dijous, 26 de juny de 2008

València vista per forasters (VII)

Sembla que ve de lluny

Com ja vaig dir, l'itinerari d'Alexandre Laborde publicat en 1826 també fa algunes observacions sobre la llengua dels catalans i dels valencians en la seua descripció dels diversos pobles hispànics. A petició de German, ací les teniu.

En primer lloc, destaca -com qualsevol observador neutral faria- que és la mateixa llengua, més "suavitzada" a València (suposadament per efecte del clima!), tot i que, pel que fa al nom, només li diu "llengua catalana" a la que es parla a Catalunya, reservant el de "llengua llemosina" per a la de València:
La lengua catalana es hija de la provenzal antigua... Hablábase ya vulgarmente en el siglo XI, llegando tan pronto a su perfección, que el XIII se tiene con razón por su siglo de oro. De aquí pasó a Aragón, Mallorca, Valencia y Sicilia, donde era la lengua de la corte, habiéndose suavizado mucho en Valencia, y conservando todavía en Cataluña cierta aspereza y fuerza de acento, que debe tenerse por efecto del clima más bien que del idioma...

Aunque no hay lugar alguno de este reino donde no se sepa hablar la lengua castellana, sin embargo la usada generalmente en el país es la lemosina, que introdujo en él su conquistador Don Jaime I, la misma que se habla hoy día en Cataluña y Mallorca; aunque por el roce con las provincias de Murcia y Castilla la Nueva, y principalmente por la benignidad del clima, ha adquirido cierta suavidad y dulzura.

D'altra banda, mentre que dels valencians només apunta que eixa suavitat i dolçor fa la seua llengua:
Muy agradable y armoniosa en la boca de los valencianos, y particularmente de las mugeres (sic). El gran conocedor Cervantes la llama "graciosa, dulce y agradable", en cuyas cualidades, dice, solo puede competirla la portuguesa.

Dels catalans, en canvi, destaca sobretot el seu afecte per la llengua:
Los catalanes juiciosos aman su lengua con muchísima razón, por la abundancia de sus sinónimos, viveza de sus expresiones, concisión de sus frases y palabras, multitud de monosílabos y variedad en las transposiciones, cualidades que hacen a un idioma muy susceptible de elocuencia.
La seua obra literària abans del segle XV:
Si el arte de la imprenta se hubiera inventado en el siglo XIII, Europa inundada de excelentes obras catalanas, que o se han perdido o yacen manuscritas en las bibliotecas, pudiera por sí misma conocer esta verdad. Mas hallada aquella invención a mediados del siglo XV, ocupó toda su atención en España el idioma castellano, que iba ya tocando a su mayor altura. De manera que aun los mismos escritores catalanes trabajaron en él, mayormente después que se hizo universal en la península con la unidad de su monarquía.
I la tenacitat del poble català a l'hora de conservar l'idioma propi a través de l'alfabetització i la religió:
A pesar de esto, el vulgo de Cataluña conserva tenazmente el idioma patrio, en el cual se enseñan las primeras letras, las oraciones y el catecismo.


5 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon dia,

A casa dels meus pares hi havia traduït al català aquest viatge d'en Laborde. Em sembla que, desgraciadament, només parlaven de Catalunya.

Francesc

GRANERES DE TORRENT ha dit...

Dolça ensabonada .
Cite de memòria , lo de la dolçor o termes semblants ho he llegit en Eiximenis , Viciana , Carles Ros , Boix , Martí Gadea , i més . 54 anys vivint al Cap i Casal em fan arribar a la conclusió que el comentari de tan ínclits autors de tots temps és en ocasions el sabó just i necessari que tota societat espera sentir quan es parla d'ella . En altres és el tòpic no contrastat . En altres la manifestació d'això que alguns nomenen auto-odi i jo , benèvol , ignorància localista .
L'any 58 , mon pare , un bon home , em va dir : Patricio , no te enseño valenciano porque quiero que triunfes . Justament vaig decidir no triomfar gràcies a la dolçor .
Als 10 anys l'única cosa dolça que havia oït en apitxat era ma tia Concepció dient-li Cose al seu germà en palesa mostra dels seus problemes per pronunciar la j castellana ; així que , després d'un èpic viatge -- tots ho eren aleshores -- a l'Ontinyent matern i la constatació que es podia parlar el valència de manera dolça i suau -- quin regal per a les meves orelles resultaren aquells Josep , Pujades , afegir , etc.. -- el que subscriu decidí que no triomfaria però que s'estimaria la morta viva .
No es poden negar les diferents musicalitats de les les llengües i les seves variants , però definir una prelació eufònica son figues d'un altre paner i qui a això s'arrisque pot trobar que són paleres i sense pelar .
Entre Pep Sala , Miquel Gil , Dulce Pontes , Janis Joplin i Raimon , em quede en tots quatre . Quin he descartat ?

miq ha dit...

Baydal,
Sempre és molt interessant llegir-te i continuar amb els comentaris que et deixa aquesta audiència que tan bé complementa els teus apunts.

--
Per cert, què tal l'escriptura de tesi?

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies Miq, tu em mantens intactes les ganes d'anar-me'n cap allà (tot i que em sembla que no seria el més adient...)

Estos dies estic acabant un llibret fet en motiu del 750 aniversari de la donació reial de Beniparrell (un xicotet poble de l'Horta de València), però abans i després he estat i estaré als arxius buidant i transcrivint documents sense parar per tal de treballar-los a Florència, on finalment estaré durant de setembre a desembre.

Salut!

german ha dit...

gràcies per atendre la petició!! :)

Em resultat del tot xocat, que després de no sé quantes apreciacions més o menys subjectives acabe dient-li "idioma patrio"... si és que a l'hora de mesclar-ho tot...