Rassa vensuda, portada del relat de Francesc Puig Espert per a 'El Cuento del Dumenche' (1915) |
Ens havíem cregut -o ens havien fet creure- que no hi havia hagut valencianisme anterior a la Guerra Civil espanyola. D'una banda, l'exili brutal de 40.000 valencians republicans o l'empresonament i marginació total d'unes xifres equivalents, entre les quals hi havia una part cabdal dels elements valencianistes (Emili Gómez Nadal, Manuel Sanchis Guarner, Maximilià Thous, Vicent Marco Miranda, Faustí Valentín, els germans Josep i Angelí Fons Castanyer, Vicent Miquel Carceller, Juli Just, etc., etc., etc.), i, d'una altra banda, l'acomodació dels valencianistes conservadors -o d'un altre tarannà- en el nou règim franquista d'una o d'una altra manera (Ignasi Villalonga, Nicolau Primitiu Gómez-Serrano, Joaquim Reig, Ernest Martínez Ferrando, Francesc Caballero, Xavier Casp, Francesc Almela i Vives, etc., etc., etc.) trencaren tota unitat d'acció i tota sensació que hi havia hagut un temps en què el nacionalisme valencià havia tingut una influència global en la política i en la cultura valencianes, com havia passat, de fet, durant el primer terç del segle XX, especialment en la dècada de 1930.
Així mateix, el nou valencianisme dels anys 60 -per voluntat interessada o no, això ja no ho puc saber- consolidà per complet eixa sensació, en tant que una de les acusacions fetes al valencianisme anterior a la Guerra Civil -si és que se li donava existència coherent com a tal- era que havia fracassat -en comparació amb el nacionalisme català, evidentment- i havia caigut en el desgavell que havia comportat la Segona República. Diria Fuster en el seu Nosaltres, els valencians (1962) que: “Els grups «valencianistes» proliferaren, i els setmanaris. Massa sovint eren tan efímers, que no val la pena que ara jo m’entretingui fent-ne la llista. [...] Una anàlisi de les activitats realitzades fins al 1936 demostra que la bona intenció era de bon tros major que el sentit de la realitat. En aquest any hi havia en exercici una gamma molt matisada de grupets valencianistes que anaven del dretisme més reaccionari al marxisme més o menys ben digerit. Hi havia, de tota manera, un excés d’ideologisme mal enfocat. El País Valencià era un tros de l’Espanya histèrica de la II República, i el «valencianisme» no n’era una excepció. Per minoritari, la seva histèria era més accentuada. Ben sovint, l’exacerbació desqualificava l’intent. Al capdavall tot s’esvaí enmig del vertiginós remolí”.
Però, en realitat, sí que val la pena -i molt- que ens entretinguem en aquella època, la que s'inicià amb el valencianisme cultural de Lo Rat Penat de Constantí Llombart, Teodor Llorente i tutti quanti, en el darrer terç del segle XIX, i evolucionà cap al valencianisme polític en les primeres dècades del segle XX, amb València Nova -una associació activa entre 1904 i 1906, amb vora 400 associats de tot el país segons ha pogut documentar Miquel Nadal i que demanà per primera volta en l'època contemporània una autonomia plena per al territori valencià del Sénia al Segura- i altres organitzacions com Joventut Valencianista -molt influenciada per allò que els grups de valencianistes traslladats a Barcelona veien a Catalunya- o Pàtria Nova, en les dècades de 1910 i 1920. El valencianisme, de fet, no deixaria de créixer i ja aleshores aparegué el partit Unió Valencianista Regional, de tendència conservadora com la Lliga Regionalista catalana, amb el seu òrgan d'expressió La Correspondencia de Valencia, i després de les prohibicions primoriveristes esclatà durant la Segona República, tant en l'àmbit cultural -amb les Normes de Castelló i un reguitzell de publicacions valencianistes- com en el polític -amb partits de tot tipus, com l'Agrupació Valencianista Republicana, la Dreta Regional Valenciana o el Partit Valencianista d'Esquerra-.
Un recent llibre de Joan Baptiste Mollà, el Diplomatari del republicanisme valencianista (2015), que és un recull de textos i articles valencianistes o sobre el valencianisme, fonamentalment entre 1869 i 1936, dóna bona mostra d'eixa evolució progressiva des del valencianisme cultural fins al nacionalisme valencià polític en un període d'un parell de generacions. I, en eixe context, enmig d'aquella evolució, vos volia transcriure un conte escrit per Francesc Puig Espert (1892-1967), publicat per Vicent Miquel Carceller (1890-1940) i il·lustrat per Enric Pertegàs (1884-1962), ara fa 100 anys, que mostra la potència i la radicalitat del valencianisme d'aquella època, molt més enllà del que ens han pogut contar o del que ens podríem imaginar. Per descomptat, la petjada al territori valencià de tots tres havia desaparegut en 1940 (Puig Espert emigrat des d'Elx cap a França, on acabà morint en 1967; Carceller afusellat en 1940, i Pertegàs anorreat culturalment i mort a València en 1962), per la qual cosa era pràcticament impossible recuperar la seua memòria o la seua obra vint anys després... En tot cas, ací teniu l'exemplar d'El Cuento del Dumenche publicat el 28 de març de 1915, amb la segona part d'una narració de Francesc Puig Espert sobre un presumpte noble valencià que defengué Xàtiva en 1707.
L'he adaptat en certs aspectes a la normativa actual per a facilitar-ne la lectura, tot i que qui vullga llegir el text primigeni també té a la seua disposició, al final, una digitalització de l'original (excepte un foli sencer que em falta, que en realitat pertany a un altre conte inclòs en el mateix exemplar, titulat 'A la dula'). Ja em direu, en qualsevol cas, si teniu paciència de llegir-lo sencer fins al final, què en penseu, sobre el valencianisme de fa cent anys, és a dir, eixe de l'any 1915 i de "jureu odi etern al castellà": si era més conseqüent o més radical que el posterior dels anys 60, el dels anys 80, o l'actual... Jo vos en diré la meua: era un nacionalisme valencià característic de l'època, basat en uns termes pretesament "racials", però que tenia clar que la història era, sobretot -més uns trets culturals i lingüístics evidentment distints als castellans-, la que marcava les diferències dins d'una Espanya (o una Ibèria) conformada per territoris històrics particulars, entre els quals el valencià era un ben evident, diferent de molts altres... En tot cas, siga quina siga la vostra opinió, ací teniu la segona part del conte Rassa vensuda, publicat a València en 1915 pel valentí -instal·lat posteriorment a Elx- Francesc Puig Espert:
La
naturalea bramava per sancer. La pluja queia forta i sense parar, sobre
la terra. El fulgor dels llamps encegava. Lo prolongat dels trons
semblava els estertors agònics del món. A voltes, les exhalacions, com
focs d’artifici disparats per una mà potenta, l’envoltaven. Les
centelles, com trallades d’un assot disforme, pareixien cinglar sa cara.
I el pacient cavall, salvant els obstacles d’aquella barrera de foc,
sagnant per sos costats del continu desgarrar de les espueles, galopava
furient, corria més que l’aire...
Als
mateixos peus del castell, caigué mort l’animós poltre; en sa caiguda
casi derribà a son amo. El noble el va mirar compassiu, i a la claror
d’un rellamp, brillaren sos ulls humits per dos llàgrimes. Tal volta
foren les úniques que derramà en sa vida.
Després d’haver apartat el cadavre del fidel animal a un costat de la senda, pujà la xicoteta lloma que conduïa a la mansió senyorial... I com s’esperava, el pont estava alçat. Cridà com l’altra volta anterior. Ningú respongué.
Mes de prompte, notà que per ponent irradiava una gelosia dèbil llum; conduí ses passes baix d’ella, i veu que una escala de cordes penjava fins aplegar a terra.
Per lo front del noble creuà una flama d’indignació, odi i venjança. Muntà per ella sens reparar en conseqüències, i una volta que fon aplegat a l’últim graó, quedà de pits sobre la balaustrada”.
L’agüelo trobava a cada volta més dificultats per a exposar sa història. Vidriosos els ulls, les rugositats de la cara més profundes, i fatigós l’alenar, va paréixer que envellí cinc anys en mig hora.
Una vegada que prengué forces amb una alenada forta, prosseguí d’este mode:
“Per fi el comte trobà lo que buscava, va vore sa Berta. Però mes li haguera valgut no haver-la vista.
En una cambra de regulars dimensions, lloc moltes vegades consagrat per ells a Eros, i il·luminada per la dèbil claritat que irradiaven sis bugies sostingudes per dos canelobres magnífics, daurats a foc, estava ella en una cadira de braços, indolentment recolzada. A sos peus, vestit a l’ús dels nobles francesos, creuant son pit una banda, estava un cavaller, retenint entre ses mans les seues, prodigant-li les més amoroses carícies.
A Rodolf se li n’anava el cap; no volia vore allò; haguera estimat més fugir i desterrar-se. Però una força superior el retenia... I a pesar seu ho va escoltar tot. El cavaller de la banda al pit creuada li dia aixina:
– Vine ací, princesa meua, vine. Anirem llunt, molt llunt, a on sols nos puga tindre enveja, de dia el sol i de nit la lluna i les estreles. Vine a mos braços, que ells sabran defendre’t de qui vullga robar-te. Jo, que per tu he fet desaparéixer sa descendència...
No va voler oir més el comte, que, trencant la gelosia que tancava la finestra, entrà en la cambra ple de furor i, amb una força descomunal, agarrant-lo pels muscles, va despedir llunt de Berta al cavaller.
Un crit de sorpresa de la dama; l’espasa de Rodolf que brillà en l’aire posant-se en guàrdia; la del rival que acceptà el desafiu... I després d’uns moments d’angúnia... el cos del cavaller que cau ferit en mig del cor... La dama havia desaparegut.
Fon l’escena tan ràpida, que no s’adonà al moment el comte de lo que succeir. Li pareixia un somni. Mes... la cambra, les llums, el cavaller tombat... I anaven d’un costat a un altre sos ulls examinant-ho. De repent, entropessaren amb uns pergamins que damunt d’una taula havien. Maquinalment els va repassar febrós, i... tot ho comprengué. Berta, la dama per qui ell s’enamorà, era parenta pròxima de son enemic; del enemic de València, de Felip V, era de sang de Borbons. I en ira encés, cridà agermanant sa veu amb els trons que udolaven fora:
– Adéu per a sempre. Me declarares la guerra i, a penes començada, te deixe junt a tu un cadavre. Tu, per qui assassinaren a mon fill, al teu; tu, per qui s’han incendiat vivendes; tu, per qui s’enamorà l’espia del de Borbó; tu, de sang reial... Mor entre flames, ja que dies que ton amor a mi era com elles d’ardent.
I el comte Rodolf, amb els mateixos pergamins que li revelaren el secret mortal per a son ànima, encesos en la llar de la cambra, calà foc als llenços i tapissos que penjaven del trespol.. I fugint per la trencada gelosia, baixant l’escala de corda, prorrompé en una carcallada histèrica que, acompanyada d’un tro, féu tremolar els fonaments del castell.
La tormenta descarregà de ferm. Però, poc a poc, anava alluntant-se.
El noble, amb l’ànim baix el pes de l’angúnia més acoranta, mamprengué el camí de sa morada".
L’agüelo,
anguniat per la malaltia del cor que el tenia prostrat fea molts anys,
era presa de gran cansanci. Sos ulls brillaven per les llàgrimes que,
vergonyoses, no volent eixir d’ells, empanyaren ses nines. El fatigós
alenar de son pit s’accentuava.
Després d’una llarga pausa que aprofità son fill per a torcar-li la suor que de son front manava, continuà d’este mode:
“Era un hermós amanéixer del mes d’abril de 1707. Xàtiva tremolava baix l’estrèpit de guerrers i cavalls. Tota la població s’aprestava a defensar-la. Les tropes reials del de Borbó començaren l’assedi. El Neró valencià volia beure més sang que la que en Almansa féu esparcir.
El general D’Asfeld dirigia el siti. Ses bateries, que no pogueren conseguir al principi sos intents, se col·locaren davant de la porta dels Banys. Però encara entonces eren il·lusòries ses empentes. Les barricades que desfea la metralla dels canons eren, com per encant, de nou construïdes. El coratge de les hordes de Felip s’estrellava contra l’últim baluard de les llibertats valencianes.
Mentres, el noble Rodolf, com va prometre a Basset, guarnia amb ses guerrilles la torre de Monfort. Erta torre era la cuirassa de Xàtiva, i contra ella feen les descàrregues més fortes els de Borbó.
En tant la ciutat cedia a l’impuls de les tropes reials, els valents de la torre continuaren defenent-se. Eren fers lleons lluitant per sos fills que perillen morir.
D’Asfeld s’adonyà de la població.
Les tropes de Felip V, com manada de llops, feren sa entrada en Xàtiva. Les escenes més horripilants se succeïren. Les gents, atemorides, fugien a la costa. Però la persecució aplegava fins allí.
Els defensors de la torre de Monfort continuaven derramant gota a gota, donant sa vida, la sang, emblema de les llibertats pàtries.
El comte Rodolf se multiplicava. Una volta era el que per les arpilleres apuntava amb un fussil; altra, el que disparava el canó; les més donant órdens i curant als ferits.
Martorell, que dirigia l’atac del fort, era impotent. Veent això D’Asfeld se va proposar ell mateix dirigir l’assedi. A este fi el va atacar amb un regiment de granaders.
Els del fort, disminuïts i extenuats de cansanci, manats pel noble, l’abandonaren, ficant-se en lo castell. Però una bala de canó ben llançada, anant a trencar la porta de la fortalea, deixà l’entrada franca a les tropes reials, havent-se conseguit des d’entonces el domini complet de la població.
Mes el comte Rodolf no volgué ser dels capitulats. Acompanyat d’una vintena de valents com ell, que el seguiren, desafià amb el seu orgull de raça als que feréstecs envaïen el castell. Sorpreses al prompte, les tropes reials s’aturaren... Però al segon, havent-se donat compte de sa superioritat numèrica, arrollaren amb sa espenta a aquell model de patricis, que va preferir la mort lluitant a ser testimoni d’una deshonrosa capitulació.
El comte Rodolf caigué mort a les portes del castell.
Dies
després, Xàtiva, la valerosa, era incendiada. Felip V, el monstre més
gran que ha conegut la humanitat, ho va dictar. El decret abolint les
llibertats valencianes fon l’INRI que coronà aquella empresa neroniana.
Incendi i decret seran sempre el De profundis de nostra raça. Baix el
nom de botxí de València deu passar a la història el de Borbó”.
A l’acabar esta narració, la veu del vell comte de Nova Terra s’havia fet tremolosa i fosca. De tot ell s’apoderà una nerviositat que ratllava en l’epilèpsia i, fent apropar a son fill i els netets ad ell, aixina els va dir:
“Fills del meu cor, sent que les forces me s’acaben, sent que per tot jo el fred de les meues postrimeries. Oixcau bé lo que vos vaig a dir...” I apocalípticament, com asseveració conseqüència de la història, els digué:
'El noble d’antiga sang valenciana, el model de raça, el del cor nafrat per la ingratitud de la dama emparentada amb el primer rei Borbó d’Espanya, el heroi de la torre de Monfort i, per fi, el que donà sa vida en holocaust de València a les portes del castell de Xàtiva, fon un antepassat nostre, fon el meu bisagüelo, fon un Nova Terra... Mireu-lo, ahí el teniu retratat en eixe quadro que penja de la paret. Agenolleu-se al seu davant i jureu per vostra pàtria única, València, i per sa hidalguia, continuar sa tradició. No hi han ara guerres com entonces, en les que se lluitava sens egoismes per les llibertats del reine. Però entengau, si algun dia vostra pàtria, enyorant ses grandeses y esplendors passats, s’alçara en viril protesta contra Castella, no permaneixca ociós vostre braç, torne a córrer per vostres venes la sang dels vostres avis i moriu, si precís fóra, a les portes de la ciutat, com el comte Rodolf de Nova Terra...'
No podia el pobre vell casi parlar, mes fent un suprem esforç, agafà al fill i als estatgers (que des del principi de la conversació, no gojant alenar, atengueren en religiós silenci), els agenollà als peus del retrato i els digué aixina, prenint aire a cada paraula:
'Jureu, sí, jureu conservar sempre en vostre cor els fets d’aquell heroi... Jureu, a més, no parlar altra llengua que la dels vostres majors. Jureu odi etern al castellà'.
I a la que acabà de raonar, un colp de tos el féu enrogir com la rosella, un vel de llàgrimes va cobrir sos ulls... I amb la boca oberta, com volent alenar tot l’aire de la cambra, caigué pesadament en terra, qual branca d’arbre que es tombava a impuls de l’astral llenyater...
Una xicoteta contracció de llavis i... morí.
Altre Nova Terra era borrat del llibre de la vida.
Son
fill, l’hereu del títol, els netets i els arrendadors permaneixqueren
agenollats com estaven. Tots quedaren sorpresos. Tots plorant...
Un colp d’aire violent féu obrir una finestra de la cambra i, per ella, va entrar cernent-se en l’aire, volant irregularment damunt de les despulles sagrades del comte, un rat-penat com la darrera ofrena que València li tributara. A la lluntania, el sol havia traspassat les altes muntanyes. Les boirines del vespre, a mode de quatre ingentes barres de sang, formaven el marc de l’escena aquella plena de pavorositat, amor i ternura...
Tot era religiós en l’ambient. Mes, de prompte, trencant aquella nota de mistiscisme, i com un sacrilegi, se va oir la veu de la mare que eixia, xillona, d’una peça immediata:
– Nenes, venid con el abuelito y el papá, que la cena os espera.
I, a seguit, les boirines roges s’apagaren com per encant... I el rat-penat, ofés en sa executòria, fuixqué per la finestra de la cambra.
.........................................................................................................
Després d’haver apartat el cadavre del fidel animal a un costat de la senda, pujà la xicoteta lloma que conduïa a la mansió senyorial... I com s’esperava, el pont estava alçat. Cridà com l’altra volta anterior. Ningú respongué.
Mes de prompte, notà que per ponent irradiava una gelosia dèbil llum; conduí ses passes baix d’ella, i veu que una escala de cordes penjava fins aplegar a terra.
Per lo front del noble creuà una flama d’indignació, odi i venjança. Muntà per ella sens reparar en conseqüències, i una volta que fon aplegat a l’últim graó, quedà de pits sobre la balaustrada”.
L’agüelo trobava a cada volta més dificultats per a exposar sa història. Vidriosos els ulls, les rugositats de la cara més profundes, i fatigós l’alenar, va paréixer que envellí cinc anys en mig hora.
Una vegada que prengué forces amb una alenada forta, prosseguí d’este mode:
“Per fi el comte trobà lo que buscava, va vore sa Berta. Però mes li haguera valgut no haver-la vista.
En una cambra de regulars dimensions, lloc moltes vegades consagrat per ells a Eros, i il·luminada per la dèbil claritat que irradiaven sis bugies sostingudes per dos canelobres magnífics, daurats a foc, estava ella en una cadira de braços, indolentment recolzada. A sos peus, vestit a l’ús dels nobles francesos, creuant son pit una banda, estava un cavaller, retenint entre ses mans les seues, prodigant-li les més amoroses carícies.
A Rodolf se li n’anava el cap; no volia vore allò; haguera estimat més fugir i desterrar-se. Però una força superior el retenia... I a pesar seu ho va escoltar tot. El cavaller de la banda al pit creuada li dia aixina:
– Vine ací, princesa meua, vine. Anirem llunt, molt llunt, a on sols nos puga tindre enveja, de dia el sol i de nit la lluna i les estreles. Vine a mos braços, que ells sabran defendre’t de qui vullga robar-te. Jo, que per tu he fet desaparéixer sa descendència...
No va voler oir més el comte, que, trencant la gelosia que tancava la finestra, entrà en la cambra ple de furor i, amb una força descomunal, agarrant-lo pels muscles, va despedir llunt de Berta al cavaller.
Un crit de sorpresa de la dama; l’espasa de Rodolf que brillà en l’aire posant-se en guàrdia; la del rival que acceptà el desafiu... I després d’uns moments d’angúnia... el cos del cavaller que cau ferit en mig del cor... La dama havia desaparegut.
Fon l’escena tan ràpida, que no s’adonà al moment el comte de lo que succeir. Li pareixia un somni. Mes... la cambra, les llums, el cavaller tombat... I anaven d’un costat a un altre sos ulls examinant-ho. De repent, entropessaren amb uns pergamins que damunt d’una taula havien. Maquinalment els va repassar febrós, i... tot ho comprengué. Berta, la dama per qui ell s’enamorà, era parenta pròxima de son enemic; del enemic de València, de Felip V, era de sang de Borbons. I en ira encés, cridà agermanant sa veu amb els trons que udolaven fora:
– Adéu per a sempre. Me declarares la guerra i, a penes començada, te deixe junt a tu un cadavre. Tu, per qui assassinaren a mon fill, al teu; tu, per qui s’han incendiat vivendes; tu, per qui s’enamorà l’espia del de Borbó; tu, de sang reial... Mor entre flames, ja que dies que ton amor a mi era com elles d’ardent.
I el comte Rodolf, amb els mateixos pergamins que li revelaren el secret mortal per a son ànima, encesos en la llar de la cambra, calà foc als llenços i tapissos que penjaven del trespol.. I fugint per la trencada gelosia, baixant l’escala de corda, prorrompé en una carcallada histèrica que, acompanyada d’un tro, féu tremolar els fonaments del castell.
La tormenta descarregà de ferm. Però, poc a poc, anava alluntant-se.
El noble, amb l’ànim baix el pes de l’angúnia més acoranta, mamprengué el camí de sa morada".
IV
Després d’una llarga pausa que aprofità son fill per a torcar-li la suor que de son front manava, continuà d’este mode:
“Era un hermós amanéixer del mes d’abril de 1707. Xàtiva tremolava baix l’estrèpit de guerrers i cavalls. Tota la població s’aprestava a defensar-la. Les tropes reials del de Borbó començaren l’assedi. El Neró valencià volia beure més sang que la que en Almansa féu esparcir.
El general D’Asfeld dirigia el siti. Ses bateries, que no pogueren conseguir al principi sos intents, se col·locaren davant de la porta dels Banys. Però encara entonces eren il·lusòries ses empentes. Les barricades que desfea la metralla dels canons eren, com per encant, de nou construïdes. El coratge de les hordes de Felip s’estrellava contra l’últim baluard de les llibertats valencianes.
Mentres, el noble Rodolf, com va prometre a Basset, guarnia amb ses guerrilles la torre de Monfort. Erta torre era la cuirassa de Xàtiva, i contra ella feen les descàrregues més fortes els de Borbó.
En tant la ciutat cedia a l’impuls de les tropes reials, els valents de la torre continuaren defenent-se. Eren fers lleons lluitant per sos fills que perillen morir.
.........................................................................................................
D’Asfeld s’adonyà de la població.
Les tropes de Felip V, com manada de llops, feren sa entrada en Xàtiva. Les escenes més horripilants se succeïren. Les gents, atemorides, fugien a la costa. Però la persecució aplegava fins allí.
Els defensors de la torre de Monfort continuaven derramant gota a gota, donant sa vida, la sang, emblema de les llibertats pàtries.
El comte Rodolf se multiplicava. Una volta era el que per les arpilleres apuntava amb un fussil; altra, el que disparava el canó; les més donant órdens i curant als ferits.
Martorell, que dirigia l’atac del fort, era impotent. Veent això D’Asfeld se va proposar ell mateix dirigir l’assedi. A este fi el va atacar amb un regiment de granaders.
.........................................................................................................
Els del fort, disminuïts i extenuats de cansanci, manats pel noble, l’abandonaren, ficant-se en lo castell. Però una bala de canó ben llançada, anant a trencar la porta de la fortalea, deixà l’entrada franca a les tropes reials, havent-se conseguit des d’entonces el domini complet de la població.
Mes el comte Rodolf no volgué ser dels capitulats. Acompanyat d’una vintena de valents com ell, que el seguiren, desafià amb el seu orgull de raça als que feréstecs envaïen el castell. Sorpreses al prompte, les tropes reials s’aturaren... Però al segon, havent-se donat compte de sa superioritat numèrica, arrollaren amb sa espenta a aquell model de patricis, que va preferir la mort lluitant a ser testimoni d’una deshonrosa capitulació.
El comte Rodolf caigué mort a les portes del castell.
.........................................................................................................
V
A l’acabar esta narració, la veu del vell comte de Nova Terra s’havia fet tremolosa i fosca. De tot ell s’apoderà una nerviositat que ratllava en l’epilèpsia i, fent apropar a son fill i els netets ad ell, aixina els va dir:
“Fills del meu cor, sent que les forces me s’acaben, sent que per tot jo el fred de les meues postrimeries. Oixcau bé lo que vos vaig a dir...” I apocalípticament, com asseveració conseqüència de la història, els digué:
'El noble d’antiga sang valenciana, el model de raça, el del cor nafrat per la ingratitud de la dama emparentada amb el primer rei Borbó d’Espanya, el heroi de la torre de Monfort i, per fi, el que donà sa vida en holocaust de València a les portes del castell de Xàtiva, fon un antepassat nostre, fon el meu bisagüelo, fon un Nova Terra... Mireu-lo, ahí el teniu retratat en eixe quadro que penja de la paret. Agenolleu-se al seu davant i jureu per vostra pàtria única, València, i per sa hidalguia, continuar sa tradició. No hi han ara guerres com entonces, en les que se lluitava sens egoismes per les llibertats del reine. Però entengau, si algun dia vostra pàtria, enyorant ses grandeses y esplendors passats, s’alçara en viril protesta contra Castella, no permaneixca ociós vostre braç, torne a córrer per vostres venes la sang dels vostres avis i moriu, si precís fóra, a les portes de la ciutat, com el comte Rodolf de Nova Terra...'
No podia el pobre vell casi parlar, mes fent un suprem esforç, agafà al fill i als estatgers (que des del principi de la conversació, no gojant alenar, atengueren en religiós silenci), els agenollà als peus del retrato i els digué aixina, prenint aire a cada paraula:
'Jureu, sí, jureu conservar sempre en vostre cor els fets d’aquell heroi... Jureu, a més, no parlar altra llengua que la dels vostres majors. Jureu odi etern al castellà'.
I a la que acabà de raonar, un colp de tos el féu enrogir com la rosella, un vel de llàgrimes va cobrir sos ulls... I amb la boca oberta, com volent alenar tot l’aire de la cambra, caigué pesadament en terra, qual branca d’arbre que es tombava a impuls de l’astral llenyater...
.........................................................................................................
Altre Nova Terra era borrat del llibre de la vida.
*
**
Un colp d’aire violent féu obrir una finestra de la cambra i, per ella, va entrar cernent-se en l’aire, volant irregularment damunt de les despulles sagrades del comte, un rat-penat com la darrera ofrena que València li tributara. A la lluntania, el sol havia traspassat les altes muntanyes. Les boirines del vespre, a mode de quatre ingentes barres de sang, formaven el marc de l’escena aquella plena de pavorositat, amor i ternura...
Tot era religiós en l’ambient. Mes, de prompte, trencant aquella nota de mistiscisme, i com un sacrilegi, se va oir la veu de la mare que eixia, xillona, d’una peça immediata:
– Nenes, venid con el abuelito y el papá, que la cena os espera.
I, a seguit, les boirines roges s’apagaren com per encant... I el rat-penat, ofés en sa executòria, fuixqué per la finestra de la cambra.
El Cuento del Dumenche, núm. 65, contraportada (1915) |
El Cuento del Dumenche, núm. 65, p. 267 (1915) |
El Cuento del Dumenche, núm. 65, p. 268 (1915) |
El Cuento del Dumenche, núm. 65, p. 269 (1915) |
El Cuento del Dumenche, núm. 65, p. 270 (1915) |
El Cuento del Dumenche, núm. 65, p. 271 (1915) |
El Cuento del Dumenche, núm. 65, p. 272 (1915) |
El Cuento del Dumenche, núm. 65, part interior de la contracoberta (1915) |
El Cuento del Dumenche, núm. 65, contracoberta (1915) |