Temps de canvi per a Meivel

Meivel: Torró de Viena

Els meus amics insistien: "segur que n'has pres de menut, tot el món n'ha pres". Es referien al Torró de Viena de Meivel, l'empresa xocolatera de Benetússer. Però no, érem tan pobres o tan estalviadors que quan ens compraven alguna napolitana al Corte Inglés ja era tot un esdeveniment... No recorde haver provat mai de la vida el Torró de Viena... Com a molt una d'aquelles barretes de xocolate embolicades en paper d'estrassa, però allò no era Torró de Viena. En canvi, sí que recorde que quan era xicotet anar a fer-se un xocolate a la cafeteria Noel, una de les més reputades del "centro" de València, era encara tot un signe de distinció. I ara m'assabente que va ser fundada pels amos de Meivel, una empresa valenciana que afronta temps de canvi.

El negoci va ser fundat pels germans Belloch en 1935, tot diversificant els guanys que havia fet son pare amb la molineria de l'arròs (típica evolució agroalimentària del capital valencià). En 1947 crearen Noel a la plaça de l'Ajuntament de València, tot i que en 1954 la traspassaren i actualment ja no en queda ni rastre (és un spa urbà, crec). En 1949 començaren a produir el Torró de Viena, a imitació de les neules austríaques i històricament l'empresa s'ha mantingut en mans dels Belloch, amb la seua extensa fàbrica de Benetússer.

En 2006, però, un grup de famílies empresàries valencianes (els Llorca, els Catalán, els Iranzo i els Castellano -tots plegats, bonica metàfora de la hispanitat valenciana-) van comprar l'empresa, bo i mantenint un Belloch en càrrecs de direcció, i en a penes un any l'han expandida (mitjançant la compra de les torrentines Marfil i Madercao) i n'han duplicat les vendes fins arribar als 3 milions d'euros de facturació sota la gestió i presidència de Miguel Valldecabres (qui no sé si pertany als Valldecabres sequiers de Quart de tota la vida, entre els quals Juan Bautista Valldecabres va ser diputat i senador a les Corts espanyoles, president de la Diputació de València, membre de la Derecha Regional Valenciana, i finalment assassinat a Quart de Poblet al començament de la guerra civil, el 26 d'agost de 1936, juntament amb Enrique Trénor).

I ara, hui en teoria, es posa en marxa una nova fàbrica de Meivel a Algemesí que substituirà la de Benetússer, la qual serà enderrocada a excepció de la ximenera i el molí, tot donant lloc a la nova plaça de Meivel, on, a més, hi haurà un punt de venda dels seus productes. Quaranta treballadors continuaran fent els productes Meivel, que tastaré quan puga. Supose que continuaran elaborant el xocolate amb el secret que conta la llegenda: un llarguíssim refinament "descobert" per un empleat de l'antiga fàbrica de Benetússer, aficionat a la beguda, que es va quedar una nit clapant l'orella i no va parar les màquines quan tocava...

Recomanació (no xocolatera) del dia: El vídeo de Camps a CQC enllaçat per Tur.

A propòsit del vuité centenari jaumí (IV)

Commemoració blogosfèrica?

Tot i no compartir el seu contingut ideològic de fons, arreplegue i difonc la proposta feta per Vicent Partal al seu blog: que dissabte el màxim nombre possible de blocaires commemorem l'efemèride [dels 800 anys justos del naixement de Jaume I] fent un post que continga un fragment del "Llibre dels Fets" i una reproducció del Penó de la Conquesta. I afig jo: no com a reivindicació de Jaume I, no com a remembrança de les seues conquestes, sinó com a commemoració d'uns fets històrics que donaren peu a la formació d'uns territoris definits, d'una comunitat lingüística, d'uns ordenaments jurídics i d'unes identitats col·lectives que ens han acompanyat d'una forma o d'una altra (canviants, però basades en aquelles estructures) fins als nostres dies.

El "Llibre dels fets" el podeu trobar ací (en word) i ací (en html). Tanmateix, es tracta d'una edició de Marià Aguiló del segle XIX, per la qual cosa recomane que qui s'hi vulga adherir normalitze les grafies o, si la té a casa, cerque alguna edició actual de la crònica (i tracteu de ser originals en la tria!). Així mateix, la reproducció del penó reial de les quatre barres, senyal de la monarquia feudal comuna a tots els territoris de la Corona d'Aragó, la podeu trobar ací o ací.

D'altra banda, malgrat que sembla que mai arriben a explicar les coses realment bé, si més no, de cara a la divulgació a un gran públic (Jaume I no va "posar fi" als privilegis de la noblesa, ni va ser un "revolucionari", ni és el mateix la "burgesia" medieval que la contemporània, ni la noblesa aragonesa "s'oposà" als furs valencians perquè sí, ni els furs s'inspiraven en la "propietat lliure"...), no estarà de més que, qui puga, veja dissabte de 20:00 h. a 21:00 h. el documental "Jaume I, rei dels valencians" que s'emetrà a Canal 9.

La Catosfera valenciana

Cercant encara la forma de la nostra blogosfera

Com li deia l'altre dia a Dani d'El Cadafal en un comentari em pesa una miqueta que a propòsit de les Jornades de la Catosfera pràcticament s'haja emprat el nom del País Valencià en va: que si la blogosfera trenca les fronteres, que si la comunitat dels Països Catalans és formidable (Carme-Laura Gil dixit), que si els ciutadans reclamem un Estat Propi per a la realitat dels Països Catalans (Alexis Vizcaíno dixit), etc., etc., etc.

No sé perquè s'entesten a dir coses que no són veritat o que en si no tenen cap importància. Evidentment, la catosfera ha posat en contacte gent d'arreu dels territoris de llengua catalana que sense internet no s'hagueren conegut. En eixe sentit ha estat i serà una eina molt útil. Però no ens enganyem, el que cal mirar és el percentatge de blogs escrits en valencià respecte al conjunt catalanoparlant i respecte al propi País Valencià.

Pegueu-li una ullada a la llista de blogs de Vilaweb o mireu els rànquings d'Alianzo: 6 blogs valencians entre els 100 primers en català, i 2 blogs en valencià entre els 100 primers mantinguts des del País Valencia. Igualment, observeu la ràtio territorial que representa el País Valencià en la petició d'un estat propi per als Països Catalans: un 6% dels que s'hi han adherit. Això s'apropa prou més al vertader pols del valencianisme/pancatalanisme al País Valencià. La blogosfera ha servit per posar en contacte la gent que ja està interessada en la qüestió (que realment és molt poca) i no sembla que puga proporcionar camins per crear noves "adhesions a la causa" entre els mateixos valencians.

El mètode per sumar valencianistes sembla més tradicional i aplicat exclusivament al territori valencià: el discurs politicoideològic a través dels partits polítics, els mitjans de comunicació (televisió i premsa encara que siguen digitals) i, finalment, l'educació. Pense que eixe és el camí i no crec que el pancatalanisme (almenys en les dues primeres vies) hi pinte massa. De fet, a les Jornades de la Catosfera s'ha parlat de "Blogs i nació", però no hi va ser convidat cap polític valencià (malgrat reclamar-s'hi el sobiranisme dels Països Catalans) i m'ensume que cap dels presents tenia ni idea que existien els "Blogs valencianistes".

En definitiva, sense nova gent que empre el valencià com a llengua escrita vehicular i sense nous valencianistes la catosfera es continuarà movent en els paràmetres actuals: molt de català i poc de valencià (entre un 5% i 10%). Allò important és donar un salt qualitatiu al valencianisme polític (necessàriament allunyat del pancatalanisme com a discurs central per a créixer), tindre mitjans de comunicació generalistes en valencià (pràcticament som un erm en la qüestió) i garantir el creixement de les línies educatives en valencià (en el 25% estem ara). Només així podrà créixer la catosfera valenciana, que en l'actualitat i per si sola únicament ens dóna una mostra de la nostra realitat, fotuda, malgrat que alguns estiguen interessats a vendre fum.

PS: Finalment, en serem deu els valencians participants en la primera antologia literària de la catosfera que serà editada en els propers mesos. Enhorabona als seleccionats: Filant prim, Salms, Anotacions rizomàtiques, La vida diferida, Va de bo, cavallers!, Vent d Cabylia, Tirant al cap, Nausica, Més content que un gínjol i Ultralocàlia.

Els pastissos d'Ayud

Desconec si, com diu el jutge de l'Audiència Nacional espanyola, formaven una cèl·lula terrorista que volia posar un bon grapat de bombes al metro de Barcelona. La majoria dels mitjans de comunicació, començant per la terrible acusació d'El Periódico, pràcticament els han condemnat sense més instrucció judicial. Vilaweb, en canvi, va fer una anàlisi posant de manifest les flagrants contradiccions de l'acte del jutge i, finalment, Rubalcaba va haver de reconèixer que d'atemptat imminent no es podia parlar, malgrat el caràcter proterrorista del grup. Finalment, puc donar fe que, com apunta Vilaweb, el nitrat de cel·lulosa ("l'explosiu" que diuen el ministre de l'Interior i els mitjans) s'empra per a moltes altres coses relacionades amb tints, laques, pintures... (encara vindran a engarjolar-nos a casa).

Com dic, desconec si la cosa anava de veres (també entenc que si tens un confident que diu això no és per anar amb bromes) o si açò és un altre "comando Dixan", però el que sé del cert és que els pastissos que venien a la pastisseria d'Ayub, el suposat número 2, líder espiritual del grup de 64 anys que en du 37 a Barcelona, eren deliciosos. Hi passe prácticament tots els dies, està a 100 metres del meu treball i A., que va treballar a l'edifici del costat de la pastisseria, me la va fer descobrir. Feien alguns dels millors pastissos àrabs que he provat en la vida. Quina glòria amb un té! I dic "feien" perquè la setmana passada la pastisseria va romandre tancada. Espere que torne a obrir...

Què grans

No tinc paraules. Assistir a un concert del duet contestanoalcoià Ix és una experiència mística. Si a les singulars melodies, a les lletres de qui sap el que es diu i a l'originalitat innata, sumem el seu directe divertit, rabiós i genial, no hi ha res a dir, simplement gaudir... I això és el que vam fer al concert d'ahir de l'Heliogàbal. I ja tinc a casa el disc, una petita joia, que millora encara més les cançons descarregables. Els vídeos, d'altres concerts, no fan justícia, però ací teniu:

No creiem però tenim Fe. I si pregunten "fe en què" direm que "del que no se sap millor està callar-se'n" com va dir el nostre benvolgut i mal comprès amic Ludwig Wittgenstein.

Todos nos vamos a morir, procura sonreir.

Post sabatí (XII)

No ho intenteu. Ha estat censurat pels mitjans de comunicació

Des de fa 10 dies seguisc amb interés les peripècies d'un valencià de la Plana a la Universitat de Girona pràcticament acusat d'apologia del terrorisme pels mitjans de comunicació gironins. Tot va començar el 17 de gener, quan M., bloguiste i valenciclopediste de pro, va penjar al seu blog, Jo també!, el treball que havia realitzat amb un companys de classe per a l'assignatura d'Edició i Postproducció de vídeo i que havien pujat al Youtube.

Es tractava de la creació d'un videoclip amb la cançó "ETA, deja alguna discoteca" de Lendakaris Muertos (els mateixos de lletres ja mítiques com "se habla español en Euskal Herria", "te llaman oso panda por las ojeras farloperas", "cuando juega la seleccion no sé lo que me pasa... no puedo evitar gritar gora España" o "soy un veterano de la kale borroka, exijo compensación aunque sea media pensión"). El vídeo, protagonitzat pel mateix M. ("inspirat en Santi Potros") simulava la col·locació de bombes en diverses discoteques de la ciutat de Girona.

Només 5 dies després, el 22 de gener, el Diari de Girona (com si fora El Mercantil Valenciano valencià) denunciava que un grup d'alumnes de l'Escola de Comunicació adscrita a la Universitat de Girona ha penjat al portal d'Internet Youtube un videoclip on es veu un individu d'estètica etarra fent esclatar bombes. El sendemà, 23 de gener, M. es feia ressò de l'afer i anunciava la retirada del vídeo no siga cas que la gent o els mass media que no saben veure que això era un simple videoclip, facin del clip en questió una bola que acabe esquitxant a la gent.

Al dia següent, el 24 de gener (despús-ahir), M. avisava que ahir ja vaig dormir amb la porta del pis oberta per a què els GEOs no me la tiraren a terra i la tinguérem que pagar. Finalment ahir mateix, 25 de gener, M. donava per conclòs el tema enllaçant una darrera editorial del Diari de Girona que afirmava que hi ha determinats temes sobre els quals no es pot frivolitzar, tot reclamant a la universitat una sanció per a uns joves que han fet apologia del terrorisme amb tant naturalitat.

No sé què en penseu. La qüestió és complicada. Evidentment és un tema difícil de tocar, però també està clar que ells no feien cap tipus d'apologia del terrorisme. Ni tan sols han composat la cançó i el vídeo era tan volgudament naïf i caspós que feia riure (que era la intenció). Tampoc crec que els Lendakaris Muertos facen apologia del terrorisme, se'n foten de tot i simplement parlen del que coneixen: el món de la nit, de les drogues i de l'ambient abertzale de Navarra i el País Basc. No sé. Ací algunes cançons del polèmic grup:

Va de blogs!

Faitanar, séquia de l'horta de València

Si despús-ahir vaig publicitar tres blogs del sud valencià i ahir mateix Pere Fuset ho feia amb els d'Ignasi Bellido i Jordi Davó, també del migjorn (als quals caldria afegir el de Lluís Falcó i L'estiu a casa), el post del dia l'he de dedicar a una altra novetat de la catosfera valenciana, que comença a créixer a un ritme cada vegada més ràpid. Es tracta del blog d'un dels meus millors amics, sense el qual ni este blog ni la meua feina com a historiador serien el mateix: Lo sequier de Faitanar, mantingut per qui fins ara ha adoptat a internet el nom d'Andarella.

Com molts de vosaltres sabreu Andarella ha estat col·laborador de Vent d Cabylia amb cinc magnífiques entrades relacionades amb la història, el patrimoni i l'horta de València. Igualment, ara promet parlar-nos de l'horta i la història; la qual cosa no vol dir que no en parle d'altres moltes. En tot cas, com ell mateix diu, ja vorem què va eixint de tot plegat, perquè esta cosa dels blogs mai no saps on et pot dur ni com funcionarà. Sens dubte, la blogosfera ha anat creant noves xarxes d'informació, de discussió i de simpaties. Per això mateix benvingut siga el seu creixement, i en particular amb blogs com Lo sequier de Faitanar.

"Algezirah al Xucar" en 1856

Això era Alzira?

Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820 - Barcelona, 1872), catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona durant el tercer quart del segle XIX, és considerat per la recent historiografia catalanista com un precedent de la primera Renaixença catalanobalear (gràcies, per exemple, a les seues lliçons en què identificava llengua i nació), juntament amb d'altres intel·lectuals com els germans Manuel i Pau Milà i Fontanals, Marià Aguiló o Josep Maria Quadrado, tots ells liberals, però conservadors i fortament catolicistes.

Doncs una recent tesi doctoral ha exhumat part de la correspondència que va mantindre amb el mallorquí Marià Aguiló arran dels seus viatges de plaer. Paga la pena transcriure el que li va escriure pel març de 1856 a propòsit de la seua estada a terres valencianes, totalment condicionada per la seua visió romàntica i orientalista:

Cómo puedo dejar de escribirte desde Algezirah al Xucar [Alzira], Mariano, si estoy entre palmeras y bosques de naranjos, rodeado de caras africanas y gozando de la primera impresión de viaje que ha borrado los surcos de mi mohina frente! Pero los ojos, por Dios, los ojos de esas morenas que hoy que es día de mercado salen a achicharrar a quien se atreva a cruzar con ellas una mirada curiosa y calurosa. Envuelto en un jaique argelino que me prestó Perico voy discurriendo por entre esta gente que juega al toro llevando navajas por astas (...) He traído la vista perdida del mucho mirar en Algezirah Xucar [Alzira] y en Medina Schateba [Xàtiva]. Compare, yo me hago moro sin remedio.

I signava la carta com "Aben Llorens". Tan diferent era una vila valenciana d'una vila catalana de l'època? Tan fort era el seu prejudici cultural afaiçonat per les lectures prèvies? Ens passarà a nosaltres el mateix amb els països que considerem exòtics?

Novetats del sud

Elx, quan es pon el sol

Entre les Novetats de Gener he enllaçat diversos blogs del migjorn del país escrits en valencià, que sempre costen de trobar, com ara Jo flipe d'Alex Carcelén (entre Elx i Alacant), Reflexions des de l'oix de German (crec que resident a Alacant) i El racó d'un del Raval de Miquel (d'Elx). I aprofite l'apunt per a copiar una de les lectures recomanades pel primer, Alex Carcelén: un article de Juan R. Gil titulat "Alicante, capital Elche". Jo no tinc vergonya i, malgrat les ganes que en tinc, encara no he xafat Elx, però supose que ell, que ha viscut a les dues ciutats sap de què en parla:

El vicepresidente de la Cámara de Comercio de Alicante publica hoy en INFORMACION un llamativo artículo sobre el que les propongo un juego: léanlo de arriba abajo, pero interprétenlo de abajo arriba. En el texto, José Enrique Garrigós expresa su admiración por el progreso que en los últimos años ha experimentado la ciudad de Valencia. No creo, sin embargo, que sea necesario salir de los límites de esta provincia para encontrar una ciudad cuya evolución, vista desde la de Alicante, sea digna de sana envidia: basta con fijarse en Elche.

Elche podría haber acabado siendo una ciudad despersonalizada, disminuida, quebrada, muerta. A principios de los años 80 del pasado siglo todavía era frecuente el chiste borde que la definía como «polígono industrial de Alicante» y era cierto que la mayoría de su población, buena parte de ella emigrada desde la Vega Baja, dependía directa o indirectamente de la industria del calzado. Una industria que entonces era un iceberg (la parte sumergida era mucho más grande que la que se dejaba ver en superficie) y que, pasados unos años (pocos) dorados, empezó a verse sacudida por todas las crisis posibles: primero las que se derivaban de los vaivenes monetarios y los caprichos arancelarios cuando aún no existían ni el euro ni los acuerdos entre EE.UU. y Europa contra las restricciones al comercio; y, luego, la irreversible recesión desencadenada por la globalización y la entrada en escena de nuevos países productores que ofrecían un zapato o más barato o mejor. ¡La de páginas que habrá publicado este periódico sobre la competencia del «calzado amarillo» o del diseño y la calidad italianos! En los tiempos buenos, había mucho dinero negro y poca cotización; en los malos, grandes fábricas cerradas, «tallercicos» sin trabajo y gente al paro. Una ecuación endiablada por cuya correcta resolución nadie de fuera apostaba un chavo.

Su trama urbana, por otra parte, se prestaba tan bien o mejor incluso que otras al desarrollismo sin medida y a la especulación. De hecho, existía una fuerte tradición de ocupación del suelo al margen de cualquier norma en el extrarradio, por lo que tampoco hubiera sido un fenómeno extraño que, como en muchas localidades, el descontrol se trasladara al casco urbano.
A poco más de veinte kilómetros de la supuesta capital de la provincia, Elche ha tenido ante sí, pues, al menos en las dos o tres últimas décadas, todas las trampas imaginables, todas las posibilidades para escoger la peor de las vías. Y, sin embargo, ahí está: tan lozana y dinámica como Alicante ajada y amodorrada. Cuando uno visita el centro de Elche sabe que está en una ciudad, en el más amplio sentido del término: encuentra puntos inmutables de referencia, observa un comercio y una hostelería pujantes y aprecia que existe un plan rector, que la ciudad sabe adónde va.

Pisar, por el contrario, el centro de Alicante, ni siquiera produce ya depresión: simplemente duele. Lo que no está sucio está roto; lo que no se destruye se deja arruinar para sustituirlo por una obra peor. Nadie que pase de los cuarenta puede reconocer lugares que formaban parte de su paisaje hace tan sólo diez, veinte años. Los comercios cerrados son más que los que perviven el tiempo suficiente para encontrarlos y también son infinitamente más los bares - basura (o los pubs clonados unos de otros donde todos somos... ¡irlandeses!) que las cafeterías de empaque que un ciudadano pueda incorporar a los ritos cotidianos de su vida. Un centro donde los pocos edificios señeros que quedan pueden pasar lustros abandonados o literalmente cayéndose. Una ciudad donde todos los días se comprueba que no hay plan, ni meta, ni objetivo: que todo fluye dejado al pairo o está al albur de la última de las ocurrencias. Una ciudad, en fin, que jamás se resuelve: ni la estación de autobuses, ni la de Murcia, ni el sobado Palacio de Congresos, que sólo en la última década ha pasado de Campoamor al Puerto, del Puerto al Castillo y del Castillo a Sangueta, como si todo fuera igual, y que encima sigue sin hacerse en ningún lado. Elche no lo ha debatido tanto y con tan poco sentido: sencillamente lo ha construido, ajustándolo a las dimensiones que necesitaba e integrándolo en el entorno que ocupa.

¿Responsables Supongo que de que Elche haya sabido resolver sus crisis, ordenar su crecimiento, mantener y embellecer su herencia material y cultural hasta el punto de atesorar dos Patrimonios de la Humanidad y diversificar su economía de manera tan inteligente como para que hoy, como subrayaba hace algún tiempo en estas páginas Antonio Rodes , la mayoría del empleo ya no esté en la industria, sino en los servicios, y a pesar de ello la ciudad pueda presumir de tener en Torrellano uno de los mejores parques empresariales de Europa; supongo, digo, que de eso han sido responsables todos: quienes gobiernan la ciudad y quienes los eligen; los empresarios, que se han implicado en la vida local más que los que residen en Alicante, y los trabajadores, que han soportado reconversión tras reconversión sin que, salvo algún episodio aislado, se hallan producido estallidos sociales. Claro que hay muchos problemas, muchas cosas que no van como deberían, muchos «achaques», como tiene cualquier ser vivo (y una ciudad lo es) y como nos encargamos de recoger con sentido crítico a diario en este periódico. Pero Elche funciona. Y funciona razonablemente bien.

¿Y en cuanto a la decrepitud de Alicante Se podría repetir, si de buscar culpables se trata, casi línea por línea el párrafo anterior, sólo que en negativo. En Alicante, unos, los que gobiernan, no han hecho nada salvo dejar que la ciudad perdiera oportunidades al tiempo que se desparramaba; y otros, los que por su posición forman opinión o simplemente los que con su voto eligen, se han encogido de hombros o han aplaudido incluso tanta dejadez. Un suceso que ejemplifica las diferencias: la Universidad. Cuando Zaplana se empeñó en crear una universidad para Elche, el PSPV se opuso. Pero el Ayuntamiento, gobernado por socialistas, hizo todo lo posible por conseguirla, pasando de las directrices del partido. En paralelo, Zaplana ordenó asfixiar a la Universidad de Alicante y tanto el ayuntamiento de Alperi , como buena parte de una sociedad civil aborregada, cumplieron a rajatabla la consigna. Se bloqueó entonces la construcción de un parque tecnológico que hubiera sido pionero en España. Otro tren más que se perdió.

Alperi llegó al gobierno municipal en 1995 diciendo que iba a hacer de Alicante la verdadera capital de la provincia. Doce años después, lo es menos que nunca. Hace tiempo, cuando todavía era alcalde a jornada completa y no un prejubilado con el 100% de paga, se enfadó mucho con quien firma esto por un artículo que se titulaba «La capital de El Corte Inglés» y cuya tesis era que el día que esa cadena de grandes almacenes abriera otro centro en la provincia a Alicante ya no le quedaría ningún elemento con el que distinguirse del resto, ninguna seña de capitalidad. Ya es triste depender de un comercio para sobresalir. Pues bien: el jueves El Corte Inglés inauguró en Elche un edificio que, encima, es distinto, arquitectónicamente singular. Un nuevo foco de desarrollo económico y urbano pero, también, otra referencia para Elche mientras Alicante discute si en el Rico Pérez en vez de postes Ortiz pone torres y si éstas serán más o menos altas que las que, en lugar de árboles, dejarán plantar en el solar de Renfe.

Así que a estas alturas, más que relamerse con lo bonita que está Valencia como hace el vicepresidente de la Cámara de Comercio, quizá lo que toque sea reflexionar sobre si, en justicia, no sería Elche la que se ha ganado ya ser la capital de esta provincia tan deshilvanada. Aunque, pensándolo bien, tal vez Alicante siga estando en algo mejor situada: posiblemente lo que ocurre es que los líderes políticos y sociales de la ciudad han comprendido que hoy en día ser capital, salvo que lo seas de comunidad autónoma, es tanto como no ser nada. Y en eso están especializando a los alicantinos: en no ser nada.

Mesuraran les forces

Passarà això?

Finalment, com bé saben tots els aficionats als pactes preelectorals, al valencianisme, al progressisme i a la política valenciana en general (perquè, al cap i a la fi, en estos àmbits d'escassa participació en el poder en què ens movem al País Valencià açò acaba essent una afició quasi com qualsevol altra), finalment hi haurà dues candidatures diferenciades del BLOC i d'EUPV a les eleccions estatals que tindran lloc d'ací 50 dies.

Sense entrar en el ridícul del BLOC en ocasionar la dimissió dels seus dos caps de llista per Castelló i per Alacant abans de saber del cert si Izquierda Unida aprovaria el pacte amb EUPV, només vull apuntar una qüestió: la cita electoral servirà per mesurar les forces entre els dos partits que es disputen el tercer espai polític del País Valencià (ja que sembla realment difícil ara per ara que n'hi haja per a més de tres partits). I eixe mesurament arribarà després d'haver fet el Compromís, d'haver-lo trencat per part dels crítics d'EUPV i el BLOC, i d'haver-se produït un trencament total al si d'EUPV amb la imposició pràcticament definitiva de la majoria comunista.

Com reaccionarà l'electorat? Serà impassible a estos moviments interns? Castigarà EUPV? Castigarà el BLOC? Castigarà ambdós? O beneficiarà algun dels dos partits en detriment de l'altre? Si observem les dues darreres cites electorals a les Corts espanyoles (2004 i 2000), s'observa que, malgrat el context tan diferenciat (confiança absoluta en Aznar vs. eleccions mediatitzades per l'11-M) la diferència entre ambdues opcions va se quasi exactament la mateixa a favor d'EUPV: uns 50.000 vots de diferència en la circumscripció de València (78.000 vs. 27.000 en 2004 i 88.000 vs. 40.000 en 2000) i uns 83.000 vots de diferència a tot el País Valencià (124.000 vs. 41.000 en 2004 i 141.000 vs. 58.000 en 2000).

Així doncs, dels 200.000 vots conjunts de l'any 2000 es passà a 165.000 vots en 2004. Continuarà baixant la xifra pels cacaus interns? O això no afectarà, ja que es votarà en clau eminentment d'estat espanyol sense pensar en els problemes de les federacions o partits valencians? Servirà d'alguna cosa que Isaura, que ha estat diputada en la darrera legislatura, encapçale la candidatura del BLOC-IdPV? Alhora, podrem comprovar si era veritat que en les darreres eleccions valencianes de 2007 la majoria dels vots del Compromís van ser aportats pels valencianistes, com deien molts electes del BLOC. Encara que ara les eleccions siguen espanyoles, la fidelitat del vot s'hauria de notar, sobretot tenint en compte els problemes d'EUPV.

Així doncs, ¿assistirem a un espectacular canvi de tendència segons el qual el BLOC arribarà a igualar els resultats d'EUPV en unes eleccions estatals? O, ben pel contrari, ¿la diferència entre ambdós partits es mantindrà dins d'una tendència generalitzada a la baixa de l'esquerra i del valencianisme progressista? Tornaríem, doncs, a la situació de 1982 en què l'elecció valenciana de diputats a les Corts d'Espanya estigué dominada pel bipartidisme absolut entre el PSOE (19 escons) i AP (10 escons).

Vives, potser. Català, en català i perseguit per la llengua, sembla que no

Llatzeret de Tormos, dels Tormos de tota la vida

Vaig dir que tractaria de llegir les teories de Bilbeny sobre Colom estos Nadals, però no vaig poder fer-ho. Hui, com que no tenia el llibre a mà, he decidit llegir les que ha exposat per al cas del "Lazarillo de Tormes" [text en xarxa] en català, algunes de les quals (les primeres que van eixir a la premsa) ja van ser analitzades en primera instància a El blog del Comandant Rampas. El gruix de les argumentacions estan als pdfs del blog monogràfic que hi ha sobre la qüestió. En primer lloc, he llegit les hipòtesis fetes per FRANCISCO CALERO, professor valencià de la UNED, arran de l'atribució de l'autoria a l'humanista castellà Alfonso de Valdés. Calero ha dedicat bona part de la seua tasca a estudiar, editar i traduir Lluís Vives i en veure les hipòtesis emprades en el cas d'Alfonso de Valdés va copsar que l'autoria encaixava encara més amb la figura de Vives.

Per això, en 2003 publicà els seus raonaments a l'Espéculo, nº 32 , la revista d'estudis literaris de la Universidad Complutense de Madrid. I la veritat és que semblen irreprotxables pel que fa a la comparació entre el "Lazarillo" i la tasca erudita de Vives (tot atribuint-li a este l'anònim "Diálogo de Mercurio y Carón" segons Calero): encaixen la temàtica -la pobresa, la caritat, la funció moralitzant, els retrets a nobles i eclesiàstics-, el context intel·lectual -el coneixement profund d'altres obres literàries cultes-, i sobretot les concordances frasístiques -en ocasions, amb oracions calcades de l'obra de Vives o tretes dels clàssics llatins. Amb tot, hi ha algunes qüestions puntuals que m'agradaria comentar del que argumenta Calero:

- València és l'única ciutat esmentada al "Lazarillo" fora de Castella. És un bon indici d'autoria valenciana, però no lingüístic (una qüestió fonamental en les teories de Bilbeny, com veurem després)

- Calero relaciona unes referències frutícoles ("un par de limas o naranjas, un melocotón, un par de duraznos") a València, però cal dir que llavors n'hi hauria, però no eren, com diu Calero, sus frutas características. A més, en la mateixa frase es parla de "una lechuga murciana", una terra on hi hauria també eixes fruites, per la qual cosa açò no sembla un indici de valencianitat.

- Calero considera les expressions "dar" i "hacer saltos" alienes al castellà i relacionades amb la llengua valenciana. Tanmateix, al Diccionari de l'Acadèmia de 1780 apareix "salto" com a "pillage, robo y botin", significat que quadra perfectament en el context de les oracions del "Lazarillo".

- Pel que fa a la suposada utilització del mot "dinero" per a referir-se a una moneda d'ús (el nom que rebia la moneda menuda a la Corona d'Aragó, en contrast amb la "blanca" castellana) no sé a quins passatges es refereix Calero, ja que, l'únic que cita, "dineros" sembla fer referència al concepte genèric de diners, també emprat en plural en castellà a bastament: "Y si sabía que los dichos clérigos eran de los reverendos, digo que más con dineros que con letras y con reverendas se ordenan, hacíase entre ellos un santo Tomás".

- "Todos cinco" o "Todos tres" no semblen expressions que no es troben en les obres castellanes antigues.

- Quant a l'ús dels diminitius "concheta" i "pobreto", "pobreto" apareix en el DRAE com a mot en desús, però si apareix és que abans estava en ús i, alhora, indica que els tipus de diminitiu en "-eto", "-eta" no són desconeguts en el castellà antic.

- Respecte a les referències a la pilota, potser són un altre indici, perquè, sens dubte, era un joc molt popular a terres valencianes. Ara bé, també a Castella i Lleó -i evidentment al País Basc- s'ha jugat històricament a la pilota, o siga, que no hauria de ser un joc desconegut per a un castellà. A més, dels termes posats com a exemple per Calero -"rehacer la chaza" i "falta"- només en documenta "falta" en l'obra de Vives, una paraula que sembla d'ús prou comú. L'altra "rehacer la chaza" apareix, per exemple, en les obres coetànies del castellà Juan del Encina com una frase feta.

- Finalment, pel que fa a la crítica geogràfica, Calero es basa en dos autors:
a) Azorín, qui va dir: El autor del libro no conoce Toledo.
b) Rico: Yo tengo dudas de que nadie pueda reconstruir Salamanca o Toledo con las palabras de nuestra novela... Quien no conozca Toledo no puede imaginarse los itinerarios de Lázaro dentro de la ciudad. Però el mateix Rico en la mateixa cita diu: En primer lugar, porque no es ésa la intención del autor. Salamanca y Toledo son para él simplemente dos topónimos.

Així mateix, Calero aporta com a prova de la desconeixença dels llocs per part de l'autor un altre passatge en què abreuja la distància entre Escalona i Torrijos i li diu a Maqueda "lloc" en compte de "vila". Tampoc semblen errades excessivament greus ni constants. Malgrat que Calero afirma que la manca de detalls geogràfics del "Lazarillo" juga a favor de l'autoria de Vives, s'ha de dir que l'autor havia de tindre certs coneixements perquè sí que apareixen pobles menuts com els que he esmentat o la comarca castellana de la Sagra i el lloc de la Costanilla de Valladolid. En contrast amb això, Vives isqué de València amb 17 anys en 1509 i ja no tornà mai a la península ibèrica; amb tot, Calero pensa que eixes vagues informacions geogràfiques li les pogué proporcionà el seu amic toledà Juan de Vergara, que estigué a Flandes amb ell (potser...)



En l'altre costat, de forma oposada al profund article de Calero i el seu bagatge intel·lectual pel que fa al coneixement de l'obra de Lluís Vives, això de Bilbeny i Sendra pràcticament fa riure. Com que BILBENY sobretot vol demostrar que hi ha hagut persecució castellana contra el català, defensa que l'obra va ser escrita en català (Calero simplement argumenta que Vives la va escriure en castellà però va guardar l'anonimat per ser un proscrit a la seua terra). Així doncs, a Bilbeny li ve malament que l'escriguera Vives, a qui no se li coneix obra en valencià, sinó únicament en castellà i llatí. Per tant, insinua que la va escriure Timoneda, que sí que té part d'obra en valencià. Amb tot, Timoneda va ser sobretot un editor, mentre que com a escriptor va ser 'del muntó', sense els coneixements humanistes que denota l'autor del "Lazarillo" (escrit, a més, probablement, per la referència a unes importants Corts a Toledo, en la dècada de 1530, quan Timoneda no tindria ni 15 anys; Vives, en canvi, nascut al 1492, estava ja en plena època d'activitat intel·lectual).

D'altra banda, Bilbeny diu que el "Lazarillo" fa referència a la conquesta catalana de l'illa de Gerba. Espere que no estiga parlant de la conquesta de Ramon Muntaner al segle XIV perquè llavors sí que té gràcia -i molta- la cosa. Si, pel contrari, parla de la campanya de 1510-1511, que segurament és a la qual remet el "Lazarillo" (son pare havia mort en l'armada de los Gelves), això no va ser cap conquesta catalana sinó una derrota en tota regla de les galeres dels reis catòlics (castellanes i de la Corona d'Aragó); també s'ha argumentat més feblement que podria fer referència a la campanya de 1520, que va ser una victòria pírrica d'Hug de Montcada, amb tropes hispàniques, itàliques i germàniques, al servei de Carles I.

Igualment, Bilbeny diu que s'hi entreveu la revolta dels agermanats, simplement per la visió anticlerical i antinobiliària i perquè el "Lazarillo" diu que son pare, moliner, "padeció la persecución de la justicia" per haver fet "ciertas sangrías mal hechas en los costales de los que allí a moler venían". La manera d'entreveure de Bilbeny és tan voluntarista com la resta de les seues interpretacions. I, posats a entreveure, si fóra certa l'argumentació de Calero, abans s'entreveuria al pare de Joan Lluís Vives, cremat en la foguera per judaïtzant, ja que, com va recollir l'antisemita Arnold Leese, sabem que l'assassinat ritual de cristians per part de jueus -incloent la perforació del costat com van fer els romans a Jesucrist- era una acusació recurrent realitzada contra les comunitats judaiques des de l'edat mitjana.

Diu també Bilbeny el Tormes castellà no és cap vila i l’autor ens diu que 'el meu naixement fou dins del riu Tormes'. Llavors, com que En Llàtzer no és un peix, em sembla de fàcil inferir que el mot riu és una interpolació i que, com tot ésser humà, naixeria en un poble, vila o ciutat. Si algú llig el "Lazarillo" la cosa queda prou clara: els seus pares eren naturales de Tejares, aldea de Salamanca, però ell pren el malnom de Tormes perquè com aquells eren moliners d'un molí d'aigua (una "aceña") que hi havia sobre el riu Tormes (que passa per Tejares), succeí el següent: "estando mi madre una noche en la aceña, preñada de mí, tomóle el parto y parióme allí. De manera que con verdad me puedo decir nacido en el río". Evidentment, el "Lazarillo" nasqué a un poble, segurament al terme de Tejares, on seria el molí, però prengué el malnom de Tormes perquè nasqué al molí d'aigua sobre el riu (lluny de l'espai físic del poble; i, posats a especular amb els judaïsmes, qui sap si això era una referència a Moisés, "nascut de les aigües").

Encara més, Bilbeny identifica els topònims de Tormes, Tejares, la Sagra i el "mesón de la Solana" amb els de la Marina, "Tormos", "Teulada", "Sagra" i "el castell de la Solana" (també dit d'Aixa). Però és que Bilbeny parla com si eixos topònims no existiren a Castella i sí que existeixen i estan en un rogle: "Tormes" és, com tots sabem, un riu castellà, que passa precisament per l'aldea salmantina de "Tejares"; "la Sagra" és una comarca castellana, de la qual diu Bilbeny que és inexistent com a vila a Castella, però és que el "Lazarillo" parla únicament d'un "lugar de la Sagra de Toledo" (i precisament la comarca de la Sagra està a Toledo), i, en darrer lloc, hui en dia el "mesón de la Solana" (a la família del qual anà a servir la mare del "Lazarillo") continua estant a la plaça major de Salamanca, mentre que el castell de la Solana o d'Aixa, com havia llegit jo en algun lloc, i com diu la Viquipèdia, bevent sens dubte dels que han estudiat el lloc, era en el segle XVI una simple runa d'un antic castell musulmà (allí no hi ha constància que hi visqués cap família noble cristiana mai, o siga que ningú no hi podia anar a servir).

De les llegendes de Tàrbena relatades a Can Pinet ni parle i de la comparança amb el Tirant ni deuria. Efectivament, algunes de les huit edicions en castellà del "Tirant lo Blanc" es presenten com a anònimes, però no totes, i, d'altra banda, ens han arribat cinc en valencià i, sobretot, sobretot, hi ha moltíssimes proves documentals de l'autoria valenciana del Tirant, des de la memòria col·lectiva transmesa per erudits, historiadors i filòlegs valencians al llarg dels segles, a les tertúlies del segle XVI en què tenim constància que es llegia el Tirant com a obra valenciana. Per això dic sempre que una censura sistemàtica en qüestions de tan gran abast és pràcticament impossible: sempre deixa altres proves diferents a la mateixa obra física (potser no en altres aspectes de petita escala).

Finalment, per acabar-ho d'adobar, Bilbeny diu que mercès als estudis lèxico-ideològics d’En Calero, podem dir, sense cap mena d’embuts, que l’autor era català (Vives era català?). En tot cas, llegint Calero i pel que he dit dalt es veu ràpidament que les proves lèxiques que aquell aporta són d'abast ínfim (més encara comparades amb les de concordança intel·lectual), però ací ve la tasca d'Alejandro Sendra, gràcies a la qual Bilbeny es mostra contundent: podem afirmar que l’obra està farcida de catalanades. I jo acabo de mostrar com els topònims també s’avenen amb la geografia valenciana. Amb tot, el que acaba per dir-nos que el text primitiu era en català i que l’obra que ens ha pervingut en castellà és una traducció barroera, són els errors de traducció. El mateix Bilbeny proposa "quatre errors significatius":

1. "Con fuerza y maña remando salieron a buen puerto". La frase, en castellà, diu tot el contrari del que vol dir: que, amb esforç, sempre s'arriba a bon port. L'error és perceptible i es comprèn si tenim en ment un original en què hi avia escrit: "amb força i traça remant sorgiren a bon port". Sorgir és la forma catalana medieval, emprada majorment en l'argot nàutic, per dir "arribar".
En primer lloc, si el suposat català haguera dit "sorgiren" allò normal és que la traducció castellana diguera "surgieron". En tot cas, no sembla que "salir a buen puerto" no vulga dir que les coses isqueren bé, que és el sentit de la frase

2. En Llàtzer es va fer fabricar una doble clau per obrir el cofre on el mossèn a qui servia guardava el pa. I com en ser descoberta, el capellà "fue luego a proballa y con ella probó el maleficio". És ben evident, que fer un doble d'una clau per obrir un cofre i agafar el pa que s'hi guarda, no és cap malefici, sinó una malifeta.
Vegem què diu el Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) de "Maleficio": 3. m. ant. Daño o perjuicio que se causa a alguien.

3. El tercer error és el de traduir el verb català sentir el castellà sentir, en lloc d'"oir" o "escuchar", que apareix en diversos llocs de l'obra. És encara avui dia un dels típics errors comesos pels catalans sense gaire fluïdesa en castellà.
Bilbeny no veu la tele perquè sinó haguera "oït" a moltíssims castellans i andalusos dir "sentir" per al concepte expressat ací. De fet, novament el DRAE diu en la segona accepció de "Sentir": 2. tr. Oír o percibir con el sentido del oído

4. Llàtzer ens relata que el seu amo li explicava que hi ha una mena de cavallers, que "cuando quieren reformar consciencia y satisfaceros vuestros sudores, sois librado en la recámara, [en un sudado jubón o raída capa o sayo]". No cal dir que en castellà no hi ha cap accepció per al verb librar que s'avingui amb el context predit i que vulgui dir "entregar".
Em sembla que en eixe context no vol dir "entregar", però en tot cas el DRAE inclou entre els significats de "Librar": 3. tr. Dar o expedir algo, especialmente una orden. Librar sentencia, real provisión, decretos, carta de pago.



Paga la pena, en darrer terme, continuar amb les "catalanades" identificades per SENDRA. Només he arribat a la tercera de les seues sis pàgines perquè em semblava que continuar era perdre el temps. Pràcticament totes les "catalanades" són simple castellà antic (o coses que a Sendra, perquè li dóna la gana, no li sonen a castellà). Vegem totes les que inclou Sendra en les dues primeres pàgines (excepte les que ja he explicat per a Calero). Rebatre la tercera pàgina em semblava excessiu (la tònica es repeteix). En cursiva el que diu Sendra i baix el que diu el Diccionari castellà, que sembla que no ha consultat (però sí que ho ha fet, com evidencia, per exemple, el que diu en "retraído"... poca manca d'ètica?):

- Saber de cor: "Ciento y tantas oraciones sabía de coro".
DRAE - De coro. 1. loc. adv. p. us. De memoria. Decir, saber, tomar de coro.

- Pobret : "Cuando el pobreto iba a beber, no hallaba nada".
DRAE - Pobreto: 1. m. desus. pobrete

- Calfred : "tomóle tal calofrío que le robó la color del gesto".
DRAE - Calofrío: 1. m. escalofrío. U. m. en pl.

- Pagaments : "Y las más veces son los pagamentos a largos plazos".
DRAE - Pagamento: 1. m. Acción y efecto de pagar.

- Mala traducció de "retrets" per "retraídos" en compte del correcte "reproches": "asenté por hombre de justicia con un alguacil, mas muy poco viví con él, por parecerme oficio peligroso; mayormente, que una noche nos corrieron a mi y a mi amo a pedradas y a palos unos retraídos". DRAE - Retraído: 3. adj. Se decía de la persona refugiada en lugar sagrado o de asilo. Diu Sendra "No és habitual per part de cap dels tres "retraídos" que descriu el diccionari de la RAE anar pel carrer en grup i a sobre apedregant algutzirs. Sembla més versemblant que el Lázaro estiga describint com va fugir d'unes persones que es van prendre molt malament uns retrets que l'algutzir i ell els van fer.
Amb l'explicació dels "retrets" la frase no té sentit. Perfectament algú que s'amaga en la foscor (un "retraído" segons el DRAE) pot tirar pedrades als oficials de justícia.

- Confussió de génere : (de l'escala) "que el soldado que es primero del escala" , (l'arca, de l'arca) "no se me olvidando el arca abierta", "abro el arca", "cerrar el arca", "abriese el arca", "del arca" i també "vieja arca", "la antiquísima arca", "la llagada arca", "este arca" amb "esta arca".
El primer cas ("del escala") pot respondre a una errada; el segon, com altres exemples que posa Sendra ("el arca", "el ardideza") als dubtes en l'article a l'hora de dir en castellà "la arca", o "la ardideza".

- Arpar : "me había descalabrado y harpado la cara".
DRAE- Arpar: 1. tr. Arañar o rasgar con las uñas.

- Rasquinyar (valencianada, segons el diccionari Català - Valencià - Balear): "arañada la cara y rascuñazo el pescuezo".
DRAE - Rascuño: 1. m. Herida ligera hecha con las uñas o con un instrumento cortante.

- "cinco paternostres y cinco avemarías".
DRAE - Paternóster: 1. m. Oración del padrenuestro. La forma antiga "paternostre" apareix en altres obres castellanes com La Celestina i El Quijote (ah, no, que també són irrefutablement catalanes; si precisament eixa és la prova fonamental!)

- Mala traducció de "Diguí" : "dijo yo entre mí".
En la meua versió està de forma correcta, diu "dije yo entre mí". En tot cas, és més probable que l'errada (fins i tot d'impremta) fóra canviar sense voler la "e" de "dije" (ja en castellà) per una "o".

- Ampolles (de vi de missa) : "subía por el altar para ver si había quedado algo en las ampollas".
DRAE - Ampolla: 2. f. Vasija de vidrio o de cristal, de cuello largo y estrecho, y de cuerpo ancho y redondo en la parte inferior.

- De dalt a baix : "tornéme a entrar en casa, y en un credo la anduve toda, alto y bajo".
"De alto a bajo" que seria la traducció exacta extreta d'un suposat català també existeix o ha existit en castellà. DRAE - De alto a bajo: 1. loc. adv. de arriba a abajo.

- Només : "había dejado su tierra no más de por no quitar el bonete a un caballero su vecino".
Caram, estem farts de sentir als llatinoamericans dir "no más" per a expressar el significat de "sólo".

- Maltractament : "al maltratamiento que el mal ciego dende allí adelante me hacía".
DRAE - Maltratamiento: 1. m. Acción y efecto de maltratar.

- "algún su criado".
"Algún su" és una estructura emprada pels coetanis Antonio de Guevara, Bernadino Sahagún o Cervantes. Quin problema hi ha? Ai, xe, que Cervantes era de Xixona!

- Punyades : "los brazos, con los cuales daba fuertes puñadas".
DRAE - Puñada: 1. f. Golpe con la mano cerrada.

- "el uno hurta de los pobres y el otro de casa".
Quin problema hi ha ací?

- No res : "nonada".
DRAE - Nonada: 1. f. Cosa de insignificante valor.

- "otro día" (traducció incorrecta per l'endemà): "Luego otro día que fui levantado", "para otro día de mañana".
Tampoc veig el problema

- Fideputa : "!Hideputa!".
DRAE - Hideputa: 1. com. desus. Hijo de puta. Era u. t. en sent. ponderativo.

- Cambreta : "y entró en una camareta que allí estaba".
DRAE - Camareta: 1. f. Mar. Cámara de los buques pequeños. No és el mateix significat, però sí el mateix concepte de cambra petita, dita "camareta" en castellà.

- "Oír misa" i no "oír la misa" : "muy devotamente le vi oír misa", "voy a oír misa".
Tampoc lligen l'ABC. Allí vorien que els castellans també diuen "oír misa".

- A recost (ocultament, d'amagat) : "en cofradías y mortuorios que rezamos, a costa ajena comía como lobo y bebía mas que un saludador .... Deseaba y aun rogaba a Dios que cada día matase el suyo .... con todo mi corazón y buena voluntad rogaba al Señor .... que le llevase de aqueste mundo ....veinte personas fallecieron, y éstas bien creo que las maté yo o, por mejor decir, murieron a mi recuesta".
Mare meua! "Recuesta" ací vol dir "petició" com esclareix a bastament el context (del verb llatí "quaero" en participi femení "quaesta" que dóna amb un prefix "reqüesta" i "recuesta"). De fet el DRAE diu - Recuesta: 1. f. requerimiento.

- Fer servir : "a falta de paño de manos, se hacia servir de la halda del sayo".
No sembla ací un ús en absolut alié al castellà.

- "determiné de todo en todo dejalle", "conocer de todo en todo".
DRAE - De todo en todo: 1. loc. adv. Entera y absolutamente.

- Amb tot i això : "Con todo esto", "Con todo eso".
DRAE - Con todo, Con todo eso, Con todo esto: 1. locs. conjunts. No obstante, sin embargo.

- Dit i fet : "ser muy diligente en su persona en dicho y hecho".
DRAE - Dicho y hecho: 1. expr. U. para explicar la prontitud con que se hace o se hizo algo.

- "Alçar" amb el sentit d' "Estojar, posar una cosa a un lloc on estigui ben guardada" (una valencianada, segons el diccionari C-V-B) : "entran a embargar la hacienda de mi amo hasta ser pagados de su deuda. Anduvieron toda la casa y halláronla desembarazada, como he contado, y dícenme: "¿Qué es de la hacienda de tu amo, sus arcas y paños de pared y alhajas de casa?" "No sé yo eso", le respondí. "Sin duda -dicen ellos- esta noche lo deben de haber alzado y llevado a alguna parte.".
DRAE - Alzar: 11. tr. Sacar o llevarse algo. 18. prnl. Apoderarse de algo con usurpación o injusticia.



AÇÒ QUINA BROMA ÉS? En el nivell en què estem, crec que puc citar la castellana Sara Montiel: ¿pero qué invento es esto? I quin nivell tenen els periodistes de Catalunya que van fent cas a tan insignes investigadors? S'han dignat a llegir-se el que diuen i fer una petitíssima comprovació d'un parell d'hores per internet? On han estudiat estos? A la Universitat de Montortal? I quina vergonya professional i personal tenen? Supose que cap... Ja puc intuir que el "cas Colom" serà paregudet (o no, qui sap?). Quan puga entrar-hi (que de moment no veig que tinga temps) ja vos contaré alguna cosa.

Mentrestant, en el cas "Lazarillo" queda ben clar que, ni de lluny, no hi ha cap tipus de proves que fóra escrit en català ni que hi haguera un pla malèvol de la Inquisició i els castellans per fer desaparèixer la versió catalana -amb topònims valencians- escrita qui sap si per Timoneda i fer-la passar per anònima castellana. Que l'escriguera Joan Lluis Vives en castellà, malgrat estar exiliat, fóra possible (però amb el text que coneixem); si més no, les hipòtesis argumentades pel professor Francisco Calero i publicades a una revista científica de qualitat són raonables i de molt de pes. Ara bé, no he llegit a fons les de Rosa Navarro, que apunten a l'autoria d'Alfonso de Valdés, un humanista conquense que també quadra per data i context intel·lectual.

En qualsevol cas, crec haver-vos transmés la banalitat, la lleugeresa i l'acriticisme flagrants que he copsat en els arguments de Bilbeny i companyia. No tenen cap base documental en absolut (¿on són els esments inquisitorials a la persecució de l'obra, com, per exemple, sí que en tenim de la persecució de la Bíblia en valencià, per ser llengua vulgar, inhàbil (com el castellà) per a les Sagrades Escriptures segons l'Església?). Simplement estes opinions -perquè en realitat no mereixen altra consideració- són interpretacions voluntaristes basades en casualitats, errades pròpies, fantasies i enganys intel·lectuals (com això de les "catalanades"). Anem bé!

Ja ho vaig dir: el García Moya català. Però les interpretacions esborrajades de García Moya no han adquirit la rellevància pública de les de Bilbeny, i en cap cas tinc l'esperança que els que les creuen puguen modificar la seua opinió per molt que el desemmascarem. En canvi, sí que la tinc en què els catalans no facen de les idees de Bilbeny un acte de fe, sinó que atenguen a elles de forma crítica i raonada com ací he tractat d'exposar.


ACTUALITZACIÓ (26/01/08): Arran d'alguns dels comentaris vull apuntar que vaig mostrar únicament la consulta del DRAE perquè era el més ràpid a l'hora de comprovar i enllaçar. Evidentment, un estudi filològic fet per un expert és més adient, però com que Bilbeny i els seus no volen publicar dins de l'àmbit acadèmic s'estalvien qualsevol tipus de crítica científica.

De tota manera, cal tindre en compte que el DRAE indica quan una paraula és un catalanisme (v. "chafardero"), un valencianisme (v. "panoli"), un arabisme (v. "azud") o el que siga. Alhora, moltes paraules que poden ser sospitoses de "catalanades" únicament comparteixen en català i castellà un mateix origen llatí, per exemple, "de hinojos", una expressió per a dir "de genolls", que ja ningú empra en castellà però es documenta històricament i encara perdura bàsicament en el llenguatge literari (i prové del llatí "genuculum"). Allò més greu, a més a més, és que Bilbeny i Sendra directament no empren cap aparell crític; simplement fan una llista de suposats "catalanismes" sense més justificació que sonar a català actual.

Finalment, com apuntava algú, es pot consultar el CORDE (Corpus Diacrònic de l'Espanyol), que conté milers de documents literaris escrits en castellà des dels inicis d'esta llengua. Hi trobareu precedents i concordances amb altres obres coetànies fins i tot de les construccions i expressions que jo arribava a considerar possibles errades: "surgir a buen puerto", "el ardideza", "todos tres", etc. En definitiva, pense que els seus arguments han quedat més que desqualificats.

Post sabatí (XI)

Abdon i Senent

MÃEMEUA. CANAL 9.
ESCENA 03, PROGRAMA 06, TEMPORADA 03. Ref.: 0’ 20”
Interior. Altar dels Benissants. Ràcor 3

Els Benissants, Abdon i Senent, en plànol base

BEN.1: - Ei, m’han dit que t’has presentat al concurs d’imitadors d’Emilio José
BEN. 2: - Que no, home, que no. Tu t’has confós amb el meu cosí, el santó Abd Allah
BEN.1: - Mane? Qui és eixe Abd Allah?
BEN. 2: - Xe collons, Abd Allah el d’Alger, eixe que li resen els musulmans allà a la seua tomba. Que li va fer gràcia l’Emilio José i s’ha animat a enviar-nos un vídeo
BEN.1: - Com? Doncs ja l’estem veient. Avant vídeo.

Entra el vídeo enviat pel telespectador Abd Allah, veí de Crevillent, imitant Emilio José

Guió de ficció... Si “l’humor manxec” de Joaquín Reyes, Ernesto Sevilla i Raúl Cimas ha triomfat gairebé de rebot a tot l’Estat, sense cap experiència prèvia, a partir de la reunió d’uns quants joves enginyosos eixits de la facultat de Belles Arts de Conca, per què no ho hauria de fer l’humor sueco de Josep Lledó, el Way, Toni de l’Hostal i companyia al País Valencià? Si els primers ens han emplenat de “gañanes”, “gatunos” i "zanguangos", els segons ho farien de “no t’angarrofes”, “arres haca” i “tertúlies de Ca Fuster”?