diumenge, 30 de desembre del 2007

Fills adoptius amb poca fe en la democràcia

Els que creuen en la democràcia...

Madrid, 30 de desembre de 2007, "Acto por la familia cristiana", Agustín García-Gasco, arquebisbe de València: La cultura del laicismo radical es un fraude, es un engaño, no construye nada, sólo conduce hasta la desesperanza, por el camino del aborto, del divorcio exprés y de las ideologías que pretenden manipular la educación de los niños [...] Por ese camino no se respeta la Constitución del 78 y nos dirigimos a la disolución de la democracia.

València, 28 de desembre de 2007, Ajuntament de València: el ple municipal ha aprovat p
er unanimitat iniciar els tràmits per al nomenament com a fill adoptiu d'Agustín García-Gasco, arquebisbe de València. Nyas coca, per unanimitat, incloent el PSOE! Era una innocentada? Tristament, no. Ignominiós, vergonyós, fastigós, vomitiu...


dissabte, 29 de desembre del 2007

Post sabatí (IX)

Encoratjats pel bon resultat del Vocabulari Nàutic confeccionat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua amb motiu de la celebració de la Copa de l'Amèrica 2007 a València, un grup d'experts aficionats s'ha embarcat en una nova aventura idiomàtica: l'Unofficial Valencian-to-English Conversation Guide. Es tracta d'un modern i eficaç diccionari en línia que, amb el temps, es convertirà en una referència ineludible per a traductors, professors i estudiants de valencià, la llengua franca emprada per tots aquells angloparlants que arriben al País Valencià atrets pel seu clima benigne, la seua gent afable i els seus ambiciosos projectes ludicoculturals. Una eina imprescindible per a tot aquell que vulga endinsar-se en l'intricada fesomia del genuí parlar valencià.

Com els seus mateixos autors proclamen: We are proud to present the «Unofficial Valencian-to-English Conversation Guide». It tries to become an interactive anthology of Valencian expressions, saying and set phrases wich includes its -not always accurate- translation into the English language. Our aim is to spread and prolong the life of as many colloquial expressions, proverbs and localisms as possible. We wish to contribute to the survival of this impromptu and curious aspect of the Valencian culture. The translation into the language that rules the world is meant to serve as a way to approach our culture to those who do not understand Valencian Catalan as well as a funny remark for the native.

N'he fet una petita selecció de la llista de més de 160 expressions, que roman oberta a noves aportacions i suggerències (per exemple, s'hi podrien incloure les traduccions de "menjar més que una revolta de riu", "estar fet un Sant Llàtzer", "no servir ni pâ tacos d'escopeta", etc.). Gaudiu-ne i deprengueu, amics angloparlants i valenciano- parlants:


- To be older than a mortar's bottom: "Ser més vell que un cul de morter"

- To be happier than a jujube [tree]: "Estar més feliç que un gínjol [-er]"

- Hide the ducks... 'cause people from the capital are coming: "Amagueu els 'patos'... que vénen de la capital"

- To be dizzier than an 'all-i-oli' sauce: "Estar més marejat que un all-i-oli

- To be the owner of the artichoke field: "Ser l'amo/a del carxofar"

- To have a fig as big as a hamper: "Tindre una figa com un cabàs"

- Your aunt's fig: "La figa de ta tia"

- To cause more damage than a hail: "Fer més mal que una pedregâ"
- Who wants no dust, mustn't go to the treshing floor: "Qui no vulga pols que no vaja a l'era"

- To have spirits higher than C.D. Alcoià: "Tindre més moral que l'Alcoià"

- To be more pumpkin than made to order: "Ser més carabassa que manat a fer"

- With money, nougat candies: "Amb diners torrons"

- Mother who goes... and father who comes back: "La mare que va... i el pare que torna"
- To be meaner than tench in juice: "Ser més roïn que la tenca en suc"
- To take up more effort than a runnaway pig: "Donar més faena que un porc solt"

- To blow on cold stock: "Bufar en 'caldo' gelat"

- There are more days than pork-sausages: "Hi ha més dies que llonganisses"

- There where the tuna fish bellows: "Allà on brama la tonyina"

- The dead man talks to the beheaded man! (who made that hole in you?): "Li diu el mort al degollat (qui t'ha fet eixe forat?)"
- Eat a lot, shit hard and don't be afraid of dying: "Menja molt, caga fort i no tingues por a la mort"

- Who is hungry dreams of rolls: "Qui té fam somia rotllos"

- What goes forward, goes forward: "'Lo' que va davant, va davant"
- To be more annoyed than is Muhammad of the streaky bacon: "Estar més fart que Mahoma de la cansalâ"

- Those who cook bland food do it for everyone, those who cook salty do it for the cat: "Qui cuina dolç, cuina per a molts; qui cuina salat, cuina per al gat"

- To end up like Camot: "Acabar com Camot"

- That is as true as if you ate pears and you shit them in one piece: "És de veres com si menjares peres i les cagares senceres"



dijous, 27 de desembre del 2007

Pàgina26.com (III)

Memorial a Jaume I (Montpeller)

A propòsit de vuité centenari jaumí (III).
Publicat a Pàgina26.com

D'ací a unes poques setmanes, el 2 de febrer de 2008, farà vuit-cents anys exactes que va nàixer el rei Jaume I d'Aragó. Al mateix temps, es complirà tot just un segle que la celebració conjunta de semblant efemèride per part de catalans, aragonesos i valencians a Montpeller va originar l'organització del Primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, dedicat, en conseqüència, a
«Jaume I i la seua època».

Així ho explicava quinze anys després el doctor Faustí Barberà, assistent en nom l'associació València Nova: «Quan el 2 de febrér de 1908 acudiren a Montpeller les representacions de Catalunya, d'Aragó i de Valencia per celebrar la VIIª Centúria del naiximent del Rey Jaume, sabut es qu'els delegats no feren asòles acte de presència en l'homenage a d'aquell colós mijeval; sinos que de pas els pegaren unes saxadetes als còrs adormits, despertaren sentiments en latència i renovaren vincles patriòtics, que, semblant [que] n'estaven mòrts, resultaren morals vius; molt vius, i encara en condicions de tindre auments d'amplaria i vigorositat. Eixes condicions d'adequació en que ya's trovaven tals sentiments feren viable l'intent de provocar lo 1er Congrés d'Història de la Corona d'Aragó tant pronte la idea fon proposada en Barcelona».

Tanmateix, la commemoració resultà ben dificultosa a la capital valenciana. La mateixa València Nova, que procedí a fer una ofrena foral al monument jaumí del Parterre, es lamentà públicament del marcat contrast que s'hi estava produint amb Palma, Montpeller o la ciutat de Barcelona, on s'arribà a nomenar una destacada «Junta per celebrar la naxença del rey Jaume I». A València, en canvi, l'Ajuntament, de majoria blasquista republicana, es negava a celebrar el centenari: no en volien saber res de reis, ni que foren Jaume I.

Finalment, però, un enardit discurs al plenari municipal del regidor conservador Josep Martínez Aloy, qui seria president de la Diputació de València i del Centre de Cultura Valenciana, convencé els blasquistes. Així, s'hi aprovà una modesta partida pressupostària de 5.000 pessetes, amb les quals es finançà una exposició sobre Jaume I a la seu de Lo Rat Penat i s'edità una remembrança del rei escrita per Teodor Llorente. La insistència dels valencianistes donà els seus fruits.

De fet, les paraules citades de Faustí Barberà foren dites en la crida pública al Tercer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, celebrat a València en 1923 amb el suport de les institucions municipals i provincials. Com hi va dir l'enviat barceloní, Francesc Carreras i Candi: «Qué diferència de l'any 1907, en que en Ròc Chabás per abandó de les corporacions oficials fracassá al intentar celebrar en Valencia lo primer Congrés, a hui, 1923, que está representat oficialment com mai estigué atre anterior Congrés». Les immediates dictadures truncarien, tanmateix, el ferm avanç del valencianisme, però això ja és una altra història...

dilluns, 24 de desembre del 2007

L'Alqueria Blanca i el Valencià en perill d'extinció

Jaume Pedreguer i Asun Falcó, una història d'amor impossible?

Finalment, depenent de la posició en què pose l'ordinador sobre uns quants llibres a la taula de la saleta, tinc connexió a internet. I aprofitaré per parlar de la conjunció de dos succeïts personals d'ahir diumenge: vaig comprar, per fi, el "Valencià en perill d'extinció" d'Eugeni S. Reig, i vaig vore a Canal 9, per primera vegada, la sèrie "L'Alqueria Blanca".

I bé, tot just després d'haver llegit el pròleg a la segona edició del llibre, en què es fa una crida a evitar la pèrdua de la fesomia característica del valencià entre les generacions més joves, em trobe precisament a la pantalla l'enorme contrast que hi denuncia l'autor. Així, és un goig oir als personatges d'una seixantena anys, com l'alcalde don Miquel, Massiano o el tio Pepe; comença a fer no se què als de la quarantena, com l'amo del bar, Sento, Pasqual, o els pares de Jaume Pedreguer; i fa feredat als més joves, com Jaume, Robert, i sobretot Tonet.

Sembla que estos darrers tinguen els mals principals enumerats per Eugeni S. Reig, si més no, pel que fa a la fonètica: betacisme, tancament d'es i os obertes, apitxament, etc. El cas de Tonet és especialment greu, és infame el seu parlar, i, fins i tot en el capítol d'ahir va cometre errades sintàctiques escandaloses, com ara ja s'ha anat. Com dic, el contrast amb els actors majors és ben evident. El cas del rector Cipriano, l'actor Guillermo Montesinos, és especial, ja que, d'un costat, positivament, introdueix el parlar valencià castellonenc, però, de l'altre costat, apitxa pels descosits, fet que no és adient a eixe parlar. Si alguns dels joves deien bettlem, els majors bel·lem, uns patisca (per la seua grafia, com ve anunciant Abelard Saragossà) els altres patixca, uns Jáume, els altres Jàume (quasi Jòume)...


I jo sóc el primer que parle més paregut als joves que no als grans, però no sóc actor ni isc a la televisió. Haurien de tindre molta més cura en eixe sentit. No és admissible que el primer serial en valencià que està ben fet i que ha enganxat l'audiència presente tals exemples. I dic que està ben fet, perquè malgrat les dures crítiques que feren alguns companys de valencianisme.com en estrenar-se, pense que té bones qualitats, també pel que fa a temes lingüístics.

En primer lloc, està ben ambientada i aconsegueix crear empatia amb els personatges, com demostra el fet que haja aconseguit una mitjana de share gens menyspreable del 16% i haja renovat per una altra temporada. A més a més, és una producció potent i amb aspiracions, que cuida aspectes tan importants com el seu web.

En segon lloc, pel que fa a la qüestió lingüística, és cert que es presenta una situació diglòssica en favor del castellà amb els personatges monolingües, però això és peccata minuta si tenim en compte que només n'hi ha uns pocs i, de fet, o són estrangers o pertanyen als "rics" i "roïns" (cas apart seria el d'Asun Falcó, a qui no he vist relacionar-se directament amb Jaume). També hi hagué alguna errada flagrant, com ara un tenim que, o un abús sistemàtic de la locució i tant, però l'enorme quantitat d'expressions populars emprades, moltes d'elles desconegudes per als valencianoparlants joves dels grans nuclis urbans, combinades amb la utilització d'un correcte valencià formal i amb la fermesa de la llengua en altres àmbits com en els noms de les persones (fins i tot una Empar), compensen aquells altres aspectes.

Tor plegat, des del meu punt de vista, "L'Alqueria Blanca" és una bona sèrie, millorable en molts punts, però que és d'aquelles que poden crear referents en la societat valenciana, sempre i quan represente el punt de partida d'unes altres noves produccions que mantinguen un sistema actoral valencià propi i que puguen cohesionar la identitat valenciana. Enric Castelló ho podria analitzar molt millor i segurament la comparació amb el cas català no s'aguantaria, però ja fa un temps que té el blog tancat per a lectors no convidats...


divendres, 21 de desembre del 2007

Internet, una seguretat enganyosa?

M'acomiade per uns dies, potser una setmana, potser un poc més. Vaig cap a València i en les darreres visites tots els meus veïns han protegit les seues xarxes inalàmbriques amb contrasenyes, o siga que dubte que puga connectar-me a internet. A més a més, si demà em toca la Grossa de Nadal no m'espereu per ací en uns mesos (tot i que com només es tracta d'una vana esperança orwelliana, hauré de retornar a les pantalles dels ordinadors en breu).

I m'acomiade amb una breu reflexió que vaig sentir l'altre dia no sé on: internet ens ha donat una seguretat individual -no sé si positiva o negativa, ahí ja no entre- impensable fa a penes uns anys. Qualsevol cosa d'ús més o menys comú que vulguem saber, fins i tot més enllà del saber enciclopèdic, ho hi podem trobar amb una simple cerca al Google, des dels tipus de malalties que ens ha dit el metge que patim a la recepta de l'arròs amb fesols i naps.

Dos exemples personals molt simples: d'una banda, en certa ocasió, tinguérem un debat sobre el sistema respiratori de les abelles, com s'ho fan per respirar? tenen pulmonets? I, d'altra banda, fa ben poc vaig adonar-me que em sonava moltíssim esta cançó de Roger Mas i Refree,
Ma solitud, que em pensava original d'ells:


Doncs bé, en primer lloc,
les abelles no tenen sistema pulmonar sinó que oxigenen la seua sang a través dels espiracles que tenen als costats, generalment al tòrax i l'abdomen, uns xicotets forats a través dels quals penetra l'aire, estenent-se per l'interior del seu cos. I, en segon lloc, pel que fa a la cançó de Mas i Refree, evidentment no és seua, sinó que és una versió d'en Moustaki, pràcticament amb el mateix títol de Ma solitude:

Mengeu molts torrons, farteu molt en els dinars i sopars col·lectius, i mantingueu-se bons. Bon nadal!



dimecres, 19 de desembre del 2007

Barcelona vista pels forasters

Barcelona en 1535. Gravat de Jan Cornelius Vermeyen (extret de fotosdebarcelona.com)

En el darrer post de la sèrie València vista per forasters vaig copiar alguns fragments extrets del Journal du Voyage du sier des Essarts, el relat fet per un cavaller francès que formà part de de l'ambaixada que Lluís XIV envià a Madrid per demanar la mà de la infanta Maria Teresa i segellar la Pau dels Pirineus en 1659. Ara faré el mateix amb una narració anònima de 1660, segurament fruit de la mateixa ambaixada, que parla sobre la ciutat de Barcelona des d'un punt de vista antiespanyol, donada la recent dominació de la monarquia francesa durant la Guerra dels Segadors.

Barcelona [...] esta ciutat és molt gran i la més neta de tot Espanya. els carrers no són amples, però, no obstant, no fan les cases molt fosques [...] La Lorya [llotja] és un edifici gran i molt bell, tant com la casa de les Armes i la Duana. Les tres estan en una mateixa plaça i sobre la mar. Ja no hi ha armes en eixa casa, i els espanyols les han posat en les Drassanes [...]

El Corral de la Comèdia és, sens dubte, el més bell d'Espanya. La casa de la Diputació és d'una bella estructura, i si pot ser acabada, serà una gran cosa [...] La casa de la Ciutat està molt pròxima; el seu edifici és molt antic [...]

Prediquen la Passió la nit del Dijous [Sant]... quasi tots els predicadors en la ciutat se serveixen de la llengua castellana; però en el camp, de la catalana. És inútil predicar-los en espanyol; la major part del poble vell no ho entén [...]


Hi ha poques places públiques; la del Borio [Born], on se celebra el mercat, i la de la Duana, són quasi les úniques. Els carrers estan pavimentats de grans pedres i tenen tots els seus albellons voltats, per on les aigües llisquen al punt, de manera que estan molt netes [...]


La justícia és ací quasi com a l'Aragó, amb la reserva que no tenen tants privilegis; la Diputació és allí molt considerada [...]


El port d'esta ciutat no és molt segur; té una mola que avança molt dins la mar, però no la cobreix més que per un costat. El poble i una bona part de la noblesa odien molt els espanyols, com aquells els corresponen de pareguda manera. Les dones es complauen encara a acordar-se del temps dels francesos. Són ací tan ben formades com en cap altre lloc d'Espanya.


dimarts, 18 de desembre del 2007

L'assot del còlera. València, 1885

Aplicació de la vacuna del còlera per part del doctor Ferran. València, 1885.

25 de març de 1885. Se senten els primers rumors a Xàtiva: ha arribat el còlera procedent de Novelda, la darrera epidèmia del qual, vint anys abans, havia deixat milers i milers de morts. El governador de la província envia els catedràtics de medicina de València Amalio Gimeno i Manuel Candela a inspeccionar la situació i estos recomanen la presència del doctor tortosí Jaume Ferran, que tot just ha finalitzat els seus estudis sobre la inoculació de bacteris per immunitzar la població del còlera.

Un mes després, el 24 d'abril comença la vacunació a la vila d'Alzira. 11.000 vacunats sobre una població de 16.000, la primera vacunació massiva de la història mundial. Tanmateix, l'avanç de la malaltia fa que el governador decrete les mesures tradicionals (reclusió en llatzerets, fumigacions, cremes, cordons sanitaris, restriccions de la mobilitat), contra les quals es manifesten els cercles mercantils de la ciutat
de València i el mateix doctor Ferran, que ha instal·lat el seu laboratori central a casa del doctor Candela, al carrer Pasqual i Genís. S'enceta llavors una forta polèmica, la "qüestió Ferran", entre ferranistes, lligats als sectors liberals que expressen la seua veu a El Mercantil Valenciano, i antiferranistes, pertanyents al conservadurisme polític i a les opinions més cauteloses davant l'experimentació d'un mètode encara no comprovat.

Un altre mes després, el 24 de maig, Gimeno i Candela dimiteixen del seu càrrec de vocals de la Junta Provincial de Sanitat, en desacord amb la política de cordons sanitaris, i només dos dies després arriba des de Madrid l'ordre que desautoritza qualsevol vacunació no realitzada per Jaume Ferran, un fet que a la pràctica desactiva qualsevol intent de continuar amb una aplicació massiva del mètode, acusat, fins i tot, de propiciar l'epidèmia.

Amb tot, arriben comissions de tot el món per estudiar l'eficàcia profilàctica de la tècnica del doctor Ferran, amb molt variades conclusions: des de la desautorització de la Royal Society de Londres i la Universitat de Cambridge (per pensar que el bacteri inoculat era un altre diferent al causant de l'epidèmia) fins a la desqualificació dels comissionats de França i de Bèlgica (que el titllen d'industrial interessat només en els rèdits econòmics), passant per
la d'altres científics francesos i nordamericans, que aprovaren la seua metodologia científica tot i que discutiren alguns dels aspectes de la seua explicació. El difícil caràcter del doctor Ferran i el seu zel a l'hora de mantindre el "secret" de la seua vacuna li havien creat encara més enemics.

A partir de mitjan juny de 1885, mentre a Alzira la vacunació havia resultat bastant efectiva, la mortalitat es disparà a la ciutat de València, que comptava llavors amb uns 145.000 habitants, arribant a més de 200 morts per dia. Aleshores Jaume Ferran és requerit per tractar d'aturar l'expansió de la malaltia a l'Asil de les Germanetes dels Pobres, on han mort 62 ancians dels poc més de 100 acollits. El doctor Ferran, malgrat la més que previsible extensió prèvia del contagi entre les monges de l'asil, accedeix a vacunar-ne 77, de les quals 13 ja presenten diarrees premonitòries de la malaltia. L'1 de juliol es practiquen les vacunacions, el 3 de juliol moren 6 monges, el 4 de juliol en moren altres 6 i emmalalteixen 24, i el dia 5 de juliol moren altres 4. En a penes quatre dies han mort 16 monges. L'escàndol és majúscul i Ferran es veu obligat a marxar a Madrid, desacreditat davant bona part de l'opinió pública.

No obstant això, l'epidèmia comença a remetre a finals de juliol i a l'asil només moren 2 monges a partir del 6 de juliol. La vacuna, com ja havia anunciat Ferran en els seus articles científics, només feia efecte a partir del cinquè dia d'inoculació. En qualsevol cas, el brot de còlera havia deixat més de 30.000 morts a les localitats valencianes i unes 5.000 a la ciutat de València, més del 3% de la seua població. Malgrat tot, la vacunació universal es revelaria amb el temps com el remei més eficaç per previndre les malalties causades per bacteris o virus. De fet, més de 20 anys després el doctor Jaume Ferran acabà rebent el premi Bréant de l'Academia de Ciències de París per ser el descobridor d'un remei contra el còlera. A València, si busqueu bé al carrer de Pascual i Genís, encara podreu contemplar una placa commemorativa referent a aquella vacunació pionera de València:



Més informació:
- Exposició virtual: Valencia y la epidemia de cólera de 1885
- Article a Medicina & Historia, 23-3 (1988): G. Bernat Condomina,
"Constantino Gómez Reig y la vacuna anticolérica del doctor Ferrán"
- Comunicació presentada al IV Congrés d'Història de la medicina catalana, 7-9 de juny de 1985: J.M. Ripoll i M.C. Vidal, "Vacunación anticolérica en el Asilo de las hermanitas de los pobres. Valencia, 1885"


dilluns, 17 de desembre del 2007

Què faig si...?

Si fa pràcticament un any em queixava de la mancança valenciana de la guia Què faig si...? confeccionada per la Plataforma per la Llengua, ara és de rebut que anuncie i celebre l'aparició de la seua versió adaptada al País Valencià. Llavors, un "amable lector" ja va comentar que, havent-los enviat el meu post, la Plataforma li contestà que ens agradaria de fer la mateixa guia adaptada per territoris com el País Valencià, la Franja de Ponent o Catalunya Nord, i en això estem treballant per aconseguir el finançament oportú. Doncs efectivament, han complit, i, a més a més, com vaig indicar aleshores, inclouen les reclamacions al Síndic de Greuges com l'eina prioritària per solucionar els conflictes entorn la llengua.

Pel que fa al text, es llig ràpidament, aclareix dubtes i dóna seguretat a aquells que vulguen fer valer els drets lingüístics reconeguts per la legislació pertinent. D'altra banda, és interessant que fan notar que l’evolució o la desaparició de les llengües no és, en contra del que sovint pretenen fer-nos creure, un procés natural, sinó que és purament fruit d’un procés social i històric, una concepció que contrasta fortament amb la que va expressar el sociòleg Salvador Giner en un article al diari Avui farà cosa d'un any. No el trobe a la xarxa, però hi deia que l'aparició i la consolidació de les llengües era un procés social natural, una idea realment estranya -i quasi perillosa- per a tot un president de l'Institut d'Estudis Catalans. Pense que, com exposa Bibiloni, les llengües si no són imposades socialment es queden en llengües subalternes i acabaran essent substituïdes per les que s'imposen. Molt dur, però ben cert. Ara bé, pel que fa a Giner també pensa que respecte a la identitat catalana n'hi ha prou amb tres obres, "Les formes de la vida catalana" de Ferrater Mora, "Notícia de Catalunya" de Vicens Vives i "Nosaltres els valencians" de Fuster: filar més prim que aquests tres grans llibres és molt difícil...

dissabte, 15 de desembre del 2007

Post sabatí (VIII)

Els vídeos dels Youtube continuen sent una bona font d'humor i de tipisme valencià. En este cas podem fruir dels que ha penjat l'usuari elramon, de la Costera. Només vos enllace tres, amb diàleg transcrit incorporat:


- Emilio José / - Pâls amics, no? / - Sí / - Emilio José pâls amics / - Emilio José / - El teu nom és? / - Emilio / - I pâls amics? / - Eh? Emilio tammé / - Però el de llarg com és? / - Eh? / - Tot complet / - Emilio José Martí Gómez / - I pâls amics? / - Tammé! / - No, Emilio... José / - Emilio José / [- Diga-li qu'eres futbolista, xe diga-li...] - Però com el diuen? / - Emilio, Emilio José / - Però pâls amics, com vols que el diguen? / - Emilio / - Emilio, és pâls amics, però... / - Xe, estàs ratllant-me massa, eh? H@sti@ / - Em... / - Què? / - Emilio José / -Dimə / - Com està el gelat? / - Està de categoria / - I els xurros a on estan? / - Els xurros és una poca vergonya no h'hi han. Home, jo en volia, jo volia mullar / - Has aplegat tard, eh? / - Caro, caro que he arribat tard / - S'està fresquet i bé, eh? / -Està de cine / - Pos Emilio José, hasta l'any que ve / - Moltes gràcies adéu, diós.



- Què tal la paelleta? / - De categoria / - Es veu que li han poât ahí unes platães molt bons / - De categoria. Són menos, pos menos, la meua cosina més, més, però de categoria / - Què vol dir menos i més? / - Que jo sóc menos plats perquè som menos, ella són més pêque són més plats, però de categoria.




- Pos ara anem a sentâ-mos, anem a fê-me el vermudet, i endespués a minjâ-mos la paella, que totlos anys ix molt bona / - La oloreta que fa és bona, vitat? / - Bona, totlos anys ix bona, totlos anys, jo no sé lo que li posen, però totlos anys ix bona / - Ja l'ha provat vosté esta? / - Esta la porte ací, ha provat la de l'any passat i totlos anys ix bona.

dijous, 13 de desembre del 2007

Pàgina26.com (II)

A propòsit del vuité centenari jaumí (I). Publicat a Pàgina26.com

Als 5 anys heretà la Corona. Amb a penes 21 capitanejà els exèrcits que ocuparen Mayurqa i esclavitzaren la majoria d’andalusins de l’illa. Amb 25 féu caure
Madina al-Hadra (Borriana) i als 30 prengué Balansiya, una conquesta commemorada als scriptoriums cristians de mitja Europa. Als 37 es plantejà encapçalar una croada contra els musulmans de Terra Santa, al temps que donà forma al regne de València amb l’ocupació efectiva de Shatiba.

Als 42 anys estigué a punt de morir a mans del cabdill resistent al-Azraq, que li tendí una emboscada a Rugat. Als 53 proclamà la validesa general dels Furs de València al regne homònim i als 58 conquerí la Múrcia andalusina revoltada contra el rei de Castella.

Encara amb 61 anys reprengué el projecte de recuperar els Sants Llocs amb un important estol i diverses companyies de cavallers, però un tempesta al golf del Lleó el féu desistir i retornar als seus dominis amb el cap cot. Potser era massa vell, una vellesa amargada per les lluites fratricides entre els seus fills i un darrer alçament andalusí al regne de València. Així, als 68 anys, sufocat pel calorós estiu de la Xàtiva cristiana, el rei Jaume d’Aragó es traslladà a València per acabar els seus dies davant l'incert panorama d'una revolta musulmana generalitzada al regne que li va donar glòria (Montpeller, 2.II.1208 - València, 27.VII.1276).

Ara, quan compliria 800 anys si n’haguera viscut 969 com Matusalem, la seua vida serà objecte de nombrosos llibres, actes, congressos i commemoracions. Entre tots ells ja disposem de la nova biografia que ha escrit Antoni Furió per a l’editorial valenciana Bromera. La ressenya hi diu que l’autor ha incorporat per primera vegada la veu dels altres, dels que van patir la política militar de Jaume d’Aragó, dit el Conqueridor. Una veu com la del savi Ibn al-Abbar (Balansiya, 1199 – Tunis, 1260), que va escriure esgarradors versos des del seu exili nord-africà (traducció de l’àrab de Josefina Veglison):

València de dolces aigües i dolços fruits.
Abans generosament regada,
reduïda a la misèria ara.
T’estime, i al mateix temps, t’odie,
paratge desolat
on, passada l’època de les dolces fadrines,
la mort regna ara.
I el més sorprenent
és que plore les cases, habitades,
com, si d’esborrades ruïnes es tractàs.

Així doncs, la commemoració del vuité centenari del naixement de Jaume I servirà per fer memòria de la seua figura des de ben diferents perspectives. Una de bona pot ser la vehiculada pels versos esmentats: la del dolor dels conquerits, la de les víctimes de la guerra, la dels refugiats.

Paradoxalment, podem emprar el record de Jaume I per reclamar la primacia dels mètodes pacífics en la resolució dels conflictes. Les guerres no són cap mitjà ni cap solució: l’exemple històric ens repeteix una i una altre vegada que engendren dolor i més guerres. No ho van voler escoltar els governs del segle XX i sembla que tampoc molts del segle XXI. Fins a quan haurem d’historiar un món de guerres contínues?


dimecres, 12 de desembre del 2007

El tranvasament de l'Ebre, el progrés, els Monegros...

Una de les coses que més m'ha impressionat de la meua recent estada a València ha estat veure un anunci de la Fundación Agua y Progreso de la Comunidad Valenciana (de la nostra Generalitat) a la televisió pública valenciana. Surrealista (més enllà de la realitat), manipulador i demagògic. Jutgeu vosaltres mateixos:



A banda de l'escassa força lògica de l'argumentació, que reconeix que, d'una i de l'altra manera, obtens aigua (llavors què més importaria un mètode o un altre?), insisteix en la fal·làcia que els rius "tiren l'aigua al mar". Com si els humans "tiràrem aliment en defecar" i fóra convenient fer-nos un autotransvasament des de l'anus a l'esòfag per no malbaratar nutrients. És evident que els rius formen part del cicle de l'aigua i que la seua modificació (natural i progressiva o artificial i sobtada) provoca notables canvis en l'ecosistema, que en el cas de la península ibèrica i en el context de canvi climàtic en què ens endinsem (natural o artificial, és un fet mesurable) condueixen cap a la desertització.

Escandalitzat, ho comentava també fa poc Xavi Sarrià, tot adjuntant dues cartes de lectors al diari Información, en què es recordava la catàstrofe ecològica que comportà la dessecació de la Mar d'Aral provocada per dos grans transvassaments concebuts i executats pel comunisme soviètic en honor del progrés industrial i proletari. El mateix ha passat amb els marenys de Mesopotàmia, esgotats per les preses realitzades a Síria, Ira
n, Iraq i Turquia. També la vall de Mèxic està arribant als seus límits hídrics després de segles de constant increment de la demanda humana i dessecació de zones pantanoses, una evolució comparable a la del País Valencià. Potser és hora de tractar d'equilibrar el consum humà i el respecte als ecosistemes, però, clar, és que això ja ho fa el govern valencià: "El PP ha puesto en marcha 100 medidas para luchar contra el cambio climático". Esquizofrènia, doble moral, burla, hipocresia, digueu-li com vulgueu.

Ara bé, de l'altra banda (la del riu Ebre vull dir), hui é
s el gran dia: International Leisure Development, un grup d'empreses internacionals amb seu a Londres, presenta a les 6 de la vesprada, de la maneta del president del govern aragonès, el socialista Marcel·lí Iglesias, el projecte Gran Scala, el major complex d'oci d'Europa, situat sobre 20 milions de metres quadrats (2.000 hectàrees), amb 32 hotels-casinos, diversos camps de golf, un hipòdrom, una plaça de bous, un camping VIP, 250 botigues i restaurants, 4 aparcaments i uns quants parcs temàtics, com l'Acquantica, l'Space Port, o l'Spy Land (que, no t'ho perdes, combina "fun and education" segons el vídeo promocional).



Si este és el govern aragonès adalil de la "nova cultura de l'aigua" anem apanyats. El control de la demanda és un dels aspectes claus de la gestió hídrica reclamada per eixa cultura de l'aigua que va ser emprada políticament per oposar-se al macrotransvasament d'aigua de l'Ebre. Ara, però, l'increment de la demanda (d'aigua i d'energia) que suposa un projecte d'eixa grandària els importa ben poc als ecologistes de pacotilla. I, com sempre, els progressistes de torn (els que defensen que progrés és igual a creixement il·limitat) onegen les banderes dels llocs de treball i del fals respecte mediambiental.

I ara, com abans, haurien d'eixir els defensors de l'Ebre, aragonesos o catalans, a protestar i escandalitzar la societat per eixa barbaritat mediambiental. Poc importa que siguen els aragonesos o els valencians qui malmeten el riu: l'ecosistema fluvial (i el del seu delta el primer) es ressentirà. "Quan siga tard ja ens en penedirem, no? Lo que va davant, va davant", deuen pensar els implicats. I, mentrestant, "el Gobierno [socialista] de Aragón adoptarà nuevas medidas contra el cambio climático".
Esquizofrènia, doble moral, burla, hipocresia, digueu-li com vulgueu.


Unes quantes imatges del projecte Gran Scala:

Preparant la presentació d'esta vesprada

Dibuix i maqueta

El projecte, desglossat

Acquantica, parc temàtic tipus Aquapark



Apèndix
La nova cultura de l'aigua:
La nova cultura de l’aigua proposa, en síntesi, que l’aigua sigui utilitzada per totes les espècies, de tal manera que es mantinguin les seves funcions ecològiques, econòmiques i socials. Avui dia una sola espècie, la humana, utilitza de manera directa o indirecta una gran part de l’aigua dolça del planeta, sigui per beure, per regar, per produir electricitat o per navegar, i això ens porta a una era d’escassetat del recurs (Postel, 2000).
Pocs racons queden sense la seva intervenció, i en alguns casos el 100% de l’aigua que circula per una conca és consumida per a usos humans. El riu Segura és un exemple paradigmàtic, ja que s’ha aconseguit que el riu no arribi al mar. La nova cultura de l’aigua, a més de tractar d’evitar que això es repeteixi en altres rius, proposa canvis per recuperar els rius malmesos, canvis que impliquen una revolució en la forma com ara es gestiona l’aigua als Països Catalans i a Espanya. Això és un repte per a la sostenibilitat futura dels sistemes gestionats pels humans (Tello, 2001)


Barracuda blog:
No hay tiempo para parques naturales en la estepa y proteger su biodiversidad pero sí para montar Las Vegas II.
Con este proyecto el Gobierno de Aragón se quita la careta y muestra su perfil más duro y demuestra que se la trae floja el desarrollo sostenible y la conservación del medio natural. Habrá que actuar en consecuencia y creo conveniente rediseñar un nuevo modelo de acción por parte de los grupos ecologistas.
Añado algunos aspectos de la noticia que me parecen importantes, una vez asimilado el impacto de la misma. Primero la forma en la que se presenta el proyecto, sorprendiendo a los aragoneses y sin consultarnos; teniéndonos que enterar por los americanos. Segundo, la megalomanía del proyecto. Tercero la insostenibilidad del mismo, pues se trata de usar agua en el desierto y llevar y traer a miles de personas de medio mundo, con la movilidad y el gasto energético que ello implica. Cuarto, el tema central del proyecto no es la cultura local o aragonesa, ni siquiera el valor del desierto, sino el juego, estimular el juego y las apuestas, que me parece bastante inmoral y poco ético.


Desert dels Monegros


dimarts, 11 de desembre del 2007

Basquet, basquet... d'on vindrà basquet?

Estos basquets els fan a Màlaga, però serviran per il·lustrar-nos

No sé com, he anat a cercar
el mot "basquet" al Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), que hi diu: Caixa, de fusta o de plàstic, per a transportar fruits, hortalisses, etc. Bona definició que, tanmateix, no es veu completada amb la indicació de la seua etimologia: d'origen incert, hi afirmen! No cal calfar-se massa el cap per adonar-se que "basquet" prové de la paraula anglesa "basket" ("cistella"), i no sé on (a les fitxes CDLPV no ho he trobat) vaig llegir o sentir que s'empra particularment a les zones costaneres i/o tarongeres valencianes per la seua intensa relació comercial amb Anglaterra des de finals del segle XIX.

L'explicació a la incomprensible errada del GDLC, com quasi sempre, sembla senzilla. Com que el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) (que és l'únic important que indica les etimologies) no arreplega el mot "basquet", ja que en l'època de la seua confecció es consideraria un
barbarisme, doncs l'autor de l'entrada del GDLC no es va calfar el cap: "no sé d'on ve i el DCVB no hi diu res, doncs d'origen incert, i a dormir que demà serà un altre dia"...

dimarts, 4 de desembre del 2007

"e los d'Oriola valencià"

Molí sobre el Segura (Oriola)

Fa deu dies vaig copiar el bell discurs d'un diputat del PP a les Corts valencianes en castellà de l'horta d'Oriola. Ara faré el corresponent amb un antic document de fa vora 500 anys, quan els oriolans parlaven valencià i, amb orgull, es deien valencians. Es tracta d'un informe redactat pel capítol de la catedral del El Salvador d'Oriola en 1525 per al governador del regne de València dellà Xixona, Pedro Maza de Lizana. I diu així:

[En 1304 es va proclamar la sentència de Torrellas, que va partir l'antic regne de Múrcia entre Aragó i Castella,] per çó los de Múrcia parlen castellà e los de Oriola valencià, los uns se nomenen castellans, los altres valencians, los uns són de la Corona real de Castella, los altres de la Corona real de Aragó, tots vasalls de S.M. emperò, regits e governats ab diverses leys, furs e privilegis, pràtiques e costums.

ACO, Actes Capitulars, Llibre I, "Papeles y bulas conducentes a la catedralia", f. 267v-268 (5.X.1525). Transcrit per Antonio Carrasco Rodríguez , "Los orígenes del pleito del obispado de Orihuela (siglos XIII-XIV), Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, 11 (1996-1997), p. 637.

El gran prior de Catalunya i el "pecat de Castella"

Sempre han tingut bec les oques

En 1905 l'advocat barceloní
Joaquim Miret i Sans (1858-1918) publicà Sempre han tingut béch les oques: Apuntacions per la història de les costumes privades, un pioner estudi sobre processos judicials medievals conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. En ell tractava de demostrar que, malgrat que hi ha bon nombre de persones qui creuen que los temps passats eren millors que no lo present, finalment, tots los qui destinam gran part de la vida a regirar arxius y a llegir los vells pergamins y los oblidats scriptors d'altres centuries, acabam per abandonar aytal opinió y per compendre que la historia deu servir principalment per avaluar la superioritat del temps present en comparació ab lo passat y sobretot per fernos nàxer la sperança de que lo pervindre serà una encertada refondició de tot lo bò dexat per les edats passades y lo bò fét actualment y que les generacions successives faran d'aquí avant.

Miret volgué desfer la idealitzada concepció que havia covat el catalanisme sobre l'antiga i gloriosa edat mitjana, com el "moment dolç" del cristianisme, a través d'una sèrie d'exemples històrics que palesaven les misèries, crueltats i abusos de poder que s'hi practicaven. Tot i que la seua visió sobre el present i el futur era excessivament optimista (com demostraren a bastament les guerres massives dels segle XX), en bona part tenia raó: sempre hi ha hagut violacions, pedofília, incestos, assassinats... Sempre han tingut bec les oques... És impossible comparar amb l'actualitat ja que no podem accedir a dades quantificables per mesurar els graus del que hui en diríem "taxa de criminalitat", però aquells casos serveixen per prendre amb mesura el sensacionalisme que ocasionen sovint els cada vegada més nombrosos mitjans de comunicació.


El primer volum dels dos que va publicar es troba a la xarxa per gentilesa de la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives i, per exemple, conté casos com el de Ramon d'Empúries (c. 1270 - c. 1335), fill del comte d'Empúries i "frare" de l'Hospital que arribà a ser "gran prior de Catalunya" d'aquell orde de monjos-militars. Tanmateix, no va fer molt de cas al vot de castedat jurat i Miret el va qualificar de
sàtirus de l'Empordà a causa de la seua llarga llista de relacions adúlteres, forçades, interètniques i homosexuals (actives), que el van dur davant la justícia sota l'acusació d'actes de deshonestitat, entre d'altres. Vos copie uns quants fets dels quals se l'acusava (els modernitze lingüísticament per tal que els pugueu entendre millor):

- Ha tingut molt de temps i participat carnalment ab dues cosines germanes.
- Volgué forçar a Pessenant, una jove casada.
- Jagué amb Elicsén i l'embarassà d'una filla.
 
- Jagué carnalment amb una filla de n'Arnau de Millars, cavaller.

- Ha tinguda molt de temps i jagut amb ella carnalment
una jueva de Girona, que és  muller d'en Salves.
- Qui pregunte a aquelles fembres amb qui ell ha usat, bé trobarà que ell les usava per davant i per darrere.

- Del pecat que és nomenat nom 'de Castella' [l'homosexualitat; era molt comú donar-li nom d'un enemic estranger a les malalties o "pecats" relacionats amb les relacions sexuals] és molt en gran fama des de fa molt de temps.
- L'altre any portà de Sicília
un mosso molt jovenet, era toscà i es deia Rigo, i era el seu cambrer i el seu secretari, i li feia el llit i li jeia davant, i era tant privat seu que fama era en sa casa que jeia amb ell, una relació que va durar 4 anys fins que va descobrir que el seu amic toscà va jaure amb un fadrí que es deia Berenguer de Passenant, que ara és frare de l'Hospital, no tant per gelosia com pel fet que si el descobria massa d'aquell mal fet [la seua homosexualitat], tingué por de si mateix que s'en descobrís alguna cosa, però no volgué fer res contra ell, sinó que li donà diners i el despatxà.
- N'Andreuet Descarrer, escuder seu, n'és en aquella sospita mateixa.
- En la armada en fou molt difamat i en 
parlà molt hom que feia aquell desastre. Encara que deien que dos escuders seus que moriren en Rodes per malaltia, que no els deixà confessar per por i per raó que no fos desvetllat d'aquell pecat... i moriren sense confessió.
- Felip, fil de frare Simon de Borja, ho sap també, encara dient que l'escometé fort per fer aquell mal pecat i el dit Felip no li ho volgué permetre.
-
Frare Pere Vidal, que és frare clergue i està en Rosselló i era natural d'Ortaphan, aquest ho sap encara, i és fama que és parçoner amb ell d'aquest pecat.
- En Gavares... digué... que ell no jauria en la cambra seua ni davant d'ell, però 
bé que li faria altres serveis.

Així les coses, davant l'historial del gran prior de Catalunya, Joaquim Miret concloïa: Les costumes d'aquests personatges indiquen lo llastimós stat moral dels alts senyors d'aquell temps. Jo diria més bé que indica la "lascívia" d'alguns d'ells, en el sentit etimològic de "lascivus": juganer, enjogassat, alegre...


diumenge, 2 de desembre del 2007

Premi Blog Solidari

Agraïsc molt a Ximo Corts, mantenidor del blog Xàtiva, punts de vista, que m'haja lliurat la distinció de "Blog solidari", una iniciativa que començà la bloguista canària La bohemia el 22 d'agost d'enguany, a mena de meme, sota les següents condicions:
1. Escriure un post mostrant el Premi, citar el nom del blog que te'l regala i enllaçar el post que t'hi nomena (per tal que continue la cadena).
2. Triar un mínim de 7 blogs que cregues que han destacat alguna vegada per ajudar, donar suport i compartir. Posar els seus noms i els seus enllaços, alhora que avisar-los (si teniu el seu correu).
3. Opcional (per als nous premiats): Exhibir el Premi amb orgull al teu blog, tot enllaçant el post que escrius sobre ell i en què l'atorgues a d'altres.


Consegüentment, em "toca" triar altres 7 blogs que considere que mereixen el Premi. In alphabetical order, com en les pel·lícules de Woody Allen, són:

- Apunts diaris, de Marta Insa, per obrir-nos una miqueta la porta del seus pensament i de sa vida.
- El meu país d'Itàlia, de Maria Folch, la nostra particular corresponsal a Itàlia.
- La llumenera de NY, de Miquel Tuson, per compartir, com ja vaig dir, la seua vida a Nova York amb tots nosaltres.
- Malva-rosa Connection, de Solet, per fer-nos partícips de suculentes exclusives.
- Shinkansen a la Petja, de Jordi Arrufat, per contribuir al progrés de les Terres de l'Ebre.
- Testigo Accidental, de Juan Enrique Tur, pel seu suport raonat i sòlidament argumentat a les lluites veïnals de la ciutat de València
- Ultralocàlia, de Paül Limorti, per posar el seu gra de sorra en la construcció d'un Monòver millor.

Gràcies i enhorabona!

dissabte, 1 de desembre del 2007

divendres, 30 de novembre del 2007

"May se sab si es gros lo nab..." Adagis 270 anys després (IV)


Reprenc la selecció d'adagis recollits per Carles Ros en l'any 1736:

May se sab si es gros lo nab, fins que ha descobert lo cap.
Mes dies hià que llonganises.
Mes val vergonya en cara que dolor en cor.

Mes val perdre que mes perdre.
Mes val pa y ceba en amor que gallines ab dolor.
Mes veuen quatre ulls que dos.
Muyga Marta, y muyga farta.
Mes prompte salcança el mentiròs quel coixo.
Mes val un bon amic, que parènt, ni così.
Mes valen amics en la plaça, que diners en la caixa.
May se coneix mes lamich, que a presó y el perill.
Mes val roìn conegùt que o per coneixer.
Mort lo gòs, morta la rabia.

No deixes les sendes velles per anar per les novèlles.
Non vull, non vull, y no li pert lull.

No vixques pera mentjar, mentja sols pera passar.
Nosties mòlt en la plaça, nit burles daquell qui passa.
No crègues de ton amich, lo que diu sòn enemich.

No deixes la carretèra, per anar per trabesera.
Ni polls en la grenys, ni corral sense llenya.
Ni casa feta de fanch, ni vinya en barranch.

Ni camp en costèra, ni muller forastèra.
Ni omplir barral sens ambùt, ni en tèmps de plutja el corral brùt.
Ni corral en portells, ni nuchs en los sarahuells.
Ni arroç socarrat, ni guisado que sapia à fumat.
Ni tenir gat nyaulador, ni dormir en home roncador.
Ni mentjar sopes sens cullèra, ni porta de aposento en polleguèra.
Ni afeytarme en barbèr modorro, ni dormir en home petorro.

Ni estàr veì del ferrèr ni renyit en lo barbèr, ni tindre per contrari al carnicèr.
Ni casa en dos portes, ni besties cegues, ò tortes.

Ni escoltar per les portes lo que diuen, ni mirar en les cartes lo que scriuen.

Ni putjar à cavall sense cagar, ni faena de força sense almorçar.
Ni pet de col, ni casarme en qui nom vol.
Ni creure a regalista ni mercader, ni colar bugada sense cendrèr.
Ni casa que hatja cunyades, sogres y nores, ni campanar sense batçoles.
Ni christià sens rosari, ni fiar de advocat ni de notari. [I Carles Ros ho era]
Ni puses en los camals, ni lledèlles en los angonals.
Ningù pot dir desta aygua no beurè, per terbola questia.
Nos la mel pera la boca del ase.
No hia millor amich, quel real dahuit. No hia millors parents, quels dihuitens. No hi millors cosins, quels bons florins. No hia millors germans, quels reals castellans. No hia millors coneguts, quels papers de menuts. Tot aço en la caixa y la clau en la boltjaca.
Ningù es propheta en sa terra.
No hia vella, que no hatja estat bona filanera.
No hia vell, que no hatja estat valent.
Nos ha fet lo infern pera bobos, sinos pera dropos.
No hià riu que no tinga sa eixida.
No hià millor mestra que la necessitat ò pobrèa.