de València -la ciutat de fora de Catalunya que rep més missives procedents de la capital catalana- en què els consellers barcelonins els demanen que l'Hospital General valencià deixe d'enviar malalts al de Barcelona, ja que si realment és "general" els hauria d'acollir a tots; amenacen fins i tot amb no rebre'ls, una guerra sanitària avant la lettre:

Als molt magnífichs y de gran providència señors los jurats de la ciutat de València.
Molt magnífichs y de gran providència señors:
Per los administradors del hospital general de la Sancta Creu de aquesta ciutat nos és estat refferit que de poch temps ensà entendrien fer e de fet anomenen lo hospital de aquexa ciutat ‘general’, del que havem feta alguna maravella que anomenat aquex hospital general nos trameten en aquest nostre hospital de quiscun die malalts y criatures en molt nombre, ans per ço a paregut scriure la present a vostres magnificències, pregant-los manen no s'innoven semblants coses ya que·lls apparega bé axí tenir aquex hospital per general donen orde que de ací avant no vinguen malalts ni criatures de aquex hospital y bisbat en aquest nostre hospital, car no·ls rebrem ans en la hora matexa los ne farem tornar com sie cosa justa y rahonable que puis aquex hospital, sent per general en lo aplegar, sie general en lo acullir y provehir tota manera de malalts e criatures.
E nostre Señor sie en contínua guarde de vostres magnificències.
De Barcelona, a XXI de agost, M D LXV.
A la complacència de vostres magnificències promptes, los consellers de la ciutat de Barcelona.

5ª nit dels Innocents

Fa uns dies parlava de la versió coral de Menjars al llit, somnis a la taula feta per alumnes de secundària de Cocentaina, que segons informava Kirikú estaven dirigits per Josep Alcover, de Castelló de la Ribera, mantenidor del blog Ales i arrels sobre els projectes del Departament de Música del corresponent institut. Ara, ell mateix ens ha donat una bona alegria: va enregistrar el quint Recital dels Innocents de l'Alcúdia (la de Crespins no, l'altra) i així els que no hi vam poder anar almenys el podem veure a través del youtube o de l'esmentat blog, on ha pujat les 30 actuacions que hi van tindre lloc. Ací n'enllace unes poques, en funció de les meues preferències, però realment paga la pena entretindre's a sentir-les totes...

La pesca a l'illa

Per segon dia consecutiu ix el sol. Vénen ganes de fer-se a la mar...

Tres breus

Maluenda, Grau i Bayo

Tres notícies em criden l'atenció i em trasbalsen a parts iguals:
1. Ho explicaven ahir al Pica'm. Rafael Maluenda, el diputat monoverí del PP a les Corts valencianes escriu un llibre titulat Les Corts de la época foral y de la España de las autonomías (1238-2008) en el qual diu:

Jaume I escribió en ‘romanç valencià’… el valenciano es un idioma independiente del resto y nunca ha existido la unidad de la lengua. El origen de la lengua valenciana hay que buscarlo en el bajo latín derivado de la dominación romana, que se mezcló con el lenguaje ibérico existente… La lengua ‘romanç valencià’ se seguía usando en el siglo XI y XII en el Reino Árabe de Valencia… prueba de la continuidad de la lengua es que Jaume I ordena que Els Furs sean escritos en lengua romance. A mayor abundamiento, de la lectura de la ‘Cronica…’, escrita por el propio Rey, comprobaremos que la lengua ‘romanç valencià’ que se utiliza en dicha crónica es la misma lengua que conservaron los mozárabes y que fue evolucionando. De este modo, Jaume I habría aprendido en Valencia el ‘romanç valencià.

I es queda tan ample... Com si Arenas diguera que això de Gonzalo de Berceo, el Cantar del Mío Cid i Alfons X el Savi són favades descomunals que no tenen res a vore amb la llengua que parlen els andalusos: la veritable qüestió és que els reis castellans van aprendre a dir quillo, omà i rebujito en conquerir Xerés, Còrdova i Sevilla, on els musulmans andalusins havien conservat el "romanç andalús" transmés des d'època tardo-romana... Sempre ens queda l'esperança de pensar que són coses que no s'han transmés a les noves generacions de polítics valencians de dreta (no m'imagine l'alcaldessa de Torrent o el de Paterna dient barbaritats per l'estil).

2. Alfonso Grau, primer tinent d'alcalde de València, afirma sobre la paralització judicial d'uns enderrocaments al Cabanyal que els socialistes pensen que es pot negociar tot, fins i tot l'alliberament d'assassins d'ETA. I es queda tan ample... Potser tinga tota la raó del món en el cas concret de l'enderrocament d'eixos edificis -que no estaven inclosos dins el BIC- però no és de rebut barrejar el Cabanyal amb ETA. Embolica que fa fort! Em recorda la cantilena dels comunisti mangiabambini que encara atia la dreta italiana. Res, els que no estem d'acord amb la prolongació de Blasco Ibáñez som tots uns comunistes, ateus, proetarres i gentola nefanda...

3. Ximo Bayo s'apunta al procés de selecció del representant d'Espanya en Eurovisió. La cançó és roïna però en sóc fan, m'alegre de la seua presència. Seguint les votacions veig que dilluns estava per darrere de la posició 15, però els valencians s'han organitzat en fòrums i féisbuc per a donar-li suport: la progressió de vots ha estat espectacular i ara ja està en 4ª posició. Pâ d'això sí, no? Corrupció? No passa res. Desocupació a mansalva? No passa res. Incompliments amb el valencià? No passa res. Destrucció mediambiental? No passa res. Ximo Bayo a Eurovisió? Tots a una!! El País Valencià serà friqui o no serà. :D

Un cadàver exquisit a la pàgina 56

A Heidegger segur que li hauria agradat que l'identifiquessin no pas com el cèlebre filòsof, sinó com el fill del sagristà local. La influència política d'aquest personatge en el govern local resta patent des del moment que, passats els tres anys preceptius, es féu una altra vegada amb les regnes de l'aparell burocràtic. Quan ell arribà a una cosa divertida o interessant, ella pensà de seguida en el moment que li ho diria. No pot haver-hi res que us atregui amb fermesa. Quan aprengueu d'estimar-vos més que tota altra cosa, s'haurà acomplert el gran manament i jo perduraré pels segles dels segles. Perquè Clem et va veure l’altre dia a Coldspring venent ramat. Quedat ací –ordenà Charly. L’home del saquet de tela isqué de l’habitació i tornà un moment després amb un paquet negre d’uns trenta centímetres de llarg per deu d’alt, donat a Viterbo a 15 de les calendes de gener del tercer any del nostre pontificat. José el mirà hipnotitzat sense saber què fer. En això de menjar, sempre he sigut una benedicció de Déu.

Això no és res més que el cadàver exquisit d'un joc que ahir em va arribar al feisbuc via Blai Server, les regles del qual eren les següents:

Agafa el llibre que tingues més a prop en aquests moments. A continuació:
1. Obri'l per la pàgina 56. Busca la cinquena frase.
2. Publica-la al teu mur, en el teu "estat", i escriu les regles del joc com a comentari.
3. No busques el teu llibre preferit, el més guai, o el més bonic. Agafa el MÉS PROPER!

Desconec si el va inventar ell o li va arribar d'alguna altra persona, però fins a set persones que conega ens hi vam sumar (potser més, a través d'amics d'amics dels quals no me n'haja assabentat): Josep Artés, Marina Kleine, Myû Miau, Lluís Llapissera, Paqui Rincón, Miquel Català i jo mateix. La idea de fer el cadàver exquisit partí del primer i, per a fingir-li una mica de continuïtat he tractat de traduir totes les frases al valencià/català, algunes de les quals eren originalment en castellà, francés o llatí. En sis dels huit passatges coneixem la font: El Danubi de Claudio Magris, L'escrivania municipal de València entre els segles XIV i XV d'Agustín Rubio Vela, El metro blanco de William S. Burroughs, Documentación de la catedral de Burgos editada per Francisco J. Pereda, Les particules élementaires de Michael Houellebecq i El Genovés de Toni Mollà.

Si voleu continuar ja sabeu, només cal seguir les regles...

El rafamorisme i els tetes

El dia -i la nit- de cap d'any em van deixar amb una afonia com no l'havia tinguda en la vida. L'afonia portà al mal de gola, el mal de gola als mocs, els mocs a la congestió, la congestió a la febra i la febra a un constipat considerable que em va tindre vora quatre dies paralitzat. Del llit al sofà i del sofà al llit, un estat d'inactivitat mental que només em permetia dormir i mirar la tele amb els ulls mig clucs. La qüestió és que em vaig engolir franges de programació televisiva desconegudes per a mi i una va ser la del migdia, tot just abans de l'hora de dinar, on per fi vaig poder observar en el seu escenari natural l'espectacle del fenomen Rafa Mora, participant del reality de Telecinco Mujeres y hombres y viceversa.

El programa és una espècie de mercadeig de possibles nòvios i nòvies que funciona mitjançant la presència d'un o una "tronista" -que està en el tron- al qual aspiren tota una sèrie de pretendentes o pretendents que van quedant eliminats a mesura que el tronista els elimina perquè no li agraden fins que només queda un o una, que s'ha d'anar guanyant el seu "amor". Pareix que el procés pot durar mesos, durant els quals van donant-se tota una sèrie de declaracions, cites i conflictes descaradament guionitzats (si més no es veuen unes línies argumentals marcades de fora), en els quals, per acabar-ho d'adobar, hi opinen els inefables Pipi Estrada i Miriam Sánchez aka Lucía Lapiedra.

La qüestió és que fa ja quasi un any hi va aparéixer amb força Rafa Mora, un valencià de 25 anys, ciclat, policia portuari desocupat, amant de la nit i de les discoteques de moda de la capital. La seua fanfarroneria desbordant, les seues ocurrències i la seua imatge van fer que prompte causara amors i odis apassionats al més pur estil Belén Esteban: amors per templat, graciós i sincer, odis per cregut, autoritari i desagradable. Hi va arribar com a pretendent de Tamara, a la qual va conquerir, i, després que el programa baixara d'audiència amb la seua eixida, va tornar com a tronista, raó per la qual ara disposa de tot un harem de dones dispostes a seduir-lo mentre l'audiència ha tornat a pujar als índexs anteriors.

Tot açò ho sabia gràcies a les oportunes informacions de La Teletúlia de l'Arucitys, programa amb el qual pots estar informat de quasi tot el que passa a la tele en només una estoneta, però fins ara només havia pogut observar-lo a través de talls aleatoris de zàpings com este:

El programa molt bé, pegant-li voltes a xorrades espectaculars, amb el cinisme típic d'Emma García, i amb un Rafa Mora molt content perquè havia entrat com a pretendenta Raquel , una gogó que ja coneixia de la nit valenciana i que feia ombra a Patri, la policia de Castelló que fins llavors era la seua favorita... I el que més m'interessava de la qüestió: pareix que finalment han aconseguit que deixe de dir "teta" a les xiques, una de les principals reivindicacions de la legió d'antirafamoristes que -tanmateix- el segueixen fidelment. Quan va fer-se famós vaig cercar informació sobre el fenomen, de la mateixa manera que havia fet abans sobre la també valenciana Arancha Bonete, i, a banda de la seua prepotència superba, la gent es queixava reiteradament del fet que es dirigira a les dones dient-los "teta", mot habitual del seu vocabulari al costat de "tete" i "nano".

Però el més curiós era que en les queixes a fòrums i blogs sempre apareixia algun valencià defensant la legitimat de la paraula. Per exemple ací, ací o ací s'explicava que "teta" era una forma afectuosa de referir-se a la germana major i algú feia la següent equació: "teta (castellano) = mamella (valenciano) / cari (castellano) = teta (valenciano)", una accepció que particularment desconeixia però que evidentment és la que emprava Rafa Mora. Ara el que fa és dir-li a tothom "nano", siga xic o xica, el que queda realment estrany. Així, han tallat de soca-rel la possibilitat d'estendre el mot més enllà de terres valencianes, ja que no debades fa uns mesos Noemí li deixava este missatge al blog no oficial del programa:

Rafa t eesperamos por mallorca …ahora todos decimos TETA y nano…jajajjaja arriba rafa! eres el mejor…

La veritat és que això de "tete" i "teta" a ma casa no es gasta (igual que "nano", que simplement usem per a referir-nos a una cosa gran) i, de fet, es veu com una cosa de la ciutat de València. Amb tot, curiosament en l'entrada corresponent del DCVB no apareix cap ubicació valenciana però sí llocs com l'Empordà, Menorca o Eivissa, mentre que, d'altra banda, recentment li ho he sentit dir a un de Cocentaina. Es continuarà emprant a aquells llocs? Està molt estés per la geografia valenciana? Ni idea, tete...

La memòria del patrimoni

Incendi del Cabanyal-Canyamelar en 1796

Sería un baldón para Valencia, un agravio para las artes, un insulto a la academia de San Carlos y un borrón para la gloria de nuestros mayores, si, por una disposición del gobierno supremo, se levantara la mano de un especulador para derribar, por un puñado de oro, uno de los recuerdos más grandes de la antigua Corona de Aragón. Són les paraules de l’historiador Vicent Boix en 1845 davant el projecte d’enderrocament del palau de la Generalitat, que les autoritats estatals i municipals observaven llavors com una antiga recialla foral que calia llevar del mig per alçar nous i moderns edificis que higienitzaren la vella ciutat de València. 

S’imaginen ara una València sense el palau de la Generalitat? Va valer la pena conservar-lo finalment? No és un magnífic símbol de la història del poble valencià? I és que els edificis, els paisatges, els llibres, els documents, el patrimoni, en definitiva, forneixen les societats de referents simbòlics cabdals. Els monuments forgen memòria individual i col•lectiva, estableixen punts de connexió amb el passat i projecten cap al futur les arrels de les persones i dels pobles. Per això els que al llarg del temps han estimat profundament la societat valenciana, han advocat per conservar els elements patrimonials llegats pels avantpassats.
 
Boix, un liberal progressista, rescatà el passat històric valencià i defengué tant com pogué el nostre patrimoni. Dècades abans Francesc Xavier Borrull, un conservador antiliberal, compilà informació preciosa sobre el Tribunal de les Aigües i bastí una gran col•lecció artística que donà al Museu de Belles Arts. Més tard un altre conservador, Teodor Llorente, s’encarregà de recuperar i valorar la llengua valenciana. Finalment, ja en el segle XX, Nicolau-Primitiu Gómez Serrano, protegí nombrosos pergamins de la destrucció bèl•lica i formà una col•lecció bibliòfila que constitueix la base de l’enorme fons de la Biblioteca Valenciana.
 
El darrer era també un home moderat i és que en la defensa i la conservació del patrimoni només hi ha hagut un denominador comú: l’estima pel territori i la història dels valencians. Boix, Borrull, Llorente o Gómez Serrano els estimaven, coneixien la importància dels fets històrics, les obres artístiques, els escenaris urbans, els paisatges rurals i els documents antics referents als valencians. Per això mateix se n’erigien com els seus defensors, independentment de la seua opció política, progressista o conservadora, perquè sabien que els escrits, les pintures i les pedres guardaven la nostra memòria com a societat.
 
I per això mateix és important conservar el Cabanyal, les cases amb importància patrimonial, els seus edificis històrics, la seua trama urbana, la seua essència... Els arguments que s’utilitzaven fa un segle i mig eren els mateixos que s’empren ara per a prolongar Blasco Ibáñez: cal tirar allò vell per a fer una cosa nova. Però el patrimoni té memòria i fer-lo desaparéixer és tant com destruir les nostres referències col•lectives, una forma barroera de despersonalitzar-nos, com si els nostres avantpassats hagueren enderrocat el palau de la Generalitat. Ara els agraïm que no ho feren i de ben segur que els nostres descendents també ens ho agrairan si som capaços de rehabilitar el Cabanyal sense desvirtuar-lo, sense fer-li perdre el valor patrimonial que atresora part de la memòria dels valencians.
 

Sí al Valencià

L'Avantprojecte de Llei de la Funció Pública Valenciana es troba ara en el seu estadi final: el debat parlamentari just abans de ser aprovat definitivament. És per això que diverses entitats polítiques, sindicals i culturals han encetat una campanya per tal que finalment, vint-i-sis anys després del que ja quedà establit a la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià però no tingué desplegament legal, els funcionaris hagen d'acreditar el seu coneixement del valencià -nivell mitjà-, per tal que tots els ciutadans del territori puguen ser atesos en condicions d'igualtat. De fet, és el mateix requisit present a la resta de territoris espanyols amb cooficialitat de llengües, com ara Galícia, Catalunya o les Illes Balears, on tots els partits polítics s'han posat d'acord en la qüestió. En eixe sentit, si vosaltres també hi esteu d'acord, podeu signar el manifest Sí al Valencià en este formulari creat per a l'ocasió.

Festes a la València de 1657

Hui entraré a fons en la Relación de las festivas demostraciones realitzades a la València de l'any 1657 que esmentava ahir, ja que la descripció de Llorenç Mateu i Sanç inclou diversos passatges ben interessants pel que fa a qüestions iconològiques i identitàries. En primer lloc, mostra la convivència entre les armes de la casa reial d'Aragó (les quatre barres) i les armes de la ciutat de València (les quatre barres coronades), clarament com a símbol dinàstic el primer i municipal el segon, alhora que és un dels primers testimonis cronístics de la treta de les banderoles portades pels reis d'armes simbolitzant l'escut de la ciutat, la primera representació gràfica de les quals és molt més tardana, de principis del Huit-cens:

Rotllo del Corpus, de començaments del segle XIX

En segon lloc, la retòrica de Mateu és una bona mostra del patriotisme regnícola valencià que es desenvolupà des del segle XV, bo i sent també un dels primers -que jo conega- que fa ús del terme "país" per a referir-se al territori (tot i que, evidentment, no és equivalent al "País Valencià", amb consciència nacionalista, que irrompé amb força a partir de la dècada de 1930). En qualsevol cas, em pareix que és una dada si més no desconeguda i emprada dos vegades en el text, ja que a banda de la que transcriuré hi ha una altra en què explica que els trinitaris descalços són una Orden modernamente avecindada en este País [referint-se al regne].

Així les coses, uns dies després de la "mascletà", el Te Deum i l'indult al convent de Sant Francesc que ja vaig comentar, se celebrà una nova missa, ara al lloc habitual de retir espiritual del virrei Lluís de Montcada, el convent de caputxins, on es col·locaren en el suelo, a los lados, seis braseros de plata, y en cada uno dellos una gran pirámide de flores naturales [...] las dos más cercanas al Altar tenían dibujadas las REALES ARMAS DE ARAGÓN; las segundas, vistosíssimas labores; y las terceras, las ARMAS DE LOS MONCADAS. [Les majúscules són pròpies del text]. I al vespre començaren quatre nits seguides de lluminàries amb l'encesa de fogueres als carrers i de fanals, atxes i llums en les finestres, balcons i portes de les cases de tota la ciutat.

Així mateix, es dispararen focs artificials des del Micalet, però alguns dels coets es desviaren cap a l'interior del capitell gòtic de fusta que rematava la torre, provocant un incendi que el cremà per complet (per això fou substituït més tard per l'espadanya que hi ha actualment). Tanmateix, Mateu i Sanç interpreta el senyal com un bon auguri, especialment per als valencians:

Valencia, resuelta a festejar este nacimiento con el último esfuerço de celebridad quando el proceloso uracán le apagava las luzes, quiso que toda su muralla sirviesse de faro y de antorcha la mayor torre que se conoce en su reyno, alumbrando con ella muchas leguas de distancia [...] O, qué lúcido se ostentava nuestro Micalete quando coronado de rayos predicava el verdadero amor con que los Valencianos veneramos los príncipes! [...] Aunque el incendio aya consumido el remate de la torre podemos esperar que se lograrán estos auspicios, y más los Valencianos, por aver sucedido el señal en nuestro País.

I eixa mateix nit isqué el virrei del palau del Real per tal de passejar-se amb una carrossa d'or per l'interior de la ciutat, acompanyada de la seua dona, Caterina de Montcada, filla del marqués d'Aitona, al qual Mateu lloava com el valencià que més havia il·lustrat la seua pàtria:

MI SEÑORA LA DUQUESA, con un vestido de tela blanca bordado de plata, con joyas y adereço de diamantes riquíssimos en el tocado, cuya AUTORIDAD, ESPLENDOR y GRANDEZA fueron lustre de nuestra nación, como HIJA ESCLARECIDA del VALENCIANO que más ha ilustrado su patria, del GENERAL con más blasones que ha ensalçado las ARMAS CATÓLICAS en Flandes, del CAPITÁN que ha dado más vitorias A SU REY [Francesc de Montcada, marqués d'AItona].

Els dies posteriors -divendres i dissabte- continuaren les celebracions amb corregudes de jònecs, distribució de pa entre els pobres, danses, màscares, moixigangues i més lluminàries. Finalment, el diumenge hi hagué missa a la Seu pel matí i processó general per la vesprada, partint de la mateixa catedral:

Dándole principio los atavales de la Ciudad y dos Estandartes de dorado y rojo con coronas bordadas, que en suman forman su divisa, [les banderoles que comentava adés] llevados de dos ancianos con coronas también vestidos de la misma librea [...] Siguiéronse las Cofadrías de los oficios mecánicos, que son treinta y cinco, con sus Pendones y Vanderas de damasco de diversos colores, fajas de oro y muchos con escudos bordados, y cada uno con su instrumento diferente... Siguióse la compañía de arcabuzes y ballestas que llaman del Centenar de la ploma, marchando al son de pisanos y caxas. Los cabos y soldados con vistosas galas, y más con la insignia de nuestro Patrón San Jorge.

Hi anaven, a més a més, els gegants i els nanos, les nombrosíssimes comunitats eclesiàstiques, els oficials reials, els jurats de la ciutat, els càrrecs municipals i un gran nombre de cavallers, ciutadans i gent d'altres estaments. I en el seu camí la processó féu diverses parades, entre les quals hi havia la de la plaça del Mercat, on s'havia plantat la reproducció d'una ciutadella, amb una fortalesa, huit baluards, una torrassa quadrada i una torre eminent que tenia un capitell coronado de las Armas de la Ciudad (aliño que también contenían los lienços del edificio, llenos de estandartes y banderas). Igualment, es feren llançar focs artificials des de la ciutadella -ens ve de lluny- i la processó continuà fins a tornar a la plaça de la Seu, on el consell municipal havia posat dos fonts efímeres davant la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, llavors en construcció:

En los nichos que han de servir de puertas se dispusieron dos fábricas [les fonts] conformes de arrayán con curiosos marcos de flores [...] cuyo centro era en la una un escudo con las ARMAS REALES y en la otra las de la Ciudad.

Per últim, com que la Generalitat no volia quedar arrere en la celebració del naixement de l'hereu de la Corona, organitzà dos jornades festives la setmana següent, amb castells de focs, llançament de salves i encesa de lluminàries, així com una missa per a la noblesa del regne i la representació pública d'una comèdia a la plaça de la Diputació (l'actual de Manises). Tot plegat, supose que és una versió foral del gatxull mediàtic que s'armà quan fa poc va nàixer Elionor...

El convent de Sant Francesc de València

Vista septentrional del convent de Sant Francesc de València

L'altre text que volia comentar de Llorenç Mateu i Sanç és la descripció de les festes realitzades a València en desembre de 1657 en raó del naixement del primogènit de Felip IV, Felip Pròsper d'Àustria (que era l'hereu abans del futur Carles II, però va morir als quatre anys). Es tracta de la Relación de las festivas demostraciones que el ilustríssimo y excelentíssimo señor don Luis Guillén de Moncada, príncipe, duque de Montalto,... virrey y capitán general en el reyno de Valencia, su Real Consejo, Reyno y Ciudad hizieron por el feliz alumbramiento de la reyna nuestra señora dándonos el príncipe deseado (1658).

La primera cosa que destaca en el text (que es pot llegir pàgina a pàgina des de l'enllaç del títol) és la descripció del convent de Sant Francesc de València, l'edifici conventual més important de la ciutat juntament amb el de Sant Domingo, on hui en dia hi ha vergonyosament la Capitania General (un edifici així hauria d'estar obert a tothom). Almenys, però, el conservem, contràriament al de Sant Francesc, que va ser enderrocat en 1891 per obrir l'espai que finalment ha donat lloc a la plaça de l'Ajuntament. Per això -perquè no ha quedat pedra- resulten ben interessants els comentaris que fa Mateu i Sanç de l'hort del convent, del porxo i de les parts interiors de l'església. Si vos fixeu, podeu resseguir la descripció realitzada (almenys la de l'exterior) en les dos imatges que he posat. En primer lloc, pel que fa a l'hort el perfila breument i explica que serví per a tirar una "mascletà de l'època" quan arribà el virrei:

Haze frente a la plaça un dilatado patio, cercado de altos muros, cuyo ámbito incluye a la mano izquierda de la puerta principal una huerta adornada de cipreses, palmas, álamos y naranjos. Sirvió este sitio de plaça de armas, para que sin riesgo del mucho concurso, gran número de morteretes y petardos hiziessen salva a la carroza de Su Excelencia [el virrei].

I quant a l'església, lloa la bellesa del porxo i de l'interior del temple, d'una única nau, recreant-se posteriorment en la descripció del retaule, el presbiteri, les pintures i les ornamentacions posades ad hoc (que ací no reproduïsc per la seua llargària):

Tiene el Templo un hermoso pórtico, que forman ocho arcos de piedra labrada sobre nueve colunas de orden Dórico, tan dilatado y espacioso que casi iguala la longitud de la Iglesia. Todo él estava colgado de brocateles de carmesí y blanco, flamantes y de una misma labor. [...] Su Templo (con ser de sola una nave) de los mayores y más perfetos que en este lugar merecen el primero por su antigüedad y magnificencia [...] Tenía cubiertas las paredes, desde el arrancamento de las bóvedas hasta el suelo, de riquíssima tapiçería, toda escogida, moderna, preciosa, exquisita y grave.

Tot plegat, acabat l'ofici diví amb un Te Deum laudamus per agrair el naixement de Felip Pròsper -"el Desitjat" perquè feia vora una dècada que els reis cercaven fill baró-, el virrei del regne de València, fent ús de la "gràcia reial", declarà 85 indults (4 de condemnats a mort i 6 a galeres) abans d'agafar la carrossa i tornar al palau del Real, on per la nit l'esperava la representació d'una comèdia amb el bo i millor de la societat valenciana...

Situació sobre plànol del convent de Sant Francesc,
amb els seus dos claustres meridionals i l'hort septentrional,
que han quedat fossilitzats en el traçat de la plaça de l'Ajuntament

Alguns poemes de Mateu i Sanç

Dona representada en un gravat del segle XVII

En parlar recentment del jurista Llorenç Mateu i Sanç (1618-1680) m'han vingut al cap diversos apunts que sempre havia volgut extractar de la seua obra, però no precisament d'aquella per la qual se'l coneix com a l'important jurista que era, sinó d'altres escrits diversos menors. Alguns són els seus poemes en valencià, rescatats d'un manuscrit autògraf de la Biblioteca Nacional d'Espanya pel filòleg Josep Romeu. Els podeu llegir tots en este article i ací en copiaré uns pocs, dos que tracten el típic tema de la dona -un de manera picant i un de forma més galant- i un altre que revela la devoció que Mateu -i bona part dels valencians- sentien per Sant Vicent Ferrer:

[A UNA MOSSA QUE, DE DOS GALANS QUE TENIA,
L’UN ERA CAPÓ, L’ALTRE VELL]
Juana, jo no sé què em diga
escoltant eixos sospirs,
perquè veig que los dos tirs
a un mateix temps te fan figa:
lo vell et causa fatiga
i lo capó et desespera
perquè ni és poma ni pera.
Mes tu agarra’t al capó,
que, a falta de margalló,
bo és rosegar la granera.

[EXAGERACIÓ EN SIGNIFICAR L'EFECTE DE LA VISTA D'UNA DAMA]
Quant ixca a pendre el sol, sia de nit,
quant vulla descansar, senta avalot,
quant tinga de respondre, falte'm mot,
y quant vaja a saltar, pegue de pit;
quant me chite, no trobe fet lo llit,
quant tinga set, trencat veja lo got,
quant camine, el rosi correga al trot,
y quant escriga, borren-me lo escrit;
quant menge, lo menjar sia cremat,
quant me vista, el vestir estiga brut,
quant me sega, lo banch caiga trencat;
quant olga, encontre flor que senpre put,
si, desde el mateix punt que te he mirat,
lo fetge, lleu y cor no m'as romput.

[A LA PREDICACIÓ DE SANT VICENT FERRER, QUI, PREDICANT
EN IDIOMA VALENCIÀ, L'ENTENIEN TOTES LES NACIONS]
En llengua valenciana publicau
lo juhí universal casi present,
y, al escoltar-vos tan diversa gent,
doctrina mes que certa li donau.
Del cel obriu tant sols ab una clau
les portes de nacions, desde lo Orient
fins hon se pon lo sol; y ab un accent
a tan diverses llengües predicau.
Tots vos entenen, perquè, ab Déu unit,
vostra llengua governa aquella mà
que dóna ser al dia y a la nit.
Lo efecte que, inflamada per ell, fa,
a tenir, com teniu, tal esperit,
faria qualsevulla valencià.

Tres apunts sobre el Cabanyal

Hui, seguint l'estela de Xavier Aliaga, Masclet i molts altres que han escrit sobre el Cabanyal, em trobareu a L'Informatiu:

Portada del llibre Les cases del Cabanyal

Hi ha tres arguments que els partidaris de la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez no es cansen de repetir. El primer és que la gent del Cabanyal dóna un suport majoritari al projecte en tant que el PP ha obtingut reiterades victòries electorals per damunt del 50% dels vots. Tanmateix, cal matisar l’afirmació: ben sospitosament el districte dels Poblats Marítims va ser el de major abstenció de tota València en les darreres eleccions municipals, només per darrere de Ciutat Vella, amb una abstenció de vora el 37% i una participació del 63%. Així les coses, si seguírem les matemàtiques de Rajoy per al referèndum de l’estatut de Catalunya, podríem dir tranquil•lament que dos de cada tres cabanyalers amb dret de vot no donen suport explícit a la prolongació i, encara més, que només un de cada quatre habitants del barri han anat a dipositar una papereta a favor del PP. Per tant, que els populars guanyen les eleccions al barri està claríssim, que això signifique un suport aclaparador a la prolongació, no tant: moltíssima gent no s’ha pronunciat... [Continua a la columna corresponent]

Mollà i Vidal: actors d'arrel valenciana

Ni idea tu: Jordi Mollà, nascut a l'Hospitalet, és fill d'un home de Canals i d'una dona de Montesa. I es veu que com alguns catalans que he conegut de la mateixa condició és capaç de canviar de "català" públic a "valencià" domèstic en un segon (és ben curiós de vore!). I, d'altra banda, es veu que també l'actor porno Nacho Vidal té arrels valencianes, concretament a Énguera. Ho explica el periodista Jesús Badenes al seu blog La duda digital; en el seu post sobre la qüestió, amb reportatges inclosos, hi trobareu molta més informació...

Menjars al llit, a cor

Ahir els Arthur Caravan van publicar al seu féisbuc esta joieta feta per alumnes de batxillerat de l'institut Pare Arques de Cocentaina: "Menjars al llit, somnis a la taula", premi Ovidi Montllor 2009 a la millor lletra de cançó, cantada a cor per alumnes de batxillerat. No em resistisc a no enllaçar-la, amb lletra redux inclosa:

Lluna decreixent atura't! Inverteix les nits i els dies!
Tu des d'allà dalt veus, la casa cau, i els esperits que es queden.
Puja pels graons i escales fins al menjador on dormen.
Fes girar el temps i torna allà on les parets tremolen.
Punxa els vells vinils i enceta el ball mentre els cuiners preparen
Menjars al llit i somnis en la taula, menjars al llit i somnis en la taula
Menjars al llit i somnis en la taula, menjars al llit i somnis en la taula
Lluna decreixent, atura't ja! Fes per invertir les nits i els dies!
Espanta el mal i aguanta el sol! I aguanta el sol!
I aguanta el sol! I aguanta el sol!
I aguanta el sol! I aguanta el sol!
I aguanta el sol! I aguanta el sol!
I aguanta el sol! I aguanta el sol!
I aguanta el sol!

He vist la paraula follar escrita amb lletra de xiquet.
Trenca el llit del Senyor Pena i Mr. Avorriment.
Pesto pâ quinze que en som sis.
Tira-li sabó a la rata que hi ha dins del vàter.
Amaga les muntanyes de paper i aprova l'examen.
Pop Corn i Wonder Dog es fan un petó al terrat.
Toca el tambor a l'entrada del menjador.
Dóna'm un xuxo, un ruta i un cigarro que tinc fam.
Algú ens vol dir alguna cosa amb el grinyolar de les portes.
S'ha obert una llosa del pis i hem vist un cuc.
Dóna-li droga al samurai que t'ha furtat l'estimada.
Toca el rock and roll de les cinc del matí.
Àfrica Verda i Coltrane se't clava pels forats del nas.
Fes un submarí bai de taula i traga't tot el fum.
Avui he vist una xica rubieta que ahir em va mirar.
Ahir se'n va anar per la porta la xica rogeta que ahir em va mirar.
Ai! la xica de roig, la xica de verda i la xica de blanc
s'enduen muntanyes de llibres, muntanyes de discos,
muntanyes de roba, muntanyes de paper
perquè la casa cau i els esperits es queden.

La "prosàpia" dels primers valencians

El microcosmos valencià

Precisament ahir que parlava de la cita del jurista valencià Mateu i Sanç sobre l'origen català de la llengua i els primers pobladors del regne de València, vaig transcriure una carta del consell municipal de Barcelona de l'any 1521 en què es venia a dir el mateix però des del costat contrari, és a dir, des de Catalunya es recordava l'ascendència catalana dels valencians. La qüestió era que els catalans havien estat exclosos per obtindre dignitats a la Castellania d'Amposta, un priorat de l'orde dels frares militars de l'Hospital en el qual sempre havien tingut preeminència en estar radicada a les terres catalanes de l'Ebre. Contràriament, ara estaven sent admesos "estrangers", especialment els valencians, un fet que consideraven injust en ser precisament estos descendents dels catalans:

No solament Amposta, qui és lo cap de la dita castellania, mas encara Scó, Ulldecona, Orta y altres comandes o preceptories de la dita castellania de Amposta són dins aquest principat de Catalunya y per los il·lustres comtes de Barchinona y altres barons, cavellers (sic) y gentils hòmens del dit principat de moltes y diverses rendes en lo passat dotades, per hon, ab degut honor y reverència parlant, se pot adverar la dita ordinació o pràtica ésser abús y afreturant de tota justícia y egualtat que los frares originaris de Cataluña sien privats de obtenir les dignitats en lo dit principat fundades e instituïdes y que en aquellas sien admesos strangers del dit principat, y senyaladament valencians, lo regne dels quals és stat conquistat ab sforç, socorsos y serveys precípuament [principalment] de catalans, y los dits valencians y la maior part dels hòmens de noblesa y condició haver treta lur orígine y prosàpia de Cathaluña.

I no és que esta visió fóra la catalana, sinó que era també la dels propis valencians, com manifestava el mateix Mateu i Sanç a finals del segle XVII -defensant alhora la particularitat valenciana- o com explicava clarament Gaspar Escolano en 1610, en les paraules que va recollir Joan Fuster a Qüestió de noms. De fet, eixe origen comú de la població i de la llengua sempre estigué ben clar entre els grups lletrats valencians fins a finals del segle XX, quan uns indesitjables feren categoria de l'anècdota mossàrab per tal d'atiar l'odi contra tot allò que sonara a català: una veritable traïció a la pròpia història valenciana, que mai havia renegat dels seus orígens per tal de construir la seua pròpia identitat.

"Símbols valencians": la dificultat de tot plegat

Portada del blog Símbols valencians

A través d'un administrador de Valencianisme.com m'assabente de la recent aparició d'un blog anomenat Símbols valencians, que es presenta com una pàgina destinada a difondre informació, contrastada documentalment, sobre els principals senyals d'identitat de l'antic regne de València. Així, en els primers posts ha parlat encertadament de diversos temes, com la senyera valenciana, el senyal reial de la casa d'Aragó o el primer escut de la ciutat de València, però no tant sobre d'altres, com ara la suposada "declaració d'independència" del regne de València en 1238 o una cita de Llorenç Mateu i Sanç sobre la llengua i l'origen dels primers pobladors valencians.

En primer lloc, s'hi afirma que la independència de l'antic regne de València no es pot posar en dubte ja que es "documenta" en una de les disposicions de la Costum atorgada per Jaume I en 1238, en la qual s'estableix que regisca una única llei en tot el regne de València. Tanmateix, s'ha d'anar amb molt de compte a l'hora de fer eixes asseveracions, puix abans de la segona meitat del segle XVIII no existien Estats "independents" en el sentit que ara els concebem. Val a dir, ni el regne de València, ni Catalunya ni Castella eren Estats que pogueren triar la seua independència o el seu futur de manera sobirana, ja que ni tan sols existia el concepte de sobirania nacional dependent de la voluntat col·lectiva dels ciutadans expressada en eleccions democràtiques -ni tan sols existien els drets individuals, sinó que es tractava de societats estamentals i de privilegi.

En eixe sentit, aquells regnes eren unitats territorials amb lleis pròpies i certa autonomia política en tant que la monarquia havia de compartir el seu poder i fer part de les noves lleis amb l'acord d'altres institucions generals -com les Corts o les Generalitats- o particulars del territori, però estes no representaven cap tipus de "voluntat popular" representativa o sobirana, sinó que reproduïen els cossos estamentals privilegiats en què s'organitzava la societat. La mateixa Maria Teresa Ferrer Mallol -ben nacionalista que és ella- aclareix que les antigues Generalitats no eren institucions de govern pròpiament dites sinó una cosa ben diferent a les que podem observar hui en dia.

Per tant, no es pot comparar un Estat-nació modern independent amb un Estat feudal autònom; són coses molt distintes. Per exemple, si pensem en el cas de les tres grans rebel·lions històriques catalanes es veu molt clarament que Catalunya no era un "estat independent" sinó que tant en el cas de la Guerra civil de 1462-1472, la Guerra dels Segadors o la Guerra de Successió el que feien les institucions del país no era "autodeterminar-se" com a "Estat independent" sinó cercar un altre rei per tal de passar a formar part d'una altra monarquia feudal. Això és, Catalunya era un Estat feudal amb un grau d'autonomia política suficient com per a rebutjar -en un cas extrem- la legitimitat del rei propi, però no era un Estat independent com hui l'entendríem (i el mateix passava amb els regnes de València, d'Aragó, de Sardenya o de Mallorca, que no per tindre lleis pròpies eren "independents" ni, molt menys, feien "declaracions d'independència"...)

En segon lloc, l'autor del blog aporta un testimoni documental -que creu inèdit- fet pel jurista valencià Llorenç Mateu i Sanç en la segona meitat del Sis-cents sobre la procedència i la llengua catalanes dels colons que poblaren el regne de València a partir del segle XIII. I és cert que eixa cita en concret no havia estat tractada, però precisament perquè en el mateix llibre Mateu i Sanç desenvolupa amb molta més profunditat la seua visió sobre la llengua d'una manera per la qual ha arribat a estar titllat -injustament i anacrònicament- de ser el primer secessionista valencià. Com expliquen Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs a la pàgina 253 de la Història de la llengua catalana (2005), tot resseguint este article de Josep Romeu, el jurista és el representant màxim del particularisme valencià de finals del segle XVII pel que fa a qüestions lingüístiques.

Si fins llavors molts autors valencians com Viciana o Escolano havien considerat que el valencià venia del català, però simplement s'havia fet més polit amb el temps, Mateu introdueix novetats. D'una banda, considera que en l'antiguitat havien existit a la península ibèrica el basc, el càntabre, el grec, el llatí, l'àrab, el caldeu, l'hebreu, el celtiber, el valencià i el català, llengües que s'havien extingit per la invasió musulmana i que en el cas del valencià i el català eren diferents de les del seu temps (i, per tant, desconegudes). D'una altra banda, el valencià "modern", el de la seua època, provindria del llemosí, una llengua formada a la ciutat Llemotges a partir del llatí, el gàl·lic i l'hispànic, transmesa als catalans i d'estos als valencians, que l'haurien perfeccionada fins a constituir-la en una llengua diferent, més bella i elegant.

Conseqüentment, l'opinió del jurista valencià que presenta el blog esmentat no és nova sinó que eixa visió de llemosí-català-valencià ja és ben coneguda pels historiadors de la llengua i, de fet, la qüestió és que la cita presentada queda molt i molt esbiaixada sinó s'expliquen les altres que existeixen al mateix llibre analitzat. El que vull dir, tot plegat, és que resulta molt interessant realitzar aportacions documentals noves -quantes més millor i internet és una magnífica forma de fer-les públiques-, però una altra cosa certament complicada i que requereix de gran prudència i d'una recerca exhaustiva és interpretar-les, contextualitzar-les i interpretar-les. D'ací, per exemple, que li hàgem pegat recentment tantes voltes a la qüestió de la senyera, sempre després de tractar de tindre en compte tota la documentació i les teories historiogràfiques disponibles.

En tot cas, com dic, benvingudes siguen les noves contribucions dels qui freqüenten els arxius, les biblioteques i les hemeroteques, sobretot si es fan, com explicita el mateix blog de Símbols valencians, amb l'objectiu d'establir un diàleg fluid i sobretot amable, sense crispació de cap tipus. L'anirem seguint i comentant!

Actualització: L'autor del blog m'ha comentat per correu que ha canviat algunes coses dels posts esmentats, "donant-li una redacció més clara", per tal d'evitar algunes de les possibles confusions que jo mateix comentava. Quede, per tant, constància.

Ni males ni bones paraules: l'horta en perill

Passat el cicle gastronomicofestiu amb família i amics -el primer cap d'any a Barcelona, a voreta mar i al Sidecar, ha estat molt més divertit del que esperava-, tornem a la marxeta a veure si acabem en breu la recerca sobre la correspondència municipal del consell medieval de Barcelona i encarem per fi la recta final de la tesi. Per obrir boca començaré copiant la columna que hui mateix em publiquen a L'Informatiu sobre el futur de l'horta de València i la voluntat política real que hi ha per protegir-la. Uns ho diuen clarament, sense embuts, uns altres se n'amaguen i fan com que fan però no fan...

El nou poble que volen fer a l'Horta Nord...

La luctuosa notícia de la mort de l’alcalde de Catarroja m’ha dut a la memòria unes declaracions en què, tot defensant el megaprojecte de Nou Mil•leni, assegurava que conservar l’horta i el sabor a poble a sis quilòmetres de València no té sentit atés que els llauradors abandonen els camps perquè no són rendibles. El seu concepte de rendibilitat, evidentment, no era paisatgístic, patrimonial i comunitari, que beneficiara el conjunt de la societat bo i mantenint un espai rural de més de mil anys, sinó el d’omplir ràpidament de diners les butxaques d’uns quants constructors, promotors, empresaris i especuladors.

La mostra més evident que totes aquelles paraules responien a un pur interés econòmic és el Pla d’Acció Territorial (PAT) de l’horta de València endegat per la Conselleria de Medi Ambient, en mans dels mateixos populars. En la seua versió preliminar, redactada per un grup interdisciplinar d’experts, explica detalladament les nombroses raons que impulsen a preservar un paisatge únic en el món mitjançant la seua revitalització econòmica, la coordinació del creixement urbanístic territorial, la promoció de la sostenibilitat ambiental i el gaudi social de l’horta i del treball d’uns llauradors fins ara exclosos del veritable reconeixement públic que mereixen.

Ara bé, les bones paraules de la Conselleria tampoc sembla que vagen acompanyades d’una voluntat política real molt superior a la que mostrava Francisco Chirivella en advocar impúdicament per la desaparició de l’horta de Catarroja. Sense anar més lluny, el PAT de l’horta dóna per bones les planificacions municipals de sòl urbanitzable, beneint així projectes com el de Nou Mil•leni, mentre que d’altra banda és la pròpia Conselleria qui planeja construir infraestructures, com la macrodepuradora de Carpesa, sobre terrenys que ella mateixa qualifica d’Horta de Protecció Integral. Bonica manera de donar exemple! Per activa i per passiva, l’horta de València continua en perill...