Les vistes de València d'Alfred Guesdon (1853-1855)

Com potser sabreu, fa poc que vaig escriure en Valencia Plaza sobre les conegudes vistes de la ciutat de València fetes per Alfred Guesdon a mitjan segle XIX, en l'article "Guesdon, el mite de Dèdal en la València de 1853" (any en què es van començar a publicar els seus dibuixos de ciutats espanyoles, tot i que el de València probablement es corresponga amb 1854 o 1855, quan ja havia començat l'enderroc de la Casa de la Ciutat, com es pot comprovar en el fet que només hi aparega una torre, en compte de dos). Allí trobareu resposta a moltes de les preguntes que em vaig fer en enfrontar-me a l'anàlisi d'aquelles dos imatges, com ara: qui era realment el seu autor? com les havia fetes? per què havia triat aquells punts de vista? quina era la seua importància real? quins monuments i quins canvis amb l'actualitat s'hi podien observar? Etcètera. 

En un principi pensava que Guesdon havia fet els dibuixos amb l'ajuda de fotografies aèries preses des d'un globus aerostàtic, segons diversos autors afirmaven amb rotunditat, com explique en el mateix text. Però la bona qüestió és que després de començar a furgar i llegir els estudis d'uns i altres finalment em vaig adonar que hi havia massa febleses en aquella hipòtesi i que, sens apenes marge per al dubte, l'arquitecte bretó havia fet els dibuixos del natural, arran de terra, gràcies als seus coneixements trigonomètrics, a l'existència de bons plànols i a la seua visita personal a cada ciutat que representava. Em va costar de creure-ho, atesa la perfecció de les imatges, però totes les proves, per activa i per passiva, així ho mostraven.

La sorpresa va vindre quan, després d'haver llançat el text, em va escriure l'arquitecte i urbanista valentí David Estal per a indicar-me que, en col·laboració amb la historiadora de l'art Helena de las Heras  i amb el també arquitecte i professor de la Universitat Politècnica de València Pedro Manuel Cabezos, acabava de publicar un article anomenat "Guesdon ayer, Valencia hoy. A la sombra del globo", en el llibre València, 1808-2015. La història continua... (2016), fruit del Segon Congrés d'Història de la Ciutat de València. Hi fan un estat de la qüestió i recullen també la polèmica historiogràfica, arribant, si fa no fa, a la mateixa conclusió. Així que l'alegria de comprovar la coincidència va ser ben gran. 

Però, en definitiva, per al que vull aprofitar este post és per a donar difusió a les dos imatges que ells inclouen en el seu article (que em passaren en pdf). La veritat és que és difícil aconseguir bones representacions de les vistes de Guesdon a través d'internet, especialment de la primera que trobareu avall, i és per això que els vaig demanar de posar-les ací, per tal que tot aquell que tinga curiositat puga gaudir-les. En esta que comente, per exemple, s'hi poden vore o intuir a la llunyania (si l'amplieu) Mislata, Aldaia, Campanar i Torrent, cosa que era quasi impossible en la imatge editada que es podia trobar fins ara per internet. Així que eixe és el principal objectiu d'esta publicació: posar-les a l'abast de qualsevol!

Vista de la ciutat de València des de dalt del pont de la Mar (Alfred Guesdon, 1853-1855)

Vista de la ciutat de València des de dalt del pont de Sant Josep (Alfred Guesdon, 1853-1855)

València en Vimeo

Normalment per les nits, després de sopar, treballe. Continue davant de l'ordinador com al llarg del dia, bo i tractant d'aprofitar la solitud i el retir que Oxford em proporcionen provisionalment. Però hi ha dies que necessite descansar, el cos m'ho demana, i ahir va ser un d'ells. Així que vaig decidir dedicar-me a una de les meues activitats favorites, fussar per internet, per Vimeo concretament. La primera cerca va ser "València". I amb això ja vaig tindre prou... Vaig ordenar els vídeos pel nombre de visites i hala, a disfrutar. Hi ha un poc de tot i entre les peces així referenciades apareixen magnífics documentals, curts i videoclips de gent com Anna Boluda (Homo Baby Boom), César Sabater (Cinespañol), Sara Monedero (Gordofobia) i Orxata Sound System (Violència). Però ara volia parlar-vos dels vídeos, alguns més casolans i d'altres professionals, que s'hi poden trobar sobre la ciutat de València. Tot i que hi ha alguns de denúncia, com el que recull imatges de la Primavera Valenciana o el que mostra la impossibilitat de circular amb normalitat a València pel Carril Bici, la realitat és que la majoria d'ells són peces de tall "turístic", per dir-ho d'alguna manera. És a dir, que mostren la València vista pels visitants, la València bonica i despreocupada, que cau a vegades en els tòpics i el bonrotllisme. Ací en teniu un parell de mostres:

I ací un altre de tall molt més rudimentari, però que val la pena per les vistes que ensenya al principi, que són les que veuen els creueristes en arribar al port de València:

Hi ha un altre, ben xulo i ben complet, amb les gravacions fetes sobre una bici del Valenbisi per un visitant que residí en la ciutat durant tres mesos. Ara bé, la música aflamencada crec que no li xoca gens:

Pitjor encara és qui se'n puja al Micalet (a partir del minut 1:06) i grava unes imatges aèries ben interessants de la ciutat, però les ambienta amb música de Lole y Manuel, com si estiguérem en l'Andalusia occidental:

I si de bicis parlàvem, cal apuntar que Vimeo va ple de vídeos d'skaters i bikers, locals o de fora, que van a València a passar uns dies i rodar pels seus carrers. Alguns d'ells, com els xics del primer vídeo o les xiques del tercer, paguen la pena de vore només pel que fan, estiguen o no al cap i casal:

Però si hi han uns vídeos que m'han agradat especialment són els dos darrers que posaré i que van més enllà de la imatge típica de València. El primer està fet per un estudi audiovisual colombianocatalà i, tot i ser igualmente bonrotllista, s'acosta un peliu més a la vida dels valencians:

El segon i darrer, finalment, no té comparació amb res perquè és una passada de vídeo, que m'arribà a emocionar pels llocs que hi apareixen però també pel títol, "Fins prompte, València". Es tracta del treball de fi de màster un jove riojà, Israel Melero, que anà a València a estudiar durant tres anys i abans de deixar-la li reté un homenatge com pocs li han fet: un vídeo de time lapses amb més 50.000 fotografies. Sembla que tingué certa nomenada l'any passat, quan fou penjat en la xarxa, i aparegué en el Levante-EMV i Las Provincias, però jo no l'havia vist encara. Si vosaltres tampoc, gaudiu-lo!

Els valencians vistos per Joan García Oliver

Joan García Oliver, anarcosindicalista, figura clau de la CNT-FAI durant les dècades de 1920 i 1930, ferm partidari de la revolució social i de l'aplicació del comunisme llibertari per les armes, però, tanmateix, ministre de Justícia del Govern espanyol en 1937. Figura controvertida. Admirat per molts, traïdor per a uns altres. Un recorregut a la seua biografia dóna idea de les convulsions polítiques que experimentà la vida política espanyola durant aquella època. Nascut a Reus en 1901, de ben jove es traslladà a Barcelona, on participà en la fundació del sindicat anarquista de cambrers -sector en el qual treballava- i assistí als primers enfrontaments ocasionats per la vaga general de 1917. A l'any següent fou empresonat pels aldarulls d'una altra vaga i, després de passar uns anys a la presó, tornà al Camp de Tarragona per a organitzar el cenetisme. En 1923 retornà a Barcelona per a fer front al pistolerisme de la patronal i formà, juntament amb altres anarquistes com Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, el grup armat Los Solidarios, els "homes d'acció", que en les seues paraules constituïen los mejores terroristas de la clase trabajadora. Ho podeu sentir de la seua pròpia veu:

Los Solidarios mataren, entre d'altres, a l'arquebisbe de Saragossa -com a venjança per l'assassinat de l'anarquista Salvador Seguí-, però, amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera, Durruti i Ascaso hagueren d'anar-se'n a França, mentre que García Oliver fou novament empresonat fins que en 1926 pogué passar, igualment, a l'exili parisenc. Des d'allà mateix, el grup planejà un atemptat contra Alfons XIII, per la qual cosa la major part d'ells acabaren tancats en presons espanyoles. Així, en arribar la Segona República, García Oliver es trobava al penal de Burgos, d'on fou alliberat el mateix 1931. Retornà a Barcelona i liderà el "faïsme", la branca més radical de l'anarcosindicalisme, partidària de la "gimnàstica revolucionària", per a la qual es formà un nou grup armat, Nosotros, que s'encarregaria d'hostilitzar la República. En consonància amb això, participà en la revolució de gener de 1933, promogué la creació de milícies sindicals i, en produir-se el colp d'estat de 1936, proposà la proclamació immediata del comunisme llibertari -que fou rebutjada per la Regional cenetista catalana. Passà a dirigir el Comité de Milícies de Catalunya i en novembre, contra tot pronòstic, s'integrà en el nou govern de la República com a ministre de Justícia, càrrec que ocupà fins a maig de 1937. Posteriorment, romangué a Barcelona fins al final de la guerra i s'exilià a França, Suècia i Mèxic, on residí durant més de 35 anys, treballant com a comercial per a indústries químiques, fins a la seua mort en 1980. 

Doncs a les vespres del seu traspàs, en 1978, escrigué una autobiografia, El eco de los pasos [pdf], on, a banda de la seua interpretació sobre el paper de l'anarcosindicalisme en la història espanyola durant la primera meitat del segle XX, féu tot tipus de valoracions al caliu dels esdeveniments narrats. I és ben interessant observar què hi diu sobre els valencians, amb una visió corresponent a aquelles dècades dels anys '20 i '30, quan intervingué en diversos afers del nostre país, com ell mateix va explicant al llarg del llibre. En primer lloc, cal saber que la CNT no era precisament molt curosa amb les qüestions nacionalistes dels territoris històrics espanyols i, per exemple, tenia una Regional Norte (amb les províncies basques, Burgos i Cantàbria) o una Regional Levante (amb les províncies valencianes i Albacete), però, d'una altra banda, també cal tindre en compte que el pare de García Oliver era de Xàtiva i, com a conseqüència d'estos orígens, ell mateix dedicà bastante tiempo a la comprensión de Valencia y su región.

Joan García Oliver, a la vellea

Per exemple, en 1922, després d'eixir de la presó i passar uns mesos a Saragossa treballant de cambrer, decidí anar-se'n a València: Supuse que en Valencia, a orillas del mar, la vida y el trabajo serían parecidos a los de Barcelona, No hay como vivir para ver y aprender. Valencia tenía aspectos magníficos. Sus días son soleados y sus noches transparentes. Amb tot, sense treball, només hi romangué un parell de setmanes, durant les quals es dedicà a confraternitzar de dinada en dinada amb companys anarquistes: Para conocer bien a los valencianos de la capital o de los pueblecitos de sus alrededores, es menester haber comido con ellos la paella a su manera, prescindiendo de platos, cuchillos y tenedores, sólo con la cuchara frente al triángulo que cada cual traza hasta el centro de la paella. Repetiria l'experiència una quinzena d'anys després, però en condicions ben diferents, això és, en 1937, en plena guerra civil, mentre era ministre de Justícia i el Govern s'havia traslladat a la capital valenciana: Comido el arroz a la manera típica, sin platos, con una cuchara en la mano de cada comensal, sentados en torno a la paella, cada cual tomando su parte del triángulo asignado. Como árabes sentados a la puerta de su tienda, haciendo bolas del cuscús, esperando el paso del cadáver del enemigo.

De fet, la pretesa arabitat dels valencians era un tòpic ben present en la visió de García Oliver, com era costum a l'època. Així, en un altre fragment de la biografia arribaria a descriure la cara d'un oficial com la d'un moro valenciano. Alhora, tampoc s'estaria de repetir altres tòpics, com el de la felicitat idíl·lica de la vida dels hortolans valencians: Anduve por su huerta, por la mañana, durante el día y la hora malva del atardecer, cuando empiezan a cantar los grillos, a croar las ranas, a correr las aguas por sus acequias. Encima de sus campos labrados, la luna brilla como en ninguna otra parte. El valenciano se siente feliz en su huerta, frente al mar, en las largas calles de sus pueblos, donde juega a pelota a mano, a llargues. Es feliz trotando por sus barrancos, con los perros cazadores al lado, su escopeta presta a ser disparada al ave fugaz o al conejo rastreador. Feliz en su barraca, donde al entrar cuelga la escopeta detrás de la puerta. Sus gentes son amables y generosas. 

D'una altra banda, pel que fa a a la qüestió catalanovalenciana, García Oliver, en primer lloc, reconeixia les denominacions de català i valencià en peu d'igualtat: Març, marçot, mata a la vella vora del foc, dícese en catalán y en valenciano. Fet i fet, hi deia haver llegit en català, castellà, francés y también en valenciano, La pau des poblets (de Víctor Navarro, publicada en 1913). En eixe llibre, a més a més, trobava: Diferenciaciones y afinidades entre lo valenciano y lo catalán. Paralelos entre la huerta valenciana, feraz a fuerza de ser laboriosamente atendida, productora de frutos huertanos de primera calidad. ¡Cuánta semejanza con las calles de Barcelona adelante, hasta más allá de Reus y Tortosa, con obreros industriales y agrícolas! Però, en tot cas, tenia ben clar, com demostra en una de les seues converses amb Francesc Macià -de qui es va fer amic en l'exili parisenc dels anys '20- que, davant les pretensions del nacionalisme basc i català, Navarra se siente tan separada espiritualmente del conjunto [d'Euskadi] como lo está el País Valenciano del resto de lo que podríamos llamar Cataluña histórica. 

No debades, García Oliver capia clarament la particularitat valenciana dins de l'Estat espanyol, construïda en la contemporaneïtat per oposició als catalans i als castellans, un fet que ell barrejava amb l'essencialisme hispànic -típic de llavors- segons el qual els valencians ja eren valencians en època musulmana: El valenciano cree —y no le falta razón— que no es nunca comprendido por el foráneo de la parte de Cataluña, el descendiente de los que llegaron con Jaime el Conquistador y sus almogávares a liberarlo de sus ancestros arábigos, con los que siempre se sintió tan a gusto. Tampoco cree ser comprendido por los foráneos del centro peninsular, descendientes de los que, en días más lejanos, llegaron con el Cid y sus mesnadas, también a liberarlos de sus ancestros, a quienes debía cuanto sabía del trabajo de la huerta, sus suaves canciones y sus danzas. Sí, catalanes y castellanos se empeñaron en liberarlo de lo que más quería el valenciano y, desgraciadamente, lo habían logrado. Le dejaron únicamente el paisaje inmutable, la luna en lo alto, la huerta fecunda, los cantos y los bailes.

Val a dir, els valencians haurien rebutjat sempre el que els volien imposar els catalans i els castellans perquè estos eren culpables d'haver expulsat els seus dominadors i amics musulmans, cosa que hui sabem ben incerta, puix la societat andalusí anterior al segle XIII no tenia res a veure -ni poblacionalment ni culturalment- amb la cristiana posterior, conformada per colonitzadors que venien de fora, sense barrejar-se amb els andalusins autòctons. En tot cas, García Oliver emprava aquella perspectiva -tan normal a l'època  i reproduïda fins l'actualitat en la soflama abans moros que catalans- per a explicar el que ell havia pogut constatar en la seua pròpia experiència amb els valencians: El valenciano recela siempre algo de los catalanes y de los castellanos. Es algo que ha heredado de sus antepasados, que nunca vieron con simpatía a los que tanto empeño pusieron en liberarlos de los árabes, con quienes ellos se sentían algo más que primos lejanos... Un sordo resquemor que con el tiempo se hizo consciente, hasta llegar a ser profundo: desconfianza por todo lo que procediese de Cataluña o de Castilla. Todos los movimientos políticos y sociales procedentes de Madrid o Barcelona eran vistos y acogidos con desconfianza. Si se hacían republicanos, tenía que ser de un republicanismo valencianista, a veces cantonalista. En lo social, serían cenetistas, pero de una CNT a su manera, sin el talante revolucionario de los cenetistas catalanes, ni a la manera política y centralista de los cenetistas madrileños. Fueron los valencianos los que dieron vida a un cenetismo reformista-revolucionario. 

Tot plegat, ni una cosa ni l'altra: ni catalans ni castellans, però sense acabar de definir-nos del tot. Una mica el que encara palesava Fuster a l'alçada dels '60: ni carn ni peix, no volíem ser ni uns ni altres, però no sabíem el que volíem ser, de manera que ell va tractar de trencar aquella indefinició apostant clarament per la catalanitat. En les dècades posteriors, en canvi, bona part de la societat valenciana, per orígens poblacionals o per l'assimilació promoguda pel nacionalisme estatal dominant, ha advocat per la castellanitat. I mentrestant la valencianitat continua difusa, indefinida, ballant entre dues aigües, sense saber ben bé què és i com ha d'alçar-se sobre les altres dues...

València vista per forasters (VII)

Vista de València (A. Guesdon, 1858)

Ja vaig parlar de la visió que Alexandre Laborde donava de la ciutat de València en el seu Itinerario descriptivo de las provincias de España (1826) escrit originàriament en francés en 1820. Ara és el torn dels valencians en general, els del regne (el "país" o la "província" que diu el mateix Laborde). El balanç no és gens negatiu: apassionats, amb gust per l'art, cultivats, àgils, volantiners, treballadors, alegres, tot i que, com ja s'havia dit amb anterioritat, els de la capital podien pecar de volubles i inconstants:

La ligereza y fogosidad de imaginación de estos naturales, les hace muy a propósito para cultivar las artes de gusto; y no estorba que se dediquen con gran fruto a las ciencias profundas y ramos de recóndita erudición, en los cuales se han aventajado a todos los españoles. Son también muy ágiles en el cuerpo; por lo cual los holgazanes del país se dedican al egercicio (sic) de volantines y bailarines, ganando así la vida por toda España reunidos en compañías. Esta agilidad contribuye mucho al esmero con que trabajan en los campos y fábricas.

Los de la capital y sus cercanías participan más de lleno estas calidades, las cuales si por una parte les hacen más activos en sus empresas, más francos en el trato y de sociedad más agradable, por otra los reviste de cierta volubilidad, que los extrangeros llaman sin razón inconstancia. Los que viven distantes de la capital, al otro lado del Júcar hacia el S., y del Mijares hacia el N., son menos bulliciosos, y más graves y detenidos en el trato.

El pueblo se entrega al trabajo con ardor, singularmente a la agricultura, en lo cual puede servir de modelo al de toda Europa. Por un efecto de la suavidad del clima, y de los hermosos objetos que la naturaleza les presenta sin cesar, tienen siempre los valencianos un ánimo alegre, y dispuesto a toda suerte de diversiones, señaladamente al canto y la música. Entre las canciones populares propias del país, hay una antigua, llamada "la fiera", que enamora cantada por los sencillos labradores al son de sus guitarrillos, así por la suave inflexión de sus modulaciones, como por las continuas ligaduras del acompañamiento; canción que se aventaja a todas las populares del mundo [...]

En toda la provincia reina igual y lujo en el vestir.Los labradores en los días ordinarios solo usan de gorro, manta al hombro, camisa, y calzoncillos anchos (zaragüelles) y abiertos, con gran incomodidad para el trabajo, pero con no menos indecencia de sus personas.

La bellesa del tragí urbà

Portals nordoccidentals de València sobre el plànol de Mancelli (1608)

Dissabte parlava de la de la protecció de l'albufera de València decretada en 1338. Hui, arran de l'article d'Agustín Rubio Vela "Ideologia burgesa i progrés material a la València del Tres-cents", publicat a L'Espill número 9 de 1981, ho faré d'un debat mantingut al si del Consell de València unes dècades després, en 1382, a propòsit d'una intervenció sobre el traçat dels carrers la ciutat. Pocs anys abans, davant els atacs castellans produïts entre 1356 i 1365, s'havia alçat una nova muralla que conformà el perímetre del que hui coneixem com a Ciutat Vella, tot deixant sense funció els vells murs islàmics. Progressivament, les autoritats donaren permís per enderrocar-los, no sense abans sotmetre-ho a debat a les reunions del Consell municipal, on sembla que les intervencions al voltant de la plaça del Mercat, llavors la més bulliciosa de la ciutat, centraren l'atenció dels consellers.

Els principals arguments emprats per les parts eren l'embelliment urbà, la millora de l'habitabilitat i l'atracció de nous pobladors a la capital, però també la seua imatge vers l'exterior: l'impacte que causaria en els visitants per tal que contaren el que havien vist i donaren fama al nom de València. Així, d'una banda, es decidí tirar avall una part de la vella muralla de la Boatella i obrir un carrer nou sobre l'espai recuperat:

Attenent axí mateix que, faent lo dit carrer dret, seria no solament bellea e profit per pus aviat passatge de les gents, ans encara creximent de població e melloria d'alberchs, com huy per los dits empatxament hi haja pochs e sotils alberchs.

D'altra banda, però, la construcció d'un altre carrer nou en les proximitats de la plaça del Mercat plantejà un debat entre els consellers, una part dels quals considerava que afectaria a una de les majors e pus belles coses de la ciutat: la intensitat del tragí que transitava pel carrer que anava de la Porta Nova a la Llotja (l'anterior a l'actual, situada aproximadament al mateix lloc, en els entorns del mercat). Aquell espectacle urbà impressionava els mercaders estrangers i donava renom a València:

Que·l dit pas e carrer nou no·s devia fer, car se'n seguiria e seria tolliment de una de les majors e pus belles coses que la dita ciutat ha e per les quals aquela en parts lunyanades ha gran fama, specialment de gran e molt poble, ço és, lo gran e molt espés passatge de gents del carrer de la Porta Nova de la dita ciutat, prop e en vista de la Lotja dels Mercaders d'aquella, no sens gran maravella dels mercaders estrangers e altres que allí estan, en tant que·l dit passatge és loat en totes parts de gran multitud de gents, més que tot altre passatge de gents de ciutat o loch que hom sàpia, e si lo dit pas e carrer nou era ubert e fet aminvaria molt al dit passatge de Porta Nova e Lotja, e tolria la bellea e fama d'aquell e de la ciutat dessús dita.

Desconec quin era eixe carrer pel que s'hi podia contemplar aquell trànsit de gent, ja que no sé quina era considerada la "Porta Nova" en 1382. Si era la que després es diria "Portal Nou" -construït de forma monumental a partir de 1390- correspondria segurament al carrer de Dalt, però si tal vegada era la que s'anomenaria amb el temps "Portal dels Tints" -obert en 1377- seria el carrer Corona. En qualsevol cas, fóra un d'eixos o potser un altre del sector oriental de la ciutat, és interessant observar alguns dels aspectes de la ideologia de part dels grups dirigents d'aquella època: com ara, també es preocupaven per la imatge externa de la ciutat de València, però, al mateix temps, consideraven que hi havia bellesa en la bulliciosa activitat urbana feta a peu de carrer.

Portal Nou de València, enderrocat durant la segona meitat del segle XIX.
S'obria al pont de Sant Josep per l'exterior i a l'actual plaça del Portal Nou
(Na Jordana) per l'interior.

València vista per forasters (VII)

Sembla que ve de lluny

Com ja vaig dir, l'itinerari d'Alexandre Laborde publicat en 1826 també fa algunes observacions sobre la llengua dels catalans i dels valencians en la seua descripció dels diversos pobles hispànics. A petició de German, ací les teniu.

En primer lloc, destaca -com qualsevol observador neutral faria- que és la mateixa llengua, més "suavitzada" a València (suposadament per efecte del clima!), tot i que, pel que fa al nom, només li diu "llengua catalana" a la que es parla a Catalunya, reservant el de "llengua llemosina" per a la de València:

La lengua catalana es hija de la provenzal antigua... Hablábase ya vulgarmente en el siglo XI, llegando tan pronto a su perfección, que el XIII se tiene con razón por su siglo de oro. De aquí pasó a Aragón, Mallorca, Valencia y Sicilia, donde era la lengua de la corte, habiéndose suavizado mucho en Valencia, y conservando todavía en Cataluña cierta aspereza y fuerza de acento, que debe tenerse por efecto del clima más bien que del idioma...

Aunque no hay lugar alguno de este reino donde no se sepa hablar la lengua castellana, sin embargo la usada generalmente en el país es la lemosina, que introdujo en él su conquistador Don Jaime I, la misma que se habla hoy día en Cataluña y Mallorca; aunque por el roce con las provincias de Murcia y Castilla la Nueva, y principalmente por la benignidad del clima, ha adquirido cierta suavidad y dulzura.

D'altra banda, mentre que dels valencians només apunta que eixa suavitat i dolçor fa la seua llengua:

Muy agradable y armoniosa en la boca de los valencianos, y particularmente de las mugeres (sic). El gran conocedor Cervantes la llama "graciosa, dulce y agradable", en cuyas cualidades, dice, solo puede competirla la portuguesa.

Dels catalans, en canvi, destaca sobretot el seu afecte per la llengua:

Los catalanes juiciosos aman su lengua con muchísima razón, por la abundancia de sus sinónimos, viveza de sus expresiones, concisión de sus frases y palabras, multitud de monosílabos y variedad en las transposiciones, cualidades que hacen a un idioma muy susceptible de elocuencia.

La seua obra literària abans del segle XV:

Si el arte de la imprenta se hubiera inventado en el siglo XIII, Europa inundada de excelentes obras catalanas, que o se han perdido o yacen manuscritas en las bibliotecas, pudiera por sí misma conocer esta verdad. Mas hallada aquella invención a mediados del siglo XV, ocupó toda su atención en España el idioma castellano, que iba ya tocando a su mayor altura. De manera que aun los mismos escritores catalanes trabajaron en él, mayormente después que se hizo universal en la península con la unidad de su monarquía.

I la tenacitat del poble català a l'hora de conservar l'idioma propi a través de l'alfabetització i la religió:

A pesar de esto, el vulgo de Cataluña conserva tenazmente el idioma patrio, en el cual se enseñan las primeras letras, las oraciones y el catecismo.

València vista per forasters (VI)

València atrinxerada contra Suchet (1812)

Durant els segles XVIII i XIX, com en certa manera ara, funcionava allò dels "esperits dels pobles", la manera de ser dels habitants de cada territori. I els valencians, com a poble i com a territori històric, varen ser definits en el seu esperit col·lectiu pels diferents viatgers i comentaristes que passaren per les nostres terres. Potser hi hagen anteriors visions paregudes, però m'ha sobtat trobar la que va donar Alexandre Laborde a començaments del segle XIX al seu Itinerario descriptivo de las provincias de España (1826, 2ª edició augmentada de la traducció castellana; original francés de 1820).

Hi esmenta una sèrie de trets que ens han acompanyat fins a l'actualitat com a tòpics generalitzats. Però el que és més curiós és que les característiques atorgades per Laborde a la resta de pobles d'Espanya (en sentit geogràfic) no s'han mantingut, amb excepció de les del poble català, com ja explicaré en un post posterior. Pel que fa als habitants de la ciutat de València, Laborde els fa alegres, meninfots, malgastadors, festius i dansadors. Una llàstima que l'avançament en ciències, una altre dels trets atribuïts llavors, no s'haja mantingut com un dels nostres trets definitoris...:

Valencia es una ciudad agradable, habitada por una nobleza opulenta, por un gran número de negociantes ricos, un pueblo activo e industrioso, y un clero morigerado [...] Las calles están aseadas, las casas son agradables, y los semblantes risueños. Los valencianos generalmente son muy vivos, ingeniosos y aplicados, y viven alegres y contentos aun en la pobreza; son bastante frugales, y no muy dados al vino ni a los licores: ordinariamente se les acusa de volubilidad y ligereza, y asimismo de una imaginación ardiente, muy veloz y algo fugaz, y aun por eso se dice, que son a propósito para las buenas letras y las nobles artes. A la verdad parece que su imaginación debe estar siempre exaltada y en estado placentero, pues que sus sentidos reciben continuamente sensaciones halagüeñas, estando rodeados de una infinidad de objetos agradables que representan a la naturaleza reproduciéndose sin cesar, ademas del influjo físico que deberá tener sobre su temperamento, el benigno clima en que habitan.

Sin embargo esta ligereza tan decantada [...] no ha impedido que los valencianos de los últimos siglos hayan sido los españoles que más progresos han hecho en las ciencias [...] Si tales milagros sabe hacer la ligereza de estos naturales, ojalá todas las provincias de España participasen de este carácter.

Son los valencianos afables y muy atentos con los extrangeros, francos y gastadores en demasía en objetos de piedad o de placer; lo cual acarrea grandes perjuicios, singularmente a los artesanos, de los cuales aun los que están atenidos a su jornal diario, suelen gastar el domingo cuanto ahorraron en la semana anterior.

Las mugeres son hermosas, su talle alto, sus ojos grandes y rasgados, y su cutis mas blanco que en el resto de España; no hay clase de ellas que no use de lujo extremado en los vestidos; sus telas son escogidas, cortadas con elegancia y gusto; adornan con flores y plumas sus cabezas, y tienen un carácter jovial, que hace muy amable su compañía [...]

Este pueblo es extraordinariamente aficionado a fiestas y regocijos públicos, y en ellos muestra un ingenio e invención particular, singularmente en las iluminaciones de las grandes fachadas [...] Empéñanse también en grandes partidos de pelota, a que son en gran manera aficionados. Lo restante del dia lo llevan los bailes al son del tamboril y dulzaina, género de instrumento árabe y peculiar de este reino, que necesita grandes pulmones, con el cual a pesar de su dureza egecutan algunos lo que el más diestro profesor con el más afinado clarinete.

"Algezirah al Xucar" en 1856

Això era Alzira?

Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820 - Barcelona, 1872), catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona durant el tercer quart del segle XIX, és considerat per la recent historiografia catalanista com un precedent de la primera Renaixença catalanobalear (gràcies, per exemple, a les seues lliçons en què identificava llengua i nació), juntament amb d'altres intel·lectuals com els germans Manuel i Pau Milà i Fontanals, Marià Aguiló o Josep Maria Quadrado, tots ells liberals, però conservadors i fortament catolicistes.

Doncs una recent tesi doctoral ha exhumat part de la correspondència que va mantindre amb el mallorquí Marià Aguiló arran dels seus viatges de plaer. Paga la pena transcriure el que li va escriure pel març de 1856 a propòsit de la seua estada a terres valencianes, totalment condicionada per la seua visió romàntica i orientalista:

Cómo puedo dejar de escribirte desde Algezirah al Xucar [Alzira], Mariano, si estoy entre palmeras y bosques de naranjos, rodeado de caras africanas y gozando de la primera impresión de viaje que ha borrado los surcos de mi mohina frente! Pero los ojos, por Dios, los ojos de esas morenas que hoy que es día de mercado salen a achicharrar a quien se atreva a cruzar con ellas una mirada curiosa y calurosa. Envuelto en un jaique argelino que me prestó Perico voy discurriendo por entre esta gente que juega al toro llevando navajas por astas (...) He traído la vista perdida del mucho mirar en Algezirah Xucar [Alzira] y en Medina Schateba [Xàtiva]. Compare, yo me hago moro sin remedio.

I signava la carta com "Aben Llorens". Tan diferent era una vila valenciana d'una vila catalana de l'època? Tan fort era el seu prejudici cultural afaiçonat per les lectures prèvies? Ens passarà a nosaltres el mateix amb els països que considerem exòtics?

València vista per forasters (V)

Vista de València (Any 1675). "De la institució, govern polítich y jurídic, costums y observàncies de la Fàbrica vella, dita de Murs y Valls, y Nova, dita del riu" de Josep Llop

Journal du Voyage du sier des Essarts relata un viatge des de Madrid a Alacant, d'Alacant a València i de València a Madrid fet durant 1659 i 1660 per un desconegut cavaller francés d'Angers, qui va formar part de la comitiva de l'ambaixada de Lluís XIV traslladada a Madrid per demanar la mà de la infanta Maria Teresa i segellar la Pau dels Pirineus, la qual va suposar la cessió del Rosselló a la dinastia francesa.

Deixant de banda els estranys topònims emprats en la descripció del viatge, la visió de la ciutat de València repeteix el tòpic de l'abundància de jardins amb multitud de fruites, però detalla més que altres viatgers els diversos monuments o llocs de la ciutat: la catedral amb les seues relíquies, el Micalet, els ponts, el palau reial ("nada tiene de muy considerable"), la Llotja, la plaça del Mercat, la Casa de la Ciutat, el Palau de la Generalitat, l'església dels jesuïtes, el convent dels dominics (hui Capitania), el monestir de Sant Miquel dels Reis, l'Hospital (hui Biblioteca), el corral de comèdies (prop de l'actual carrer de les Comèdies), el bordell o "Casa Santa" (reclòs per la zona de na Jordana i Soguers) i l'armeria al Portal de la Mar (hui en dia reconstruït com a monument a "los caídos"). Finalment, cal destacar la seua impressió sobre la llengua dels valencians: "está mezclada de catalán, francés e italiano":

Fuimos a comer a Jijona y a dormir a Coyst (Alcoi) [...] El camino de Jijona a Alcoy es muy malo. Se sube la sierra Jarasqueta y es preciso bajar el monte San Antonio, que es de precipicio y muy elevado. Al pie están los restos de un gran convento de la orden de San Agustín, en otro tiempo magnífico. Fue destruido hace veinte años por un temblor de tierra [...] Habiendo pasado por Cosentañas, Albaida y Algenete, fuimos a comer a Renigan [...] es un pueblo bastante agradable [...] El 15 [de enero] hicimos ocho leguas por un terreno sumamente hermoso y bueno. El campo está todo él regado por las acequias y está muy poblado. Pasamos por La Puebla, Carcagente, Alcira, pueblecillo todo és rodeado por el río Júcar, Alcamejí y Almucafas, donde comimos [...] habiendo pasado por Silla y Catarache, y llegamos a Valencia [...]

la Seo [...] enseñan aquí el cáliz que sirvió a Nuestro Señor para hacer la cena, y es de ágata; su camisa siendo niño, en la que no hay costura, y la creen hecha por la Virgen Santísima, de la cual tienen también leche, los cabellos y el peine. Esto está en una cajita cubierta de diamantes, de suerte que apenas se ven sino algunos cabellos que parecen rubios. Hay un diente de San Cristóbal [...] Hay también trozos de la vera cruz, uno de los Inocentes y dos de los dineros de Judas [...] El campanario de la iglesia es bastante hermoso. Es una torre desde donde se descubre toda la ciudad, que es muy grande. Está situada como en una península, toda rodeada del Guadalaviar, río sobre el cual hay cinco hermosos puentes [...] al extremo de uno de ellos hay allí una hermosa alameda, que conduce al palacio del virrey, que nada tiene de muy considerable.

Las calles son estrechas y las casas mal construidas. Son mucho más hermosas todo alrededor de la ciudad, donde hay multitud de jardines, con frutas de todas clases y deliciosas [...] La Lonja de la Seda es bastante hermosa y está en la plaza del Mercado. Los jesuitas tienen aquí una hermosa iglesia. En la plaza de los Predicadores está la Casa de la Ciudad y de la Diputación. En ésta se reúnen los jueces del crimen, cuyas sentencias confirma el virrey, si bien le parece. Los habitantes hacen guardia en la puerta. El convento de los dominicos, llamado San Pedro Mártir, y el de San Jerónimo, llamado San Miguel de los Reyes, que está fuera de la ciudad, son los más hermosos de todos.

El Hospital merece bien ser visto. Es en forma de cruz y su capilla en el medio con una gran cúpula. El corral de la comedia es uno de los más hermosos de España, por su grandeza y su anchura. Hay aquí una casa que llaman Casa Santa; es el lugar destinado para los hombres y las mujeres que se quieren alegrar. Está dividida en varios cuartitos, en cada uno de los cuales hay una mujer aguardando fortuna, Todos los sábados hacen allí la visita para retirar a aquellas que están enfermas. Hay guardias en la puerta para impedir que se lleven allí armas, ni siquiera un pequeño cuchillo.

Esta ciudad está bastante poblada y hay en ella mucha nobleza. La lengua está mezclada de catalán, francés e italiano. El privilegio de la Iglesia no sirve aquí de nada [...] Sobre la puerta del mar se ve la Armería, donde están todas las municiones de guerra. Hay allí dos grandes salas de 80 pasos de largo, de 20 de ancho, y en el medio los mosquetes, cascos, picas, etc.

València-Ciutat vista per forasters (IV)

Jean-François Paul de Gondi (1613-1679), més conegut com el cardenal de Retz, va deixar escrites unes breus impressions sobre València i el seu regne en les seues "Mémoires du Cardinal de Retz", publicades a París en 1717. Concretament, aquelles fan referència al seu pas per les nostres terres en 1654, després d'haver fugit del castell de Nantes, on havia estat empresonat per Mazarí, refugiant-se en territoris de la monarquia hispànica i finalment a Roma. Continuant amb la tòpica visió del regne valencià com un jardí paradisíac, ple d'arbres i fruits desconeguts a altres indrets, ja present en els escrits del mateix Eiximenis a finals de segle XIV, el cardenal de Retz afirma:


J'entrai de l'Aragon dans le royaume de Valence, qui se peut dire, non pas seulement le pays le plus fin, mais encore le plus beau jardin du monde. Les grenadiers, les orangers, les limoniers y font les palissades des grands chemins. Les plus belles et les plus claires eaux du monde leur servent de canaux. Toute la campagne, qui est émaillée d'un million de fleurs différentes qui flattent la vue, y exhale un million d'odeurs différentes qui charment l'odorat... Nous arrivâmes, le lendemain, devant le jour, à Majorque... Nous allâmes nous promener, sur le soir, aux environs de la ville, qui sont les plus beaux du monde et tout pareils aux campagnes du royaume de Valence.


Vaig entrar des d'Aragó dins del regne de València, que es pot dir no sols que és el país més elegant, sinó també el més bell jardí del món. Els magraners, els tarongers, les llimeres formen allí les palissades dels grans camins. Les més belles i les més clares aigües del món els serveixen de canals. Tot el camp, que està esmaltat d'un milió de flors diferents que afalaguen la vista, exhala allí un milió d'olors diferents que encanten l'olfacte... Arribem, l'endemà, abans de l'alba, a Mallorca... Vam anar a passejar, al vespre, pels contorns de la vila, que són els més bells del món i molt semblants als camps del regne de València.

València-ciutat vista per forasters (III)

Il·lustració de Paul-Gustave Doré per la "Història de les Croades"

Una visió plenament orientalista del baró Jean-Charles Davilliere (1823 - 1883) sobre la ciutat de València:

Nous faisions notre entrée dans la ville du Cid, [...] la très-noble, célèbre, antique, loyale, insigne, magnifique, illustre, savante, couronné, et jamai assez célébrée ville de Valence du Cid. Tels sont les modestes titres que lui donnent ordinairement ses chroniqueurs; cette longue énumération paraît peut-être tant soit peu emphatique: cependant il n’est quère de villes d’Espagne qui ne s’attribuent une kyrielle d’epithètes semblables. Valence, il faut le dire, les mérite mieux que toute autre: son ciel toujous bleu a été célébré par les poëtes arabes; où trouver en Europe un climat plus doux que le sien? [...] L’entrée a Valence, avec ses murs d’enceinte crénelés, ses tours à mâchecoulis, présente tout à fait l’aspect d’une ville moresque; les rues sont étroites et tortueuses, et les maisons, blanchies à la chaux suivant l’usage arabe, sont toutes ornées de balcons.

Fèiem la nostra entrada en la ciutat del Cid, “la molt noble, ínclita, antiga, lleial, insigne, magnífica, il·lustre, sàvia, coronada, i mai acabada de celebrar ciutat de València del Cid”. Tals són els modestos títols que li donen habitualment els seus cronistes; esta llarga enumeració sembla potser un tant emfàtica: no obstant no hi ha ciutat a Espanya que no s'atribuïsca una retafila d'epítets semblants. València, cal dir-ho, els mereix més que qualsevol altra: el seu cel sempre blau va ser celebrat pels poetes àrabs; on trobar a Europa un clima més suau que el seu? [...] L'entrada de València, amb els seus murs emmerletats, les seues torres amb matacans, presenta per complet l'aspecte d'una ciutat moruna; els carrers són estrets i tortuosos, i les cases, emblanquinades segons el costum àrab, estan totes adornades amb balcons.

DAVILLIER, Jean-Charles; DORÉ, Paul-Gustave. Voyage en Espagne. Le tour du monde. 1862-1873. Edició facsímil. València: Albatros , 1974 (ed. original: 1874), p. 310-311

DAVILLIER, Jean-Charles; DORÉ, Paul-Gustave. “La vuelta al mundo. Davillier-Doré” en Viajeros Franceses por la Valencia del siglo XIX. Traducció al castellà de Mª Ángeles Bonet Vilar. València: Ajuntament de València, 1994, p. 103-105.

València-Ciutat vista per forasters (II)

Vista de la vila alemanya de Nüremberg (1493), on residia Münzer

Continue amb la sèrie de textos sobre la ciutat de València escrits per historiadors i viatgers. Hui amb un de Hyeronimus Münzer (c. 1460-1508), un metge germànic que edità diverses obres de geografia i el 1493, quatre mesos després que Colón haguera tornat del seu primer viatge, redactà una carta al rei Joan II de Portugal proposant-li navegar cap a Occident per arribar a la Xina. Un any després, el 1494, un brot de pesta l'obligà a abandonar la ciutat on residia, Nüremberg, i durant cinc mesos, acompanyat per tres amics, va recórrer els regnes de la península ibèrica com a ambaixador de l'emperador alemany Maximilià, fet que s'ha relacionat amb les seues intencions de participar en les empreses ultramarines dels Reis Catòlics. Del viatge Münzer va deixar un minuciós relat en l'Itinerarium Hispanicum (1494-1495), amb multitud de detalls sobre la vida quotidiana, l'agricultura, l'artesania, els costums i monuments de les ciutats per les quals va passar. En el passatge “De civitate Valencia” , entre moltes altres coses, hi diu:

La Llotja
Actualment construeixen una casa admirable, que anomenen Llotja, on es reuneixen els mercaders i tracten els seus assumptes. És una casa alta, feta de pedra tallada i excel·lents columnes. [...] I tindrà un magnífic hort amb fruits diversos i una font d'aigua corrent. Té també una torre altíssima, sota la qual hi ha una capella, on a diari es llegiran dues misses. [...] El seu emplaçament està pròxim al Mercat Gran i el Pes. I serà molt més cèlebre i bella que la Llotja de Barcelona.[...]

La seua cortesia
El poble valencià és molt cortés i amable. Hi viuen dos ducs, un dels quals és fill del papa Alexandre VI; molts comtes, com el comte d'Oliva i el d'Aversa, i altres diversos; més de cinc-cents cavallers, i molts altres. També mercaders, artesans i clergues, per sobre dels dos mil. Els hòmens visten amb belles i llargues robes; igualment les dones van vestides amb més exageració del que es deu. Per la part davantera totes van descotades fins als pits, i, per així dir-ho, pots veure-les els mugrons com a gemmes dels arbres. Totes es maquillen la cara i se l'embruten amb olis i aigües perfumades, el que resulta una desgràcia.

Text original en llatí:
De domo mercatorum
Hodie edificant preclarissimam domum, quam Loyam vocant, ubi conveniunt mercatores et sua negociam tractant. Est domus alta ex secto lapide et columpnis nobilibus fabrefacta. [...] Et habebit pulcerrimum ortum, cum variis fructibus et fonte vivo. Habet etiam altissimam turim, sub quo una capella, ubi omni die legentur due misse. [...] Et situs eius est circa forum magnum et libram. Et erit multo nobilior et pulcrior est quam loya Barcilone. [...]

De civilitate eorum
Populus valentinus valde civilis et humanus est. Sunt inibi duo duces, quorum filius pape Alexandre 6ti unus est; plures comites, ut comes de Oliva, de Aversa, et alii; plus quam quinquaginta milites et multa alia. Item mercatores, mechanici, et clerus ultra duo milia. Et pulcra veste vestiuntur viri et longa; similiter mulieres pre ceteris et ultra debitum vestite incedunt. Tamen in anteriori parte omnes sunt aperte usque ad mamillas et quasi papillas arborum videre possis. Et omnes se fucant in facie et oleis aquisque odoriferis se coinquinant, quod malum est.

Imatge actual de la vila austríaca de Feldkirch, on va nàixer Münzer

València-Ciutat vista per forasters (I)

Han arribat temps de treball frenètic i em sembla que el blog només podrà reflectir textos "mecànics", enllaços, extractes literaris o historiogràfics i andròmines i rampoines per l'estil. La reflexió intensa l'hauré de dedicar a altres menesters. Espere, no obstant, que hi trobeu alguna cosa interessant. Hui encetaré una sèrie de cites d'autors històrics que descriuen o donen la seua opinió sobre València-Ciutat. Sense cap pretensió de rebatre'ls o explicar el per què de la seua particular visió. Simplement per pura curiositat erudita.

I comence amb el que diu l'historiador castellà Juan de Mariana (1536-1624) en el llibre XII de les seues Historiae de rebus Hispaniae (1592). De nou, amb traducció casera i disculpable:
València està situada en la part de la Hispània Tarraconense, que antigament tingueren els edetans, en lloc pla i agradabilíssim, sense mancar-li cap cosa idònia, excepte que ha d’importar molt de forment, rica en barons armats, de fecundíssim cel i terra, d’hiverns tebis i estius templats amb brises marines, amb mercaderies de tot tipus, i d’elegants edificis, de forma que fa caure en l’oblit les pàtries. Tot gènere d’arbres, hortes excel·lents, amb molts cítrics posats en files paral·leles, on, en hivern i estiu, estan perpètuament verds [...] Semblen uns camps Alisis, l’antiga morada dels sants, de forma que València és un regal del cel en l’orbs i la faç de la terra.

El més curiós és que esta traducció la vaig fer després de trobar la traducció, suposadament literal, que el valencià Antonio Ponz havia realitzat al Viaje de España (1772-1794), vora dos segles després. Les diferències són notables. Crec que la meua s'ajusta més a la realitat, però la qüestió és que Ponz afig coses, que directament no hi són a l'original, o que tracten de fer el text més intel·ligible des de la seua interpretació personal. Com per fiar-se de les fonts indirectes:
“Valencia [...] es rica de armas, y de soldados, abundante de mercaderías de toda suerte, de tan alegre suelo, y cielo, que ni padece frío en invierno, y el estío hace muy templado los embates, y los ayres del mar. Sus edificios magníficos, y grandes, sus ciudadanos honrados; de suerte, que vulgarmente se dice, hace á los Estrangeros poner en olvido sus mismas patrias y naturales. Las huertas, y jardines muchos, y muy frescos, viciosos en demasía: los árboles por su orden concertados, en especial de todo género de agruras, y de cidrales [...] Tal , y tan grande es la hermosura de esta ciudad, dada por beneficio del cielo, que puede competir en esto con las más principales de Europa.”

I ací està el text en llatí: