Un cadàver exquisit a la pàgina 56

A Heidegger segur que li hauria agradat que l'identifiquessin no pas com el cèlebre filòsof, sinó com el fill del sagristà local. La influència política d'aquest personatge en el govern local resta patent des del moment que, passats els tres anys preceptius, es féu una altra vegada amb les regnes de l'aparell burocràtic. Quan ell arribà a una cosa divertida o interessant, ella pensà de seguida en el moment que li ho diria. No pot haver-hi res que us atregui amb fermesa. Quan aprengueu d'estimar-vos més que tota altra cosa, s'haurà acomplert el gran manament i jo perduraré pels segles dels segles. Perquè Clem et va veure l’altre dia a Coldspring venent ramat. Quedat ací –ordenà Charly. L’home del saquet de tela isqué de l’habitació i tornà un moment després amb un paquet negre d’uns trenta centímetres de llarg per deu d’alt, donat a Viterbo a 15 de les calendes de gener del tercer any del nostre pontificat. José el mirà hipnotitzat sense saber què fer. En això de menjar, sempre he sigut una benedicció de Déu.

Això no és res més que el cadàver exquisit d'un joc que ahir em va arribar al feisbuc via Blai Server, les regles del qual eren les següents:

Agafa el llibre que tingues més a prop en aquests moments. A continuació:
1. Obri'l per la pàgina 56. Busca la cinquena frase.
2. Publica-la al teu mur, en el teu "estat", i escriu les regles del joc com a comentari.
3. No busques el teu llibre preferit, el més guai, o el més bonic. Agafa el MÉS PROPER!

Desconec si el va inventar ell o li va arribar d'alguna altra persona, però fins a set persones que conega ens hi vam sumar (potser més, a través d'amics d'amics dels quals no me n'haja assabentat): Josep Artés, Marina Kleine, Myû Miau, Lluís Llapissera, Paqui Rincón, Miquel Català i jo mateix. La idea de fer el cadàver exquisit partí del primer i, per a fingir-li una mica de continuïtat he tractat de traduir totes les frases al valencià/català, algunes de les quals eren originalment en castellà, francés o llatí. En sis dels huit passatges coneixem la font: El Danubi de Claudio Magris, L'escrivania municipal de València entre els segles XIV i XV d'Agustín Rubio Vela, El metro blanco de William S. Burroughs, Documentación de la catedral de Burgos editada per Francisco J. Pereda, Les particules élementaires de Michael Houellebecq i El Genovés de Toni Mollà.

Si voleu continuar ja sabeu, només cal seguir les regles...

Memòria i identitat. Méndez i Barcelona

L'horroritzava perdre la seua memòria, és a dir la seua identitat, és a dir la necessitat de formar part del temps que ja se n'havia anat.

Méndez (2006), Francisco González Ledesma.

Justos per pecadors?

La desamortització eclesiàstica decretada pel ministre d'Hisenda Juan Álvarez Mendizábal en 1836 posà les bases de la construcció de l'Estat liberal espanyol: nacionalitzà tots els béns del clergat regular -religiosos de convents i monestirs, els ordes dels quals havien sigut dissolts l'any anterior- i els posà a la venda en pública subhasta. Això permeté afeblir el poder de l'Església a Espanya -només sobrevisqueren uns 300 convents dels 2.000 existents-, sanejar la hisenda estatal per a fer front a la guerra contra els carlins i desenvolupar l'estructura burocràtica, posar en circulació una immensa massa de diners, crear una nova capa social de propietaris partidaris del liberalisme moderat o alliberar espais intramurs que es destinaren als nous usos urbans (mercats, places, avingudes, teatres, etc.).

Tanmateix, tot i que des del nostre punt de vista puga ser una reforma útil, justa i necessària -cal recordar que l'Església havia acumulat entorn d'un 25% de les finques rústiques i urbanes en funció de la dominació social que havia exercit durant molts segles-, també hi podem copsar l'altra cara de la moneda: la radicalitat amb què van ser tractats els perjudicats per eixa decisió estatal vinculada a una ideologia de progrés i modernitat. Una bona mostra d'això la podem veure al retrat que va fer Antonio Gil y Zárate, un liberal convençut, de la figura dels frares i monjos exclaustrats a l'obra col·lectiva Los españoles pintados por sí mismos, publicada en 1843, només set anys després de les exclaustracions massives. Ell mateix, en comprovar la misèria a la qual havien arribat molts d'ells, semblava penedir-se d'haver escrit en contra seua en ocasions anteriors:

Si en algún tiempo me aconteció también el sacar a la escena, entregando a la execración pública, pasiones y crímenes de hombres que encerrara el claustro, cedí tal vez con harta facilidad al torrente que entonces nos arrastraba a todos, hallábase todavía mi ánimo preocupado con la idea de su antiguo prepotencia, y sobre todo no había visto a esos infelices cubiertos de andrajos, muriéndose de hambre, o implorando en las calles la caridad de los mismos por quien se veían arrojados de su antiguo y pacífico retiro.

El mateix Gil y Zárate reproduïa o literaturitzava el suposat testimoni d'un pobre vell frare exclaustrat que havia trobat plorant i demanant almoina a un solar de Madrid. La seua història, molt abreujada, era la següent:

Soy natural de un pequeño pueblo de Castilla la Vieja. [...] Mis padres eran unos pobres labradores, y tenían cinco hijos, de los cuales yo era el menor: de éstos, el primogénito debía quedar con ellos para ayudarles a labrar su escasa hacienda; otro se metió a soldado; otro pasó a Salamanca a seguir los estudios, mientras servía a uno de los catedráticos; el cuarto se embarcó para América a probar fortuna; y a mi me destinaron a entrar en un convento. [...] Los austeros deberes de la religión, llegaron a ser para mi, no solo una costumbre, sino también un placer; y el estudio y la oración, me hacían feliz, llenando cumplidamente mis afanes. [...]

Ya a la vejez había encanecido mis cabellos y menguado mis fuerzas: con más de sesenta años sólo pensaba en prepararme a la muerte que en mi concepto no podía tardar. [...] Un día, hallándome en mi celda, entregado a una mística lectura, oí de repente un rumor estraño: llegaron hasta mi feroces alaridos, golpes horribles, tiros de fusil y griterío como de pueblo amotinado. Salí para informarme de lo que era, y vi a todos los religiosos correr despavoridos por los claustros. [...] Una cuadrilla de hombres furiosos había penetrado en el convento, profanando la casa de Dios y asesinando a sus ministros. [...] En vano he buscado algún arbitrio, todos me han faltado: mi edad y miseria me cierran todas las puertas. [...] A donde quiera que vuelvo la vista, no encuentro más que abandono.

La quantitat de persones en la seua situació degué ser extremadament elevada fins al punt d'aparéixer al llibre esmentat com un dels 'tipus' característics de l'Espanya del moment. No tingueren més ajuda que la que pogueren trobar en les seues pròpies mans o en les seues famílies, si les conservaven. En conseqüència, el cas dels monjos i els frares ancians fou el més sagnant: abocats a la pobresa, la mendicitat i la fi dels seus dies en la més absoluta misèria. Hi ha qui dirà que ells s'ho havien buscat en formar part d'una institució opressora i contrària a les llibertats individuals. Tanmateix, testimonis i realitats com la d'aquell exclaustrat fan què pensar, sobretot si tenim en compte que el seu 'bàndol', el de l'Església, també fou recolzat per un bon nombre de llauradors pobres que formaven part del carlisme, tant al País Valencià, com a Catalunya, el País Basc o Navarra. Eren tots 'culpables'?

Manacor quan ja ho era

Les retxes de llum a les persianes assenyalaven on començava l'artifici d'un dedins ombrívol i d'un defora lluent. Un baf persistent, arrossegant pudors d'escates i butzes de peix, venia de la cuina. De defora, però, no arribava cap indici de vida animal. Tots els aucells havien deixat de piular. Ell, en canvi, returant un poc va demanar: "I què se n'ha fet de na Margalida Mas?" Jo vaig contestar tot d'una: "Fa estona que vaig sentir que na Margalideta era morta".

Seté paràgraf d'El convidat a dinar, relat que forma part d'El terme de Manacor, el primer recull literari que ha publicat Miquel Barceló (Felanitx, 1939), catedràtic d'Història Medieval a qui molts admirem per la seua capacitat d'haver creat coneixement científic d'on ningú no havia esta capaç d'extreure'n. Qui ho diria. Amén.

Bogeries de Brooklyn

Amb retard a les modes literàries, he llegit recentment Bogeries de Brooklyn (Edicions 62, 2006) i de les crítiques de tres dels meus guies digitals de capçalera (Llegit, Llunàtic i Tirant al cap) em quede parcialment amb la de la primera; així m'estalvie haver de traduir en lletres la meua opinió: he de dir que no me'n penedesc d’haver llegit les Bogeries de Brooklyn, encara que alguns passatges els he trobat suats, agafats pels pèls, o senzilles preses de pèl al lector. Contràriament, no veig sobreres ni molestes les crítiques antiBush, però no m'ha paregut atractiva la manera d'exposar el concepte de l'Hotel Existència. Amb tot, m'han encisat determinats passatges, probablement perquè els identifique amb la meua vida o amb allò que m'agradaria que fóra, que, al cap i a la fi, és una de les principals raons per les quals llegim literatura -influint alhora sobre la nostra manera d'entendre el món:

Des d’un punt de vista estrictament antropològic, vaig descobrir que els habitants de Brooklyn són menys recelosos a parlar amb desconeguts que qualsevol altra tribu que havia conegut. Fiquen cullerada en les coses dels altres com els sembla (dones grans que renyen mares joves perquè no abriguen prou els seus fills, vianants que reprenen algú que passeja un gos perquè li tiba massa la corretja)

Estem aquí asseguts esperant el segon plat, bevent una esplèndida ampolla de Sancerre i entretenint-nos amb històries sense sentit. No hi ha cap mal, en això. En la majoria de llocs del món, això es consideraria el súmmum del comportament civilitzat.

Quan una persona té la sort de viure dins una història, de viure un món imaginari, les penes d’aquest món desapareixen. Perquè mentre la història continuï, la realitat ja no existeix.

Només és fum, una fantasia impossible... Has d’estar mort per no passar-t’ho bé parlant de coses improbables, i, ¿on millor per fer-ho, que un cim perdut enmig de Nova Anglaterra?

Aquella llar s’havia convertit en un univers completament femení... L’interior d’aquell edifici de pedra vermella era un museu vivent d’objectes femenins, amb galeries dedicades a l’exposició de calces i sostenidors, tampons i assecadors, pots de maquillatge i pintallavis, nines i cordes de saltar, camises de dormir i passadors, crespadors i cremes facials, i una infinitat de parells de sabates. Entrar-hi era com visitar un país estranger, però com que adorava tothom que vivia en aquella casa, era el lloc del món on em sentia més a gust.

La tasca de les ciències humanes?

Ahora que todo está liquidado, entregamos nuestro grito de guerra a la miopía de los historiadores, señalando antes lo que queremos que digan de nosotros, de nuestras vidas literarias, porque intentamos evitar desde hoy las discusiones de los académicos del año 2945, que vendrán a medir, a pesar, a limpiar y a dar esplendor a lo que nació exacto, vivió completo y terminó eco porque estaba más arriba que todas las montañas.

Germán List Arzubide (1898-1998), poeta mexicà.

Zaratustra (II)

Lena Hades. Sandkoernchen (1996)

Zaratustra va davallar sol de les muntanyes sense trobar ningú. Però quan va arribar als boscos sorgí de sobte davant d’ell un ancià que havia abandonat la seua santa cabanya per a buscar arrels en el bosc. I l’ancià va parlar així a Zaratustra: No m’és desconegut este caminant, fa alguns anys va passar per ací. Zaratustra es deia; però s’ha transformat. Llavors portaves la teua cendra a la muntanya: vols portar hui el teu foc a les valls? No tems els castics que s’imposen a l’incendiari? Sí, reconec Zaratustra. Pur és el seu ull, i en sa boca no s’amaga cap nàusea. No ve cap a ací com un ballarí? Zaratustra està transformat, Zaratustra s’ha convertit en un xiquet, Zaratustra és un despert: què vols fer ara entre els que dormen? En la soledat vivies com en la mar, i la mar et portava. Ai, vols baixar a terra? Ai, vols tornar a arrossegar tu mateix el teu cos?

Zaratustra respongué: Jo estime els hòmens.

Per què, va dir el sant, em vaig retirar jo al bosc i a les soledats? No fou potser perquè amava massa els hòmens? Ara estime Déu: els hòmens no els estime. L’home és per a mi una cosa massa imperfecta. L’amor a l’home em mataria.

Zaratustra respongué: Què he dit d’amor! El que jo porte als hòmens és un regal.

No els dónes res, va dir el sant. És millor que els lleves alguna cosa i que la portes a costes amb ells –això serà el que més bé els farà: sempre que et faça bé a tu! I si vols donar-los quelcom, no els dones més que una almoina, i deixa, a més, que la pidolen!

No, respongué Zaratustra, jo no done almoines. No sóc prou pobre per a això.

El sant es rigué de Zaratustra i digué: Llavors cuita que accepten els teus tresors! Ells desconfien dels eremites i no creuen que anem per a fer-los regals. Els nostres passos els sonen massa solitaris pels seus carrerons. I quan a les nits, dels seus llits estant, senten caminar a un home molt abans que el sol isca, es pregunten: on anirà el lladre? No vages als hòmens i queda’t al bosc! Àdhuc és millor que vages als animals! Per què no vols ser tu, com jo, un ós entre els óssos, un ocell entre els ocells?

I què fa el sant en el bosc?, preguntà Zaratustra.

El sant respongué: Faig cançons i les cante; i, en fer-les, ric, plore i gruny: així lloe Déu. Cantant, plorant, rient i grunyint lloe el Déu que és el meu Déu. Mes, quin regal és el que tu ens portes?

Quan Zaratustra hagué sentit estes paraules saludà el sant i digué: Què podria jo donar-vos! Però deixeu-me anar-me’n de pressa, per tal que què no vos lleve res!

I així es separaren, l’ancià i l’home, rient com riuen dos xicons. Mes, quan Zaratustra va restar sol, parlà així al seu cor: Serà possible! Este vell sant en el seu bosc no ha sentit encara que Déu ha mort!

Soir

Soir Triste (Cravan)

Un soir de solitude, un soir de pauvreté,
Où l'ennui, votre chien, à vos genoux s'allonge,
Tandis que le remords solitaire ronge
Votre coeur, ver qui ronge un fruit déjà gâté.

La nuit venait au paysage inconsolé,
Brumeusement confuse ainsi qu'aux yeux un songe,
Et son voile à la vitre effaçait tout mensonge
C'état un soir d'octobre au visage voilé.

Chantonnant sur le vent, l'aïeule de l'automne,
Filait à son rouet l'averse monotone,
Tissant un ciel pensif et d'un gris endormi.

Sur la vie au-dehors je tirais les persiennes
Pour flâner un long temps, promeneur parmi
Mes souvenirs rangés en galerie ancienne.

PS. La meua dona ha quedat embarassada. És, a més, espantadissa i un poc inclinada a la malenconia. En les representacions teatrals hi ha a vegades tirotejos i s'imita al tro per mitjà de màquines. Per això, tement que s'espante, no la porte al teatre. Jo tampoc tinc molta afició a aquest.

"Canzó" (1841) - Tomàs Villarroya

València. Segona meitat del segle XIX

Tomàs Villarroya (València, 1812 - 1856). Fill de comerciants, estudià a les Escoles Pies i es llicencià en Dret a la Universitat de València. Va exercir d'advocat, fiscal i jutge fins que al 1854, amb la revolució progressista, va ser destituït. Va morir als 44 anys.

La seua obra va ser reduïda però de gran importància, ja que es considera que la Renaixença valenciana comença amb la publicació de quatre poemes seus, en valencià, en la revista El Liceo, entre 1841 i 1842. El primer, Canzó, té clares reminiscències del poema La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, que havia iniciat la Renaixença catalana a penes huit anys abans.

CANZÓ

L’amor és lo cel,
lo cel és l’amor.


I

Àngel que Déu per mon conhort envia,
celest visió de mos ensòmits d’or,
imatge d’il·lusions i poesia,
delícia del meu cor,

ab ta llaor desplegaré jo els llavis
i una cançó diré, filla del cel,
en l’olvidada llengua de mons avis,
més dolça que la mel.

Acàs lo meu cantar ja t’importuna:
cent voltes ta alabança m’has oït,
i cent també la misteriosa lluna
en la callada nit.

Cobert lo front de puritat i glòria
lo meu esprit te mira en tot instant;
ompli ton nom a soles ma memòria,
ta inspiració mon cant.

II

Xiqueta delicada,
recorde jo que et viu
allà en l’edat dorada
com tórtora en lo niu,
com rosa no esclatada.

Plaer tan pur tinguí
mirant-te, verge meua,
que sens voler plorí,
i ma ànima ab la teua
per sempre es confundí.

Degué lo teu encant
robar la llum al dia,
puix veia ton semblant
encara, una hora havia,
sens tindre’t ja davant.

I, enmig de ma dolçor,
vingué lo desengany
a omplir-me de tristor
i aconseguí el meu dany,
lo pit ja ple d’amor.

III

Després d’aquell moment
de cèlica ventura,
és l’ànima més pura,
i pur lo cor, i pur lo pensament.

Ab més sonora veu
entone una cançó;
més tendra és ma oració
quan alce de matí lo front a Déu.

Té el cor altre lluir,
lo cel mire més blau,
per tu lo viure em plau
i dolç és lo content, dolç lo sospir.

I adore ton encant
ab lo sublim amor
que l’àngel té al Senyor,
que té la mare a son darrer infant.

IV

Que goig és l’existir,
mirar tos ulls i respirar ta aroma!
On fou lo meu patir?
On l’ànsia de morir?

Plega la nit son vel,
radiant el sol per l’orient assoma
desfent la boira i gel,
i queda clar lo cel.

"Biscaí Cases", in memoriam

La España de la posguerra. 1939/1953, p. 70:

Capítol 3
Hay un hecho común entre todos los que hemos escrito sobre los años 40, que constituye la indiscutible vivencia de la década: el afán de sobrevivir, la ilusión por seguir adelante, la esperanza, muchas veces infundadas, por alcanzar un mañana mejor.[...] Ése fue también su gran mérito. Y su gran victoria, porque de aquellas angustias, de aquellos trabajos y de aquellos sacrificios surgió la prosperidad material que, entrevista en los cincuenta, alcanzaría su consolidación en los sesenta, con la llegada de la “sociedad de consumo”, a la que es fácil denostar cuando no se han sufrido las privaciones de los años difíciles, de los años 40. Pero cuyos goces materiales se agradecen en su integridad por quienes padecieron aquellas estrecheces.[...]

En pocas ocasiones el país habrá vivido con un espíritu tan laborioso y tan entusiasta como entonces. Y ese espíritu fue general; porque si en unos era consecuencia de la afección a unos principios en los que creían, en otros se producía como necesaria reacción de supervivencia.

Clar, sense la guerra civili no hauria arribat el benestar; la II República hauria dut a la dictadura rojomaçònica, és clar... No m'estranya que la seua esquela es puga trobar a esta pàgina:
http://www.generalisimofranco.com/vizcaino1.htm

O que Valença conquereu...

O que Valença conquereu
Por sempre mais valenç’ aver,
Valença se quer manteer,
E sempr’ en Valenç entendeu.
E de Valença é señor,
Pois el manten prez et valor
E pres Valença por valer.

E per valença sempr obrou
Por aver Valença, de pran;
E por qvalença lhi diran
Que ben Valença gaanhou.
E o bon rei Valença ten;
Que, pois prez e valor manten,
Rei de Valença lhi diran.

Ca Deus lhi deu esforç’ e sen
Por sobre Valença reinar,
E lhi fez valenç acabar
Con quanta valença conven.
El rei de Valença conquis,
Que de valença en ben fiz!
E per valença que obrar.

Rei d’Aragon, rei do bon sen,
Rei de prez, rei de todo ben
Est, e rei d’Aragon, de pran

Càntiga dedicada al rei d'Aragó Jaume I per la conquesta de València per Pero da Ponte, trobador d'origen gallec de la cort d'Alfons X el Savi.

La lírica galaicoportuguesa va representar la poesia culta per excel·lència de les corts portuguesa i castellana durant el segle XIII i fins a mitjans del XIV. La seua màxima expressió, i la més coneguda, van ser les Cantigas de Santa Maria, un recull de 427 composicions.

De Pero da Ponte es diu que va assassinar el seu mestre, Afonso Eanes do Coton, car el propi Alfons X en un poema afirma que: "És, per tant, un gran traïdor provat, contra qui matà al seu gran amic mentre bevien; i tot per furtar-li els seus cantars".

R. FERNÁNDEZ POUSA, "Cancionero gallego del trovador Pero da Ponte", Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, LXII (1956), p. 804-840

S. GASPAR, Libro dos cantares de Afons’ Eanes do Coton, Negreira, 1995

A. JUÁREZ BLANQUER, Cancionero de Pero da Ponte, Granada, 1988

S. PANUNZIO, Pero da Ponte. Poesie, Bari, 1967

S. PANUNZIO, Pero da Ponte. Poesias (traducció al gallec), Vigo, 1991

Udol

Allen Ginsberg

Howl
for Harold Salomon

I saw the best minds of my generation destroyed by
madness, starving hysterical naked,
dragging themselves through the negro streets at dawn
looking for an angry fix,
angelheaded hipsters burning for the ancient heavenly
connection to the starry dynamo in the machin-
ery of night,
who poverty and tatters and hollow-eyed and high sat up
smoking in the supernatural darkness of cold-
water flats floating across the tops of cities
contemplating jazz,
who bared their brains to Heaven under the El and saw
Mohammedan angels staggering on tenement
roofs illuminated,
who passed through universities with radiant cool eyes
hallucinating Arkansas and Blake-light tragedy
among the scholars of war,
who were expelled from the academies for crazy & publis-
hing obscene odes on the windows of the skull, [...]


Udol
per a Harold Salomon

He vist els millors cervells de la meua generació destruïts per
la bogeria, histèrics famèlics morts de fam,
arrossegant-se pels carrers dels negres a l'alba
cercant una dosi furiosa,
passotes de cap d'àngel cremant-se per l'antiga connexió celestial
amb la dinamo estrelada de la maqui-
nària de la nit,
els qui pobres i espentolats i amb ulls buits i drogats
fumaven en la foscor sobrenatural dels
pisos amb aigua freda surant sobre el més alt de les ciutats
contemplant el jazz
els qui van exposar els seus cervells davant el Cel, sota el El i veren
àngels mahometans trontollant-se sobre els sostres
d'apartaments il·luminats,
els qui van passar per les universitats amb ulls radiants i frescos
al·lucinant amb Arkansas i la tragèdia lluminosa de Blake
entre els estudiants de la guerra,
els qui van ser expulsats de les acadèmies per bojos i per publi-
car odes obscenes en les finestres del crani, [...]

Ací podeu baixar un recital en què Allen Ginsberg recita Howl (cap al minut 40 i 50 segons).

La badia dels peixos d’argent

Era sempre a l’alba quan, des de la seva tardor, Narcís desdibuixava els seus somnis sobre l’arena de les dunes. Es despullava, se li esqueixava la gola en un crit esgarrifós i els peixos d’argent, animals sobrenaturals que sotjaven son deliri, saltaven sobre el seu pànic.

Contes curts. Miquel Bezares

Ibn Zaqqaq al-Balansi

Aprofitant l'avinentesa d'haver trobat per la blogosfera a al-Turtusi transcric uns versos àrabs del poeta andalusí Ibn az-Zaqqaq al-Balansi, probablement nascut a Balansiya durant l'ocupació del Cid, cap a l'any 1095 (tot i que altres autors el fan natural d'Algezira, la del Xúquer). Era nebot de l'alzireny Ibn Khafaja (en este cas sí) i juntament amb ell va ser el gran poeta de l'època.

El seu geni radicava en la inimitable finor de matisos amb què convertia metàfores corrents en noves i penetrants formes, ja que sabia donar un to personal, depurat i subtil als models estètics del seu mestre Ibn Khafaja. Va morir jove, amb a penes quaranta anys, cap a 1135, i precisament els versos següents (transcrits d'Emilio García Gómez i traduïts per Josep Piera) són un epitafi per a ell mateix:

فسابح بان لا تثنى قوائمه كالصّقر ينحطّ مذعورا لعقبان

كأنّ مقلة للجوّ شاخصة ومن مجاذفيه أهداب أجفان

وربمّا انساب في أثناء جدوله كأنّما هو طلّ فوق ثعبان

Música inspirada per la poesia d'Ibn Zaqqaq (baixeu l'arxiu si voleu sentir-la)

[EPITAFI PER A Ú MATEIX]

Del teu costat, amic, m’ha tret la mort,

llei que als humans ens allunya del món.

Si m’ha tocat d’anar-hi a mi primer,

un dia, potser prompte vindràs tu.

Per vida teua i pel meu somni dolç:

No fou el nostre viure un goig ardent?

Pregueu, tots el que passeu per ma tomba,

i a l’amistat pagueu la fe jurada.

...dient-li que parlàs en sa llengua

Publicant sense permís -espere que em deixe- un dels sempre engrescadors comentaris d'Oscar -encara tinc pendent parlar d'un altre- tractaré de complementar-lo amb un altre text que confirma el que ell deia.

Oscar comentava que: "A propòsit del teu comentari sobre l'ús del valencià per part de l'aristocràcia a la cort de Germana de Foix, et diré que, per desgràcia, no cal aplegar fins a Escalante per a llegir a les criades parlar en valencià a la dama castellanoparlant. Mireu quina diferència, i no només de llengua, entre dos obres a les quals només separen setanta cinc anys"

Joan Ferrandis d'Herèdia. "La vesita". 1524

SEÑORA:[...]Guzmana, digau-me vós,no ho teniu per meravella?Usa’s res d’açò en Castella?[...]

GUZMANA:No, Jesús, guárdenos Dios [...]

SEÑORA:Bé ens paren les castellanes, mas passades per València.

GUZMANA:Doquiera hay malos y buenos.

SEÑORA:Només digau veritat:¿usen poc la netedat?

GUZMANA:No, de afeitare a los menos.

SEÑORA:Veure lo calçar d’allàquant brutíssim diuen que és.

GUZMANA:Traen lo sucio en los pies, no en el rostro, como acá.

SEÑORA:Com vos allargau, Guzmana! Poc a poc sobreixiu. Com se mostra que teniula llengua ben castellana! Ves mai la vilana porca? estos castellans orats presumen, sent uns pelats, més que Rodrigo en la forca.

Guillem de Castro. "La verdad averiguada y engañoso casamiento" 1599

HIPÓLITA:¡Esperanza, Beatriz, Juana!¡Hola Vicentilla! ¿Adónde estáis?¿Ninguna responde?

ESPERANZA:Ya voy, señora. ¿Què mana?¿Què mana vossa mercè?

HIPÓLITA:¿No te he dicho que has de hablar castellano?

ESPERANZA:Descuidarme suelo, mas ya lo haré;que el irse a lo natural siempre la lengua, es muy llano.

HIPÓLITA:Habla siempre en castellano. Esperanza:Y perdoná, si hablo mal.

Concloïa, llavors, Oscar: "El procés de castellanització descendent és prou antic al País Valencià."

Jo només hi vull afegir un altre text, ben conegut, i que diguem-ne que tanca el cercle de la castellanització oral de l'oligarquia de la ciutat de València. Si a principis de segle XVI el valencià era la llengua culta a finals de centúria ho era la castellana i abans d'acabar la primera meitat del XVII era indiscutiblement la llengua de "la política" i "els polítics". Així ho expressa Marc Antoni Ortí en la introducció a la descripció de les festes celebrades en 1638 en ocasió del "Siglo Quarto de la Conquista"; en ella s'excusa de no redactar el llibre en valencià, amb evident mala consciència, al·legant que així el podrà entendre més gent ja que el castellà era la llengua franca en aquell moment, en contrast amb el que passava no feia tant de temps i que ell encara havia viscut -segons ell mateix conta-:

"...succes de Valencia es mes acertat escriurel en la llengua mes proporcionada ab la inteligencia de totes les demes nacions, ab qui se ha fet tan comuna la Castellana: a mes de aço, encara que hem sapia mal, haure de dir tot lo que sent en orde a est particular; y es que no he pogut deixar de estrañar lo haver vist, que en aquest temps haja pogut trobarse Valencià que no repare en aço: perque si en algun temps (y no tan antich que yo nol haja alcançat) solia ferse tan gran estimacio de la llengua Valenciana, que quant en les juntes de la Ciutat, Estaments, y altres comunitats, algu dels Valencians ques trobaven en elles se posava a parlar en Castellà, tots los demes se enfurien contra ell, dientli, que parlas en sa llengua; es ara tan al reves, que casi en totes les juntes se parla en Castellà.

Y encara ha arribat est costum a introduhirse tan estremadament, que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua Castellana, pero tambe en oblidar la Valenciana, per la molta abundancia quey ha de subjectes, que els pareix que tota la sua autoritat consistix en parlar en Castellà, del qual estudi en la major part dels que posen sa felicitat en aço, ve a resultar un grandissim absurdo, y es, que apres de haverse cansat en fer totes ses diligencies ordenades a est fi, lo que conseguixen es, no saber parlar la una llengua, ni laltra, de que se han vist en moltes ocasions ridicules experiencies. Y sino fora lo principal motiu de aquest llibre lo procurar que la noticia de tan grandioses festes se estenga per tot lo mon, com elles ho mereixen, de bonissima gana lo havera yo escrit en ma llengua materna, mostrant lo molt que la estime per propria, y lo quem pree de saberla parlar."

Un poch d’oli i alcofoll que no tinc gràcia sens ell

Fa un temps, vaig descobrir que la meua nòvia tenia un potet amb pols negre paregut al de la foto d'ací l'esquerra per a perfilar-se els ulls. Li l'havien portat els seus pares del Marroc, es deia "kohl" i era el mateix amb què veiem maquillats els ulls dels egipcis antics en les pel·lícules o documentals. En la meua ignorància sobre cosmètica antiga i moderna vaig aprendre un mot nou, el qual posteriorment he relacionat amb una paraula que apareix en documents medievals relatius a la importació d'espècies i drogues, i sobretot amb un passatge de la peça teatral La vesita de Joan Ferrandis d'Herèdia, també titulada Coloquio de las damas valencianas, escrita en 1524, tot recreant de manera satírica i realista la cort virregnal de Germana de Foix a València. Precisament en esta obra, a la inversa que en els sainets d'Escalante de 350 anys després, el valencià apareix com la llengua "de la senyora" mentre que el castellà és la llengua de "les sirventes"; amb tot també s'hi empra el castellà entre alguns senyors i fins i tot el portugués, com a mostra de la diversa procedència d'aquella aristocràcia cortesana del moment.

Doncs bé, el passatge citat transcorre així:

SENYORA: ... ¿ a què sou anada?
GUZMANA: Fui a llamar su criada.
SENYORA: Ben criada, així com vós.
GUZMANA: Vuestra merced me persigue que no se puede sofrir.
SENYORA: Vine tú, si has de venir, dona’m recapte que’m lligue. ¿Digues trucha descuidada, no has sentit tocar tres hores? Si vénen exes señores, vols que’m troben deslligada?
CATALINA: ¿Qué tengo de aparejar?
SENYORA: Com, ¿en axò ‘stas encara? L’espill y lo drap de cara, la caxeta de lligar. Les pintes y’l pelador me porta per a pelar-me, sabonet per a escurar-me, blanquet y també color. Da-li, trau-me un bon capell, los canonets per al coll, un poch d’oli i alcofoll que no tinc gràcia sens ell. Digues, ¿tinch los cabells plans?
CATALINA: Sí, señora.
SENYORA: Crech que ments...

Eixa paraula, "alcofoll", semblava referir-se al que ara jo anomenava "kohl". Fent les indagacions pertinents els diccionaris ens ho aclaren. El DCVB diu:

2. Polsim molt fi d'antimoni o galena, que les dones empraven per pintar-se els ulls.

Var. ort.: ant. alcoffoll, alcofoyl.
Var. form.: alcohol, cofoll.

Etim.: de l'àrab al-kuhl, ‘galena o sulfur de plom’.

També el GDLC diu d'alcofoll:

COSM Pólvores finíssimes de galena o d'estibnita que antigament usaven algunes dones per a ennegrir-se les celles, les pestanyes i les parpelles.

Allò curiós és que ambdós diccionaris donen accepcions que es refereixen a temps passats, com si les dones actualment no empraren "alcofoll". Potser fa trenta anys no però actualment sí, tant en pols com en llapisos, per exemple, amb els coneguts "eyeliners", anglicisme ben introduït entre les dones -majoritàriament usuàries-. Tenim una mostra en les imatges adjuntes al final. També curiosament en castellà el DRAE ha adoptat la forma "més moderna" "kohl", ja que la antiga "alcohol", el correlat castellà d'"alcofoll", havia caigut en desús. Amb tot, si hi cerquem "kohl" el resultat és:

Kohl o kohol. 1. m. alcohol ( polvo de antimonio).

I una vegada en "alcohol", com a cinquena entrada:

5. m. Polvo finísimo usado como afeite por las mujeres para ennegrecerse los bordes de los párpados, las pestañas, las cejas o el pelo, que se hacía con antimonio o con galena, y después con negro de humo perfumado.

De fet, en el Termcat si busquem "alcofoll" ens dóna per al castellà la traducció directa "kohl". En tot cas, en valencià/català no s'ha produit eixa "modernització" del mot i convindria rescatar "alcofoll", que fins i tot té bonics derivats com "alcofollar" (ennegrir amb alcofoll) o "alcofollera" (recipient on es guardava l'alcofoll), aquell potet en què la meua nòvia guarda eixos pols negres que pronuncien la bellesa i el misteri de certes cares.

Entre naranjos (1900)

Blasco Ibáñez era radicalment anticlerical, però, potser sense voler, transmetia les tradicions religioses populars:

Después se fijó en el puente: en su puerta ojival, resto de las antiguas fortificaciones; en los pretiles de piedra amarillenta y roída, como si por las noches vinieran a devorarla todas las ratas del río, y en los dos casilicios que guardaban unas imágenes mutiladas y cubiertas de polvo.

Eran el patrón de Alcira y sus santas hermanas: el adorado San Bernardo, el príncipe Hamete, hijo del rey moro de Carlet, atraído al cristianismo por la mística poesía del culto, ostentando en su frente destrozada el clavo del martirio.

Los recuerdos de su niñez, vigilada por una madre de devoción crédula e intransigente, despertaban en Rafael al pasar ante la imagen. Aquella estatua desfigurada y vulgar era el penate de la población, y la cándida leyenda de la enemistad y la lucha entre San Vicente y San Bernardo inventada por la religiosidad popular venía a su memoria.

El elocuente fraile llegaba a Alcira en una de sus correrías de predicador y se detenía en el puente, ante la casa de un veterinario, pidiendo que le herrasen su borriquilla. Al marcharse, le exigía el herrador el precio de su trabajo; e indignado San Vicente, por su costumbre de vivir a costa de los fieles, miraba al Júcar, exclamando:

-Algún día dirán: así estaba Alcira.

-No, mentres Bernat estiga -contestaba desde su pedestal la imagen de San Bernardo.

Y, efectivamente, allí estaba aún la estatua del santo, como centinela eterno vigilando el Júcar para oponerse a la maldición del rencoroso San Vicente.

Es verdad que el río crecía y se desbordaba todos los años, llegando hasta los mismos pies de San Bernat, faltando poco para arrastrarle en su corriente; es verdad también que cada cinco o seis años derribaba casas, asolaba campos, ahogaba personas y cometía otras espantables fechorías, obedeciendo la maldición del patrón de Valencia; pero el de Alcira podía más, y buena prueba era que la ciudad seguía firme y en pie, salvo los consiguientes desperfectos y peligros de cada vez que llovía mucho y bajaban las aguas de Cuenca.

Zaratustra

Quan Zaratustra tenia trenta anys va abandonar la seua pàtria i el llac de la seua pàtria i va anar a les muntanyes. Allí va gaudir del seu esperit i de la seua soledat i durant deu anys no es va cansar de fer-ho. Però a la fi el seu cor es va transformar, - i un matí, alçant-se amb l'aurora, es va col·locar davant del sol i li va parlar així:

Tu gran astre! Què seria de la teua felicitat si no tingueres a aquells als qui il·lumines! Durant deu anys has vingut pujant fins a la meua caverna: sense mi, la meua àguila i el meu serp t'hauries fartat de la teua llum i d'este camí. Però nosaltres t'esperàvem cada matí, t'alliberàvem de la teua sobreabundància i et beneíem per això. Mira!

Estic fastiguejat de la meua saviesa com l'abella que ha recollit massa mel, tinc necessitat de mans que s'estenguen. M'agradaria regalar i repartir fins que els savis entre els hòmens hagen tornat a alegrar-se amb la seua bogeria, i els pobres, amb la seua riquesa. Per a això he de baixar a la profunditat: com fas tu a poqueta nit, quan trasllades el mar portant llum fins i tot al submón, astre immensament ric!

Jo, el mateix que tu, he d'afonar-me en el meu ocàs, com diuen els hòmens als qui vull baixar. Beneeix-me, doncs, ull tranquil, capaç de mirar sense enveja fins i tot una felicitat massa gran! Beneeix la copa que vol desbordar-se perquè d'ella fluïsca l'aigua d'or portant a totes parts la resplendor de les teues delícies! Mira! Esta copa vol buidar-se novament, i Zaratustra vol tornar a fer-se home.

- Així va començar l'ocàs de Zaratustra