dimarts, 12 de gener del 2010

Alguns poemes de Mateu i Sanç

Dona representada en un gravat del segle XVII

En parlar recentment del jurista Llorenç Mateu i Sanç (1618-1680) m'han vingut al cap diversos apunts que sempre havia volgut extractar de la seua obra, però no precisament d'aquella per la qual se'l coneix com a l'important jurista que era, sinó d'altres escrits diversos menors. Alguns són els seus poemes en valencià, rescatats d'un manuscrit autògraf de la Biblioteca Nacional d'Espanya pel filòleg Josep Romeu. Els podeu llegir tots en este article i ací en copiaré uns pocs, dos que tracten el típic tema de la dona -un de manera picant i un de forma més galant- i un altre que revela la devoció que Mateu -i bona part dels valencians- sentien per Sant Vicent Ferrer:

[A UNA MOSSA QUE, DE DOS GALANS QUE TENIA,
L’UN ERA CAPÓ, L’ALTRE VELL]
Juana, jo no sé què em diga

escoltant eixos sospirs,
perquè veig que los dos tirs
a un mateix temps te fan figa:
lo vell et causa fatiga
i lo capó et desespera
perquè ni és poma ni pera.
Mes tu agarra’t al capó,
que, a falta de margalló,
bo és rosegar la granera.

[EXAGERACIÓ EN SIGNIFICAR L'EFECTE DE LA VISTA D'UNA DAMA]
Quant ixca a pendre el sol, sia de nit,
quant vulla descansar, senta avalot,
quant tinga de respondre, falte'm mot,
y quant vaja a saltar, pegue de pit;
quant me chite, no trobe fet lo llit,
quant tinga set, trencat veja lo got,
quant camine, el rosi correga al trot,
y quant escriga, borren-me lo escrit;
quant menge, lo menjar sia cremat,
quant me vista, el vestir estiga brut,
quant me sega, lo banch caiga trencat;
quant olga, encontre flor que senpre put,
si, desde el mateix punt que te he mirat,
lo fetge, lleu y cor no m'as romput.



[A LA PREDICACIÓ DE SANT VICENT FERRER, QUI, PREDICANT
EN IDIOMA VALENCIÀ, L'ENTENIEN TOTES LES NACIONS]

En llengua valenciana publicau
lo juhí universal casi present,

y, al escoltar-vos tan diversa gent,

doctrina mes que certa li donau.

Del cel obriu tant sols ab u
na clau
les portes de nacions, desde lo Orient

fins hon se pon lo sol; y ab un accent

a tan diverses llengües predica
u.
Tots vos entenen, perquè, ab Déu unit,

vostra llengua governa aquella mà

que dóna ser al dia y a la nit.

Lo efecte que, inflamad
a per ell, fa,
a tenir, com teniu, tal esperit,

faria qualsevulla val
encià.

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Devem ser l'única llengua de cultura dels voltants que ofereix textos en ortografies arcaitzants a un públic, diguem-no, no especialitzat.

T'imagines la poesia popular castellana o francesa presentada al gran públic amb ortografia medieval, renaixentista o barroca?

Doncs, senzillament, no passa.

Sí que passa, però, en llengües no normalitzades i minoritzades.

M'han agradat molt els poemes perquè demostren que els valencians tenim un tarannà ben particular. Alguns fem el que podem per mantenir-lo. Tinc la gran sort d'haver tingut uns pares i uns avis així i d'haver casat amb llauradora que deu ser l'epítoma de la valencianitat meridional.
Alguns, `però, hem recuperat la denominació 'catalana' que tantes cites ha donat també al llarg dels segles sense eixir de l'antic reialme.

Vent d Cabylia ha dit...

Bé, els textos estan copiats d'un article de revista especialitzada...

Algun dia podries oferir-nos algun recull de dites o poemetes picantons / ocurrents de l'Extrem Sud, que segur que en teniu un bon grapat!

Unknown ha dit...

Mira aquest me l'ensenyà mon pare quan jo tindria 6 o 7 anys i és de tradició oral. La meua vena satírica valenciana deu ser en gran part oral rebuda. (com allò de l'estat dialectal rebut que tant defenseu alguns, sense haver-lo parlat mai no siga que penseu malament.) Vet aquí:

En un bancal de faveres
tu m'amostrares el cul
i atenta-m'ho me digueres
tan valent que dius tu qu.eres.

I su segon, de moment!

Un soldat a Alacant
festejava una senyora
i per baix del devantal
li tocava la bacora.

He posat el puntet per als qui no saben llegir heptasíl·labs.

Com veuràs érem un país bellíssim i molt compacte.

Espere que us agrâen. Mâemeua!

Vent d Cabylia ha dit...

:D