dimarts, 4 de desembre del 2007

El gran prior de Catalunya i el "pecat de Castella"

Sempre han tingut bec les oques

En 1905 l'advocat barceloní
Joaquim Miret i Sans (1858-1918) publicà Sempre han tingut béch les oques: Apuntacions per la història de les costumes privades, un pioner estudi sobre processos judicials medievals conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. En ell tractava de demostrar que, malgrat que hi ha bon nombre de persones qui creuen que los temps passats eren millors que no lo present, finalment, tots los qui destinam gran part de la vida a regirar arxius y a llegir los vells pergamins y los oblidats scriptors d'altres centuries, acabam per abandonar aytal opinió y per compendre que la historia deu servir principalment per avaluar la superioritat del temps present en comparació ab lo passat y sobretot per fernos nàxer la sperança de que lo pervindre serà una encertada refondició de tot lo bò dexat per les edats passades y lo bò fét actualment y que les generacions successives faran d'aquí avant.

Miret volgué desfer la idealitzada concepció que havia covat el catalanisme sobre l'antiga i gloriosa edat mitjana, com el "moment dolç" del cristianisme, a través d'una sèrie d'exemples històrics que palesaven les misèries, crueltats i abusos de poder que s'hi practicaven. Tot i que la seua visió sobre el present i el futur era excessivament optimista (com demostraren a bastament les guerres massives dels segle XX), en bona part tenia raó: sempre hi ha hagut violacions, pedofília, incestos, assassinats... Sempre han tingut bec les oques... És impossible comparar amb l'actualitat ja que no podem accedir a dades quantificables per mesurar els graus del que hui en diríem "taxa de criminalitat", però aquells casos serveixen per prendre amb mesura el sensacionalisme que ocasionen sovint els cada vegada més nombrosos mitjans de comunicació.


El primer volum dels dos que va publicar es troba a la xarxa per gentilesa de la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives i, per exemple, conté casos com el de Ramon d'Empúries (c. 1270 - c. 1335), fill del comte d'Empúries i "frare" de l'Hospital que arribà a ser "gran prior de Catalunya" d'aquell orde de monjos-militars. Tanmateix, no va fer molt de cas al vot de castedat jurat i Miret el va qualificar de
sàtirus de l'Empordà a causa de la seua llarga llista de relacions adúlteres, forçades, interètniques i homosexuals (actives), que el van dur davant la justícia sota l'acusació d'actes de deshonestitat, entre d'altres. Vos copie uns quants fets dels quals se l'acusava (els modernitze lingüísticament per tal que els pugueu entendre millor):

- Ha tingut molt de temps i participat carnalment ab dues cosines germanes.
- Volgué forçar a Pessenant, una jove casada.
- Jagué amb Elicsén i l'embarassà d'una filla.
 
- Jagué carnalment amb una filla de n'Arnau de Millars, cavaller.

- Ha tinguda molt de temps i jagut amb ella carnalment
una jueva de Girona, que és  muller d'en Salves.
- Qui pregunte a aquelles fembres amb qui ell ha usat, bé trobarà que ell les usava per davant i per darrere.

- Del pecat que és nomenat nom 'de Castella' [l'homosexualitat; era molt comú donar-li nom d'un enemic estranger a les malalties o "pecats" relacionats amb les relacions sexuals] és molt en gran fama des de fa molt de temps.
- L'altre any portà de Sicília
un mosso molt jovenet, era toscà i es deia Rigo, i era el seu cambrer i el seu secretari, i li feia el llit i li jeia davant, i era tant privat seu que fama era en sa casa que jeia amb ell, una relació que va durar 4 anys fins que va descobrir que el seu amic toscà va jaure amb un fadrí que es deia Berenguer de Passenant, que ara és frare de l'Hospital, no tant per gelosia com pel fet que si el descobria massa d'aquell mal fet [la seua homosexualitat], tingué por de si mateix que s'en descobrís alguna cosa, però no volgué fer res contra ell, sinó que li donà diners i el despatxà.
- N'Andreuet Descarrer, escuder seu, n'és en aquella sospita mateixa.
- En la armada en fou molt difamat i en 
parlà molt hom que feia aquell desastre. Encara que deien que dos escuders seus que moriren en Rodes per malaltia, que no els deixà confessar per por i per raó que no fos desvetllat d'aquell pecat... i moriren sense confessió.
- Felip, fil de frare Simon de Borja, ho sap també, encara dient que l'escometé fort per fer aquell mal pecat i el dit Felip no li ho volgué permetre.
-
Frare Pere Vidal, que és frare clergue i està en Rosselló i era natural d'Ortaphan, aquest ho sap encara, i és fama que és parçoner amb ell d'aquest pecat.
- En Gavares... digué... que ell no jauria en la cambra seua ni davant d'ell, però 
bé que li faria altres serveis.

Així les coses, davant l'historial del gran prior de Catalunya, Joaquim Miret concloïa: Les costumes d'aquests personatges indiquen lo llastimós stat moral dels alts senyors d'aquell temps. Jo diria més bé que indica la "lascívia" d'alguns d'ells, en el sentit etimològic de "lascivus": juganer, enjogassat, alegre...