Tinc una pila de llibres valencians antics per llegir. Agafe un, l'"Ensisám de totes herbes", de mossén Joaquim Martí Gadea, un recull de cançons, refranys, col·loquis, contes, sermons i anècdotes, de 1891. Entre molts d'altres hi està "La llengua materna", dins la qual es pot llegir:
Aixina es en totes les coses, y per aixó la nostra parla, les nostres costums y tot lo nostre es va perdent poc á poc, no mes pel capricho tonto que tenim la machor part dels valensians sobre tot,de voler seguir ó copiar als de fora. ¡Cuánt s'han de deixar á un costat tantes tonteries y miseries, que sols argüixen en nosatros molta burrera y poc ó chens de patriotisme!
Una de dos, ó som valensians ó nou' som, si som, parlem en valensià, com nos han enseñat els nostres pares y ahuelos, salves aquelles paraules qu'estiguen mal dites ó atres modernes que la costum y el us diari autorisen. ¡Com s'anten soltar yo la mehua llengua p'agarrarne un atra! ¡no mane Deu ni la Reina Santísima! Aixó pera mí sería dasta sert punt un sacrilechi, perque sería fer despresi y tirar per terra una cosa tan sagrá com es el llenguache que mamarem en los pits de les nostres mares...
115 anys després estem prou pitjor. Bona part dels valencianoparlants no han transmés la seua llengua als fills i els castellanoparlants que arribaren des del franquisme adoptaren el valencià en proporcions ínfimes, tal com ara fan els nouvinguts, primer per autoodi i la pressió sociocultural i ara perquè la societat valenciana no ho exigeix: no cal el valencià quasi per a res, una persona pot fer vida totalment normal en castellà i únicament la seua bona voluntat i interès pot fer que s'acostes a la llengua; massa poc estímul.
Aixina es en totes les coses, y per aixó la nostra parla, les nostres costums y tot lo nostre es va perdent poc á poc, no mes pel capricho tonto que tenim la machor part dels valensians sobre tot,de voler seguir ó copiar als de fora. ¡Cuánt s'han de deixar á un costat tantes tonteries y miseries, que sols argüixen en nosatros molta burrera y poc ó chens de patriotisme!
Una de dos, ó som valensians ó nou' som, si som, parlem en valensià, com nos han enseñat els nostres pares y ahuelos, salves aquelles paraules qu'estiguen mal dites ó atres modernes que la costum y el us diari autorisen. ¡Com s'anten soltar yo la mehua llengua p'agarrarne un atra! ¡no mane Deu ni la Reina Santísima! Aixó pera mí sería dasta sert punt un sacrilechi, perque sería fer despresi y tirar per terra una cosa tan sagrá com es el llenguache que mamarem en los pits de les nostres mares...
115 anys després estem prou pitjor. Bona part dels valencianoparlants no han transmés la seua llengua als fills i els castellanoparlants que arribaren des del franquisme adoptaren el valencià en proporcions ínfimes, tal com ara fan els nouvinguts, primer per autoodi i la pressió sociocultural i ara perquè la societat valenciana no ho exigeix: no cal el valencià quasi per a res, una persona pot fer vida totalment normal en castellà i únicament la seua bona voluntat i interès pot fer que s'acostes a la llengua; massa poc estímul.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada