dijous, 8 de juliol del 2010

L'ama del corral i del carrer

Hi ha una de les cançons d'Aspencat que vaig enllaçar ahir, "Xiqueta dolça", en què apareix Josep Nadal, de La Gossa Sorda, cantant una sèrie de versos entre els quals hi ha el de Xiqueta meua, l'ama del corral i del carrer, procedent d'una cançó de bressol, "La meua xiqueta", ben coneguda per la majoria de nosaltres i que és una bona mostra de la retroalimentació de la cultura en valencià. Fussant una miqueta la trobem en un grapat de composicions de poetes i grups valencians, d'Estellés als Obrint Pas. Comencem, però, pel principi, per la versió tradicional, que bàsicament sol fer així:



La meua xiqueta és l'ama
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra,
i la flor del taronger.

Hi ha, però, moltíssimes versions, com esta preciosa cantada per Maria del Mar Bonet, que afig, a més, Noni-noni, fes noneta, que la mare no té llet, la poqueta que tenia l'ha donada al porqueret. Noni-noni, fes noneta, que li vinga la soneta, la soneta li vindrà el dia que es casarà:



Hi ha desenes de variacions segons es pot comprovar en esta tesi sobre la cançó de bressol com a fenomen etnomusicològic (p. 1010-1014). A la Marina, per exemple, es documenta la versió en xiquet i el canvi de la flor del taronger per la flor de l'ametler; a l'Horta, per la seua banda, hi ha una versió que promet un trenet de joguet, com també ho fan altres amb una camiseta, un nino o unes sabates noves; a d'altres llocs la figuera i la parra es transformen en la llimera i la parra, en la fulla de la parra o en la perera sucrera; mentre que la versió recollida per Joan Amades parla del fruit del mangraner, la barraca de l'horta i el sol matiner. Una de tantes versions s'inclou, per exemple, en un dels passatges de la Cançó de bressol del darrer disc de Pep Botifarra, interpretada per Lola de la Torre.

Però no només la trobem entre cantants de música tradicional sinó també en il·lustres referents literaris i en músics de tots els estils. En primer lloc, com he esmentat adés, el mateix Vicent Andrés Estellés emprà aquells versos en la Cançó de bressol a la seua pròpia filla morta:

Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Per la seua banda, Marc Granell reconvertí els versos tradicionals en una Cançó de bressol per a despertar consciències:

La meua xiqueta és l'ama
de l'asfalt i del carrer.
No té pares ni té casa,
només fam, por i fred.

La meua xiqueta es passa
tot el dia en el taller,
treballant com una esclava
per als rics de l'Occident.

També Paco Muñoz féu la seua pròpia versió en la cançó "Land of València", declarant saber irònicament que mai seré l'amo del corral ni del carrer:



I, igualment, no només l'han utilitzada cantautors sinó també grups valencians de totes les classes, des dels més divertits, com Bajoqueta Rock en la seua "Nana rock" i Sva-ters en el "Rock-Sva" dedicat a Rita Barberà, fins als més populars, com La Gossa Sorda en "Batiste Ceba" i Obrint Pas en "Cançó de bressol", passant per més desconeguts com els Ovidi Twins en "La carxofa" o Compartir dóna gustet en l'inici de "La Puri, el Botín i el Pere":














Finalment, a banda de la menció ja dita d'Aspencat, també els Rapsodes han fet el seu particular homenatge a "La meua xiqueta" en el començament de la seua cançó "Rita, la cantãora" (una altra vegada l'alcaldessa); en esta ocasió, a més a més, la vinculen a una altra lletra popular valenciana que segurament també s'inspira en aquella cançó de bressol, la d'"El faller", del mestre Serrano i Maximilià Thous (com l'"Himne de València"), que inclou allò de: Xiqueta meua, que del carrer eres l'ama, per culpa teua tinc el cor encés en flama. Per a cloure, ací teniu les dos, la dels Rapsodes i l'himne faller per excel·lència, cantat per Joan Monleón i Els Pavesos:





Xe, i després direu que els valencians no som nació. Perquè no volem... ;-)


3 comentaris:

novesflors ha dit...

Has fet un bon repàs, i interessant.

f. ha dit...

Mai millor dit. Material per ser una nació hi ha, el que no n'hi ha és qui li done forma i sentit nacional a eixe material.

Oscar ha dit...

Quin repertori, tu. També conec la cançoneta, però jo no vaig tindre tanta sort i a mi ma mare em "traumatitzava" amb allò de:

"Non, no, xixet;
ha caigut un baquet;
s'ha trencat la cameta,
i ara va coixet."

És curiós, però açò del "trauma" m'ho va dir un madrileny quan li vaig traduir la cançoneta. Sembla que no ens entenen ni en açò. La veritat és que jo, en lloc de dormir-me, sembla que al remat acabava rient com un bajoca, quan ma mare feia com si em deixara caure. Era poc efectiva, doncs, la cançó de bressol amb mi.