diumenge, 31 de desembre del 2006

Pareguts raonables (I)

Ahir vaig vore "The hills have eyes", la de 1977, el clàssic de Wes Craven del qual ell mateix ha fet un remake este any que acaba. Independentment que la comparació entre una i altra, la de 1977 i 2006, es presta a fer una anàlisi de com millorar notablement una pel·lícula amb xicotets canvis de guió, una millor definició dels personatges i una adequació de les tècniques cinematogràfiques, el que més em va sobtar va ser un paregut raonable que hi vaig trobar:

El salvatge "Mart" a la pel·lícula


El salvatge "Toni de l'Hostal" a Mãemeua



dissabte, 30 de desembre del 2006

Colla de farsants?

Estos dies estic aprofitant per vore una mica més la televisió de l'habitual, tot gaudint dels canals per cable de cals meus pares. D'una banda he descobert els films de terror de Zé do Caixão -també anomenat Coffin Joe-, un personatge creat pel brasiler José Mojica Marins (biografia), director brasiler que va ser definit com una barreja entre Russ Meyer i Luis Buñuel, i jo encara diria més, entre estos, Jess Franco i Leopoldo Panero (sólo ETA hace oposición), és a dir: terror i drama psicològic, pors psíquiques, rèptils, aranyes, insectes, sexe, desig, canibalisme, relacions turmentoses, mort, experiments, creus, religió judeocristiana, turbulència... Ací vos deixe l'enllaç a un documental sobre José Mojica a l'emule i el tràiler d'Esta noite encarnarei no teu cadáver (1967) al Youtube:










També he descobert el programa
Extreme Makeover, traduït al castellà com Cambio Radical, on algun lleig o lletja (de vegades suposat) se sotmet a diverses operacions (rinoplàstia, lifting, abdominoplàstia, mentoplàstia, liposucció, implants dentals, implants de pèl, peelings, etc.) i acaba tenint una cara-cartró impressionant davant el goig i cridòria dels seus familiars i amics. Fa por, però ahí que estava jo veient-ho.

Abans: Un tio normal

Després: Un tio estirat.



Finalment, ja en els canals generalistes he pogut observar, a trossos i mossos, com avança l'imperi del misteri d'Íker Jiménez. Conec gent que veu el programa perquè li diverteix la seua manera de vendre'ns la moto tot i que no se'n creu ni pruna, però també conec altra gent que desgraciadament creu en estes coses i li té una mena de respecte per la seua "rigorositat" en el tractament d'allò paranormal. Ahir vaig poder sentir també el seu programa de ràdio i certament ell i el seu equip són meravellosos en crear climes misteriosos, amb uns calificatius adequats i minuciosos com si d'una novel·la de Poe es tractara, amb indicis casuals en el moment oportú o terribles sensacions en llocs suggestius. Uns artistes,
uns "farsants amb gràcia" com diu el crític David Broc, com aquells que venien xarops miraculosos al salvatge Oest nord-americà. Llibres d'un únic exemplar al món que troben en una llibreria qualsevol d'un petit poble de la muntanya, bolígrafs que cauen assenyalant certs registres que no s'havien mirat, monges caritatives que acullen i donen la clau als laboriosos i cansats periodistes, etc. El més trist és que científics amb títols, investigadors reconeguts per la comunitat acadèmica (historiadors de l'art, arquitectes, metges, etc.), es presten a donar "rigorositat" a estes "profundes" recerques, tot embolicant la troca, llevant clarividència a les investigacions científiques i confonent el personal.



I és que moltes vegades la "conxorxa" és recolzada per megaproduccions internacionals, com la que van passar i "analitzar" el dia de Nadal, The Exodus decoded, un documental dirigit pel jueu canadenc Simcha Jacobovici que tracta de demostrar que els fets narrats a l'Èxode, el segon llibre del Pentateuc (l'esclavitud del poble hebreu, les plagues d'Egipte, la travessia pel desert guiats per Moisés, les taules de la llei, l'arca de l'aliança, els 10 manaments, i, per fi, la terra promesa d'Israel per al poble elegit de Déu), van ser verídics. El documental ha estat produït per James Cameron (el de Titanic entre d'altres) i, evidentment, amaga (o no tant) els interessos de jueus i sectes cristianes per demostrar que allò narrat a la Bíblia és vertader, incloent les suposades traves posades pels musulmans per amagar-ho (si no pagues els permisos a Egipte i inclous la visió d'almenys un arqueòleg de la zona és normal que no et deixen filmar a zones arqueològiques; no és qüestió d'amagar res). Li passa una mica com a les teories de Bilbeny, les quals ja vaig tractar de criticar al blog d'Esclafamuntanyes: certes coses són versemblants però la teoria sencera en si ha de pressuposar massa coses (i massa males voluntats) per ser sostenible; a més, són teories polítiques de finalitats simples, bastant allunyades dels interessos reals de la historiografia. No diré més que la pregunta i resposta final del documental: "va ser l'Èxode un esdeveniment de la natura o va obrar en ell la mà de Déu? Deixarem que l'espectador decidisca". El que faria jo amb els diners invertits en eixe documental per explicar la conquesta i colonització de les terres andalusines que formarien Aragó, Catalunya, Balears, València i Múrcia... Ens falten departaments de comunicació i d'atracció de capital als historiadors nostrats...



Tot plegat, misteris que han copat la programació de Cuatro, aquella cadena inicialment "seriosa" que ràpidament ha derivat cap a un Channel nº 4 frívol i escabrós, uns matins de García Campoy totalment roses i un Gabilondo diluit. De fet, sembla que la cadena s'ha rendit al faener Íker Jiménez i el trau fins i tot en els especials de Disney per parlar de la misteriosa silueta de Mickey Mouse que apareix en totes bandes com una enigmàtica senyal. Però moltes anècdotes i històries són tan increïbles que passa com amb el PP després de mentir en l'11-M: després ja no et pots creure res, almenys de les mateixes persones. I, si no, mireu este impagable vídeo del Gran Wyoming, que té ferotges crítiques al Youtube per clavar-se amb l'idolatrat Jiménez:




O sobretot el cas d'Istotxnikov, "un cosmonauta rus que la Unió Soviètica va voler apartar de la Història" segons Íker Jiménez i el seu investigador Gerardo Peláez, la història del qual es tractava, irrisòriament, d'un muntatge creat i exposat pel fotògraf català Joan Fontcuberta.



Ho explica amb més detall Magonia i ja ho va denunciar el crític televisiu Ferran Monegal, el qual, a més a més, va traure el tall de la setmana següent en què Jiménez, davant l'allau de crítiques, es "disculpava", mantenint al cap i a la fi la seua farsa total: si no és un misteri es tracta d'una llegenda còsmica.





En tot cas, s'hi crega o no, amb Íker es poden disfrutar de casos com el del fantasma del Palau de la Generalitat, detectat segurament els dies en què s'hi acosten Alfonso Rus o Eduardo Zaplana per allí. És l'enigmàtica clau que els falta...


dilluns, 25 de desembre del 2006

La nit de Nadal

He sobreviscut a unes setmanes intenses de treball en què el blog se n'ha ressentit (i continuarà fent-ho), però almenys sembla que està valent la pena. Ara han arribat les vacances de Nadal, estic a València, espere poder assistir a gatxulls diversos ja que ahir no ho vaig poder fer, i, mentrestant, gràcies a un bon veí que accedeix a internet via linksys, puc fer-ho jo de moment i comentar la metàfora de la pel·lícula passada ahir per la nit pel mític Cine Club (Butaca) de La 2.



Es tractava de The Cardinal (1963) d'Otto Preminger. Encara no l'he vista, però el meu interès pel seu director arran de vore Anatomy of a Murder (1959), una de les pel·lícules que estranyament més ha aconseguit divertir-me durant dues hores i mitja, i pels títols de crèdit dissenyats per Saul Bass, han fet que conega ja els detalls i problemes de la gravació amb el "terrible Otto", que va portar pel carrer de l'amargura el protagonista Tom Tryon, així com la part bàsica de l'argument.

Doncs bé, en engegar la televisió, conforme es veia el comiat de la missa de Nadal de Benet XVI apareixia la mascareta de Cine Club per donar pas a la pel·lícula. Evidentment no sé qui va ser el responsable de la seua programació, però sembla que hi havia una clara intenció d'enllaçar un fet amb un altre: el film tracta sobre la vida d'un sacerdot nord-americà que arriba a cardenal després d'haver superat pels fets les injustícies i contradiccions de la jerarquia eclesiàstica catòlica, com ara en el cas de la seua tebiesa contra el nazisme a Europa o el racisme als Estats Units d'Amèrica, però sense enfrontar-se fortament a ella per finalment formar-hi part amb el seu ascens al cardenalat. És a dir, com en quasi totes les obres de Preminger, els actes bondadosos de les persones conviuen amb els seus mateixos actes roïns o injustos; al cap i a la fi, som pura contradicció i ningú és del tot bo ni del tot malvat.

Era doncs un missatge socialista redemptor cap a l'Església de dia de Nadal: no ens agrades però reconeixem que fas moltes coses bones? O, contràriament, era un missatge socialista incisiu contra l'Església malgrat ser dia de Nadal: tot i haver-hi algunes persones amb bona intenció no teniu més solució que la destrucció total? Segurament no era ni una cosa ni l'altra i probablement els programadors van pensar "què posem després de la missa?" i va respondre algú "Una de rectors i va que xuta..."

dimarts, 19 de desembre del 2006

Seychelles, quin paradís!

Bandera de la República de Seychelles

La República de Seychelles està formada per un arxipèlag de 115 illes al nord-est de Madagascar que alberga una població d'uns 80.000 habitants, la majoria seychellians nadius, de religió catòlica i llengua criolla seychelliana.



La república es declarà independent de la Gran Bretanya el1976 i des de 1977 fins a 2004 el seu president va ser el populista
Albert René, arribat al poder a través d'un colp d'estat. En 1979 instaurà el seu partit polític com a únic, el Partit Progressista del Poble de Seychelles, i així i tot convocà eleccions en 1984 i 1989, que evidentment guanyà. Tanmateix, el 1993, davant la pressió interna i de la comunitat internacional, procedí a una obertura del sistema polític i continuà guanyant les eleccions democràtiques amb més del 65% dels vots. En 2001 el seu suport baixà al 54% front el 45% del candidat del Partit Nacional de Seychelles, que al·legà frau electoral. En 2004, el president, de 70 anys, després de quasi 30 al poder i sembla que afectat per una malaltia, traspassà els poders al seu vicepresident.

El més particular del seu mandat ha estat el sistema econòmic desenvolupat: l'Estat dirigeix quasi absolutament l'economia, aportant més del 50% del Producte Interior Brut i controlant les llicències d'importació de béns i servicis, bo i redistribuint-los. D'altra banda, una política de baixa pressió fiscal i d'encobriment de la procedència de les divises estrangeres han atret capitals fugitius de tot el món. De fet, en 1995 l'Acta de Desenvolupament Econòmic donà immunitat de tota extradició als estrangers i de confiscació dels seus béns, tot i que hagué de ser derogada finalment per la pressió de Gran Bretanya. Tanmateix, comprar la nacionalitat seychelliana és relativament barat: 25.000 dòlars. I els ciutadans seychellians rarament són extraditats.

Així Seychelles ha arribat a ser l'estat amb la renda per càpita i l'Índex de Desenvolupament Humà més alts de l'Àfrica sudsahariana, però a costa de ser un d'eixos paradisos fiscals que els països de l'OCDE pressionen amb tanta tibiesa. Al cap i a la fi, si no eres tan parat com Mayte Zaldívar, és rendible anar a un paradís fiscal: platja, pocs impostos i res d'extradicions. No seria una bona manera de lluitar contra el crim organitzat i el frau fiscal als nostres països eradicar-los completament? Si voleu participar donar més força a la pressió exercida per l'organització europea ATTAC contra la delinqüència financera i els paradisos fiscals podeu signar ací.

O si preferiu amagar els vostres capitals podeu contactar amb l'Oficina d'Inversió de les Seychelles o comprar un bitllet d'avió a qualsevol d'es
tos llocs: Anguilla, Antigua i Barbuda, Aruba, Bahamas, Bahrein, Belize, Illes Bermuda, Illes Caiman, Illes Cook, Xipre, Dominica, Gibraltar, Granada, Guernsey, Illa de Man, Jersey, Malta, Illes Maurici, Montserrat, Nauru, Antilles Holandeses, Niue, Samoa, St. Christopher & Nevis, St. Lucia, San Marino, St. Vincent and the Grenadines, Turks & Caicos Islands, US Virgin Islands, Vanatu, etc. I en eixe cas segur que esteu contents de sentir l'himne d'eixe gran petit país: l'Himne seychellià.


dilluns, 18 de desembre del 2006

Quina por

Et ningun home que aquesta franquesa quisiere quebrantar a todos los pobladores de Villel, que yo don Alfonso rey [h]e feyta, sea maldito de Dios e de Santa María, et sobre todo aquesto peresca asín como Sodoma et Gomorra et sea soterrado dentro en los infiernos por todos tempos, amen, amen, amen.

Clàusula final de la carta de poblament atorgada per Alfons II d'Aragó als colons de Villel (Aragó). Febrer de l'any de 1180.

divendres, 15 de desembre del 2006

Llibre dels fets de Jaume I

Crònica del rei en Jacme
Foli Ir del Manuscrit 1 de la Biblioteca Universitària de Barcelona (1343)

Fins ara no havia necessitat fer cap recerca "seriosa" a la crònica de Jaume I i no m'havia preocupat per tindre una edició digital. Ara que l'he necessitada he anat per feina i en principi només trobava facsímils com estos:
- Reproducció digital del manuscrit de la Biblioteca Universitària de Barcelona (1343)
- Reproducció digital del manuscrit de la Biblioteca Nacional d'Espanya (s. XV, segons Soldevila)
- Reproducció digital de l'edició de Marià Aguiló (1873)

Però finalment he trobat l'edició més útil a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives, precisament la que feia més temps que estava penjada a la xarxa:
- Edició digital (.html) basada en l'edició de Marià Aguiló (1873)
No és una meravella perquè l'ortografia no està normalitzada i hi ha certes errades de transcripció, però facilita la cerca de determinats passatges. En tot cas, he penjat la còpia d'eixa edició en un sol document de word a l'excel·lent servidor gratuït d'Archive.org:
- Llibre dels fets (.doc). Edició digital basada en l'edició de Marià Aguiló (1873)


dimecres, 13 de desembre del 2006

Sva-Ters en directe a València


Divendres a la nit, a la sala Cormorán de València-ciutat, l'antiga Roxy, els alcassers Sva-Ters presentaran el seu darrer disc Berlangastyle. Un magnífic títol per a un treball que, al meu parer, millora en molt el precedent, tant pel que fa a melodies i cançons com pel que fa a qualitat musical. Humor, marxa, reivindicació, ballet, festa i diversió assegurada. Per a mostra, un botó:



Enhorabona pel disc i qui puga anar, que ho disfrute per mi.

dimarts, 12 de desembre del 2006

El moll de l'os

Estos dies no tinc temps d'escriure al blog malgrat que tinc moltes coses a dir. Estic tractant d'arribar al moll de l'os d'una petita qüestió historiogràfica. I mentre més m'hi acoste vaig pensant si el moll de l'os i el meollo de la cuestión tenen res a vore. I, efectivament, el moll és la medul·la òssia però també és la matèria que constitueix la part central de la soca i de les branques dels vegetals llenyosos, és a dir, el meollo castellà, que prové igualment del llatí medulla i, si no ho he entés malament, seria, per exemple, tant la part de l'anell central en el cas dels arbres...:


...com la part comestible de fruites que tenen pinyol o clovella:


Però a banda de medul·la òssia i medul·la vegetal, com tots sabem, moll ha estat una de les paraules preferides pel nacionalisme d'esquerres per definir la societat valenciana, tot seguint la coneguda frase del comte-duc d'Olivares en les Corts de 1626 sobre els valencians, que Fuster va citar en la introducció de Nosaltres, els valencians: tenemos a los valencianos por más muelles [que catalans i aragonesos]. I, com defineix el GDLC, este moll vol dir que cedeix fàcilment a la pressió -fet normal pel que fa la situació de 1626 i les característiques particulars del poder reial al regne de València-, i prové del llatí mollis, 'tou, flexible, suau', accepció de la qual supose que també deriven estos molls:



Però moll encara té més significats etimològicament diferents. També hi tenim el moll que serveix per a facilitar l'embarcament i el desembarcament de persones i mercaderies i, de vegades, de refugi a les naus, que deriva del grec môlos i del llatí moles (com també, per exemple, mola):


I, encara hi ha més molls al món vegetal...:

...una flor, un tipus d'orquídea (Orchis laxiflora)...


...una planta comestible, el blet moll (Atriplex hortensis)...

...i també al món animal, del llatí mullus, el meu moll preferit, :


divendres, 8 de desembre del 2006

L'infant i l'orat diuen la veritat... Adagis 270 anys després (III)


Continue amb la selecció de Carles Ros:

Gòs que lladra, no mocèga.
Gallina vella, fa bon caldo.
Gat nyaulador, jamès bon caçador.

Hostes vindràn, que de casa ens trauràn.
Hon se fa foch ix fum.
Hon no hià sanch, nos fan botifarres.

Lo Cavaller, à la guerra, y el Laurador, à la terra.
La dona qui prèn, sòn cos vèn.
La lletra per lo cul entra.
Lo menester fa fer.
Largues rahons acurten la nit.
Lo qui diu que ja sab prou, lo cap té mes gros que un bou.
Lhoste, com lo peix menut, al cab de tres dies put.
Lo criat questà pagat, té sempre lo braç trencat.
Lo qui sevix à comù, servix à tots, y a ningú.
Lo Laurador tè de estar prop dels qui fa treballar.
Lhome qui lluny và à casar, va enganyat, ò va à enganyar.
La dona qui es ben casada, no té sogra ni cunyada
Los colses no has de possar en taula, pera mentjar.
Lo qui un cove sabrà fer, jà pot dir ques Cistellèr.
La rahó no vol força.
Lo mal entra per lliures, è ix per onces.
Lo manar no vol par.
Los qui casen per amors sempre viuen ab dolors.
Lo peix pera quil mereix, y la ganya pera el gat.
Linfant, y lorat, diuen la veritat.
Lo temps tot ho cura.
Lo quel Metje erra, cobri la terra,
La bona capa, mòlt tapa.
Lo que not ha de aprofitar, deixau anar.
Lamistat no tè preu.
Lo barato es car.
La experiencia, es mare de la sciencia.
La practica trau Mestres.
Lo burro de Arcadia, carregat dor, y mentja palla.
La recayguda, es pitjor que la cayguda.

dimecres, 6 de desembre del 2006

Problemes d'habitatge

L'Avinguda de França en la seua bona època? La Vila-Joiosa? Benidorm? Cullera? Què va, què va: La Meca.




La societat d'inversors Investors Provident construeix Le Meridien Towers, uns edificis d'apartaments a la ciutat santa de l'islam que connecten directament amb la mesquita d'Al-Haram, la que conté al seu interior la Kaaba, la casa de Déu.



Doncs bé, els preus van dels mòdics 5000 euros per 6 nits en temporada baixa als quasi 1.100.000 euros per 25 anys que costa la suite reial.


Algú s'apunta a la peregrinació?

Via: Jàfer.


dimarts, 5 de desembre del 2006

Darrers descobriments musicals

- Asstrio: Format d'organ trio, tan popular en el Jazz-Soul dels anys '60, però des d'una òptica moderna, barrejant Funk, Jazz i Rock amb bones dosis de Groove.
Vídeo 1, Vídeo 2 (i més al youtube).




- Anímic: Anímic és un grup de música l'estil del qual ningú s'atreveix a definir. En ocasions s'ha dit que naveguen entre un pop suau amb aires folk, encara que això tampoc ajuda massa a fer-se una idea de com sonen. La millor opció, escoltar algun tema, aleshores quedarà patent que la bona música no té estil. Terapia per a nostàlgics d'infàncies perdudes.
Cançó 1, Cançó 2 (i ací podeu baixar les cançons del seu darrer disc sota llicència Creative Commons)


diumenge, 3 de desembre del 2006

Abertzales valencians, no voteu Batasuna (CpPV), voteu PP

Abertzales valencians:
- Si voleu cultura obrera (Sólo he sido un obrero que ha terminado el trabajo de un compañero, Rafael Blasco)
- Si voleu anticolonialisme (Intuyo que en la actitud de los sirs y lords ingleses en la UE, que defienden a propietarios franceses, alemanes o ingleses, hay un deje colonialista. [...] No nos merecemos el trato que nos da la UE y tiene un deje colonialista)
- Si voleu defensa de la terra (Ya está bien de considerar piratas a los promotores como malvados personajes de Dickens y de menoscabar el buen nombre de nuestra tierra)
- Si voleu anar contra els rics (Es un conflicto de ricos y pobres. Estoy con los pobres y no me sorprende que el PSOE, por una vez, sea socialista, y no esté con los lords)
- Si voleu ecologisme d'esquerres (No quiero a los promotores satisfechos, los quiero prósperos, honrados y concienciados con el medio ambiente [...] El gobierno de Francisco Camps en medio ambiente en lo que hace al verde es claramente de izquierdas)
- Si voleu intervencionisme (El promotor quiere construir para ganar dinero, pero el político debe encauzar ese ímpetu hacia el bien común)
- Si voleu servei públic, honradesa i polítics que fan de regidor com qui va a una ONG (Para mi los tránsfugas son lo más despreciable de la política y no voy aceptar sus propuestas, aunque para oponerme tenga que utilizar toda mi capacidad política. [...] Es una irresponsabilidad cuestionar la honradez de miles de concejales que trabajan casi sin cobrar)

NO voteu eixos pseudoprogres que van de radicals, voteu l'esquerra abertzale de veritat: voteu PP.

· Cites extretes de l'entrevista concedida pel conseller Meló d'Alger a Las Provincias
· Post inspirat pel de No cap en cap cap!
· Quina poca vergonya i falta de respecte de la dreta valenciana cap als ciutadans valencians. No coneixen la civilització ni la volen conèixer





dissabte, 2 de desembre del 2006

Ivan_marq (I): La "VI Semana de Estudos Medievais" (Porto)

Cristo!, que diria el Fuster de Mãemeua!. Açò sí que és una alegria i una bona notícia: ivan_marq, acabat de tornar de terres portugueses, envia la seua crònica -literària i suggerent- sobre la Setmana d'Estudis Medievals organitzada per la Facultat de Lletres de la Universitat de Porto, dedicada enguany a un tema que apassiona bona part dels medievalistes valencians: la conquesta d'Yspania (el nom emprat llavors per designar les terres d'al-Andalus) per part dels regnes feudals del nord de la península ibèrica i la colonització dels espais conquerits.


ENTRE UNA CRÒNICA MAL FETA I UN LLIBRE DE VIATGES BARAT. LA VI SEMANA DE ESTUDOS MEDIEVAIS. FACULDADE DE LETRAS DA UNIVERSIDADE DO PORTO (27, 28 E 29 DE NOVEMBRO DE 2006) PER ivan_marq

Continuant amb el relat dels periples d’historiadors que encetà Andarella, m’afig al blog Ventdcabylia en el seu recull de trobades historiogràfiques. Ara bé, a l’igual que esbossà el nostre benvolgut Andarella, intentaré donar un esborrany de l’enriquiment no sols professional, sinó també vital, que aporten aquest tipus de jornades.

En primer lloc cal dir, com en tants altres aspectes, la historiografia medieval portuguesa ha estat quasi desconeguda tant en l’àmbit castellà com en el catalano-aragonés. En els darrers anys, tanmateix, hi ha hagut una gran voluntat dels historiadors lusitans d’estretir vincles amb els de la resta de la península, que donen peu a establir pautes i fenòmens anàlegs. Per exemple, en les grans esdeveniments de la historiografia medieval castellana no han faltat enguany la presència dels principals professors portuguesos i de joves investigadors (als cursos d’Àvila, a les trobades internacionals de Nájera) o, en el cas navarrés, en la Setmana d’Estudis d’Estella i, fins i tot, en el curs d’especialització dirigit a casa nostra pel prof. Rafael Narbona. Paradoxalment, lligat a aquesta relació incipient per raons òbvies amb Castella –tant per compartir institucions comunes en la plena Edat Mitjana com pel veïnatge posterior-, sembla que també s’han transvasat alguns prejudicis que encara romanen en la historiografia castellana vers la de la Corona d’Aragó... En fi, això donaria per a un blog sencer dedicat a la qüestió.

Fruit d’aquest interés, vull agrair a la Universidade do Porto, a l’organització d’aquesta setmana d’estudis i al prof. Luís Miguel Duarte les deferències i tot l’ajut mostrat als investigadors valencians que, creuant de banda a banda la península, allí acudírem. I, certament, al llarg d’eixa travessia de paisatges i de contrastos no vegérem cap badall i cap esquerda desmembradora. Una volta establerts en aquella ciutat atlàntica, contemplàrem l’espectacle de la desembocadura d’un Duero especialment engreixat després de les pluges que ens acompanyaren en el viatge, amb el reflex de la petita catedral i l’immens palau arquebisbal que dominen la muntanya on s’assenta la ciutat. Esborrant-se el vespre, sempre avançat per aquestes dates, la jornada del passeig per l’arquitectura modernista i del ferro i de les cases populars impossibles a la riba dreta do rio, la completàrem amb la visita d’unes joies tallades per una alta cultura tècnica i per la saviesa de les impagables riberes del Duero, explotades no fa molt pels vells mercaders anglesos i ara recobertes de reclams per a una classe mitjana més incerta, que són as caves o bodegues on s’elaboren els famosos oportos. Bé, no cal insistir ací en els efectes d’aquests sucs dolços, ben contraposats al plaer del paladar, que poden esdevindre l’endemà...

Les conferències que es presentaren en aquestes jornades, tot i que només ho foren per part de professors universitaris, tenien com a tema comú “Conquistar, ocupar, povoar. A organizaçâo social do espaço na Hispânia medieval”, que posaren l’èmfasi en la colonització dels espais ocupats pels poders feudals al nord-oest peninsular al llarg dels segles X-XIII. Així, Iria Gonçalves destacà l’articulació de la xarxa parroquial en el territori delimitat pel riu Côa, fronterer amb Castella; Mário Barroca, pel seu torn, esbossà algunes característiques de l’organització de l’espai dutes a terme per la classe nobiliària, a partir de la identificació dels castells del segle XII al nord del regne de Portugal; la catedràtica Paula Pinto Costa subratllà algunes de les diferències entre el poblament dirigit pels ordes militars dels Avís, Santiago, els hospitalers (que tingueren en primer lloc un perfil més aviat assistencial i més a la reraguarda dels territoris conquerits) o els templers (més en l’avantguarda del camp militar sobretot entre el Duero i el Tajo); o, en el cas de la intervenció Maria Helena Coelho, es parlà de les problemàtiques que traslladaren les viles frontereres a les Corts. De la Universidad de Oviedo acudí J. I. Ruiz de la Peña, que descriví sobretot l’avanç militar i l’evolució política de la vida del regne d’Astúries des del segle VIII fins a inicis del s. XI; i per part de la Universidad de Zaragoza, el professor M. A. Sesma va tractar alguns dels aspectes coneguts de l’ocupació d’un altre gran riu, l’Ebre, en el regne d’Aragó. Intervencions generals, però això no obstant, amb un inequívoc posicionament: totes dues portaven en el títol “Reconquista y repoblación” ben unides de la mà.

Sens dubte, allò més positiu fou l’excursió que acompanyà el programa, que exemplificà en aquest cas les aportacions de Luís Carlos Amaral i Lúcia Rosas (tots dos de la Universidade do Porto), que ens explicaren in situ alguns dels comportaments en l’organització de l’espai de les petites abadies escampades entre el Minyo i el Duero, sovint protegides pels grans llinatges gallecs que després recolzaren el futur regne de Portugal. I així visitarem els monestirs de Sâo Pedro de Céte, Sâo Salvador de Paço de Sousa i Santa Maria de Pombeiro. En aquest últim, l’equip d’arqueòlegs que hi estaven treballant ens mostraren algunes de les restes del primer claustre que fins ara era desconegut.

Les tranquil·les –adjectiu molt preat per aquelles latituds- vetllades nocturnes en els bars de la ciutat, de llum intimista i de conversa íntima, ens van despullar a nosaltres mateixos i també alguns dels introvertits companys de professió portuguesos. I tot això unit a la familiaritat de la llengua, la qual ens ajudà a brindar amb les copes tintades de rubí la nostra última nit. De matí, seguírem la ruta que ens dirigia on el sol estava naixent. Les muralles i les cases senyorials castellanes ens reberen a Ciudad Rodrigo, en el dia de San Andrés. Sota els pòrtics de la plaça major, tastarem les migas, el xoriço i el tresor dels vins que amaguen la seua terra grisenca. Era dia de fira i un trompetista animava l’ambient. La prudència i la panxa plena ens aconsellaren no demanar-li que emulara un homòleg seu de les antípodes que no fa massa ens deixà bocabadats.

Només un breu i crec que necessari comentari: el cas de l'expansió feudal catalana (Catalunya Nova, regne de València i regne de Mallorques) no ha estat tractada i, de fet, si hi hagueren acudit els principals representants del posicionament teòric que per estos llocs és preeminent (vegeu el col·loqui de 2002 El Feudalisme, comptat i debatut -crònica ací-), el desacord hauria estat quasi total. Com ivan_marq deixa caure les posicions de Ruiz de la Peña i de Sesma són inequívoques: Reconquesta i Repoblació. Per ací una nova fornada de medievalistes que ha succeït els Soldevila i companyia creu que és millor conceptualitzar l'expansió feudal a la península ibèrica com un procés de Conquesta i Colonització feudals.

Aquesta mena de tripijocs [...] afavoreix l'elaboració d'un subjecte narratiu historiogràfic comú, la "reconquista" com a procediment de "formació nacional" (M. Barceló). És a dir, el concepte "reconquesta" obeeix a la defensa d'una mena de continuum essencialista en l'esdevenir històric espanyol des de l'antiguitat, segons la seqüència tradicional: Ibers - Hispània romana - Espanya visigoda - Espanya musulmana - Reconquesta - Espanya dels reis catòlics - Espanya moderna. I, per altra banda, resulta obvi que "repoblació" no és més que un calc de "reconquesta" i que porta aparellat el mateix contingut ideològic d'aquest darrer terme: la pretesa recuperació d'Hispània i la restauració d'un ens nacional preexistent (J. Torró).

Però no es tracta només d'una qüestió de distorsió nacionalista del discurs historiogràfic sinó que l'afany de singularització, d'aïllament dels casos, no permet entendre el problema. Treballs com els de Robert Bartlett posen en evidència la ferma continuïtat que uneix la colonització medieval dels països islàmics, cèltics, bàltics, grecs i eslaus amb l'arribada dels europeus a les costes d'Amèrica, l'Àfrica i l'Àsia en els segles XV i XVI (J. Torró). La conquesta d'Al-Andalus no es tracta d'un procés de "recuperació" d'un territori perdut, res tenien a veure la societat visigòtica del segle VII i la societat feudal del segle XI: es tracta d'un procés particular d'expansió de la societat feudal occidental. En definitiva com diu Barceló, de bon grat sembla acceptar-se el cost d'aquesta operació [de la reconquesta]: no entendre. I els historiadors el que pretenem, o almenys això pensava jo, és entendre.

Miquel Barceló, Musulmans i Catalunya, 1999, p. 25 i 26 (Ressenya de Pere Balanyà)
Josep Torró, El naixement d'una colònia, 2006 (1ª ed. 1999), p. 19 i 20

dijous, 30 de novembre del 2006

Com és possible?

Com és possible que una obra tan innovadora com Esclaus i catalans d'Antoni Mas només estiga disponible a una biblioteca universitària de l'estat? I precisament la de les Illes Balears, on el llibre ha estat ja més accessible. No hi és a cap facultat del sistema universitari català ni del valencià, les quals haurien d'estar especialment interessades en aquells treballs sobre les identitats col·lectives precontemporànies en l'àmbit de l'expansió feudal catalana. A banda de a l'esmentada UIB, només he trobat l'obra a la Biblioteca Nacional d'Espanya (curiosament a la Biblioteca Nacional de Catalunya no hi és) i a la Institució Milà i Fontanals (CSIC) de Barcelona.

Canviar a pitjor?

Les facultats de Geografia i Història i de Filosofia de la Universitat de Barcelona s'acaben de traslladar des del Campus de Diagonal fins al bell mig del Raval alt, just al costat del MACBA, el CCCB i el FAD. Tot molt cèntric i molt bonico però on abans tenien tres edificis, un de 10 pisos, ara tenen només 1 i de 5 plantes. Resultat: la millor hemeroteca de consulta de Barcelona, que tenia totes les revistes de les quals disposava directament exposades en les prestatgeries, ara només n'oferix els 10 darrers anys. Magnífic, si abans podies consultar el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura des de 1920, ara només pots accedir directament als números de 1996 a 2006. I així amb totes. I no vull ni pensar en la grandària dels despatxos dels professors universitaris. Era necessari canviar a un edifici tan menut?

dimarts, 28 de novembre del 2006

Pseudo-futurologia electoral (II)

Compromís pel País Valencià (Signatura d'Andarella)

Una vegada que ja m'he arriscat a fer d'Adela Ferrer (anunci del tripartit català, anunci del possible pacte EUPV-Bloc), i que ja s'ha consumat l'anhelat pacte, actualitzaré aquella pseudo-futurologia electoral per a les autonòmiques del 2007 que vaig realitzar per a un panorama electoral sense pacte.

Les condicions són les següents:
1. 99 diputats per a les eleccions autonòmiques de 2007
2. Sense modificacions en la barrera del 5% autonòmic (si hi hagués potser ara entrarien UV-LVE o CV per la circumscripció de València) i aplicació normal de la Llei d'Hont.
3. Repartiment dels diputats per circumscripcions (Castelló-25, València-41, Alacant-33) conforme als càlculs realitzats per Víctor Baeta en
este article.

El càlcul:

1. Molt i molt arriscat, perquè d'ací a 6 mesos i amb una campanya per davant qui sap què pot passar i com poden anar les coses

2. El PP baixa lleugerament a Castelló (un 3%) i Alacant (2%) pels casos de corrupció i l'especulació urbanística. Es manté i fins i tot puja a València.

3. El PSOE es manté a València i Alacant i repunta a Castelló un 2%.

4. El Compromís pel País Valencià (CPV) obté uns resultats a la baixa, situats en el 10% a les 3 circumscripcions, que en pocs casos igualen la suma de l'Entesa i el Bloc al 2003. A Castelló baixa un 0,5% d'aquella suma, a València un 2% i a Alacant es manté.

5. ERPV, UV-LVE o CV no entren a les Corts, situant-se per baix o per sobre del 3% a alguna circumscripció però en cap cas per sobre del 5% provincial o autonòmic.


RESULTATS 2003

RESULTATS 2007

CASTELLÓ

PP: 49 % (13)
PSOE: 37,1 % (9)
ENTESA: 4,5 % (1)
BLOC-EV: 5,9 % (0)

PP: 46 % (12)
PSOE: 39 % (11)
CPV: 10 % (2)

VALÈNCIA

PP: 47 % (19)
PSOE: 35,6 % (14)
ENTESA: 7,1 % (3)
BLOC-EV: 5 % (0)

PP: 48 % (21)
PSOE: 36 % (16)
CPV: 10 % (4)

ALACANT

PP: 49,1% (16)
PSOE: 39 % (12)
ENTESA: 6 % (2)
BLOC-EV: 4 % (0)

PP: 46,5 % (16)
PSOE: 39 % (14)
CPV: 10 % (3)

TOTAL

PP: 48
PSOE: 35
ENTESA: 6

PP: 49
PSOE: 41
CPV: 9


Conseqüències:

1. Hi ha majoria d'esquerres, però tremendament ajustada: 50 diputats contra 49 de la dreta. Per una banda, cal destacar que qualsevol petit canvi en el càlcul en qualsevol circumscripció pot decantar la balança cap a l'altre costat, i, per altra banda, que amb un resultat així es dóna peu a possibles "Tamayassos".
2. El PSOE, mantenint bàsicament els resultats, és el gran beneficiat que els vots del BLOC no es perden afavorint el partit guanyador (el PP) per la Llei d'Hont com passava fins ara, és a dir, amb uns percentatges pràcticament iguals als de 2003 guanya 6 diputats (per l'ampliació a 99) però el PP únicament en guanya 1.

3. El CPV no arriba ni als 10 escons repartits. No sé ara quin balla dels seus càlculs. Supose que el cinqué per València, que no sé a qui ha estat "repartit".

Facen joc de nou! Serà Pla el nostre
president immediat?

dilluns, 27 de novembre del 2006

És necessari que els socorreu ràpidament...

Mapa territorial del continent europeu i la Mediterrània a finals de segle XI

Quoniam, o filii Dei, si pacem apud vos tenendam et Ecclesiae jura conservanda fideliter sustentare virilius solito polliciti Deo estis, exstat operae pretium ut insuper ad quoddam aliud Dei negotium et vestrum, emendatione deifica nuper vegetati, probitatis vestrae valitudinem versetis, necesse est enim quatinus confratribus vestris in Orientali plaga conversantibus, auxilio vestro jam saepe acclamato indigis accelerato itinere succurratis
.
Extracte del discurs del papa Urbà II en el Concili de Clermont (1095) segons el cronista Fulcher de Chartres a
De Gesta Francorum et aliorum Hierosolimitanorum.


En poques paraules el papa tractava de mantenir la pau a la terra dels francs, la Cristiandat occidental, i desviar la violència feudal cap a Orient, cap a Terra Santa. Així, tal dia com hui, 27 de novembre, de fa 911 anys el papa Urbà II pronunciava el famós discurs (cinc versions) al Concili de Clermont que donava peu a la primera croada. Fins i tot segons William de Malmesbury el papa va fer referència a la dominació dels musulmans a Hispània i les Balears (jamque a trecentis annis Hispania et Balearibus insulis subjugatis).

Europa, efectivament, al llarg dels segles medievals s'expandí cap a l'Est (terres bizantines i musulmanes d'Òrient Pròxim, però també terres baltiques i eslaves de l'Europa oriental), cap a l'Oest (terres cèltiques de la costa europea atlàntica i les Illes Britàniques), i cap al Sud (terres araboberbers de la península ibèrica i l'illa de Sicília). El mateix fenomen que durà a la societat feudal occidental a expandir-se per tot el món sense límit, abordant durant el segle XV els continents africà, asiàtic i americà.


Per més informació a casa nostra:

Miquel Barceló, “Fer colònies i la historiografia catalana”, L’Espill. Segona època, 6 (hivern de 2000)
Robert Bartlett, La formación de la Europa medieval: conquista, civilización y cambio cultural. 950-1350. València: Universitat de València / Granada: Universidad de Granada, 2003.

Antoni Mas
, Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV, Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner editor, 2005
Josep Torró, El naixement d’una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276). Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1999.
Josep Torró, “Jérusalem ou Valence: la première colonie d’Occident“, Annales. Histoire, Sciences sociales, 55 (Setembre-Octubre de 2000)

Josep Torró, "Pour en finir avec la «Reconquête». L’occupation chrétienne d’al-Andalus, la soumission et la disparition des populations musulmanes (XIIe – XIIIe siècle)", Cahiers d’histoi­re. Revue d’histoire critique, 78 (2000), p. 79-97


dissabte, 25 de novembre del 2006

A propòsit del discurs de Carod

Fa sis anys, en la presentació d’un llibre sobre el catalanisme, amb l’assistència dels cinc dirigents, els cinc líders de les diferents formacions polítiques catalanes del moment, tots –tots– van acabar reivindicant per a ells mateixos el catalanisme, per a ells personalment i també per al seu partit. Si el catalanisme és el patriotisme dels catalans i les catalanes per Catalunya, és normal que la majoria d’aquest Parlament en sigui, tan normal com la dimensió patriòtica espanyola a les Corts generals o francesa a l’Assemblea Nacional de França. Més aviat cridaria l’atenció que no fos així, ni en aquest Parlament, ni en el Parlament espanyol ni en el Parlament francès. Qualsevol pacte, doncs, en general, hauria estat un pacte entre partits catalanistes que estimen el país. El catalanisme, doncs, no és patrimoni de cap partit. No hi ha, ni hi ha estat mai, ni espero que hi sigui mai, un partit únic del catalanisme. Cadascú sent, vol i estima Catalunya de manera diferent, i defensa projectes estratègics diferents per al mateix país. Hi ha un catalanisme més còmode o no tant amb l’autonomia que tenim, un catalanisme federalista i un catalanisme que vol un estat per a Catalunya com a horitzó final. Però cap catalanisme no té l’exclusiva del país, ni el monopoli dels símbols nacionals, ni és dipositari o titular del poder per dret natural. Parlo, doncs, en nom d’un d’aquests catalanismes, el que vol Estat com horitzó final, que ha establert una entesa amb altres dues formacions polítiques per formar govern. [...]
Volem ser, els partits que conformem la majoria, el govern d’un poble que assumeix serenament la seva condició de nació; amb naturalitat, no com un gest d’hostilitat cap a ningú, sinó com una afirmació tranquil·la d’allò que som i que no volem deixar de ser, sense complexos, ni incomoditats, ni ambigüitats.

Discurs de Josep-Lluís Carod-Rovira com a portaveu del Grup Parlamentari d'ERC en el discurs d'investidura del president de la Generalitat de Catalunya. 24 de novembre de 2006


Eixe és el valencianisme que jo somnie per al País Valencià. Un valencianisme que estiga per damunt dels partits, amb un mínim comú denominador clar i ras: símbols, llengua i cultura inclosos, fonamentals i imprescindibles, però sobretot amb el país com a horitzó polític immediat per tots els projectes polítics (per a uns encaixat dins d'Espanya i per altres amb aspiració de formar un Estat propi). Un valencianisme que servisca com a eina política per cohesionar la societat valenciana i gestionar polítiques que veritablement tracten de beneficiar i arribar a la major part de ciutadans que viuen al País Valencià. Serà algun dia possible?

PS: I no crec que la diferenciació entre nació política i nació cultural que fa servir Joan-Francesc Mira siga útil. Nació només hi ha una i és la politicoidentitària, la identitat que es fa política, i la política que fa identitat, és a dir, el nacionalisme, evidentment cimentat sobre una cultura específica, però la cultura per si soles no forma una nació.


divendres, 24 de novembre del 2006

De l'embast al cosit hi ha ben poc

Escriu Francesc Arabí a El Mercantil Valenciano:
Morera no posarà en perill el pacte amb EU pel cap de llista a Castelló.
Dirigents i militants del Bloc de Castelló estan molt molestos amb la direcció del seu partit davant la més que previsible cessió del cap de llista autonòmica per eixa província a Esquerra Unida. L'executiva que dirigeix Enric Morera insisteix a reivindicar públicament el primer lloc de la candidatura, ja que els nacionalistes porten diverses eleccions traient més vots que EU a eixa circumscripció.
Eixa és la posició de l'executiva només de portes enfora. Perquè el Bloc té ja embastat un pacte amb EU, que podria rubricar-se el dilluns, segons el qual cedeix l'un per Castelló i a canvi el partit de Glòria Marcos li ofereix el tercer lloc a Alacant. [...]

I això està insertat en una notícia com a informació secundària?


dijous, 23 de novembre del 2006

Marejant la perdiu...

Crec que torne al negre o me'n vaig al blau o ja vorem, potser em quede igual... Ara la versió Beta de Blogger facilita les coses per anar canviant sense massa problemes ni pèrdues de temps. Sent les molèsties...




dimecres, 22 de novembre del 2006

Deutes a l'Ajuntament de València-Ciutat


Fa uns dies tant Pixelades com Testigo accidental es feien ressó de la notícia segons la qual Rita anunciava que no hi hauria diners per als barris per l'endeutament provocat per la Copa Amèrica, "naturalment" agreujat per la manca d'inversió del govern central de Zapatero, eixe malfactor que vol arruïnar la "Comunitat Valenciana" omplint-la d'immigrants africans, tallant el subministrament d'aigua potable, llevant travesses a la via de l'AVE, etc., etc., etc. (això pot passar si es depén tant d'un poder exterior al territori, però això no ho direm, no...)

No sé com ni quan acabarà este ajuntament de València, però la seua gestió econòmica pot dur-lo a la catàstrofe. Potser els amos del València CF els hi donen part del pastís piloteril per sanejar els seus deutes perquè sinó no sé com s'ho faran. I que no ens vinguen amb milongues del govern central, perquè conec departaments municipals que duen diversos anys passant amb pressupostos ridículs, irrisoris, denigrants; en ocasions, sense diners ni per comprar fulls. Qui vulga fer un informe que es porte el paper de casa!

dimarts, 21 de novembre del 2006

Què gran és el nostre València!


Malgrat els intents reiterats dels pèrfids socialistes i rojos en general que ens volen fotre el nou camp del nostre València Club de Fútbol, SAD, estarem immunitzats per la Santíssima Trinitat. El nostre gran president Soler, el fill de l'amo, ha demanat audiència privada amb Beneït XVI (ai, no, Benet XVI), vicari de Jesucrist, successor del Príncep dels Apòstols, Summe Pontífex de l'Església universal, serf dels serfs de Déu, Patriarca d'Occident, el Sant Pare, el pare de tots els valencians (siguen musulmans, cristians ortodoxos, jueus o animistes, tant se val), aquell que ens va fer tan feliços amb la gràcia divina de visitar-nos i dir una frase en valencià. La intenció de la visita de Soler, el fill de l'amo, és que beneeïsca la primera pedra del nostre nou estadi: que vinguen a jugar eixos turcs del Galatasaray i voran!