dissabte, 16 de novembre de 2019

El conflicte lingüístic en perspectiva històrica: una comparació entre el cas valencià i el català

Antoni Martínez Bernat (coord.), Identitat(s) a la cruïlla. Valencianitat i reptes territorials (Afers, 2019)

El conflicte lingüístic en perspectiva històrica: una comparació entre el cas valencià i el català

En l’actualitat a Catalunya el català és percentualment minoritari: segons les dades de la darrera Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013, és la llengua que el 44% de les famílies parlen als seus fills per vora un 56% de famílies que ho fan exclusivament en castellà o en altres llengües (un 46,2% i un 9,3% respectivament). És una xifra que no sembla tan allunyada del 40,3% de famílies que transmeten el valencià a casa en les comarques històricament valencianoparlants del País Valencià enfront del vora 60% que empren exclusivament el castellà o en molt menor grau altres llengües, segons l’Enquesta de coneixement i ús social del valencià 2015. Però al mateix temps es tracta d’una dada que a priori pot sorprendre molts valencians amb consciència lingüística, que maldarien per arribar a l’estat de dignificació i vitalitat de la llengua a Catalunya, una diferència objectiva que es comprova si aprofundim en les condicions estructurals conegudes en cadascuna de les dos societats i els indicadors oferits per les mateixes enquestes esmentades. 

En efecte, en el cas català són molt nombrosos i importants els inputs inexistents o deficitaris per al cas valencià: un sistema educatiu d’immersió lingüística iniciat en 1983; una estructura de mitjans de comunicació, tant televisius com radiofònics i escrits, en què el català té un paper vigorós; un ampli consens entre la gran majoria dels partits polítics i de la societat sobre la importància de protegir i impulsar la llengua catalana; un panorama editorial i literari amb una producció i uns índexs de lectura en català notables; un gran nombre d’associacions i organitzacions de reivindicació lingüística i cultural, amb una considerable quantitat de membres implicats; uns entorns professionals i vitals freqüentment favorables a l’aprenentatge i la utilització del català, etc. En definitiva, tot un seguit de condicions que, no debades, tenen el seu reflex en un major coneixement i ús de la llengua: mentre un 60,4% dels habitants de Catalunya sap escriure en català, un 80,4% el sap parlar, un 82,4% el sap llegir i un 94,3% l’entén, de manera que fins a un 63,6% l’utilitza en les seues relacions laborals amb clients i hi ha una revernacularització de fins a huit punts percentuals (un 36,2% dels pares parlen entre ells en castellà, però el 44% pugen els fills en castellà), al País Valencià, en la zona valencianoparlant –tenint en compte que si incloem tot el territori les xifres baixen entre quatre i cinc punts–, només un 38,2% sap escriure en valencià, un 56,4% sap parlar-lo, un 57,2% sap llegir-lo i un 77,3% l’entén, de manera que només un 43,2% l’empra en les relacions amb els clients i la revernacularització, tot i que existent, es reduïx a quatre punts percentuals segons les darreres dades conegudes al respecte, de l’any 2004. 

Tot plegat, més enllà de l’ús familiar al qual féiem referència al principi, la diferència es fa molt destacada i palesa entre un lloc on el 80,4% dels pobladors parla amb normalitat una llengua i un altre en què només ho fa un 56,4% –o un 50,9% si comptem el conjunt del país– i, a més a més, les condicions i actituds socials, polítiques, econòmiques i culturals envers eixe mateix fet lingüístic són notablement distintes. Però per què hi ha eixa important disparitat respecte de la llengua històricament majoritària a Catalunya i el País Valencià? Té a veure la dualitat lingüística present al territori valencià des del començament de la seua configuració al segle XIII? O quins altres factors han entrebancat l’evolució històrica del valencià i la seua reproducció i dignificació en la contemporaneïtat? És el que tractarem de respondre en el present article, ni que siga a tall d’indicis i hipòtesis raonades, a partir de les aportacions realitzades per diversos autors que han tingut molt en compte la importància de la historicitat de la llengua en la seua evolució social, tant per al cas català com per al valencià, com ara Joan-Lluís Marfany, August Rafanell, Manuel Sanchis Guarner, Antoni Ferrando, Emili Casanova, Enric Guinot, Antoni Mas o Brauli Montoya

1. Catalunya: la llengua maltractada (i posteriorment dignificada) 

Potser l’obra més important sobre la història social del català feta en els darrers temps, a partir de la qual plantejarem una sèrie de qüestions per al cas valencià, haja estat La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX, de Joan-Lluís Marfany, en la qual l’autor es preguntava per les raons de l’excepcionalitat del cas lingüístic de Catalunya en el conjunt d’Europa
La història del català és la d’una sorprenent supervivència i ell mateix una curiosíssima excepció entre les llengües europees. És l’única, que jo sàpiga, que, sense ser llengua d’Estat, ha arribat al segle XXI en un raonable estat de salut, àmpliament parlada i escrita, vehicle habitual, en tots els registres, de tots aquells que la tenen com a materna (i de molts per als quals no ho és), present a les aules, als mitjans de comunicació, a la literatura, a la ciència, als negocis, a més de les cases i el carrer. 
Per tal de comprendre el cas català, Marfany hi aplica els darrers coneixements i marcs teòrics d’explicació sobre l’evolució de les identitats col·lectives conformades històricament al si dels grups etnoculturals i els territoris politicojurídics, bo i tractant de desvincular-se del «nacionalisme que presidí el naixement de la història de la llengua com a disciplina universitària» i de la «concepció essencialista» que hi anava associada. Així, mitjançant una «perspectiva radicalment oposada a l’antihistoricisme de la interpretació clàssica», incidix en la radical importància primer del desenvolupament dels poders polítics a l’hora de marcar les identificacions lingüístiques realitzades durant la baixa edat mitjana i posteriorment dels Estats-nació contemporanis a l’hora d’elevar les llengües heretades a un estatus de «llengua “nacional”», amb un fort component polític, identitari i ideològic, tal com les coneixem en l’actualitat. Val la pena reproduir les seues paraules per explicar-ho mitjançant una panoràmica general: 
Parlar de llengües abans d’una certa data –que, amb moltíssimes reserves, mai no pot ser, per a les romàniques, anterior al segle XIII– és una manera de fer justificada per la conveniència, però això no autoritza a oblidar-ne el caràcter retrospectiu i, doncs, abusiu. Durant molts segles, la gent parlava d’una certa manera o altra –i algunes d’aquestes diverses maneres estaven més o menys relacionades entre si i es distingien més o menys unes d’altres–, però ningú no parlava en cap llengua. Són la seva associació amb certes estructures de poder polític i els seus consegüents accés a la condició de vehicle d’expressió escrita, imposició a una població, i creixent estandardització que han fet que alguns parlars s’aglutinessin en llengua dins un territori determinat –i l’absència d’aquesta vinculació o la seva frustració que n’ha deixat uns altres en l’estat de mers parlars. El camperol de Torredonjimeno i el pescador de San Pedro de la Barquera s’expressaven únicament, fins fa quatre dies, en parles molt diferents. Els lingüistes hi poden discernir, és clar, certes formes estructurals bàsiques comunes, referibles en molts casos a un passat molt llunyà, i descriure-les així com a varietats d’una mateixa llengua castellana. Però això no passaria de ser una entelèquia teòrica si no fos per la compartida pertinença a l’Estat amb la història del qual s’entrelliga inseparablement la formació d’aquesta llengua. Dit d’una altra manera, les estructures bàsiques permeten d’establir una tipologia classificatòria dels parlars en llengües, però no expliquen en absolut l’existència real d’aquestes. El que, dins la visió tradicional, és vist com el desenvolupament «normal» de les llengües no és sinó l’evolució seguida per aquelles que l’atzar ha dut a formar-se en inextricable associació amb el procés històric de constitució d’un Estat-nació. [...] És la història que fa que algunes siguin, altres es frustrin, i altres no arribin mai ni a poder ser –fora dels llibres de gramàtica històrica. 
És així, dins d’esta perspectiva, com Marfany explica l’evolució històrica del català, des de la seua constitució plena i diferencial a les darreries del segle XIII fins al seu intent de nacionalització per part del catalanisme desenvolupat durant la segona meitat del XIX, passant en l’entremig pel seu desplaçament pel castellà en importants usos socials i culturals, a conseqüència de la integració de Catalunya en la Monarquia Hispànica dels Àustries primer, composta i plural però governada principalment des de Castella, i en l’Espanya borbònica més tard, decididament centralitzada i transformada en un Estat-nació de matriu cultural castellana a partir de l’època contemporània. Tornem a les seues paraules: 
Dins el continuum lingüístic –el terme és de Germà Colon– que s’estén des del nord de la península italiana fins al nord-est de la ibèrica, la majoria dels parlars, malgrat un brillant primer episodi feudal –feudal, justament– per a alguns d’ells, no van poder competir amb poderoses llengües estatals veïnes i van quedar-se en simples parlars. A l’extrem occidental, en canvi, l’associació amb un incipient Estat monàrquic, dinàmic i expansiu, primerencament dotat d’unes relativament sofisticades estructures administratives, i, alhora, amb les emergents institucions polítiques representatives dels més poderosos interessos socials va menar els parlars locals a marcar les distàncies amb els veïns i a quallar en una llengua que, al segle XIII, ja era percebuda pels que s’hi expressaven com a nacional: el «catalanesc» de Ramon Muntaner, el català. La història posterior d’aquest Estat, però –la seva existència coartada, de primer, la seva supressió, més tard–, va afectar inevitablement l’evolució de la llengua, empenyent-la fermament pel camí de la reducció altre cop a la condició de conjunt de parlars. Fins que, a les darreries del segle XIX i els començos del XX, unes altres circumstàncies històriques van donar peu a un ampli moviment social per la seva restauració a les funcions i al status de llengua «nacional», definits segons el model de les llengües estatals coetànies –és a dir, en la terminologia de la visió tradicional, per la seva «normalització». 
En l’anàlisi d’eixa llarga evolució i de les relacions i interferències entre el català i el castellà, l’autor barceloní tracta de diferenciar amb molta precisió entre la penetració del castellà a Catalunya, la diglòssia i l’inici de la substitució lingüística, atés que, com indica, «una cosa és entendre el castellà i una altra parlar-lo; una cosa és deixar enterament el català pel castellà i una altra, usar el castellà en comptes del català per a algunes funcions concretes». Així les coses, en primer lloc, més enllà de la formació d’un conjunt de parlars estructuralment particulars i distingibles d’altres circumveïns entre els segles X i XI, constata que «si el català va constituir-se en llengua, una llengua real, susceptible de convertir-se en factor definidor d’una comunitat política i del seu territori [...] va ser a través de la seva història posterior». No debades, com és conegut, el trencament amb l’scripta occitana es va produir entorn de la dècada de 1260 i les primeres obres en prosa catalana són de finals del segle XIII i la primera meitat del XIV, justament quan, en temps de Jaume I a Pere el Cerimoniós, es comencen a desenvolupar unes sofisticades estructures polítiques territorials a Catalunya dins de la Corona d’Aragó i emergix la consciència dels catalans de parlar una llengua diferenciada que anomenen «català». Este prendrà, doncs, la consideració social, política i cultural de llengua i passarà a ser un dels signes vinculats a la identitat col·lectiva catalana, plenament cristal·litzada també llavors. 

Més tard, però, a partir de l’entronització a la Corona d’Aragó en 1412 d’una dinastia reial d’origen castellà, els Trastàmara, el castellà va començar a penetrar i interferir en certs àmbits de la societat catalana. Des d’aquell moment Marfany documenta l’aprenentatge del castellà entre l’aristocràcia cortesana i també la relació lingüística que caracteritzarà els grups de poder durant les centúries posteriors, que qualifica d’«arrogància» dels castellanoparlants i «deferència» dels catalanoparlants, és a dir, «la tranquil·la despreocupació amb què els primers parlen sempre en la seva llengua i l’aparent naturalitat amb la qual els segons els responen també en ella –si poden». Aquell comportament diglòssic es reduïa aleshores als sectors cortesans, però començaria a amplificar-se, cada vegada amb més força a partir del segle XVI, quan Catalunya va passar a formar part d’un imperi que tenia el seu centre a la Corona de Castella –molt majoritària demogràficament parlant– i en què la llengua dels monarques i les autoritats reials era indefectiblement el castellà, amb el prestigi social i cultural que això li conferia. Des d’aleshores la familiaritat amb el castellà no només es va concentrar en els àmbits de poder, sinó que també es va començar a estendre culturalment i socialment a través de la producció editorial –més rendible en castellà per a un tipus de negoci econòmicament molt exigent–, el teatre, les cançons i les prèdiques eclesiàstiques –dominades pel castellà sobretot en els àmbits urbans i semiurbans– o les necessitats del comerç hispànic i americà –amb una nodrida presència catalana a partir del segle XVIII. 

Així les coses, la diglòssia va avançar a Catalunya al llarg dels segles moderns, tot i que gradualment i sense arribar en cap moment a la substitució lingüística, ni tan sols en les capes socials més altes arrelades al país. Este fet només arribaria a produir-se durant les dècades centrals del segle XIX, amb el «canvi radical que representa la revolució burgesa» i la construcció d’un Estat-nació espanyol que va consolidar sense embuts el castellà com a llengua vehicular de les relacions polítiques, la cultura oficial, els mitjans de comunicació i el sistema educatiu general bastit pel Plan General de Instrucción Pública de 1836 i, sobretot, per la Ley Moyano de 1857, que va ser el moment a partir del qual va començar a estendre’s la progressiva alfabetització massiva de la ciutadania. El català havia arribat a aquella època «en un estat avançat de diglòssia i sense la més remota perspectiva de reversió immediata», però al mateix temps «encara amb una no menyspreable vitalitat com a llengua escrita», heretada dels usos tradicionals dels segles moderns, segons mostren els estudis entre grups socials alts i mitjans realitzats pel mateix Marfany al respecte. Va ser també llavors quan per primera vegada en la història algunes famílies catalanoparlants van començar un procés de substitució lingüística total pel castellà, però en un percentatge social molt reduït: «només va afectar l’estrat més elevat de la nova classe dirigent, entre un i dos centenars de famílies, tirant llarg». 

Va ser al llarg del Huit-cents, doncs, durant les primeres etapes de formació de l’Estat-nació espanyol, quan es va produir «una brutal acceleració del procés», ja que, a més dels primers casos de substitució lingüística, hi hagué també la consagració total del fenomen diglòssic, és a dir, l’«extensió de la diglòssia a tots els sectors de la societat o, més exactament, a aquells que se n’havien mantingut al marge per dificultats materials d’accés al castellà». El procés, però, va començar a ser revertit des de finals d’aquella mateixa centúria, quan, com a fruit de la dialèctica entre el procés de construcció de l’Estat-nació espanyol i la reconstrucció contemporània de la identitat col·lectiva catalana històrica, es va configurar un potent catalanisme, que, com qualsevol nacionalisme de l’època –també l’espanyol–, va fer de la llengua un element essencial del seu projecte nacional i va aconseguir que el català fóra rescatat i retornat a la dignitat per a qualsevol ús social, polític i cultural. En este sentit, si bé Marfany demostra que, malgrat les interpretacions esbiaixades del passat i tot i que evidentment el català era un dels signes històrics externs més obvi i definitori –i de vegades cohesionador– dels catalans, abans de la contemporaneïtat res no indica que la llengua fóra una condició essencial de pertinença, ni molt menys encara que la seua defensa i preservació fóra considerada com a «consubstancial a la de la col·lectivitat mateixa». En altres paraules, no tenia encara la significació política que «per ella mateixa», com la resta de llengües europees, mai no va adquirir «fins al moment d’aparició del nacionalisme». 

En el moment en què açò va passar, des de finals del segle XIX, el català va poder ser recuperat i es van poder fer importants avanços cap a una normalització lingüística en termes contemporanis d’una manera relativament ràpida, entre altres raons perquè, com remarca Marfany, tot i els usos diglòssics avançats, hi havia una llengua «viva», que no havia estat sotmesa en absolut a importants processos d’abandó i reemplaçament: «dir que per tal de poder “normalitzar” una llengua cal, abans de tot, tenir una llengua en estat de ser normalitzada pot semblar una poca-soltada però no ho és». Així, el filòleg insistix en «el fet més fonamental de la història del català del segle XVI ençà: que a Catalunya, en tot este temps, mai, fora potser d’algun moment relativament breu i uns sectors socials molt minoritaris, no hi ha hagut una autèntica substitució lingüística, sinó únicament diglòssia. [...] Els catalans mai no van deixar de parlar en català. [...] Si el català no hagués estat una llengua parlada per tothom, no hi hauria hagut restauració possible». I per què no van deixar de parlar-lo en cap moment, tot i la potent presència i interferència del castellà? Esta és la darrera gran qüestió –«la pregunta del milió de dòlars»– que Marfany tracta de respondre en la seua obra, tot i entrar explícitament en el terreny de les conjectures raonades. Segons pensa: 
Jo diria que la resposta s’ha d’anar a buscar al voltant del fet que, en la consciència dels catalans, mai no hi va haver cap dubte que allò que parlaven era exactament una llengua. Podia haver arribat a un estat deplorable d’abandonament i incúria, però no deixava de ser una llengua. No patois, no «jerga territorial»: llengua. Les repetides declaracions en aquest sentit reflecteixen sens dubte un sentiment general. Per què, però, existia aquest convenciment? Per què, en la ment dels catalans, el català, malgrat la seva decadència i el seu arraconament, continuava sent una llengua? La resposta que donen invariablement les mateixes declaracions és clara: perquè sempre ho havia estat, de temps immemorial.
Per tant, l’assoliment de la consideració de llengua per al català durant la baixa edat mitjana, en estreta vinculació amb el desenvolupament polític, jurídic, institucional i identitari dels catalans i Catalunya en aquells mateixos moments, va permetre el manteniment posterior en condicions adverses –fins i tot després de la desaparició d’aquelles estructures en el segle XVIII– i la seua recuperació contemporània. De fet, en l’actualitat el català és una llengua minoritària en els usos familiars dels pobladors del país no per un procés d’abandonament lingüístic, sinó per la forta immigració arribada a terres catalanes, majoritàriament castellanoparlant, durant les darreres dècades. Ara bé, esta visió general obri, com el mateix Marfany apunta, altres interrogants: què va passar, per exemple, en el cas del bretó al Ducat de Bretanya, del txec al Regne de Bohèmia o del gaèlic al Regne d’Escòcia? O per què no va passar el mateix al Rosselló integrat a França o al País Valencià? Açò mateix és el que ens preguntem nosaltres i serà des d’esta perspectiva que a continuació passarem a analitzar el cas de l’evolució històrica del valencià en la societat i el territori valencians. 

2. «Valencià» i «llengua valenciana», per què? 

Els plantejaments de Joan-Lluís Marfany i altres filòlegs i historiadors que tracten d’escapar de les visions essencialistes de les llengües i remarquen la cabdal importància de la història en la comprensió de la seua evolució conduïxen a importantíssimes observacions per al cas valencià. Una d’elles, que voldríem exposar abans d’endinsar-nos en els processos socials operats al Regne de València des de la seua creació en el segle XIII, és precisament la consideració del valencià com a llengua i la consciència i identificació lingüística dels valencianoparlants al llarg de la història. En este sentit, des d’una perspectiva filològica actual la unitat lingüística dels parlars emprats de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer és inqüestionable, atés que compartixen tota una sèrie d’estructures sintàctiques, gramaticals, morfològiques i lèxiques que els diferencien de la resta de llengües existents que es poden classificar tipològicament, incloses les romàniques. Ara bé, això que en l’actualitat és un fet demostrat mitjançant una metodologia científica poca importància tenia en la consideració històrica de les llengües abans del desenvolupament de la mateixa filologia com a ciència a partir del segle XIX. Per contra, com apuntava Marfany o com va mostrar Antoni Ferrando per al cas valencià, tot i no tindre una cabdal significació politicoideològica per elles mateixes, les identificacions i autoidentificacions lingüístiques sí que estaven estretament relacionades amb el desenvolupament d’estructures jurídiques, polítiques, institucionals i identitàries de certa complexitat. 

Així les coses, la consideració de «català» per a la llengua no es documenta per primera vegada fins a les darreries del segle XIII, quan s’havia consolidat la identitat col·lectiva emergida de l’estructura politicoinstitucional desenvolupada prèviament a Catalunya, des de finals del XII. Per exemple, en el Llibre dels fets de Jaume I, finalitzat en la dècada de 1270, no apareix enlloc el nom de «català» per a referir-se a la llengua pròpia, que simplement és anomenada «pla» o «romanç», una denominació que igual valia per al romanç català que per a l’aragonés, el castellà o el galaicoportugués. En canvi, una vintena d’anys més tard l’empordanés Jofre de Foixà ja diferenciava entre «francès o catalanesch» i en la dècada de 1320 un altre empordanés, Ramon Muntaner, parlava del «bell catalanesc» que els sicilians Ruggiero da Lauria i Corrado Lancia havien aprés «de cascun lloc de Catalunya e del Regne de València». Igualment, al llarg del segle XIV també es documenten referències a la «llengua catalana» i el «parlar català» realitzades pels mateixos habitants del territori valencià, però esta situació va canviar a partir de finals d’aquella mateixa centúria, atés que, com va detallar Antoni Ferrando, les denominacions de «valencià» i «llengua valenciana» van començar a freqüentar des de llavors fins a fer-se completament hegemòniques durant la segona meitat del Quatre-cents. 

Què havia passat en l’entremig? Simplement que, al caliu de l’estructura politicoinstitucional desenvolupada en un Regne de València habitat –en la seua zona de poblament cristià– aproximadament per dos terceres parts de catalans i una tercera part d’aragonesos, s’havia configurat cap a mitjan segle XIV una identitat col·lectiva valenciana pròpia que va acabar per modificar la consideració de la llengua. A partir del moment en què els catalans que havien arribat i arribaven al Regne de València van començar a considerar-se a si mateixos com a valencians, com a conseqüència de ser un territori amb una estructura institucional i uns interessos polítics propis, també van passar a considerar la seua llengua com a valenciana –que, a més a més, havia adquirit evidents matisos diferencials, com a fruit de la barreja amb els aragonesos. De manera semblant, quan la identitat col·lectiva pròpia es va enfortir al Regne de Mallorca també es va passar a considerar la llengua com a mallorquina, tot i que ací amb més tardança, ja a finals del segle XV, segurament perquè la repoblació de l’illa havia estat feta quasi exclusivament per catalans i perquè l’estructura politicojurídica pròpia no era inicialment tan complexa com la valenciana –sense Corts ni un extens codi jurídic diferencial des d’un principi. A més a més, el procés també s’estendria a Menorca i Eivissa, encara que en este cas probablement no per la particularitat institucional, sinó més prompte pel fort pes de la insularitat. 

Esta evolució no té parangó en altres casos com el de Castella, en què l’expansió territorial de la baixa edat mitjana –el moment en què també va aparéixer la consideració pròpia de la llengua com a «castellano»– es va produir sense crear territoris polítics nous i la feta posteriorment, en època moderna a Amèrica, es va desenvolupar mitjançant un sistema de domini colonial. És per això que no es van constituir consideracions idiomàtiques diferencials, amb un important pes territorial i identitari, alternatives al lloc d’origen d’on provenia la llengua. En canvi, el cas paral·lel del galaicoportugués mostra que el desenvolupament d’estructures politicojurídiques diferenciades menava a identificacions pròpies, de manera que en el territori de l’antic Regne de Galícia, dins de la Corona de Castella, el romanç propi es va denominar «galego», mentre que al Regne de Portugal se’l va acabar considerant com a «português». És per això fútil i fins i tot contraproduent per a la comprensió de l’evolució històrica de la llengua i de les societats corresponents parlar de l’aparició de «consciències dialectals» o «apel·latius localistes» en un hipotètic context de «confusió filològica», quan més prompte era tot el contrari per als protagonistes d’aquells processos. Tals consideracions només poden fer-se des d’un present que partix del supòsit inicial d’una unitat lingüística primigènia, que en realitat només va ser percebuda plenament així durant un període històric relativament breu, de poc més de segle i mig a tot estirar. 

Ara bé, l’evidència de les clares similituds entre els parlars d’uns i altres i la consciència d’uns ancestres comuns procedents del moment de les conquestes cristianes del segle XIII va fer que, per a fer referència a aquell passat lingüístic percebut com a conjunt, apareguera a partir del Cinc-cents el concepte de «llemosí», sovint qualificat també per la filologia contemporània de terme confusionari i inadequat, alhora que es malda per mostrar referències d’ací i allà que proven de mostrar una consciència d’unitat lingüística general que s’hauria mantingut de manera subjacent. Novament, esta perspectiva no aporta molt –o fins i tot resta– a la comprensió dels processos històrics que es van generar en la societat catalana, valenciana i balear d’aquells moments. El terme de «llemosí» va acomplir perfectament la seua funció sociocultural durant diversos segles, mentre no hi havia una ciència filològica moderna, ni un nacionalisme contemporani que atorgara a la llengua una cabdal significació política per ella mateixa. En canvi, el concepte va deixar de funcionar en el moment en què, per una banda, la romanística de mitjan segle XIX va mostrar que el que fins llavors es consideraven diverses llengües n’eren en conjunt –i en contrast amb les altres– una, originada a Catalunya, i, per una altra banda, es va desenvolupar paral·lelament un nacionalisme català que atorgava a la llengua un paper primordial en el desenvolupament polític, ideològic i identitari de la societat catalana. 

Així mateix, esta perspectiva històrica, sense apriorismes presentistes i en combinació amb la trajectòria particular dels nacionalismes de cadascun dels territoris afectats, també explica diversos aspectes de la seua evolució posterior, com ara la major resistència dels valencians, fins a començaments del segle XX, a l’hora d’abandonar el concepte de «llemosí» o el mateix fet que hagen mantingut amb fermesa el nom de «valencià», fins i tot en contextos de clar reconeixement de la unitat lingüística. En tot cas, feta esta puntualització sobre la consideració històrica de la llengua a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, ens centrarem en el principal objecte d’anàlisi de les presents reflexions, és a dir, la formació i trajectòria del català/valencià al territori valencià al llarg de la història i, sobretot, les causes per les quals ha arribat a la contemporaneïtat en pitjors condicions i estat que al territori català. 

3. València, àrab i castellà: llengües en contacte al Regne de València 

La situació de partida de la presència i els usos de la llengua a terres valencianes, és a dir, al Regne de València creat per Jaume I en 1238 de Benifassà a Xixona, i més tard ampliat per Jaume II amb la incorporació en 1308 de les terres entre Busot i Oriola, va ser notablement diferent a la de Catalunya –i també a la de les Illes Balears. En este sentit, fa ja temps que Antoni Ferrando va fer uns interessants plantejaments sobre «La configuració lingüística del País Valencià després de la conquesta jaumina» i «La formació històrica del valencià», complementats i considerablement enriquits amb les nombroses dades i observacions realitzades per Enric Guinot fa una vintena d’anys en Els fundadors del Regne de València, sobre la procedència dels pobladors cristians que van colonitzar les comarques valencianes entre els vora dos-cents anys que van passar des de la dècada de 1230 fins a començaments del segle XV. Mitjançant estos treballs podem obtindre una panoràmica aproximada de com van interaccionar les llengües dutes pels pobladors que van substituir els musulmans en bona part del país i de com es van anar configurant les corresponents fronteres lingüístiques. 

En primer lloc, cal tindre present que, a banda de ser l’únic territori ibèric creat amb lleis i Corts pròpies durant el procés d’avanç cristià en detriment d’al-Àndalus al llarg de la baixa edat mitjana, l’altra de les grans particularitats del Regne de València va ser la del manteniment d’importantíssimes bosses de població islàmica. En concret, tot i que Jaume I, aprofitant la primera revolta liderada per al-Azraq, va decretar l’expulsió total dels musulmans en gener de 1248 per tal de substituir-los i «poblar de crestians» el territori que acabava de conquerir, l’ordre no es va poder dur a terme per complet. Pel pas de Villena en van ser trets fins a «cent mília» segons el Llibre dels fets, però molts altres van prendre les armes i van iniciar una llarga resistència que va tindre un segon gran acte de lluita amb l’alçament de 1276-1277, després del qual, en haver-se produït altres expulsions parcials, fugides i deportacions internes, es va anar estabilitzant finalment la distribució geogràfica de la població cristiana i la musulmana, segons es pot observar en el Mapa 1. En general, les comunitats islàmiques, a banda de la seua ubicació en determinades moreries urbanes –no molt grans–, van romandre sobretot en les zones rurals interiors i muntanyenques des de la serra d’Espadà fins al Vinalopó i el Baix Segura, així com en les hortes de la Safor, tot ocupant aproximadament una quarta part del territori. 

En estos llocs, doncs, fins al foragitament definitiu dels seus pobladors més de tres segles després, el 1609, va predominar l’àrab, segons indiquen els estudis realitzats sobre la qüestió. Des d’èpoques primerenques i, sobretot des dels segles XV i XVI i en àmbits urbans o àrees on les poblacions cristianes i islàmiques estaven molt properes i en freqüent contacte, es documenten musulmans, especialment homes, que també entenien i sabien parlar valencià o castellà –en funció de la ubicació–, però en feien un ús totalment diglòssic, ja que la seua llengua habitual i familiar va continuar sent l’àrab fins al mateix moment de l’expulsió, segons mostren totes les fonts directes, com ara les inquisitorials. Per tant, com és sabut, una de les especificitats lingüístiques del territori valencià durant les seues primeres centúries d’existència va ser la destacada presència de l’àrab entre els musulmans subjugats, que si bé a començaments del segle XIV serien entorn de la meitat de la població del regne –que rondaria llavors els 200.000 habitants–, a partir del XV representarien tal vegada una tercera part, la mateixa proporció que en el moment de l’expulsió de 1609 –aleshores d’un total d’uns 400.000 pobladors. 

Paral·lelament, si més no entre els segles XIII, XIV i XV, no van deixar d’arribar nouvinguts cristians del nord, que van ocupar les principals ciutats i viles i la major part del territori, portant amb ells les parles dels seus llocs de procedència, que van configurar, mitjançant les diverses barreges i majories poblacionals produïdes ací i allà, els nous parlars que acabarien per caracteritzar les localitats i comarques valencianes. En este sentit, per bé que en els moments més primerencs de la colonització, a mitjan Dos-cents, Enric Guinot, mitjançant l’anàlisi de milers de cognoms de pobladors cristians, detecta una certa igualtat entre els de procedència catalana i els de procedència aragonesa (sempre sumant-hi alguns xicotets percentatges de navarresos i castellans), prompte hi hagué una majoria de catalans en quasi totes les zones del país. En determinats llocs la tendència fins i tot va ser més tardana, com a la Foia de Castalla, on Vicent Terol documenta fins a finals de centúria una majoria aragonesa, que va canviar durant el primer terç del segle XIV i va establir que a partir de llavors la llengua dels pobles de la zona fóra el valencià, atesa la major presència de catalanoparlants. No obstant això, en algunes àrees sempre hi hagué una majoria de pobladors procedents d’Aragó o de Castella i al llarg de la història es va mantindre el castellanoaragonés –és a dir, un castellà de forta influència aragonesa– o el castellà, que predominava entre ells. Concretament, va ser el cas de les cinc comarques més interiors: l’Alt Millars, l’Alt Palància, el Racó d’Ademús i els Serrans, on els pobladors d’origen aragonés –allà on no van romandre els musulmans– eren fins al 85% dels habitants, i la Vall de Cofrents, on al municipi d’Aiora la població era de procedència castellana. 

Per contra, en la resta de zones habitades per cristians la majoria de nouvinguts foren d’origen català, en percentatges diversos que anaven del 75% o 85% de comarques com els Ports, la Plana, el Maestrat, la Costera, la Safor, l’Alcoià, la Vall d’Albaida i la Marina fins al 60% o 70% d’altres com el Camp de Morvedre, l’Horta de València, el Comtat, l’Alacantí, el Vinalopó i el Baix Segura. L’altre 15% o fins al 40% eren bàsicament pobladors aragonesos i també n’hi havia, en moltíssima menor proporció, navarresos, castellans, occitans o d’altres procedències. En conjunt, fent una projecció aproximativa i afinant la zona concreta d’origen, el mateix Guinot oferix una estimació generalitzable al conjunt dels valencians: «podríem dir que hi trobaríem un 40% de catalans occidentals, un 30% de catalans orientals, un 10% d’aragonesos pirinencs, i un 20% d’aragonesos meridionals; tots junts començant a viure en una mateixa població». D’ací que les parles catalanooccidentals majoritàries, reforçades pel castellanoaragonés dels aragonesos meridionals i també pel català nordoccidental i la barreja d’aragonés i occità que parlaven els aragonesos pirinencs, van acabar per donar lloc al valencià i les seues diverses variants, que van esdevindre majoritàries al llarg del regne. Fet i fet, en vespres de l’expulsió dels moriscos el 1609 tal vegada un 65% dels habitants del territori valencià parlava valencià com a llengua familiar, per un 30% que ho feia en àrab i un 5% que ho feia en castellà –sobretot d’influència aragonesa. 

Amb tot, el mateix desterrament massiu del col·lectiu morisc i la consegüent i gradual repoblació al llarg del segle XVII van produir importants canvis en la distribució lingüística del regne, segons es pot observar en el Mapa 2. En concret, a banda de la important presència de mallorquins a la Marina i el Comtat i de la puntual de genovesos en alguns pobles de la Safor, l’ocupació de les àrees on habitaven els antics musulmans es va fer bàsicament amb pobladors de les terres circumveïnes. Així, eixes mateixes comarques ara esmentades i part important del Vinalopó, amb la repoblació dels valencians dels voltants, van esdevindre totalment valencianoparlants. Però, per una altra banda, les poblacions de l’Alt Millars, la Foia de Bunyol, la Canal de Navarrés, la resta de la Vall de Cofrents i certes parts del Camp de Túria i el Vinalopó van passar a ser castellanoparlants com a conseqüència de l’arribada de valencians de llengua castellana, aragonesos, castellans i murcians. A més a més, de manera paral·lela un seguit de crisis demogràfiques provocades per epidèmies a mitjan centúria van ocasionar que tot el Baix Segura, incloent la important ciutat d’Oriola –la capital històrica del sud del país–, passara a ser poblat per una majoria de castellanomurcians, amb el consegüent canvi lingüístic. Si bé el gran estudiós d’aquell fenomen, Brauli Montoya, documenta valencianoparlants de la zona dirigint-se en valencià a qualsevol persona, encara que saberen que era castellanoparlant, entorn de 1630, dos o tres generacions més tard la llengua havia desaparegut per complet en tots els usos, tant escrits com orals. 

En conjunt, la nova situació del país potser era d’entorn un 85-90% de valencianoparlants per un 10-15% de castellanoparlants i, en qualsevol cas, així va ser com al llarg del segle XVII es va configurar la frontera entre el que hui es considera el domini lingüístic històricament valencianoparlant i l’històricament castellanoparlant, al qual més tard, a mitjan segle XIX, es van afegir la Plana d’Utiel i la localitat de Villena, incorporades llavors a les províncies de València i Alacant. Però la qüestió realment important per a tractar de comprendre la posterior evolució de la llengua majoritària del país, el valencià, és quina relació mantenia amb el castellà més enllà d’esta divisió interna, és a dir, no com a resultat de l’existència de valencians històricament castellanoparlants en determinades comarques, sinó com a resultat de la integració de tot el regne en una monarquia governada des de Castella, la qual cosa va donar pas a una destacada presència de l’idioma castellà en importants àmbits polítics, socials i culturals on el valencià era la llengua familiar. En este sentit, podem preguntar-nos, en comparació amb el proper cas de Catalunya, si s’havia produït una major penetració del castellà i hi havia uns usos diglòssics més avançats o fins i tot si s’havia començat a produir ja una substitució lingüística en les zones tradicionalment valencianoparlants. Hi ha, sens dubte, indicis que semblen apuntar a destacades diferències històriques entre un cas i l’altre. 

4. L’avanç de la diglòssia i la castellanització entre els segles XV i XIX 

Recentment Brauli Montoya i Antoni Mas han traçat, en La transmissió familiar del valencià, una completa panoràmica de la progressiva extensió històrica del castellà en la zona valencianoparlant del País Valencià, mitjançant el recull de molts treballs previs i afegint-hi notables aportacions. Cal indicar, en este sentit, que els principals factors que van marcar la penetració, l’avanç dels usos diglòssics i finalment la substitució lingüística familiar del valencià pel castellà van ser similars als ja esmentats en el cas de Catalunya, començant per l’entronització d’una dinastia reial castellana a principis del segle XV i passant per l’adopció posterior del castellà com a llengua literària d’alta cultura i de producció editorial o la seua presència social constant a través del teatre, les cançons, les predicacions eclesiàstiques, etc. Amb tot, els resultats, com també sembla mostrar la situació sociolingüística actual, van ser destacadament diferents en un territori i l’altre, atés, en primer lloc, que en el cas valencià es van produir casos de substitució lingüística des d’època molt primerenca, que es poden resseguir segons el clàssic model d’anàlisi de la castellanització bastit per Rafael L. Ninyoles: primer, a partir del segle XVI, en «direcció horitzontal i selectiva»; després, a partir del XIX, en «direcció descendent espontània»; i finalment, des de mitjan del XX, a través d’una «difusió coactiva». 

En efecte, a Catalunya no hi hagué substitució de la llengua familiar fins a les dècades centrals del Huit-cents, ni tan sols entre les capes més altes de la societat, però llavors ja feia vora dos segles i mig que el procés s’havia començat a donar entre estes al País Valencià. Així, si bé diversos testimonis de la dècada de 1530 indiquen que el castellà era llavors una llengua coneguda, entesa, usada literàriament i ocasionalment parlada en contextos aristocràtics a la ciutat de València, altres d’entorn de 1610 ja indiquen que fins i tot en certes cases nobiliàries s’estava imposant com a llengua domèstica: «Habla siempre en castellano», li deia una senyora a la criada en una comèdia coetània de Guillem de Castro. Igualment, també els cronistes, dietaristes i memorialistes del tombant de la centúria i la primera meitat del segle XVII apunten a la substitució lingüística en les classes més altes del país i als notables avanços diglòssics del castellà, per a usos públics i escrits, entre cavallers, prelats i juristes. Com és conegut, el secretari del Consell municipal de València i de l’estament militar del regne, el notari de Nules Marc Antoni Ortí (1593-1661), afirmava en 1640 que: 
Si en algun temps –i no tan antic que jo no l’haja alcançat– solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana que, quan en les juntes de la Ciutat, Estaments i altres comunitats algú dels valencians que es trobava en elles se posava a parlar en castellà, tots los demés s’enfurien contra ell dient-li que parlàs en sa llengua. És ara tan al revés que casi en totes les juntes se parla castellà. I encara ha arribat est costum a introduir-se tan estremadament que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la seua autoritat consistix en parlar en castellà. 
És així com un membre de la baixa noblesa de la capital valenciana, jurista i conseller reial, Llorenç Mateu i Sanç (1618-1680), encara pujat en valencià, sembla que criava ja en castellà els seus fills, per als quals va traduir a esta llengua l’Espill de Jaume Roig en 1665: «Yo le traduxe para que mis hijos le puedan entender». La situació, a més a més, es veuria considerablement agreujada com a conseqüència de la repressió imposada després de la guerra de Successió de 1705-1707, com detallarem més avant, fins al punt que un dominic de la mateixa ciutat de València, Tomàs Güell, anotava en les notícies del convent corresponents a 1734 que els notables valencians «hablan castellano a todas horas, con muestras que desprecian la lengua nativa». Però centrem-nos abans en les possibles causes d’esta important diferència històrica amb el cas català. Per què a Catalunya el coneixement i els usos diglòssics del castellà no van arribar en cap cas a la substitució lingüística fins a època contemporània i al País Valencià ho van fer molt abans? Tenia a veure amb una major presència del castellà o el castellanoaragonés al si del regne, com hem vist, des del mateix moment del seu naixement a mitjan segle XIII? 

En relació amb açò, la visió d’Enric Guinot sobre la situació lingüística baixmedieval impulsaria a pensar que no va ser així, ja que considera que a començaments del segle XIV la llengua dels nouvinguts aragonesos s’anava diluint ràpidament dins de la majoria catalanoparlant: «al voltant de 1300 ja s’havia definit el territori on arrelà la majoria dels repobladors catalanoparlants, i on s’integraren, en una o dues generacions, les minories aragoneses i d’altres grups més reduïts encara». Per contra, Emili Casanova, tot i que sense aportar dades empíriques o exemples documentals clars, pensa raonadament que la presència aragonesa sí que degué influir en la familiaritat dels valencians amb el castellà: 
Si analitzem els llibres d’aveïnament de la ciutat de València, l’única emigració significativa que arriba a la capital, a banda de la dels pobles valencians, fins al segle XVII són aragonesos. I això fins als anys setanta d’este segle [XX]. [...] A totes les ciutats del Regne, i en especial a la ciutat de València, cap i casal del Regne, han conviscut des del primer moment de la conquesta gent de parla catalana i gent de parla aragonesa, en diferents proporcions, però sempre amb nuclis significatius de parlants de les dues llengües. [...] El català es va constituir en la llengua administrativa i literària de prestigi per excel·lència, i els aragonesos començaren a aprendre-la per necessitats socials, sense abandonar la seua durant molt de temps i moltes generacions, pel reforç del grup i de les xàrcies familiars i pel contacte amb les constants arribades de grups d’aragonesos, normalment del mateix lloc d’origen o comarca. [...] Des del mateix moment de la conquesta, el català viu al costat de l’aragonés, en convivència i familiaritat. Per això els valencians han vist sempre tan natural el castellà. 
Certament, cal suposar que l’arribada de famílies aragoneses allargada en el temps –no circumscrita exclusivament als moments inicials de la conquesta– comportava una contínua presència de nuclis de gent que tenia el castellà, el castellanoaragonés o un aragonés molt semblant al castellà com a llengua familiar. De fet, alguns documents judicials de la ciutat de València de finals del segle XIII semblen indicar, en efecte, una tendència a mantindre una especial relació entre els nouvinguts en funció de la seua procedència i, per exemple, en la dècada de 1370 es documenten a la mateixa capital fins a un 25% de cognoms d’origen aragonés –per un 65% de catalans i un 10% d’altres llocs. Amb tot, estem parlant en este cas de sectors populars, que difícilment podien influir en el procés de substitució lingüística que es va produir a partir de finals del segle XVI o començaments del XVII entre les capes governants valencianes. És per això que caldria preguntar-se, més concretament, quin paper va tindre el castellà entre estes classes altes des del moment de la conquesta. 

Al respecte, cal tindre en compte que, com a mínim durant el primer segle d’existència del Regne de València, la noblesa d’origen aragonés, principal protagonista del procés conqueridor juntament amb Jaume I, va ser la preponderant dins de l’estament militar valencià. Per exemple, en les Corts de 1301-1302 fins al 70% dels nobles i cavallers convocats a l’assemblea tenien arrels aragoneses, mentre que un 19% les tenien catalanes i un 11% itàliques, al mateix temps que sabem que els primers, que freqüentment mantenien dominis i família al Regne d’Aragó, s’expressaven en castellà o castellanoaragonés en les Corts de 1329-1330. Amb tot, justament a partir d’aleshores, una vegada resolta la disputa foral valencianoaragonesa, la seua preeminència va començar a decaure i ja en les assemblees parlamentàries de la segona meitat del segle XIV són majoritaris els nobles i cavallers de llinatges catalans, encara que també comencen a fer la seua aparició alguns de castellans. Així mateix, encara que no hi ha estudis específics sobre la qüestió, tot sembla indicar que la immensa majoria d’ells, encara que no foren de família catalanoparlant, van adoptar el valencià com a llengua, com a mínim precisament durant el Tres-cents. Els Pardo de Lacasta, posem per cas, escrivien versos i patrocinaven obres literàries en valencià a començaments del segle XV, mentre que els Maça o els Borja –de cognom principal aragonés en este darrer cas, encara que la resta de branques familiars eren d’origen català– també empraven el valencià com a llengua de comunicació, així com els Roís de Corella –d’origen navarrés. Igualment, el cas del castellà de naixement Enyego d’Àvalos, autor de Curial e Güelfa, és també indicatiu de l’assimilació familiar del valencià per part dels arribats a la ciutat de València al llarg d’aquella centúria. 

No obstant això, també és cert que, en repassar la radiografia dels senyors més poderosos del regne realitzada per Manuel Ardit per a mitjan segle XVI, s’observa una gens menyspreable presència de nobles castellanitzats i castellans o d’orígens aragonesos que tal vegada havien pogut mantindre o recuperar l’ús del parlar familiar castellanoaragonés. Dels tres ducs que hi havia llavors al regne, els de Sogorb eren uns Trastàmara castellans, els de Vilafermosa de la família Jiménez de Arenós –de profunda filiació aragonesa– i els de Gandia els Borja, que, segons sembla, poc després ja iniciaven la seua castellanització. Per una altra banda, entre els marquesos hi havia dos que mantindrien la llengua valenciana, els Cardona de Guadalest i els Milà d’Albaida, però els altres dos eren directament castellans: els Cárdenas d’Elx i els Sandoval de Dénia. Finalment, entre els comtes els Pròixida d’Almenara i els Corella de Cocentaina emprarien el valencià, però no és tan segur que així passara entre els Centelles d’Oliva –que, amb branques familiars d’origen aragonés, també havien començat la castellanització en aquella època–, els Coloma d’Elda –arribats d’Aragó a finals del segle XV– o, tal vegada, els Ladrón de Vilanova de Xelva –d’estrets lligams familiars aragonesos. 

¿Va poder influir amb el seu exemple aquell reduït però selecte nucli aristocràtic, que parlava castellà des de sempre o s’havia castellanitzat primerencament per la gran proximitat amb la cort reial, sobre la resta de nobles valencians? No és descartable, sobretot si sumem la resta de factors ja esmentats que eren fruit de la integració del Regne de València en una Monarquia Hispànica de prevalença castellana, al quals, a més a més, caldria afegir el catastròfic estat de dependència econòmica i política en què l’esmentada expulsió dels moriscos de 1609 va deixar bona part de la noblesa valenciana al llarg del segle XVII. No només això, sinó que en el cas valencià hi havia també un altre element d’importància i que segurament marcava certa diferència amb el que succeïa a Catalunya: hi havia una gran proximitat geogràfica amb Castella, que era directament fronterera. No en va el camí de Madrid a València és molt més curt que el de Madrid a Barcelona –uns 350 quilòmetres en el primer cas per 600 en el segon–, una realitat territorial que degué tindre conseqüències lingüístiques, segons apunten diversos testimonis i fets. 

En este sentit, una anàlisi comparativa de les missives enviades pels Consells municipals de Barcelona i València entre començaments del segle XVI i del XVII indica que si bé en el primer cas les relacions epistolars amb Castella –més enllà de la cort reial– eren molt puntuals i no arribaven a l’1,5% de les cartes trameses, en el segon n’eren moltíssimes més, com a conseqüència del manteniment de nombrosos negocis mercantils i d’aprovisionament alimentari, fins a representar un 7,1% del total. De fet, en 1565 els jurats valentins afirmaven en una carta a Felip II que «esta ciutat està tan unida en los comercis y tractes ab los regnes de Castella, y tan propínqua a aquells, que no pot ser tenguda per stranya ni forastera». Per tant, no resulta estrany que el cronista borrianenc Rafael Martí de Viciana apuntara molt poc després, en la dècada de 1570, que: «Veo que la lengua castellana se nos mete por las puertas de este reyno y todos los valencianos la entienden y muchos la hablan». Igualment, la posterior castellanització de la zona fins llavors valencianoparlant del Baix Segura es va produir, com hem indicat, pel veïnatge geogràfic directe amb les terres murcianes. En definitiva, fóra per l’existència de castellanoparlants i de famílies castellanitzades entre l’aristocràcia des del segle XVI, per la feblesa de la noblesa i la seua dependència política envers la Corona, per la mateixa proximitat territorial amb Castella o per la resta de factors que espentaven la penetració del castellà, el fet és que la presència d’esta llengua sembla proporcionalment major al territori valencià que al català en la mateixa època De fet, ja havia començat a donar-se un procés de substitució lingüística entre les capes més altes de la societat, que s’aprofundiria considerablement després de la guerra de Successió amb l’aplicació del Decret de Nova Planta de 1707 i l’aniquilació de l’estructura jurídica, política i institucional del Regne de València

En relació amb això, com constata Joan-Lluís Marfany per a Catalunya, l’enorme daltabaix polític amb què va començar el segle XVIII va accelerar el prestigi social del castellà i va enfonsar el del català en apartar-lo també d’un altre important àmbit: les institucions juridicopolítiques autòctones, que o van desaparéixer, com les Corts i la Generalitat, o es van transformar radicalment, com els nous Ajuntaments, el notariat i la justícia, que es van veure forçats a adoptar la llengua castellana en els seus escrits. Novament, però, s’aprecien diferències notables entre el cas dels catalans i el dels valencians: per bé que entre els primers les escoles eclesiàstiques van mantindre l’ensenyament paral·lel del català escrit fins a finals del segle XVIII i es detecta que era la llengua familiar dels grups nobiliaris, professionals i mercantils, que en feien ocasionals usos escrits, entre els segons, en canvi, tot sembla indicar que la castellanització lingüística va continuar avançant entre les classes altes i urbanes –almenys a la ciutat de València– i que ja durant aquella centúria es va començar a perdre la capacitat de continuar amb els usos gràfics tradicionals, de manera que l’escriptura del valencià es va limitar a textos de caràcter popular amb una ortografia que anava aproximant-se cada vegada més a la del castellà. 

Cal apuntar, al respecte, que el Decret de Nova Planta aplicat al territori valencià va ser més restrictiu, atés que va eliminar tota disposició juridicopolítica foral, mentre que al català es van poder continuar utilitzant les normatives pròpies relatives als afers civils, mercantils, processals i penals del dret privat, el que potser va mantindre en el món jurídic i notarial una memòria aferrada durant més temps al record de les antigues institucions. Paral·lelament, mentre que en el món artesanal pareix que la llengua catalana va ser usual en els escrits dels col·legis i gremis de Barcelona encara durant el segle XVIII, en el cas de la ciutat de València el castellà, que no s’havia emprat mai, sembla que va començar a utilitzar-se de manera sistemàtica a partir de la dècada de 1720, o almenys així ho mostra la documentació del Col·legi d’Argenters. De fet, molt poc després, en 1734, el notari Carles Ros deia que «la lengua valenciana está aora arrimada, pues apenas se escrive en ella cosa alguna» i uns anys més tard, en 1750, ho indicava també el prevere de la catedral de València Vicent Ximeno: «apenas se halla quien la pueda escrivir con buena orthographia, aun en esta capital». No debades, en aquells mateixos moments l’esmentat Ros apuntava que era «el único mantenedor del materno idioma» i que, pel que feia a la seua lectoescriptura, «se halla tan descaecido que apenas hay persona que lo entienda, lea ni escriva, ni se haze caso de él». 

El mateix passava en l’àmbit eclesiàstic, en el qual, per exemple, el primer sermó de la commemoració dels centenaris de la conquesta de la ciutat de València que no es va fer en la llengua majoritària del poble va ser el de 1738, segons indicava el notari Josep Vicent Ortí (1673-1750) –qui encara va escriure poemes i col·loquis en bon valencià tradicional– «porque siendo tan crecido el número de los forasteros, ninguno quedasse privado de tan eruditos conceptos». Així mateix, els dos bisbes valencians que van ocupar la diòcesi de Barcelona entre 1755 i 1775, el valentí Ascensi Sales (1699-1766) i el castellonenc Josep Climent (1706-1781), van copsar clarament la diferència. En un temps en què hi havia sacerdots valencians que indicaven que «la lengua valenciana ni es lengua de corte ni es lengua de púlpito» o que molts d’ells només l’utilitzaven per la festivitat de Sant Vicent Ferrer «para hacer prorrumpir en risa al auditorio», el bisbe Climent publicava els seus sermons a la capital catalana en castellà i català, a dues columnes, mentre que Sales escrivia a Gregori Mayans per tal de fer-li notar les notables dissimilituds en els usos familiars, socials i escrits de la llengua a Catalunya i el País Valencià
El desamor a la lengua del país es mayor en Valencia que aquí; pues muchos padres no permiten que sus hijos, aun privadamente, hablen una palabra en valenciano, diciendo que eso es cosa de labradores o rústicos. Dentro de pocos años no se sabrán leer las escrituras valencianas de los archivos. Yo estrañé mucho que los curas de esa diócesis no repugnasen a que los libros parroquiales se notassen las partidas en solo el idioma castellano. Por lo menos deberían notarse también en el idioma valenciano. En Cataluña, en los libros parroquiales se nota todo en catalán y en las curias eclesiásticas se escrive todo en catalán o en latín, sino es quando se escrive para tribunales de la Corte. A la lengua castellana llaman aquí la lengua del catastro. De mi están contentíssimos aquí porque les hablo en catalán o valenciano y yo tengo particular gusto en hacerlo. ¿Qué diria el pavorde Vilar si oyese las expresiones de desdén y asco con que aora hablan de su misma lengua los valencianos quando él con palabras y obras publicaba las ventajas de ella? 
També el religiós català Joan Antoni Fins (1748-1796), mestre de retòrica a l’Escola Pia de Puigcerdà, remarcava a l’altura de 1780 la clara distinció que hi havia entre altres llocs d’Espanya i Catalunya: «en Valencia, Galicia y Vizcaya, aunque entre la plebe suena su vulgar lengua, la gente culta y distinguida apenas usa otro idioma que el castellano». En definitiva, tot indica que entre finals del segle XVIII i començaments del XIX la consideració social del valencià entre les capes altes i urbanes en ascensió era ja el d’una llengua plenament vulgar i de classe baixa, no només en els usos escrits sinó també en els familiars, atés que una part cada vegada més important dels sectors dominants era castellana, estava ja castellanitzada o en ple procés de castellanització. És ben cert que els grups menestrals de finals del segle XVIII i començaments del XIX encara devien emprar el valencià com a llengua domèstica, com va passar, per exemple, amb el llibrer, editor i gramàtic Vicent Salvà (1786-1849), qui, criat al si d’una família de velluters, parlava valencià i sembla que també el va transmetre al seu primogènit, Pere Salvà (1811-1870), tot i que, en plena consonància amb l’època, va treballar esforçadament per l’expansió dels usos cultes del castellà al llarg de la seua vida. En qualsevol cas, els que ja sens dubte van començar a formar un ben nodrit grup de famílies valencianes que apostaven pel canvi lingüístic eren els de la generació posterior, a partir de la dècada de 1830, com l’advocat Felicíssim Llorente (1807-1883) i la seua dona Maria Olivares (1804-1884), que, tot i parlar valencià entre ells, van educar en castellà el seu fill Teodor Llorente (1836-1911). 

Fet i fet, el procés de castellanització familiar està prou ben documentat a partir d’aleshores, al llarg del segle XIX, gràcies a les detallades anàlisis de Brauli Montoya i Antoni Mas: si a la ciutat de València va començar a generalitzar-se, descendint des de les capes burgeses cap avall, a partir com a mínim d’aquella mateixa dècada de 1830, a la d’Alacant ho va fer des de la de 1850, a la de Castelló més o menys des de la de 1870 i encara un poc més tard a Alcoi i Elx. El fenomen, a més a més, va anar de la mà d’una assumpció plena del castellà com a llengua exclusiva de cultura que espentava encara més el valencià cap a la consideració d’un parlar tosc, inapropiat i indigne, en contrast amb el que passava paral·lelament a Catalunya. Així, fins i tot els que defensaven el seu manteniment com «una de les més sagraes herències d’un poble», davant del «desdé mal entés» d’altres sectors socials, ho feien supeditant-ho totalment a l’ús culte i oficial del castellà com a «llengua nacional»; un article del lletraferit de caràcter popular Jaume Peyró (c. 1830-1874) publicat en 1862 en el setmanari satíric de València El Tio Nelo ho exemplificava a la perfecció: 
Que es parle, que cundixca, que s’amostre, que predomine la grandiosa parla castellana, molt bé, ¡pues no faltava més que condenara jo això! Al contrari; jo en este punt estic en contra del patriotisme exagerat de Catalunya, aon hasta fa pocs anys era general amostrar en les escoles de primeres lletres en llenguatge català i aon en poblacions importants se predica encara en algunes parròquies en la mateixa llengua. Jo vullc que el poble, hasta eixe que diuen ‘baix’, sàpia (i bé, si pot ser) parlar en castellà i en llatí, i en russo, com a que jo volguera que al poble se li amostrara tot. 
En aquells moments, després de l’extensió social de la diglòssia i fins i tot dels inicis de la substitució lingüística entre les capes més altes de Catalunya, també s’iniciava la valoració del català com a llengua de cultura entre els primers renaixencistes. El filòleg Manuel Milà i Fontanals, per exemple, vindicava i valorava l’ús que en feien els catalans a l’altura de 1867, en contrast amb el que passava entre els valencians: «Parlam-lo sempre que’es deu y’s pot parlar, y no’l fem malbé a gratsient per semblar més pulits o més sabis, com alguns presumits de las ciutats y alguns mestrets de fora, o com algun desnaturalisat perpinyanès o valencià que castiga als seus fills si se’ls escapa una paraula de la llengua de llurs avis, qu’és la seva pròpia». També des de la mateixa ciutat de València l’advocat Jacint Labaila (1833-1895) en remarcava la notable diferència en aquella mateixa dècada de 1860:
Los valencianos, aunque emparentados íntimamente con los catalanes por las relaciones de historia, de clima, de lengua y de inmediación, somos sin embargo muy diferentes; es tan distinto el carácter de cada pueblo que, solo acaso por la diferencia de carácter, y por las consecuencias que de ella se desprenden, somos antípodas; parece que nos separe un continente. Los catalanes, amantes de todo lo suyo, amantes hasta la idolatría, han hecho de su Barcelona una ciudad que marcha al frente del progreso español; los valencianos, desdeñosos de todo lo nuestro, dando a todo lo del país menos valor del que realmente tiene, somos pródigos en alabanzas para con los demás y guardamos el vituperio para nosotros: ¡triste verdad que, por desgracias, la fuerza de la esperiencia me hace conocer! Como consecuencias, pues, del amor al país, los hijos del Principado rezan, enseñan, hablan y escriben en catalán; y por otra consecuencia, idénticamente lógica, los descendientes de Ausias March y de Mosén Jaume Febrer olvidamos el valenciano, no lo hablamos ya, ni lo escribimos. Nuestro dialecto se ha tomado siempre, con raras aunque honrosas escepciones, como lengua propia para la jácara y para lo ridículo y hasta para estilo poco decoroso. 
Fet i fet, també altres testimonis de finals de la centúria indiquen com les classes urbanes i notables vinculaven expressament el valencià als sectors rurals i illetrats, fent-ne una identificació clarament burlesca, com rememorava Teodor Llorente i Falcó (1869-1949) que succeïa en les celebracions burgeses de Carnestoltes: «El atuendo era el del antiguo campesino valenciano: zaragüelles, “chopetí”, alpargatas de cáñamo y medias caladas, pañuelo de seda a la cabeza y manta. Solían reunirse en grupos, y siempre llevaban una descomunal navaja de madera, cuya hoja iba teñida de sangre, o una zanahoria de grandes proporciones. El “ché”, pero un “ché” vibrante y prolongado, llevábanlo siempre en la boca. Había que presentarse siempre lo más burdamente posible y, en la mayoría de las veces, haciendo alardes de la más acentuada grosería». En definitiva, sobre esta realitat social va nàixer la Renaixença literària, primer entre uns poquíssims interessats i un poc més avant, a partir de la fundació de Lo Rat Penat en 1878, entre un sector un poc més ampli, però, com és conegut, amb notables limitacions d’acció i extensió, sens dubte entre altres raons per la situació que hem vist fins ací. Hi havia, doncs, possibilitats de salvar i dignificar el valencià, atesa la dinàmica històrica heretada?

5. Va arribar o arriba massa tard el valencianisme contemporani per a salvar la llengua?

...

Es pot llegir la resta del capítol, amb les notes i referències bibliogràfiques corresponents, juntament amb els altres textos indicats a continuació, en el llibre coordinat per Antoni Martínez BernatIdentitat(s) a la cruïlla. Valencianitat i reptes territorials (Afers, 2019, 340 pàgines), que es pot adquirir per només 19 euros, sense cap cost d'enviament addicional, des del següent enllaç: http://bit.ly/2mDzzFT.

Pròleg: "Un país en construcció" (Vicent Marzà)

Introducció (Antoni Martínez Bernat)

LA DUALITAT VALENCIANA: VALENCIÀ/CASTELLÀ

1. "El conflicte lingüístic en perspectiva històrica: una comparació entre el cas valencià i el català" (Vicent Baydal)

2. "'Aquellos de quines no hablamos'". El 'factor castellà' en la narrativa del valencianisme polític (1962-1992)" (Antoni Rico)

3. "La 'dualitat' valenciana: relacions especulars, percepcions i asimetries" (Miquel Nicolàs)

LA "TRIPLICITAT" VALENCIANA: LES PROVÍNCIES

4. "La valencianitat des de la frontera sud" (Josep-Enric Escribano)

5. "La fractura horitzontal: una aproximació sociològica a les relacions entre Alacant i València" (Vicent Flor)

6. "De què parlem quan parlem de les diputacions? Una visió política del país" (Maria Josep Amigó)

7. "El fet provincial. Una visió jurídica" (Vicenta Tasa)

8. "Reptes de l'ordenació del territori valencià. Són les comarques una solució adequada? (Joan Carles Membrado)

9. "Un país, per fi, amb política?" (Anselm Bodoque)

10. "El país és el paisatge" (Maria Josep Picó)

11. "El valencianisme i la veritable dualitat valenciana. Una mirada a llarg termini" (Antoni Martínez Bernat i Amadeu Mezquida)


Mapa 1 i Mapa 2: Àrees aproximades de predomini lingüístic al Regne de València a començaments del segle XV i a començaments del segle XVIII


dilluns, 4 de novembre de 2019

"Mimi Picoretes" i "Bruna i el drac", la nova aposta infantil de Llibres de la Drassana

Feia temps que en Llibres de la Drassana veníem rumiant la possibilitat de llançar una col·lecció de títols per als més menuts de la casa. A tots ens ha passat trobar-nos que en les prestatgeries de les llibreries o ja a casa, amb els llibres que han regalat als nostres fills uns i altres, ens trobem amb la immensa majoria dels textos escrits en castellà o en estàndard català i bé, no passa res, perquè tots ens entenem i al remat som els majors els que llegim els llibres als xiquets, però fa una miqueta de ràbia, evidentment. Per què no podem tindre una bona selecció i oferta de contes en estàndard valencià, sense haver de canviar les nostres paraules habituals i l'imaginari col·lectiu propi dels valencians? I és així com finalment, tot i l'arriscada aposta econòmica que comporta fer bons àlbums il·lustrats, ens hem decidit a llançar dos primers títols en valencià en una nova col·lecció infantil de l'editorial, anomenada Drassaneta

Es tracta, d'una banda, de Mimi Picoretes, que hem preparat la il·lustradora britànica Jem Maybank i jo mateix, i, d'una altra banda, de Bruna i el drac, fet per l'il·lustrador serbi Aleksandar Zolotic i Josep Vicent Miralles. En el primer cas el conte narra la història d'una gosseta ratera valenciana que viu a l'Albufera de València amb la seua família cuidant una barraca, en època medieval, però és expulsada pels amos perquè, en compte de lladrar als intrusos, els fa cosconelles i acaba fent-se amiga d'ells; finalment, després de llançar-se a la mar cap a terres llunyanes i passar aventures amb nous animalets que anirà coneixent, arribarà a terres bretones i es trobarà amb dos personatges ben coneguts de la literatura medieval valenciana, Tirant i Diafebus! Quant al segon conte, la història naix d'un parell de preguntes universals: què és en realitat el monstre? I de quins materials està feta la por? Un bon dia apareixerà un temible drac a la cova del Montgó, bramant i tirant foc, davant l'horror dels habitants de la Marina. Però no tot és el que pareix i si es tenen la curiositat i el valor suficients, com els tindrà Bruna, podrem descobrir que en realitat es tracta d'un drac enfitat per menjar massa carabasses i la seua nova amiga el curarà amb un remei casolà de romer, boja i timó.

Són, en definitiva, contes feliços que busquen estranyes amistats i tracten de superar les pors i els prejuís dels nostres xiquets i xiquetes per tal de trobar què s'amaga més enllà del nostre entorn, alhora que es divertixen. Esperem que siguen del vostre gust i que els trobeu en les vostres llibreries més properes, però si voleu col·laborar ja en el seu llançament, amb un descompte de fins al 30% (28 euros els dos contes en lloc de 40), ho podeu fer exclusivament a través d'este verkami de Llibres de la Drassanahttps://www.verkami.com/projects/24676-llibres-de-la-drassana-2019. Només li queden uns dies, així que ja sabeu, afanyeu-vos! Vos deixe mentrestant ací un aperitiu  gràfic de les dos històries. 














diumenge, 3 de novembre de 2019

Noms medievals de dona del Regne de València (1250-1300)

Noms valencians de dona d'època medieval*

Fa cosa d'un mes i mig que l'historiador de la Universitat Jaume I de Castelló Vicent Garcia Edo va publicar en el seu Facebook un llistat de noms de dona, procedents de documentació del Regne de València de la segona mitat del segle XIII, que ha anat recopilant al llarg de la seua extensa carrera investigadora. I com que les xarxes són tan fugisseres, i sé a ciència certa que el tema interessa molt -no debades l'entrada a "Noms mallorquins medievals" és una de les més vistes del blog-, volia deixar constància estable ací mateix de les seues indicacions. D'una banda, apunta una cosa ben interessant i és que, tot i que els segles plenomedievals i baixmedievals són el de la progressiva cristianització dels noms, en l'àmbit de les dones s'aprecia una major pluralitat onomàstica que en en el cas masculí, que llavors ja estava més vinculat al santoral catòlic. D'una altra banda, exposa fins a 206 noms de dona, incloent diminutius, documentats entre la població valenciana d'aquell període de 1250 a 1300, és a dir, corresponents a les primeres generacions de famílies que van donar cos al nou Regne de València fundat per Jaume I poc abans. Ací van, ordenats alfabèticament i adaptats a l'ortografia actual.

Agnés, Alaix, Alamanda, Alàs, Alda, Alegra, Àleu, Andreua, Àngela, Arnalda, Arssena, Astruga, Aixa, Aziza. 

Balada, Balaguera, Balia, Barcelona, Baronaç, Bellvera, Benencasa, Beneita, Berenguera, Berenguerona, Bernarda, Bernardona, Bertolomeua, Bevenguda, Blanca, Blancafort, Bonada, Bonafilla, Bonanada, Boneta, Bonira, Bonsolàs, Borrassa, Bruna, Bruneta. 

C 
Canceta, Canosa, Castellana, Castellaneta, Castellona, Catalana, Catalina, Caterina, Cavallera, Cerena, Cília, Clersona, Companya, Corbera, Crestiana. 

D
Doeta, Dolça, Domenga, Domengueta, Domenja.  

E
Elfa, Elicsén, Elienor, Elvira, Elvireta, Escudera, Espanya, Ermessén, Esclarmonda, Esperta, Estefania, Estella. 

F
Fandia, Fàtima, Fatimela, Febrera, Felípia, Ferrera, Ferrussa, Floreta, Francesca, Fresca.

Gaçona, Gaieta, Gerissa, Germana, Gila, Gimília, Gisborga, Godalla, Gogera, Gràcia Gracina, Granada, Guasqueta, Guerauda, Gueraldona, Guia, Guilaberta, Guillemona, Guillelma, Guilsen.

Issolina, Isabel.

Jacma, Jacmeta, Jacoba, Joana, Jordana, Joia, Júlia, Justa. 

L
Llobeta, Llombarda, Llorença, Llorencina. 

M
Macdalena, Macianeta, Maleta, Mansèlia, Marca, Marcona, Margalida, Maria, Marianeta, Marieta, Marina, Marió, Marta, Martina, Massana, Massota, Mateua, Majol·la, Maimona, Major, Menga, Minga, Micaleta, Midona, Mirona, Mília, Mingueta, Miquela, Mirona, Modolona, Molinera, Monsona, Mullera. 

N
Narbona, Nicolaua. 

O
Ocella, Òria, Ortolana, Ozenda

P
Paença, Palleressa, Pascaleta, Pasquala, Pelegrina, Pereta, Perpinyana, Piquera, Poleta, Pomara, Ponça, Proençala, Prous. 

R
Ragadela, Raimundeta, Ramona, Ramoneta, Regina, Revella, Ricarda, Roga, Romea, Romeua, Ròmia, Rona, Roselleta.  

S
Sadona, Saminya, Sança, Sanceta, Sançona, Sanxa, Saura, Saurina, Sent Justa, Serena, Sibília, Sicília, Simona, Simoneta, Sobirana. 

T
Tamarida, Tarragona, Teresa, Toda, Tomaseta, Torretes. 

U
Urraca. 

V
Valença, Valldaura, Verduna, Vidalona. 


*La imatge correspon a un manuscrit morellà de la dècada de 1340 en el qual, entre altres coses, apareixen alguns noms de dones. En concret, en el fragment de la imatge hi ha escrit: "Sa muler d'en Fontana, IIII liures, pagat. L'amiga Dolcina, III liures, de lana. Na Lombarda, I liura, pagat, d'estam. Na Floreta, I liura, d'estam. Na Valenceta, I e miga, d'estam."