dijous, 7 de gener de 2010

La "prosàpia" dels primers valencians

El microcosmos valencià

Precisament ahir que parlava de la cita del jurista valencià Mateu i Sanç sobre l'origen català de la llengua i els primers pobladors del regne de València, vaig transcriure una carta del consell municipal de Barcelona de l'any 1521 en què es venia a dir el mateix però des del costat contrari, és a dir, des de Catalunya es recordava l'ascendència catalana dels valencians. La qüestió era que els catalans havien estat exclosos per obtindre dignitats a la Castellania d'Amposta, un priorat de l'orde dels frares militars de l'Hospital en el qual sempre havien tingut preeminència en estar radicada a les terres catalanes de l'Ebre. Contràriament, ara estaven sent admesos "estrangers", especialment els valencians, un fet que consideraven injust en ser precisament estos descendents dels catalans:
No solament Amposta, qui és lo cap de la dita castellania, mas encara Scó, Ulldecona, Orta y altres comandes o preceptories de la dita castellania de Amposta són dins aquest principat de Catalunya y per los il·lustres comtes de Barchinona y altres barons, cavellers (sic) y gentils hòmens del dit principat de moltes y diverses rendes en lo passat dotades, per hon, ab degut honor y reverència parlant, se pot adverar la dita ordinació o pràtica ésser abús y afreturant de tota justícia y egualtat que los frares originaris de Cataluña sien privats de obtenir les dignitats en lo dit principat fundades e instituïdes y que en aquellas sien admesos strangers del dit principat, y senyaladament valencians, lo regne dels quals és stat conquistat ab sforç, socorsos y serveys precípuament [principalment] de catalans, y los dits valencians y la maior part dels hòmens de noblesa y condició haver treta lur orígine y prosàpia de Cathaluña.

I no és que esta visió fóra la catalana, sinó que era també la dels propis valencians, com manifestava el mateix Mateu i Sanç a finals del segle XVII -defensant alhora la particularitat valenciana- o com explicava
clarament Gaspar Escolano en 1610, en les paraules que va recollir Joan Fuster a Qüestió de noms. De fet, eixe origen comú de la població i de la llengua sempre estigué ben clar entre els grups lletrats valencians fins a finals del segle XX, quan uns indesitjables feren categoria de l'anècdota mossàrab per tal d'atiar l'odi contra tot allò que sonara a català: una veritable traïció a la pròpia història valenciana, que mai havia renegat dels seus orígens per tal de construir la seua pròpia identitat.

22 comentaris:

Jesús ha dit...

Vaja, la formulació: «els mossàrabs, a València, van ser un acudit», és bona. Té copyright? Un acudit de mal gust, com bé assenyales. Jo encara diria més: en 1238, els mossàrabs a València eren un pur miratge. Que no hi eren, vaja.

Però jo, en realitat, volia parlar de filologia i diplomàtica: per què li has posat un sic a «cavellers»?

miquel ha dit...

El mateix venerable Sant Vicent Ferrer hauria d'haver renegat de sos pares, ambdós originaris del nord de Catalunya, i, per tant, fill d'immigrants. Quina llengua parlarien a casa "en la intimitat"?

Per no parlar de Pere Compte, un gironí que ens va bastir la Llotja. Quina vergonya!

Com diuen alguns desinformats: Catalans fora de lo Regne! ;)

Vent d Cabylia ha dit...

Jesús, que no has llegit a la crònica de Jaume I com els mossàrabs isqueren a rebre el Conqueridor al crit de "La manta al coll i el cabasset!" :D

Pel que fa al sic, era simplement una nota interna de la meua transcripció que no es posarà en el text publicat; ho faig perquè, per exemple, en el mateix document hi ha dos "cavallers" i un "cavellers" i quan ho repasse amb posterioritat sempre m'ataca el dubte de si vaig errar en la transcripció (d'esta forma estic segur que el text deia això).
A l'hora de posar la cita ací he decidit no llevar-lo perquè entenia que els que passen per ací no estan acostumats a la llengua del segle XVI i podien pensar que era una errada de transcripció. Per la mateixa raó he aclarit entre claudàtors el significat de "precípuament", però la veritat és que pensant-ho bé tens raó: hauria d'haver llevat el sic o, contràriament, afegir-lo a "Scó", "pràtica" i altres paraules que poden veure's com a estranyes des de l'actualitat (el que resultaria inviable).

Miquel, si parlem d'arquitectes a València no cal anar-se'n tan lluny: la joia del Mercat Central és de dos catalans. Que igual té si són catalans com si són finesos, però la qüestió és que no sé si hui en dia se li donaria cap obra de renom a un català...

Jesús ha dit...

Gràcies, Vicent, m'havia botat eixe «capítul» però segur que hi ha algun «artícul» corrent per ahí que em desfarà eixe error. I gràcies també per l'explicació d'açò de la transcripció: jo faig servir colorets normalment abans de passar a l'edició, però també és veritat que jo tracte molt rarament material diplomàtic.
I l'altra cosa ens la poses molt fàcil: p'a què han de voler catalans, si hi ha Santiago Calatrava p'a tot, té igual un galliner que un gratacel...

miquel ha dit...

Vicent, fins i tot en l'època actual tenim obres d'arquitectes catalans al Cap i Casal. Als anys 80 l'arquitecte barceloní Ricard Bofill ens va dissenyar els jardins dels trams X i XI de l'antic llit del Túria, entre el pont de la Mar i el pont de l'Angel Custodi, precisament la part més emblemàtica de tot el parc, on es troba el Palau de la Música.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Vicent:

Si tingués temps, que no en tinc, remenaria i buscaria unes cites precioses en les quals els 'oriolans' no deixem entrar a prohoms 'valencians' a fer no sé quines curses en terres que els són 'vedades' segons el tractat de Torreles-Elx del 1304-05. La cosa és ben tardana però no tinc les fonts davants. Segons el tractat València no havia de manar a Oriola. Recorde un passatge memorable en què els diuen: "ni se us passe pel pensament' que enviem els nostres homes a Biar i us peguen un puntelló en el cul que arribeu a València redolant (és un dir però aquest era el missatge). I els ho deien en català, és clar, i recordant que Oriola no s'ha de sotmetre a ningú. Jo crec que aquest és l'autèntic origen del 'particularisme' de l'Extrem Sud. La cosa és molt anterior a Javier de Burgos.
Segur que el meu amic el Dr. Jesús Millan, oriolà i catalanoparlant sense apitxat al mode del segle XVI, estarà encantat a explicar-t'ho tot quan baixes per aquí avall.
Ja saps el que deien a Oriola: l'oriolà no és aragonès ni català: l'oriolà és oriolà.
Una altra cosa és que la denominació 'valencià' per a la llengua comence a emprar-se ja al ple del segle XVI quan això ha era així feia un parell de segles a València. Som, però, en ple decandiment.

Dani ha dit...

ja que hi ha gent docta en la matèria, veient escrit Scó per Ascó, en català medieval es troben paraules que comencen amb Sc o Sp?

perquè una de les correccions que sempre se'm fa al meu francès parlat és el vici de posar una "e" davant paraules com sport o spectacle, cosa que en valencià ni ens plantegem, però potser un dia no era aixina.

Pos res, això i avant, ah, i bon any no.

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, la qüestió de la fortalesa identitària de la governació d'Oriola m'interessa moltíssim (pareix que foren els que més temps mantingueren clarament la consciència de catalanitat dins del país i els que més es "resistiren" a la identitat col·lectiva valenciana). Ara bé, com dius i ací mateix vaig fer esment, en el segle XVI se'n deien també "valencians".

Dani, efectivament, en la llengua medieval pots trobar "spasa", "sperar" o "sperança", tot i que també "espasa", "esperar" o "esperança". La qüestió és que no hi havia "norma" com a tal i d'ací les varietats en funció de qui escrivia. En tot cas, en eixos casos concrets l'origen etimològic llatí és clar ("spatha", "sperare", "sperantia") i, efectivament, era sense "s".

Pel que fa a "esport" és un cas a part, ja que és un anglicisme contemporani, "sport", que durant molt de temps s'escrigué així fins que es normalitzà com a "esport". La paraula antiga -no referent a activitats esportives modernes sinó a activitats recreatives com la caça, el ball, l'exercici o d'altres- era "deport". De fet, no estaria malament tractar de fer la diferència en l'actualitat (tot allò que no fóra "esport" professional seria "deport", però a la pràctica és prou difícil...)

Jesús ha dit...

Que jo sàpia, sembla que el català no ha conegut mai una essa líquida (/s-/ + consonant) com a segment fònic constitutiu. És a dir, «spasa», «sperança» o «sperar» serien formes etimologitzants però sense correlat real en la pronúncia (i és per això precisament que podien conviure amb formes amb e de reforç (/es-/ + consonant), anomenada també «protètica» o «epentètica». El català no fa res en tot això que no facen totes les altres llengües ibèriques (fins i tot l'àrab andalusí, per bé que en este cas fóra per ser àrab, no per ser ibèric). Això que li passa a Dani en francés és un error típic de parlant ibèric que fem més o menys tots i que tendix a restar fossilitzat perquè una essa líquida és pràcticament imperceptible per a una orella ibèrica. És una cosa pareguda al que ens passa als castellans en català amb les vocals obertes i tancades. Tot plegat, les es epentètiques i els bous és una cosa que havia unit des de sempre castellanoparlants, catalanoparlants, galaico-lusòfons i euskalduns. Com que dels bous cal començar a preocupar-se, potser cal tindre cura en conservar les vocals epentètiques. I Dani sempre pot amollar-los als francesos: «Xe, vosatros sereu líquids, però jo sóc epentètic!»

Vent d Cabylia ha dit...

Com es nota quan parla algú que en sap del tema! Mira, hui em gitaré sabent que sóc epentètic. :D

Dani ha dit...

gràcies a tots dos!
Jesús, els bous encara continuen sent ibèrics i encara abasten totes les llengües peninsulars. El que ja no sé és si els occitans (també boueros) són epepèntics, diria que no.

Jesús ha dit...

Ah, molt bona pregunta! No sé pas: vorem si Joan-Carles vol dir-hi la seua, que sap molt més que no jo d'occità (tanmateix és ben fàcil, açò, perquè jo no en sé res).

PD: Que no se't gele l'avió per a Sant Antoni si encara l'has d'agafar!

Masclet ha dit...

Com veig que tot són floretes, vaig a donar-te un poc de vidilla ;-) Si tan catalans érem, no sé per qué es queixaven els catalans "de debò" de que els valencians tingueren accés als càrrecs en igualtat de condicions. Senyal de que no seríem "tan iguals"...

Sobre això de la "veritable traïció a la pròpia història valenciana, que mai havia renegat dels seus orígens per tal de construir la seua pròpia identitat", i sobre tot, el qualificatiu de "indesitjables", crec que podries haver expressat lo mateix d'una forma un poc més "afortunada". Eixe estil no te prova, que diria la meua yaya...

Sobretot, quan alguns anaven parlant, en eixa mateixa época fatídica a la que fas referència, de "foteses forals" i "anomalies històriques", referint-se a la pròpia existència del Regne de Valéncia. No diré més, pero no crec que els aplicares eixos mateixos qualificatius de forma tan alegre...

Ya que estem, m'agradaria que donares una opinió, com a quasi-Doctor en Història, dels escrits d'Agustí Galbis (crec que és també historiador; no sé si el coneixeràs), que penja en la seua pàgina web. Ya te done la meua: li sobren, per al meu gust, alguns sarcasmes i comentaris fòra de lloc, i estaria millor si permetera una certa interacció dels visitants, els tinguera millor ordenats, enllaçats entre sí i a algunes de les fonts que utilisa. Pero planteja qüestions molt interessants (ara, ausades que un poc "indesitjable", segons la teua nova accepció d'eixa paraula, si que és).

Sobre este tema concret, per eixemple, pega-li una miraeta a la seua visió sobre la percepció de l'identitat tortosina, el concepte de l'adjectiu "català" en l'época de Jaume I, o alguns fets interessants registrats en el Dietari del Capelà d'Alfons el Magnànim, respecte a les relacions entre catalans i valencians en ple segle XV...

Yo no vullc tirar més llenya al fòc, pero si els "valencians" no cantàvem "la manta al coll" quan vingué Jaume I, els "catalans" no baixaven per la A-7 ballant sardanes en l'escut del Barça al pit i la barretina al cap. Tampoc crec que s'haja de traure molt més trellat de tot açò, perque siga el valencià una llengua consecutiva o constitutiva, tindrà les mateixes semblances/diferències en el català que les que presenta ara, en la mateixa problemàtica per tots coneguda.

Per cert, com ya saps, el 25% de la meua sanc és catalana, sense haver de fer-me ningun anàlisis genètic; o siga que el tema no va per ahí.

Vent d Cabylia ha dit...

Masclet, la qüestió requereix d'una explicació que particularment comence a vore clara després de quatre anys dedicant-me a la tesi (i encara hi ha moltes coses boiroses perquè no el tema identitari no és el centre de la investigació). En tot cas, mentre no ho pose per escrit amb profunditat, preferisc diferir l'explicació per no armar nous canyarets que em desvien del que toca (investigar i escriure).

En tot cas, a grans trets, les diferències d'argumentació i de percepció entre uns i altres es redueixen a una manca d'esquema global sobre els fets identitaris (i, en eixe sentit, no comentaré el que fa Galbis perquè manipular les dades sense tindre un coneixement detallat del que pensaven a l'època és molt fàcil; una cosa és invertir el temps en fer pedagogia i una altra perdre'l pegant-se cabotades contra la paret). El cas de la "catalanitat" de Lleida i Tortosa, per exemple, és flagrant pel que fa a la seua manipulació barroera: tenien un estatut polític ambigu fins a finals del XIII, procedent de les conquestes del XII, i per exemple Lleida assistia a les Corts catalanes i també a les aragoneses, però negar que eren "catalanes" és tant com negar que Albarrassí era aragonesa perquè, de forma similar, no s'integrà formalment en el regne fins a finals del XIII.

Pel que fa a la governació d'Oriola, la "catalanitat" identitària dels lletrats del sud valencià és ben manifesta fins a finals del XV -fins i tot hi ha qui escrivia en "oriental"-, tal volta com a conseqüència de les repoblacions de bell nou fetes després de la guerra de 1356-1375 (potser que Barcelona comprara Elx i Crevillent al XV té més connotacions de les que ens pensem...)

En tot cas, tractaré d'avançar moooolt esquemàticament el que he anat veient pel que fa a l'evolució identitària valenciana:
1. Els colons que poblen el regne de València durant el segle XIII són -es consideren- catalans o aragonesos, a banda de sentir-se del seu poble, la seua comarca o altres identitats superposades, amb les quals mantenen lligams (hi ha molts casos de gent que, per exemple, si feia diners "se'n recordava" de pagar capelles a l'església del seu poble natal català o aragonés i mantenia lligams estrets amb els familiars que no havien emigrat).

2. La identitat col·lectiva valenciana va estretament lligada als Furs de València, que tot i la voluntat expressada el rei en 1238 no van ser aplicats "oficialment" a tot el regne fins a les Corts de 1261. Amb tot, els nobles aragonesos es negaren i feren valer els Furs d'Aragó als seus senyorius, per la qual cosa els furs valencians es limitaren al reialenc, defensats per la monarquia i les viles reials.

3. La guerra de la Unió (1283-1289) enfrontà precisament la monarquia i els aragonesos entre d'altres coses per la qüestió de la validesa dels Furs d'Aragó al regne de València. Les viles reials feren pinya -lligues urbanes- en defensa dels Furs de València -perquè els eren favorables, tant a les oligarquies urbanes com als menestrals- i sembla que això incentivà una primera formació d'identitat col·lectiva valenciana entre les viles reials -liderats per la capital i en defensa dels Furs-.

Vent d Cabylia ha dit...

4. Eixa cohesió del reialenc fou quallant al llarg del regnat de Jaume II i desembocà en el fet que les viles reials organitzaren un pacte amb els nobles aragonesos per tal que finalment estos acceptaren els Furs de València. Això passà en les Corts de 1329-1330 -a canvi de concedir un notable poder senyorial a aquells nobles- i a partir de llavors la noblesa del regne entrà en el joc polític -fins llavors se n'havia mantingut al marge de les assemblees parlamentàries-.

5. Una generació més tard, en la dècada de 1350, apareix per primera vegada documentat el gentilici "valencians" per a referir-se a tots els del regne. Abans sempre s'havien utilitzat els termes "regnícoles" o "habitants del regne" (cosa ben lògica). Això no obstant, la identitat "aragonesa" es mantingué a alguns llocs de l'interior durant molt de temps, de la mateixa manera que a l'extrem sud pareix que es mantingué més ferma la catalana. En tot cas, la "integració" del regne i el joc polític en les Corts induïren a concebre per primera vegada una comunitat identitària valenciana aplicada a tot el regne.

6. A partir de llavors, eixa identitat valenciana anà creixent, com palesen la cita d'Eiximenis, la de Canals o les nombroses que aplegaren Ferrando a "Consciència idiomàtica" o Rubio Vela a l'"Epistolari medieval". Amb tot, com estos mateixos autors constaten la consciència d'estirp comuna amb els catalans no desaparegué fins a finals del XV (les proves són irrefutables). Això, sobretot, anà quedant reduint al concepte de "nació catalana", que s'ha d'entendre en el context mediterrani: els "catalans" eren els cristians que parlaven català (llavors també dit valencià, però l'evidència de la unitat era clara) i que tenien un origen comú (i així es diferenciaven de "genovesos", "venecians", "castellans", "provençals", etc.). Per tant, els "consolats de catalans" (sic) de la Mediterrània, comuns a catalans, valencians i balears, eren els llocs on més es reproduïa esta concepció: hi ha cartes de 1518 en què els jurats de València escriuen als de Barcelona explicant-los que entre los altres de la nació cathalana qui comercien e tracten de mercaderies en la ciutat de Palerm e ylla de Sicília són [estan] lo de aquesta ciutat e regne de València. D'ací també que al papa Borja els italians el pogueren qualificar de "català" i que ell segurament no renegara d'eixe qualificatiu, tot i que alhora es considerara valencià.

7. La identitat col·lectiva valenciana, apareguda en la segona meitat del XIV i expandida en el XV, continuà desenvolupant-se amb força al llarg dels segles forals, mentre que la concepció d'unitat amb els catalans anà perdent-se des de finals del XV.

Vent d Cabylia ha dit...

De tot este procés només era coneguda la part que fa referència a la pèrdua de la consciència unitària amb els catalans. No debades Fuster en "Qüestió de noms" insistia en conéixer les causes d'eixa "desviació nacional", d'eixe "trauma" per als valencians. En conseqüència, ningú no estudià la formació de la identitat col·lectiva valenciana (per a què, si era un drama...)

Finalment, pel que fa als "indesitjables" no pensava en Adlert i Casp sinó en gent com Ubieto. En tot cas, em referme en el fet de pensar -i sentir- que una gent que -coneixent la història valenciana i del valencianisme- va actuar així, no va fer cap favor al país, va actuar en clau personal i en contra de la memòria dels valencians. Una cosa és errar, com des del meu punt de vista -i de molts altres històrics del valencianisme que l'avisaren en el seu moment- va fer greument Fuster, i una altra cosa és mentir i manipular sent-ne conscients. Els primers erren, els segons traeixen... És la meua opinió (ara i adés).

Salut! Mira si has donat vidilla...
Per cert, els posts de la policia valenciana, impressionants.

Anònim ha dit...

Com que el senyor Masclet fa al.lusió en un enllaç a una tesi doctoral sobre estudi genètic de l'any 2001, no em puc estar de recomanar-vos (si encara no el coneixeu) un article aparegut en 2008 a la revista AJHG (the american journal of human genetics)sobre la influència de la intolerància religiosa a la Península Ibèrica i la seua repercussió en els grups genètics:
http://www.cell.com/AJHG/abstract/S0002-9297(08)00592-2

Ací es demostra, en les mostres d'ADN analitzades, que la gran majoria de catalans i valencians compartim el haplogrup R1b(3)del cromosoma Y, i certament, estem més pròxims que altres grups peninsulars. Que un 11 per cent de valencians tinga llinatge nord-africà en front d'un 3 o 4 dels catalans cau totalment dins de la lògica.
(Emili)

miquel ha dit...

El problema de fons en la qüestió identitària i simbològica dels valencians és el parèntesi històric de tres segles inaugurat pel Decret de Nova Planta del 1707. Si Espanya no hagués esdevingut un Estat centralista, amb l'afany de suprimir l'autonomia política dels territoris al seu si, llavors els valencians i els catalans, cadascun per la seua banda, haurien fet el seu propi i natural camí, i hui ningú es preguntaria sobre la veracitat de la Senyera, l'origen de la llengua i altres qüestions identitàries ja resoltes en qualsevol país plenament consolidat.

Jesús ha dit...

Fa goig vore que la fal·làcia naturalista siga, com sempre, plenament d'actualitat, com demostra el que diu Miquel. És senyal que els clàssics continuen vigents. Per si fóra mai cas de dubtar un poquet de la naturalesa de les fal·làcies o de la fal·laç naturalesa de la història, m'ha arribat esta ressenya, Vicent, que potser podria interessar-te.

Masclet ha dit...

Moltes gràcies per la vidilla, Vicent. Esperarem el teu llibre al respecte, que segur que cau algun dia, si les coses van com deuen anar... ;-)

Sobre este tema sempre he tingut una série de dubtes raonables. Per eixemple, cóm explicar una repoblació del regne de Valéncia al 80% per catalans, i més encara de la demogràficament dèbil zona occidental, sense que Catalunya quedara totalment despoblada; una majoria absolutíssima de catalans en una facilitat pasmosa per a oblidar la seua nació d'orige en el pas de dos o tres generacions.

O l'error evident de basar la catalanitat dels valencians en la suposta catalanitat dels llinages, sense, per eixemple, haver estudiat (crec) massa a fons fins a quin punt les conversions o els matrimonis mixts, en el corresponent canvi de llinage en molts dels casos, tingueren efecte en la demografia del regne (si no m'equivoque, el famós Zeit Abu Zeit prengué el nom de Vicent Bellvís; i una de les més poderoses famílies de moriscs de Valéncia eren els Ripoll). Esta forma de pensar portaria a l'absurt de que tots els Johnson o els Smith de Nova York (incloent els de raça negra), com tots els Sánchez o els Soria de Lima o Quito (inclosos els ètnicament descendents de pobles prehispànics, com els que tinc yo en les meues obres) serien descendents directes d'anglesos i castellans de soca, quan és evident que no és aixina.

També, el fet de que el supost idioma "mossàrab" no hauria d'anar lligat a la religió del parlant, sino que, com en realitat han plantejat els defensors més convençuts de la teoria, seria simplement la varietat romànica parlada per alguns dels habitants d'estes terres, musulmans de religió els més, pero hispanoromans (per dir-ho d'alguna manera) d'estirp (que en realitat eren la majoria, en major o menor grau d'arabisació llingüística i cultural). Sanchis Guarner basava precisament en el "substrat mossaràbic" bona part de les seues teories llingüístiques.

En definitiva, crec que açò no s'hauria de plantejar com una posició de partida inamovible cap a la qual reconduir els raonament en u o atre sentit en funció de l'ideologia preestablida de l'investigador: i tal volta el no-voler-saber-res-dels-catalans actual, siga una reacció a la d'aquells que volien vore en la contribució catalana a la conformació del regne de Valéncia l'única identitat possible, huitcents anys després, per al poble valencià.

Perque si una cosa hem segut invariablement els últims sèt segles entre el Sénia i el Segura, per damunt d'identitats precedents o sobrevingudes, és precisament això: valencians. I els valencians som igual de valencians, i parlem el mateix valencià, tant si tenia raó Fuster com si la tenia Ubieto.

Vent d Cabylia ha dit...

Masclet, diverses coses puntuals:

- Com tracte de fer manifest en este post, els colons no oblidaren la seua "prosàpia" en dos o tres generacions, perquè no paraven d'arribar al llarg dels segles XIII i XIV. Treballe documentació de mitjan segle XIV i la majoria de gent són arribats o fills d'arribats de Catalunya, que mantenen estrets lligams amb els seus pobles de procedència i, evidentment, saben que la seua família o ells mateixos són "catalans" que han anat a viure a un lloc on comença a forjar-se una nova identitat. Eixa situació a mitjan camí durarà clarament fins a finals del XIV (segle i mig!) i encara hi haurà la memòria durant tot el XV.
En tot cas, el fet identitari era viscut de forma molt diferent en el passat premodern: no era com hui en dia, que dividim el món en estats i nacions i això és cabdal, es vivia d'una forma més laxa, on tenien molta més importància altres identitats, com ser llaurador, mercader, noble, menestral, eclesiàstic, etc. D'ací, per exemple, que en les processons els oficis isqueren amb bandera pròpia, cada estament del regne tinguera símbol propi, etc.

- Tenim constància que a Catalunya tingueren problemes amb la "despoblació" que provocà l'emigració al sud. Molts senyors imposaren restriccions a la mobilitat, tot i que d'altres l'afavoriren perquè el que feien era equilibrar els seus senyorius (facilitaven que la gent "sobrant" de Catalunya anara a poblar els nous territoris que els senyors havien rebut al regne de València). D'altra banda, parlem d'un procés de població molt llarg i de xifres reduïdes. Es calcula que cap a 1270 només hi havia 60.000 colons al regne, una xifra que comptant la pròpia reproducció, és factible sense produir que Catalunya es buidara (Anglaterra, que era ben xicoteta, no es buidà per colonitzar mig món...)

- Pel que fa al mossàrab i els mossàrabs, els estudis -sense voluntat política, i no de valencians- posteriors a Sanchis Guarner han deixat ben clar que no existien a les societats andalusines del segle XIII (a Toledo a l'XI sí, però no dos segles després). Ni a València ni a Portugal hi havia gent que parlara romanç, una cosa ben evident per a qualsevol persona que haja treballat massivament amb l'enorme quantitat de documentació de l'època amb la qual comptem hui en dia (no agafant documents solts i extraordinaris). D'ací que dic que un professional ha de tindre molt poca vergonya per a sostindre ara per ara les tesis mossarabistes. No em puc estendre sobre la qüestió, però part de l'arabisme espanyol ha treballat molt sobre la qüestió en els darrers temps, clarificant moltes coses.

Vent d Cabylia ha dit...

- Les conversions de musulmans al cristianisme són relativament nombroses a l'inici, en el segle XIII, però porcentualment no crec -ho dic per intuïció i pel que he parlat amb altres investigadors- que sobrepassaren llavors un 5% de la població. El més habitual és que els musulmans no es convertiren. Tot i que el cas de la societat valenciana, com l'andalusa, serà dels que més herència "genètica" musulmana tenim, no sembla un factor determinant (de mateixa manera que l'emigració occitana del XVI-XVII o la mallorquina del XVII no representà mai el gruix de la població valenciana, com sí que ho féu originàriament la catalana, que, de fet, és l'única que deixà una clara memòria col·lectiva sobre la qüestió).

- Que tot això no vol dir que els valencians "siguem" catalans, des del meu punt de vista, està clar. La identitat depén de la voluntat, la voluntat es modela amb els temps i els fets identitaris tenen una història que cal estudiar sense rebutjar, sense prejuís. El que feia Fuster -està molt clar a "Qüestió de noms"- era fixar un moment de la història i dir "els valencians som catalans perquè llavors ho érem"; això, sabent el que sabem ara a nivell historiogràfic i sociològic sobre l'evolució dels fets identitaris, és una barbaritat com una casa. Com dius, la identitat col·lectiva que ha predominat al llarg de la nostra història ha estat la valenciana, tot i que des del XIX ha experimentat canvis i modificacions considerables, que també cal estudiar. A eixe estudi en el llarg temps m'agradaria dedicar-me, però ja vorem si finalment puc desenvolupar la carrera investigadora amb els temps que corren...

Salut!