15M. De raó, equitat i justícia

12M a València (Jordi Ferrer-Beltran)

No sé quin article és més manipulador i perillós: el de La Razón, 15-M. 15 mentiras. Un camino a la deriva, o el d’El País, Grecia toma la vía de salida del euro. El primer qualifica el 15M d’oportunista, parcial, poc representatiu, victimista, irresponsable, hipòcrita, vergonyós, injust, repressor, insolidari, antidemocràtic, populista, totalitarista, nihilista, salvatge i violent. No està malament. Però, al cap i a la fi, va de front i dirigit a una parròquia molt concreta, sense possibilitats de convéncer ningú que no siga d’eixa corda. És la tàctica d’exasperar el contrincant, provocar-lo i crear malestar general. L’article d’El País, en canvi, és molt més subtil i va dirigit a una gamma de gent més àmplia, amb l’objectiu de reforçar el missatge que tot allò que s’aparta de la dreta i la socialdemocràcia tradicionals es correspon amb un extremisme desestabilitzador i indesitjable. Comença per recordar que la desfeta dels partits de sempre ha suposat l’entrada al Parlament dels neonazis intolerants i xenòfobs. A continuació parla de l’esquerra radical, Syriza, per qualificar-la de populista, improvisadora i irresponsable. I tot seguit, en cercar els culpables de la crisi, esmenta conjuntament els immigrants, els antisistema i els polítics. Finalment, clou l’article tornant a recordar el fantasma neonazi... Conclusió per a Espanya: passeu dels indignats i voteu al PP i al PSOE, que les alternatives ‒com si foren totes iguals‒ són pitjors i estan lligades als extremismes més irrealitzables i contraproduents. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Ciber-revoltes

Facebook revolution?

Ho hem vist repetidament a Tunísia, l'Egipte o el Marroc: fotografies de manifestants amb la "f" del facebook a la mà, amb pancartes reivindicant el twitter o demanant l'ús completament lliure d'internet. Xarxes socials i protestes populars han anat de la mà als països islàmics. Alhora, també en el nostre àmbit diverses iniciatives han nascut de l'espai cibernètic, com ara les primeres manifestacions contra la corrupció dels governants valencians o la del darrer cap de setmana per una democràcia real. Això, unit a l'increment de la transparència que ha suposat l'aparició de fenòmens com Wikileaks i a l'ampliació de la interconnexió entre els que mostren el seu descontent amb la situació actual, està consolidant una nova presa de consciència col·lectiva entre les esquerres.

Així, si anteriorment el principal nucli de protesta era la classe obrera -que encara existeix i manté una part de les estructures polítiques tradicionals-, ara s'està formant una mena d'avantguarda mantinguda per una "classe cibernètica", no tan determinada per la seua posició laboral com pel seu rebuig a la gestió del sistema -no tant al sistema en si- i pel seu activisme internàutic. Són sobretot jóvens, alguns d'ells sense adscripció partidista, però també molts d'altres participants de les formes més innovadores del progressisme polític. D'ací, per exemple, que en el cas valencià probablement els simpatitzants de Compromís siguen els més ciberactius, atés el perfil jove, valencianista, ecosocialista i de protesta de molts dels seus membres. I això, com deia la setmana passada, és una arma de doble fil: d'una banda, augmenta la sensació de força i autoconsciència del mateix grup, però, d'una altra banda, això mateix pot esdevindre en una gran desil·lusió col·lectiva en no trobar correspondència amb la realitat social. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Malvido

Com ahir, la notícia em ve a través d'una cançó de Marquet: qui era eixe Malvido del qual parla la cançó 1992? Insurrecte dels '70? Amic de Puig Antich? Aficionat a les drogues? Apareix mort a les Rambles? Maragall té de cognom? Supose que a Catalunya el cas és molt conegut i poster també al País Valencià, però jo no en tenia ni idea: el germà menor dels Maragall, Pau Maragall, de malnom Pau Malvido, va ser un dels principals activistes de la cultura underground catalana dels anys '70 i '80 i va acabar suïcidant-se en 1994. Trobareu alguns dels seus escrits a La web dels sense nom i si cerqueu "Pau Maragall" o "Pau Malvido" al google. Salut i bon cap de setmana. Jo me'n vaig a tastar el bocatacalamares madrileny en molt bona companyia bloguera.

Ha arribat el disc: Marquet

Compartir dóna gustet

Quan vaig tornar de Càller a Barcelona i de sobte em vaig adonar que al dia següent, dilluns, era la Pasqua Granada vaig sentir una alegria enorme: la festa dels Cors de la Barceloneta estava novament ací. Íntimament unit a eixa alegria em va vindre un gran desig de veure una altra vegada El Taxista Ful, una pel·lícula que reflexiona sobre el sistema capitalista amb la participació de l'artista i músic valencià Marc Sempere i de Miles de Viviendas, el centre social ocupat de la Barceloneta que l'Autoritat Portuària de Barcelona va enderrocar tot just fa dos anys per a fer habitatges socials (on són els què??? Jo només hi veig un solar).

Bé, la qüestió està en què, tot i que no vaig poder complir el desig, el meu renovat interés per la filosofia que hi ha darrere del film ha vingut a coincidir amb l'aparició del nou disc de Marc Sempere, Marquet, dins del projecte general de Compartir Dóna Gustet. I com el tirava a faltar! Cremats (però no avorrits!) com tinc els seus anteriors treballs amb Jalea Real i Ix, este és saba nova, aire fresc, aigua gelâ... Es pot sentir al seu web i també descarregar via Jamendo. Hi ha molta tralla, que dirien els Orxata, però la barreja de cants tradicionals, música de banda, marxes mores, bases electròniques, vents, cordes o extractes sonors amb unes lletres excepcionals són, al meu parer, un prodigi, una excepcionalitat dins del panorama musical. Recomane encaridament, doncs, sentir el disc llegint alhora les lletres, que també es poden trobar al portal de Compartir Dóna Gustet.

Sóc conscient que la filosofia propugnada per El Taxista Ful o per les cançons de Jalea Real, Ix o Marquet és, valga el joc de paraules, pràcticament impracticable a nivell social. Eixe nihilisme vital, crític, comunitari, alegre i permanentment combatiu està -materialment- a l'abast de molt pocs (a no ser que tingues una ànima lliure, independent i valenta com la del mateix Sempere). Tanmateix, potser és eixa impracticabilitat, així com una manera similar de veure i viure la vida, la que m'atrau personalment tant... Siga com siga -no puc amagar el meu entusiasme-, ha arribat el disc: Marquet! I demà o l'altre, si fa solet, parlarem del nou maxi d'Orxata.

Tots il·legals

- Què és la democràcia?
- La democràcia és la llibertat de triar els nostres propis dictadors

No se'm passava pel cap votar la candidatura europea d'Iniciativa Internacionalista, il·legalitzada pel Tribunal Suprem de l'estat espanyol, però estic començant a preocupar-me pel meu dret al vot: vaig donar suport públic a la lluita del seu candidat Josep Garganté en l'afer dels autobusos dels Transports Metropolitans de Barcelona. Tenen el meu document d'identitat, m'identificaran i començaran a sospitar de mi. Segur que sí, ja que, de més a més, conec a molta gent que els pensava votar i també a alguns dels que han organitzat els actes de la candidatura a València, fitxats com a gent perillosa. Entre estos hi ha un que ha escrit llibres editats pel Servei de Publicacions de la Universitat de València i que apareix amb nom i cognoms a l'informe de la Fiscalia. Llavors, potser aniran també a pel director del Servei, Antoni Furió, que era d'aquells sospitosos radicals del PSAN i que, d'una manera o una altra, està col·laborant amb l'entramat financer d'Iniciativa Internacionalista-ANV-EHAK-Batasuna-Eta. I Furió coneix molta gent: de segur que estan tots implicats. Són tots uns banderines de enganche dels terroristes. Tots il·legals i s'ha acabat: tu, jo, ell, Furió i qui faça falta.

Quasi quintos (I)

Hui comence una sèrie que espere que s'allargue tant com puga, tot i que no tinc en ment més que tres o quatre episodis. Es tracta d'un conjunt de posts sobre gent que voreja la meua quinta, els cinc anys "fatídics" entre els 28 i els 32, moment en el qual, després de molt de temps formant-nos -en tots els sentits de la paraula-, ja som capaços de començar a despuntar en les nostres activitats professionals, socials o culturals, però desconeixem totalment si podrem continuar donant-hi guerra -ço és, reflexió, debat, progrés, benestar, crítica o felicitat- a causa de tot un fum de dificultats, obstacles i incerteses que la realitat social valenciana ens planta davant del nostre camí, i que moltes vegades som incapaços de superar o afrontar degut a les nostres pròpies febleses.

Tot just abans d'arribar als 33, l'edat en què Jesucrist finí els seus tres anys de prèdica pública activa, serà un bon moment per tal de fer balanç d'una primera gran etapa de maduresa encara jove, que ja hauria de començar a donar certs fruits per tal de fer de la nostra -com cantava Espriu al temple- una societat noble, culta, rica, lliure, devetllada i feliç. Així doncs, continuant amb el to religiós del text, comence a escriure sobre persones que "crec" que poden liderar processos de canvi i ajudar -en major o menor mesura- a millorar diversos aspectes de la societat valenciana. Em deixaré molts valencians d'eixa "quasi quinta" que de ben segur estaran treballant en la mateixa direcció, però per una pura raó personal només podré parlar d'aquells que o bé conec o bé han començat a donar mostres públiques del seu talent i de les seues aspiracions de canvi.

I ho faig -començar- amb un dels valencians -català de València que diria ell- dels quals parlava indirectament l'altre dia en publicitar el nou web de L'Accent: Andreu Ginés, coordinador i redactor del periòdic esmentat, membre d'Endavant, col·laborador de l'Ateneu Popular del barri del Botànic i un dels principals dinamitzadors de l'esquerra independentista i socialista a la ciutat de València. Fa huit anys protagonitzà una acció sonada al Camp Nou eixint enmig d'un Barça-Madrid en el context de les protestes antiglobalització dutes a terme durant la visita del Banc Mundial a Barcelona, finalment suspesa per por als aldarulls, impulsats, d'altra banda, per infiltrats enviats per la recentment traspassada García-Valdecasas -com vam poder comprovar molts dels que estàvem allí-.

Finalment, pel que fa a la seua tasca d'historiador, llicenciat a la Universitat de València, i doctorat a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, és actualment secretari de la revista Recerques i acaba de guanyar el premi més important de la historiografia en llengua catalana, el Ferran Soldevila, aconseguit per l'obra resultant de la seua tesi doctoral, dirigida per Josep Fontana, titulada La instauració del franquisme al País Valencià: Castelló de la Plana i València, una obra innovadora en l'erm valencià sobre l'estudi del franquisme i disponible en la xarxa. Com ell mateix diu en la introducció no el van moure aspiracions ni vocacions professionals, però sí la convicció que el coneixement del nostre passat és fonamental per entendre el present, no ja per canviar-lo sinó, com a mínim, per combatre’l.

Les conclusions de l'obra, que analitza la composició i les primeres actuacions de les principals institucions del nou règim a les demarcacions de Castelló i de València, estan al meu parer massa ideologitzades: es parteix de la hipòtesi que no hi hagué trencament en el control del poder per part de l'oligarquia valenciana entre la República i el Franquisme,i s'acaba volent confirmar eixa premissa tot i que els resultats de la investigació no són tan clars al respecte. Hi hagué continuïtat de certes elits dominants moderades, però negar el trencament en moltíssims àmbits socials sembla massa agosarat, en vista de les pròpies dades aportades. En qualsevol cas, eixa és precisament la principal aportació del treball: una quantitat enorme de dades sobre la instauració i el funcionament polític del franquisme durant els moments immediats a la victòria militar a diversos nivells: ajuntaments, diputacions, governacions civils, cambres de comerç, Falange, etc.

La impunitat del franquisme queda així -amb la tesi i la propera publicació del llibre- una mica menys protegida, menys ferma i menys defensable. Els exemples de repressió i d'abusos per part de les noves autoritats són nombrosos al llarg de la investigació. Només citaré el darrer de tots que cita Andreu Ginés, el cas de l’alcalde de Vilafermosa, Ramon Salvador, i el metge municipal, Rafael Brandes, que aprofitaren la seua posició per a satisfacer apetitos carnales, tot donant el seu favor a elementos rojos, poniendo a sus mujeres como condición previa, a la que algunas accedieron y otras se negaron. En concret, en el cas del metge:

Encontrándose un individuo en un campo de concentración, su esposa visitó al Médico para pedirle un aval, quien le puso como condición sus apetitos carnales a lo que accedió; dicho Médico, temeroso de su responsabilidad por tal acto, preparó el terreno a otros que figuraban en el Ayuntamiento entre ellos a su cuñado; al regresar el marido del campo de concentración, encontró a su mujer en estado de embarazo y al pedirle explicaciones le contó todo lo ocurrido; este individuo fue a pedirle cuentas al Médico, quien le contestó que él solo no había sido y por tanto no podía responder por él y que entre todos verían la manera de darle solución al asunto […]. Al poco tiempo el niño murió, al parecer de muerte natural, y quedó todo zanjado, ya que el individuo en cuestión de ideas contrarias al actual Régimen temía dar parte por las represalias que pudieran ocasionarle.

L'ambient era tan repressiu i impune que les autoritats estatals recomanaren el relleu del metge, però no per les seues aficiones sexuales, sinó per l’enemistat que tenia amb la gent d’ordre del poble que no le creen limpio de pecado ni digno, perquè no ha hecho caso de la máxima antiquísima que dice "además de ser honrado, hay que parecerlo"...

Pàgina26 (IX)

Kerala i el desenvolupament humà

El cas de Kerala. Publicat a Pàgina26.

Kerala (pronunciat «ker’uh luh» en la llengua «malayalam» majoritària) es va constituir en estat de la Unió Índia en 1956 sobre una estreta franja costera al sud-occident de la península índica on actualment viuen més de 30 milions d’habitants. Un any després, en 1957, hi va haver un dels primers governs marxistes del món escollit en eleccions democràtiques i pràcticament des d’aleshores han governat diferents branques comunistes, juntament amb els socialdemòcrates des de fa una desena d’anys. De fet, aquesta preponderància política de l’esquerra troba el seu reflex en els moviments socials i sindicals, constantment en acció i reivindicació en la quotidianitat keralita.

Les progressives reformes agràries i socials impulsades pel successius governs d’esquerra, així com la construcció d’un Estat del benestar i assistencial, han fet de Kerala el territori capdavanter de l’Índia pel que fa a tots els índexs de desenvolupament humà, començant per l’educació i la sanitat, amb una taxa d’alfabetització del 99%, un important sistema universitari, una gran quantitat de diaris i revistes, una densa xàrcia d’hospitals i centres de salut, i una esperança de vida de 73 anys. Alhora, l’alta consideració social de les dones fa que aquestes ocupen estatus més alts que a la resta del subcontinent i que la taxa de natalitat s’haja rebaixat a nivells occidentals, d’1,4 fills per dona. Així mateix, l’Estat s’ocupa de realitzar fortes inversions en infraestructures i controla fortament l’economia, bo i tractant de redistribuir la riquesa del país de forma que només el 10% de la població es troba per sota del llindar de la pobresa.

D’altra banda, però, es compleixen també els clixés dels governs esquerrans: imposts molt alts i condicions contractuals rígides que representen un fre a la instal·lació d’empreses estrangeres, una taxa de productivitat realment baixa, una desocupació que sobrepassa indefectiblement el 20% amb grans bosses d’economia submergida, i un notori dèficit crònic dels pressuposts estatals, amb un alt grau de deute governamental arrossegat pel manteniment d’una important xàrcia burocràtica i de serveis socials. L’economia, malgrat això, creix a un ritme anual de més del 5%, però ho fa sobretot gràcies a la indústria del turisme –tot i que encara la meitat de la població viu lligada a l’agricultura– i a les enormes quantitats de divises que envien els nombrosíssims emigrats a d’altres països.

I és que eixa és una de les grans paradoxes del cas de Kerala: els alts nivells educatius i sanitaris han conformat una gran massa de població que està preparada per a desenvolupar-se en economies industrialitzades, però que té moltes dificultats a l’hora de fer-ho al seu propi país donat l’escàs desenvolupament dels sectors secundari i terciari, limitats en bona part per l’alt intervencionisme públic i la rigidesa sindical. Podríem dir que s’han aconseguit alts índexs de desenvolupament humà a costa d’uns índexs baixos de terciarització i de benestar material o riquesa posseïda, una situació que impulsa a bona part dels ciutadans, amb aspiracions més altes, a marxar cap a altres parts del món.

El mateix Premi Nobel en Economia Amartya Sen, ferm defensor de les polítiques aplicades històricament pels governs keralites, s’ha manifestat darrerament en favor d’una obertura més gran que aprofite els avantatges de la globalització i evite la fallida de l’Estat del benestar. De qualsevol manera, però, l’experiència cinquantenària de Kerala representa un cas encara poc conegut a casa nostra, un cas que, condicionat per la gran mobilització social i per l’acatament de les voluntats democràtiques, ha primat la redistribució de la riquesa i la cobertura de les necessitats alimentàries, educatives i sanitàries bàsiques per damunt de l’impuls liberal de l’economia. Els inconvenients són palesos, però la comparació amb les encara molt més traumàtiques experiències polítiques i econòmiques viscudes a d’altres territoris d’arreu del món, fa, si més no, pensar molt.

Informació addicional:
Tesi Doctoral de Gemma Cairó: Estat i desenvolupament econòmic. El model de Kerala (1998)

Localització de Kerala

Jo vaig conéixer l'Enric Duran

Els peixos menuts, de tant en tant, es mengen els grans

Al pas meteòric que du eixe hauria de ser el titular: "Jo vaig conéixer l'Enric Duran". 32 anys i acaba de realitzar una de les accions antisistema més audaces dels darrers temps: ha expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries mitjançant 68 crèdits que li han concedit i que no pensa tornar, conscientment, com a acte de desobediència civil per tal de qüestionar la injustícia del sistema creditici i financer promogut pels bancs. Ho conta a la revista Crisi, feta ad hoc amb una tirada de 200.000 exemplars; n'explica les raons, el procediment i el per què de la injustícia de la banca. Ara, davant la més que previsible amenaça de ser acusat d'estafa i resultar-ne condemnat a una pena d'entre 3 i 9 anys de presó, ha anunciat que procedirà a la seua "desaparició física".

I davant d'esta desaparició sonada l'únic que puc dir en el plànol personal és que, com moltíssima altra gent, "el vaig conéixer". Era l'època, fa ja 8 anys, de la consulta popular organitzada per la Xarxa Ciutadana per l'Abolició del Deute Extern -que posteriorment ha desembocat en l'Observatori del Deute en la Globalització-, del viatge a Praga contra l'FMI i el BM, i de les Xarxes de Resistència Global, que a València es van materialitzar en el MRG-Col·lectiu Pa amb Tomaca -perquè la primera acció va ser el repartiment de pa amb tomaca davant d'un McDonald's. Llavors vaig conéixer El Lokal (al Raval barcelonés), on distribueixen els interessantíssims llibres de Virus Editorial -especialment els de Ramón Fernández Durán- o la incansable revista Illacrua, i em vaig adonar que -almenys a Barcelona- existia tot un món de lluitadors antisistema, organitzats, valents i extraordinàriament ferms.

L'Enric freqüentava este món i almenys des de llavors ha estat un d'eixos lluitadors tenaços, impulsant desenes de projectes que tracten de construir un món diferent. No debades un dels lemes més recurrents d'eixe moviment alterglobalitzador ha estat i és "Un altre món és possible", més just i més solidari. Enric mai no se n'ha amagat i la policia secreta, eixa que va a les manis "disfressada" de manifestant, que assisteix a les xarrades "camuflada" de públic i que navega per internet per assabentar-se'n del que fa l'"enemic", massa sap qui és. Ara, amb la seua acció ha donat la campanada pública, el que l'obligarà a ser un pròfug i allunyar-se'n una miqueta. Si més no, però, el seu atreviment mereix que ens informem sobre les seues raons i que siguem una mica més conscients de l'estructura de la societat en la qual vivim.

D'altra banda, per això mateix, cal aclarir que, contràriament al que deia Vilaweb o al que va insinuar Josep Cuní ahir pel matí, els diners nets de l'acció -360.000 euros- no s'han destinat "en part" a xarxes polítiques o als centres socials ocupats, sinó íntegrament -excepte 9.000 euros per a la "fuga"- a iniciatives dirigides tant a conscienciar sobre la crisi sistèmica (energètica, alimentària, econòmica...) com, especialment, a tirar endavant un ampli moviment social que posi en marxa altres maneres de viure en societat mentre s'enfronta al model capitalista actual, amb l’objectiu de substituir-lo.

Personalment, per finir, vaig triar un altre tipus de vida. Més "normal" (encara que no tot el "normal" que la gent espera), més "tranquil·la" (encara que no té massa de tranquil·la), i molt menys "radical" (perquè no tracta de tallar d'arrel els problemes socials). Entre d'altres factors perquè l'alternativa "no està clara" i perquè per raons personals sóc molt feliç -de moment- fent el que faig i vivint com visc. En tot cas, d'aquella època que ara em sembla llunyana m'ha quedat l'interés per resseguir les teoritzacions i propostes dels moviments que sí que tracten d'anar a l'arrel del sistema, com per exemple el Moviment pel Decreixement. També m'ha quedat una admiració profunda per les persones que han triat un altre mode de vida, ja siga des de la descreença vitalista de gent com els de Dinero Gratis -que tenen en el valencià Marc Sempere, cantant d'Ix i de Jalea Real, un bon "representant"-, o des de la lluita valenta com la d'Enric Duran.

Es preguntava ahir Alberto Noguera si la nostra generació farà una revolució econòmica no violenta tot deixant de pagar les hipoteques... No ho crec, però...

Associacions civils amb pell de corder

Este dissabte "l'associació civil" HazteOir.org, la web del ciudadano activo, celebra els seus Premis 2007, concedits entre d'altres a Mikel Buesa, president del Foro de Ermua, a Alfonso Coronel de Palma, president executiu de la cadena Cope i expresident de l'Asociación Católica de Propagandistas, o a Javier Otero, propietari del restaurant La Favorita. Ja podreu imaginar de quin peu fluixeja esta associació. Els dos primers ja sabeu per on tiren i el tercer, que no sabeu qui és? Doncs és tristament conegut per negar-se a albergar el banquet d'una boda gai al seu restaurant de Chamberí. De fet, l'activisme contra els drets individuals dels homosexuals és un dels puntals d'esta associació, que, per exemple, organitza una campanya de correus electrònics per tal que la Unió Europea retire l'amonestació feta a Polònia per les seues mesures homòfobes, segons les quals els mestres d'escola no poden revelar la seua condició homosexual ja que: el proponer en las escuelas el estilo de vida gay como alternativa al estilo de vida normal va demasiado lejos; deben impedirse este tipo de iniciativas en las escuelas (al meu parer, per açò Polònia hauria de ser amenaçada d'expulsió).

Així mateix, HazteOir.org també organitza este cap de setmana el III Congreso de eCiudadanos.org, en què de forma "ben plural" participen, entre d'altres: José Ignacio Araquistáin (Cadena COPE), Julián Cabrera Cruz (Onda Cero), y Javier Fernández Arribas (Punto Radio)... Javier Rubio (Libertad Digital), Alfonso Rojo (Periodista Digital), Antonio Martín Beaumont (El Semanal Digital) y Eulogio López (Hispanidad.com)... el sociólogo Amando de Miguel... y el presidente de la Acción Católica de Propagandistas y de la Fundación San Pablo-CEU, Alfredo Dagnino... representantes de otras entidades colaboradoras del Congreso: el Foro Español de la Familia, La Confederación Católica de Padres de Alumnos (CONCAPA), la Federación de Familias Numerosas , el Instituto de Política Familia, la Confederación Católica de Asociaciones de Padres de Alumnos (COFAPA), Unión Familiar Española y Profesionales por la Ética. I qui paga el Congresset? Ben fàcil: la Dirección General de la Juventud de la Comunidad de Madrid, la Consejería de Inmigración de la Comunidad de Madrid (açò ja sembla de conya), Caja Madrid i la Fundación CEU San Pablo.

En l'ideari d'HazteOir.org afirmen que "la família, constituïda pel compromís entre un home i una dona, és la cèl·lula basica i natural de la societat", i diuen defensar el dret a una "sana i objectiva informació", el dret de "reunió i associació" (com si precisament ells el tingueren retallat) o el dret a "honrar Déu segons la recta consciència i la llibertat religiosa", drets als quals "corresponen els corresponents deures" (quin deure correspon al dret a honrar Déu?). Esta dreta extremista que s'està organitzant de forma activa darrerament (recordem també la Fundación para la Defensa de la Nación Española), finançada per organitzacions catòliques i pel PP des de les institucions, fa por. Esperem que no es produïsca cap tipus de convergència amb l'extrema dreta valenciana que ja campa amb impunitat per les nostres terres, cremant seus de partits polítics, fent pintades en llibreries i institucions culturals o apallissant manifestants que no veuen protegit el seus drets civils i polítics més bàsics. Curiosament, la versió valenciana d'HazteOir.org empra les normes secessionistes del valencià...