dissabte, 29 d’abril del 2006

Art que s'expressa mitjançant l'ordenació dels sons

Surfistes en càmera fixa

He actualitzat la llista d'enllaços tot posant alguns dels meus grups de música preferits (per cert, no sé perquè, la barra lateral apareix baix del tot per als que empren l'Explorer, no així als usuaris de Mozilla o Netscape) . Des que estic a Barcelona, especialment els darrers mesos, he descobert una bona colla de grups o cantautors en català/valencià que he pogut afegir als que portava ja en la meua bossa des de València (des dels clàssics i intemporals Ovidi, Raimon i Maria del Mar fins als casi ja mítics Obrint Pas).

Primer, gràcies a un reportatge de Btv, vaig descobrir als Antònia Font, els millors, sens dubte. Una passada, una forma d'entendre la vida i la felicitat que moltes vegades em sembla que la majoria de gent no entén, o almenys no comparteix. Seguint-los a ells, com no, va arribar el disc de Joan Miquel Oliver, deliciós. Després m'han arribat altres grups per vies molt diferents (videoclips, internet, amics...). Per ordre de preferència són: Mishima, Roger Mas (el darrer disc, els altres no em fan tant), Sanjosex, Glissando, Pepet i Marieta, Refree (bilingüe), Orxata Sound System, Dèneu i Conxita. Ara m'han recomanat Abús, Mazoni, Guillamino i Le Petit Ramon, i em sembla que els dos primers m'agradaran més que els altres. I, per altra banda, no vull oblidar als valencians La Gossa Sorda, Pau Alabajos, i els inefables Remigi Palmero i Juli Bustamante (que ja no publica en valencià, però el seu entusiasme ho paga tot).


dijous, 27 d’abril del 2006

Jo vull ser com Garcia Espuche



Hui he sentit l'Albert Garcia Espuche en una xarrada per segona vegada en la meua vida. No és que vullga ser com ell però sí que m'agradaria tindre les possibilitats que ha tingut ell per dedicar el seu temps a investigar el que ha volgut. De professió és arquitecte i també ha dirigit el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona però el que vull destacar ara és la tasca historiogràfica que ha desenvolupat en els darrers anys, centrada en l'estudi de fonts notarials. Ha publicat quatre obres cabdals per a la història catalana dels segles XVI i XVII:

1. Espai i societat a la Barcelona pre-industrial (1986, amb Manuel Guàrdia), en què fa un estudi impactant de la capital catalana en estos segles, fonamental per a conèixer la cartografia de la ciutat en aquells segles, la tipologia de les cases, la distribució dels grups socioprofessionals (importantíssima per a qualsevol estudi d'història local), l'espai urbà, etc. Les fonts notarials eren les majoritàries.

2. Un Siglo decisivo Barcelona y Cataluña, 1550-1640 (1998), que va canviar les tesis sobre l'economia catalana dels segles XVI i XVII que estaven presents en la historiografia des de Vicens i un article de Fontana dels anys '50. Investigant en els arxius notarials d'unes vint ciutats i viles catalanes i seleccionant temàticament determinats sectors professionals claus (tèxtil, ceràmica, manufactura alimentària, traginers, etc.) va demostrar que després d'un període d'estancament l'economia catalana es reorganitzà des del segle XVI entorn a la capitalitat de Barcelona i transformà les seues bases industrials (tèxtil, aiguardent) i comercials (reorientació cap al regne de València, Castella i l'Atlàntic nord), el que explicaria l'austriacisme de l'oligarquia barcelonina durant la guerra de Successió.

3. El inventario (2002). Una novel·la "històrica" sobre el període de la guerra dels Segadors (1640-1652) en què tot és "veritat notarial" (encara no l'he llegida però no tardaré molt). A partir de les dades arreplegades d'un notari "histèric" que ho anotava tot, Francesc Lentiscle, Espuche fa un divertimento sobre la història de la ciutat en aquella època. Tot el que apareix en la novel·la és "real". En el llibre si en casa de Lentiscle hi ha una taula de roure amb un got damunt i un feix de papers és perquè el notari ho anotà, si tots els dies per anar de sa casa a la notaria feia el mateix camí i saludava al forner i a un ciutadà honrat és perquè així ho va anotar. I així, així, totes les coses que passen a la novel·la, en una ciutat marcada per la guerra i la pesta.

4. Barcelona entre dues guerres economia i vida quotidiana, 1652-1714 (2005). De nou a través de les fonts notarials Espuche reconstrueix este període de la història de Barcelona, també marcat per la guerra continua (per part dels francesos sobretot). El magistral és que a través dels protocols notarials podem conèixer tant allò macro, l'economia d'una ciutat, com allò micro, la vida quotidiana. Precisament en este darrer punt les notarials se'ns revelen com les úniques fonts per conèixer molts aspectes, com ara quin treball feien les dones a l'interior de les cases (tot el dia fent collarets, anomenats filigranes), com s'organitzaven els grups de cegos recitadors (en grups de música que amenitzaven les festes, repartint-se els treballs de tocar, cantar, etc.), quins jocs hi havia, com es jugaven o quines trampes es feien, tant de tafureria com esportius, com ara la pilota (Barcelona estava plena de trinquets al segle XVII!!!), i un llarg etcètera.

5. També en este darrer sentit, García Espuche ha colaborat i està colaborant amb les excavacions del mercat del Born i el seu projecte de musealització. Sota el mercat hi ha una part del barri de la Ribera que va ser enderrocada després de 1714 per tal de construir la ciutadella militar borbònica. Doncs bé, a través de les fonts notarials, es pot saber qui vivia en les aproximadament 60 cases que hi havia, com eren estes cases, on tenien les portes, a què es dedicaven els seus habitants (imagineu-vos saber que en tal casa hi havia un artesà manufacturer de cordes de viola i trobar les restes arqueològiques de les ferramentes de fer cordes de viola), d'on eren, els objectes que tenien (testaments, inventaris), etc. Quasi tot el que pugam imaginar. Curiosament, hui deia García Espuche que els arqueòlegs no han encertat literalment ni una en el seu informe. Ni una datació, ni una estructura! Per exemple diuen que les cases de la part exterior de la Ribera són del segle XVI, quan per exemple en el fogatge fiscal de 1363 ja apareixen!!!

Evidentment la massa d'informació que ha aconseguit reunir Garcia Espuche es deu en part a la seua estratègia de recerca. Com no li pressiona cap necessitat acadèmica de fer un cursum historiogràfic ha fet el que ha volgut en investigar les fonts notarials: recollir-ho tot. Açò és una bogeria per a qualsevol projecte d'investigació raonable perquè si ho arreplegues tot potser en tres anys tingues informació per a fer dos articles de dos temes diferents però una massa d'informació incoherent i dispersa que no hi ha manera d'ordenar. En canvi si no tens un marge de temps fixat pots recollir-ho tot i anar publicant conforme la informació té la consistència i la coherència suficient (però açò pot passar als 10 anys d'investigar). A més a més, Espuche ha comptat amb l'arxiu de protocols notarials de Barcelona, el segon millor d'Europa, tant per massa documental com per organització i servei al públic. Algun dia parlaré del nostre arxiu de protocols, el del Col·legi del Corpus Christi de València, que hauria ser la vergonya de la Direcció General d'Arxius de la Generalitat Valenciana. Mentrestant, qui puga que seguisca l'exemple d'Espuche, crec que les fonts notarials no han estat suficientment explotades per al segles XVI i XVII valencians, almenys no al seu nivell.

dimecres, 26 d’abril del 2006

Paraula del dia: Arnadí



Com bé diu el GDLC l'arnadí és un "pastís de carbassa cuit al forn, pastat amb sucre, ametlles, pinyons i canyella" (desgraciadament, veig que ho considera dial., ço és, dialectal). El diccionari del Salt afig que és "de carabassa o de moniato" i el DCVB que "és propi de la Setmana Santa". Açò darrer no sé si és veritat (jo l'he provat en altres dates) però que està ben bo sí que ho és.

Per altra banda, el DCVB li dóna un origen etimològic (el GDLC no s'hi mulla): "potser de l'àrab ġarnatī ‘de Granada’". La teoria sembla plausible, o almenys faria companyia a moltes altres paraules referents a productes artesanals procedents de topònims: domàs i damasquí (teixits de seda), cordovà i marroquineria (pells), majòlica i pisa (ceràmiques), etc.
Siga com siga, cal tastar-lo.

La Ràpita de Benissa (II)


Casa de La Ràpita. Benissa. Any 2001

Després d’haver explicat ràpidament les teories al voltant del significat de la paraula d’origen àrab ràpita, parlarem en concret de La Ràpita de Benissa, un barranc o partida de l’actual terme municipal, culminat per un tossal (on actualment s’hi troba la caseta en ruïnes que es veu a la fotografia). Eixe turonet controla visualment el litoral i el camí de pas prelitoral cap al nord o el sud. De fet, el llarg perímetre de costa del Xarq Alandalús era una frontera marina. Per allí havien arribat els mateixos musulmans, espies abbasins d’Orient, atacs normands o els veïns rivals fatimites d’Ifriqiya (l’actual Tunísia).

Segons les teories de Maria Jesús Rubiera precisament la ràpita de Benissa s’hauria instal·lat a finals de segle X per fer front al califat fatimita (910-1171) , que havia sigut fundat per Ubayd Allah al-Mahdi Billah, qui curiosament comparteix nom amb els Baydal benissencs (Ubaydallah-Ubaydal-Obaydal-Baydal/Baidal). Els fatimites eren xiítes ismaïlites enfront de la majoria sunní/malikí del califat omeia andalusí i les lluites entre ambdós imperis haurien provocat una ampliació de la marina andalusina, de les fortificacions costaneres i de la islamització sunní de les tribus araboberbers de la costa.
Així doncs, per a la doctora Rubiera la fundació de Benissa estaria íntimament lligada a la de la ràpita. Segons la seua hipòtesi els Banu Isa, una gran família de jurisconsults i alfaquins documentada inicialment a Xèrica i posteriorment a Dénia, serien els fundadors de Benissa. Un d’ells, després d’haver passat per les terres de l’actual comarca de Marina amb l’exèrcit de la famosa expedició d’Al-Mansur contra Barcelona en l’any 985, hauria decidit establir-s’hi a la zona i fundar una ràpita entre les desguarnides badies de Moraira i Calp. Així, hauria instal·lat aquella fortificació en l’actual tossal de La Ràpita de Benissa i per tal de posar en explotació les terres dels voltants hauria fundat una alqueria o població agrícola (al-qarya, poblat) amb el nom de la seua família: Benisa (que hauria derivat en Beniça i d’ací en Benissa). Tanmateix, com la majoria de grans propietaris àrabs, els Banu Isa serien absentistes i fixarien la seua residència a la ciutat més propera, en este cas Dénia. Per tant, la fundació de Benissa es podria fixar aproximadament en esta data, i, fins i tot, en 1987 s’arribà a celebrar simbòlicament el mil·lenari de la població, seguint esta teoria.

Personalment no crec en la hipòtesi de Rubiera. Té molt poques bases documentals. Efectivament hi ha la ràpita i hi ha uns Banu Isa a Dénia, però això és tot. El nom de Benissa (no Benisa) pot provindre d’un altre nom clànic berber, no àrab, com moltíssimis dels Beni- de l’actual País Valencià. Rubiera segueix les teories de l’escola arabista de Míkel de Epalza, segons les quals les alqueries andalusines serien simplement una unitat fiscal de producció quasi assimilable a una comunitat camperola feudal, a un poble agrícola pertanyent a un senyor. Estos autors reconeixen que la permanència del plural en els topònims (Beni-) , i no en singular (Ben/Ibn), descartaria que els noms de les alqueries feren referència únicament al seu fundador, però addueixen que són en plural perquè estes alqueries romandrien sempre en propietat d'una mateixa família. Tanmateix, la legislació musulmana sobre herència no contemplava cap tipus de primogenitura i per això proposen que les alqueries es mantindrien al llarg de generacions en mans d'una mateixa família a través de la institució islàmica del waaf o hubus, una fundació religiosa feta pel propietari d’un bé, com a obra pietosa, en benefici irrevocable d’unes determinades persones. Així, els beneficiaris dels hubus serien els descendents del fundador de l’obra i per tant una família podria estar en propietat d’una alqueria durant molt de temps, per la qual cosa hi donaria el seu nom en plural.

Contràriament, em semblen molt més plausibles les teories desenvolupades per Pierre Guichard i Miquel Barceló, segons les quals les alqueries serien una propietat col·lectiva d’un grup clànic de camperols units per vincles agnaticis. Així, el plural Beni- faria referència a un mateix clan que es reproduiria en cada alqueria de la seua propietat al llarg de generacions. Però no només per la qüestió filològica, sinó sobretot pels estudis d’arqueologia extensiva i d’arqueologia del poblament em semblen molt més fonamentades les hipòtesis de Guichard i Barceló. D’esta manera, probablement Benissa seria una alqueria clànica, com tantes altres que hi havia a la zona: Benimarraig, Benimarco, Benimallunt, Beniver, etc. El fet que després de la conquesta feudal a la resta d’alqueries romangueren andalusins mentre que a Benissa s’instal·lés la població cristiana és una qüestió relativa a l’estratègia de colonització feudal, que tractava de concentrar els nous colons cristians en determinats nuclis per controlar el poblament rural dispers musulmà. Així, Benissa, una antiga alqueria clànica, hauria esdevingut una de les poblacions principals de la zona, juntament a altres com Teulada o Calp. Amb tot, encara falta que algú aborde la investigació de l’evolució del poblament rural de la zona des de l’època andalusí en base a estos supòsits per tractar d’aclarir estes qüestions.

Tornant a la ràpita de Benissa, que creiem que podria haver estat fundada per un Banu Isa o per qualsevol altre, com ara l’estat andalusí omeia, almoràvit (segurament) o almohade, sembla que la seua presència està relacionada amb els topònims de Mezquida i Alfama, molt propers geogràficament. Per una banda, hi hauria una mesquita pròxima, i, per altra banda, uns banys (al-hamma, aigües termals) que servís com a hospedatge. A més a més, els banys i la ràpita estarien nodrits d'aigua amb la font del Catnar, el nom de la qual podria fer referència a un qanat, un tipus de conducció aqüífera subterrània emprat pels andalusins.

Actualment (fins fa uns anys almenys) sobre el tossal de La Ràpita s’alça un caseró de camp en ruïnes i greu estat d’abandó. Fa un parell de dècades s’hi projectà una urbanització en la zona i fins i tot s’arribà a fer la infraestructura de camins, clavegueram i canonades, però finalment els plans de construcció foren desestimats. Malgrat la remoguda de terres en el barranc i la partida, sembla que el subsòl del tossal no fou afectat, ja que encara hi està la casa. Ara de nou els interessos especulatius hi rondinen, amb la projecció de 150 xalets a la zona. He sentit dir (ara no recorde les fonts, supose que els diaris) que els grups contraris a la urbanització, a banda de l’impacte paisatgístic i mediambiental, addueixen la importància arqueològica de la zona ja que sembla que hi feren una prospecció de superfície amb l’arqueòleg de Dénia, Josep Gisbert, considerant que hi deu haver un parell de vil·les romanes. No obstant això, el que sembla clar és que les restes andalusines han d’estar allí, les evidències toponímiques i una anàlisi superficial de la possible distribució del poblament són ben explícites.

La zona està classificada per la Generalitat Valenciana com a àrea de vigilància arqueològica, i, de fet, fa un temps es podia consultat l’informe corresponent a la pàgina web de Patrimoni Cultural de la GV (http://www.cult.gva.es/dgpa/), però ara només es pot fer amb autorització prèvia. De qualsevol manera, el propi PGOU municipal de Benissa no la contempla com a àrea arqueològica, per la qual cosa una urbanització de la zona seria desastrosa. Tot i que sempre és preferible esperar a tindre millors mètodes i tècniques d’excavació, davant les amenaces d’urbanització es podria dur a terme una campanya de prospeccions superficials i de caves o, fins i tot, amb georradar, que sense excavar ni causar cap tipus de mal al registre arqueològic podria confirmar o desmentir la possible presència d’estructures habitacionals al tossal de La Ràpita o a Alfama.

La introducció de la zona com a patrimoni arqueològic potencial en el Pla d’Ordenació Urbana de Benissa hauria de ser immediata, amb la qual cosa es protegiria amb fermesa l’estudi de les restes. La Carta de Potencialitat de Patrimoni Arqueològic signada per la Unió Europea en 1992 recomana als municipis obrar d’eixa manera. Així mateix, la Llei de Patrimoni Històric Espanyol, en el seu article 43, ordena la prospecció de qualsevol terreny, públic o privat, en què se sospite que hi ha restes arqueològiques. Per últim, també la Llei de Patrimoni Cultural Valencià ordena la realització d’inventaris de prevenció per part dels ajuntaments (la financiació d’una carta arqueològica de la zona realitzada per professionals no seria tan costosa, ni en temps ni en diners).

Si hi haguera molta sort (que és difícil) i les restes arqueològiques de la zona de La Ràpita foren molt importants, a banda de poder conèixer més aspectes sobre la ràpita benissenca i la seua possible relació amb la fundació del poble, sobre la Benissa andalusina o sobre les funcions i formes arquitectòniques de les ràpites andalusines, el municipi podria comptar amb un patrimoni arqueològic de primera magnitud, que també podria ser inclòs en les rutes culturals de la zona, com ara ho són per exemple l’Alcúdia d’Elx o Lucentum a Alacant. De fet, com ja vaig assenyalar, només hi ha tres ràpites excavades a tota la Mediterrània: Monastir i Susa a Tunísia, i Guardamar al País Valencià.



Bibliografia:
BARCELÓ, Miquel, “Vespres de feudals. La societat de Sharq al-Andalus just abans de la conquesta catalana”, dins La formació i expansió del feudalisme català. Girona: s.n., 1986, pp. 237 a 251.
BARCELÓ, Miquel, “El diseño de espacios irrigados en al-Andalus: un enunciado de principios generales”, dins El agua en zonas áridas: Arqueología e Historia. I Coloquio de historia y medio físico, I. Almería: Instituto de Estudios Almerienses, 1989, pp. XV a XLX
CARDONA IVARS, Joan Josep, Avance al estudio de la toponimia de los términos de Benissa, Senija, Jalón, Llíber, Gata de Gorgos y Benitachell. Diputació povincial d’Alacant, Alacant, 1976.
EPALZA, Míkel i RUBIERA, María Jesús, Xàtiva musulmana. Segles VIII-XIII. Ajuntament de Xàtiva, Xàtiva, 1987, p. 31
GUICHARD, Pierre. Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente (Estudio preliminar de Antonio Malpica Cuello). Granada: Archivum, 1998, 616 pp
RONDA, Anna i PÉREZ BURGOS, José M. ,“Localizaciones acuíferas de Benissa y su relación con el hábitat” en EPALZA, M. (a cura de), Aigua i poblament musulmà: Simpòsium de Benissa. Ajuntament de Benissa, Benissa, 1988, p.64
RUBIERA, María Jesús, La taifa de Denia. Institut Juan Gil- Albert, Alacant, 1985
RUBIERA, M.J. “La rápita de Benissa”, dins Mil.lenari de Benissa. Ajuntament de Benissa, Benissa, 1987
TORRÓ ABAD, Josep, Poblament i espai rural. Transformacions històriques. Institució Alfons el Magnànim, València, 1990.
Legislació:
Conveni per la protecció del Patrimoni Arqueològic, Malta. Consell d’Europa, Estrasburg, 1992
Llei 16/1985, de 25 de Juny i Reial Decret 111/1986
Llei de Patrimoni Cultural Valencià, Corts Valencianes, DOGV. nº 249, de 24 de Juny de 1998

dimarts, 25 d’abril del 2006

Colonialisme


El GDLC defineix colonialisme com a: Doctrina i actitud que defensen la colonització amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals.
Colonització: Acció de colonitzar.
Colonitzar: 1. Establir una colònia (en una terra). 2. Convertir un territori en colònia.
Colònia (en el sentit que ens interessa): 1. Establiment fundat per un cert nombre d'habitants d'un país que van a poblar una terra allunyada d'aquell, amb el qual continuen vinculats.
Així doncs, segons la definició del diccionari, el colonialisme seria la doctrina i actitud que defensen l'establiment de colònies o la conversió d'altres territoris en colònies, és a dir, en establiments fundats per un cert nombre d'habitants d'un país que van a poblar una terra allunyada d'aquell, amb el qual continuen vinculats.
La definició, evidentment, no ompli el sentit general del concepte. Una definició que hi podríem donar, referent al colonialisme contemporani, seria la de: Fenomen segons el qual un Estat –que seria la metròpoli– proclama la sobirania sobre un territori i una població de fora de les pròpies fronteres –que seria la colònia– per tal d’assegurar la dominació econòmica sobre els seus recursos, la seua força de treball i els seus mercats. Tot això acompanyat per un conjunt de pensaments que justifiquen eixa situació proclamant la superioritat civilitzadora i cultural del país colonitzador sobre el colonitzat.
Etimològicament la paraula colòniá vé del substantiu llatí colonus, que procedeix del verb colere, que vol dir éstablir-se, habitar i conrear alhora. Per tant, la colònia seria el lloc on hi ha colons, és a dir, on hi ha persones que s'estableixen en un lloc, l’habiten i el conreen.
Tanmateix, el matís que no ens dóna este origen etimològic és que eixe lloc per establir-se, habitar i conrear està sempre lluny del lloc original dels colons i que per això provoca un contacte amb poblacions que ja residien en el territori on s’estableix la nova colònia. I generalment això suposa la conquesta o la dominació d'estes poblacions. Eixe és el tret distintiu del colonialisme, la dominació dels altres, que no està inclòs a la definició del GDLC.
Finalment, com a curiositat, podem afegir que del verb colere també deriva cultura, que literalment seria l’establiment, habitatge i conreu de la terra. Així doncs, etimològicament no té "cultura" cap societat preagrícola, de caçadors-recol·lectors o de nòmades. En el llenguatge que hem heretat també hi ha implícits judicis de valor que potser no desitjariem, o sí?

diumenge, 23 d’abril del 2006

Pila de llibres (II): Falles a Senija?

En un altre recull de "Tròços y mòsos ó retalls de la nòstra tèrra", de 1906, també de mossén Joaquim Martí Gadea, he trobat una informació curiosa sobre Senija (Martí Gadea va ser rector del poble).

La veritat és que no sé massa del poble veí de Benissa. Únicament que el seu nom prové de la tribu berber dels Sanhaya, que formaven el contingent majoritari dels almoràvits, els quals governaren Alandalús com a emirs entre 1086 i 1147 aproximadament. Els Sanhaya procedien de les actuals terres del Sàhara occidental, Mauritània i Mali i eren sobretot tribus nòmades de pastors de camells, que controlaven el comerç amb l'imperi de Ghana. S'islamitzaren en el segle VIII i en l'XI per raons econòmiques, i imbuïts d'un fort rigorisme religiós, s'enfrontaren a les tribus del nord d'Àfrica arribant a constituir un nou imperi, amb capital a Marraqueix, que també inclogué les terres andalusines. Actualment les tribus de Sanhaya, mesclades amb altres tribus musulmanes orientals (sirianes, iemenites, etc.), formen el poble saharaui. Doncs bé, algun clan d'esta tribu evidentment es va assentar en l'actual Senija i molt probablement hi resistí fins l'expulsió de 1609.

Doncs bé, a banda de l'origen del topònim i del bon embotit que hi fan, no tinc massa notícies més del poble. Però menys encara de que hi hagués hagut tradició de falles en una zona tan allunyada de València. Però sembla que així era almenys a finals de segle XIX. He trobat unes dècimes "A la falla de Sen Jusèp, en Senitja, any 1875":

A esta falla qu'els fusters
á Sen Jusèp li dediquen,
vòlen ells qu'els gichs li fiquen
dos càrregues d'albarsérs,
pera que'es cremen sancérs
eixe tío y la sardina,
la cavalla y la tonyina,
la mèlva, el bull y el bonyítol,
y pugam dempuix dir: -¡Vítol,
que s'ha acabát la sardina!
A eixe pobre que ahí dal está
badallantse de la fam que té,
els badalls y la dam li prevé
de portar la sardina en la má;
si no fora per ella, temps ya
qu'estaria mes gort qu'un sanat;
per es tant lo qu'ell te dejunát,
qu'el pobret s'ha quedat com el dit,
perqu'encara pròu arròç bollit
tan sixquera en tot l'any no ha menját.

Algú sap si els fusters tenien tradició de cremar falles per Sant Josep a la zona?

dijous, 20 d’abril del 2006

Pila de llibres (I): "Llengua materna" (1891)

Tinc una pila de llibres valencians antics per llegir. Agafe un, l'"Ensisám de totes herbes", de mossén Joaquim Martí Gadea, un recull de cançons, refranys, col·loquis, contes, sermons i anècdotes, de 1891. Entre molts d'altres hi està "La llengua materna", dins la qual es pot llegir:

Aixina es en totes les coses, y per aixó la nostra parla, les nostres costums y tot lo nostre es va perdent poc á poc, no mes pel capricho tonto que tenim la machor part dels valensians sobre tot,de voler seguir ó copiar als de fora. ¡Cuánt s'han de deixar á un costat tantes tonteries y miseries, que sols argüixen en nosatros molta burrera y poc ó chens de patriotisme!
Una de dos, ó som valensians ó nou' som, si som, parlem en valensià, com nos han enseñat els nostres pares y ahuelos, salves aquelles paraules qu'estiguen mal dites ó atres modernes que la costum y el us diari autorisen. ¡Com s'anten soltar yo la mehua llengua p'agarrarne un atra! ¡no mane Deu ni la Reina Santísima! Aixó pera mí sería dasta sert punt un sacrilechi, perque sería fer despresi y tirar per terra una cosa tan sagrá com es el llenguache que mamarem en los pits de les nostres mares...

115 anys després estem prou pitjor. Bona part dels valencianoparlants no han transmés la seua llengua als fills i els castellanoparlants que arribaren des del franquisme adoptaren el valencià en proporcions ínfimes, tal com ara fan els nouvinguts, primer per autoodi i la pressió sociocultural i ara perquè la societat valenciana no ho exigeix: no cal el valencià quasi per a res, una persona pot fer vida totalment normal en castellà i únicament la seua bona voluntat i interès pot fer que s'acostes a la llengua; massa poc estímul.

Paraula del dia: Safuny / Safor



L'altre dia en parlar del mot safareig una de les accepcions incloses al DCVB que més em va sorprendre va ser l'octava:
"fig. «Qualquiera cosa de comer, cruda o guisada, que por averla manoseado u bazucado queda como machacada y hace mal ver, se dice qu'està feta un safareig o un safuny» (Ros Dicc. 208)".
L'entrada safuny del propi DCVB remet escadusserament a :
"Safor 1 (Escrig-Ll. Dicc.)".
I la de Safor a:
"1. m. Conjunt de moltes coses en desorde; cast. revoltilio (Escrig-Ll., Martí G. Diccs.).
2. f., topon. a) La Safor: nom d'una subcomarca de l'Horta de Gandia (Val.). S'anomena concretament Serra de la Safor, i antigament Conca de la Safor (Aguiló Dicc.).—b) Forna de la Safor: llogaret de L'Atzúvia (regió d'Alacant).—c) Villalonga de la Safor: poble de l'Horta de Gandia.
Etim.: de l'àrab sahūr, ‘menjada nocturna que es fa durant el Ramadà’.
"
La sorpresa va ser molt més gran quan ni en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) ni en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia Catalana (GDLC) apareixien ni el terme safuny ni el de safor. En repassar el DCVB em vaig donar compte: totes les fonts eren valencianes, els diccionaris de Carles Ros (1764), Escrig (1867), Martí Gadea (1891), a excepció de la del mallorquí Marià Aguiló (1825-1897), que només arreplega una entrada referent a la comarca.
El diccionari de Ros conté exactament les paraules transcrites en l'octava entrada de safareig del DCVB. El d'Escrig, en canvi, arreplega tant safareig com safor i safuny amb el mateix significat castellà de "revoltillo" (no revoltilio, com apareix a la versió electrònica del DCVB). Així:
Safareig: Balsa. Alberca. [...] Revoltillo. Conjunto de muchas cosas sin orden, método ni concierto. Cosa manoseada. Lo mismo que SAFUNY i SAFOR.
Safor: revoltillo. Lo mismo que SAFAREIG.
Safuny: revoltillo. Lo mismo que SAFAREIG i SAFOR.
A més a més, afig els verbs derivats que no apareixen ni al DCVB:
Safarejar: Revolver, menear una cosa de un lado al otro esparciendola en partes, ó poniendo lo de arriba abajo, etc. Lo mismo que SAFOREJAR.
Saforejar: Revolver. Lo mismo que SAFAREJAR.
Safunyar: Revolver. Lo mismo que SAFAREJAR i SAFOREJAR.

Així doncs, destaque:
1. Simplement com a proposta: la paraula safor vé d'un mot àrab, al qual té el sentit de menjada nocturna feta durant el Ramadà; podria ser que eixa accepció derivés per als cristians en un menjar empastrat (de la mateixa manera que algaravia, "cridòria confusa", prové simplement d'al-arabiyya, "llengua àrab"). D'ací també en cosa desordenada.
2. El sentit de cosa desordenada o menjar empastrat, tant de safuny com de safor, estava condemnat a desaparèixer pels moderns diccionaris catalans. Desconec si els diccionaris valencians actuals els arrepleguen però el del Salt, que pràcticament copia el GDLC, tampoc ho fa. Afortunadament el Diccionari ortogràfic de l'AVL els conté (http://www.avl.gva.es/PDF/diccionari/S.pdf). Per tant, pel que sembla, el futur diccionari dels valencians recuperarà oficialment els bells mots safuny i safor. I alguns diuen que no ens cal.

dilluns, 17 d’abril del 2006

La Ràpita de Benissa (I)

Evidències toponímiques de ràpites i munastirs al Xarq Alandalús


Ahir el blog va rebre visita d'un benissenc ("benissero" que diuen allà) i vaig prometre que parlaria de La Ràpita de Benissa. Tractaré de començar hui, tot i que per l'extensió de l'assumpte hauré de dosificar la qüestió en diversos comentaris.

El punt de partida és una partida, valga la redundància, anomenada La Ràpita, que està dins el terme de Benissa, no massa lluny del nucli de població central, baixant per la carretera cap a Calp a mà esquerra. El topònim Ràpita procedeix de la paraula àrab râbita, que emana de l'arrel r-b-t. D'esta arrel també deriva la paraula ribât, que en moltes ocasions s'associa al de râbita però no és exactament el mateix.
Tot indica que la paraula ribât tindria com a connotació principal un significat institucional. La institució del ribât era una manera peculiar de fer el jihâd aconsellada per Muhammad: acodir a les fortaleses de frontera a oferir un servici militar. (El jihâd és un dels cinc pilars de l'islam, que no es tradueix com a "guerra santa", simplement vol dir "l'esforç virtuós en el camí de Déu", dins el qual pot incloure's la defensa militar de la comunitat islàmica). Com els dominis musulmans anaren eixamplant-se s'hagueren de construir edificacions pròpies a les fronteres per tal de complir amb el precepte del profeta, anomenades inicialment munastîr/s.
Basant-se en les fonts àrabs, Míkel Epalza proposa que fins el segle XI estes fortificacions tindrien un caràcter militar pràctic i s'anomenarien munastîr/s, mentre que a partir de llavors perdrien l'utilitat bèl·lica i es transformarien en llocs de recés espiritual, començant-se a anomenar ribât o râbita. El nom de munastîr (de la mateixa arrel llatina del nostre "monestir", monasterium) s'estengué per arreu del món islàmic a imitació del famós al-Munastîr d’Ifriqiya (Tunisia); així, per exemple, els topònims ibèrics d’Almoster, Almonacid, Monastel o d’altres similars no vindrien de la institució cristiana del monestir, sinó de la islàmica. Per tant, durant els primers quatre segles de l’era islàmica el ribât, com a institució o precepte islàmic, es compliria en els munastîr/s fins que estos perderen el seu caràcter militar i començaren a dir-se ribât (com la pròpia institució, que ara prendria també un significat arquitectònic) o râbita.
En origen el mot râbita remetria únicament a una de les cel·les religioses aïllades que formaven part dels munastîr/s, un conjunt més gran. Tanmateix, segons Oliver Asín, posteriorment s'identificaria la part pel tot, arribant-se a anomenar en molts casos els munastîr/s com a ràpites.
Així doncs, a partir del segle XI qui volia complir amb el el ribât com a precepte religiós se summava a les guarnicions de les diverses fortaleses militars de primera línia de frontera, mentre que les edificacions anomenades ràpites o ribats quedaren com a llocs de congregació de pietosos musulmans (murâbit/s, d'on ve almoràvit), en els quals tot i no tindre sempre funcions militars pràctiques es conreava la espiritualitat i la regeneració de la religió islàmica per tal de mantindre viu i fort l’esperit del jihâd en la zona. Amb tot, malgrat estes diferenciacions, moltes vegades en les fonts s’identifiquen els tres mots amb el mateix concepte, com a institució i com a fortalesa on es compleixen funcions religioses i militars.

Hi podem trobar restes toponímiques, documentals i arqueològiques a tota la península ibèrica. Des de la Marca Superior fins a Almeria hi han nombroses petjades:
1. El munastîr dels àrabs situat entre terres de parla euskera i llatina esmentat per uns documents musulmans del 937.
2. El barri de Rebato a la localitat catalana d’Abrera.
3. La Ràpita a l’Alt Penedés.
4. Almonacid de la Serra, prop de Saragossa.
5. Almoster al nord de Tarragona.
6. Sant Carles de la Ràpita molt a prop de Tortosa.
7. La ràpita de Moncofa que es nomena en el Llibre dels Feits de Jaume I
8. Dues ràpites al grau de Balansiya (València) esmentades al Llibre del Repartiment.
9. Una altra ràpita assenyalada en fonts musulmanes als peus del Montgó a Dènia.
10. La Morra de Roabit a la zona costanera de Xàbia.
11. Les importants restes de les dunes de Guardamar, única ràpita o ribat que s’ha trobat i excavat a la Mediterrània a banda de les de Monastîr i Susa (a Tunísia les dues).
12. Sa Ràpita de Mallorca
13. Moltes altres que es poden veure al mapa (disculpeu la mala qualitat)
14. Finalment, la partida anomenada La Ràpita, a Benissa, de la qual parlarem pròximament.
Bibliografia diversa:
EPALZA, M. “Al-Munastîr d’Ifrîqiya et Al-Munastîr de Xarq Al-Andalus” en Actes du VIIè. Colloque Universitaire Tuniso-Espagnol sur le Patrimoine andalous dans la Cultura Arabe et Espagnole, Universitat de Tunísia, 1991, pp. 95 a 106
EPALZA, M. (a cura de). La ràpita islàmica: història institucional i altre estudis regionals. Institut d’Estudis Rapitencs i Patronat Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, Sant Carles de la Ràpita, 1993
FRANCO SÀNCHEZ, F. “Ràpites i Al-Monastir(s) al nord i llevant de la península d’Àl-Àndalus” en EPALZA, M. (a cura de). La ràpita islàmica: història institucional i altres estudis regionals. Institut d’Estudis Rapitencs – Patronat Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, Sant Carles de la Ràpita, 1993, pp. 195 a 201
OLIVER ASÍN, J. “Les tunisiens en Espagne, à travers de la toponymie” en Les cahiers de Tunisie, XVIII (1970), p. 17 i 18

diumenge, 16 d’abril del 2006

Paraula del dia: Safareig

Safareig del Pou d'Avall. Benissa

Safareig: de l'àrab saharij. Castellà: alberca, estanque.
El DCVB arreplega diverses accepcions:
1. Dipòsit artificial, fet de parets de pedra o ciment, per a contenir l'aigua procedent d'un riu, sèquia, sènia, pou, etc., destinada a regar.
2. Dipòsit quadrangular, fet de parets d'obra, dins el qual es posa obra per a rentar
3. Dipòsit de pedra obrat en terra, per a recollir-hi l'oli de la tafona (Mallorca)
4. Safareig de llanes: establiment per a descruar, rentar i blanquejar les llanes
5. Dipòsit fet de parets de ciment, dins el qual trepitgen el raïm (Xàtiva)
6. Conjunt de crits i soroll desordenat
7. Conjunt de coses desordenades
8. Safuny (cosa de menjar empastrada)

Sens dubte, les més generalitzades són les dues primeres. Al poble de la meua família, Benissa, s'enjunten estos dos significats i la majoria de safareigs són alhora dipòsits d'aigua per a regar les terrasses abancalades i rentadors (públics o privats). De fet, crec que la possibilitat d'anar a rentar és la que els dóna la consideració de safaretjos ja que sinó serien simples basses.
L’aigua sol estar recollida en un altre dipòsit apartat i és conduïda al llavador, dividit en dos o tres parts desiguals. En el primer compartiment és on es llava la roba menys bruta; la bromera passa per dalt de la paret de separació, i la roba de color més bruta es llava en la segona o tercera divisió. A l’aigua se li dona eixida per un forat i per unes sequietes arriba als horts immediats, mentres que una estaca tanca el pas quan no convé regar. Al costat del dipòsit i del llavador, també hi solen haver abeuradors i bassins per als animals; per a les cavalleries per una banda, i per a les cabres i ovelles per l’altra

El terme més curiós que hi ha emanat és el de "xafardeig" i els seus derivats (xafardejar, xafarder, etc.). La relació està clara: els safarejos eren llocs de dotoreig, comentaris diversos i tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones dels pobles, algunes de les quals (sobretot les més joves) s'hi passaven tot el dia fins que s'eixugara la roba. D'ací les accepcions referides a crits, soroll, guirigall, desordres, etc.
Xafardejar (DCVB): Conversar més o menys malèvolament d'alguna persona o cosa, dient-ne el que hom en pensa amb fonament o sense, allò que n'han sentit dir, etc. Castellà: chismorrear
I, curiosament, el diccionari de la RAE arreplega el terme chafardero (Diu: del cat. xafarder. Chismoso, cotilla) però no el de chafardear o chafardeo.
Monegal l'empra encara molt esta accepció de fer safareig per a referir-s'hi a l'actual premsa rosa.

Safareig: bonica paraula, de procedència àrab, sense paral·lel en el castellà, relacionada amb el patrimoni hidràulic que ens van llegar els andalusins.

Continuarem.

dissabte, 15 d’abril del 2006

Enyore l'illa

L'illa


És vespra de Pasqua i enyore molt l'illa. Enguany no hi podré anar, ni ara ni durant l'estiu. Massa feina: el treball de recerca del doctorat en Història de la Pompeu per tal d'obtindre el Diploma d'Estudis Avançats. Cinc mesos per a reflexionar i escriure sobre la naturalesa del poder monàrquic i la progressiva imposició d'una fiscalitat territorial a totes les terres del regne de València -incloent les nobiliàries i eclesiàstiques- durant els regnats de Jaume II i Alfons IV d'Aragó. Un tema que no li resulta interessant ni als meus amics historiadors. Tanmateix, crec que ahí, en el major o menor paper politicoidentitari de les institucions territorials medievals i modernes, està el rovell de l'ou d'una de les qüestions bàsiques per a entendre el desenvolupament posterior de diversos nacionalismes, o, si més no, un dels rovells dels diferents ous que donaren vida als nacionalismes contemporanis. D'açò en vull parlar al blog, principalment per tractar de fer difusió -una de les principals mancances de la historiografia- i/o divulgació de les investigacions que he dut a terme fins ara i de les que duré d'ací endavant. Parlaré d'açò i d'altres temes, bàsicament relacionats amb la història, la política i el valencianisme, tot i que no descarte qualsevol altre comentari, juí, reflexió, observació o crítica que em passe pel cap. Com que enguany no podré anar a la nostra estimada illa supose que hi podré dedicar alguns moments. Cuideu-la mentre faig el treball de recerca. L'any vinent segur que hi tornaré.