diumenge, 10 de gener de 2010

Mollà i Vidal: actors d'arrel valenciana

Ni idea tu: Jordi Mollà, nascut a l'Hospitalet, és fill d'un home de Canals i d'una dona de Montesa. I es veu que com alguns catalans que he conegut de la mateixa condició és capaç de canviar de "català" públic a "valencià" domèstic en un segon (és ben curiós de vore!). I, d'altra banda, es veu que també l'actor porno Nacho Vidal té arrels valencianes, concretament a Énguera. Ho explica el periodista Jesús Badenes al seu blog La duda digital; en el seu post sobre la qüestió, amb reportatges inclosos, hi trobareu molta més informació...

6 comentaris:

Marta ha dit...

Ei, jo també ho puc fer, això :) I conec uns quants valencians com jo criats a Catalunya que som bidialectals. En general, és una cosa que em trastoca bastant, això de sentir parlar als altres en dos dialectes distints. En resulta més fàcil de fer que d'escoltar.

Ah, i per cert, no sabia que Jordi Mollà era valencià d'arrels. Quina gràcia.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Conec fills d'elxans nascuts a Barcelona que canvien de registre: elxà o barceloní. Ara, et diré que sempre hi ha més contaminació en la varietat considerada menys prestigiosa: hi ha més barceloninades que elxanades en els canvis de codi.
Això també passa amb fills d'andalusos nascuts al País Valencià quan tornen al poble. Aquí sonen encara a andalusos -menys que els seus pares- i allà són "los valencianos" perquè parlen 'massa bé' el castellà.

Això li passa a la Isabel Clara Simó que ja va arribar adulta a Catalunya. És molt valenciana a Barcelona però molt catalana a València. És que això no et passa a tu veí barcelonetí? A la pobra la tenen fregida però que voleu que li passe a una madrilenya que fa trenta anys que viu a Sevilla?
La promiscuitat dialectal és normal en totes les llengües llevat d'aquelles que no són normals i la mobilitat produeix 'accents híbrids'. Ben normal llevat d'aquí. Els britànics que viuen als EUA o els americans que viuen a GB acaben parlant allò que s'anomena "Mid Atlantic English" en la literatura filològica anglesa.
Com que alguns comparen la distància geogràfica de Catalunya i el País Valencià amb la que hi ha de Madrid a Mèxic aconselleria la denominació 'Mitjan Senier" per als qui es mouen en un territori autonòmic o l'altre. La Sénia és el riu pixumet -per la quantitat d'aigua- quie ens separa.

Ara, tinc un amic de Crevillent que ratlla crevillentí després de 10 anys a Barcelona i a Barcelona mateix. Deu haver inclòs una miqueta de lèxic i haver reintroduïts les /d/ però res més i el veig cada any i parla amb barcelonins com parla amb mi. Els crevillentins ho tenen fàcil perquè no pronuncien cap /r/ dels infinitius i tothom està convençut, a Barcelona, que el de la frontera sud és lleidatà o tortosí. A mi també em passa quan hi vaig i això que estandarditze -sóc una persona normal que parla una llengua normal- però mantinc la meua fonètica elxana immaculada.
La floreta més bonica que m'han fet en ma vida va ser una filòloga catalana que em va dir que pensava que Ausiàs Marc parlaria com jo. Ja m'agradaria, ja! Ara, procure parlar totes les llengües que sé amb el mateix respecte i això, es vulga o no, fa molt.

Oscar ha dit...

És cert! Jo vaig vore una entrevista que li feren a Jordi Moyà en un programa de cinema de Punt 2 (Maria Josep Poquet pot ser?) i em vaig quedar espardalitzat sentint a Moyà en un valencià del carrer totalment "normal". El que no sabia és que fora de pares valencians. Ara s'entén tot. I per cert, que no sabieu que el Nacho Vidal té eixa "vigor" perquè pren oli d'Enguera?

Nomdedéu ha dit...

Jo també ho faig. Per exemple en un dinar familiar, parle "català" amb les meues germanes i "valencià" amb els meus cunyats, tot dins la mateixa converça i amb tanta naturalitat, que si no hi ha algú de fora, que en fa esment, ni ens n'adonem.

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, jo tracte de fer que els d'ací "aprenguen" valencià -o almenys s'acostumen a sentir-lo-, faena realment difícil (sobretot amb la gent que només veus una vegada). És normal. D'altra banda, una cosa són les intermissions dialectals i una altra el bidialectalisme total que fan Jordi Mollà, la Marta o l'Enric. Em deia una xica que també ho feia que ella havia de "triar" un dels dos per a una mateixa conversa (podia parlar-los, però li trastocava massa anar canviant de frase a frase...)

Oscar, això diu l'alcalde d'Énguera, no? Quin pardal!

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Ara, la cosa de l'oli d'oliva tan sols funciona si ta mare el barreja amb la llet en el biberó. A veure si alguns es posen a fer-ho de majoret i s'afeccionen al biberó de lleto amb oli sense cap resultat personal ;-)

L'alcalde fa bé de presumir de tenir un dels pardals més grans eixits del seu poble. La funció del Sr. Alcalde és promocionar la marca.

¿Per a quan pensa fer el Sr. Alcalde, Natxo Vidal, pardal il·lustre del poble?

Per cert, si no m'equivoque el Natxo va nàixer a Barcelona de pares enguerins però es considera enguerí. Si s'ha valencianitzat deu ser a Barcelona ) i començà la seua cursa al Paral·lel al Bagdad...

Vicent, pel que fa als dialectes híbrids ho torne a dir: no es poden parlar dues modalitat dialectals pures d'una mateixa llengua; la tendència és sempre a l'hibridisme dialectal. Tambe jo tinc cosines a Sant Cugat del Vallès i sé perfectament com parlen la llengua elxana quan s'hi posen. Es tracta d'elxà barcelonitzat.

Tan sols es diferencia bé quan parlem -de forma plenament bilingües- llengües clarament apartades i les errades, aleshores, afecten una miqueta la sintaxi.

És més difícil fer catalanismes en anglès -suposant que parles anglès de forma bilingüe- mentre que es relativament fàcil fer-ne en castellà per la proximitat lingüística. Com més pròxima és una llengua a la teva més difícil és parlar-la bé. Està demostrat que els pitjors estudiants d'italià del món són els espanyols 'latu sensu'. Ho diuen estudis italians.

Per altra banda, conec molt pocs joves valencians de ciutat gran que parlen estat dialectal rebut de la seva ciutat. Ara, deu ser relativament fàcil mantenir l'apitxat fonètic precisament per la distància a la qual em referia.

Es pot intentar mantenir la fonètica però si parles més català a Barcelona que a València el teu parlar tindrà tot un seguit de tres barcelonins per molt que no ho vulgues.

A la pobra Mari Pau Huguet li retreien que sent lleidatana parlés una barreja d'oriental i occidental a TV3. La xica va contestar una vegada`: però si fa més de vint anys que visc a Barcelona!
Els 'dialectes híbrids' no són pejoratius i són el producte de 'parles d'una mateixa llengua en contacte'. Si la relació continua entre els territoris catalanoparlant durant un altre segle les diferències s'acurtaran molt en tots els sentits. De fet, el barceloní és l'únic dialecte híbrid clar que existeix en català: no és ni oriental ni occidental per molt que a alguns els semble oriental.