diumenge, 16 de juny de 2019

Del jurament foral dels reis a la presa de possessió dels presidents de la Generalitat Valenciana

Presa de possessió de Ximo Puig com a president de la Generalitat Valenciana el 28 de juny de 2015

Este diumenge 16 de juny de 2019 Ximo Puig i Ferrer pren possessió per segona vegada com a president de la Generalitat Valenciana, com ja va fer fa quasi quatre anys justos, segons es veu en el vídeo de dalt (en particular a partir del 0'47"). En relació amb això, moltes vegades en el món periodístic, bàsicament perquè qui jura empra la paraula de ressons medievals aitant ("aitant com tindré el càrrec de president de la Generalitat", procedent del llatí eccum tantum, "així tant"), vinculen eixa presa de possessió al jurament que feien els reis de la Corona d'Aragó en les Corts valencianes medievals de respectar i garantir l'ordenament jurídic valencià, els Furs de València. Tanmateix, la veritat és que sabem poc d'eixos juraments, ja que els que han rebut una atenció especialitzada per part de la historiografia són els juraments realitzats en el moment de la coronació d'aquells monarques, un acte que tenia lloc sempre a Saragossa, que era la capital simbòlica de la Corona -denominada no debades "d'Aragó"-, de manera que l'actuació dels reis en el context polític valencià ha restat prou desconeguda fins al moment. Ací, per tant, tractarem de fer un breu repàs a allò que sabem sobre aquell jurament foral, ni que siga de manera molt esquemàtica i referida sobretot al període baixmedieval.

En primer lloc, cal dir que l'obligació de jurar els Furs de València a l'inici de cada nou regnat fou establida per Jaume I en les primeres Corts que va celebrar als valencians, les de l'any 1261, que van tractar de reformar i garantir l'aplicació d'aquell ordenament jurídic a tot el regne, atés que, després de vint-i-tres anys de la seua promulgació (en 1238), hi havia molts llocs on s'aplicaven altres lleis, especialment els Furs d'Aragó, que eren preferits la majoria nobiliària procedent d'aquell altre regne. De fet, l'obligació del jurament va ser ratificada en les següents Corts, les de 1271, que van comportar una nova reforma foral, però van ser incapaces d'acabar amb aquella divisió legislativa que afectava el territori. No obstant això, en arribar Pere el Gran al tron, després de la mort del seu pare Jaume I en 1276, l'obligació no es feu efectiva i el nou monarca no jurà els Furs de València com a rei, atés que considerava que ja ho havia fet com a infant -en vida de Jaume I-, uns anys abans. Però les circumstàncies polítiques acabarien obligant-lo a fer-ho, en 1283, quan esclatà una guerra oberta entre els partidaris dels defensors dels Furs de València i els dels Furs d'Aragó, de manera que, per a obtindre la fidelitat dels primers, el rei jurà l'observança de "tots furs de València, e totes les libertats, e atorgaments, e confirmacions, privilegis e capítols per los dits senyors reys atorgats e confermats".

De fet, passà una cosa semblant amb el seu fill, Alfons el Liberal, que accedí al tron en 1285 i convocà Corts valencianes el 15 de setembre de 1286 a la ciutat de València, però per la pressió dels proaragonesos, que no volien que jurara l'aplicació general dels Furs de València en tot el regne, se n'anà uns dies després a la vila de Borriana -llavors de fur aragonés- sense haver fet el pertinent jurament. Tanmateix, els representants de la capital i la resta de viles reials valencianes el seguiren fins a Borriana i allà, el 22 de setembre, es veié obligat a jurar finalment els Furs de València, per tal de poder accedir a les seues ajudes fiscals, que necessitava imperiosament. En qualsevol cas, el conflicte entre els partidaris d'unes lleis i les altres continuà obert, de manera que quan Jaume II, germà d'Alfons el Liberal, es convertí en rei, en 1291, procedí poc després a fer el jurament preceptiu dels Furs de València en les seues primeres Corts valencianes, en 1292, deixant clar que respectava al mateix temps l'aplicació de les lleis aragoneses en el territori valencià per part dels nobles i cavallers -"hòmens de paratge"- que així ho volgueren:

Dicmenge XII dies a l’exida de jener en l’any M CC XCII, en València, lo senyor rey en Jacme damún dit, plena et ajustada la Cort en la església major de Santa Maria, a requisició dels prohòmens de la ciutat de València e dels altres locs del regne, jurà observar furs de València e privilegis generals atorgatz a la ciutat e als altres locs e viles del regne de València, aquels, ço és a saber, que usatz són, e encara bones costums e uses, salv, emperò, ço que jurat avia als hòmens de paratge del regne de València sobre·l fur d’Aragó a aquels, ço és a saber, d’ells qui·l volrien. 

Igualment, vora quaranta anys més tard, quan el fill de Jaume II, Alfons el Benigne, es convertí en rei, el jurament foral, que es produí novament a la catedral de València -l'11 de maig de 1329 en el context de les seues primeres Corts valencianes-, estava dirigit només a l'estament reial i aquelles localitats que empraven els Furs de València, ja que n'hi havia moltes, especialment de l'estament nobiliari, que continuaven aplicant els d'Aragó. D'altra banda, en aquella ocasió també es feu jurar al monarca un altre important privilegi reial que havia donat poc abans, en 1319, l'esmentat Jaume II: el que havia fixat que els reis mai podrien desfer la unitat plural que conformaven en una mateixa Corona els territoris polítics d'Aragó, València, Mallorca i Catalunya. Finalment, a més a més, en aquelles Corts de 1329, llicenciades a l'any següent, s'aconseguí la desitjada unió foral, ja que, amb l'única excepció d'algunes poques baronies i localitats, els nobles i cavallers que havien aplicat els Furs d'Aragó en els seus dominis fins a aquell moment acceptaren adoptar els de València, cosa que feren durant els anys següents. 

Així les coses, el nou jurament foral realitzat pel fill d'Alfons el Benigne, Pere el Cerimoniós, el 10 de setembre de 1336 de nou en la catedral de València en les seues primeres Corts valencianes es realitzà per primera vegada amb l'acceptació de tots els presents: "cum assensu totius generalis Curie in dicta civitate Valencie publice celebrande". I, com havia passat uns pocs anys abans, també es veié obligat a jurar novament el privilegi de la unitat dels territoris de la Corona de 1319, al qual s'afegiren ara dos més: el que havia establit la immutabilitat de la moneda reial de València -per a evitar devaluacions o revaluacions- per part de Jaume I en 1266, a canvi del pagament perpetu d'un monedatge o impost cada set anys, i el que donà el mateix Cerimoniós en aquell moment, que prometia que els reis no vendrien a nobles o eclesiàstics més viles reials, de manera que el patrimoni dels monarques i l'estabilitat de l'estament reial romandrien indemnes. De fet, un dels fills de Pere el Cerimoniós, Martí l'Humà, també incorporaria a l'acte del jurament foral aquells tres privilegis. De l'altre fill, però, Joan el Caçador, que governà abans, entre 1387 i 1396, no sabem què passà amb el preceptiu jurament foral, ja que, en consonància amb el seu descurat regnat, ni tan sols celebrà Corts valencianes i únicament en feu unes generals -amb catalans i aragonesos- a Montsó entre 1388 i 1389, on tal vegada es produí el jurament -o, per contra, no arribà a produir-se mai-.

En tot cas, l'arribada al tron de l'esmentat Martí l'Humà, un monarca molt més atent als afers polítics i d'orde públic dels seus regnes, sí que comportà la realització del jurament dels Furs de València per part del nou rei en les seues primeres Corts valencianes, iniciades en 1401 a Sogorb, atés que la ciutat de València estava afectada en aquells moments per una epidèmia de pesta. De fet, el procés d'aquelles Corts ens ha deixat la descripció més completa coneguda d'un jurament foral d'època baixmedieval, segons podrem comprovar a continuació aplegant diversos fragments que expliquen l'abillament del rei, les característiques del tron reial, la presència del poble en les capelles i tribunes de la catedral sogorbina, etc. En concret, sabem que en obrir les Corts en agost de 1401 el monarca feu la seua proposició als estaments valencians, demanant ajuda econòmica per a subvenir la seua hisenda, però aquells li respongueren que primera havia de fer el jurament de l'ordenament jurídic valencià i es constituí una comissió estamental "per concordar la dita forma de juraments". Finalment, doncs, a més de jurar els tres privilegis que ja havia jurat el seu pare seixanta-cinc anys abans, el de la immutabilitat de la moneda de 1266, el de la unitat dels territoris de la Corona de 1319 i el de la inalienabilitat del patrimoni reial de 1336, procedí a realitzar el jurament el 27 d'octubre de 1401:
"Vicesima septima octobris anno predicto a nativitate Domini millesimo quadringentesimo primo, lo molt alt excel·lent e molt poderós príncep e senyor en Martí, per la gràcia de Déu rey de Aragó, de València, de Malorques, de Serdenya e Còrsega, compte de Barçalona, de Roseló e Serdenya, [...] en rich apparat de vestit de drap d'aur cobert en vert ab mantó e capiró forrat d'erminis riusegat, e monstrans los erminis entorn del coll en manera doctoral, acompanyat de gran multitut de persones de diverses staments e condicions, fon constituït en la dita Cort, [...] sehent en una gran e solempne cadira, molt ricament apparellada de molts linatges de drap d'aur e de seda e de altres, e demanà resposta per les coses per sa senyoria proposades e explicades a la dita Cort lo dia de la sua gloriosa proposició. [...] Enseguides les dites coses en la dita Cort, e en presència de tot lo poble, lo qual era ajustat en gran multitut e copiosa en la dita seu de Sogorb, com totes les capelles e tribunes fossen plenes de molta gent, [...] en aquell instant mateix lo dit senyor rey loà, aprovà, atorgà e donà a tots, universes e sengles, ciutadans e bons hòmens, e a tots los habitants en la ciutat e Regne de València, axí presents com sdevenidors, tots los furs de València antichs e nous, e tots priviletgis, libertats e bon usos e costums los quals e les quals per los il·lustres reys d'Aragó e per lo dit senyor eren stats donats, e a tots axí generalment com special, e jurà en poder del dit senyor bisbe, segons dessús, servar e tenir aquells".
Martí l'Humà, coronat en primer terme, amb el seu fill Martí I de Sicília al fons i altres persones, en un retaule de mitjan segle XVI

Com veiem, doncs, era un acte altament simbòlic, en què es mostrava la magnificència del rei, però al mateix temps es veia obligat a jurar al bisbe de València, en representació de la comunitat política del regne, i davant la multitud popular que omplia la catedral, que compliria les lleis donades per la Corona als valencians. I així continuaria fent-se durant la resta de l'edat mitjana i en època moderna, en les primeres Corts valencianes que celebrava cada nou monarca, almenys fins al darrer dels Àustries, Carles II (1665-1700), que, tot i diverses temptatives finalment frustrades per la seua salut i les circumstàncies polítiques, no celebrà mai cap assemblea parlamentària valenciana i, en no xafar les terres valencianes al llarg de la seua vida, no procedí mai a fer el jurament foral que havia fixat en 1261 el seu remot avantpassat, Jaume I, com a clau de volta iniciàtica de la relació entre els reis i el Regne de València. Evidentment, amb posterioritat, amb la supressió en 1707 de tota aquella estructura jurídicopolitica secular per part del Felip V de Borbó ja no hi hagué Furs de València que jurar, de manera que aquella obligació legal dels monarques desaparegué per complet. 

Així les coses, doncs, estrictament el jurament foral dels reis i la presa de possessió contemporània dels presidents de la Generalitat Valenciana s'assemblen poc. Els monarques forals no "prenien possessió" del càrrec, ja que ja eren reis, per llinatge i per la coronació prèvia que havien fet. A més a més, tampoc empraven en absolut la fórmula "aitant com tindré el càrrec...", que ha estat establida de manera contemporània pel reglament de les Corts Valencianes, inspirant-se en realitat en el jurament que feia el justícia de València al començament del seu exercici anual, segons es recollia en els mateixos furs valencians d'època de Jaume I. Amb tot, simbòlicament sí que hi ha un paral·lelisme, ja que el president de la Generalitat jura o promet complir i governar segons el nostre actual ordenament jurídic i institucional ("acataré la Constitució i l'Estatut d'Autonomia sense engany i guardaré fidelitat a la Generalitat Valenciana") i ho fa, a més a més, davant dels representants de l'actual subjecte polític valencià, és a dir, del ple de les Corts Valencianes, els membres del qual han estat escollits amb anterioritat per sufragi universal.

En definitiva, no estem evidentment en el segle XIII, en el XV o en el XVII, però l'autogovern valencià sí que es fonamenta i s'inspira en una sèrie d'elements històrics d'aquella època -com la seua mateixa configuració territorial del Sénia al Segura-, de manera que és lògic que es busquen paral·lelismes i fórmules que recorden el bo i el millor d'aquell sistema antic, com ara la pressió exercida per la comunitat política sobre els governants per tal que exerciren les seues funcions públiques de manera justa i ètica. És el que els valencians esperem dels nostres dirigents i no que acaben imputats en nombrosos juís o directament en presó, com lamentablement ha succeït en la curta llista contemporània de presidents de la Generalitat Valenciana. Esperem, doncs, que el jurament fet en la presa de possessió esdevinga per sempre un acte simbòlic amb una alta força material en la posterior actuació dels polítics que gestionen el nostre bé públic. 

dimecres, 12 de juny de 2019

Els fonaments històrics de l’autogovern valencià

Emblemes dels estaments nobiliari, eclesiàstic i reial, que amb el monarca conformaven les Corts forals valencianes, pintats per Joan de Sarinyena a començaments del segle XVII en el retaule de la capella del Palau de la Generalitat de València

Com la majoria d’Estats del món, el Regne d’Espanya s’ha configurat històricament i territorialment sobre les cendres de tot un seguit de grans conteses bèl·liques. En primer lloc les que, en lluita contra els musulmans d’al-Àndalus, van forjar els set territoris polítics cristians que articulaven la península Ibèrica a finals de l’edat mitjana: Portugal, Castella, Navarra, Aragó, Catalunya, València i Mallorca -els quatre darrers amb un mateix monarca, que regia conjuntament la Corona d’Aragó-. Tots ells es governaven mitjançant les seues pròpies lleis i Corts –amb l’excepció de Mallorca, que en termes parlamentaris estava adherida a Catalunya– i tenien l’enaltit títol de regne –llevat del Principat de Catalunya, que no obstant això funcionava amb un caràcter clarament «regnal» segons la terminologia emprada per Susan Reynolds (1984)–, unes condicions que no eren tan habituals com podria pensar-se en una Europa dominada per ducats, marquesats, repúbliques urbanes i altres tipus de senyories territorials, en la qual hi havia a penes una dotzena més de regnes amb Corts, com ara Escòcia, Anglaterra, França, Noruega, Dinamarca, Suècia, Sicília, Nàpols, Sardenya, Bohèmia, Hongria i Polònia

Tots aquells diversos regnes ibèrics van acabar per unir-se en una mateixa Corona entre finals del segle XV i finals del XVI, encara que, orgullosos del seu diàleg directe amb els reis, ho van fer en forma d’una Monarquia Hispànica composta, que va mantindre -en un context d’inevitable avanç de l’autoritarisme reial- la pluralitat històrica de la seua autonomia territorial. De fet, a mitjan segle XVII Catalunya va estar a punt de deslligar-se’n en el marc de la guerra dels Segadors, mentre que Portugal ho va fer com a conseqüència de la guerra de la Restauració, per la qual cosa la successió dinàstica dels Àustries als Borbons que es va produir a començaments de la següent centúria es va donar ja en el marc territorial ibèric que ha perdurat fins als nostres dies. Encara més, aquell canvi va ocasionar una nova i gran guerra, la guerra de Successió, el resultat de la qual va establir les bases de l’Espanya contemporània, amb la supressió a través dels Decrets de Nova Planta dels ordenaments jurídics i parlamentaris d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca i el desenvolupament d’un Estat fortament absolutista, centralista i castellanocèntric

Consegüentment, el nou Estat liberal que el va substituir en el context de la guerra del Francés de 1808-1814 i de les revolucions i contrarevolucions posteriors va mantindre aquella perspectiva territorial i la va refermar a través de les noves províncies creades en 1833 sota el ferri control del poder central. No només això, sinó que a més a més les Guerres Carlines de les dècades centrals del segle XIX van acabar amb bona part de l’autonomia territorial que havien mantingut les Províncies Basques i Navarra, que no s’havien vist afectats per l’anterior Nova Planta. Amb tot, l’evident permanència de grups etnoculturals diferenciats i el fracàs d’aquell Estat fortament centralitzat, especialment colpit per la Crisi de 1898, va conduir al desenvolupament de regionalismes i nacionalismes alternatius a l’espanyol, en especial a Catalunya, el País Basc i Galícia, i a la formulació d’una nova organització territorial que va quedar reflectida en l’Estat regional plantejat per la Segona República entre 1931 i 1939. No debades, durant aquells pocs anys es van aprovar sengles estatuts per als tres territoris esmentats –el gallec ja en l’exili–, encara que una nova i brutal conflagració, la Guerra Civil, va acabar amb aquella efímera excepció de la història contemporània espanyola i va tornar, amb el franquisme, al centralisme autoritari. 

En certa manera, doncs, el nou Estat de les autonomies formulat per la Constitució de 1978, en el marc de la fi del règim franquista i la transició cap a una democràcia, tenia en compte tot aquell passat d’encontres i desencontres, mitjançant la creació d’un seguit d’autogoverns amb certes competències, alguns d’ells basats en els antics territoris històrics o els grups etnoculturals que hem mencionat fins ací i d’altres completament inèdits dins de la trajectòria històrica de l’antiga Corona de Castella, com ara Cantàbria, la Rioja, Extremadura, Madrid o les conjuncions de Castella i Lleó i Castella-la Manxa. No obstant això, aquest nou marc territorial s’ha vist recentment sotmés a una fortíssima tensió, com a conseqüència del xoc frontal entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i la declaració d’independència aprovada –i immediatament suspesa– pel parlament autonòmic de Catalunya el 27 d’octubre de 2017. Ens trobem, per tant, en un moment de nova discussió entorn de l’organització de l’Estat, que previsiblement s’allargarà durant els propers anys i que gravita, d’una banda, entorn de les opcions que advoquen per una recentralització del poder i, d’una altra banda, entorn de les que advoquen, per contra, per un aprofundiment de la descentralització a través de la federalització

Així les coses, en el present context no són ja pocs –ni febles– els discursos que pretenen amagar, obviar o fins i tot menysprear aquell passat hispànic de pluralitat i autonomies territorials que la mateixa història ens ensenya que difícilment es poden sepultar de manera terminant, ni tan sols per la força de les armes. En aquest sentit, els valencians som un d’eixos casos evidents d’autogovern històric, el qual es va allargar durant vora cinc segles, entre 1238 i 1707, sobre la base de les decisions preses inicialment per Jaume I, amb el suport d’una part important de les elits del regne i el desenvolupament progressiu de tota una estructura jurídica i institucional pròpia que va anar evolucionant durant aquelles mateixes centúries. És, precisament, el que hem tractat d’observar en aquest dossier, centrant-nos en alguns dels aspectes principals d’aquella constitució política material, que no només va posar part del poder en mans dels governants territorials, sinó que, a més a més, també va generar una identitat col·lectiva entre els habitants del mateix regne, que, evidentment transformada per la història, ha arribat fins a l’actualitat (Baydal, 2016). 

En concret, el primer dels articles, de Vicent Garcia Edo, aborda un llarg debat historiogràfic sobre si el primer gran corpus legislatiu valencià, la Costum o Furs de València, estava pensat abans de la seua promulgació en 1238 en exclusiva per a la ciutat homònima o ja per a tot el regne, que llavors –en plena guerra de conquesta contra els musulmans– es preveia des del riu Sénia fins a la serra de Biar. L’acurada anàlisi que en fa l’autor, a través d’un avanç parcial de la seua tasca de reconstrucció del conjunt textual original, sembla deixar poc lloc al dubte: Jaume I, independentment de les dificultats posteriors, va voler atorgar ja des del principi un nou codi de lleis, inspirat en la recuperació del dret romà, no només a l’esmentada urbs sinó al conjunt del territori regnícola. Era el començament, en tot cas, d’un llarg procés de desenvolupament jurídic i institucional, el segon gran pas del qual va ser la reunió d’unes Corts valencianes pròpies a partir de la dècada de 1260, amb una capacitat legislativa que, no obstant això, no es va consolidar fins a la de 1330, com nosaltres mateixos exposem en el segon dels articles que trobareu a continuació. Particularment, hi tractem d’examinar amb cert detall tot aquell procés, no exempt de dificultats i de particularitats originades per l’evolució de les diverses lluites pel poder que tingueren lloc dins del regne. 

En relació amb això, en el present dossier hem mirat al mateix temps de fugir de les visions excessivament estàtiques i unívoques sobre el dret i el règim forals, incloent també, per exemple, l’anàlisi per part de Manuel Febrer Romaguera de les opinions del jurista del segle XV Pere Belluga, sovint totalment contràries a la tradició furista valenciana, en el marc de l’avanç dels corrents reialistes i autoritaristes de finals de l’edat mitjana i començaments de l’època moderna. En tot cas, això no va impedir l’aparició i el desenvolupament d’institucions governades per les elits del regne que eren cabdals en l’administració del territori, com ara la Diputació del General o Generalitat, que ací és analitzada en els seus orígens i funcions hisendístiques i polítiques per part de Laura Peris, o les diverses juntes dels estaments valencians, el marge d’actuació de les quals és posat en relleu per Sergio Villamarín per a la segona mitat del segle XVII, encara que moltes vegades mitjançant unes accions allunyades dels interessos majoritaris de la societat. De fet, també Miquel Fuertes evidencia per a la mateixa època que la Corona va anar potenciant un sistema de govern que li era netament favorable, en un context d’enfortiment del poder reial i central, que, no obstant això, va mantindre vius certs canals de diàleg polític amb les elits regnícoles. 

No debades, segons mostra Javier Palao amb la detallada reconstrucció de la tasca compiladora que es va dur a terme durant l’època moderna, impulsada per les institucions del regne però també per la mateixa Corona, el dret foral valencià conservava una vitalitat gens menyspreable encara a les vespres de la guerra de Successió, a començaments del segle XVIII. Tanmateix, va ser llavors, com hem apuntat, quan, sobre els odis i les destruccions causades per aquell conflicte bèl·lic i civil, es va produir un brusc gir cap a un nou Estat encara més autoritari i centralitzat des de la cort reial de Madrid. De fet, en el cas valencià allò encetà un llarg període de més de 270 anys sense dret ni institucions pròpies, ni autonomia territorial, que evidentment també cal estudiar a fons per entendre l’evolució del fet col·lectiu valencià dins de l’Espanya contemporània. En aquest sentit, més enllà de la integració dels grups de poder en les estructures resultants de la Nova Planta primer i del nou sistema liberal i provincial del segle XIX després, el cert és que almenys parcialment es va mantindre –adaptant-la als nous temps– la identitat col·lectiva heretada d’aquell antic Regne de València, de manera que, com en altres llocs de l’Estat, també ací van acabar sorgint corrents polítics favorables a la descentralització al llarg del primer terç del segle XX, que van plantejar diversos Estatus regionals durant la Segona República, finalment truncats per la Guerra Civil (Aguiló, 1992). 

Fet i fet, aquell passat com a territori històric entre 1238 i 1707 és també el que va fonamentar el nou autogovern valencià forjat al caliu de l’Estat de les autonomies referendat en 1978: «Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l’autonomia valenciana» (Preàmbul de la Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana). Com hem indicat, però, unes quatre dècades després la mateixa configuració autonòmica està sotmesa a discussió i, de fet, l’anul·lació del Tribunal Constitucional de la competència legislativa valenciana en matèria civil recollida pel nou Estatut de 2006 –que s’inspirava en el mateix passat històric d’autogovern dels valencians– és una bona mostra dels límits marcats per les concepcions més centralitzadores de l’Estat. Ho analitza Francesc de Paula Blasco en el darrer dels articles ací inclosos, en el qual troba com a motiu principal «una tendència a la recentralització de competències». 

Tot plegat, és en aquesta dicotomia entre recentralització i federalització en la qual, com comentàvem, s’està establint el debat implícit o explícit (Boix, 2018) sobre els possibles canvis constitucionals en l’organització territorial de l’Estat. En relació amb això, la mirada al passat que oferim en el present dossier ens convida a pensar històricament, també des d’una perspectiva valenciana, eixes transformacions políticoterritorials que s’albiren en el futur col·lectiu de la ciutadania espanyola. 

"Pròleg" al dossier sobre "Els fonaments històrics de l’autogovern valencià: l’ordenament jurídic i institucional del Regne de València" coordinat per Vicent Baydal i publicat per l'Anuari de l'Agrupació Borrianenca de Cultura, que es pot descarregar en pdf i en línia des de les següents adreces: 

BIBLIOGRAFIA 
AGUILÓ, Lluís (1992): Els Avantprojectes d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, València, Corts Valencianes. 
BAYDAL, Vicent (2016): Els valencians, des de quan són valencians?, Catarroja, Afers. 
BOIX, Andrés (2018): «La cuestión territorial en España: entre la reforma constitucional posible y la necesaria», L. Estupiñán, G. Moreno i A. Montiel (coords.), La cuestión territorial a debate: España y Colombia, Bogotá, Universidad Libre, 25-79. 
REYNOLDS, Susan (1984): Kingdoms and Communities in Western Europe, 900-1300, Oxford, Clarendon Press.