dilluns, 30 de novembre del 2020

L’amor al país i la representació cartogràfica pionera del Regne de València

Figura 1. Una de les cartes portolanes més antigues conegudes (Pietro Vesconte, 1321)

En l’any 1303 el batle general Bernat de Llebià va rebre instruccions concretes de Jaume II per tal d’assegurar el bon estat de les fortaleses reials valencianes: “que degués anar per los castells seus del regne a regonéxer aquels de vianda e d’armes e d’obres e d’altres coses necessàries, e qualque cosa yo trobaria que aguesen mester que·ls ne degués furnir e fer”. Podem imaginar, doncs, aquell oficial empordanés instal·lat a terres valencianes pujant amunt i avall a lloms del seu cavall fins a Morella, Uixó, Ademús, Llíria, Sagunt, el Puig, Xàtiva, Penàguila, Bèrnia, Castalla o Dénia, que és on va copsar més deficiències: “com fos en lo castell de Dénia e veés haül que en la selòquia, com no y agués casa neguna en què hom pogués tenir vianda ni armes, per la dita rahó feu obrar aquest ayn en lo dit castell”. 

Era la manera en què els primers governants del Regne de València, fundat unes poques dècades abans per Jaume I, anaven imaginant el seu nou país, a força de viatjar-lo, xafar-lo i dominar-lo. Però encara no el podien “vore” com nosaltres el veiem, a través d’una imatge clara i directa dels seus contorns. No debades, les primeres representacions acurades de la Mediterrània en època medieval no van començar a fer-se fins a aquells mateixos moments de principis del segle XIV, amb les cartes portolanes del genovés Pietro Vesconte, de cap a 1320, com a exemplars més antics coneguts. En eixes imatges, destinades a usos mariners, ja es podia observar com era la costa valenciana i, si més no, es podien projectar les seues fronteres interiors (vegeu la Figura 1). 

Durant molt de temps, de fet, aquelles van ser les principals maneres de conéixer i visualitzar el país, ja que els profunds coneixements de geografia acumulats en l’Antiguitat, fonamentalment a través de les obres de Claudi Ptolemeu, no es van redescobrir fins a avançat el segle XV, quan es van assajar les primeres representacions científiques d’Europa i del món, tot i que encara inexactes en molts aspectes. No en va, el primer mapa exempt de la península Ibèrica, dibuixat pel venecià Giovanni Andrea Vavassore en 1532, tenia unes formes ben diferents a les que coneixem en l’actualitat. Però en unes poques dècades la cartografia va avançar de manera espectacular i, encara més, l’autor flamenc Abraham Ortels va revolucionar la seua divulgació a través d’un nou artefacte: el Theatrum orbis terrarum, el primer atles modern publicat a Anvers en 1570, que incloïa en un sol llibre la descripció textual i gràfica de diverses parts del món. 

Així, el que fins aleshores havia estat el privilegi dels més alts governants o l’eina de treball de certs navegants va començar a difondre’s fins a fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu de la humanitat. I si bé en aquella primera edició del Theatrum orbis terrarum la península Ibèrica només apareixia representada per una única imatge conjunta i una altra per al Regne de Portugal, en la tercera, la de 1584, ja apareixia un altre regne hispànic, el de València, que era el primer que un matemàtic i geògraf s’havia atrevit a mesurar i cartografiar amb detall. Ho havia fet uns anys abans, a petició del virrei Antonio Alonso Pimentel, el catedràtic valencià Jeroni Munyós, les dades del qual –que denoten una llarga expedició mesurant distàncies, fent triangulacions i anotant topònims, talaies i accidents geogràfics– van arribar a Anvers a través d’un dels seus paisans, el jurista Frederic Furió Ceriol

En concret, segons explica Vicent Garcia Edo en El primer mapa del Reino de Valencia (UJI, 2007), Furió havia exercit com a diplomàtic de Felip II a Flandes i, després de retornar a la cort del Escorial, va fer aplegar a l’esmentat Ortels les informacions –i probablement també un gran mapa perdut– de Jeroni Munyós, per tal que el Regne de València quedara representat en aquells primers atles moderns que començaven a circular pel món. No debades, el mateix Furió, “clarissimo viro Valentino”, sempre es va mostrar partidari d’una estructura federal de la Monarquia Hispànica, en què cada territori poguera exercir l’autogovern a través de les seues pròpies lleis i representants. Així, l’amor al país, que les elits valencianes havien mantingut fortament des de temps medievals, va fer que el Regne de València fora un dels territoris pioners a ser representat per la ciència cartogràfica moderna (vegeu la Figura 2).

Figura 2. Primer mapa exempt conegut del Regne de València (Abraham Ortels, 1584)

Article publicat en el Calendari dels Brillants 2021, coordinat com tots els anys per Joan Josep Cardona i amb nombroses col·laboracions d'autors, periodistes, experts i escriptors com Emili Rodríguez Bernabeu, Clara Giner, Jovi Seser, Emili Piera, Sebastià Carratalà, Francesc Gisbert, Albert Toldrà, Miquel Gonzàlez Ivars, Anna Maria Ronda, Pepa Guardiola, Salvador Bolufer, Daniel Climent, Jorge Olcina, Antoni Banyuls, etc. 



dijous, 19 de novembre del 2020

Josep Piera, ara i ací: la vida

El discurs de Vicent Baydal en homenatge a Josep Piera, la nit dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)

Ara i ací: la vida. En efecte, perquè Josep Piera és el gran poeta del goig i de l’esperança de viure, de deixar-nos endur pels sentits i per la bellesa que ens envolta, siga física o intel·lectual. És probablement per això que és un dels nostres lletraferits més estimats i és probablement també per això, i per la seua meravellosa capacitat de crear art amb paraules, que quan d’ací molts anys es recorde el ressorgir de la poesia en valencià ell siga, junt amb Vicent Andrés Estellés, l’autor més esmentat, volgut i admirat. La seua obra persistirà en les lletres valencianes i en la cultura valenciana. 

I també en les lletres i en la cultura de la Mediterrània, una mar Mediterrània que l’amera i que ens ha ajudat a redescobrir, a tornar a imaginar i a tornar a sentir en tots els porus de la nostra pell, per canyars amb sirenes amagades, tot llegint a Homer, a Ibn Khafaja o a Kavafis, a Alexandria, a Istanbul, a Rodes, a Roma, a Siracusa, a Nàpols, a Barcelona, a Alger, a Marràqueix o a la vora del riu Xúquer. No en va, Piera és també el poeta de la mar, de la nostra mar, que ha sabut transmetre la seua música en blau impregnada d’una vida joiosa. 

Una vida que sempre ha volgut viure de manera lliure i voluptuosa. Amb una actitud permanentment alegre, fèrtil i generosa, que, a més a més, ha contribuït decididament, allà on ha anat i molt més enllà de la literatura, a l’enfortiment de la valencianitat. Perquè hui no només volem honorar l’escriptor, sinó també la persona de Josep Piera, una persona excepcional que desprén amor, amor a la vida, a la terra i a tots els que l’envolten, que són –i que som– molts, moltíssims. 

És per això que també volem remarcar i posar en relleu –o en marbre, si poguera ser– dos de les seues tasques potser no tan conegudes, però igual d’importants. Una és la seua faena silenciosa de mestratge literari, de nous poetes, nous novel·listes i nous lletraferits jóvens que s’estimen la nostra llengua i que volen fer-la perdurar en la immensa mar de la cultura universal. Sempre els ha acollit amb calidesa, amb prodigalitat i amb bons consells que els han ajudat a triar la millor travessia. 

Així mateix, una altra de les grans tasques que ha dut a terme ha sigut la d’un constant activisme valencianista. Una preocupació viva pel passat, el present i el futur dels valencians, que, cosa rara en el nostre país, s’ha allunyat de dogmatismes i de capelletes, i potser precisament per això s’ha vist després poc reconeguda. Eixa obsessió per la nostra existència, la del llarg viatge d’un poble valencià amb llengua pròpia, memòria pròpia i referents propis, l’ha sabuda contagiar fecundament a través de lúcides i inacabables converses al voltant d’una taula parada. 

I en tot eixe camí, el de la poesia i les lletres, el mestratge i l’activisme, ell mateix s’ha convertit en un element cabdal de la valencianitat, en un referent, en present i memòria, en una veu pròpia de la nostra llengua. Josep Piera és llum i bellesa per als valencians, però també argamassa i tapial. Una persona, com deia, excepcional, que permet, i ens permet a tots, fer realitat el que diu la seua estimada cançó: “Si em mor, que el cant siga ja realitat. Si em mor, que les esperances siguen fets, i que d’altres continuen el que nosaltres continuem”. 

Que el seu exemple, la seua actitud i la seua trajectòria ens servisca a la resta per a viure amb més intensitat i joia esta festa que és la vida, la vida a terres valencianes, la vida a la Mediterrània i la vida al món. Saludem-lo, honorem-lo i brindem amb ell, com ell ho fa en els seus mítics versos: “Tot és efímer, tot: delers i dolors / No hi ha ningú. Només la nit anant-se’n / i jo, mut, fent el darrer brindis, sol”. Josep Piera, este és el nostre brindis per tu, el Premi Lletraferit de Cultura Valenciana. Moltíssimes gràcies per tot.


Josep Piera, en la gala dels III Premis Lletraferit


Gala dels III Premis Lletraferit sencera

Josep Piera, un escriptor total (Toni Sabater)

El discurs de Toni Sabater en homenatge a Josep Piera, la nit dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)

Quan l’any passat encetàrem la concessió, dins dels Premis Lletraferit, del Premi de Cultura Valenciana en la persona de Joan Francesc Mira teníem clar que el guardonat o guardonada havia de reunir bàsicament dos qualitats: una aportació cultural inequívoca i que eixa aportació haguera ajudat a eixamplar els marcs mentals i físics de la valencianitat, de la consciència de valencianitat. La concessió d’enguany a Josep Piera pensem que complix sobradament eixes dos qualitats. Tot i que la primera paraula amb la qual associem mentalment el nom de Josep Piera és la de poeta, pensar en ell només com això, com a poeta, és quedar-se molt curt. Perquè ens trobem davant d’allò tan poc habitual, tan envejat i a vegades tan mal entés com ser, i en este cas ho hem de dir amb rotunditat, un escriptor total

Tota eixa immensa pulsió literària l’ha portat, al cap d’una llarga i fructífera carrera, a poder presentar les seues credencials com a narrador o autor de relats curts, amb títols com Rondalla del retorn o El gran Guerau, assajos com Els poetes arábigo-valencians o El paradís de les paraules, llibres infantils o juvenils com La raboseta i el rabosot, biografies com Jo soc aquest que em dic Ausiàs March, narracions de viatges com Seduccions de Marràqueix, Estiu grec, A Jerusalem o Un bellíssim cadàver barroc, potser un dels seus llibres més clàssics, tota una guia o un vademècum definitiu per a qualsevol valencià de viatge per Nàpols i el sud itàlic. Però també traduccions de l’àrab o de l’italià, o llibres de memòries, luxes testimonials que ens ha regalat com Arran del precipici o Els fantàstics setanta, que és la seua obra més recent. O col·laboracions amb músics com Carles Dénia per a donar això, música, a textos que s’embellien encara més. I sense oblidar, i sense caure-li els anells com podria ocórrer amb qualsevol altre poeta digam més afectat o vanitós, investigacions o divagacions al voltant de la gastronomia, tributs a la memòria dels sabors que som i fórem, obres com Els arrossos de casa o El llibre daurat de la paella, el seu penúltim llibre. Tota eixa ànsia de totalitat expressada literàriament és, al meu entendre, un reflex perfecte de la devoció per la vida que té i manté Josep Piera, de la seua generositat, de l’alé poètic que traspua en cada cosa que fa, en cada cosa que ens oferix. 

Perquè com déiem al principi, Josep Piera és escriptor total, però és, essencialment i a temps complet, sense descans, sense treva, poeta. La poesia, eixe impuls dels déus que va atrapar aquell jovenet, aquell donzell que ell mateix ens descriu en el seu darrer llibre, és el moll de l’os, la columna vertebral de la seua ja extensa producció. Des dels primers versos adolescents fins als que conté el seu darrer poemari, El temps trobat, premi Alfons el Magnànim, Josep Piera ha gastat amb delicadesa i passió milers de paraules, tota la seua pàtria de paraules per a mostrar-nos l’home que és, la seua percepció del món alçada des de la bondat i la generositat que l’impulsen i, sobretot, des del do del qual gaudix, eixa capacitat de fer poesia –gènere que és, per a mi, la quintaessència de la literatura amb els seus dos materials tan necessaris com irreductibles: la veritat i la bellesa. Presoners d’un parèntesi, El somriure de l’herba, En el nom de la mar, Cants i encants o El temps trobat són només uns quants dels molts llibres de poesia que ha publicat, mostra de la vitalitat, potència i presència de les lletres valencianes, però també espill, inspiració i plaer per a milers de lectors agraïts, per a les onades incansables de jóvens poetes que han vingut i vindran, un llegat formidable i un luxe ètic i literari que resistirà, com un dic fet d’aquella mescla indestructible de bellesa i veritat, els embats del temps. 

Tots eixos llibres de versos i molts més ara els tenim en l’excel·lent edició que va fer recentment la Institució Alfons el Magnànim i que ha recollit tota la seua obra en un únic volum de Poesia Completa, que de ben segur ja no ho és tant perquè sens dubte encara vindran més coses que eixiran des dels calaixos i el cervell de Josep Piera, des de l’ànima i el cor de qui és permanentment, i per a goig nostre i per molts anys, poeta. Per acabar de fer-ho tot bé, el nostre premiat d’enguany també ha sabut crear un espai físic reconeixible, eixe territori mític i primordial que precisen les literatures més perdurables, i que en el cas de Josep Piera és la Drova, al cor de la seua benvolguda Safor natal. Des d’allí, des de la casa on viu amb la seua més dolça companyia, Piera observa envoltat de pins i muntanyes la successió dels dies i les estacions, la vida que passa, i tot el que escriu des de fa molts anys té el perfum i l’aire d’eixos pins i eixes muntanyes, de la seua presència i de la seua nostàlgia quan està lluny. Un espai que sempre estarà unit al seu nom. 

I acabe. La concessió del Premi de Cultura Valenciana a Josep Piera és el nostre reconeixement a la seua persona, a la seua obra excelsa, al seu compromís amb el país i la seua llengua, el valencià, i al mateix temps un homenatge que pensàvem que devíem i ara paguem a la seua bonhomia, a l’alegria i la generositat que estan dins d’ell i que no són sinó l’expressió del seu agraïment permanent a les lletres i a l’estrany i fascinant fet de viure, com expressa perfectament amb este fragment del seu poema "Quartet de la nit plena", en estos versos: 


Participar de l’espectacle quotidià 
de trobar tots els sons i les veus, 
tots els perfums del vent, 
totes les mans ofertes. 

Viure la saviesa de l’instant 
vinguen d’on vinguen meravelles. 

El plaer profund dels espills, 
les imatges intenses del gaudi. 

Palpar en cada cosa el temps inesgotable. 
Els jocs estridents dels infants, 
la corfa arrugada d’un vell, 
cortines que no amaguen cap monstre, 
la mà sobre la taula, parets, mobles i goig.

Ara i ací: la vida.


Josep Piera, en la gala dels III Premis Lletraferit (Foto: Kike Taberner)


Gala dels III Premis Lletraferit sencera