Noms alcoians medievals

 Imatge d'un Tacuinum Sanitatis de finals del s. XIV. Dos dones cuinen i un home menja

Recentment, Ricard Bañó ha publicat Un notal alcoià dels anys 1296-1303, el volum notarial més antic dels conservats a l'Arxiu Municipal d'Alcoi i el segon que es publica en tot el País Valencià després d'Els registres notarials de Miquel Llagària. Sueca 1541-1552, editat per Frederic Aparisi i Daniel Muñoz. Una cosa que m'ha sobtat del referent a Alcoi han estat els noms de persona cristians, deixant de banda els jueus i, sobretot, els molts musulmans que també hi apareixen. S'han fet diversos treballs sobre onomàstica medieval i els historiadors estem acostumats al tipus de noms de l'època, però en este cas, a banda dels típics, hi ha certament uns quants que no havia trobat mai, especialment entre els femenins. De fet, entre els masculins únicament desconeixia els de Montesino i Quilis, associats a dos persones que havien arribat a Alcoi procedents de Terol. Entre els de dona, en canvi, hi ha moltíssims que no havia vist fins ara en documents valencians, com Asena, Avinent, Bonança, Bondia, Esperça, Esbelina, Fullelma, Manresa, Mansèlia, Mascanosa, Meraga, Novella, Orenga, Poma, Selvana o Serena. A banda, hi ha molts altres noms, alguns realment preciosos, com podeu comprovar ací mateix, en el resum que he fet a partir dels índexs antroponímics preparats per Ricard Bañó.

Noms masculins: Albert, Alfonso, Amigó, Andreu, Antoni, Arnau, Assalit, Auger, Barceló, Bartomeu, Blasco, Beneito, Benet, Berenguer, Bernat, Bertran, Bonanat, Bruno, Climent, Diego, Domènec, Domingo, Eimeric, Eiximén, Ermengol, Esteve, Ferran, Ferrando, Ferrer, Francesc, Galcerà, Garcia, Gil, Gisbert, Gombau, Gonçal, Gonzalbo, Guerau, Guillem, Hug, Ibáñez/Hivanyes, Jaume, Joan, Julià, Llorenç, Macià, Marc, Martí, Mateu, Matías, Miquel, Montesino, Nadal, Nicolau, Oliver, Pasqual, Pedro, Pelegrí, Pere, Quilis, Ramon, Roderic, Romeu, Salvador, Sancho, Sanç, Soriano, Tomàs, Vicent, Vidal.

Noms femenins: Alamanda, Alegreta, Andrea, Anglesa, Antònia, Aparícia, Arsendis, Asena, Astruga, Avinent, Barcelona, Bartomeua, Beneita, Benencasa, Benvinguda, Berenguera, Blanca, Bonança, Bondia, Boneta, Bruneta, Burgesa, Catalana, Caterina, Cecília, Clara, Climença, Constança, Damieta, Dolça, Domenja, Elisenda, Elvira, Ermessenda, Esbelina, Esclarmunda, Esperça, Felícia, Ferrera, Florença, Francesca, Fullelma, Guillema, Gràcia, Gilaberta, Gueraula, Jaquesa, Joana, Jordana, Magdalena, Manresa, Mansèlia, Margarida, Martina, Mascanosa, Mataliona, Menga, Meraga, Miquela, Nadala, Narbona, Natàlia, Novella, Orenga, Òria, Pasquala, Poma, Ramona, Rosa, Sança, Saurina, Selvana, Serena, Sibil·la, Teresa, Toda, Urraca, Valençola.

 

Els malnoms dels pobles de la Marina

 

V. Beltran, "Uns crien la fama i els altres carden la llana. Els pobles de la Marina parlen els uns dels altres: gentilicis i renoms", a E. Casanova i L.R. Valero, XXIX Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, Paiporta, 2003, p. 61-71

Fa un temps que vaig penjar este mapa a les xarxes socials i molta gent es mostrà interessada i preguntà per la procedència: ací dalt la teniu. Es tracta d'una comunicació del callosí Vicent Beltran, professor de Filologia a la Universitat d'Alacant i autor de nombrosos llibres i articles sobre dialectologia, com els que tracten sobre el parlar de la Marina Alta en general, o els de Pedreguer, Callosa d'en Sarrià, Tàrbena, Guadalest, Benissa i Bolulla en particular. En este cas es dedicà a recollir els malnoms i renoms de diversos pobles de la Marina, tant l'Alta com la Baixa, a partir d'informacions personals i del testimoni de diversos folkloristes del segle XX, com Francesc Martínez Martínez, Joaquim Martí Gadea i Manuel Sanchis Guarner. L'article sencer el podeu trobar ací, en el qual, a més a més, també s'inclouen dites i refranys que es dediquen uns a altres, com "Pegolins, pocs i roïns", "Callosa, cau de rabosa", "A Alcanalí beuen aigua i pixen ví", "A Gata qui no és gat és gata i qui no mossega arrapa", "A Pedreguer el més bovo és rellonger", "En Xàbia desculats, en Ondara fanfarrons, en Benissa senyorets i en Teulada boquimolls", "Per a boçals Pedreguer, per a senyorets Ondara, per a cabuts Xaló, per a jugadors en Gata" o "A la Nucia tramussos, a Polop els fariners, a la Vila els arriers i a Callosa espardenyers". L'autor també parla del malnom aplicat a determinats barris o grups socials específics de diversos pobles, però millor que llegiu l'article vosaltres mateixos. Jo em limitaré ací a desbudellar per escrit les dades que hi ofereix, representades parcialment en el mapa que veieu dalt.

Alcanalí: raboses, beatos, rebordins 

Alpatró: macarrons

Benialí: floriners

Beniarbeig: els de "Sevilla la xica" (perquè hi anaven molts senyorets a estiuejar)

Benidoleig: caparruts o caparres

Benidorm: cornuts, els de la xangla

Benigembla: manyos, setmesins, emponats

Benimaurell: moros

Benissa: fills de frare (per tindre un convent franciscà), barjols, desculats

Benissili: raboses, húngaros

Benissivà: panderades

Callosa d'en Sarrià: espardenyers, Mingos, turrecs, tomacos

Campell: judios

Castell de Castells: fotres

Dénia: descarats

Fleix: cabelis

Gata: borratxos (per haver-hi molt de bar)

Llíber: gitanos 

Llosa de Camatxo: moros

Murla: manyos (per tindre una parla especial o per cabuts)

Nucia: els de "la pequeña Rusia" (per esquerrans), tramusseros

Ondara: pollets (perquè venien pollastres a l'entrada del poble)

Orba: pàmpols 

Orxa: polacos

Parcent: raboses

Pedreguer: boçals, berbenots 

Poble Nou de Benitatxell: mitges faves (per tacanys)

Senija: barjols, italians, israelites, vikingos

Tàrbena: mallorquins, satarbeners, rabuts

Teulada: teuladins

Vall d'Ebo: gansos, secorrats (per carboners)

Vall de Gallinera: interessats, mallorquins

Vall de Guadalest: els de la Montanya

Vila-joiosa: cabres fotudes

Xàbia: desculats, tabascots

Xaló: cabuts, capgrossos

Ja direu si vos són familiars o encara en coneixeu d'altres. Cal dir, a més a més, que hi ha molts malnoms que ací no apareixen, com els de l'Alfàs del Pi, Altea, l'Atzúbia, Beniarbeig, Beniardà, Benifato, Benimantell, Benimeli, Bolulla, Calp, el Castell de Guadalest, Confrides, Finestrat, Orxeta, Pego, Polop, Sagra, Sanet i Negrals, els Poblets, el Ràfol d'Almúnia, Relleu, Sella, Tormos, la Vall d'Alcalà, la Vall de Laguar i el Verger. Qualsevol aportació serà benvinguda!

Valencians i catalans (1908-2014): encara coneixent-nos

Barcelona, començaments de segle XX. Fa 30 anys que el renaixement de les lletres catalanes és un fet. A banda de la plèiade d'autors que escriuen en català a la capital i tots els pobles de Catalunya, es publiquen diaris i llibres en català i hi han aparegut figures senyeres com Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Santiago Rusiñol, Joan Maragall o Àngel Guimera, que havia estat a punt de rebre el Premi Nobel. Però quan miren cap a València, què veuen? En els cercles literaris més selectes potser saben que la cosa es mou des de fa temps, però en el conjunt de la societat catalana -i per tant dels mitjans de comunicació- només coneixen, bàsicament, un nom, el de Teodor Llorente. És per això que quan una de les principals editorials catalanes del moment, L'Avenç, decideix publicar una selecció de les poesies llorentines, els diaris de Barcelona aprofiten per a doldre's de la manca de vitalitat de la Renaixença valenciana. Només un autor! O com a molt dos, que també hi ha qui se'n recorda de les Rimes catalanes de Vicent-Wenceslau Querol.

En arribar la premsa catalana a València, els valencianistes s'indignen, clar. Tant d'esforç com fan i aixina els ho paguen! Si la societat valenciana no els acompanya ells no tenen la culpa i, a més, l'avanç, encara que tímid, ha estat molt evident. Des que es fundara Lo Rat Penat 30 anys abans, s'ha consolidat un nucli de lletraferits en valencià, s'ha començat a fer país a través de l'excursionisme, s'imparteixen conferències valencianistes com les de Faustí Barberà, s'acaba de fundar el Centre Regionalista Valencià, etc. Ells, que senten un immens respecte i admiració per la causa catalana i els catalans els responen amb condescendència i desdeny... Que no hi ha Renaixença valenciana! Només un autor o dos, diuen!! D'immediat es dirigeixen a Llorente i a L'Avenç per a posar remei a la confusió: els catalans han de saber que no tot està perdut a València. El valencià està ben viu entre la població i hi ha hagut un renaixement literari que mereix respecte i consideració. No és tan gran com el català, però tot arribarà.

En això treballen i per a demostrar-ho demanen a L'Avenç que publique una antologia d'autors valencians, que ix publicada en 1908 sota el títol Poetes valencians contemporanis, amb poemes dels mateixos Llorente i Querol i també de Llombart, Labaila, Ferrer i Bigné, Pizcueta, Escalante, Bòdria, Arroyo, Aguirre Matiol, Palanca, Pastor Aicart, Iranzo Simon, Cebrian Mezquita, Espiau, Puig Torralva, Badenes Dalmau, De la Torre, Andrés Cabrelles i Trènor. Fins a 20 autors que tractaran de donar a conéixer per tot Catalunya la vitalitat que tenen les lletres valencianes des de ja fa anys. I el pròleg de l'antologia, a mode de desgreuge, deixa constància de l'afer bo i cercant la unió entre catalanistes i valencianistes. El podeu llegir transcrit avall i en este enllaç teniu el llibre sencer en pdf. D'una altra banda, segur que vos sona la cançó: desconeixement català de la realitat social valenciana i de la tasca del valencianisme... Bé, és una història que s'ha repetit també durant les darreres dècades i és curiós trobar-ne paral·lelismes de fa cent anys, abans que la dictadura franquista estroncara les respectives tradicions nacionalistes de finals del segle XIX i el primer terç del XX.

En tot cas, també cal dir que sembla que a poc a poc anem posant-hi solució. D'un costat, perquè el valencianisme va prenent cos i afermant-se en la seua tasca prioritària de fer país valencià. D'un altre costat, perquè sectors del catalanisme català també han entés que la millor manera de contribuir a l'èxit de tots plegats és donar suport a la construcció d'un marc nacional valencià, com ells han fet a Catalunya. Finalment, perquè en la darrera dècada també hi ha hagut un major intercanvi entre els uns i els altres a causa de "l'èxode" de valencians a Catalunya, especialment aquells qui treballen en el sector de l'ensenyament i la cultura. De tot això dóna constància el documental "Nosaltres, els valencians", produït per Barret Films, que fa un any va emetre TV3 -també enllaçat avall. I ara, en la mateixa línia, el Canal 33 acaba d'estrenar Cosins germans, un programa en què Ferran Torrent i Empar Moliner es mostren mútuament el País Valencià i Catalunya des de l'admiració, la germanor i el respecte -enllace, encara més avall, el primer capítol i recordeu que esta nit, a les 21:55 hores, n'emeten un altre. Continuem avançant, doncs!

Pròleg a Poetes valencians contemporanis, Barcelona, L'Avenç, 1908

Fa poc que vàrem publicar en aquesta biblioteca les "Poesies triades" d'en Teodor Llorente, capitost del nostre renaixement a Valencia. Alguns periòdics de Barcelona, al parlar aleshores d'aquell llibre, van doldre's de que aquest renaixement fos fluix i tardà  en aquell hermós país, com ho donava a entendre que abans el nom d'en Llorente (i el d'en Querol en el seu temps) sonaven com de poetes valencians. Aquestes observacions van motivar algunes protestes allà  prop del Túria. Persones respectables van escriure'ns dient-nos que I resultat d'aquesta restauració literària a Valencia  no's podia comparar al brillant esplet que ha tingut a Catalunya, però que no falten allà, com se suposa, conreadors de la llengua materna i de la nova poesia, esperonats per la patriòtica societat Lo Rat Penat i honorosament llorejats en els seus Jocs Florals. El que hi ha es que aquest esbart de trovadors nous valencians no es ben conegut a Barcelona, i els autors d'aquestes lletres afegien que fariem obra bona si contribuïem a remeiar aquest desconeixement. Va plaure'ns molt la idea i vàrem decidir  dedicar un dels volums de la nostra Biblioteca a una col·lecció de poetes valencians contemporanis, si persona autorisada s'encarregava de fer la replega i selecció.

Aquest es l'origen i fonament del llibre que avui donem a l'estampa. Se dignà ésser el seu arreplegador i selector qui podia esser-ho amb més autoritat que ningú [Teodor Llorente], donant-nos una sèrie de composicions poètiques que hagué d'ajustar als límits estrets de la nostra publicació, però que, aixis i tot, donarà  mostra profitosa del que es i el que val actualment la poesia renovada en la terra d'Auzias March. Cal advertir únicament als llegidors que, al costat d'aqueixa poesia, filla del renaixement, i que procura depurar literàriament el valencià, afeblit i corromput per manca de conreu, subsisteix a Valencia altra mena de poesia, completament vulgar, estimada del poble, anterior al renaixement, i en la qual aquest no ha infinit. Són obra d'aquesta musa, no sense gràcia de vegades, els romansos i col·loquis populars, els periòdics festius i satirics; i el seu llenguatge, sens polir, “el valencià  que ara’s parla”, l'empleen així mateix els autors dramàtics, que allà quasi sempre tenen caràcter còmic. D'aquestes dugues poesies, una literària i altra popular, només la primera es objecte de aquest volum

L'exemple de Romà Bas

Els valencianistes solem queixar-nos, i amb raó, que no tenim referents públics que facen un ús conscient i orgullós del valencià més enllà dels sectors més vinculats a la llengua pròpia, com la literatura i la música -tan marginades en el nostre país. La cosa, però, va canviant a resultes dels darrers 30 anys d'alfabetització escolar en valencià i de l'esforç particular de molta gent. Ací teniu, per posar un cas, l'exemple de Romà Bas, jugador professional de bàsquet de Xàbia, actualment en l'Autocid Ford Burgos de la LEB-Or, que parla un valencià preciós tradicional de la Marina al qual afig la depuració lingüística necessària que poua dels clàssics i que convergeix en un estàndard comú i policèntric amb catalans i balears (l'entrevista és gentilesa del projecte comarcal Sol de Invierno). Amb ell, tota una generació de valencians se suma al treball fet per les anteriors, mentre els qui volen posar pals a les rodes de la normalització del valencià fan campanyes -afortunadament fallides- en contra de les Trobades organitzades per Escola Valenciana. Que vinguen eixos mateixos a dir que este xic no parla valencià -sinó en una mena de llengua aliena i abominable com seria el català- per dir "esport", "aleshores", "cadascú", "així", "aconseguir", "després", "amb" o "feien". 

La mort dels blogs (tal com foren)

Blogosphere network map (2008)

No sé com, l'altre dia em vaig adonar que Blogger guardava els feeds dels blogs als quals estava subscrit a través de l'extint servici de Google Reader, fins i tot encara que els seus autors els hagueren esborrat. Això, entre altres coses, em va servir per a retrobar-me amb un blog tan meravellós com l'Ítaca que tenia fa sis anys, en 2008, la aleshores anomenada Comtessa d'Angeville. Hui en dia la conec i vaig dinar amb ella en la meua darrera visita a València, en una taula en la qual hi havia tot de bloguers d'aquella època, que hem acabant ajuntant-nos i sent amics, però dels blogs que escrivien no queda generalment ni rastre. De fet, dels vora 200 blogs que jo seguia llavors quasi el 90% estan inactius -entenent per inactius que no han publicat amb una mínima regularitat el darrer any- i, dels que queden, la majoria -com jo mateix- ha baixat considerablement el seu ritme d'actualitzacions, a uns pocs posts cada certs mesos. Són, en concret, Centpeus, Reflexions d'un arqueòleg glamurós, Xarxes socials i llengües, Llunàtic, Silvie Rothkovic, Palíndroms, Rastres, vestigis, derelictes d'Alexandre Serrano, Salms de Josep Porcar, La vista cansada de Carles Bellver, La paraula nostra de Begonya Mezquita, Testigo Accidental de Juan Enrique Tur, Un altre país de Maria Folch, Sota la creueta de Xavi Aliaga, Les dones no som (tan) complicades de Lucrècia de Borja, La caseta del plater de Josep Vicent Frechina, Clau Valenciana de Miquel Àngel Gascón, Notices from nowhere de Josep Blesa, Una paret més de Jordi Puig, Dos poals de sabó de Josep Vicent, Sargantana Xpress de Pilar Llorca, L'ordre alfabètic, Busca qui t'ha pegat, La línia de Wallace, Eines de Llengua i El Racó d'Agostinet. 

Ultra això, ja a penes hi ha comentaris ni generem debats, ni existeix una xarxa tan interconnectada com la de fa uns anys. El facebook i el twitter han acabat, pràcticament, amb el món dels blogs, que han perdut la seua funció dinamitzadora i ara serveixen, més bé, de repositori personal. Ja quasi ningú segueix els blogs, sinó que es limita a compartir els posts que li arriben a través de les xarxes socials. De fet, de tots els blogs esmentats ja només seguisc els que són d'amics del facebook. I els comentaris que es fan queden dins de les mateixes xarxes, no ja en els blogs, de manera que a la llarga es perden en l'espai cibernètic... ¿Potser hem perdut en conjunt amb la desaparició d'aquella manera de fer dels blogs? Tal vegada sí. Jo, almenys, llegia coses d'un grup de gent més diversa i amb més pausa i profunditat que el que faig ara en les xarxes, però potser és una simple qüestió personal. També cal tindre en compte que en aquells moments no hi havia tantes publicacions a internet i possiblement ara, a través de les xarxes, rebem una quantitat d'informacions molt més gran i molt més immediata. D'una altra banda, facebook està facilitant la creació de grups d'interessos comuns -sobre llengua, història, fotografia o el que siga- molt més àgils que les tradicionals llistes de correu, alhora que twitter permet marcar tendències a nivell informatiu moltes vegades sorgides de la ciutadania, cosa impensable amb els blogs. Siga com siga, només volia deixar constància de tot este canvi i retre un humil homenatge a aquell món perdut i iniciàtic dels blogs, que ja no tornarà, però que va marcar en certa manera una breu època, entre 2007 i 2010 aproximadament. Els qui hi participaren, saben del que parle! 

"Estaban tan obstinados". La repressió i castellanització del regne de València des de 1707

L'altre dia, fussant per la Bodleian Law Library, vaig trobar un llibre titulat Regalías de los señores reyes de Aragón, de Melchor de Macanaz, un dels principals ideòlegs dels Decrets de Nova Planta que van comportar l'abolició dels règims polítics propis de la Corona d'Aragó. Era una edició feta per un descendent seu en el segle XIX amb diversos informes que Macanaz havia enviat a Felip V entre 1711 i 1714 i que, per tant, no eren públics, sinó documents secrets destinats a informar el rei per tal de prendre decisions posteriors. Un d'ells m'ha deixat glaçat, ja que en poques línies mostra clarament: a) La fermesa que mostraren els valencians austriacistes en la seua lluita contra els borbònics. b) La brutal repressió que es dugué a terme a posteriori. c) El tractament del territori valencià com a territori conquerit, quasi colonial. d) La castellanització immediata i conscient del regne valencià (Sevilla, per exemple, va ser el model per a reorganitzar la ciutat de València). Pense que el text és suficientment eloqüent per ell a soles, així que vos deixe amb ell. I recordeu que l'escriu un ministre de Felip V de manera privada, per la qual cosa no hi ha cap necessitat d'exagerar o tergiversar les coses, ans al contrari:   

El rey me ordenó en enero de 1713 le formase una relación del gobierno antiguo de Aragón, Valencia y Cataluña, del que se había puesto en Aragón y Valencia desde que se les sujetó con las armas y de lo que se convendrá remediar para que todo acabe de perfeccionarse.

VALENCIA [...]

24-26. Luego que la capital se restituyó a la obediencia del rey [...] para las tropas y finanzas hubo un comisario ordenador, que hoy es allá superintendente de rentas reales y se llama don José de Pedrajas. [...] No quedó medio alguno por donde este ministro no sacase cuanto dinero, trigo, cebada y géneros halló, tanto en los comunes [ajuntaments] como en los particulares, y como tenía tropas y pueblos bajo su mando y su cuidado era mantener las tropas, aunque los daños que éstas hacían eran muchos, se les descontaban en su haber y todo cedía en beneficio del rey.

27. No hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas y estaban tan obstinados que: Xátiva, después de un largo sitio, fue menester reducirla a cenizas; Orihuela, Elche, Alicante y Alcoy costaron sitios en forma y mucha sangre; Denia fue dos veces sitiada; Tortosa [llavors en poder borbònic, però no la resta de Catalunya] largo tiempo bloqueada y después sitiada, y para todo esto se sacó de aquel reino cuanto los vasallos y comunes [ajuntaments] tenían.

28-31. Luego que la capital fue ocupada pasé yo en posta a reconocer el fondo de las finanzas de aquel reino y en breve tiempo remití relaciones de todo ello: número de pueblos, tanto del rey como de señorío, los vecinos de que se componían, sustancia y especies de comercio que tenían, lo que todo producía y usos en que se convertía, y los bienes que habían dejado los que seguían el partido enemigo. [...] Después de esto se me mandó que reglase la ciudad al pie de Castilla y que enviase plano de ella y proposición de los sujetos de que se había de componer, y lo ejecuté y quedó la ciudad formada al pie de la de Sevilla. 

Cal recordar també que un dels canvis immediats que comportà la Nova Planta fou que tots els documents de les institucions públiques (govern, ajuntaments, notaris) passaren a escriure's en castellà i no en valencià, com fins aleshores. Després que vinga Arturo Pérez Reverte a contar-nos romanços sobre l'extensió del castellà com a "consecuencia natural" de la història. Sort que tenim a Carles Fenollosa per a contestar-li: "Contra Pérez Reverte i tots els altres".

Música en valencià a Spotify

 

Dijous passat la presentació d'Estellés euskaraz, en què a banda d'una àgil introducció a les circumstàncies llibre vam assistir a un recital poliglota que mostrà la magnificència dels versos estellesians en anglés, italià, portugués, francés, castellà, basc i valencià, va finalitzar amb l'actuació que teniu dalt, el "M'aclame a tu" interpretat per Josep Ferriol i Eduard Marco. Llavors, en tornar a Anglaterra, necessitat de música com estic durant els processos de lectura per a la confecció de ponències i articles -en breu tinc congrés a Dubrovnik-, vaig pensar que feia molt de temps que no escoltava l'Ovidi. I el vaig cercar a l'Spotify, que en té una molt bona col·lecció. Llavors, no sé per què -no ho havia fet mai-, vaig cercar "música en valencià" a veure què hi trobava... I el resultat va ser decepcionant: bàsicament hi havia dos àlbums titulats "Valencia en Fallas" i "Fallas en Valencia" i només dos llistes de reproducció fetes per usuaris particulars, amb un espectre d'artistes molt reduït (i encara com): Obrint Pas, Aspencat, La Gossa Sorda, Atzembla i Pep Botifarra. En canvi, si indiques "música en español" trobes més de 150 llistes de reproducció i si busques "música en català" en són 17. En estes, evidentment, estan representats alguns grups valencians, però es limiten fonamentalment al dos primers esmentats, més Feliu Ventura i Pau Alabajos. Tot plegat, no deu arribar ni al 3%, sent generosos, de la "música en català" enllaçada en les llistes particulars d'Spotify.

El següent pas era evident: fer una llista de música en valencià amb una varietat molt més àmplia per tal que si algun altre incaut tinguera la mateixa ocurrència que jo, poguera trobar una mostra suficientment representativa dels artistes valencians. Dit i fet: avall la teniu incrustada i ací teniu l'enllaç directe a la llista, que he anomenat "Música en valencià (PV)" per a deixar clar que es circumscriu a cançons fetes per músics valencians. He intentat seleccionar un bon nombre d'ells, però cal tindre en compte que la tria segueix els meus gustos personals, de manera que segurament uns estan sobre-representats, mentre que d'altres que ho mereixerien en una mostra més professional no hi apareixen (o encara d'altres, com Orxata i Arrap, no participen en Spotify). En qualsevol cas, podreu trobar més d'14 hores de música en valencià, 220 cançons i 80 artistes, alguns dels quals ben coneguts, però d'altres no gens i val la pena parar-los una miqueta d'atenció (continuen o no en actiu). Així, als noms ja mencionats se sumen els de Senior i el Cor Brutal, Arthur Caravan, Make some are us, Malnom, Mai Mai, Tashkenti, Batà, Litoral, Mi Sostingut, Andreu Valor, Tomàs de los Santos i Borja Penalba, Joan Amèric, Carles Dénia, Clara Andrés, Miquel Gil, Mara Aranda, Araceli Banyuls, Eva Dénia, Rafel Arnal, Màrius Asensi, Aljub, Quamlibet, El cau del llop, Naia, Urbàlia Rurana, La Romàntica del Saladar, Gent del Desert,  Soul Atac, Besugo, Auxili, Lilit i Dionís, El Diluvi, 121 dB, Vertigen, Va de Bo, Trineu Tanoka, Mugroman, Tardor, El Corredor Polonés, The Garrophones, Bajoqueta Rock, Arròs Caldós, Candela Roots, Aluminosis, Sva-ters, Pellikana, Atupa, Red Roja, Inèrcia, Enderrocks, Smoking Soul's, Rapsodes, La Caixa de Gel, Joan Palomares, Tremp, Miquel Herrero i els Autòmats, Bertomeu, Lluís Vicent, Carles Enguix, Novembre Elèctric, Amanida Peiot, Paco Muñoz, Lluís el Sifoner, Els Pavesos, Òscar Briz, Rafa Xambó, Julio Bustamante, Pep Laguarda, Remigi Palmero, Al Tall, Raimon o el mateix Ovidi Montllor.

Com veieu, una mostra prou àmplia, tant en el temps com en els gèneres: hi ha artistes dels darrers 50 anys de la música valenciana, ja facen cançó d'autor, pop, rock, pop punk, pop rock, ska, folk, soul o altres estils de vegades inclassificables. D'una altra banda, com bé sabreu els usuaris habituals d'Spotify, podeu "jugar" amb la llista, ordenant-la per cançons, artistes o àlbums, o, simplement, clicant el botó de reproducció aleatòria. Gaudiu-la, si voleu!