dilluns, 22 de maig de 2006

Zaratustra

Quan Zaratustra tenia trenta anys va abandonar la seua pàtria i el llac de la seua pàtria i va anar a les muntanyes. Allí va gaudir del seu esperit i de la seua soledat i durant deu anys no es va cansar de fer-ho. Però a la fi el seu cor es va transformar, - i un matí, alçant-se amb l'aurora, es va col·locar davant del sol i li va parlar així:

Tu gran astre! Què seria de la teua felicitat si no tingueres a aquells als qui il·lumines! Durant deu anys has vingut pujant fins a la meua caverna: sense mi, la meua àguila i el meu serp t'hauries fartat de la teua llum i d'este camí. Però nosaltres t'esperàvem cada matí, t'alliberàvem de la teua sobreabundància i et beneíem per això. Mira!

Estic fastiguejat de la meua saviesa com l'abella que ha recollit massa mel, tinc necessitat de mans que s'estenguen. M'agradaria regalar i repartir fins que els savis entre els hòmens hagen tornat a alegrar-se amb la seua bogeria, i els pobres, amb la seua riquesa. Per a això he de baixar a la profunditat: com fas tu a poqueta nit, quan trasllades el mar portant llum fins i tot al submón, astre immensament ric!

Jo, el mateix que tu, he d'afonar-me en el meu ocàs, com diuen els hòmens als qui vull baixar. Beneeix-me, doncs, ull tranquil, capaç de mirar sense enveja fins i tot una felicitat massa gran! Beneeix la copa que vol desbordar-se perquè d'ella fluïsca l'aigua d'or portant a totes parts la resplendor de les teues delícies! Mira! Esta copa vol buidar-se novament, i Zaratustra vol tornar a fer-se home.

- Així va començar l'ocàs de Zaratustra

Cap comentari: