València vista per forasters (VII)

Sembla que ve de lluny

Com ja vaig dir, l'itinerari d'Alexandre Laborde publicat en 1826 també fa algunes observacions sobre la llengua dels catalans i dels valencians en la seua descripció dels diversos pobles hispànics. A petició de German, ací les teniu.

En primer lloc, destaca -com qualsevol observador neutral faria- que és la mateixa llengua, més "suavitzada" a València (suposadament per efecte del clima!), tot i que, pel que fa al nom, només li diu "llengua catalana" a la que es parla a Catalunya, reservant el de "llengua llemosina" per a la de València:

La lengua catalana es hija de la provenzal antigua... Hablábase ya vulgarmente en el siglo XI, llegando tan pronto a su perfección, que el XIII se tiene con razón por su siglo de oro. De aquí pasó a Aragón, Mallorca, Valencia y Sicilia, donde era la lengua de la corte, habiéndose suavizado mucho en Valencia, y conservando todavía en Cataluña cierta aspereza y fuerza de acento, que debe tenerse por efecto del clima más bien que del idioma...

Aunque no hay lugar alguno de este reino donde no se sepa hablar la lengua castellana, sin embargo la usada generalmente en el país es la lemosina, que introdujo en él su conquistador Don Jaime I, la misma que se habla hoy día en Cataluña y Mallorca; aunque por el roce con las provincias de Murcia y Castilla la Nueva, y principalmente por la benignidad del clima, ha adquirido cierta suavidad y dulzura.

D'altra banda, mentre que dels valencians només apunta que eixa suavitat i dolçor fa la seua llengua:

Muy agradable y armoniosa en la boca de los valencianos, y particularmente de las mugeres (sic). El gran conocedor Cervantes la llama "graciosa, dulce y agradable", en cuyas cualidades, dice, solo puede competirla la portuguesa.

Dels catalans, en canvi, destaca sobretot el seu afecte per la llengua:

Los catalanes juiciosos aman su lengua con muchísima razón, por la abundancia de sus sinónimos, viveza de sus expresiones, concisión de sus frases y palabras, multitud de monosílabos y variedad en las transposiciones, cualidades que hacen a un idioma muy susceptible de elocuencia.

La seua obra literària abans del segle XV:

Si el arte de la imprenta se hubiera inventado en el siglo XIII, Europa inundada de excelentes obras catalanas, que o se han perdido o yacen manuscritas en las bibliotecas, pudiera por sí misma conocer esta verdad. Mas hallada aquella invención a mediados del siglo XV, ocupó toda su atención en España el idioma castellano, que iba ya tocando a su mayor altura. De manera que aun los mismos escritores catalanes trabajaron en él, mayormente después que se hizo universal en la península con la unidad de su monarquía.

I la tenacitat del poble català a l'hora de conservar l'idioma propi a través de l'alfabetització i la religió:

A pesar de esto, el vulgo de Cataluña conserva tenazmente el idioma patrio, en el cual se enseñan las primeras letras, las oraciones y el catecismo.

València vista per forasters (VI)

València atrinxerada contra Suchet (1812)

Durant els segles XVIII i XIX, com en certa manera ara, funcionava allò dels "esperits dels pobles", la manera de ser dels habitants de cada territori. I els valencians, com a poble i com a territori històric, varen ser definits en el seu esperit col·lectiu pels diferents viatgers i comentaristes que passaren per les nostres terres. Potser hi hagen anteriors visions paregudes, però m'ha sobtat trobar la que va donar Alexandre Laborde a començaments del segle XIX al seu Itinerario descriptivo de las provincias de España (1826, 2ª edició augmentada de la traducció castellana; original francés de 1820).

Hi esmenta una sèrie de trets que ens han acompanyat fins a l'actualitat com a tòpics generalitzats. Però el que és més curiós és que les característiques atorgades per Laborde a la resta de pobles d'Espanya (en sentit geogràfic) no s'han mantingut, amb excepció de les del poble català, com ja explicaré en un post posterior. Pel que fa als habitants de la ciutat de València, Laborde els fa alegres, meninfots, malgastadors, festius i dansadors. Una llàstima que l'avançament en ciències, una altre dels trets atribuïts llavors, no s'haja mantingut com un dels nostres trets definitoris...:

Valencia es una ciudad agradable, habitada por una nobleza opulenta, por un gran número de negociantes ricos, un pueblo activo e industrioso, y un clero morigerado [...] Las calles están aseadas, las casas son agradables, y los semblantes risueños. Los valencianos generalmente son muy vivos, ingeniosos y aplicados, y viven alegres y contentos aun en la pobreza; son bastante frugales, y no muy dados al vino ni a los licores: ordinariamente se les acusa de volubilidad y ligereza, y asimismo de una imaginación ardiente, muy veloz y algo fugaz, y aun por eso se dice, que son a propósito para las buenas letras y las nobles artes. A la verdad parece que su imaginación debe estar siempre exaltada y en estado placentero, pues que sus sentidos reciben continuamente sensaciones halagüeñas, estando rodeados de una infinidad de objetos agradables que representan a la naturaleza reproduciéndose sin cesar, ademas del influjo físico que deberá tener sobre su temperamento, el benigno clima en que habitan.

Sin embargo esta ligereza tan decantada [...] no ha impedido que los valencianos de los últimos siglos hayan sido los españoles que más progresos han hecho en las ciencias [...] Si tales milagros sabe hacer la ligereza de estos naturales, ojalá todas las provincias de España participasen de este carácter.

Son los valencianos afables y muy atentos con los extrangeros, francos y gastadores en demasía en objetos de piedad o de placer; lo cual acarrea grandes perjuicios, singularmente a los artesanos, de los cuales aun los que están atenidos a su jornal diario, suelen gastar el domingo cuanto ahorraron en la semana anterior.

Las mugeres son hermosas, su talle alto, sus ojos grandes y rasgados, y su cutis mas blanco que en el resto de España; no hay clase de ellas que no use de lujo extremado en los vestidos; sus telas son escogidas, cortadas con elegancia y gusto; adornan con flores y plumas sus cabezas, y tienen un carácter jovial, que hace muy amable su compañía [...]

Este pueblo es extraordinariamente aficionado a fiestas y regocijos públicos, y en ellos muestra un ingenio e invención particular, singularmente en las iluminaciones de las grandes fachadas [...] Empéñanse también en grandes partidos de pelota, a que son en gran manera aficionados. Lo restante del dia lo llevan los bailes al son del tamboril y dulzaina, género de instrumento árabe y peculiar de este reino, que necesita grandes pulmones, con el cual a pesar de su dureza egecutan algunos lo que el más diestro profesor con el más afinado clarinete.

"Algezirah al Xucar" en 1856

Això era Alzira?

Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820 - Barcelona, 1872), catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona durant el tercer quart del segle XIX, és considerat per la recent historiografia catalanista com un precedent de la primera Renaixença catalanobalear (gràcies, per exemple, a les seues lliçons en què identificava llengua i nació), juntament amb d'altres intel·lectuals com els germans Manuel i Pau Milà i Fontanals, Marià Aguiló o Josep Maria Quadrado, tots ells liberals, però conservadors i fortament catolicistes.

Doncs una recent tesi doctoral ha exhumat part de la correspondència que va mantindre amb el mallorquí Marià Aguiló arran dels seus viatges de plaer. Paga la pena transcriure el que li va escriure pel març de 1856 a propòsit de la seua estada a terres valencianes, totalment condicionada per la seua visió romàntica i orientalista:

Cómo puedo dejar de escribirte desde Algezirah al Xucar [Alzira], Mariano, si estoy entre palmeras y bosques de naranjos, rodeado de caras africanas y gozando de la primera impresión de viaje que ha borrado los surcos de mi mohina frente! Pero los ojos, por Dios, los ojos de esas morenas que hoy que es día de mercado salen a achicharrar a quien se atreva a cruzar con ellas una mirada curiosa y calurosa. Envuelto en un jaique argelino que me prestó Perico voy discurriendo por entre esta gente que juega al toro llevando navajas por astas (...) He traído la vista perdida del mucho mirar en Algezirah Xucar [Alzira] y en Medina Schateba [Xàtiva]. Compare, yo me hago moro sin remedio.

I signava la carta com "Aben Llorens". Tan diferent era una vila valenciana d'una vila catalana de l'època? Tan fort era el seu prejudici cultural afaiçonat per les lectures prèvies? Ens passarà a nosaltres el mateix amb els països que considerem exòtics?

València vista per forasters (V)

Vista de València (Any 1675). "De la institució, govern polítich y jurídic, costums y observàncies de la Fàbrica vella, dita de Murs y Valls, y Nova, dita del riu" de Josep Llop

Journal du Voyage du sier des Essarts relata un viatge des de Madrid a Alacant, d'Alacant a València i de València a Madrid fet durant 1659 i 1660 per un desconegut cavaller francés d'Angers, qui va formar part de la comitiva de l'ambaixada de Lluís XIV traslladada a Madrid per demanar la mà de la infanta Maria Teresa i segellar la Pau dels Pirineus, la qual va suposar la cessió del Rosselló a la dinastia francesa.

Deixant de banda els estranys topònims emprats en la descripció del viatge, la visió de la ciutat de València repeteix el tòpic de l'abundància de jardins amb multitud de fruites, però detalla més que altres viatgers els diversos monuments o llocs de la ciutat: la catedral amb les seues relíquies, el Micalet, els ponts, el palau reial ("nada tiene de muy considerable"), la Llotja, la plaça del Mercat, la Casa de la Ciutat, el Palau de la Generalitat, l'església dels jesuïtes, el convent dels dominics (hui Capitania), el monestir de Sant Miquel dels Reis, l'Hospital (hui Biblioteca), el corral de comèdies (prop de l'actual carrer de les Comèdies), el bordell o "Casa Santa" (reclòs per la zona de na Jordana i Soguers) i l'armeria al Portal de la Mar (hui en dia reconstruït com a monument a "los caídos"). Finalment, cal destacar la seua impressió sobre la llengua dels valencians: "está mezclada de catalán, francés e italiano":

Fuimos a comer a Jijona y a dormir a Coyst (Alcoi) [...] El camino de Jijona a Alcoy es muy malo. Se sube la sierra Jarasqueta y es preciso bajar el monte San Antonio, que es de precipicio y muy elevado. Al pie están los restos de un gran convento de la orden de San Agustín, en otro tiempo magnífico. Fue destruido hace veinte años por un temblor de tierra [...] Habiendo pasado por Cosentañas, Albaida y Algenete, fuimos a comer a Renigan [...] es un pueblo bastante agradable [...] El 15 [de enero] hicimos ocho leguas por un terreno sumamente hermoso y bueno. El campo está todo él regado por las acequias y está muy poblado. Pasamos por La Puebla, Carcagente, Alcira, pueblecillo todo és rodeado por el río Júcar, Alcamejí y Almucafas, donde comimos [...] habiendo pasado por Silla y Catarache, y llegamos a Valencia [...]

la Seo [...] enseñan aquí el cáliz que sirvió a Nuestro Señor para hacer la cena, y es de ágata; su camisa siendo niño, en la que no hay costura, y la creen hecha por la Virgen Santísima, de la cual tienen también leche, los cabellos y el peine. Esto está en una cajita cubierta de diamantes, de suerte que apenas se ven sino algunos cabellos que parecen rubios. Hay un diente de San Cristóbal [...] Hay también trozos de la vera cruz, uno de los Inocentes y dos de los dineros de Judas [...] El campanario de la iglesia es bastante hermoso. Es una torre desde donde se descubre toda la ciudad, que es muy grande. Está situada como en una península, toda rodeada del Guadalaviar, río sobre el cual hay cinco hermosos puentes [...] al extremo de uno de ellos hay allí una hermosa alameda, que conduce al palacio del virrey, que nada tiene de muy considerable.

Las calles son estrechas y las casas mal construidas. Son mucho más hermosas todo alrededor de la ciudad, donde hay multitud de jardines, con frutas de todas clases y deliciosas [...] La Lonja de la Seda es bastante hermosa y está en la plaza del Mercado. Los jesuitas tienen aquí una hermosa iglesia. En la plaza de los Predicadores está la Casa de la Ciudad y de la Diputación. En ésta se reúnen los jueces del crimen, cuyas sentencias confirma el virrey, si bien le parece. Los habitantes hacen guardia en la puerta. El convento de los dominicos, llamado San Pedro Mártir, y el de San Jerónimo, llamado San Miguel de los Reyes, que está fuera de la ciudad, son los más hermosos de todos.

El Hospital merece bien ser visto. Es en forma de cruz y su capilla en el medio con una gran cúpula. El corral de la comedia es uno de los más hermosos de España, por su grandeza y su anchura. Hay aquí una casa que llaman Casa Santa; es el lugar destinado para los hombres y las mujeres que se quieren alegrar. Está dividida en varios cuartitos, en cada uno de los cuales hay una mujer aguardando fortuna, Todos los sábados hacen allí la visita para retirar a aquellas que están enfermas. Hay guardias en la puerta para impedir que se lleven allí armas, ni siquiera un pequeño cuchillo.

Esta ciudad está bastante poblada y hay en ella mucha nobleza. La lengua está mezclada de catalán, francés e italiano. El privilegio de la Iglesia no sirve aquí de nada [...] Sobre la puerta del mar se ve la Armería, donde están todas las municiones de guerra. Hay allí dos grandes salas de 80 pasos de largo, de 20 de ancho, y en el medio los mosquetes, cascos, picas, etc.

València-Ciutat vista per forasters (IV)

Jean-François Paul de Gondi (1613-1679), més conegut com el cardenal de Retz, va deixar escrites unes breus impressions sobre València i el seu regne en les seues "Mémoires du Cardinal de Retz", publicades a París en 1717. Concretament, aquelles fan referència al seu pas per les nostres terres en 1654, després d'haver fugit del castell de Nantes, on havia estat empresonat per Mazarí, refugiant-se en territoris de la monarquia hispànica i finalment a Roma. Continuant amb la tòpica visió del regne valencià com un jardí paradisíac, ple d'arbres i fruits desconeguts a altres indrets, ja present en els escrits del mateix Eiximenis a finals de segle XIV, el cardenal de Retz afirma:


J'entrai de l'Aragon dans le royaume de Valence, qui se peut dire, non pas seulement le pays le plus fin, mais encore le plus beau jardin du monde. Les grenadiers, les orangers, les limoniers y font les palissades des grands chemins. Les plus belles et les plus claires eaux du monde leur servent de canaux. Toute la campagne, qui est émaillée d'un million de fleurs différentes qui flattent la vue, y exhale un million d'odeurs différentes qui charment l'odorat... Nous arrivâmes, le lendemain, devant le jour, à Majorque... Nous allâmes nous promener, sur le soir, aux environs de la ville, qui sont les plus beaux du monde et tout pareils aux campagnes du royaume de Valence.


Vaig entrar des d'Aragó dins del regne de València, que es pot dir no sols que és el país més elegant, sinó també el més bell jardí del món. Els magraners, els tarongers, les llimeres formen allí les palissades dels grans camins. Les més belles i les més clares aigües del món els serveixen de canals. Tot el camp, que està esmaltat d'un milió de flors diferents que afalaguen la vista, exhala allí un milió d'olors diferents que encanten l'olfacte... Arribem, l'endemà, abans de l'alba, a Mallorca... Vam anar a passejar, al vespre, pels contorns de la vila, que són els més bells del món i molt semblants als camps del regne de València.

València-ciutat vista per forasters (III)

Il·lustració de Paul-Gustave Doré per la "Història de les Croades"

Una visió plenament orientalista del baró Jean-Charles Davilliere (1823 - 1883) sobre la ciutat de València:

Nous faisions notre entrée dans la ville du Cid, [...] la très-noble, célèbre, antique, loyale, insigne, magnifique, illustre, savante, couronné, et jamai assez célébrée ville de Valence du Cid. Tels sont les modestes titres que lui donnent ordinairement ses chroniqueurs; cette longue énumération paraît peut-être tant soit peu emphatique: cependant il n’est quère de villes d’Espagne qui ne s’attribuent une kyrielle d’epithètes semblables. Valence, il faut le dire, les mérite mieux que toute autre: son ciel toujous bleu a été célébré par les poëtes arabes; où trouver en Europe un climat plus doux que le sien? [...] L’entrée a Valence, avec ses murs d’enceinte crénelés, ses tours à mâchecoulis, présente tout à fait l’aspect d’une ville moresque; les rues sont étroites et tortueuses, et les maisons, blanchies à la chaux suivant l’usage arabe, sont toutes ornées de balcons.

Fèiem la nostra entrada en la ciutat del Cid, “la molt noble, ínclita, antiga, lleial, insigne, magnífica, il·lustre, sàvia, coronada, i mai acabada de celebrar ciutat de València del Cid”. Tals són els modestos títols que li donen habitualment els seus cronistes; esta llarga enumeració sembla potser un tant emfàtica: no obstant no hi ha ciutat a Espanya que no s'atribuïsca una retafila d'epítets semblants. València, cal dir-ho, els mereix més que qualsevol altra: el seu cel sempre blau va ser celebrat pels poetes àrabs; on trobar a Europa un clima més suau que el seu? [...] L'entrada de València, amb els seus murs emmerletats, les seues torres amb matacans, presenta per complet l'aspecte d'una ciutat moruna; els carrers són estrets i tortuosos, i les cases, emblanquinades segons el costum àrab, estan totes adornades amb balcons.

DAVILLIER, Jean-Charles; DORÉ, Paul-Gustave. Voyage en Espagne. Le tour du monde. 1862-1873. Edició facsímil. València: Albatros , 1974 (ed. original: 1874), p. 310-311

DAVILLIER, Jean-Charles; DORÉ, Paul-Gustave. “La vuelta al mundo. Davillier-Doré” en Viajeros Franceses por la Valencia del siglo XIX. Traducció al castellà de Mª Ángeles Bonet Vilar. València: Ajuntament de València, 1994, p. 103-105.

València-Ciutat vista per forasters (II)

Vista de la vila alemanya de Nüremberg (1493), on residia Münzer

Continue amb la sèrie de textos sobre la ciutat de València escrits per historiadors i viatgers. Hui amb un de Hyeronimus Münzer (c. 1460-1508), un metge germànic que edità diverses obres de geografia i el 1493, quatre mesos després que Colón haguera tornat del seu primer viatge, redactà una carta al rei Joan II de Portugal proposant-li navegar cap a Occident per arribar a la Xina. Un any després, el 1494, un brot de pesta l'obligà a abandonar la ciutat on residia, Nüremberg, i durant cinc mesos, acompanyat per tres amics, va recórrer els regnes de la península ibèrica com a ambaixador de l'emperador alemany Maximilià, fet que s'ha relacionat amb les seues intencions de participar en les empreses ultramarines dels Reis Catòlics. Del viatge Münzer va deixar un minuciós relat en l'Itinerarium Hispanicum (1494-1495), amb multitud de detalls sobre la vida quotidiana, l'agricultura, l'artesania, els costums i monuments de les ciutats per les quals va passar. En el passatge “De civitate Valencia” , entre moltes altres coses, hi diu:

La Llotja
Actualment construeixen una casa admirable, que anomenen Llotja, on es reuneixen els mercaders i tracten els seus assumptes. És una casa alta, feta de pedra tallada i excel·lents columnes. [...] I tindrà un magnífic hort amb fruits diversos i una font d'aigua corrent. Té també una torre altíssima, sota la qual hi ha una capella, on a diari es llegiran dues misses. [...] El seu emplaçament està pròxim al Mercat Gran i el Pes. I serà molt més cèlebre i bella que la Llotja de Barcelona.[...]

La seua cortesia
El poble valencià és molt cortés i amable. Hi viuen dos ducs, un dels quals és fill del papa Alexandre VI; molts comtes, com el comte d'Oliva i el d'Aversa, i altres diversos; més de cinc-cents cavallers, i molts altres. També mercaders, artesans i clergues, per sobre dels dos mil. Els hòmens visten amb belles i llargues robes; igualment les dones van vestides amb més exageració del que es deu. Per la part davantera totes van descotades fins als pits, i, per així dir-ho, pots veure-les els mugrons com a gemmes dels arbres. Totes es maquillen la cara i se l'embruten amb olis i aigües perfumades, el que resulta una desgràcia.

Text original en llatí:
De domo mercatorum
Hodie edificant preclarissimam domum, quam Loyam vocant, ubi conveniunt mercatores et sua negociam tractant. Est domus alta ex secto lapide et columpnis nobilibus fabrefacta. [...] Et habebit pulcerrimum ortum, cum variis fructibus et fonte vivo. Habet etiam altissimam turim, sub quo una capella, ubi omni die legentur due misse. [...] Et situs eius est circa forum magnum et libram. Et erit multo nobilior et pulcrior est quam loya Barcilone. [...]

De civilitate eorum
Populus valentinus valde civilis et humanus est. Sunt inibi duo duces, quorum filius pape Alexandre 6ti unus est; plures comites, ut comes de Oliva, de Aversa, et alii; plus quam quinquaginta milites et multa alia. Item mercatores, mechanici, et clerus ultra duo milia. Et pulcra veste vestiuntur viri et longa; similiter mulieres pre ceteris et ultra debitum vestite incedunt. Tamen in anteriori parte omnes sunt aperte usque ad mamillas et quasi papillas arborum videre possis. Et omnes se fucant in facie et oleis aquisque odoriferis se coinquinant, quod malum est.

Imatge actual de la vila austríaca de Feldkirch, on va nàixer Münzer

València-Ciutat vista per forasters (I)

Han arribat temps de treball frenètic i em sembla que el blog només podrà reflectir textos "mecànics", enllaços, extractes literaris o historiogràfics i andròmines i rampoines per l'estil. La reflexió intensa l'hauré de dedicar a altres menesters. Espere, no obstant, que hi trobeu alguna cosa interessant. Hui encetaré una sèrie de cites d'autors històrics que descriuen o donen la seua opinió sobre València-Ciutat. Sense cap pretensió de rebatre'ls o explicar el per què de la seua particular visió. Simplement per pura curiositat erudita.

I comence amb el que diu l'historiador castellà Juan de Mariana (1536-1624) en el llibre XII de les seues Historiae de rebus Hispaniae (1592). De nou, amb traducció casera i disculpable:
València està situada en la part de la Hispània Tarraconense, que antigament tingueren els edetans, en lloc pla i agradabilíssim, sense mancar-li cap cosa idònia, excepte que ha d’importar molt de forment, rica en barons armats, de fecundíssim cel i terra, d’hiverns tebis i estius templats amb brises marines, amb mercaderies de tot tipus, i d’elegants edificis, de forma que fa caure en l’oblit les pàtries. Tot gènere d’arbres, hortes excel·lents, amb molts cítrics posats en files paral·leles, on, en hivern i estiu, estan perpètuament verds [...] Semblen uns camps Alisis, l’antiga morada dels sants, de forma que València és un regal del cel en l’orbs i la faç de la terra.

El més curiós és que esta traducció la vaig fer després de trobar la traducció, suposadament literal, que el valencià Antonio Ponz havia realitzat al Viaje de España (1772-1794), vora dos segles després. Les diferències són notables. Crec que la meua s'ajusta més a la realitat, però la qüestió és que Ponz afig coses, que directament no hi són a l'original, o que tracten de fer el text més intel·ligible des de la seua interpretació personal. Com per fiar-se de les fonts indirectes:
“Valencia [...] es rica de armas, y de soldados, abundante de mercaderías de toda suerte, de tan alegre suelo, y cielo, que ni padece frío en invierno, y el estío hace muy templado los embates, y los ayres del mar. Sus edificios magníficos, y grandes, sus ciudadanos honrados; de suerte, que vulgarmente se dice, hace á los Estrangeros poner en olvido sus mismas patrias y naturales. Las huertas, y jardines muchos, y muy frescos, viciosos en demasía: los árboles por su orden concertados, en especial de todo género de agruras, y de cidrales [...] Tal , y tan grande es la hermosura de esta ciudad, dada por beneficio del cielo, que puede competir en esto con las más principales de Europa.”

I ací està el text en llatí: